Toponímia de Jaume J. Estella, segle XIX

L’any 1907, en els primers números de la Revista Montserratina, es publicaren una sèrie d’articles del pare Adeodat Marcet descriptius de diversos aspectes de la muntanya de Montserrat amb el títol Montserrat. Sus bellezas naturales. En l’exemplar nº 5 d’aquesta revista, 8 de maig de 1907, l’article del pare Adeodat és una detallada descripció de l’orografia montserratina. Pel seu interès es reprodueix íntegrament a continuació part del text del pare Adeodat Marcet.

“Montserrat, aisladamente  considerado, se nos  presenta  como un  pequeño  grupo orográfico,  con     sus ramificaciones de cordilleras   formadas por  los picos  y sierras cuyo  nudo viene   a constituirlo la  cumbre   de  San Jerónimo, a donde  realmente parecen converger   todos ellos;  más  Montserrat   no  está completamente  aislado,  hemos dichos ya que se une  a las montañas del interior de Cataluña por la garganta de can Massa, que se halla a unos 673 metros sobre el mar, y así viene a formar como la última estribación S.E. de los Pirineos Catalanes.

 Se configuración es en extremo desigual; hondos   precipicios se abren por todos sus lados, y mirada de lejos parece imposible su acceso a causa de la rapidez con que se eleva del suelo. Sus rocas son conocidas cada una por su nombre, y creemos satisfacer una legítima curiosidad de nuestros lectores si acompañamos estas   líneas con el adjunto croquis de la montaña hecho a mediados del siglo pasado, y donde podrán hallarse los nombres de las rocas[1] por el orden siguiente”

Jaume J. Estella – Vista de Montserrat des de l’estació de Monistrol

Jaume J. Estella – Vista de Montserrat des de l’estació de Monistrol (detall)

 
Aquest croquis de l’article del pare Adeodat Marcet no està signat i només es sap que està està fet a mitjans del segle XIX no està signat. Parlant amb la directora de la biblioteca del monestir de Santa Maria de Montserrat, a qui vull agrair-li les facilitats per fer aquest article, em comentà que en la biblioteca hi havia una litografia amb un dibuix idèntic i amb una llegenda i la signatura de l’autor on s’indicava que l’autoria era de Jaume J. Estella. En la litografia s’indica que el dibuix està fet des de l’Estació de Monistrol (situada a Castellbell i el Vilar) en aquell moments propietat de la línia  “Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona”. Aquesta estació fou inaugurada l’any 1859 i anys després, també serví d’estació inferior d’inici del Cremallera de Montserrat.
 
Cercant en el fons de litografies de la biblioteca del monestir es trobà una litografia de l’any 1869 que contenia diversos dibuixos de les ermites montserratines i un perfil de la muntanya fet des de l’estació de Monistrol signats per Jaume J. Estella molt similar al publicat, anys després, per la Revista Montserratina. La litografia fou feta Ramon Tarragó i l’edità G. Roig, Duc de la Victòria nº8 de Barcelona (en aquella època aquest carrer era l’actual carrer Ferran). La litografia de 1869, conservada avui en la Biblioteca del Monestir de Santa Maria, a qui agreixo la facilitat per la seva consulta, mostra una àmplia visió la cara nord-est de la muntanya en el centre i, diversos dibuixos comentats de les ermites montserratines disposades en els marges superior, lateral esquerra i dret, mentre que el marge inferior estava ocupat per la llegenda del dibuixos. Aquesta litografia és molt interessant per conèixer la toponímia a l’ús del segle XIX perquè conté 71 descripcions d’indrets montserratins i perquè, en algun casos, hi ha una petita explicació aclaridora.

Aquesta litografia devia ser prou coneguda en la seva època perquè es citada en alguna obra d’aquells temps. Per exemple, Francesc Carreras  Candi, en el seu estudi sobre els castells montserratins, referint-se a un comentari sobre la roca dels Corbs diu “aquesta roca del Corb no pot pas esser la que, en una «Vista del Montserrat tomada desde la estación de Monistrol» feta per Jaume Estella, a mitat d’aquest segle XIX hont constan los noms dels principals llochs y rocas de la montanya, ve consignada com roca dels Corbs y esta en la dressera de Monistrol al Monastir …” (Francesc Carreras Candi, Los castells de Montserrat,  Jocs Florals de Barcelona 1890, p.210).

Dibuix de Jaume J. Estella – 1869

Dibuix de Jaume J. Estella – 1869 (Detall)

Tot seguit es reprodueixen unes fotografies fetes ens uns indrets similars on el dibuixant Jaume J. Estella feu el seu dibuix del perfil de la muntanya montserratina. Segons consta en els dos dibuixos d’aquest autor, el seu punt d’observació fou l’estació de Monistrol (Castellbell i el Vilar). La primera fotografia el punt d’observació estava a nivell de la via del tren proper a l’estació. En aquesta imatge l’actual fàbrica MATSA, antiga Roca i Llubià, té una orientació respecte l’observador similar a la del dibuix de Jaume J. Estela on la fàbrica i l’edifici dels habitatges dels treballadors, conegut com la Galeria, estan a primer pla. No obstant, en aquesta imatge pot comprovar-se que les roques de Sant Salvador, el poble de Monistrol de Montserrat i l’edifici de la Galeria no estan alineats com el dibuix de Jaume J. Estella.

Fotografia feta des d’un indret similar al punt d’observació de Jaume J. Estella per fer els seus dibuixos. El punt de la fotografia és a les vies d’operació situades al costa de l’estació de Monistrol (Castellbell i el Vilar)

No ha estat possible obtenir una nova imatge desplaçant-se en direcció a l’estació perquè la vegetació fa una densa paret que ho impedeix. Intentant tenir una orientació similar al dibuix de Jaume J. Estella s’ha trobat un punt situat on passava l’antic cremallera de Montserrat amb bona visibilitat de la muntanya i del barri de la Bauma. La següent fotografia mostra la visió des d’aquest indret.

Fotografia feta des d’un punt situat a la traça de l’antiga via del cremallera de Montserrat a Castellbell i el Vilar

Aquesta fotografia, feta des d’un punt situat en una cota més baixa que l’anterior, té l’inconvenient que no es veu el poble de Monistrol de Montserrat, la qual cosa vol dir que punt d’observació no és proper al fet servir per Jaume J. Estella tot i la bona orientació de la perspectiva de la fàbrica Roca i Llubià.

La següent fotografia estan feta des de la pròpia estació de Monistrol (Castellbell i el Vilar) seguint al peu de la lletra el que indica Jaume J. Estella en els seus dibuixos. la perspectiva de la fàbrica Roca i Llubià indica que l’indret d’observació no és el mateix que l’emprat per Jaume J. Estella.

Fotografia feta des de l’estació Monistrol- Castellbell i el Vilar, segons les indicacions dels dibuixos de Jaume J. Estella

Les dues següents fotografies, són dos detalls de la mateixa imatge, també estan presses des de la pròpia estació de Monistrol (Castellbell i el Vilar). En les fotografies s’han indicat la majoria de números que Jaume J. Estella situà en el seu dibuix, llevat d’uns pocs. Els que figuren entre parèntesi indiquen que els indrets no són directament visibles en la fotografia, però sí referenciats en el dibuix.

Fotografia feta des de l’estació Monistrol- Castellbell i el Vilar, segons les indicacions dels dibuixos de Jaume J. Estella. Rotulació segons les indicacions dels dibuixos de Jaume J. Estella.

Fotografia feta des de l’estació Monistrol- Castellbell i el Vilar, segons les indicacions dels dibuixos de Jaume J. Estella. Rotulació segons les indicacions dels dibuixos de Jaume J. Estella.

Tot i que la data de la litografia de Jaume J. Estella és de 1869, el dibuix original deu ser anterior a aquesta data per alguns detalls arquitectònics de la fàbrica Roca i Llubià de la Bauma que apareix a primer pla. Aquesta fàbrica donà origen després a la colònia més antiga de les existents en el municipi de Castellbell i el Vilar. La història d’aquesta colònia pot ajudar a determinar la data de confecció del dibuix.

L’arribada del ferrocarril l’any 1859, provocà l’establiment d’ indústries en un territori, fins aleshores, eminentment agrícola. Els fabricants Narcís Roca, de Sabadell, i Francesc Llubià, de Barcelona, van associar-se per aixecar dues fàbriques a Castellbell i el Vilar. Compraren les terres als amos al mas Xaviró i Abadals i començaren a construir les fàbriques l’any 1859. L’any 1862 les fàbriques de la Bauma ja funcionaven i l’any següent pagaven la contribució industrial a l’Ajuntament quatre raons socials: Narcís Roca i Companyia, que regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 40 telers mecànics, moguts per aigua; Roca i Ballbé tenia una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 7 màquines de filar de 1.260 fusos i 3 cardes, tot mogut per aigua o vapor; Carles Sala i Companyia regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 12 màquines de filar, de 2.880 fusos i 8 cardes, tot mogut per aigua o vapor, i Francesc Llubià era el propietari d’una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 6 cardes i 3.100 fusos, tot mogut per aigua. Aviat tingueren problemes, especialment per la manca de matèria primera, el cotó, ja que majoritàriament era importat d’Amèrica i el seu comerç s’estroncà arran de la Guerra de Secessió dels anys 1861-1865.

La fesomia de les dues fàbriques era perfectament visible des del barri de la Bauma per la seva diferent alçada, la de la dreta amb tres plantes i més propera al carrer del Rec era la del fabricant Roca, i la de l’esquerra, un pis més alta, és a dir amb quatre enormes plantes, era la del Llubià que, un cop passà a mans de Joan Vial tindria annexada la torre modernista que hi va fer construir.

Entre 1862 i 1863 compraren selfactines, telers, batans i ordidors, i es construïren els primers habitatges per als treballadors, les cases del Rec i les de les Galeries. Al capdamunt del turó del Mas, a la partida de terra anomenada dels Angles, que en part era una propietat del mas dels Abadals, s’hi van construir les Galeries, com a residència per les famílies obreres. En un primer moment foren 10 habitatges que constaven de baixos i dos pisos amb una sola escala d’accés i que estaven acabades l’any 1862. En un primer moment no hi havia les galeries, que foren construïdes posteriorment i l’any 1908 van fer-hi uns pisos nous als extrems del bloc. Aquest edifici d’habitatges per treballadors de la fàbrica fou conegut com la Galeria. Per a la subsistència dels seus estadants, hi havia els galliners al costat del camí d’accés a la fàbrica. També hi havia el bloc de pisos del Rec, construït a la vora del canal, al qual si arribava mitjançant el camí que passa pel darrera de la indústria que va cap el canal i la turbina. Els pisos del Rec es composaven d’una cuina-menjador, quatre cambres i la galeria.

Fàbrica Roca i Llubià. Fotografia del llibre de Joan Massats “Història de la indústria tèxtil a Castellbell i el Vilar’. Joan Masatss i Llover” 1997

Però els primers habitatges, situats a l’anomenat carrer del Rec, eren insuficients pels treballadors i per això començaren a construir-se nous habitatges a l’altra banda del riu. Així nasqué el carrer de la Bauma amb nous habitatges on s’establiren obrers de la fàbrica i menestrals: fusters, ferrers, carreters, etc.. A l’entrada d’aquestes cases s’anaren instal·lant tavernes, tendes, cases de menjar i el primer forn l’any 1865. En el primer moment, aquestes fàbriques no tenien el caràcter de colònies en la seva fundació. La vida social es feia en el barri de la Bauma i no en la fàbrica[2].

El desenvolupament urbà de la Bauma és el resultat de l’activitat fabril. Una partida de terra que hi havia a l’altra banda del riu, anomenada la partida de Merà, era una propietat de Salvador Simó i Cascante, un veí de Monistrol de Montserrat que va vendre-la, el 25 d’octubre de 1858, al seu germà Francesc, aleshores veí de Terrassa, el qual va decidir parcel·lar la seva propietat. Les vint-i-dues parcel·les de terra de la partida de Merà, que permetrien la construcció de les cases que donaren forma al barri de la Bauma, foren adquirides pels seus compradors entre els anys 1862 i 1877, edificant-se les cases tot seguit. La Bauma es va desenvolupar amb dos sectors a banda i banda del riu: a un cantó, els habitatges dels treballadors, i a l’altre, un carrer que creixia amb la gent que s’hi instal·lava per oferir diferents serveis (forn de pa, botigues, tavernes, fondes). A la carretera s’hi van concentrar les activitats lúdiques i festives, l’esbarjo i l’oci. El desenvolupament d’aquest sector desvinculat de l’activitat fabril li donà un caràcter que l’apropava més al d’un poble independent, sense deixar de ser una colònia industrial.

A causa dels problemes econòmics i de l’endeutament, les fàbriques es van arrendar i subarrendar en diferents ocasions. A la mort de Francesc Llubià, l’any 1871, la família Güell adquirí en subhasta pública la seva fàbrica. L’altra fàbrica quedà en mans dels successors de la societat Francesc Llubià i Narcís Roca. L’any 1877 la societat Llubià-Roca arrendaren la seva fàbrica a la família Dalmau Toldrà. L’any 1880 la família Güell llogà la seva fàbrica als germans Dalmau Toldrà i finalment la compraren l’any 1892. Aquests germans especialitzaren les dues fàbriques a la producció de gèneres de cotó d’alta qualitat. L’any 1896 l’industrial Joan Vial i Solsona va comprà la fàbrica de propietat dels germans Dalmau Toldrà. Aquesta compra comportà la modernització de la fàbrica, s’instal·laren motors elèctrics, es va diversificar i ampliar la producció fins a quaranta productes tèxtils diferents i hi va incorporar una secció de tints i acabats.  El període 1901-1915, en què les fàbriques van ser propietat de Joan Vial, fou l’etapa en què la Bauma va desenvolupar-se més com a colònia, ja que es van ampliar la fàbrica i els habitatges i es va construir els edificis emblemàtics de l’església de la Sagrada Família i la torre (1905-1908), i altres serveis com l’escola per a nenes i el Casino. L’antiga torre de Joan Vial està adossada a al cos de la fàbrica per la façana de ponent.

Aquesta breu història fabril del barri de la Bauma a Castellbell i el Vilar aporta una informació que permet situar en el temps el gravat de Jaume J. Estella. El gravat representa els moments inicials de les fàbriques Roca i Llubià, posteriorment a l’any 1862 quan foren construïdes les noves cases pels treballadors. El dibuix està fet des del mateix indret que l’anterior dibuix del mateix autor. Pels traços primitius d’aquest dibuix sembla ser un apunt previ a la litografia. El detall del pont, sense les voltes característiques del gravat de 1869, podria insinuar que en el moment de fer el dibuix s’estava construint o que, en un primer moment, era més simple del que fou pocs anys després, o que el dibuix era un apunt per fer el dibuix definitiu de 1869. Algunes de les toponímies d’aquest dibuix són més imprecises que les adoptades en el dibuix de 1869, circumstància que podria interpretar-se com a evidència de ser un registre més primitiu. Així, el dibuix que fa servir la Revista Montserratina podria tractar-se d’un esbós del dibuix més elaborat que Jaume J. Estella feu després de 1861-1862 i editat el 1869.

L’anàlisi de la toponímia dels dos dibuixos permet identificar com la majoria de topònims tenen continuïtat fins els dia d’avui i altres, els menys, mostren alguna variació entre els dos dibuixos o amb els noms emprats actualment. L’actual roca coneguda como el Mirador del Moro és anomenada com a Mirador de sant Jeroni en el dibuix de la Revista Montserratina, mentre que en el dibuix de 1869 s’anomena Peña de las golondrinas perquè en ella hi fan els nius aquestes aus. No obstant, sembla que entre els dos dibuixos hi ha una inversió de noms ja que el cim de Sant Jeroni en el dibuix de la Revista Montserratina és la Roca de les Orenetes, mentre que en el dibuix de 1869 és el Mirador de San Gerónimo qualificat com a lloc de gran vista. Dóna la impressió que el dibuix de la Revista Montserratina hi ha hagut un canvi de noms i el que és qualificat com a Mirador de sant Geroni hauria de ser la roca de les Orenetes i a l’inrevés, hi hagut un creuament de noms. En el llibre “Album Pintoresch-Monumental de Catalunya. Montserrat”, editat l’any 1881, hi una fotografia, feta des de l’entorn del monestir de santa Cecília on es presenta la roca de les Orenetes a l’esquerra i el turó de sant Jeroni a la dreta. Situació que es correspon amb el dibuix de Jaume J. Estella de 1869.

Altres peculiaritats en la toponímia és la ubicació, en els dos dibuixos, d’un indret identificat com el Furat del Vent situat a prop dels Ecos. També en els dos dibuixos s’esmenta una Peña de los Bribones, qualificada de “covachas” que correspon a l’agulla del Miracle segons indica Josep Barberà en l’índex del seu llibre Montserrat, pam a pam p. 399. Una altra toponímia comuna en els dos dibuixos és la roca anomenada Corre-cavalls denominació en desús de l’actual Bacallà. En el dibuix de la Revista Montserratina la darrera roca a la dreta correspon al Centella i en el dibuix de l’any 1869 s’anomena el Centinela, en els dos casos es refereixen a l’actual Cadireta. En Josep Barberà, en el seu llibre Montserrat pam a pam (pàgina 77) comenta la Cadireta era anomenada antigament com a roca del Centellar, pot ser per derivació del mot centella emprat en el segle XIX per identificar aquesta roca. També és sabut que el serrat de Patriarques antigament era anomenat com a roca de sant Patrici.

 En els dos dibuixos, al peu del serrat del Moro i el de sant Jeroni s’indica l’existència del pas de les Àligues qualificat com a drecera. Circumstància que fa pensar que es tracta de la canal de sant Jeroni feta servir per accedir ràpidament a dalt del massís, aprofitada anys després pels treballadors de l’aeri de sant Jeroni. També en els dos dibuixos s’identifica la canal del Planas en un indret situat a l’entorn de la font de les Guilleumes i a la canal de les Guilleumes. Probablement el terme es refereix a la canal d’en Planes propietat situada a Monistrol de Montserrat on hi ha l’esmentada font tal com queda recollit en diversos documents. És curiós l’indret identificat com lo forat situat entre les Canals qualificat com “el último monte” i l’Orella de llebre, del qual es diu que és una “peña y calladiso”.

La informació aportada pels dibuixos de Jaume J. Estella publicats a mitjans del segle XIX són força útils per entendre l’evolució de la toponímia montserratina.

[1] S’han conservat els noms tal com figuren en el text original

[2] Massats i Llover, J. (1997) Història i industria tèxtil a Castellbell I el Vilar Ed. Centre d’Estudis del Bages/El Brogit, Manresa pp. 59-63