Gravats

Insert your content here
Els gravats foren un dels primers recursos emprats per divulgar la imatge de Montserrat. Durant molt de temps les imatges dels gravats estaven relacionades amb la Mare de Déu i altres aspectes de la vida religiosa, per exemple, les ermites. Entre el segle XIII i el XV la força del gravat es centrava en la imatge de la Mare de Déu, sense massa  interès per la muntanya o altres aspectes naturals. Així es pot apreciar en les il·lustracions de les Cantigas d’Alfons X el Savi o del Llibre Vermell.

Mare de Déu de Montserrat en el Llibre Vermell

A  partir del segle XV els gravats transmeteren, per tot el món cristià, la imatge de la Mare de Déu envoltada ja per la muntanya. Cada artista aportava la seva representació particular de la muntanya junt amb la imatge de la Verge bruna. No es tractava d’una representació realista de la muntanya, però els gravats ja explicaven que la Mare de Déu estava en un entorn natural singular. Com indica Francesc Roma i Casanovas en la seva tesi doctoral (La construcció medial de la muntanya a Catalunya, segle XV-XX), en les primeres representacions on surt la muntanya provoca que l’observador es construeixi una imatge mental de Montserrat com un lloc agrest, punxegut, amb algunes herbes, amb creus i ermites. Els gravats d’aquesta idea transmeten un concepte sobre Montserrat, no tant una imatge realista de Montserrat.

Gravat anònim (XVI)

Amb els anys, els gravats aniran reproduint amb més fidelitat detalls de la muntanya. Es representen els camins, els edificis del monestir són més visibles, les ermites estan situades en el seu lloc, tot i que la muntanya es representa de forma simbòlica, ja que no poden diferenciar-se les seves agulles més destacades. Els gravats són interessants per estudiar l’evolució del santuari, les ermites i alguns detalls dels camins dels romeus. Alguns gravats arriben a reproduir alguns detalls especialment significatius. Aquest és el cas del gravat del segle XVI d’Anton Van den Wyngaerde que en el seu dibuix arriba a destacar l’escala dreta que dóna accés a l’ermita de Sant Dimes. Aquest dibuixant paisatgístic flamenc recorregué Espanya a partir de 1561 i dibuixà una col·lecció de 62 vistes, molt detallades i precises, per encàrrec del rei Felip II.

Anton Van den Wyngaerde (XVI)

Quan la pintura substitueix al gravat, la representació de la muntanya comença a ser més fidedigna. Els mateixos gravats del segle XVII deixen entrevure la individualitat d’algunes agulles.

Gravat segle XVII

A mitjans del segle XVII, l’obra pictòrica de Juan Andrés Ricci, monjo benedictí profés de Montserrat, pintà la Mare de Déu amb un fons de la muntanya (data aproximada de 1645). En aquesta es poden distingir perfectament algunes de les seves regions: la zona de les Magdalenes i els Gorros amb les ermites de Sant Magdalena, Sant Joan i Sant Onofre; la part de Sant Salvador amb les ermites de Sant Benet, Trinitat i Sant Dimes amb les agulles que representen la regió dels Flautats.

Montserrat per Juan Rizzi

 

La Verge de Montserrat (Museu del Monestir de Montserrat)

A finals del segle XVII, 1699, en l’estampa de Francs Gazan es representa la muntanya indicant on està el monestir, els noms de les ermites i de la Santa Cova. Però no es posa el nom de cap agulla o roca. Tots els gravats d’aquesta època reprodueixen aquesta tendència.

Molts gravadors han representat la muntanya de Montserrat. Entre aquests destaca l’obra de Josep Bernat Flaugier (1757-1813), artista francès amb taller a Barcelona. Flaugier aportà una composició singular dels seus gravats que fou emprada per altres artistes: la Mare de Déu presidia el gravat envoltada d’escolans i tenia per fons la muntanya i el santuari.

Gravat de Josep Bernat Flaugier (1757-1813)

En els gravats que Francesc Remart i Pere Pau Montaña elaboren per indicació de Francisco de Zamora, la muntanya està reproduïda amb força fidelitat en els gravats de les ermites però no s’esmenten de quines agulles es tracten. Només en els alçat de la muntanya hi ha alguna indicació en relació a algunes agulles. Poden veure’s els gravats de Francesc Remart i Pere Pau Montaña clicant en el següent enllaç Planos y vistas de la montaña de Montserrate levantados de orden de Don Francisco de Zamora. 

Com molt bé indica Francesc Roma i Casanovas totes les representacions de Montserrat, bé siguin gravats o pintures, han mostrat sempre la muntanya vista des d’un mateix indret. Una altra característica d’aquestes obres és que mai han mostrat el que hi havia a la muntanya al darrera de Sant Jeroni.

Gravats d’Alexandre de Laborde.

Són prou coneguts els gravats de diversos aspectes de la muntanya de Montserrat, el monestir, el santuari, les ermites o la cova dels Salnitre publicats per Alexandre de Laborde (1773-1842) en el Voyage pittoresque en Espagne publicat en quatre volums editat a la impremta Pierre Didot de Paris entre 1806 i 1820. Laborde visità Catalunya entre 1794 i el 1797, molt probablement el 1796, segons es dedueix de la lectura d’un fragment de a seva obra quan l’autor relata el seu descobriment del monestir de Santa Maria de Montserrat. Pocs mesos després de la publicació dels seus llibres de viatges començà a Espanya la Guerra de Napoleó, l’anomenada Guerra dels Francès. Pel que fa referència al monestir i santuari de Santa Maria de Montserrat, gairebé tot allò que Alexandre de Laborde havia fet dibuixar, les tropes franceses del general Suchet ho van reduir a ruïnes.
 
Alexandre de Laborde visità els indrets acompanyat d’un equip de dibuixants que feren els originals emprats posteriorment pels gravadors per fer les planxes per editar les estampes que tots coneixem. Aquests dibuixants foren François Ligier, Jacques Moulinier, Jean Lubin Vauzelle, Dominique Vivant Denon, Dutailly, Benjamin Zix i el mateix Alexandre de Laborde. Aquests dibuixants feren nombrosos dibuixos alguns dels quals foren triats per fer les planxes il·lustratives dels 19 gravats que il·lustren el capítol Descripció de la muntanya i del convent de Montserrat dins del volum I del Voyage pittoresque en Espagne editat l’any 1806. El que és il·lustratiu és comparar els dibuixos fets sobre el terreny i la seva elaboració per fer les planxes que il·lustren l’obra de Laborde. 
 
Planxa nº XIX
 

Dibuix original de la planxa XIX titulada Vista general de la muntanya i el convent de Montserrat. El dibuixant fou Jacques Moulinier

 

 

Planxa XIX titulada Vista general de la muntanya i el convent de Montserrat. El gravador fou Claude-François Fortier.

 
 
 

En el comentari a la planxa XIX Alexandre de Laborde escriu, com a primera impresió: “En sortir de Maartorell hom veu Montserrat, que apareix en la llunyania com una massa d’edificis informes i ruïnosos; s’estén llargament per la plana, i es lliga a la dreta i esquerra amb turons força àrids; les puntes dels seus cims formen uns espadats que no tenen res de gran ni de bell. Els seus flancs tan sols presenten roques despullades d’un gris fosc, i ratllades per una vegetació negrosa que regna en totes les escletxes i interseccions de les masses, i que de lluny s’assembla més a la pols que no pas a les plantes”. Laborde arriba a Collbató empren el camí de pujada al monestir de Santa Maria. A mesura que puja canvia d’opinió “a mesura que hom puja, se sent més colpit perles formes estranyes d’aquestes masses rocoses i per la bellesa de la vegetació que les uneix; plantes oloroses voregen el camí i cobreixen la terra; per totes bandes, bressols de verdor es balancegen sobre el cap tot deixant percebre de tant en tant profunds precipicis i altes piràmides”. Quan arriba a sant Miquel diu “és impossible no aturar-se en aquest moment, corprès pel bell quadre que s’ofereix a la vista”. L’ascensió per la muntanya canvià a Laborde la percepció de la muntanya de Montserrat i el seu monestir. Acaba el comentari d’aquest planxa dient: “la màgia del color d’aquests roques gris ferro, d’aquesta verdor ombrívola, d’aquest edifici rogenc i d’aquest cel d’atzur; el so de les campanes unint-se als acords dels instrument de música i de les joves veus que s’exerciten cantant lloances a Déu: tot això colpint alhora imprimeixen en l’ànima la sorpresa, el respecte i l’admiració”.
 
Planxa nº XX

Les següents il·lustracions són tres dibuixos previs i la planxa nº XX titulada Vista general de la muntanya i el convent de Montserrat. El primer dibuix és de Bourgeois du Castelet i els dos següents són de Jacques Moulinier. El gravat es feu a partir dels dibuixos de  Jacques Moulinier i el gravador fou Louis Garreau.

La següent il·lustració correspon a la planxa XX del llibre

 

 

Laborde en el comentari d’aquesta aquesta planxa nº XX diu: “aquesta vista està presa des de l’indret on el camí fa un colze per arribar al convent. En el primer pla hom ha representat una escena molt comuna a la muntanya; és una dama que arriba descalça i que ha fet el vot d’anar de genolls des de l’entrada del monestir fins a l’altar major de l’església: les forces li manquen en el moment d’arribar, i els pares del convent acudeixen a socórrer-la. Sempre n’hi ha quatre que estan encarregats d’aixecar aquest tipus de vot i convertir-lo en altres penitències més fàcils, com ara oracions i pregàries”. És evident que Laborde dramatitzà l’escena d’aquesta planxa ja que en cap dels dibuixos originals surten els personatges Louis Garreau incorpora en la composició final.

Planxa XXII

Les següents il·lustracions són el dibuix previ i la planxa nº XXII titulada Vista de l’entrada del monestir i de l’hospici de Montserrat. El dibuix és de Jacques Moulinier i el gravador fou F.B. Lorieux. Alguns detall de la planxa: el monjos atenent peregrins necessitats; detall dels peregrins i l’escalada dreta d’obra plena de persones.

 
 

 
 

Laborde en el comentari d’aquesta aquesta planxa nº XXII diu: “just a l’entrada del recinte del monestir, hom descobreix la vista que representa aquesta planxa i es reconeix la distribució dels edificis del monestir que hem assenyalat més amunt. A la dreta, l’habitatge dels monjos, el claustre, l’església, etc. A l’esquerra, l’infirmaria, l’hospici dels pobres; i, al fons, un dels camins per a pujar a les ermites anomenat escala. Aquesta planxa representa una de les festes de l’any en la qual el nombre de pelegrins arriba de vegades a quatre mil; arriben de Navarra, del Rosselló, d’Aragó; aleshores estan obligats a viure a l’aire lliure, però no els manca res pel que fa als aliments”. Per ser coherent amb aquest redactat el gravador afegí, al dibuix inicial, diverses persones davant de l’hospici. En les ampliacions del gravat es poden veure la diferent tipologia de persones situades davant de l’hospici i com els atenen els monjos. En l’altre detall es veu la part inferir de l’escala dreta d’obra i com hi accedeixen unes persones.

 

Planxa XXIII

Les següents il·lustracions són el dibuix previ i la planxa nº XXIII titulada Claustre principal del monestir de Montserrat. Dibuix de François Ligier (c. 1755-1803…), gravat a l’aiguafort per Emilien Desmaisons (París, doc. 1770-1834) i acabat per M.A. Benoist (1768-1826). Aquest gravat és l’únic testimoni gràfic del vell claustre gòtic construït l’any 1476. Estava unit pel costat de llevant als grans porxos d’arcs rebaixats que havia construït el prior Ramon de Vilaragut (1334-1348). Al fons, hi ha l’entrada al Monestir de santa Maria i a la seva esquerra el pas a l’atri de l’església, que era obra recent de la segona meitat del segle XVIII. Durant un temps es pensava que el portal renaixentista de Jeroni Roqueta situat en el corredor principal interior del monestir era el portal que sortia en aquest gravat com a porta d’entrada al monestir.El claustre se’l coneixia amb el nom popular de claustre dels llangardaixos per haver-hi penjats de les seves voltes sis cocodrils o caimans de l’Amazones. En aquest gravat es poden veure també els diferents exvots que pengen del sostre. Algunes cròniques antigues de visitants al santuari han esmentat l’existència d’un retaule en el claustre dels Llangardaixos on s’explicava la llegenda de fra Garí i la fundació del monestir de santa Maria. Tot seguit es mostren alguns detalls del gravat: un parell de monjos, un dels llangardaixos penjats d’una de les voltes, la porta d’entrada al monestir i els exvots penjats a les parets del claustre.

Claustre principal del monestir – Dibuix

Claustre principal del monestir de Montserrat – Gravat

 

Detall de la claustre principal del monestir de Montserrat – Dos monjos

Detall de la claustre principal del monestir de Montserrat – Detall del caiman ex-vot

Detall de la claustre principal del monestir de Montserrat – Ex vots en les parets del claustre

Detall de la claustre principal del monestir de Montserrat – Entrada al monestir

Laborde en el comentari d’aquesta  planxa diu: “el claustre vell que representa aquesta planxa forma un peristil gòtic, al voltant del qual estan suspesos exvots o quadres representat els esdeveniments en els quals la intersecció de la Mare de Déu ha estat útil. S’hi conserven petites naus, pells de cocodril, cadenes de ferro dutes pels pelegrins que visiten la muntanya. Hom hi veu les banderoles preses a la batalla de Lepant contra els turcs, i el fanal del vaixell d’Alí Paixà ofert per Don Joan d’Àustria”.

 

Gravat XXIV

 

Les següents il·lustracions són el dibuix previ i la planxa nº XXIV titulada Vista de l’església de Montserrat. Dibuix de François Ligier (c. 1755-1803…), gravat a l’aiguafort per Jean Baptiste Réville (París, 1767-1825) i acabat per M.-A. Benoist (1768-1826). Aquest gravat és de gran importància per a la història de Montserrat. Gràcies a ell es pot saber com era l’interior de l’església abans de ser cremada per les tropes de Napoleó l’any 1811.

Vista de l’església de Montserrat – dibuix

Vista de l’església de Montserrat – gravat XXIV

Laborde, en el seu comentari d’aquesta planxa, explica: “aquesta església està composta d’una sola nau, grossa i decorada per tots costats amb arabescos daurats; la llum tan sols hi penetra de manera feble, sobretot a la part del cor, separada de l’altra per una reixa que ens ha semblat millor suprimir, per tal de donar una idea més justa del conjunt. Al voltant d’aquesta reixa i dels dos costats del cor hi pengen setanta-quatre làmpades d’argent que cremen sense parar en honor de la imatge de la Mare de Déu situada sobre l’altar major”. Més endavant diu: “les làmpades, en filera envoltant el cor, concentren ordinàriament tota la claredat sobre aquest ric santuari a la manera del efectes de Rembrandt”. En aquell temps l’església de santa Maria de Montserrat tenia un retaule renaixentista d’Esteban Jordán, de 1593. Els decorats d’arabesc daurat són de 1669.

Vista de l’església de Montserrat – gravat XXIV detall

Vista de l’església de Montserrat – gravat XXIV detall de la Mare de Déu

Un detall que sorprèn en el gravat de A. de Laborde és la nuesa de l’interior de l’església. El propi Laborde explica que el dibuixant i el gravador, per facilitar la comprensió de l’espai ha eliminat la reixa que separava el car de la resta de l’església, però no diu res de si hi havia bancs o no. En un gravat de l’interior de la basílica de Sant Pere del Vaticà fet després de 1754 per Giovani Paolo Panini s’observa que tampoc hi ha bancs.

Interior de sant Pere del Vaticà, Giovani Paolo Panini

Gravat XXV

Les següents il·lustracions són la planxa XXV titulada Vista del jardí de Montserrat. L’autor del dibuix fou Dutailly  i el gravador fou Jean Desaulx. D’aquesta planxa no s’ha conservat el dibuix original. Es reprodueixen tres detalls d’aquesta planxa. En una d’elles es veu que en l’hort del monestir es cultivaven carxofes, cols i enciams. Un altre detall mostra el pont que comunicava l’edifici del monestir amb el jardí i en el darrer detall del gravat es pot veure el campanar gòtic.

Alexandre de Laborde escriu, com a primera impressió: “El que hom anomena el jardí del monestir és un terreny estret que s’estén a l’est per sota del camí per on s’arriba. Hom hi gaudeix d’una bella vista que s’allarga, quan el cel és seré, fins a les illes Balears. Els monjos es passegen aquí uns instants abans o després dels oficis, però llur veritable jardí és la muntanya mateixa; i no hi ha cap de més entre els que l’art i la natura han volgut embellir. Aquesta vista dóna una idea de l’altiplà sobre el qual està construït el monestir i l’aspecte de les muntanyes que l’envolten”.

Vista interior del jardí del monestir de santa Maria de Monserrat – Planxa XXV A. Laborde


En les següents imatges mostren una vista similar, amb una altra perspectiva, a la reproduïda per gravat d’Alexandre Laborde. La primera imatge és un gravat reproduït en el llibre del coronel Jean Charles Langlois (1789-1870) publicat dins d’una sèrie de gravats publicats sota el títol “Vues du Couvent et des Hermitages du Mont Serrat en Espagne”, París, Ardit, Londres, Engelman, 1830, 12 làmines litogràfiques de 43,5 x 30 cm. Cada làmina va marcada amb el segell en sec de la impremta E. Ardit de París. Aquest gravats eren un complement del llibre publicat per C. Langlois “Voyage pittoresque et militaire en Espagne, Catalogne, accompagné de notes explicatives sur les batailles communiquées par MM le Maréchal Gouvion Saint-Cyr et les généraux Decaen, Lamarque, etc”. París, 1826-1830. Els gravats de J.C. Langlois sobre Montserrat són importants perquè són el testimoni gràfic més fidedigne i de més qualitat del Montserrat ruïnós després de la Guerra del Francès. La següent imatge és un fotografia feta per  Charles Clifford (1820-1863) l’any 1860 un dels pioners a Espanya de la fotografia de paisatges del segle XIX, fotògraf en la cort d’Isabel II. Aquesta fotografia està feta amb motiu de la visita d’aquesta reina a Montserrat, tal como ho testimonien les tendes militars plantades en el camí de sant Miquel.

Gravat publicat en l’àlbum “Vues du Couvent et des Hermitages du Mont Serrat en Espagne” de C. Langlois

Fotografia feta per  Charles Clifford (1820-1863) l’any 1860

    

Gravat XXVI

Les següents il·lustracions són el dibuix previ a la planxa nº XXVI titulada Vista de l’ermita de santa Anna, el dibuix el feu del propi Alexandre de Laborde, i el gravat publicat fet pel gravador fou Jean Desaulx.

Vista de l’ermita de Santa Anna. Dibuix original d¡Alexandre de Laborde

Vista de l’ermita de Santa Anna. Planxa XXVI de Jean Desaulx

 

    

Detall de la planxa XXVI. Dos ermitans a lentorn de l’ermita de santa Anna

Detall de la planxa XXVI Vista de l’ermita de santa Anna. Vista lateral de l’ermita des del camí de la drecera de sant Jeroni

En el comentari a aquesta planxa A. de Laborde diu “tres camins principals pugen a les ermites: el primer condueix a la de Santa Anna per una pujada bastant difícil” i continua “vam sortir diumenge a les quatre de la matinada per assistir a la missa de les ermites que es diu a l’ermita de Santa Anna (…) malgrat que no hi havia gens de lluna, el cel clar i estelat permetia distingir les masses enormes dels cons suspesos de tots costats sobre el nostres caps, i que l’onada de la nit feia encara més gran; del costat de la plana hom percebia tan sols una vasta extensió de boira, vorejada pels cims dels turons dels voltants” Laborde va caminar de nit i per això cometa “pujàrem molta estona per les cavitats de les roques, l’aspecte de les quals esdevenia més imponent al sí d’aquesta misteriosa obscuritat”. Un cop arribat a l’ermita comenta “vam entrar a la capella il·luminada solament per una llàntia. És bastant gran, de forma allargada i amb volta, guarnida amb dotze seients de fusta negre. Diversos ermitans ja eren allà pregant; un d’ells tocà la campana, i vam veure arribar deu, els altres estaven absents o malalts; pregaren una estona, després de la qual hom va encendre dos ciris (…) Era un bell espectacle veure aquests deu vells de llargues barbes, abillats amb llur vestit marró, les figures venerables i uniformes dels quals, arrenglerades a ambdós costats de l’edifici, semblaven dues fileres de benaventurats postrats davant del tron de l’Etern”. Acaba la seva nota amb aquestes paraules “sortint d’aquest estatge, vaig dibuixar la vista d’aquesta planxa que representa l’ermita de Santa Anna dominada en la llunyania per dues immenses piràmides. Algunes passes per sota, hom descobreix el monestir envoltat de núvols, tal com hom el veu en la planxa següent”.

Laborde descriu alguns detalls propis dels ermitans d’aquella època. Si bé l’hàbit dels ermitans era el mateix que el dels monjos, però, en lloc de cogulla duien una capa que, en un primer moment fou de color negre, i després de color terrós. Els ermitans que no eren clergues s’havien de deixar la barba i els cabells llargs, mentre els clergues anaven afaitat i portar tonsura al cap.

Tot seguit hi ha dues imatges que són detalls de la planxa. La primera mostra dos ermitans a la sortida de l’ermita i la següent la visió de l’ermita des del camí de la drecera de sant Jeroni conegut també con les escales dels Pobres. Les dues imatges són dues fotografies fetes des d’un indret similar on es situà Alexandre de Laborde per fer el seu dibuix. La primera fotografia està feta abans del desbrossament de l’ermita feta com a fase prèvia a les obres de restauració, mentre que la segona és una imatge posterior a aquesta actuació.

Similar a Album Pintoresch-monumental de Catalunya. Petita edició Montserrat Ermita de Santa Ana.jpg

Vista de l’ermita de santa Anna des del camí de la drecera de santa Anna