Sector del Monestir de Santa Maria

Camí de Sant Miquel

La guia Montserrat. Itinerari editada l’any 1909 explicava que el camí començava a la font del Portal després de sortir per la porta que tancava el clos del Santuari. Des d’aquell indret, on sortia una carretera que s’identificava com a carretera de Monistrol, hi havia un camí a ma esquerra que s’enfilava cap a llevant. Tot pujant per aquest camí, a uns 242 metres, es trobava una reixa de ferro que tancava el camí a la nit. Just passada aquesta reixa a la dreta hi havia el camí de Fra Garí. El camí de Sant Miquel continuava pujant suaument i poc després d’haver-se trobat a ma esquerra una de les poques alzines seculars que encara es conserven a Montserrat es veia un camí a ma esquerra. Aquest, més que un camí definit era un viarany, que baixava suaument fins a un torrent, el traspassava i seguia donant la volta al serrat de Sant Miquel per sota la miranda del mateix nom i arribava a la Santa Cova. La guia comentava que aquest “camí es péssim, no ‘s pot fer sens guía, y al donar la volta al serrat hi ha un pas molt dolent”. Aquest camí cap a la Santa Cova no consta en el mapa de Joan Cabeza de 1909. Avui en dia no hi ha reixa que s’esmenta en la guia de 1909, però si que es troba, però una mica més amunt, un indret conegut com la porta de Sant Miquel.

Continuant pujant pel camí de Sant Miquel tot seguit es troba, a ma esquerra, una gran roca coneguda amb el nom de roca dels Àngels (no confondre amb l’homònima de la carretera de can Maçana). Aquesta roca també es coneix amb el nom de roca de la Llicència. Es diu que aquesta roca caigué en aquest indret l’any 1802. Aquest nom de llicència prové del fet que aquesta roca marcava l’indret fins el qual els monjos podien passejar sols sense demanar permís als superiors. Avui aquesta roca és encara present en el ben endreçat camí de Sant Miquel.

Després de la roca de la Llicència, la guia de 1909, explicava que el camí seguia pujant fins arribar a un punt en el qual a ma esquerra hi havia un caminet que portava al mirador de Sant Miquel. Si es continuava pel camí principal s’arribava a la capella de Sant Miquel. Segons la tradició el segle III ja existia una capella en aquest indret. Posteriorment, l’any 1042 el bisbe de Barcelona consagrà una nova capella i l’any 1090 fou venuda al monestir de Santa Maria. L’exèrcit espanyol destruïren el 15 de maig de 1811 la capella per evitar que els francesos s’hi fortifiquessin. L’any 1870 s’edificà l’actual capella que fou beneïda el dia de sant Miquel del mateix any pe l’abat Muntades. La majoria de la descripció del camí de Sant Miquel donada en la guia Montserrat. Itinerari (1909) es totalment vigent avui.

Camí de Sant Miquel format GPX

Camí de Sant Miquel KML

Camí a la miranda de fra Garí

Pujant pel camí de Sant Miquel a pocs metres del seu inici a ma dreta es troba un caminoi que amb poques llaçades porta a un mirador on hi ha una petita balma on la tradició situa la cova on vivia el fra Garí de la llegenda fundacional de Montserrat. El camí és força pedregós per la particular erosió d’aquesta zona. Durant una estona es puja per l’anomenada canal dels Micos (no confondre amb la canal del mateix nom que es troba a la regió dels Ecos). Des de la miranda de fra Garí es té una vista molt aèria del recinte monàstic i del santuari de Santa Maria. Hi ha restes d’una cisterna. Aquest camí figura en tots els mapes de Montserrat des de Joan Cabeza al 1909 fins avui.

Camí a Miranda de fra Garí format GPX

Camí a Miranda de fra Gari format KML

Camí del Rosari i de la Santa Cova

El camí del Rosari Monumental fou obert l’any 1631 gràcies a l’aportació de la marquesa de Tamarit, Gertrudis de Comporells. En el seu temps fou anomenat camí de la plata, per la molta quantitat de diners que costà (uns 60.000 ducats). Diuen que la marquesa al saber que costava tant va dir “Que’l fan de plata?”. En el mapa de Joan Cabeza s’identifica aquest camí i els indrets on es trobaven situats originalment els tres primers monuments. Durant forces anys, molt abans de la construcció de la nova estació superior del tren cremallera, el 2003, però no des dels seus inicis, per anar al camí de la Santa Cova es sortia de la plaça de la font del Portal anant per la carretera de Monistrol i tot seguit, a uns 150 passes i després de després de passar l’estació del tren cremallera, existia a la dreta una fita que indicava l’inici del camí de la Santa Cova. Es baixava per aquest camí travessant la via del cremallera i es seguia per uns graons fins trobar el primer monument del Rosari Monumental. Aquest monument, juntament amb el segon i el tercer, foren desplaçats a la plaça del funicular quan s’habilità aquest mitjà de transport.

En les proximitats del primer monument hi havia una important cruïlla de camins. El de l’esquerra és el que donava origen a la drecera de Monistrol mentre que el de la dreta seguia cap a la Santa Cova. Baixant per aquest camí, en la guia de Montserrat de 1909 esmenta que “al arribar al tercer Misteri de dolor, s’hi veu á má esquerra dessota de la paret un caminet que puja del fons del torrent de Santa Maria y ve del altre cantó; es l’antiquíssim y primitiu camí de la Santa Cova fins el segle XVII en que s’obrí l’actual”. Segons es pot veure en el mapa de Joan Cabeza a l’alçada del tercer misteri de dolor s’incorpora un camí que ve de les coves Ronyoses. Avui només queden alguns vestigis d’aquest camí.

En la petita placeta que es troba davant del quart misteri de glòria hi ha el camí que porta a les Coves del Salnitre i a Collbató. Seguint pel camí principal s’arriba a la capella de la Santa Cova, l’edifici primitiu fou construït entre els segles XVII i XVIII però fou destruït per la guerra del francès. Posteriorment fou reedificat per P. Villar i Lozano (1828-1901) fins que quedà força malmès per l’incendi de 1994. La darrera rehabilitació de la capella la feu l’arquitecte Arcadi Pla l’any 1995.

En la guia Montserrat. Itinerari de la qual el mapa de Joan Cabeza era una complement, s’explica que en una cruïlla als voltant de Sant Miquel sortien tres camins: un per anar a les ermites a cavall, l’altre per anar a Collbató (l’actual camí de Collbató a Montserrat, camí de la Costa o camí de les Bateries) i un tercer que s’identifica com “primer camí de la Santa Cova y a les coves de Collbató” (sic). Segons em comentà Ramon Ribera, el camí emprat per anar amb cavalleria des del monestir de Santa Maria a la Santa Cova abans de fer-se el segle XVII el camí de la Santa Cova era aquest camí, avui petit caminoi, que sortia, una mica abans d’arribar a la Santa Cova davant de l’actual quart misteri.

Camí del Rosari i de la Santa Cova format GPX

Camí del Rosari i de la Santa Cova format KML

Camí antiquíssim de la Santa Cova

En la guia Montserrat. Itinerari (1909) s’explica que hi havia un camí antiquíssim fet servir per anar a la Santa Cova. Es comenta que no es tenia coneixement d’on començava exactament aquest camí abans d’obrir-se la carretera de Santa Cecília (1697) i la carretera de Monistrol de Montserrat (1860), però es suggereix que molt probablement deuria començar davant de la capella dels Apòstols i seguia avall pel traç del que l’any 1909 era la carretera de Monistrol de Montserrat la qual abandonava en l’indret conegut llavors com “la Costa dels espantats y barranch dels ases”, a uns 500 metres de la capella dels Apòstols. Des d’aquest punt deuria baixar pel torrent per i creuar la via del tren cremallera a l’alçada de la primera caseta del cremallera. Aquest tros del camí la guia Montserrat. Itinerari l’anomena escala antiga de les monges i comenta que fins feia poc encara estava ben conservat, però que darrerament estava en molt estat per la qual cosa era de molt mal caminar.

La guia de 1909 indica que a quan s’arribava a la via del cremallera calia seguir-la una estona més amunt. Tot pujant es trobava un camí a l’esquerra que portava a la font de la Maçanera. S’esmenta que aquesta font està sempre seca a l’igual que la font del “Mitj camí”. Des de la font de la Maçanera el camí, s’orienta en direcció sud i conflueix, primer amb un camí que baixada del turó dels Apòstols i després amb el camí de l’escala nova de les Monges que baixava directament de la capella dels Apòstols i pocs metres després arribava a la drecera de Monistrol de Montserrat, en un indret proper a la roca dels Corbs, des on continuava per seguir amb del traç del camí antic de la Santa Cova que es descriu a continuació. El tram de camí comprés entre la font i la roca dels Corbs també es denomina drecera de la Massanera o camí antic de la Massanera.

La guia de 1909 indica que “aquest fou lo més primitiu camí pera anar á la Santa Cova, dexant de comptar lo que passa per derrera de Sant Miquel que és el que feu lo Bisbe Gothmar al haver trobat tant bell tresor”.

Camí antic de la Santa Cova

Fins l’any 1631, data d’inauguració del nou camí de la Santa Cova, els peregrins, romeus i visitants que volien anar des del monestir de Santa Maria fins a la Santa Cova havien d’agafar l’Escala nova de les monges que sortia davant de la capella dels Sants Apòstols, per la seva part nord. Però aquest camí començà a tapar-se i el seu inici es desplaçà al “cap d’avall dels jardinets que rodejant la capell al S. Dona mitja volta cap al N-E y en llasa ab ‘antich en les propies escales de les monjes”. En algunes postals de començaments del segle XX es veu com algunes persones baixaven per aquest camí en direcció a la Santa Cova Després el camí seguia plantejant en direcció sud fins trobar-se amb la drecera de Monistrol en el coll de Baranes.

El camí seguia baixant per la drecera fins arribar a la Trona girant a la dreta i donant el tomb per sota d’aquesta roca traspassava la part alta del “soley dels pins”, tot i que ja no queden pins en aquest indret, i es dirigia cap el torrent de Santa Maria passant al costat de les coves Ronyoses travessant tot seguit el torrent “en mitj de moreres” i des d’allí pujava fins l’actual camí de la Santa Cova arribant-hi davant del que és avui el tercer Misteri de Dolor. En el punt per trobar-se els dos camins és de mal pas i per això s’anomena “mal grahó” i en la guia Montserrat. Itinerari (1909) es diu que és quasi bé impossible arribar a trobar-se els dos camins per causa de la paret del camí de la Santa Cova. En Jordi Oliver i en Ramon Ribera parlen en les seves guies del pas del Malgraó.

Camí antic de la santa Cova format GPX

Camí antic de la santa Cova format KML

Camí del turó dels Apòstols

La guia Montserrat. Itinerari (1909) explica que a la sortida de la boca inferior del túnel dels Apòstols hi ha via un camí que retrocedint donava la volta al turó dels Apòstols i anava a confluir amb el camí que passa per la font de la Massanera i que és l’antiquíssim camí de la Santa Cova anomenat també, en aquest tram, com camí de la Massanera.

Camí de la font del Mig

Es un petit camí que unia la font de la Massanera amb la drecera de Monistrol a l’alçada de la font del Mig camí.

Camí de la Paret dels Anys

Aquest camí és el resultat modern de la transformació d’alguns camins antics i el seu aprofitament per fer les obres del cremallera i aproximar-se a unes zones d’escalada. Bàsicament el camí ha resultat de la fusió d’una part de l’antiquíssim camí de la Santa Cova i del camí del turó dels Apòstols. El camí de la Paret dels Anys comença en el coll de les Baranes i avançava en direcció a la via del tren cremallera fins arribar-hi a l’alçada del kilòmetre 8 just a la sortida del túnel dels Apòstols on queda aturat per la tanca protectora de la via. Poc metres després de deixar l’esmentat coll i per sota del que s’anomena avui la Quilla i la Paret dels Anys a l’esquerra arribava el camí que baixava de la plaça dels Apòstols i que s’ha descrit com a part del camí antic de la Santa Cova.

En Jordi Oliver i Ramon Ribera esmenten aquest camí, tot i que aquest darrer no el dibuixa en el seu mapa, com tampoc ho feren, en el seu moment, en Ramon de Semir en la seva cartogafia. Només està indicat en el mapa de l’Alpina i la cartografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya que el destaca, curiosament, com un camí principal. Avui tota aquesta zona ha estat molt remenada per les obres del nou cremallera i això a desdibuixat la traça d’aquest camí dificultant comprendre el traç dels diferents camins que antigament portaven a la Santa Cova. Habitualment l’accés a aquest camí està barrat per una tanca metàl•lica.

Camí de la Paret dels Anys format GPX

Camí de la Paret dels Anys format KML

Camí dels Degotalls

El camí dels Degotalls o del Magníficat, anomenat també recentment com a camí dels Artistes, es prou conegut pels visitants del monestir de Santa Maria de Montserrat. El seu trajecte còmode i fàcil, proper al santuari, el fa molt accessible als visitants per això ha estat un dels itineraris més concorreguts de la muntanya. Anys enrere s’instal•là a mig camí una pèrgola amb focs de llenya per fer-hi menjars populars. Per la seva proximitat al santuari aquest camí ha estat embellit amb diverses majòliques i monuments expressió de la devoció popular a la Mare de Déu.

L’actual traçat és lleugerament diferent al que feien els peregrins a començament de segle XX. Segons s’explica en la guia Montserrat. Itinerari (1909) el camí dels Degotalls començava en la “porta que hi en los claustres á ma dreta (sortint de l’isglesia); se segueix lo corraló que hi ha entre aquésta y la roca viva, continúa per darrera l’Escolania y’s puja una petita rampa, al cap d’amunt de la qual á l’esquerra ‘s troba ‘l safretx de les estatues; á pochs passos se veu ‘l portal de Sant Iscle, y devant la capella dels dos sants germans martirs Iscle y Vicoria. (…) Posats enfront de la capella se’ns presentan tres camins: el de la dreta es un ramal de carretera que hem dit se juntava á la de Monistrol devant de la capella dels Apóstols. El del mitj, que passa per una renglera de xipresos, porta al conegut esplèndid balcó dels monjos, nom que conserva perque fins á primer del segle XIX era ‘l punt de recreació dels monjos. Antigament aquí hi havia un hospital pels pelegrins, y en lo segle XV hi hagué ‘l cementiri públich.

El de l’esquerra es el dels Degotalls. Als 10 o 15 minuts se troba á la dreta un caminet que passant per damunt de la roca Tirana baxa á la carretera de Santa Cecilia (tros antich) enfront mateix de Sant Jaume ‘l Blanch”. Aquest camí que està dibuixat en el mapa de Joan Cabeza avui no existeix, sí que existeix el segon que dibuixa que poc més enllà del mateix indret a la carretera i és citat en la guia de 1909. On es diu “uns 200 passos més endavant, seguint el camí dels Degotalls, á la dreta també, junt al pedris dels bisbes hi ha altre camí un xich més ample que ‘l anterior, que ‘s junta igualment á la antiga carretera de Santa Cecilia en el torrent de la font del gat”. Es com si aquests dos camins s’haguessin fusionat avui en dia en un de sol.

El nom de pedrís dels Bisbes es dona a una pedra que hi havia a l’inici del primer trencall que a començaments del segle XX baixava cap a la carretera de can Maçana. Es deia dels bisbes perquè es deia que tres bisbes francesos, exiliats al monestir de Santa Maria arran de la revolució francesa, caminaven passejant cada dia per el camí dels Degotalls i a l’arribar a aquest indret s’aturaven, seien en el pedrís perquè des d’allí es veia els Pirineus darrera dels quals hi havia la terra enyorada.

Pocs metres després, uns 150 passos segons diu la guia de Montserrat, Itinerari (1909), es troben els Degotalls. És una gran balma dins de la qual hi ha una dipòsit en forma de gran petxina que recull les aigües que es filtren de les roques superiors. Avui, com des de sempre, continua causant admiració als seus visitants.

L’inici del camí dels Degotalls ha anat canviant segons es modificaven els límits del recinte monàstic. En el mapa detallat que acompanya al Amigo del Viajero editat l’any 1865 es veu com el recinte monàstic acabava en una porta situada just al límit de l’edifici de l’escolania situat en el mateix indret que l’actual. Fora d’aquesta porta tot era espai públic des d’on sortien tres camins. El de l’esquerra anava als Degotalls, al mig anava al mirador i el de la dreta que baixava a la carretera de Monistrol.

A començament del segle XX l’inici del camí havia canviat lleugerament de l’anterior descripció. La guia Montserrat. Itinerari de 1909 senyala que el camí per anar els Degotalls sortia de davant de l’entrada a l’església, per l’esquerra i que, en el seu tram inicial, coincidia amb el que avui és el passeig de les llànties a la sortida del cambril. Després entrava pel que avui és el jardí del monestir i s’encarava cap a la capella de Sant Iscle. Des d’aquest indret el camí deuria seguir un tros pel que avui és el camí privat que porta al cementiri dels monjos des on es baixava cap el traçat actual del camí dels Degotalls. Els altres dos camins descrits avui també existeixen. El del mig porta a una balconada damunt de la plaça dels Apòstols i el de la dreta, tancat per una porta amb un arca de punt que aïlla el jardí del monjos, porta a l’actual camí dels degotalls on hi ha l’estàtua de mossèn Cinto Verdaguer.

A l’any 1908 es deurien modificar el conjunt d’accessos relacionats al jardí dels monjos. En el següent plano d’aquest indret corresponent a una edició de 1909 de Joan Cabeza es veu escrit a mà com s’han tancat tots els camins anteriorment descrits i ja es descriu el que està anotat com a nou accés al camí dels degotalls que encara és el que es fa servir avui. Actualment l’accés als degotalls es fa per dos rampes. Una, relativament recent, que surt davant del restaurant del complex del santuari i l’altre, més antiga, que neix al final de la plaça dels Apòstols en la carretera.

Cal esmentar que en els dibuixos de camins i mapes antics, i fins i tot en el mapa topogràfic de Ramon de Semir, s’esmenta una camí que surt de l’Escala Dreta i, enganxat a la roca passa per darrera del dipòsit rodó i anava a trobar el camí dels Degotalls passat el safareig. Avui encara hi traces d’aquest camí. En un mapa molt elemental de l’entorn del monestir també s’indica aquest camí que sembla sortir de l’inici de l’Escala Dreta i anar arran de roca per trobar el camí dels Degotalls un bon tros després del safreig. En aquest mapa cal destacar que en cap moment l’inici del camí del Degotalls està a la sortida de la porta de l’església.

Camí dels Degotalls format GPX

Camí dels Degotalls format KML

Baixada dels Geperuts

Entre el final del camí dels Degotalls i la carretera a can Maçana hi un petit caminoi que té unes petites escales en el seu extrem final proper a la carretera. Aquest camí es troba dibuixat en els mapes de Joan Cabeza, Ramon de Semir, Ramon Ribera i el mapa de l’Alpina.

Baixada dels Geperuts format GPX

Baixada dels Geperuts format KML

Camí de la canal del Pou del Gat

Aquest camí, anomenat camí de la canal del pou del Gat o també camí de la font del Gat o d’en Famades, té un extrem a la fi de la baixada dels Geperuts per trobar la carretera de can Maçana o al cap damunt de les escales que hi ha a la carretera per pujar al camí dels Degotalls. El camí pròpiament es una canal que es pot pujar a través de les roques. En Ramon de Semir l’anomena drecera de la Font del Gat. El camí acaba, en la seva part superior, en el camí de l’Arrel a prop d’un dels extrems de la canal Plana. El pou de Gat era un pou que es construí a la mateixa època del pou del Saurí al pla de Trinitat quan un saurí indicà que en aquests indrets hi havia aigua. Anys després es tapà el pou.

Camí de la canal del Pou del Gat format GPX

Camí de la canal del Pou del Gat format KML

Camí de la canal Plana

Del camí de l’Arrel quasi bé enfront de la canal del Pou de Gat s’enfila la canal Plana. Camí força erosionat actualment que amb breus llaçades permet arribar al capdamunt de la serra de les Lluernes en el coll de la canal Plana. El camí podria considerar-se que acaba en aquesta indret. Tot i que es pot continuar, per la vessant sud-oest d’aquesta serra per anar al pla dels Ocells on es troba amb el sistema de camins que conflueixen en aquest indret. En la cruïlla de la canal amb el camí hi les restes d’una antiga carbonera.

Camí de la Canal Plana format GPX

Camí de la Canal Plana format KML

Camí a l’ermita de Santa Anna

El camí més directe per anar a l’ermita de Santa Anna és agafar la drecera de Sant Jeroni que, en poc menys de mitja hora, porta a aquesta ermita. Aquest camí comença a la font del Portal, i en l’època en que s’escriví la guia Montserrat. Itinerari (1909) passava tot seguit per davant de la casa dels pobres i de la porta del cementiri, i pocs metres després passava al costat d’un petit dipòsit excavat a la roca anomenat la font dels coloms que encara es pot veure. A continuació el camí puja pel costat dret del torrent de Santa Maria per graons tallats a la mateixa roca. Després d’una estona de pujada es passa per un pas estret entre dues roques anomenat Pas dels Francesos o Estret de Gibraltar o Trencabarralons. El barraló era un recipient que permetia guardar el volum d’un barraló que equivalia a 32 porrons. A la guia Montserrat. Itinerari (1909) s’indica que uns 100 passos abans d’aquest pas hi ha una camí a la dreta que porta un antic puetó actualment tapat.

Després del Pas dels Francesos s’arriba a replà identificat en alguns mapes moderns com a plaça de Santa Anna amb una balma, a pocs metres d’aquest indret, i a l’esquerra, hi ha les ruïnes de l’ermita de Santa Anna. Fins aquest indret s’han pujat uns 800 graons. A l’entorn d’aquesta ermita existien dues carboneres. En aquesta plaça es troben quatre camins. El que ve del monestir de Santa Maria, el que continua cap a Sant Jeroni, el que passant per l’ermita de Santa Anna va a les ermites de la regió del marge dret del torrent de Santa Maria o les Magdalenes (regió denominada antigament Tebas) i, el darrer camí, que porta a les ermites del costat esquerra del torrent de Santa Maria (antiga Tebaida). Al voltant de la plaça de Sant Anna hi ha vàries balmes que poden servir d’aixopluc.

Camí a l’ermita de Santa Anna format GPX

Camí a l’ermita de Santa Anna format KML

Camins a les ermites de Sant Joan i Sant Onofre

La guia Montserrat. Itinerari (1909) comenta que hi ha tres camins per pujar a aquestes ermites. Un que és del camí de ferradura, l’altre és la drecera de Sant Joan i l’altre és la drecera de Sant Jeroni.

Camí de ferradura

Aquest camí té aquest nom perquè és el que prenien les cavalleries. El camí sortia de la font del Portal, passava per Sant Miquel i continuava en direcció a Collbató fins a trobar una fita que indicava camí a les ermites. Aquesta cruïlla és l’indret conegut avui com el pla de Sant Miquel o dels Soldats on es observable una considerable fita de pedra. El camí de ferradura, des d’aquest pla, s’enfilava força, resseguia la creta de la serra Llarga i acabava al pla de les Bruixes o de les Taràntules. A l’arribar a aquest pla a ma esquerra hi ha caminet que porta directament a l’ermita de Sant Joan. A uns quinze minuts de caminar per aquest camí es passa per la capella de Sant Joan construïda l’any 1890. Abans d’arribar-hi a ma dreta es troba el caminoi que enfilant-se abruptament porta a l’ermita de Sant Jaume. Quasi bé davant de la capella de Sant Joan hi un caminet que baixa ràpidament a enllaçar amb el camí de Collbató molt a prop de la font Seca. En el mapa de Ramon de Semir aquest camí es identificat com a drecera de Sant Joan tot i que, com es veurà a continuació, aquest nom es feia servir antigament per denominar un altre camí.

Seguint un poc més pel camí de Sant Joan s’arriba a les ermites de Sant Joan i Sant Onofre. A l’any 1909 al damunt de les restes d’aquestes ermites hi havia un restaurant construït a finals del segle XIX. Els diversos incendis dels anys 80 provocà el seu tancament i el Patronat de la Muntanya de Montserrat, a inicis de l’any dos mil, decidí enderrocar les restes del restaurant, no sense una certa oposició d’algun grup ecologista de Collbató. L’enrunament evidencià la importància de les antigues ermites, circumstància que impulsà un procés de consolidació i petita museïtzació de l’entorn.

Al començar la darrera pendent del camí per pujar a les ermites anteriors hi ha una camí a l’esquerra que baixa a l’ermita de Santa Caterina. S’indica ja l’any 1909 que es un camí de molts mal passar. A la dret d’aquest camí n’hi un altre que porta a la miranda de Sant Joan. En la guia de l’any 1909 es cita que hi ha un camí de graons per baixar de l’ermita de Sant Onofre al camí de Sant Joan. Aquest camí, que continua amb el que porta a l’ermita de Santa Magdalena, estigué molts anys tapats per bardisses i es tenia per perdut fins que les intervencions per rehabilitar les ermites de Sant Joan i Sant Onofre el tornaren a descobrir.

El camí de Ferradura és avui un camí de formigó en quasi tota la seva extensió. Aquest adequació del camí la feu el Patronat de la Muntanya de Montserrat després de varis incendis a fi de facilitar l’accés ràpid dels vehicles dels bombers a aquesta part del massís.

Camí de ferradura a sant Joan format GPX

Camí de ferradura a sant Joan format KML

Per la drecera de Sant Joan

Aquest camí era una manera ràpida per pujar des del monestir de Santa Maria a les ermites i a la capella de Sant Joan. Era un camí que començava a la font del Portal seguint el començament el camí del Via Crucis. Aquest camí després de la VII estació es dividia i calia agafar el de la dreta. Era un camí que feia vàries esses i pujava per la canal dels Avellaners fins arribar al pla de les Taràntules. Aquest camí drecera avui no existeix perquè el seu traçat fou aprofitat per fer el funicular de Sant Joan l’any 1918.

Camí a les ermites de sant Joan i sant Onofre per la drecera de sant Joan format GPX

Camí a les ermites de sant Joan i sant Onofre per la drecera de sant Joan format KML

Per la drecera de Sant Jeroni

En la descripció de l’itinerari de la Montserrat. Itinerari (1909)es diu que aquesta drecera comença a la dreta de la font del Portal i s’enfila muntanya amunt en direcció a sant Jeroni. A l’arribar a la plaça de Santa Anna cal agafar el camí de l’esquerra que porta primer a l’ermita de Santa Anna i continua creuant el torrent de santa Maria i s’enfila fins trobar el camí de ferradura de Sant Jeroni. Arribats aquest indret, diu la guia, cal retrocedir 4 o 5 passes i s’agafa un viarany que porta a l’ermita de sant Jaume i continua fins trobar el camí de sant Joan des d’on es continua cap a les ermites de sant Joan i sant Onofre.

Camí a les ermites de sant Joan i sant Onofre per la drecera de sant Jeroni format GPX

Camí a les ermites de sant Joan i sant Onofre per la drecera de sant Jeroni format KML

Camí a l’ermita de Sant Jaume

El camí de l’ermita de Sant Jaume era considerat, a començament del segle XX, com el camí de la drecera de Sant Jeroni a Sant Jaume. El camí surt de les ruïnes de l’ermita de Santa Anna i es dirigeix cap a trobar el torrent de Santa Maria i continua per l’altre vessant del torrent on es passa al costat de l’amagada cova de Santa Anna. Aquest camí, diuen en Jordi Mir i Carles Albesa en la seva guia Montserrat. Excursions des del Santuari era conegut com el camí del pou de francès perquè a l’alçada del torrent de Santa Maria hi havia unes canalitzacions per recollir l’aigua. Però Ramon de Semir dibuixa aquest pou una mica més amunt del camí més enllà del pas del torrent.

Quasi bé al davant on es troben avui el camí que ve de l’ermita de Santa Anna i el camí nou de Sant Jeroni hi un caminoi que porta directament a l’ermita de sant Jaume i continua fins el camí de Sant Joan. Aquest camí, curiosament, no es dibuixat per Ramon de Semir. Segons m’han indicat aquest era el camí que es feia servir per pujar ràpidament des del monestir de Santa Maria a l’ermita de Sant Jaume. Aquesta ermita es troba a mitja alçada de la Gorra Marinera. En aquest camí, hi havia una carbonera poc abans d’arribar al camí de ferradura de Sant Jeroni.

Camí a l’ermita de sant Jaume format GPX

Camí a l’ermita de sant Jaume format KML

Camins a l’ermita de Sant Jeroni

Hi ha varis camins per anar a l’ermita de Sant Jeroni. De tots ells, els més rellevants són els que hi pugen des del monestir de Santa Maria. En primer lloc cal esmentar el que foren, durant molts anys, els dos únics camins per anar-hi: el camí de Ferradura i la drecera de Sant Jeroni. La construcció del funicular de Sant Joan, l’any 1918, incorporà un camí des del Pla de les Taràntules conegut com el camí nou de Sant Jeroni. El primer de tots ells, el camí de Ferradura, fou la principal via d’accés al cim més alt del massís, però, a mida que els altres dos tenien més importància, poc a poc entrà en desús i avui és un camí com un de tants de la muntanya.

Camí de Ferradura a Sant Jeroni

Si bé aquest camí avui no és pròpiament un camí per animals ferrats encara existeix i es pot seguir sense dificultat. Aquest camí per animals sortia del pla de les Taràntules i anava més enllà del punt on encara avui surt el caminoi cap a les escales de Jacob. Des d’aquest indret el camí començava a baixar passant primer un pas entre dues grans roques anomenat el Trencabarrals per arribar a una placeta dita el Pla dels Ocells. El barral era un atuell que servia per portar líquids. Aquest itinerari és perfectament transitable encara avui en dia. En la guia Montserrat. Itinerari (1909) s’esmenta que durant l’estiu al Pla dels Ocells es venien refrescos. En la historia de Montserrat, La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrat escrita l’any 1677 per Gregorio de Argaiz aquest camí es anomenat camino del Parral perquè “gran parte de él parece un parral de árboles”.

El Pla dels Ocells és un petit replà amb forces arbres que convida a reposar en el camí cap a Sant Jeroni. En aquest emplaçament hi un monòlit instal•lat per l’Institut Català de Sant Isidre l’any 1922 amb un fragment del Benedicite. Es tracta d’un fragment del llibre de Daniel que diu “Beneïu, tots els ocells, el Senyor del cel” (Daniel 3,80). També hi havia, com es veu en algunes postals, una petita construcció que com diu la guia Montserrat. Itinerari era una petita cisterna que, en alguns moments de l’estiu, es venien senzills refrescos.

Aquest indret és un important encreuament on conflueixen importants camins de la muntanya de Montserrat. El primer camí és de ferradura, tant en el trams que ve del Pla de les Taràntules, el segons, és la seva continuació cap a Sant Jeroni; el tercer camí és la drecera de Sant Jeroni que ve de Santa Anna i puja directament des del monestir de Santa Maria; el quart camí és un viarany que surt a la dreta del torrent i porta a la regió dels Flautats trobant-se abans amb un camí que uneix les ermites de Sant Antoni i Sant Salvador, és la prolongació del camí de la canal Plana. El darrer camí surt del Pla dels Ocells i puja cap a munt de la serra de l’Alzina de les Paparres des on baixa per l’Artiga Alta fins a la Vinya Nova, passant pel camí del Pont. A la guia de 1909 es diu que de amb el camí anterior es pot anar també a la rabassa d’en Bertran si s’agafa el brancal que va per l’Artiga Baixa. Arribant a la serra de l’Alzina de les Paparres també es pot agafar el camí dels Pollegons que través de les Artigues porta al mateix lloc. En Jordi Oliver destaca que el pla dels Ocells era la fi del camí de la Murdela quan no existia el camí nou de Sant Jeroni. S’entén que la denominació de camí de la Murdela es fa servir per designar el camí dels Pollegons. Aquest darrer camí del Pla dels Ocells, tot i que avui és quasi un caminoi poc transitat, havia estat un dels importants vials de comunicació entre el monestir de Santa Maria i la vessant sud de la muntanya.

Des del Pla dels Ocells per anar a Sant Jeroni cal seguir pujant pel camí de Ferradura. Després del pla i després de passar per una carbonera s’arriba al pla dels Escurçons, que també era una carbonera, i mitja hora després s’arriba a les anomenades Bassetes de Sant Antoni. Al costat dret d’aquest indret surt un caminoi que porta a l’ermita de Sant Antoni. Passat aquest indret a l’esquerra queda “l’antich camí que ve de Collbató, anomenat camí del Pont o també de les Paparres” perquè travessa la serra del mateix nom. De nou, avui ens trobem amb un caminoi el que abans era un l’extrem d’un important camí, el camí del Pont, que unia el camí de ferradura de Sant Jeroni amb Collbató i la Vinya Nova, antiga propietat del monestir de Santa Maria el peu de la muntanya en la vessant sud.

Seguint pel camí de ferradura poc després, per la dreta arriba el camí que ve de l’ermita Sant Salvador. El camí de ferradura a Sant Jeroni prop de la capella de Sant Jeroni es bifurca. Un dels camins va al restaurant i a l’altra a l’esmentada capella. Enfront d’aquesta surten dos camins diametralment oposats, un que permet arribar al tossal del mirador del Moro al costat del Montcau o roca del Moro. En aquest mirador durant anys estigué l’estació superior de l’aeri de Sant Jeroni. Aquest aeri fou inaugurat l’any 1930 i tancat l’any 1988. Superava 554 metres de desnivell i la cabina tenia una cabuda per 25 persones. Abans de pujar aquest mirador es pot agafar el caminoi que baixa per la canal de Sant Jeroni que porta directament al monestir de Santa Cecília. L’altre camí, el de l’esquerra, passa pel restaurant (en la guia de 1909 s’indica que és l’antiga ermita) i porta a la miranda de Sant Jeroni el punt més alt de la muntanya amb 1.235,73 metres segons la guia de 1909.

La construcció del camí nou de Sant Jeroni aprofità alguns petits trams del camí de ferradura i els integrà en el seu traç.

Camí de ferradura a sant Jeroni format GPX

Camí de ferradura a sant Jeroni format KML

Camí de la drecera de Sant Jeroni

El camí de la drecera de Sant Jeroni era un vial per anar ràpidament des del monestir de Santa Maria a agafar el camí de ferradura de Sant Jeroni i accedí també a l’ermita de Santa Anna. Aquest camí comença a la font del Portal, passava tot seguit per davant de la casa dels pobres i de la porta del cementiri. Tot seguit es troba un petit dipòsit excavat a la roca anomenat la font dels coloms que encara es pot veure. A continuació el camí pujava pel costat dret del torrent de Santa Maria per graons tallats a la mateixa roca. Després d’una estona de pujada es passa per un pas estret entre dues roques anomenat Pas dels Francesos o Estret de Gibraltar. Després d’aquest pas s’arribava a una placeta amb una balma; a pocs metres d’aquest indret, i a l’esquerra, hi ha les ruïnes de l’ermita de Santa Anna. Des de la plaça de Santa Anna surt, entre altres, un camí que ràpidament porta al Pla dels Ocells des on s’agafa l’anterior camí de ferradura . El traç antic d’aquest camí s’ha mantingut el mateix fins els nostres dies, tot i que s’han fet, al llarg dels anys obres de millores en el seu manteniment. Encara avui, són apreciables en alguns punts les escales excavades directament sobre les roques obres. És un dels camins que actualment agafen molts del visitants del monestir de Santa Maria per fer un tomb per la muntanya.

Camí de la drecera de sant Jeroni format GPX

Camí de la drecera de sant Jeroni format KML

Camí nou de Sant Jeroni

Aquest camí fou obert al fer-se el funicular de Sant Joan. El camí va planejant des del Pla de les Taràntules fins al Pla dels Ocells. En el seus inicis aprofita un tros de l’antic camí de Ferradura. Al bell mig dels inicis d’aquest camí es troba una carbonera, just després de l’indret on comencen les escales de Jacob, venint de l’estació del funicular. La carbonera està lleugerament per damunt del camí. Després de la zona de les Gorres el camí nou aprofita parts de l’antic camí del Pont fins arribar al Pla dels Ocells on s’uneix amb l’antic camí de Ferradura per continuar fins a Sant Jeroni. Poc després de la Gorra Frígia, venint de l’estació del funicular, Icona (Instituto de Conservación de la Naturaleza) construí a finals dels anys setanta un mirador amb un vista excel•lent del Pollegons, la vessant sud del massís i tota la regió de Sant Jeroni.

Abans d’arribar al cim el tram final del camí nou de Sant Jeroni el camí passa per un indret on hi hagué l’ermita de Sant Jeroni i on, anys després, es construí al damunt d’ella un restaurant. En una paret d’aquest restaurant l’any 1897 l’Associació Catalana d’Excursions Científiques instal•là un termòmetre de màximes i mínimes. En la roca que es troba al damunt d’aquest indret s’instal•là un mirador dedicat a Mossèn Cinto. La placa commemorativa porta la data de 30 XI 1952 i diu que és dels “excursionistes de Catalunya”, però el monument fou inaugurat el 21 d’octubre de 1956. La discrepància de dades és que la placa està aprofitada ja que s’havia fet en ocasió d’un homenatge al poeta a Vil•lajoana, casa de Vallvidrera on morí, però que el franquisme prohibí.

Avui en dia, el camí nou de Sant Jeroni està molt freqüentat pels visitants del massís que després d’agafar el funicular de Sant Joan volen atansar-se al cim més alt de la muntanya. El seu gran us ha normalitzat aquest camí com la principal via d’accés a Sant Jeroni i ha desdibuixat la resta dels antics camins integrats en el seu traç.

Camí nou de sant Jeroni format GPX

Camí nou de sant Jeroni format KML

Camí a l’ermita de Santa Caterina i la balma del Penitent

Abans de la bretxa rocosa que hi ha entre el mirador de Sant Joan i la miranda de Santa Caterina, anomenat també coll de la Mallarenca, entre els arbres surt en direcció sud un petit caminoi que duu a l’ermita de Santa Caterina. Aquest camí, un cop arribat a l’ermita continua per dins el bosc fins arribar al camí de Sant Joan.

En relació als noms dels miradors i miranda que hi ha en aquests indrets es dóna algun petit desacord. Ramon de Semir cita només de la miranda de Sant Joan tot i que en el lloc on l’esmenta sembla ser més ben aviat el que avui es coneix com miranda de Santa Caterina; en Jordi Oliver fa servir els noms de mirador de Sant Joan i miranda de Santa Caterina. En Ramon Ribera adopta una altra nomenclatura, per ell existeix el mirador de Sant Joan o miranda Xica i el mirador de Santa Caterina. El mapa de l’editorial Alpina només indica el mirador de Sant Joan. A Montserrat és freqüent trobar els nomes de mirador i miranda, com també es freqüent trobar un ús intercanviat dels noms.

Del camí a l’ermita de Santa Caterina, abans d’arribar a l’ermita surt un caminet que avança per les roques en direcció sud fins la balma del Penitent. Balma obrada, que fou abric d’algun intent de la recent recuperació de la vida eremítica, però que mai fou un indret de l’eremitori montserratí.

Camí a l’ermita de santa Caterina format GPX

Camí a l’ermita de santa Caterina   format KML

Camí a la balma del Penitent format GPX

Camí a la balma del Penitent   format KML

Camins a l’ermita de Santa Magdalena

Per arribar a l’ermita de Santa Magdalena hi ha tres camins: a través de les ermites de Sant Joan i Sant Onofre, per la drecera de Sant Jeroni i pel camí de ferradura.

Camí a l’ermita de Santa Magdalena per Sant Joan i Sant Onofre

Des de l’ermita de Sant Onofre surt un camí de graons que puja fins trobar un camí de terra que als pocs minuts, en un petit collet, troba a la dreta el camí de l’escala de Jacob. El camí que es portava segueix pujant i ràpidament arriba a les runes del que fou l’ermita de Santa Magdalena. El camí segueix encara pujant fins arribar al cim del serrat, miranda de Santa Magdalena, des on hi ha una excel•lent vista i pel camí es poden veure algunes restes de la cisterna de l’ermita.

Camí a l’ermita de santa Magdalena per sant Joan i sant Onofre format GPX

Camí a l’ermita de santa Magdalena per sant Joan i sant Onofre format KML

Per la drecera de Sant Jeroni. Les escales Jacob

La guia Montserrat. Itinerari (1909) explica una excursió que té com a destí l’ermita de Santa Magdalena. Es començava per la font del Portal i s’anava primer a l’ermita de Santa Anna per la drecera de Sant Jeroni i des d’allí es pujava al camí de ferradura de Sant Jeroni. Quan es trobaven els dos camins calia seguir uns passos a la dreta i poc després es trobava a ma esquerra un caminoi que per dins d’una espessa vegetació portava als peus d’una escala de 91 graons oberts a la roca entre la Gorra Marinera i la Magdalena inferior. Aquesta escala s’anomena, en honor al relat bíblic, escala de Jacob. Abans de començar l’escala hi ha una font d’aigua cristallina, cisterna de Jacob, i que la guia de 1909 presenta com la més alta de la muntanya circumstància que avui, amb unes mesures més precises, es veu que no és així. Sí que és una de les més altes. Les escales acaben en un petit collet des d’on surt el camí cap a l’ermita de Santa Magdalena i el seu mirador. Aquest camí, en el seu tram inicial, està excavat a la roca. Després del coll esmentat, el camí baixa en marrades cap el camí de Sant Joan menant a les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre. Des d’aquesta ermita fins el camí de Sant Joan tornen ha haver-hi escales. Llevat les modificacions introduïdes per la existència avui del camí nou de Sant Jeroni, aquesta descripció és ben actual.

Camí per les escales de Jacob format GPX

Camí per les escales de Jacob format KML

Camí a la balma de Sant Martí

Del camí antic de la Vinya Nova o del bassal dels Corbs abans d’arribar a la Miranda de Santa Magdalena es troba, tot pujant, des de les Artigues, surt un camí que flanqueja aquesta roca i va a la part sud de la Gorra Frígia. Allí es troba una gran balma obrada, coneguda com a balma de Sant Martí, i el seu entorn es veuen algunes restes d’equipaments urbans. Aquesta balma també s’ha identificat com a balma de Santa Magdalena. En qualsevol cas no es tracta de cap ermita, tot i que algú suggereix, com a mera hipòtesi, de que aquest era l’emplaçament de la primitiva ermita de Santa Magdalena.

Passada aquesta balma el camí puja al collet que es troba entre la Gorra Frígia i la Magdalena superior baixant tot seguit fins a trobar el camí nou de Sant Jeroni.

Camí a la balma de sant Martí format GPX

Camí a la balma de sant Martí  format KML

Camí a l’ermita de Sant Antoni

Per anar a aquesta ermita s’agafa qualsevol camí que porti a l’ermita de Sant Jeroni i arribats a l’alçada de les basses de Sant Antoni cal agafar un camí a la dreta que puja directament a l’ermita. Ascendint per aquest camí es creua el camí que ve de l’ermita de Sant Salvador. La guia Montserrat. Itinerari (1909) explica que poc abans d’arribar a l’ermita a ma esquerra es trobava un viarany que, donant la volta a unes roques, portava als ecos de Sant Antoni. Si es vol anar al Cavall Bernat, la guia de 1909 indica que cal agafar el camí cap a l’ermita de Sant Salvador i tot seguit es veu un camí a l’esquerra que atansa a aquesta monòlit emblemàtic del massís.

Camí a l’ermita de sant Antoni format GPX

Camí a l’ermita de sant Antoni format KML

Camí a les ermites de Sant Benet i de Sant Salvador

El camí més ràpid per anar, des del monestir de Santa Maria a l’ermita de Sant Benet és, tal com es deia en la guia Montserrat. Itinerari (1909), agafar l’escala dreta. Aquest camí, tal com diu la guia, és bastant penós, perquè cal anar a buscar aquesta escala dins del jardí del monestir i cal pujar 900 escalons, alguns excavats a la mateixa roca i a mitja pujada hi ha una reixa de ferro que impedeix fer el tram final. Aquesta escala es construí l’any 1499. Aquest camí avui, no és públic doncs està integrat en la part de la clausura monàstica.

En lloc del camí anterior es pot agafar la drecera de Sant Jeroni fins la placeta de Santa Anna i en aquest indret surt un camí a la dreta que s’enfila cap a l’ermita de Sant Benet. Cal estar atent perquè aquets camí està desdibuixat ja que transcorre sobre roca pelada en els seus primers metres. A uns 180 passos del seu inici, segons la guia de 1909, es troba tot pujant a la dreta un caminoi que mena a una petita plaça mig rodona anomenada avui mirador dels ermitans. La tradició explica que els ermitans anaven a aquest indret en processó per resar les lletanies els dies que es reunien tots plegats a l’ermita de Santa Anna. Des d’aquest indret es veu perfectament el monestir.

Més enllà d’aquest indret el camí de l’ermita de Sant Benet es bifurca. El camí de la dreta porta directament a l’ermita de la Santa Creu, tot i que, tal com diu la guia Montserrat. Itinerari (1909), en aquells anys era una camí poc aconsellable pels seus mal passos. Aquest camí en el plano de l’Alpina es identificat com el camí dels Totxos. Per anar a Sant Benet cal seguir pel camí de l’esquerra fins a una nova bifurcació. El camí que queda a la dreta porta a l’ermita de la Santíssima Trinitat o a la Plana vella coneguda a avui com a Pla de la Trinitat, el camí de l’esquerra és el que va a l’ermita de Sant Benet. Just abans d’arribar a aquesta ermita existeix hi ha una nova bifurcació de camí: el de la dreta és un dels camins que porta a l’ermita de la Santíssima Trinitat i a la cruïlla per anar a l’ermita de Sant Salvador; mentre que el camí de l’esquerra porta directament a l’ermita de Sant Benet.

Si es seguís pel darrers dels camins que porten a l’ermita de la Santíssima Trinitat s’arriba a una cruïlla on el camí de l’esquerra porta amb forta pujada i amb un ferm a trossos ben empedrat a l’ermita de Sant Salvador. Des d’aquesta ermita la guia de 1909 senyala que surt un camí relativament pla que mena primer al coll dels Flautats batejat avui en el mapa de l’Alpina com a coll de Sant Salvador.

Camí a les ermites de sant Benet i sant Salvador format GPX

Camí a les ermites de sant Benet i sant Salvadorformat KML

Camí de l’ermita de Sant Benet a la Drecera de Sant Jeroni

A la part nord de l’ermita de Sant Benet, al darrera del seu absis, surt un caminoi ja dibuixat en el mapa de Joan Cabeza, Ramon Ribera i editorial Alpina, però no en de Ramon de Semir. Aquest camí passa al peu de la roca d’en Barberà, la Miranda de Sant Benet i la Panxa dels Bisbe al peu de la qual es troba amb el camí de la drecera de Sant Jeroni.

Camí de l’ermita de sant Benet a la Drecera de sant Jeroni format GPX

Camí de l’ermita de sant Benet a la Drecera de sant Jeroni format KML

Pas dels Flautats

Aquest camí fou indicat per primer cop per Ramon Ribera en la seva guia d’itineraris. El camí surt de l’ermita de Sant Benet en direcció a l’ermita de la Santíssima Trinitat i segueix el traç del que avui està indicat com un PR C-19 fins trobar un camí a l’esquerra que s’enfila cap el coll de la Trumfa. El camí, en lloc d’anar cap a l’ermita de Sant Salvador s’enfila cap el coll. Des d’aquest el camí transcorre primer entre la Mòmia, a la dreta, i la Trompa de l’Elefant, a l’esquerra, i s’apropa a aquesta roca per contornejar-la. Tot seguit el camí puja per un canaleta on encara s’aprecien la resta d’uns graons excavats a la roca.

Després d’una zona boscosa s’arriba al coll de la Mòmia i gira a l’esquerra per anar a un nou coll, el pas dels Flautats, situat entre la roca de Sant Salvador i el Fesolet inferior o roca del Moro Joan. El bosc s’aclareix i això permet un vista extraordinària de la serra de les Lluernes i del Cavall Bernat. Seguidament el camí baixa per un estreta canaleta resseguint la part occidental de la roca de Sant Salvador. El camí torna a entrar a un bosquet que se’n surt per unes llenques de pedres fins arribar al camí de la serra de les Lluernes.

Camí del pas dels Flautats format GPX

Camí del pas dels Flautats  format KML

Camí del coll de la Mòmia

Des del coll de la Mòmia, on s’hi pot arribar pel camí del Pas dels Flautats, surt un camí que, després de transcórrer per una zona boscosa, va a trobar el camí de l’ermita de la Santíssima Trinitat flanquejant la vessant nord de la Mòmia i de la Momieta. Aquest camí està dibuixat en el mapa de Ramon Ribera.

Camí del coll de la Mòmia format GPX

Camí del coll de la Mòmia  format KML

Camí de la serra de les Lluernes

A la guia Montserrat. Itinerari (1909) s’indica que des de l’ermita de Sant Salvador surt un camí que va en direcció de la canal Plana passant pel de la roca de les Lluernes i la roca dels Falcons, avançà en direcció al Cavall Bernat i a la balma del mateix nom. Després de trobar-se amb al camí de l’ermita de Sant Antoni continua per sota el Cap de Mort arriba al camí de ferradura de Sant Jeroni encara que, segons diu la guia de 1909, en aquella època el tram final era molt difícil perquè era perdedor. El camí segueix pràcticament pel cap damunt de tot la serra de les Lluernes. Aquest camí fou anomenat per Ramon Ribera com camí de la serra de les Lluernes.

Camí de la serra de les Lluernes format GPX

Camí de la serra de les Lluernes format KML

Camí a l’ermita de la Santíssima Trinitat (camí de l’Arrel)

En els camins anteriors s’ha comentat com anar de l’entorn de l’ermita de Sant Benet a l’ermita de la Santíssima Trinitat. De tots aquests camins mereix una menció especial aquell que porta al pla situat sota de l’ermita de la Santíssima Trinitat i que es coneix com a pla de la Trinitat o plana Vella. Aquest camí, en la guia Montserrat. Itinerari (1909) està identificat com a camí a l’ermita de la Santíssima Trinitat però en la descripció de la guia que es diu que aquest camí va més enllà d’aquesta ermita i acaba a l’entorn de la Bateria alta de l’Hospitalet des d’on baixa cap a la carretera de can Maçana per seguir cap el monestir de Santa Cecília. La localització d’aquesta bateria és un replà en el cingle que està al damunt de l’actual túnel de la carretera de can Maçana. Aquest camí és el que anys més tard ha estat anomenat camí de l’Arrel tot i que aquesta denominació ni figura en la guia de 1909 ni el mapa de Joan Cabeza, tot i que en aquesta guia sí que es parla del pas de l’Arrel.

El camí de l’ermita de la Santíssima Trinitat comença a l’ermita de Sant Benet. A uns pocs centeners de metres d’haver-se iniciat es trobava, al mateix costat del camí, un pou que, tal com indica en Ramon Ribera, s’havia excavat cercant aigua, el pou d’en Saurí. Per sort, aquest pou d’àmplia boca quadrada ara està tapat. Abans d’arribar aquest pou es traspassa unes columnes d’obra d’una antiga porta de la qual encara es conserven restes d’un filat que era una tanca que pretenia establir uns límits reservats al monestir de Santa Maria. Aquesta tanca fou construïda en l’època de l’abat Aureli M. Escarré. En alguns indrets d’aquest camí encara es troben restes d’aquest filat.

El camí es bifurca quan arriba sota l’ermita de la Santíssima Trinitat. El ramal de la dreta porta a les ermites de la Santa Creu i de Sant Dimes, mentre que el camí de l’esquerra puja cap a l’ermita de la Santíssima Trinitat i tot seguir es torna a bifurcar. El camí de l’esquerra porta a aquesta ermita, mentre que el camí de la dreta, com diu la guia de 1909, es un camí “casi sempre pla y un dels mellors y més atractivols de la Montanya, y que recorreguent la majar part de la vessant N-E. De la matexa, condueix á la arretera de Santa Cecilia á uns 400 mts. avans d’ arrivar á aquest antich monastir. Aquest cami es molt deliciós al istíu y fácil de seguir, malgrat de trabarse durant el trajecte varis caminets dels llenyatayres que no portan enlloch, puig el verdader sobresurt sempre dels altres”. Aquest camí, diu la guia Montserrat. Itinerari 1909 passa per sota el cavall Bernat i el pas de l’Arrel. Indret que ha donat el nom a tot el camí. Aquest indret era un pas de pedra que podia donar alguna dificultat als animals de bast i es trobava en el camí al peu de l’escletxa dels Teixos. El nom actual de camí de l’Arrel prové d’aquest pas anteriorment esmentat que es tractava d’un pas sobre pedra que presentava alguna dificultat pels animals.

Un cop passat aquest pas el camí avança per sota la paret dels Diables i arriba, en el seu tros final, a l’anomenada Bateria alta de l’Hospitalet on encara, es diu en la guia de 1909, es podien observar estes de l’edifici enrunat.

En el plano de Ramon de Semir s’identifica el tram del camí entre les ermites de Sant Benet i de la Santíssima Trinitat com camí de la Trinitat mentre que la resta l’anomena camí de l’Arrel. Aquest camí, un cop passada la Bateria Alta de l’Hospitalet després de la canal del Moro passava per sota l’aeri de Sant Jeroni i tot seguit baixava ràpidament a la carretera de can Maçana.

Propiament el que es tracta de dos camins unificats. El primer que duia a l’ermita de la Santíssima Trinitat i el segon unia aquesta amb el monestir de Santa Cecília.

Camí a l’ermita de la Santíssima Trinitat (camí de l’Arrel) format GPX

Camí a l’ermita de la Santíssima Trinitat (camí de l’Arrel) format KML

Camins a l’ermita de la Santa Creu i de Sant Dimes

El millor camí per anar a aquestes ermites, encara que no sigui el més directe, és anar-hi a través del Pla de la Trinitat i en el punt on el camí es bifurca agafar el de la dreta que porta directament a les ermites de la Santa Creu i de Sant Dimes. Abans d’arribar a aquestes ermites hi ha una nova bifurcació de camins: el de l’esquerra va a l’ermita de la Santa Creu i el de la dreta a la ermita de Sant Dimes. Abans d’arribar a aquesta ermita es troba a la dreta l’escala dreta que puja des del jardí del monestir de Santa Maria.

Al costat de l’escala Dreta hi ha una escala de gat que puja directa i dretament a l’ermita de Sant Dimes des del jardí del monestir de Santa Maria. Aquesta escala és la que deuria agafar Jeroni Münzer en la seva visita a aquesta ermita l’any 1494 doncs encara no estava construïda el que es coneix avui com escala Dreta. Tot i que, com fa notar el pare Alexandre Olivar, en un article al Butlletí del Santuari comentant el viatge de Münzer, l’escala de gat es prou abrupte i dificultosa per un peregrí normal. L’altre possibilitat és que Jeroni Münzer pugés a l’ermita de Sant Dimes per una escala de pedra feta abans de que existís l’escala Dreta i que l’abat García de Cisneros el que fes, més que construir una nova escala dreta, arrangés la existent. En uns mapes dels anys seixanta fets per la Diputació de Barcelona l’escala de gat està nomenada com escala de Ferro.

Il•lustració 9 Dues escales d’accés a les ermites de Sant Dimes i Santa Creu. Dibuix de Jordi Solà Franquesa

El lloc on hi ha l’actual ermita de Sant Dimes antigament hi havia un castell que, segons diu la guia Montserrat. Itinerari (1909), es deia de castell de Montsiat. Encara avui, anant a l’ermita de Sant Dimes s’observa, al damunt d’una roca, les restes de l’anomenat castell o cova del Diable. En aquest indret la tradició situa el lloc on vivia el diable que tentà a fra Garí. Probablement aquesta edificació era l’atalaia baixa del castell de Montsiat.

Camins a les ermites de la santa Creu i sant Dimes format GPX

Camins a les ermites de la santa Creu i sant Dimes format KML