LA LLEGENDA DE FRA GARÍ SEGONS JOAN AMADES

¿Quines són les vicissituds explicades en la llegenda d’aquest ermità penitent i la seva relació amb la fundació del monestir de santa Maria de Montserrat?. Es fa difícil presentar un text unívoc de referència sobre el relat d’aquest ermità penitent montserratí. A partir de les primitives versiones, cada generació ha construït la seva versió particular d’aquesta llegenda, treient o afegint-hi detalls que fan de cada versió un relat singular i diferent a l’anterior. Malgrat aquesta diversitat, pot fer-se servir com a text de referència d’aquesta llegenda l’elaborat pel folklorista català Joan Amades. És un text creat a partir del que probablement fou el text primitiu de la llegenda segons la reconstrucció que feu Ramon Miquel i Planas (1875-1950)[1] a partir de diferents versions. El text de Joan Amades fou publicat dins del seu llibre sobre les tradicions i llegendes de Montserrat i també com un extret d’aquesta obra[2],[3]. A continuació es reprodueix el text tal com publicat en l'edició original de 1935 i s'incorporen les il·lustracions amb xilografies d’E.C. Ricart.

  

“Era Joan Garí era un sant home, català pel dir d’uns, valencià segons altres, que, tal com ens conta la llegenda, vivia a Montserrat abans de la troballa i de la descoberta de la Mare de Déu.

Feia gran penitència. S’alimentava només d’herbetes del bosc i d’aigua clara; tot el dia estava en oració i contínuament es deixuplinava. Tenia el sòl per llit i per coixí una rabassa. Vivia en una cova a sol ixent, part damunt del cingle de la dreta de la vall on s’asseu el Monestir i a les seves envistes, en un paratge abrupte i escabrós, molt part d’amunt del camí que porta a l’ermita de Sant Miquel, cova que encara es conserva i que la tradició encara assenyala.

Fra Garí, en les seves fervents i constants oracions, contínuament demanava tres gracies al cel: no caure en temptació de luxúria, ésser guardat de pecat de crim i no caure en falsedat. Duia una Vida exemplar i els pocs que el coneixien el tenien per sant. Cada vegada que entrava o sortia de la seva Cova, petita i encofurnada, la campana, de l’ermiteta de Sant Isele tocava sola i el seu toc ressonava per tota la muntanya i anunciava arreu l’acció del gran penitent.

Fra Garí anava cada any a visitar el Papa a Roma i de totes les seves passes en naixia una flor blanca i intensament perfumada de puresa i de bondat. Així que sentia set, d’arreu brollava una font, i, quan sentia necessitat de menjar, els arbres de la vora del camí que feia, abaixaven llurs branques i li posaven llurs fruits arran de boca, i, fos el moment de l’any que fos, totes les fruites eren madures, sucoses, dolces i ben assaonades per a satisfer-li la gana. Una hora abans d’arribar a Roma totes les campanes vogaven soles; així el Papa coneixia la proximitat del gran penitent de Montserrat i sortia a rebre’l en processo fins al portal de Roma, i, seguit de tot el poble, el conduïa fins al Vaticà i l’allotjava en la millor cambra, fins i tot millor que la seva.

El Papa tenia gran goig que fra Garí l’anés a veure i el considerava com a mirall de penitents. La ciutat santa de Roma sempre era plena de romeus i pelegrins que anaven i venien de Terra Santa, els quals en sentir tocar soles les campanes de la ciutat acudien ‘al Vaticà per tal de saber quin prodigi motivava un semblant miracle. Aleshores el Papa els ensenyava el penitent de Montserrat, n’explicava les seves gracies i virtuts i molts eren els qui el prenien per exemple i per mestre. Es comptaven per milers els devots i gent de religió que van voler imitar el frare de Montserrat i que seguint el seu guiatge van lliurar-se a la Vida ascètica.

Una de les moltes vegades que Joan Garí va visitar la Ciutat Santa, el Papa li va dir:

- Tu ets escollit del Cel per prodigar el be a la terra i tot mal serà vençut i reduït per tu.

I des d’aleshores fra Garí va guarir de gracia i, molt aviat es va estendre arreu la fama del- seu do. De pertot arreu acudien gents de tota mena a trobar-lo a la seva cova perquè els tornés la salut.

Al cap de set anys que feia vida santa, el diable en va sentir enveja i es va fer el propòsit de perdre’l. Per l’anomenat «Pou del Diable», de dins de les coves del Salnitre, un dia va sortir l’àngel merlenc a Montserrat vestit com un ermità vell de testa pelada i llarga barba i d’aspecte venerable. Va escollir per estada una cova que hi ha al cim de l’altra part del barranc que s’escau al fons del pla del Monestir, damunt del greny conegut per «Roca del Diable», a les envistes de l’ermita de Sant Dimas, coveta coneguda per l’«Ermita» o per la «Cova del Diable», a la qual hom pujava per un caminoi molt dret i escabrós, fa temps perdut i esborrat. Davant d’aquesta cova els monjos van aixecar una creu per esborrar-ne el pecat i per "allunyar-ne el diable per sempre més.

L’àngel merlenc va presentar-se a fra Garí, que va restar sorprès de no haver-lo vist durant els set anys que vivia a la muntanya i li va explicar que feia trenta anys que portava vida de penitencia i de sacrifici dins d’una cova bastant més petita que la seva, però que només sortia a fora un cop cada deu anys i que per això encara no el coneixia. Les paraules del diable eren tan dolces i convincents i la seva veu tan melosa i captivadora, que aviat es va guanyar el cor del penitent Garí, que el prengué pel seu mestre i rector.

Hi ha qui diu que el diable va presentar-se a fra Garí com un desenganyat del mon que desitjava allunyar-se’n i fer vida de penitencia i que, sabedor de la seva gracia, acudia a el1 per rebre’n el mestratge. Fra Garí va acollir-lo, i, com que tots dos no cabien dins de la cofurna on vivia el penitent, van obrir una cova a la roca viva que servis de posada al nou anacoreta. Molt aviat el novell penitent Va excel·lir en virtut sobre fra Garí, que es convertí del seu mestre en el seu deixeble.

El diable es desfeia per temptar i per fer sucumbir el penitent fidel, la virtut del qual moltes vegades flaquejava. Quan se sentia debilitat acudia a veure el seu mestre i company de penitencia i li demanava consell. Fra Garí feia i desfeia el camí de l’una cova a l’altra moltes i moltes vegades, i la gran barrancada que separava ambdues posades li fou molt familiar de tant trescar-hi. La fe del bon ermita era molt ferma i els esforços del fals mestre no bastaven per a anorrear-la.

Amoïnat el diable en veure que no podia fer desdir En Garí, va acudir a un ardit. Va endimoniar una gentil donzella filla del comte de A de Barcelona, aleshores En Jofre el Pilós. Va introduir dins del cos de la nina un dimoniot que, cada vegada que l’exorcitzaven i conjuraven, exelamava amb veu ben entenedora:

No me n’aniré d’aquí
fins que me’n tregui fra Garí,
penitent que viu amagat
a la muntanya de Montserrat

En veure el comte Jofre que des de Barcelona fallaven tots els remeis del cel i de la terra per a guarir la seva estimada filla Riquilda, decidí de portar-la a Montserrat perquè fra Garí li tragués els dimonis del cos. Acompanyat d’un llarg seguici de cavallers, de patges i de servents, un bell dia el comte Jofre va presentar-se amb la seva filla Riquilda davant de la cova del penitent Garí, que, quan va sentir tanta fressa, tot es va espantar, perquè estava fet al silenci i a la solitud de la muntanya. El comte va demanar per favor a En Garí que li guarís la filla. El penitent va lliurar-se a l’oració amb tot fervor i amb tota fe i al cap d’una hora el diable ja havia sortit del cos de la donzella, que es trobava completament sana i tranquil·la la dels espasmes que la turmentaven tan durament.

El comte i tot el seu gran seguici no se’n sabien avenir. Al cavaller li semblava impossible tanta meravella i temia que així que haurien reprès el camí de la ciutat el diable tornaria a apoderar-se de Riquilda. Portat per aquest temor, el comte va demanar al penitent que volgués admetre la donzella en la seva companyia per uns quants dies per tal d’evitar el retorn del diable. La donzella, era jove i gentil com no se’n pogués trobar cap altra de semblant. Fra Garí sentia flaquejar dins seu la virtut, abans tan ferma, minada aleshores pel que ell tenia per mestre i conseller. Fra Garí es negà en rodo a admetre la companyia de Riquilda i va pretextar que la cova era petita i incomoda i que gairebé ni ell sol no hi cabia. El comte va insistir i més insistir i li ho va demanar per l’amor de Déu, fins al punt que el penitent no trobà arguments per a excusar-se.

Va demanar al magnat que l’esperés una estona abans de decidir- se. Va córrer a visitar al seu fals mestre i li demanà consell. El diable li digué que el Cel volia posar la seva virtut a prova, i que, com més sabés resistir tota temptació, més gran es faria als ulls de Déu. Que « prengués el cas com un desig del Cel, que se superés i elevés, i que així guanyaria la santedat com sant Antoni. Davant d’aital consell, fra Garí va admetre la companyia de Riquilda per una novena.

El comte sen va tornar a Barcelona. La gent del seu seguici, servents i patges, van restar pels pobles del peu de la muntanya i cada‘ dia pujaven bons menjars a la princeseta.

La donzella no era pas gaire pudorosa, parlava amb una certa lleugeresa i no es guardava pas com ho hauria hagut de fer.

Fra Garí no se sentia segur d’ell mateix, la seva fermesa flaquejava. Per salvar-se es passava tot el dia fora de la cova i deixava sola la minyona. Riquilda li objectava que, si fugia d’ella, la seva estada a la cova no li serviria de res, perquè el diable podria tornar a apoderar-se d’ella amb gran facilitat sense la seva defensa. Garí prou comprenia que tenia rad. La temptació el rosegava i no se sentia segur a la seva vora. Per amainar la tempesta que es congriava dins seu, fra Garí anava a cercar consell al seu veí i a descansar-s’hi, però aquest, en comptes d’apaivagar-lo, encara I ‘enardia més, per be que prou li parlava amb fingit amor i dolcesa.

Rosegat per la temptació, Garí va caure en pecat. Horroritzat del seu crim, mig enfollit i com esperitat, travessa la profunda barrancada, va córrer a confessar el seu pecat al fals ermita veí i li va demanar consell. El diable, cofoi d’haver assolit el començament del seu propòsit, segui fingint. Va aconsellar-li que la millor solució era fer desaparèixer la donzella, que podria descobrir-lo, i el va induir a matar-la. Com que fra Garí no sabia ni com fer-ho, el diable li va lliurar un ganivet molt ben esmolat i li digué que li tallés el coll abans no es deixondis. Garí se’l va creure.

Hi ha una variant que diu que li va enfonsar set vegades el coltell.

Morta la donzella, se la va carregar a coll i sortí de la cova per anar-la a enterrar a fora. Així que hi fou, la campana del miracle de Sant lsele va tocar a morts. El toc va ressonar per tota la muntanya amb més intensitat que mai, i va esbombar arreu el crim terrible. Garí, el pecador, va soterrar la donzella al peu d’un arbre dels molts que poblaven el pla que separava els dos penyalars, justament al mateix indret on avui s’aixeca el Monestir.

L’endemà van venir els patges i servents del comte a cercar la princesa, perquè aquell dia complia la novena. Fra Garí, confús, sense saber que fer, els digué que se n’havia anat i que havia començat a passar muntanya avall. Així que va acabar de dir aquestes paraules, va sentir-se una riallada terrible que féu retrunyir tota la muntanya amb més forca que el tro més intens. Era del diable, satisfet d’haver fet pecar Garí, precisament dels tres pecats que ell tenia per més abominables i dels quals més demanava a Déu que l’allunyés i el salvés: de luxúria, d’assassinat i de falsedat. De la cova del diable es va aixecar una fumera espessa, entremig de la qual volava el Maligne fent mil contorsions i ganyotes d’alegria. Una fetor insuportable de sofre va envair tota la muntanya. Aleshores Garí va comprendre el que li havia passat i va adonar-se de la magnitud del seu crim. Horroritzat, va decidir anar a Roma a demanar-ne perdó i a confessar-se amb el Papa.

Joan Garí emprengué tot seguit el camí de Roma. Vora de Collbató se li va fer de nit i es va ajeure damunt de la roca viva a dormir i a reposar. L’endemà, quan va despertar-se, va trobar-se dintre d’un sot profund. La roca no va poder resistir el pes del seu pecat i va enfonsar-se de mica en mica fins a arribar a formar-se un sot dintre del qual cabia el cos del penitent, sot que encara avui es pot veure i que la gent anomena «La Petjada de fra Garí».

La tradició encara assenyala un tros de camí molt dret que deixa al camí normal de l’ermita de Sant Miquel i va a sortir darrera de les primeres cases de Collbató, conegut per «La Drecera de fra Garí», que hom diu que fou el que segui el penitent després d’haver pecat.

En arribar al Llobregat, es volgué rentar les taques de sang que duia a les mans. Va tenyir tota l’aigua del riu, que va baixar roja, i les mans li van restar tacades igual. Com més se les volia rentar, més se li enrogia la Sang que les tacava.

Per tot arreu on passa, tantes herbes i plantes com trepitjava van restar emmetzinades i es van morir. La terra esdevingué com rostida i mai més no hi va créixer cap herba ni altra planta, de manera que tot el camí que va fer des de Montserrat a Roma va restar ben determinat. Aquest va subsistir fins fa poc temps i potser encara se’n pot veure un tros vora de Santa Perpetua de la Moguda. En tot el camí no va poder menjar ni beure res, car així que tocava un aliment i se l’acostava a la boca, se li tornava carbó i quan apuntava els llavis a un suc se li tornava vinagre. Van restar eixutes totes les fonts on va provar de beure i es van assecar tots els pous on va intentar de pouar aigua.

Mig amagat i avergonyit va arribar fins a la porta del Vaticà i va trucar. EL porter, quan el va obrir, li va preguntar qui era i respongué que anés a dir al Papa que hi havia fra Garí de Montserrat, que el volia veure. El porter torna al cap d’un moment i li digué que no podia pas ésser cert que el fos fra Garí, perquè una hora abans d’arribar a Roma les campanes sempre s’engegaven soles al vol per anunciar la seva arribada i el Papa, seguit de tot Roma, el sortia a rebre en processo fins al portal. Fra Garí va repetir al porter, que digués al Papa que ho era efectivament i que venia a demanar-li confessió d’un gran pecat que havia comes. El Papa el va fer entrar, el va confessar i, horroritzat del seu crim, li va dir:

- El teu pecat és tan gran, que no sé pas si té perdo. Mira: jo, amb la meva gaiata, faré una rodona a terra al teu voltant, i, si el teu pecat no té remei, la terra s’obrirà dintre de la rodona que hauré fet i t’engolirà; si no passa així, serà senyal que té perdo i aleshores jo et donaré penitencia.

EL Sant Pare va fer el que li va dir i la terra no es va enfonsar ni es va menjar el penitent. En veure això, li parla així:

- Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer la penitència. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra; no et rentis mai més ni toquis altra aigua que per beure. No diguis mai més paraula, perquè les bèsties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep de ple els raigs del sol i la humitat de la serena. Viu dins de la cova on vivies, semblantment a un animal. Fuig i esquiva el tracte de la gent i, si veus algú, procura allunyar-te’n. No miris mai al cel, perquè no n’ets digne, com no en son les bèsties, que tampoc no hi poden mirar, llevat del gall, en premi d’haver descobert la traïdoria i la falsedat de sant Pere, i el be, perquè fou l’escollit per Jesús i per sant Joan per jugar-hi quan eren infants. Faràs aquesta vida fins que la veu del Cel, per boca d’un infant de poc temps, et faci saber que estàs perdonat.

Fra Garí sortí de Roma i caminant de mans a terra, va emprendre el camí de Montserrat. A jornades uns diuen que va estar-hi tres anys i d’altres diuen que en va trigar set. Va tornar a la seva cova, on va viure sol i vern durant set anys sense dir mai ni una paraula, sense posar-se dret per a res ni mirar al cel. El cos se li va cobrir de pels llargs que li feien com de vestit i que el feien semblar un ós.

Heus ací que un dia el comte Jofre, seguit de tot un estol de cavallers, de patges i de servents, va sortir a caçar. Voltant voltant, van fer cap a Montserrat. La llúdria del gossos van descobrir la cova del penitent i amb els lladrucs van atreure l’atenció dels caçadors, que hi van fer cap i van restar sorpresos en veure a dins una bestiola estranya. Veient que no s’avalotava, la van creure manyaga i li van tirar un llac per tal d’agafar-la viva. La presentaren al comte, que, com tot el seu seguici, la va prendre per una bèstia. I va tenir molt goig de veure-la, puix que mai no n’havia vista cap altra de semblant. El comte va manar que no li fessin cap mal i que la portessin al seu palau de Barcelona.

Fra Garí fou menat al palau de Valldaura, que es trobava vora de la vella Riera de Sant Joan, al capdavall del carrer Comtal, al qual va donar nom. Perquè tothom el pogués veure i per si hi havia qui conegués quina mena de bèstia era, amb una corda al coll el van lligar al monjo de la gran escala principal del palau que s’estenia pel pati, i el sotaescala li va servir de sopluig durant molt de temps. Tot el veïnat de Barcelona, sabedor del cas, va desfilar pel pati. Ningú no va saber quina mena de bèstia era. El comte va fer-lo veure per molts pastors, ramaders, bosquerols i gents avesades a tractar i veure bestiar. Cap d’ells no havia vist mai una semblant bestiola. - .

La mainada l’aporrinava, l’atiava i li feia mil galindaines, com si fos un mico o un ós.

El penitent, que ja era més bèstia que persona, fou tancat dins d’una cambra de la part baixa de la torre del palau i allí va viure molt de temps menjant herbes i vivint talment com una bestiola.

Heus ací que, quan ja feia molt però molt temps que el penitent vivia dins de la seva gàbia, es va escaure que el comte va donar un gran convit. Hi ha qui diu que era un dels que els antics comtes i reis donaven cada any, per Nadal als magnats i als consellers de la ciutat i a les gents més notables i distingides de la cort, i hi ha qui creu que fou en ocasió del bateig del príncep Miro. A mig menjar el comte es recorda d’aquella bestiola que havia caçat a Montserrat i va manar als seus criats que la portessin perquè tothom la pogués veure, per si algun dels convidats sabia quina mena de bèstia era. Els criats van complir el manament del comte i fra Garí va fer quatre salts i quatre magarrufes al voltant dels invitats i va fer riure tota la taulada, de forma que tothom va restar molt content i tots van dir que mai no havien vist un animal semblant. Tothom li tirava pa i d’altres deixalles del menjar i fra Garí les recollia i se les menjava com solen fer les besties en casos semblants.

Heus ací que la dida es passejava per allí i portava al brac el príncep Miro, que tot just acabaven de batejar. Tot d’una, l’infanto, que mig jeia, es va posar dret i amb veu ben clara, que tothom va sentir, va dir:

- Alça’t, alça’t, fra Garí, que Déu ja t’ha perdonat!

I Joan Garí va aixecar-se i es va posar dret com un home. I podeu comptar si van quedar-ne de parats tots els presents! El comte va preguntar aleshores a en Garí qui era i com era que essent home es comportava com una bèstia. Fra Garí va explicar-se i va demanar perdó al comte. Tots els presents van restar parats i meravellats d’aquell doble miracle que acabaven de presenciar. Així que fra Garí va posar-se dret i.va rompre a parlar, li va caure com una crosta que li cobria la cara a tall de careta i que li amagava la fesomia de persona.

El comte el va perdonar, car, si l’havia perdonat Déu amb un miracle tan patent com 'el que acabava de produir-se, no podia pas negar-li ell el seu perdo.

Aleshores el féu pelar i rentar i el va vestir amb tota dignitat respecte. Va demanar-li on havia enterrat la seva filla, de la qual no havia tornat a saber res des del dia que la va deixar amb ell a la cova. Fra Garí va acompanyar el comte i la seva gent fins a Montserrat i els va indicar el punt just on havia soterrat la princesa, lloc que després queda marcat amb una llosa blanca. El comte va fer cavar la terra per tal de recollir les despulles de la seva filla i conduir-les a Barcelona. Amb gran meravella la van trobar viva i eixerida, sense altra diferencia de quan la van deixar que una ratlleta molt tènue al voltant del coll, com un suau collaret roig, que recordava el punt per on l’havia tocada el coltell en ésser degollada. En preguntar-li com era que havia viscut durant tants anys sota terra, la donzella va explicar que cada dia l’havia visitada la Mare de Déu i li havia portat menjar i tot el menester i li havia fet bona companyia.

El Comte, foll d’alegria, volia emmenar-se la donzella cap a ciutat i casar-la amb un gentil cavaller, que, en veure-la, ja manifestava la seva joia de prendre-la per esposa. Riquilda va expressar el desig de no moure’s de la muntanya i de consagrar-se al servei de la Mare de Déu, en agraïment d’haver-la salvada.

Durant l’espai de temps que fra Garí romangué a Barcelona va produir-se la invenció de la Mare de Déu a la seva cova, al cap de tres centúries justes d’haver estat amagada, dia per dia. Va anar-la a cercar el senyor Bisbe de Vic, acompanyat de gran nombre de elergues i de molta altra gent. El senyor Bisbe volia portar-la a Manresa en processó. Tota la gran gentada que hi anava portava ciri. Els sacerdots i gent d’església, amb els set pastorets que la van trobar, portaven els cent ciris encesos que voltaven la imatge i li feien llum dins de la seva cova, la resplendor dels quals envaïa de llum tota la muntanya i va revelar el seu amagatall. Quan la imatge va arribar just al punt on s’aixecava l’arbre a la soca del qual hi havia soterrada la princeseta Riquilda, es va fer tan pesant, que fou impossible de portar-la ni una passa més enllà. Tothom va comprendre que era voluntat de la Mare de Déu de no moure’s d’allí al costat de la tomba de la donzella i respectant aital manifestació li fou aixecada una capelleta molt tosca i molt senzilla on primitivament fou venerada. Quan la princeseta va dir que no volia deixar Montserrat, el comte decidí d’aixecar un monestir en aquell paratge i convertir la senzilla capella en un convent de monges, del qual Riquilda va ésser la primera abadessa. Fra Garí va treballar ardidament en la construcció del monestir i amb les seves pròpies mans, afanyosament, va ajudar a aixecar l’església i la casa conventual.

Un cop llest el convent, fra Garí va tornar a fer vida ascètica i eremítica, a la seva cova. Es lliura altra vegada a la penitencia, al dejuni i a la vida santa i cobra la virtut i el do de gracia divina de que havia gaudit abans de caure en pecat. Va morir molt vell i el van enterrar al peu mateix de la seva cova. Més tard van traslladar les seves despulles al peu de la porta principal de l’església del Monestir. Temps després les van desenterrar per guardar-les dins d’una urna de vellut, que va conservar-se fins ara damunt d’un armari de la sagristia.

AI cap de poc temps de constituïda la comunitat de monges benetes, sota l’abadiat de la princesa Riquilda, hom va creure que era millor que la Moreneta fos venerada per una comunitat de monjos. Se’n van encarregar els benedictins del monestir de Ripoll, i les monges van passar al convent de Sant Pere de les Puelles de Barcelona.

En recordança de tot el que hem explicat, hom 'va posar a la cova una figura del gran penitent. Les fadrines que pujaven a Montserrat l’anaven a visitar i hi tiraven una pedreta, ben cregudes que, si arribaven a tocar-lo a la cara, abans de l’any foren casades.

El palau de Valldaura va subsistir a Barcelona fins als voltants de l’any 1916, que va ésser tirat a terra en-obrir-se la gran Via Laietana. La torre on va restar pres fra Garí donava a la cantonada del carrer de les Magdalenes, i horn la podia veure molt be per dins del pati del palau que entrava per la Riera de Sant Joan. Per la part que donava al pati es veia una reixa de ferro molt gruixuda que donava a la cambra que havia estat presó de fra Garí. AL peu de l’escala del palau i una a cada costat, hi havia dues figures tallades en fusta, una d’un home tot cobert per una llarga cabellera te només li deixava al descobert la cara, i una altra d’una dona amb un infant al brac. Segons la tradició, representaven fra Garí i la dida amb l’infant Miro. Aquestes figures es -poden veure avui al Museu d’Història de la Ciutat.

Els barcelonins del segle passat, sobretot els que no Vivien pel barri del carrer Comtal, no haurien sabut passar per vora del vell palau de Valldaura sense entrar al pati a veure la presó de fra Garí”.

[1] Miquel i Planas, R. La leyenda de Fr. Juan Garín ermitaño de Montserrat, Barcelona, 1940
[2] Amades, J. (1935) Montserrat. Tradicions i llegendes Llibre il·lustrat amb xilografies d’E.C. Ricart. Barcelona
[3] Amades,J. (193-?) La cova de fra Garí



Return a Llegenda de Fra Garí