L’autor de la historia de fra Garí deuria ser algun monjo de Ripoll motivat per la necessitat de tenir una història santa i miraculosa que expliqués tant la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat com la trobada de la Mare de Déu. Els monjos de Ripoll haurien tingut, per la importància d’aquest monestir en aquells temps, accés a diverses fonts literàries amb referències a les possibles fonts emprades pe confeccionar la llegenda de fra Garí.
La confecció de la llegenda de fra Garí requerí un complexa elaboració. En primer lloc, fusionar dos contes independents: el dels tres pecats i el de l’home salvatge, relats amb trajectòries independents en l’època medieval, i adaptar-ho a l’entorn català i montserratí. La part final de la historia de fra Garí, la cacera de l’home salvatge, tindria un altre origen més vinculat a la literatura popular medieval.
La primera part de la historia de l’ermità penitent montserratí, tota la historia dels tres pecats, és molt similar al relat de Barsîsâ però, a diferencia d’aquest, incorpora el penediment i penitencia presents en la historia de sant Jaume el Penitent i no en Barsîsâ.
¿Quines fonts inspiraren als autors de la historia de fra Garí? Sobre la primera part de la historia dels tres pecats del relat de fra Garí el profesor González Palencia afirmà “no puede negarse que esta leyenda de Barsisa tiene una íntima relación con la leyenda de Garín, en especial con su primera parte, en la que narra el pecado del ermitaño en Montserrat” [1]. González Palencia vistes les grans coincidències entre la llegenda de Barsisa i la primera part de la llegenda de fra Garí, la seva caiguda per temptació, són tan grans que és imposible que no hi hagi cap relació entre elles. Convençut d’això afirmà “nada imposible es sospechar un conocimiento de la leyenda piadosa musulmana en los medios cristianos del siglo XII, aun cuando no podamos señalar hoy el camino de transmisión”[2]. Aquesta és la primera hipòtesi que proposà González Palencia.
Certament, la primera part de la historia de fra Garí coincideix, en termes generals, amb la llegenda de Barsîsâ i amb tots els relats que han derivat del nucli inicial. Tot i que la llegenda montserratina presenta una variant important respecte el relat de Barsîsâ. Mentre aquesta presenta una estructura narrativa centrada en els tres pecats i l’apostasia de l’eremita, el relat de fra Garí incorpora el penediment i la penitencia de l’ermità en els termes formulats en la llegenda de Jaume l’Asceta. Sembla evident que, entre les fonts emprades per confeccionar la llegenda de fra Gari, hi ressonen les histories de Barsîsâ i de Jaume l’Aceta.
Si en la historia de fra Garí ressonen els relats de Barsîsâ i de Jaume l’Asceta ¿cóm arribaren aquests relats en l’entorn montserratí on es construí la llegenda de fra Garí? Cal donar per suposat que l’entorn montserratí on s’elaborà la llegenda de fra Garí fou pròpiament el monestir de Ripoll del qual depenia el de Santa Maria de Montserrat. González Palencia no descarta que els monjos de Ripoll coneguessin la historia de Barsîsâ a través d’un cert coneixement directa de la literatura pietosa musulmana del segle XIII[3]. Aquesta podria ser una de les vies de transmissió de la llegenda musulmana en l’àmbit cristià. Segons informacions aportades per diversos autors, entre ells el mateix González Palencia, la història de Barsîsâ circulava per diversos llocs del que avui és Espanya, des del segle X[4]. Una altra possibilitat, mig suggerida també per González Palencia, i ampliada i defensada per Concepción Alarcón Rueda és que el monjos de Ripoll coneguessin les dues històries: Barsîsâ i Jaume l’Asceta, i fessin una síntesi de les dues de tal manera que després dels tres pecats l’ermità es penedí i es convertí en un penitent[5]. La primera part de la història de fra Garí és l’adaptació cristiana de la lleg de Barsîsâ havent susbstituit l’apostasia original per el penediment. Concepción Alarcón Román suggereix que els monjos de Ripoll podien haver conegut directament la versió musulmana de Barsîsâ per mitjà d’alguns monjos mozàrabs. A patir d’aquesta història algun monjo de Ripoll cristianitzara la història i la localitzaren a la muntanya de Montserrat[6]. En síntesi el punt de vista d’Alarcón Rueda és: “creemos que a partir de las versiones existentes en la España musulmana de esta leyenda [Barsîsâ] se creó la de Garí, con la yutxtaposición de la historia del salvaje que la completaba. Esta leyendam al ser un milagro de una Virgen muy afamada, pasó a los paises vecinos como tal y contaminó a otras leyendas que se le parecían”[7] Si els monjos no conegueren directament els contes orientals a través de la seva relació amb la cultura musulmana, l’alternativa més plausible, tal com suggerí la pròpia Concepción Alarcón Román, és el coneixement del relat de Barsîsà a través de la Vie des anciens pères, tal com s’ha comentat abans al presentar l’estudi d’A. Taylor; i la llegenda de Jaume l’Asceta era prou coneguda a Europa pel recull del Martyrologium Romanum, la feina de l’scriptorum de Santa Maria de Ripoll fou adaptar aquestes històries per redactar la primera part de la història de fra Garí. Altres autors medievals, com s’ha vista abans, també empraren la història de Barsîsâ per redactar alguns dels exemplum tant populars en la literatura d’aquell temps.
González Palencia esmenta que el pare Anselm Albareda li comentà que havia trobat unes arrels de la història de fra Garí en les llegendes gregues del segle VI. Sobre això, González Palencia comenta que el mateix conte musulmà pressuposa unes arrels anteriors a l’islam pel fet que la majoria de relats de Barsîsâ situen el monjo entre els Banū Isarail. Aquesta referència no vol dir que la llegenda musulmana situï l’origen de l’ermità entre els israelites, sinó que la referència als Banū Isarail és una manera d’expressar que l’origen de Barsîsâ era anterior a l’època islàmica. Per això, comentà González Palencia, recollint les opinions d’altres erudits, i atès que el nom de Barsîsâ era d’origen siríac, no es pot descartar que la llegenda de Barsîsâ derivés de Jaume l’Asceta.
La segona possibilitat és que les dues versions, la llegenda de fra Garí i la de Barsisa, derivessin d’una font comuna, la llegenda de Jaume el Penitent tot i que no queda clar com aquesta llegenda podia haver arribat a Catalunya. Si això hagués estat així un camí hauria estat, probablement, a través de la literatura àrab ja que aquesta sí havia entrat en contacte amb la literatura religiosa grega.
La segona part de la historia de fra Garí, el relat de l’home salvatge, és una afegitó també nou fet pels redactor d’aquesta llegenda. Concepción Alarcón Román afirmà que “es en la leyenda de Montserrat donde por primera vez se unes estas dos historias”[8] encara que altres autores estudiosos de les llegendes dels homes peluts, entre ells, Charles Allyn Williams, sostenen que la unió entre les dues històries es feu en el relat de Jehan Paulus[9]. Sin embargo, Alarcón Román defensa que la llegenda de fra Garí fou el primer relat on es fa la fusió perquè la part de conte de Barsîsâ que conté és més primitiva, mes propera a les fonts musulmanes, que la llegenda de Jehan Paulus. Durant el segle XII a Europa es dóna la progressiva confluència de contes un sobre eremites i altres sobre homes salvatges. És probable que la història de fra Garí fou el primer pas en aquesta convergència d’històries i després fos imitats en altres relats.
També cal destacar que en la llegenda de fra Garí els seus creadors incorporaren, a més del penediment i penitència, l’anada de l’ermità a Roma en peregrinació. La circumstància del pelegrinatge també es troba en diversos relats de sants pecadors o de nobles parricides, tal com descriuen. És probable que els monjos ripollesos agafessin algun d’aquests relats per introduir-lo en la seva història de fra Garí.
En una recensió que feu Miquel Coll i Alentorn sobre l’obra d’Àngel González l’erudit català puntualitzà que la llegenda de fra Garí no derivava de la llegenda àrab, sinó que representava una evolució en paral·lel. A més, remarcà que les llegendes europees similars a la de fra Garí, i aqueta mateixa, divergian en alguns punts de la llegenda aràbiga. El més destacat és el penediment del pecador i la seva dura penitència, sempre present en les llegendes europees i en l’original del Jaume el Penitent, i totalment absent en la llegenda àrab. Una altra coincidència de la llegenda de fra Garí amb les altres llegendes europees (italianes, alemanyes i franceses) és el nom de pila del pecador: Joan. En la llegenda alemanya, diu Miquel Coll Alentor, la similitud de noms és molt gran perquè el seu protagonista es diu Johannes Corinus nom similar a la versió llatina de Johannes Garinus de Joan Garí[10]. Existeix un treball de J. Morawski[11] sobre les coincidències entre les llegendes de França, Itàlia, Alemanya i Catalunya. Aquestes llegendes relaten la vida d’un ermità amb poders per guarir que, temptat pel dimoni, sedueix i mata la filla d’un rei o noble que havia sanat. Per aconseguir el perdó, ha de fer penitència convertit en bèstia salvatge. Morawski suggerí que la llegenda francesa de Jean Paulus fos construïda a partir de la llegenda fra Garí i la llegenda catalana derivava de la llegenda de Jaume el Penitent relacionada amb el mont Carmel de Palestina. La introducció a França d’aquesta llegenda, en aquella època, hauria estat fàcil perquè Catalunya tenia extensos territoris al sud de França i es sap que la llegenda de Jean Paulus emergí a l’entorn de Toulouse.
En un treball molt posterior, escrit en ocasió d’un estudi sobre l’obra de mossèn Cinto La llegenda de Montserrat[12] el pare Maur Boix resumí l’estat del coneixement sobre la llegenda montserratina de fra Garí. Boix explicà que durant l’edat mitjana pel centre d’Europa s’estengueren tres llegendes a l’estil de la de Barsisa musulmana que semblen estretament lligades amb elles i amb la de Garí: la germànica del sant bisbe Johannes Corinus, la italiana de sant Giovanni Boccadora i la francesa de sant Jean Paulus. Totes tres llegendes, destacà el pare Maur coincideixen amb el nom del protagonista: Joan i tenen un similitud estructural, les tres tenen una estructura ternària en relació als pecats que comet el protagonista abans de rebre una recompensa o una absolució[13]. Les similituds de la llegenda de fra Garí amb la llegenda francesa de Jean Paulus són molt grans. Gràcies a la transcripció del pare Maur Boix es poden veure aquestes coincidències. Diu el pare Boix que en el cas de Johannes Corinus és tan accentuada la semblança amb el de Garí, que val la pena de transcriure’n el text, a partir d’una versió breu: Johannes Corinus era un bisbe piadós. Una vegada, durant un banquet, digué que no li calia que el Senyor el protegís de la luxúria, de l’homicidi i del robatori, ja que ell era prou fort. I, tanmateix, aquella mateixa nit va cometre tots tres pecats: va dormir amb una dama distingida, li robà els diners, la va matar i l’enterrà dessota el mur del cementiri. Després li vingué el penediment i ell mateix s’imposà la penitència de viure set anys en el bosc com una bèstia salvatge, de caminar de quatre grapes i de no cercar mai la llum del sol. Set anys més tard, ran d’una cacera en aquell bosc, la colla dels caçadors hi trobaren un animal molt curiós, tot cobert de molsa. Se l’endugueren a casa i li estalviaren la mort. L’endemà el tragueren a ensenyar-lo a la gent. I un infant cridà: «Johannes Corinus, aixeca’t, Déu t’ha perdonat». La bèstia s’alçà, reprengué la forma d’abans, i aleshores el bisbe explicà com havia anat tot. La gent li demanà on havia enterrat la dama. Els portà al mur del pati de l’església [el cementiri era al volt de l’església], cavaren una fossa i la dama aparegué viva, amb un infant de set anys als braços, somrient com la seva mare.[14] Comparant les similituds de les dues llegendes el pare Boix considerà que elles coincidien, sobretot, en el tipus i la durada de l’estranya penitència, en la veu de l’infant i en la resurrecció de la víctima. Aquesta estructura també es dóna en la llegenda de sant Jean Paulus. D’altra banda, destacà la certa proximitat fonètica dels cognoms Corinus i Garí, ja que aquest en llatí és Garinus[15]. Diversos treballs han estudiat les similituds entre les llegendes de fra Garí i Jean Paulus arribant a la conelusió de que cal donar prioritat a la llegenda montserratina sobre la francesa[16]. Davant de les coincidències de les llegendes diu el pare Maur Boix “seria interessant de comprovar, amb vista a la llegenda de Garí, si totes quatre narracions són autònomes, merament paral·leles, o bé si hi ha entre elles cap lligam particular de dependència”[17].
El pare Maur Boix, en la seva esmentada obra, sostingué una opinió diferent a González Palencia en relació a l’origen de la llegenda de fra Garí. El pare Boix comentà que la llegenda de fra Garí “degué passar a Occident per un parell de conductes paral·lels i alhora independents: directament, en versions cristianes de llengua llatina, si no grega; enfront, fent la volta pel nord d’Àfrica, en versions musulmanes, a partir d’una primerenca implantació en el món àrab”[18]. No se sap com la història siríaca de Jaume el Penitent arribà a Montserrat i com originà la llegenda de fra Garí. Com diu el pare Maur Boix, probablement algú va conèixer aquesta llegenda i en feu una adaptació que, situant-la en la geografia de la muntanya, la convertí en història fundacional del monestir de Santa Maria de Montserrat. El pare Maur Boix suggerí que aquesta llegenda oriental de Jaume el Penitent pogués haver arribat per mitjà d’algun monjo de la comunitat del monestir de Ripoll establert a l’esglesiola de Santa Maria de Montserrat[19]. També s’ha suggerit que la història pogués haver estat coneguda a través d’algú que hagués participat en la primera creuada de 1096-1099, tot i que no es té constància de l’existència d’aquesta llegenda abans del segle XIII.
La llegenda de fra Garí, com les seves homònimes, tenia un sentit moral molt clar: situar les persones davant la fragilitat de la voluntat humana. Advertia que els individus estan temptats pel dimoni buscant convertir-los en pecadores i així poder-se’ls endur a l’infern. Més enllà del valor moral, es evident que amb la llegenda de fra Garí el monestir de Montserrat podia presentar un relat sòlid on confluïen diversos valors simbòlics capaços de vincular el seu moment fundacional a un miracle associat a la Mare de Déu.
La llegenda de fra Garí fou un relat elaborat al servei del monestir de Santa Maria de Montserrat en els moments de la seva expansió inicial per tal de poder explicar de manera miraculosa la seva fundació. El relat que algun monjo de Ripoll confeccionà només relatava la creació del monestir sense explicar la troballa de la imatge de la Mare de Déu perquè la imatge de la Mare de Déu és posterior a la fundació del monestir. Concepción Alarcón Román considera que “en principio fue el lugar lo que atrajo a los peregrinos y posteriormente fue la imagen el objeto de atracció” [20]. Aquesta diferència explicaria l’aparició, en un primer moment, de la història de fra Garí i després el relat de la troballa de la Mare de Déu, tot i que, posteriorment, aquesta darrer s’integrés en el primer. La història de fra Garí, tal com s’explica en el retaule i el Llibre vermell de Montserrat explicarien la fundació miraculosa del monestir sense esmentar per res la troball de la imatge de la Mare de Déu. Això era així perquè en aquella primer època del monestir de Santa Maria de Montserrat, segle IX, l’església no tenia imatge. L’interès estava en el lloc, no en la imatge. L’estructura del Llibre vermell de Montserrat ajudar a entendre com es relacionaven la llegenda de fra Garí i la trobada de la imatge de la imatge de la Mare de Déu. Primer anava la llegenda de fra Gari amb la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat i després la invenció de la imatge. La mancança dels primers fulls d’aquest llibre, l’anomenat Liber Miraculorum S. Marie de Monteserrato ha fet perdre les seixanta primeres narracions d'aquesta col·lecció de miracles entre els quals hi havia, primer la llegenda de fra Garí i tot seguit, segons sembla, la troballa de la Mare de Déu de Montserrat. Sortosament, gràcies a unes transcripcions ocasionals s’ha pogut conèixer el contingut d’alguns dels fulls perduts. Aquesta circumstància permet establir la hipòtesi, en el cas de que el Llibre vermell de Montserrat fos anterior al retaule que en el moment de confeccionar el retaule s’agafés de referència el contingut del llibre, la qual cosa explicaria que en aquest primer hi hagués el relat de fra Garí i després la trobada de la Mare de Déu. No perquè fossin dos fets relacionats, sinó perquè estaven escrit seguits en el Llibre vermell de Montserrat. Si la confecció del retaule pretenia construir un relat sòlid interpretatiu de la identitat de Montserrat la seva estructura complia perfectament aquesta funció.
Posteriorment, entorn el segle XII, amb l’actual imatge, o entre X-XI amb algunes primeres imatges, s’elaborà el relat de la invenció de la imatge de la Mare de Déu. Segles després, XV i XVI, quan els relats evolucionen i es transformen, es produí la fusió de la història de fra Garí i el relat de trobada de la imatge de la Mare de Déu. Poc a poc, si abans l’interès estava en el lloc, ara l’atenció dels pelegrins estava centrada bàsicament en la imatge. Això és molt evident en el segle XVII.
És probable que aquesta associació, llegenda de fra Garí i fundació del monestir, fos un fet posterior construït a partir de dos relats que tenien vida independent com podia ser la vida de fra Garí i la trobada de la Mare de Déu.
[1] González Palencia, A. (1933) Precedentes islámicos de la leyenda de Garín, Al Andalús vol I reunit en el volum Historias y leyendas. Estudios literarios Madrid CSIC 1942 p. 350.
[2] González Palencia, A. (1933) Precedentes islámicos de la leyenda de Garín, Al Andalús vol I p. 335-353 reunit en el volum Historias y leyendas. Estudios literarios Madrid CSIC 1942 p. 354
[3] González Palencia, A. (1933) Precedentes islámicos de la leyenda de Garín, Al Andalús vol I reunit en el volum Historias y leyendas. Estudios literarios Madrid CSIC 1942 p. 354
[4] Alarcón Román, C. (2007) Las versiones medievales de la leyenda de Montserrat Studia Monastica vol 49, Abadia de Montserrat p.8
[5] Alarcón Román, C. (2007) Las versiones medievales de la leyenda de Montserrat Studia Monastica vol 49, Abadia de Montserrat p.7
[6] Alarcón Román, C. (2007) Las versiones medievales de la leyenda de Montserrat Studia Monastica vol 49, Abadia de Montserrat p.9
[7] Alarcón Román, C. (2007) Las versiones medievales de la leyenda de Montserrat Studia Monastica vol 49, Abadia de Montserrat p.12
[8] Alarcón Román, C. (2007) Las versiones medievales de la leyenda de Montserrat Studia Monastica vol 49, Abadia de Montserrat p.9
[9] Williams, Ch.A. (1925) (1926) “Oriental affinities of the legend of the HairyAanchorite” Univeristy of Illinois Studies in language and literature 10 (1925) i 11 (1926)
[10] Coll Alentorn, M. (1949) Estudis Romànics (1947-1948) vol 1, pàgines 288-289
[11] Morawski,J. (1947) La vie de saint Jean Paulus; origines et évolution d'une légende médiévale” Les Lettres Romanes. Université Catholique de Louvaine. Volum I, 9-36
[12] Boix, M. (1997). Jacint Verdaguer (II). Llegenda de Montserrat Eumo, Vic.
[13] Boix, M. op.cit. pàgina 28
[14] Boix, M. op.cit. p. 29 Text traduït de J. Jegerlener, Sagen und Märchen aus dem Oberwallis (Basilea: 1913), p. 276.[15] Boix, M. op.cit. pàgina 29
[16] Boix, M. op. cit. pàgina 29
[17] Boix, M. op. cit. p. 29
[18] Boix, opc.cit. pàgina 25)
[19] Boix, M. op.cit. pàgina 25
[20] Alarcón Román, C. (2007) Las versiones medievales de la leyenda de Montserrat Studia Monastica vol 49, Abadia de Montserrat p.14