En la crònica montserratina del pare Benet Ribas s’esmenta que, en una data posterior al retaule, es confeccionà un llibre en pergamí “que contiene varios tratadillos espirituales y su primer capítulo” deia el següent; “Qualiter Monasterium Montiserrati fuit fundatum miraculose”. En el primer foli d’aquest llibre hi havia escrita en llatí la història de fra Garí que començava dient: “Fuit in istis montaneis de Monte serrato vir quidam heremita qui vocabatur Ioannes et cognomen eius erat de Guarino”. Tot seguit el text narrava la llegenda de fra Garí seguint, en línies generals, el que s’explicava en català en la taula del claustre amb alguna variant, com per exemple, el diàleg entre fra Garí i el diable. El pare Benet Ribas puntualitzà que “nada se dice de la invención de la sagrada imagen” i el relat concloïa explicant que la filla del comte no va voler casar-se i demanà al seu pare la construcció d’un monestir a la muntanya de Montserrat[1]. Amb aquesta narració es vinculava la història de fra Garí amb l’edificació del monestir de Santa Maria de Montserrat.
¿Què deia exactament el primer foli d’aquest llibre en pergamí citat pel pare Benet Ribas?. Lamentablement el pare Ribas no donà el seu contingut i només esmentà el llarg incipit, les seves primeres paraula. Però, gràcies a aquests llarg incipit s’ha pogut associar el contingut d’aquest llibre de pergamí amb una part del contingut del manuscrit Espanyol 321 de la biblioteca Nacional de París escrit probablement entre 1713 i 1717[2] o 1715[3]. Aquest manuscrit és un compendi de la història montserratina escrita pel pare Miquel López, monjo i mestre de l’escolania de Montserrat per complaure una petició del monjos maurins de Saint Germain-des-Prés de París. El manuscrit Espanyol 321 de la biblioteca Nacional de París, segons el cardenal Albareda[4], és un interessant compendi de la història montserratina construïda a partir de documents de l’arxiu del monestir. Albareda comentà que la vida de fra Garí explicada en un capítol del manuscrit “és d’un especial interès per haver-la copiada l’autor d’un vell còdex montserratí desaparegut”[5] i diu que l’autor d’aquesta obra manuscrita considera que per parlar dels inicis del monestir i de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat cal explicar primer la història de fra Garí. Aix`és el que fa el manuscrit Espanyol 321 de la biblioteca Nacional de París, primer s’explica la llegenda de fra Garí i després narra breument la troballa de la imatge de la Mare de Déu que, segons una tradició antiquíssima, segons diu el manuscrit, havia estat portada per sant Pere d’Antioquia a Barcelona.
[1] Benet Ribas ibid p. 135[2] Albareda, A. Una història inèdita de Montserrat, Analecta Montserratensia vol IV, (1920-1921) pàgina 36
[3] Altés, X. (1989) Introducció al Llibre Vermell de Montserrat. Generalitat de Catalunya. Llibres del Mil·lenari nº 2. Fundació Revista de Catalunya p. 17
[4] Albareda, A. Una història inèdita de Montserrat, Analecta Montserratensia vol IV, (1920-1921) pàgina 32. El pare Anselm comenta que aquest manuscrit era un compendi de la història del monestir de Santa Maria de Montserrat redactat per un monjo del propi monestir, més tard identificat com el pare Miquel López, per encàrrec del pare J. Mabillon del monestir de Saitn Germain de Paris per formar part d’una magna obra de la història de l’ordre benedictina titulada Annales Ordinis S. Benedicti iniciada l’any 1693. El manuscrit quan arribà a Paris J. Mabillon ja era mort. Aquest manuscrit fou arxvivat per la Biblioteca Nacional de França com a ms. Espanyol 321
[5] Albaredra, A. op.cit. p. 41
El text llatí de la història de fra Garí transcrita en el manuscrit deParís és el següent.
«Fuit in istis montaneis de Monte serrato vir quidam heremita qui vocabatur Ioannes et cognomen eius erat de Guarino, qui quidem elegit sibi vitam et dies suos finire in Dei servitio, in quodam spelunca quae apparet in istis montaneis satis prope Monasterium devotae Matris Christi, in spelunca quae communiter nominatur et dicitur de Guarino; recipiendo et retinendo nomen a proprio nomine ipsius heremitae qui hoc cognomen habebat de Guarino. Qui quidem Ioannes de Guarino heremita cum per multum temporis spatium poenitentiam et vitam laudabilem in ipsa spelunca duceret, adfuit sibi et venit pluries hostis antiquus, suis bonis invidens, machinando diversimode et sub diversis speciebus in variis jactationibus mundi et aliis vanitatibus. Quo casu accidit quod ipse heremita dixit quadam die dicto diabolo cur ipsum tentaret evitando ipsum a se per hunc modum: Vade Sathana, non habebis potestatem ut me possis in iis tribus criminibus involvere, scilicet, ut commitam homicidium nec dicam mendacium neque carnale comitam peccatum. Quibus verbis ipse diabolus reputans se multum illusum, viam suam ad antra baratri assumens, retulit praedicta verba ministro suo et totius cohortis, et incitati sunt universi ab ipso ministro scelerum, si quis eorum tantae esset artis et scientiae qui super iis operi finem daret. Super quibus obtulit se finem daturum quidam spiritus malignus, sibi si daretur socius alius spiritus, quod factum est. Unde reddens ab ipso baratro praecepit minister scelerum alteri spiritui quod se ineluderet et intraret in corpus cuiusdam Domicellae filiae nobilis Comitis Barchinonae, et si quis inde ad exiendum inde conjuraret responderet inde numquam exire nisi ad orationem Ioannis Guarini, quod ita factum est. Alter vero spiritus malignus, speciem sanctorum Patrum et alterius heremitae assumens, venit ad cellam dicti Ioannis heremitae de Guarino et sub specie boni cooperando malum, retulit ei de sanctorum Patrum actibus, sub quibus quidem verbis, idem heremita suscepit eum in amorem et gratiam. Ex eo tempore Dominus nobilis Comes Barchinonensis, voluit dictam filiam suam a tanta spiritus maligni vexatione posse liberari, fecit interrogari ubi erat Ioannes heremita praedictus per quem dicta filia sua erat a maligno spiritu liberanda. Quo interrogato scivit ipsum esse in montaneis de Monte serrato, et missit ad eum filiam suam. Et dum nuntii eius praestarent dicto heremitae dictam filiam Comitis pro liberatione eiusdem, dictus Ioannes heremita de Guarino multa cordis admiratione et animi anxietate in se super iis tacitus consuluit dictum alium malignum spiritum, quem patrem sanctum et verum hominem praesumebat ut erat sub specie hominis, et dixit ei quid super hoc esset agendum. Cui ille respondit: Retine tecum ipsam domicellam et alii recedant quia tu non habes ubi recipi possint nec de quo possint vivere; tu vero orando eisdem reddes sub brevi temporis spatio dictam filiam Comitis liberam. [18] Quod sic factum est. Et dum in dictam cellulam intraret ipsa domicella, ad ipsius praesentiam dictus Ioannes de Guarino heremita peccati carnis infamatione motus est, ita quod habuit dimittere ipsam cellulam ne ei contingeret cum ea peccare. Dictus vero malignus spiritus qui sub specie sancti patris erat, dixit ei, cum praedicta sibi retulisset, exponendo quod perfectorum sanctorum patrum erat de peccatis habere tentationes et experientiam, sicut de Beato Paulo et de Beata Maria Magdalena, qui de peccatis habuerunt experientiam, et sanctiores postea sunt probati; et quod propter illud peccatum ex quo erat inflamatus tanta carnis luxuria, non relinqueret cellam suam. Sub quibus verbis regresus est ad ipsam cellam, et sic luxuria inflamatus cum dicti maligni spiritus admonitione, peccavit cum ipsa domicella. Postea, conversus ad cor poenitens iterum reversus est ad ipsum falsum patrem petens ab ipso consilium. Cui ille: tu non tantum foedasti tuum statum seu vitam seu totum sanctorum Patrum statum, melius tibi esset occidere dictam puellam et eam morti praebere quam te, et antiquos patres sanctos tanto crimine diffamare. Dum ergo parentes eius seu nuntii ad te recursum habuerint pro ipsa, dices eis quod a te recesserit sana et incolumis et nescis si ad propria remeavit. Quod ita subsequtum est. Nam ipse heremita occidit dictam puellam et posuit eam in quodam tumulo de lapide scisso in ipsa spelunca, quae adhuc apparet, et alia dixit nuntiis ut dictum est: et tunc demonstravit se illi diabolus, et dixit illi: modo peccasti in omnibus de quibus me illusisti, et recessit ab eo. Ipse vero reversus ad cor poenitens, egit poenitentiam de praedictis. Postque ipse Ioannes heremita Romam ad limina Apostolorum fecit peregrinagium, revelans vero sancto Papae qui tunc erat illusionem quam sibi fecerat diabolus; recepit ab ipso in poenitentiam pro praedictis, quod iret per viam qua pergeret pedibus et manibus inelinatus usque dum ab Altissimo remissionem de peccatis obtinuisset. Quod et factum est. Et dictus Ioannes itineravit ad dictas montaneas de Monte serrato et fecit ibi poenitentiam et duxit vitam arctam et multum strictam per septenium et amplius; quousque a casu et fortuna per eundem locum nobilis Comes ante dictus Barchinonensis quaerendo venationem fecit transitum, et a canibus ululantibus inventus est nudus et pilis coopertus. Quem quidem quidem cum vellent laedere ipse Comes nullatenus permissit sed Barchinonam ad suum Palatium perduxit. Et dum ibi stetisset per aliquod temporis spatium, quaedam nutrix filii eiusdem Comitis trimestris inspiciebat ipsum, et in eius brachiis dictus infans locutus est haec verba: O Ioannes heremita a Deo remissionem obtinuisti de peccatis. (In aliis antiquis etiam codicibus sermone patrio legitur: Llevat Joan Guarin que Deu ha remès ton pecat. Id est: Surge Ioannes Guarin, Deus enim transtulit peccatum tuum. Tunc vero ipse Ioannes surrexit et narravit ipsi Comiti singula quae sibi acciderant. Comes vero el Comitissa interrogaverunt ubi sepelierat dictam domicellam eorum filiam, et cum respondisset quod in dictam cellam suam, eo Comes et Comitissa antedicti cum Ioanne de Guarino convenerunt ubi sepulta fuerat, et lapidibus et ramis evulsis quae super erant invenerunt dictam domicellam a septenio et amplibus sepultam vivam et incolumem per Dei gratiam et B. Mariae adiutorium. Quae quidem Domicella ad Dei laudem vixit multo amplius et noluit nubere; sed rogavit parentes eius Comitem et Comitissam ut ob Virginis Mariae laudem et honorem caenobium Imagini Beatae Mariae Virginis aedificarent; quia ut ipsa domicella in visione didiscerat eundem locum Deus ad Virginis Mariae laudem multis prodigiis insignitum elegerat. Ipso praestante qui cum aeterno Patre et Spiritu Sancto vivit et regnat etc.»[1]
[1] Altés, X. (1989) Introducció al Llibre Vermell de Montserrat. Generalitat de Catalunya. Llibres del Mil·lenari nº 2. Fundació Revista de Catalunya p. 17-18La traducció del text llatí és la següent. Agraeixo la traducció al pare Miquel Lop sj
Hi havia en aquestes muntanyes de Montserrat un home ermità que es deia Joan, de cognom Garí, el qual havia escollit la vida i acabar els seus dies en servei de Déu, en certa cova que hi ha en aquestes muntanyes prop del Monestir de la devota Mare de Crist, en una cova que vulgarment s’anomena d’en Garí; puix rep i conserva el nom del mateix eremita que tenia el nom de Garí.
Al qual ermità Joan de Garí havent passat molt de temps fent penitència i una vida lloable en aquesta cova, se li presentà moltes vegades l’antic enemic, envejant les seves bondats, amb diverses maquinacions de diverses maneres i temptacions del món i altres vanitats. Succeí que el tal ermità digué un dia al dimoni per què el temptava d’aquesta manera sense donar la cara: “Ves-te’n, Satanàs, no tindràs potestat per involucrar-me en aquests tres crims, és a dir, que faci un homicidi, ni digui una mentida ni que cometi un pecat carnal.
Amb aquestes paraules, veient-se el dimoni molt burlat, reprenent el seu camí cap al infern, va contar aquestes paraules al seu mestre i de tota la cohort, i tots van ser incitats pel mateix ministre dels crims, per si algú d’ells tenia tant d’art i ciència per a posar per obra aquest negoci.
A tot això s’oferí un esperit maligne per a posar-ho en obra si se li concedia un altre esperit com company. Així es va fer. Consegüentment tornant al mateix infern el ministre de crims manà a un altre esperit que es vestís i entrés en el cos d’una certa donzella, filla del noble compte de Barcelona, i si algú el conjurava que en sortís d’ella, li respongués que mai en sortiria si no era per l’oració de Joan Garí. I així es va fer.
Però un altre esperit maligne, prenent l’aspecte dels sants Pares i d’un altre ermità, va venir a la cel·la del dit eremita Joan Garí i sota l’aspecte de bo cooperant al mal, li parlà de les obres dels sants Pares; a les quals paraules el mateix ermità el rebé amb amor i gràcia.
Per aquells temps el noble Senyor Compte de Barcelona, volgué que la dita seva filla pogués ser alliberada de tan gran vexació de l‘esperit maligne, va preguntà on era el dit ermità Joan, pel qual havia de ser alliberada la dita seva filla.
I mentre el seu ambaixador presentava al dit ermità la dita filla del Compte per al seu alliberament, el dit ermità Joan Garí, amb gran admiració de cor i ansietat d’esperit, mantenint secret el seu cor, va consultar un altre esperit maligne, que pensava era un pare sant i home vertader, doncs tenia l’aspecte d’home, i li preguntà que s’havia de fer en aquest cas. Al qual ell respongué: “Manté amb tu aquesta donzella i els altres se’n vagin perquè tu no tens lloc on puguin ser rebuts ni de què viure; però tu pregant dintre de poc temps els hi tornaràs alliberada la dita filla del Compte”. I així es va fer.
I mentre la mateixa donzella entrava a la dita cel·la, a la seva presència el dit eremita Joan Garí va ser mogut pel infame pecat de la carn, de tal manera que va haver de deixar la mateixa cel·la no fos que pequés amb ella.
Però el dit esperit maligne que tenia la forma de sant pare, li digué, quan li ho va contar, exponent que era cosa pròpia del perfectes sants pares tenir temptacions i experiència, com del Benaurat Pau i de la Benaurada Maria Magdalena, que tingueren experiència de pecats, i desprès van ser més sants; i que per causa d’aquell pecat pel qual s’havia inflamat tanta luxúria de la carn no deixés la seva cel·la. Sota aquestes paraules, havent tornat a la mateixa cel·la, i inflamat per la luxúria, segons l’avís del dit maligne esperit, pecà amb la dita donzella.
Després, penedit, convertit de cor, tornant en si, va tornar al fals pare demanant-li consell. Al qual ell digué: “Tu no tant sol has embrutat el teu estat i vida sinó tot l’estat dels sants Pares, millor hagués sigut matar la dita noia i oferir-la a la mort que embrutar-te tu i els antics sants pares amb un crim tan gran. Així doncs, mentre els seus pares o enviats, a tu recorrin per ella, els diràs que la vas deixar sana i intacta i que no saps si ha tornat a casa”. Lo qual així va succeir. Doncs el mateix ermità va matar la dita noia i la va posar en un cert túmul tallat de la pedra en la mateixa cova, que encara avui es por veure, i va dir als enviats el que és dit; i llavors el dimoni se li mostrà, i li va dir: “Has pecat en totes les coses en que m’has enganyat”. I se’n va anar.
Però ell, penedit de cor, feu penitència de tot el que s’ha dit. I després que el mateix ermità Joan va peregrinar a Roma a la seu dels Apòstols, havent revelat al sant Pare que llavors era, l’engany que li havia fet el diable va rebre d’ell en penitència per tot el que s’ha dit, que marxés pel camí lligat de peus i mans fins que obtingués la remissió dels pecats. I així es va fer.
I el dit Joan va fer via a les dites muntanyes de Montserrat i allí feu penitència i va portar una vida dura i molt estricta per un septenni i més; fins que per casualitat i per sort passà pel mateix lloc buscant caça el noble Compte abans dit de Barcelona i el va trobar nu i cobert de pells mentre el bordaven els gossos. Al qual com alguns volguessin fer mal, el mateix Compte no ho permeté, sinó que el dugué a Barcelona al seu Palau. I com s’estigués allí durant un cert temps, una dida del fill de tres anys del mateix Compte se’l mirava i el dit infant als seus braços va dir aquestes paraules: “Oh ermità Joan has obtingut de Déu el perdó dels pecats” (En altres antics còdexs es llegeix en llengua pàtria: “Llevat, Joan Guarin que Déu ha remès ton pecat. És a dir: Llevat Joan Garí, doncs Déu ha llevat el teu pecat). Llavors el mateix Joan es llevà i narrà al mateix Compte tot el que li havia succeït.
Però el Compte i la Comtessa li preguntaren on havia enterrat la dita donzella la seva filla, i com que els va respondre que a la dita cel·la seva, allà els dits Compte i la Comtessa amb Joan Garí anaren on havia estat enterrada, i tretes les pedres i rams que trobaren al damunt, varen trobar la dita donzella enterrada feia un septenni i més, viva i incòlume per gràcia de Déu i ajut de la benaurada María.
La qual Donzella visqué molt més a lloança de Déu i volgué casar-se; però pregà al seus pares, el Compte i la Comtessa, que a lloança i honor de la Verge Maria fos edificat un monestir per la imatge de la Benaurada Maria Verge; perquè, com la mateixa donzella havia après en una visió, Déu havia elegit aquest lloc a lloança de la Verge Maria amb molts prodigis. Amb l’auxili del qui amb l’etern Pare i l’Esperit Sant viu i regna, etc.
Fins ara no es tenia publicada la traducció d’aquest text llatí . Només es disposava d’un resum publicat pel pare Maur Boix en una nota a peu de pàgina en el seu llibre Jacint Verdaguer i la llegenda de Montserrat. El pare Boix explicà breument la història dient que “«Ioannes de Guarino», eremita en una cova prop del monestir, dubtant d’acollir-hi la filla del comte de Barcelona, segueix el consell del dimoni, disfressat de pare espiritual, que la rebi i que els qui l’han acompanyada se’n vagin, ja que no té lloc ni menjar per a ells; i que no es preocupi per la temptació de luxúria, pensant que sants com sant Pau i santa Magdalena, feta l’experiència del pecat, encara havien esdevingut més sants. El mateix fals conseller l’empeny al crim, després de la caiguda, i a mentir quan vénen a buscar la donzella (damicella). Fa la penitència rebuda del Papa per septenium et amplius. El nen que la dida duu al braç té tres anys (triennis) i diu a Garí sermone patrio: «Lleva’t Joan Guarin que Deu ha remès ton pecat». Per la gràcia de Déu i l’ajut de Maria, troben viva l’enterrada per septenium et amplius. La noia no es vol casar i demana al comte i a la comtessa que edifiquin un monestir en honor de la Imatge de la Benaurada Verge Maria, ja que ha sabut en una visió que Déu havia escollit aquell lloc per honorar santa Maria amb molts prodigis”[1].
[1] Boix,M. (1997) Jacint Verdaguer. Montserrat. Llegenda de Montserrat. Eumo Editorial/ Societat Verdaguer Barcelona. Nota 31 p. 27
El pare Xavier Altés comentà en la seva introducció al Llibre Vermell[1] que gràcies al incipit aportat pel pare arxiver montserratí, Benet Ribas, es pogué associar la transcripció del còdex de Paris escrit pel pare Miquel López en la seva història inèdita de Montserrat amb el còdex de pergamí escrit en llatí, esmentat per alguns autors montserratins antics, el qual és conegut avui com el Llibre vermell de Montserrat, que deu el seu nom al color de les seves cobertes i que s’estava copiant l’any 1399. Gràcies a aquesta recensió es coneix l’escrit llatí de la llegenda de fra Garí.
La data d’aquest manuscrit, tot i que el pare Benet Ribas, el situa a l’any 1397, el pare Xavier Altés en la seva introducció una edició facsímil del llibre Vermell explicà que cal endarrerir la confecció d’aquest llibre a l’any 1399 o 1400.
En la narració de la història de fra Garí del Llibre Vermell de Montserrat, atenent el que diu el manuscrit 321, no s’explicava la troballa de la Mare de Déu de Montserrat, però sí que la filla de comte no volgué casar-se i demanà al seu pare edificar un monestir en honor a la Verge.
[1] Altés, X. (1989) Introducció al Llibre Vermell de Montserrat. Generalitat de Catalunya. Llibres del Mil·lenari nº 2. Fundació Revista de Catalunya p. 17Acabada la història de fra Garí seguia una breu explicació de com fou trobada la Mare de Déu de Montserrat.
“Itaque Ioanne Guarino vitam praefatam agente in Palatio Comitis, modo autem hoc palatium est domus gubernationis vel procurationis regalis Monasterii S. Crucis, vulgo Santas Cruses, vel patrio sermone Santas Creus, Cistereiensis Ordinis prope Tarraconem; sitaque in vieo Condal, id est, in vico praefati Comitis Barchinonensis, ubi antiquis simulachris tum Ioannis Guarin tum nutricis et infantis, praefatam historiam memorise tradiderunt), agente inquam ibidem vitam, pueri oppidi Monistrol gregem pascentes viderunt luminaria e caelo in speluncam usque descendentia propriisque auribus melodiam hauserunt angelicam. Mirantes autem, domi, quae viderant et audierant parentibus suis retulerunt, parentes vero et parocho oppidi Olesa nuntiaverunt. Hic autem spatio quatuor sabbatorum rem ita esse comperto habendo et Episcopo Vicensi (tune Manresae commoranti) detulit; qui una cum clero et populo oppidum Monistrol adeuntes dubia luce, (quando scilicet cymbali sono indi catur nobis hora salutationis angelicas) manu rem ipsam exploratam indibuerunt. Episcopus ergo et cuneti de clero et populo mirantes tum angelicam melodiam tum luminaria cailestia (col. 2) locum ipsum adire decernunt ad quern tandem schalis et funibus adhibitis pervenerunt, summaque odorum admirabilium fragrantia repleti Deiparae Imaginem invenerunt.
Quis autem eam huc adduxit sub dubio est. Haubertus tamen, in Chron. Hispalens, anno 718, haec habet: «Hoc anno, decimo Kalendas Maii, Eurigonus Dux Gothorum et Petrus Elpiscopus, scondiderunt (alias absconderunt) quamdam sacram Imaginem Beatae Maries in monte dicto Serrato in quodam specu, a furore maurorum. Hanc sanctissimam Imaginem posuit Barcinone S. Petrus Apostolus, Universalis Pastor et Princeps Apostolorum cum in Hispania prsedicavit, et post multos annos Pacianus Episcopus eiusdem civitatis saeravit ecclesiam sui nominis die tee Beatee Mariae Hyerosolimitanae, eo quod fecit manibus suis sanctus Lucas Evangelista Hyerosolimis».
Traditione autem antiquissima et gravissima accepimus Petrum Apostolum e Antiochia in Barcinonem usque sacram Imaginem adduxisse. Luitprandus vero, in suo Fragment.: «Imago (inquit) S. Mariar Montis serrati est ante tempora S. Severi Barcinonensis Episcopi, sub Gothis, in quam miram habebat devotionem admirabilis Episcopus et (ut dicitur) Eulalia Barcinonensis». Circa apparitionem vero huius sacrae Imaginis, scriptores jam huc jam illuc in diversas dividuntur opiniones: verum in vetusto libro, asservato in Tabulario huius Monasterii, patrio sermone haec leguntur verba: En temps del primer Compte de Barcelona apell at Grige Pelós, lo any DCCCLXXX f ou trobada la Imatge de Madona santa Maria. Id est: Anno DCCCLXXX tempore primi Comitis Barcinonensis, cui nomen erat Grife Pelós, inventa fuit Imago Dominae nostrae Santae Mariae. Idipsum et eisdem vocibus legitur in pervetusta tabula historae Ioannis Guarin, anno 1239 depicta, et suspensa circa templi veteris aditum.
Inventa igitur hac adeo pretiosa Margarita Episcopus flexis nudis tamen genibus pro tam prodigioso invento gratias Deo egit; decrevitque ad suam episcopalem sedem (Manresam inquam) sacram Imaginem adducere. Verum cum et Episcopus et cuncti de clero ac popuIo ad locum templi veteris pervenirent, nulla vi, arte aut industria, earn de praefato loco movere potuerunt. Episcopus ergo raptus admirationis ictu aedem sacram ibidem extruere praecepit, curamque ipsius praedicto parocho oppidi Olesa dedit”
La traducció d’aquest text és la següent. Agraeïxo la traducció al pare Miquel Lop sj.
Així doncs, mentre en Joan Garí feia la vida abans dita al Palau del Compte, encara que aquest palau ara es la casa del governador o procurador reial del Monestir de la Santa Creu, vulgarment dit, de la Santa Cruz, o en llegua pàtria Santes Creus, de l’Orde del Cister, prop de Tarragona; i situada al poble Comtal, això és al poble del dit Comte de Barcelona, (on amb antigues imatges tan d’en Joan Garí com de la dida i del infant, es conservaren per a la història) vivint allí, com he dit, uns nens de la ciutat de Monistrol mentre pasturaven el ramat, veieren uns llums del cel que baixaven fins una cova i sentiren amb les pròpies orelles una melodia angelical.
Però, a casa, meravellats, varen contar als seus pares el que havien vist i sentit, i els pares ho comunicaren al rector de la ciutat d’Olesa. I aquests havent-ho comprovat per espai de quatre dissabtes ho comunicaren al Bisbe de Vic (que llavors residia a Manresa): el qual amb el clergat juntament amb el poble anaren a la ciutat de Monistrol de matinada (és a dir quan el so de la campana indica l’hora de la salutació angèlica) i per pròpia ma comprovaren el mateix fet.
Així doncs el Bisbe i tot el clergat i poble, admirant tan l’angèlica melodia com els llums celestials (col.2) determinaren finalment anar al lloc amb escales i cordes, i plens d’una extraordinària fragància d’admirables olors, varen trobar una Imatge de la Mare de Déu.
És cosa dubtosa qui la va portar allà. Hubert, a la Crònica Hispana, l’any 718, diu això: «Aquest any, el dia deu de les calendes de Maig, Eurigonus, Duc dels Gots, i el Bisbe Pere, encobriren (o bé, amagaren) del furor dels sarraïns a la muntanya dita de Montserrat en una cova certa sagrada imatge de la Benaurada Maria. Aquesta santíssima Imatge la va posar a Barcelona Sant Pere Apòstol, Pastor universal i Príncep dels Apòstols, quan va predicar a Espanya i, desprès de molts anys, Pacià, Bisbe de la mateixa ciutat va consagrar l’església del seu nom a la dita de la Benaurada Verge Maria Jerosolimitana, perquè Sant Lluc evangelista l’havia feta amb les seves pròpies mans a Jerusalem».
Però segons una antiquíssima i certíssima tradició hem rebut que Pere Apòstol va portar des d’Antioquia a Barcelona una sagrada Imatge. I Luitprandus en el seu Fragment, diu «La Imatge de Santa Maria de Montserrat és anterior als temps de Sant Sever, Bisbe de Barcelona, sota els reis Gots, a la qual tenia una gran devoció l’admirable Bisbe i (segons es diu) a Eulàlia de Barcelona».
Sobre l’aparició d’aquesta sagrada Imatge, els escriptors tan d’aquí com d’allà, es divideixen en diverses opinions: però en un vell llibre, que es conserva a la Biblioteca d’aquest Monestir, es pot llegir amb llengua pàtria: «En temps del primer Compte de Barcelona, dit Guifré el Pilós, l’any DCCCLXXX va ser trobada la Imatge de la Benaurada Santa Maria». És a dir: L’any 880 en temps del primer Compte de Barcelona, Guifré el Pilós, va ser trobada la Imatge de nostra Senyora Santa Maria. El mateix i amb les mateixes paraules es llegeix en un molt antic quadre de la història de Joan Guerin, pintat l’any 1239, i penjat prop de l’entrada al temple.
Trobada doncs aquesta tan preuada Margarida, el Bisbe, de genolls, va donar gràcies a Déu per tan prodigiosa troballa; i va decretar portar la sagrada Imatge a la seva seu episcopal (dic a Manresa). Però quan el Bisbe i tot el clergat i el poble vingueren al lloc del vell temple, no la pogueren moure del dit lloc amb cap força, ni enginy o estratègia. Així doncs, el Bisbe, mogut per tal admiració, manà que es construís allí mateix una santa capella, i encarregà la seva cura al abans dit Rector de la ciutat d’Olesa”.
El pare Maur Boix destacà que és especialment notable, en contrast amb les vaguetats de les pressions del retaule que fan referència al temps “après poch temps”, “per un gran temps”, “après lonch temps”, la determinació dels períodes al fer servir expressions numèriques precisa com “set” i “tres”, que són dos números folklòrics característics. El pare Benet Ribas afirmà que, després de mirar varis documents, arribà a la conclusió que “no hay otra prueba auténtica de la fundación de este Monasterio ni de la Ynvención de la Sta. Ymagen que el citado retablo de 1239 y que la historia en el contenida tiene sus visos de verdad, a lo menos la invención de la Sagrada Ymagen”[1]
[1] Benet Ribas (1990) op. cit. p. 136