Geografia de l’eremitori

SITUACIO GEOGRAFICA

La situació geogràfica coneguda de les ermites en la muntanya no s’ha modificat massa des del segle XI. Abans d’aquest segle les cròniques parlaven de quatre ermites a la muntanya de Montserrat: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí. Les dues primeres en plena muntanya i les dues últimes en el que és el terme de Monistrol de Montserrat. Santa Maria evolucionarà en el segles posteriors en l’actual monestir i arribarà a integrar a Sant Iscle. Avui, aquesta darrera ermita es troba en l’interior del jardí del monestir. No es coneix quina ha estat l’evolució de les ermites de Sant Pere i Sant Martí, tot i que es creu que l’actual parròquia de Monistrol de Montserrat pugui està en el lloc on estava la primera ermita.

Les ermites de Montserrat s’agruparen per regions seguint la tradició dels eremites del desert egipci. El torrent de Vallmala o torrent de Santa Maria, definia clarament dues regions naturals a la muntanya. Les ermites més properes al monestir, Santa Anna, Sant Benet, Sant Salvador, Sant Antoni[1], Santíssima Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes constituïren la regió de Tebaida i es trobaven al marge esquerra del torrent. Sant Jeroni, la més allunyada, era la única ermita de la regió de Tabor. Les ermites situades al marge dret del torrent formaven la regió de Tebas i estaven integrades per les ermites de Santa Magdalena, Sant Joan, Sant Onofre, Sant Jaume i Santa Caterina.

Els noms de Tebaida, Tebas i Tabor formen part de la cultura eremítica montserratina. Aquests mateixos termes foren emprats pels escriptors de les primeres guies d’excursionisme i escalada del massís perquè permetien identificar ràpidament unes regions prou conegudes. Actualment, aquests termes estan en desús i han estat substituïts per topònims més geogràfics. Així Tabor seria la regió de Sant Jeroni; la Tebaida seria la regió de Sant Salvador i Tebes fora la regió de les Gorres.

Aquesta disposició geogràfica condicionava l’adscripció eclesials d’aquestes ermites ja que el torrent de Vallmala separava dues diòcesis. Les ermites de la regió de la Tebaida estaven integrades a la diòcesi de Vic, com el monestir. Mentre que les ermites de Tebas formaven part de la diòcesi de Barcelona.

[1] Cal veure si Sant Antoni pot considerar-se integrada a la regió de Tebaida o, juntament amb l’ermita de Sant Jeroni, integra la regió del Tabor.

COORDENADES DE LES ERMITES

Ermita Coordenada X Coordenada Y
Sant Antoni 401716.025 4606157.908
Sant Benet 402567.020 4605289.900
Sant Dimes 403125.022 4605462.896
Sant Jaume 402399.016 4604795.901
Sant Jeroni 401011.026 4606440.914
Sant Joan 402248.014 4604618.901
Sant Onofre 402272.014 4604656.901
Sant Salvador 402502.021 4605501.901
Santa Anna 402464.018 4605147.901
Santa Caterina 402193.013 4604469.902
Santa Creu 402998.022 4605458.897
Santa Magdalena 402263.015 4604801.902
Santíssima Trinitat 402790.022 4605628.899

Les coordenades corresponen al sistema de referència ETRS89 31 N Espanya i Portugal. Les coordenades s’han presa amb dos GPS i els ajustos s’han fet contrastant els valors amb mesures in situ i amb fotos aèries i alçament topogràfics.

 

ACCESSIBILITAT

Com que els ermitans i els monestir havien de mantenir una relació fluïda això obligà a obrir camins per tal de facilitar la comunicació i els transport dels queviures. Però a més, les ermites eren visitades pels pelegrins per devoció.

L’any 1585 Enric Cock descriu el que semblava ser l’itinerari més freqüent per anar a visitar les ermites en aquella època. Primer es visitaven les ermites de la regió de la Tebaida. Eren les ermites més properes al monestir. S’hi pujaven per l’anomenada escala dreta que es descrita com una escala encastada dins de les roques. Aquesta primera escala sortia des de l’hort del monestir. Gràcies als seus 600 esgraons permetia accedir ràpidament primer a l’ermita de Sant Dimes i després a la de la Santa Creu. Enric Cock (1585) escriví “las primeras ermitas estan encima del monasterio en una peña colgada y es consagrada a San Dimas, el buen ladrón, súbese por seiscientos escalones (…) frontero a ésta está Santa Cruz o Santa Elena y de allí por un lindero camino se va para San Benito. Un poco más alto está la ermita de la Santísima Trinidad (…) de allí otra vez se sube a la de San Salvador. Estas cinco ermitas no están muy lejos una de otra. Dejadas éstas a las espaldas se sube poco a poco a San Antonio y de allí a la prostera, San Jerónimo, la más alta de todas edificada casi en la cumbre … Desde San Jerónimo, la más alta de todas, edificada casi en la cumbre … Desde San Jerónimo se baja hacia otra ladera de la sierra y peñas, donde hay otras cinco ermitas, conviene a saber: la Magdalena, la más linda y lata de allí, están pegadas las de San Onofre y San Juan Bautista, una con la otras un poco más abajo. De allí se baja a Santa Catalina. Vista ésta se sube por unas escaleras de madera a Santiago de donde se ve el monasterio. La postrera y más baja de todas las ermitas es la de Santa Ana, parroquia de todas, donde todos los domingos y fiestas viene oír misa obligados”.

En la descripció de Cock no s’indica a quina ermita es va al sortir de l’ermita de la Santa Creu. Tot i que la seva seqüència descriptiva situa la de Sant Benet abans de la Santíssima Trinitat, la proximitat d’aquesta a l’ermita de la Santa Creu fa suposar que primer s’anava a aquesta i després a Sant Benet des d’on es podia pujar a Sant Salvador. Tot i que Cock menciona que des de l’ermita de la Santíssima Trinitat s’ascendia a Sant voldria dir que el peregrí hauria de fer el mateix camí dues vegades parcialment per anar de la Sant Creu a Sant Benet, després a la Santíssima Trinitat i desprès a la Sant Salvador. Trajecte que no té massa sentit des de l’economia de l’esforç.

Fos quin fos el camí per anar-hi, el cert és que els peregrins anaven a Sant Salvador. Des d’aquesta ermita s’anava a la de Sant Antoni i, caminant una mica, s’arribava a la de Sant Jeroni. Des d’aquest indret es baixava per l’altre marge del torrent cap a la de Santa Magdalena, després a la Sant Onofre i Sant Joan. Després es baixava a l’ermita de Santa Caterina. Des d’aquesta ermita es pujava fins a trobar unes escales de fusta que permetien pujar a l’ermita de Sant Jaume i després, ja en el tram final abans d’arribar al monestir es passava per l’ermita de Santa Anna.

A banda de l’itinerari proposat per Cock els peregrins tenien diverses rutes per accedir a les ermites. A l’any 1868 la visita a les ermites costa 8 rals, segons comenta Martí i Cantó en el seu llibre Historia de la imagen y santuario de Ntra. Sra. De Montserrat y viaje pintoresco a sus cuevas subterraneas.

Primera ruta. Pujar per les “escales de Santa Anna”, segons les denomina Ernest Zaragoza seguint el que diu el P. Caino, avui conegudes com les Escales dels Pobres fins a Santa Anna. El camí sortia del darrera de la font del Miracle. El pare F de P. Cruselles, 1896, descriu que el camí “se tomaba pasando por el cementerio, que existe detrás de la fonda” a la Guia Història del Pelegrí de 1909 s’indica que el camí sortia per darrera de la casa dels pobres. Aquestes escales sembla que les manà fer l’Abat Cisneros i tenia 200 graons passant per l’anomenat, antigament estret de Gibraltar o Trencabarralons per la seva estretor. Després de la Guerra del Francès aquest pas també fou anomenat Pas del Francesos perquè per aquest indret entrà una columna francesa el 25 de juliol de 1811.

Segona ruta. La segona ruta era l’anomenada escala dreta que surt de l’hort del monestir de Santa Maria. Va haver-hi una primitiva escala dreta  que efectivament també sortia de l’hort per anar a l’ermita de la Santa Creu. A l’any 1494 Münzer cita aquest accés. Era el més ràpid. Per alguns comentaris escrits podria ser que aquesta primitiva escala fos diferent de la que feu posteriorment l’abat Cisneros, la qual, diu Argaiz, «subia por otra parte de la huerta del monasterio» A l’any 1677 encara es veien restes d’aquest escala. L’abat Cisneros suprimí aquesta escala a l’any 1499 i manà construir una nova escala coneguda amb el mateix nom que també sortia de l’hort del monestir però des d’un altre indret.

Diferents cronistes no estan d’acord amb el nombre de graons. Per Cock en tenia 600, Serra parla de 660 i 900 segons Arella. A l’any 1778 fou clausurada per l’abat de la Congregació de Valladolid, Benito Uría y Valdés, perquè, atès que per ella hi pujaven dones, podien afectar-se la decència. Pocs anys després es tornà habilitar aquest accés atesa que era la manera més ràpida per accedir a les ermites. Barreiros a l’any 1748 comenta que en alguns trams els graons no estaven tallats a la pedra sinó que eren de fusta.

La tercera ruta era a cavall i sortia del Monestir per l’anomenat camí de ferradura, anava per la capella de Sant Miquel i des d’allí al peu de  l’ermita de Sant Joan. Quasi totes les ermites, segons les cròniques, eren accessibles a cavall a excepció de les ermites de Sant Onofre i Santa Magdalena.  En aquesta ruta la primera ermita que es trobava era la de Sant Jaume.

Hi havia un camí que es pot considerar com una variant de l’anterior. A finals del segle XVII s’autoritzà als ermitans a construir un camí, en aquest cas unes escales, que unís les creus de les ermites de Sant Jaume i  de Santa Magdalena amb el torrent que mena a Sant Jeroni. Aquestes escales s’anomenaren escales de Jacob.

Segons el pare Garcia Colombas hi havia un ordre per visitar les ermites:

  1. Sant Dimes
  2. Santa Creu
  3. Sant Benet
  4. Santíssima Trinitat
  5. Sant Salvador
  6. Sant Antoni
  7. Sant Jeroni
  8. Santa Magdalena
  9. Sant Onofre
  10. Sant Joan Baptista
  11. Santa Caterina
  12. Sant Jaume
  13. Santa Anna

L’anàlisi dels mapes d’època i la cartografia antiga aporten algunes pistes sobre quins eren els camins emprats pels peregrins per visitar les ermites.

Tres dias en Montserrat - Cornet  1858

Tres dias en Montserrat – Cornet 1858

 

El mapa d’en Joan Cabeza edició 1909 aporta vàries informacions valuoses. La primera és que mostra el conjunt de camins articulars en torn al pla de Trinitat.

Mapa Topografich, Revista Montserratina 1909 detall

Mapa Topografich, Revista Montserratina 1909 (detall)

 

En aquest mapa, edició 1909, publicat com annex de la revista Montserratina, mostra l’escala dreta i com aquesta arriba primer a l’ermita de la Santa Creu i després a la de Sant Dimes. Des de l’entorn de l’ermita de la Santa Creu surten tres itineraris en direccions diferents. El primer portaria directament a l’ermita de la Santíssima Trinitat.  D’aquest camí, una mica abans d’aquesta ermita sortiria un altre camí que aniria directament a l’ermita de Sant Benet. A continuació el camí s’orienta cap a l’ermita de la Sant Creu. El segon itinerari aniria a buscar el camí de l’ermita de Sant Benet al Monestir. El que es coneix com el camí dels Totxos. Hi hauria un tercer itinerari, dibuixat per Joan Cabeza al 1909 però que avui no està identificat que aniria en diagonal des de l’ermita de la Santa Creu a les proximitats de l’ermita de Sant Salvador. En el següent mapa s’identifiquen avui aquests els camins descrits en els dos primers itineraris.

Itineraris de Joan Cabeza  Alpina 5K

Itineraris de Joan Cabeza en la cartografia actual de l’editorial Alpina 1:5.000

Des de l’ermita de Sant Salvador si el peregrí volia anar a Sant Antoni hi anava per la cresta de la Serra de les Lluernes fins al peu de l’ermita a la qual es pujava per una canal. Després, tirant enrere el camí o agafant un petit corriol s’arribava al camí, anomenat la drecera de Sant Jeroni, que unia el monestir de Santa Maria amb l’ermita de Sant Jeroni. El traç d’aquests camins ha perdurat fins avui.

Mapa Topografich, Revista Montserratina 1909 Sant Jeroni

Mapa Topografich, Revista Montserratina 1909 (detall)

Si des d’aquest indret es volia anar a l’ermita de Santa Magdalena. Per arribar-hi el peregrí desfeia part del camí fet per anar a Sant Jeroni i s’encaminava al Pla dels Ocells d’on sortia trobava el camí de ferradura que, després de passar el pas del Trecabarrals, menava al pla de les Bruixes o de els Taràntules. Això es veu perfectament amb el mapa de Joan Cabeza de l’any 1909. En aquest mapa cal tenir present que, al no estar fet el funicular de Sant Joan, aquest fou inaugurat l’any 1918, no existia el camí que unia el pla de les Bruixes o de les Taràntules amb Sant Jeroni conegut com a camí nou de Sant Jeroni.

Mapa Topografich, Revista Montserratina 1909 cami antic sant Jeroni

Mapa Joan Cabeza edició 1909

Des del camí de ferradura els peregrins agafaven un camí que els enfilava per trobar ràpidament l’escala de Jacob. El mapa de Joan Cabeza situa aquesta escala entre dues cotes, la 1015 a l’esquerra i la 1110 a la dreta segons el sentit de la marxa. Si en lloc d’agafar aquest corriol el peregrí seguia en direcció al Pla de les Bruixes o de les Taràntules, tot seguit es trobava un segon corriol que també l’enfilava al peu de les escala de Jacob. Convé aturar-se sobre aquests camins. Avui, cap d’aquests dos camins es troba identificat en els mapes topogràfics.

En el mapa de l’editorial Alpina, molt emprat pels excursionistes, es pot veure que l’escala de Jacob s’atura en el camí nou de Sant Jeroni, però no progressa per anar a buscar el camí del Trencabarrals que va per sota. Mentre que en el mapa de Joan Cabeza de 1909 edició 1928, on ja es dibuixa el nou camí de Sant Joan a Sant Jeroni, es segueix cartografiant el camí que uniria l’escala de Jacob amb el camí del Trencabarrals. Sembla que és en el punt d’intersecció d’aquest camí amb el camí que des d’aquest punt portava al Pla de les Bruixes o de les Taràntules s’inicià el nou camí cap a l’ermita de Sant Jeroni.

Mapa Topografic 1928 cami nou sant Jeroni

Mapa Joan Cabeza 1909 edició 1928

No cami ermita sant Onofre

Escala de Jacob en el mapa de l’editorial Alpina 1:5.000

Però altres mapes sí que reprodueixen l’existència d’aquest camí. En el mapa de Ramon de Semir, 1949, es dibuixa tènuement aquest camí.

unknown title

Mapa de Ramon de Semir 1949

En un mapa cartogràfic de la Diputació de Barcelona de 1976 fet a partir d’un vol de 1967 el camí es força més clar. Cal investigar si en l’actualitat hi ha rastres d’aquest camí per tal de poder-lo incorporar de nou a la cartografia montserratina, ja que era el camí principal dels peregrins quan pujaven a l’ermita de Santa Magdalena.

Santa Magdalena Mapa Diputacio 1976 vol 1967

Santa Magdalena Mapa Diputacio 1976 vol 1967

Santa Magdalena Mapa Diputacio 1976 vol 1967

Santa Magdalena Mapa Diputacio 1976 vol 1967

Després de l’escala de Jacob el peregrí arribava a un collet des del qual, a través d’uns esglaons excavats sobre la roca portaven a l’ermita de Santa Magdalena. A continuació, el peregrí des de l’ermita de Santa Magdalena podia pujar al mirador de Santa Magdalena a fi de contemplar l’àmplia vista que es domina des d’aquest indret. En aquest indret en Joan Cabeza indica les restes de Santa Magdalena Vella. Actualment no es troben aquests indicis, llevat d’una gran cisterna  enganxada a la paret de la roca. Tot seguit, desfent el camí, part del camí el peregrí anava cap a l’ermita de Sant Onofre. Un cop retornat al coll que hi ha al  el final de l’escala de Jacob el peregrí prenia un camí de ràpid descens en sentit contrari al que havia dut fins ara. Aquest camí el duia, després d’unes petites marrades, a l’ermita de Sant Onofre.

Des l’ermita de Sant Onofre sortia una nova escala cap al camí que unia el Pla de les Bruixes amb el mirador de Sant Joan i que servia per anar a l’ermita del mateix nom, a la de Sant Jaume i amb l’ermita de Santa Caterina. Aquestes escales han estat recuperades recentment, de tal manera que no estan indicades en algunes cartografies. En la cartografia recent de l’editorial Alpina, 2009-2010, sí que inclou el camí de Sant Onofre al camí de Sant Joan.

Mapa de Joan Cabeza edició 1909

Mapa de Joan Cabeza edició 1909

No cami ermita sant Onofre

Absència de camí entre l’ermita de Sant Onofre i el camí de Sant Joan Alpina 5000 abans de 2009. A partir d’aquesta data sí que s’inclouen les escales.

Després de visitar l’ermita de Sant Joan s’anava pel camí que venia del pla de les Bruixes o de les Taràntules al mirador de Sant Joan. Es pujava cap aquest mirador i, de seguit, es trobava un camí que anava a l’ermita de Santa Caterina i que després prosseguia cap a l’Artiga Alta a través del Bassal dels Corbs es considera que aquest era l’antic camí de la Vinya Nova. Era el camí que permetia anar des del monestir de Santa Maria a la finca de la Vinya Nova situada al peu del massís en el terme municipal del Bruc. En el mapa de Joan Cabeza no s’indica que a l’ermita de Sant Caterina s’hi anés pel camí que, resseguint al torrent de Sant Caterina, porta a la font Seca. Camí que encara existeix, però no està dibuixat que es pogués des d’aquest camí, fent un flanqueig a l’ermita de Santa Caterina. Tot i que ara, tal com s’indica en la cartografia moderna, existeix un corriol que uneix aquesta ermita amb el camí del torrent de Santa Caterina.

Un cop visitada l’ermita de Santa Caterina el peregrí, recorrent a l’inversa el camí que havia fet, retorna a la cruïlla amb les escales de l’ermita de Sant Onofre i continua pel camí cap el pla de les Bruixes o el pla de les Taràntules. Pocs metres desprès, surt un camí  a l’esquerra que s’enfila cap a l’ermita de Sant Jaume. L’accés és costerut i al final es passa per damunt de roca que, segons diuen les cròniques antigues, el que ara és roca viva abans hi havia una rampa artificial. Des de l’ermita de Sant Jaume sortien dos camins. Un, que semblava principal, que portava d’aquesta ermita primer al camí de ferradura a Sant Jeroni i, tot creuant-lo, anava a buscar un camí que portava directament a l’ermita de Santa Anna. Aquest camí encara existeix i una part s’ha convertit en el PR C-19. Però en el mapa de Joan Cabeza també s’indica un altre camí que, en diagonal, aniria a les proximitats del pla de les Bruixes o de les Taràntules. Avui no es té informació d’aquest camí, tot que sembla que hi hagi un petit rastre a prop de la petita carena que porta al dipòsit d’aigua que està al damunt de estació del funicular.

Ermita de Sant Jaume Cabeza 1909

Ermita de Sant Jaume Cabeza 1909

Ermita de Sant Jaume mapa editorial Alpina 1:5.000

Ermita de Sant Jaume mapa editorial Alpina 1:5.000

L’ermita de Santa Anna era la darrera que visitava el peregrí. Aquesta es trobava a pocs metres d’un indret  conegut avui com a plaça de Santa Anna. Aquest és la cruïlla del camí de la drecera a Sant Jeroni, el camí que ve dels indrets de l’ermita de Sant Benet i el camí que surt de l’ermita de Santa Anna. Arribats en aquest cruïlla el peregrí menava ja al monestir de Santa Maria a través de l’estret de Gibraltar o Trencabarralons, conegut avui com el Pas dels Francesos.

Ruta ermites ruta 1

Ruta de les ermites – Alternativa 1

 

Ruta de les ermites - Alternativa 2

Ruta de les ermites – Alternativa 2

Retorn inici del capítol Ermites i vida eremítica
Següent secció: Les ermites i el paissatge