Els pelegrins que visitaven les ermites de Montserrat no solien tenir accés directe als edificis de l’eremitori. Aquesta mesura es prenia per preservar la solitud i la intimitat dels ermitans. Per tal d’atendre la devoció dels visitants, la majoria de les ermites disposaven d’un petit oratori adjacent, obert als pelegrins, on podien accedir i guanyar les corresponents indulgències per la seva pietat. Aquests oratoris eren edificis menors i la seva existència està mal documentada fins al segle XVII. (Francesc Xavier Altés, «Santa Maria ‘la més alta’ Sant Josep, i altres oratoris de l’antic eremitori montserratí», Butlletí del Santuari, II època, núm. 85, setembre-desembre, 2009).
A la biblioteca del monestir de Santa Maria de Montserrat es conserva el manuscrit 881. L’abat Miquel Muntades (1808-1885) n’atribuí inicialment l’autoria al monjo Gerard Joana. No obstant això, els monjos Xavier Altés i Josep Galobart van relacionar aquest manuscrit amb els materials recollits per Francisco de Zamora (1757-1812) per al seu fallit projecte de Descripción geogràfica, natural i política de la muntanya de Montserrat. Els indicis actuals suggereixen que l’autor real d’aquest manuscrit fou el pare Veremundo Murillas(+1795) (segons Xavier Altés i Josep Galobart, «Un ambiciós projecte d’història eclesiàstica i natural de Montserrat», RCaT XIII/1, 1988, pp. 205-242).
En aquest manuscrit, s’esmenta l’existència d’una «capillita de la Concepción» molt a prop de l’ermita de Sant Joan, a unes 75 passes. La descripció concreta del recorregut és la següent: «“bajando de esta ermita [sant Onofre] y caminando 200 pasos hacia poniente se encuentra la ermita de san Juan (…) “bajando de esta ermita por una escalera que tiene por entrada a 75 pasos se halla una capillita de la Concepción y a 270 pasos bajando entre medio día y poniente se halla la ermita de Santa Catalina (…) saliendo de esta ermita tomando el camino hacia mediodía y girando hacia a levante a distancia de 780 pasos se halla la ermita de Santiago (…) ”. «
Amb en Ramon Oranias, monjo de Santa Maria de Montserrat, hem buscat seguint les indicacions del manuscrit 881 la possible localització d’aquest oratori adjunt a l’ermita de sant Joan. Situats al peu de l’escales que pugen a l’ermita de sant Joan hem agafat un caminoi que s’enfila fins la roca cota 409 coneguda també com el Mirador de sant Joan o la Miranda xica. En aquest mirador són evidents l’existència d’un antic camí empedrat, uns rebaixos a la roca per fer-ne uns seients i també l’existència d’un forat quadrat en roca on enclastar probablement un creu. Anant cap aquest mirador hi ha un trencall, tot just després de deixar les restes d’unes runes que possiblement són les restes d’una ermita perduda (es comentarà en una altra nota), que després de pujar uns petits graons excavats sobre la roca arriba a un petit replà. En aquest indret hi ha les restes d’una edificació rectangular, mentre el camí continua en baixada per la canal situada entre el contrafort de la Miranda de santa Magdalena i la Miranda de santa Magdalena. Una possibilitat és que aquest camí el podien haver fet servir els ermitans de Tebes per anar cap a sant Antoni. En una altra nota es comentarà aquesta qüestió.
Les ruïnes trobades en aquest indret corresponen a un edifici rectangular, d’uns 3 metres d’ample per uns 4 de llarg (cal concretar amb més exactitud les mides) en part colgades per acumulació de terra que quasi tapa l’encara visible porta d’entrada. No hi ha evidències de com era el sostre de l’edifici.
Per les seves característiques, aquesta construcció és similar a la descrita en gravats com els oratoris associats a altres ermites. La primera imatge és un gravat de l’ermita de sant Dimes amb el seu oratori, la següent és l’oratori de la Santíssima Trinitat i el darrer és l’oratori de l’ermita de sant Jeroni.
