Els inicis de Santa Maria de Montserrat

Introducció

L’any 2025 es celebren mil anys de la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat. Segons la tradició montserratina, els seus orígens es remunten al segle XI, quan un grup de monjos procedents del monestir de Ripoll, enviats per l’abat Oliba, es van establir a la petita esglesiola de Santa Maria. Durant aquells primers anys, es va treballar intensament per consolidar la petita comunitat, així com per edificar tant el monestir com el seu santuari. Tal com ho expressava el pare Josep de C. Laplana, «moltes coses grans neixen molt petites; així són els inicis de Montserrat«^[1].

La història dels orígens del monestir de Santa Maria de Montserrat té molt de llegenda. Al llarg dels anys s’han forjat uns relats que, davant la manca d’altres raons, han pouat en la imaginació per explicar els inicis d’aquest singular monestir i santuari. Alguna llegenda parla d’un primitiu temple romà a l’indret de la muntanya on avui hi ha la capella de Sant Miquel; altres explicacions populars afirmen que la muntanya serrada sorgí en el moment de la mort de Jesús i altres han contat el seu origen a través de la llegenda de fra Garí. Aquesta darrera, que és probablement la història més coneguda, pretén relacionar l’origen del monestir amb la troballa de la imatge de la Mare de Déu i l’existència d’un primitiu monestir de monges benedictines. La realitat és que les llegendes no són història i les referències històriques certes sobre l’origen del monestir de Santa Maria són ben poques.

El pare Frances Xavier Altés, en la seva introducció al llibre “Història de Montserrat (888-1258)”, de l’arxiver del monestir de Santa Maria de Montserrat el pare Benet Ribas i Calaf (+ 1812), reflexiona sobre el culte a la Mare de Déu a la muntanya de Montserrat. La historiografia moderna sobre Montserrat està estretament relacionada amb l’obra del pare Benet Ribas, l’últim historiador del monestir de Santa Maria abans de la seva destrucció per les tropes napoleòniques. La perspectiva que aporta el pare Benet Ribas permet abordar els orígens de Santa Maria de Montserrat des de dos angles: d’una banda, els orígens del culte a la Mare de Déu, i de l’altra, els inicis i el desenvolupament de la presència monàstica.

El pare Benet Ribas intentà explicar els orígens del monestir de Santa Maria de Montserrat. F. X.Altés ^[2] diu que fou el primer intent de plantejar-se seriosament aquest fet, les seves aportacions han estat un font documental imprescindible. El punt de partida del relat del pare Benet Ribas és la llegenda de l’ermità montserratí fra Garí i de la invenció de la Santa Imatge a la muntanya de Montserrat segons la versió escrita en un retaule datat l’any 1239 que es trobava a l’antic claustre gòtic del santuari de Santa Maria. El pare Benet Ribas destacà les minses referències escrites de la llegenda i la debilitat dels documents aportats com a testimonis per Gregorio de Argaiz i repetits per P. Serra i Postius per tal de datar la invenció de la Santa Imatge.

Segons el que deia aquest retaule la imatge s’havia trobat l’any 880 vinculant aquest fet a l’existència de l’ermità fra Garí i la construcció d’un primer monestir femení fundat per la noble Riquilda. El pare Benet Ribas buscà proves documentals sobre la troballa de la imatge i no les trobà; com tampoc sobre l’existència d’un fra Garí ermità penitent. Sobre aquest nom només esbrinà la referència d’un ermità anomenat Garí que vivia a l’església de Sant Miquel l’any 1063 junt amb un sacerdot anomenat Trasvario o Trasver. Tampoc trobà cap referència amb relació a la suposada fundació d’un monestir femení per part de Riquilda. Per tot això, conclogué el pare Benet Ribas en relació amb la Mare de Déu, “basta para dar por el pie con toda la historia de la hija del conde y de fr. Juan Guari”. Amb aquestes paraules el pare Benet Ribas enterrava la història de fra Garí i la invenció de la Mare de Déu segons la llegenda.

Complementàriament al retaule esmentat, el pare Ribas consultà diversos documents que tenia al seu abast. Cap d’ells li permeté treure una conclusió convincent de com havia estat l’origen del monestir de Santa Maria. Davant de les dificultats d’articular un relat sòlid sobre els orígens de la Mare de Déu de Montserrat i la seva devoció, i esbrinar com havia estat l’evolució de l’esglesiola de Santa Maria com a monestir, el pare B. Ribas optà per distanciar-se de les opinions que sustentaven les llegendes montserratines.

Però no tothom compartí la visió realista del pare Benet Ribas. Des del mateix monestir es propicià un opuscle titulat “Compendio historial o relación breve y verídica del portentoso santuario y camara Angelical de Nuestra Señora de Montserrat”, obra anònima, però redactada amb tota seguretat per l’Abat Argerich i publicada l’any 1758. En aquesta obra es tornava a donar com a certa la història de fra Garí per explicar la trobada de la Mare de Déu. Anys després, l’abat Miquel Muntades (+1885) redactà una nova història de Santa Maria de Montserrat. de feble rigor històric, per la dificultat de trobar obres històriques anteriors com les de Gregorio de Argaiz i la de P. Serra Postius. En l’obra de l’abat Muntades l’ermità fra Garí, com assenyala el pare Francesc Xavier Altés, conservà immaculat el seu protagonisme tot i que, en aquells temps, ja hi havia forces veus crítiques envers aquesta llegenda. Segons Altés el pare Muntades escriví una obra on els orígens montserratins són explicats de manera simpàtica i tradicional, però paorosament acrítica ^[3]. Una veu crítica al relat oficial montserratí d’aquella època la feu el qui fou també arxiver del monestir el pare Agustín Bragado (+1835) compartint les idees exposades anteriorment pel pare Benet Ribas. Una obra històrica que tingué força difusió fou la de Francesc de Paula Cruselles situada en la mateixa línia de l’abat Muntades. Anys després, des del mateix monestir sorgiren algunes de les opinions crítiques a la visió oficial montserratina que relacionava la invenció de la Mare de Déu a partir de la llegenda de fra Garí. Tres monjos, Ramon Colomé, Fausto Curiel i Bonifaci Soler en la Revista Montserratina, publicació iniciada l’any 1907, començaren a dubtar de la veracitat de la llegenda montserratina fins que fou bandejada totalment pels estudis de dom Anselm M. Albareda.

Com diu el pare Francesc Xavier Altés “l’actitud crítica del pare Benet Ribas envers la llegenda gariniana representa i comporta un nou plantejament dels orígens històrics montserratins, que implica i preanuncia alhora el tractament estrictament documental que farà de l’altra vessant de la llegenda: els inicis de la presència monàstica a Santa Maria de Montserrat, i més concretament el naixement o creació del cenobi montserratí”. ¿Com sorgí realment el monestir de Santa Maria de Montserrat?. Caldrà esperar l’aparició dels primers treballs, cap els anys 30 del segle passat, de l’historiador montserratí el cardenal A.M. Albareda per tenir una nova visió dels orígens del monestir de Santa Maria de Montserrat

Primitives ermites

A inicis dels anys 30 del segle XX el cardenal Albareda publica tres obres que són fonamentals per abandonar les lectures llegendàries dels orígens del monestir de Santa Maria de Montserrat i la invenció de la seva Mare de Déu. La primera obra es publica l’any 1930 i és “Festes Jubilars 1031-1881-1931. I. Fonament històric”, Montserrat, i l’any següent es publica “L’Abat Oliba Fundador de Montserrat (971?-1046), Montserrat i la Història de Montserrat, Montserrat. A partir d’aquestes tres obres la historiografia montserratina adoptà un relat modern vigent actualment en línies generals.

El pare Anselm M. Albareda sosté que els orígens del monestir de Santa Maria de Montserrat cal buscar-los en una esglesiola, capella o ermita que existia a la muntanya de Montserrat de temps molt antic. ¿Quan es construïren aquestes església? En l’imaginari montserratí es situa la construcció d’aquesta ermita l’any 880 o 888.

Les dates de 880 i 888 es relacionen amb el relat de la suposada trobada miraculosa de la Mare de Déu. El pare Adalbert Franquesa^[4] comenta que, durant la preparació de les festes per commemorar aquesta trobada, els organitzadors van dubtar sobre quina era la data exacta en què va tenir lloc l’esdeveniment. Hi havia dues dates possibles: 880 i 888, però finalment es va optar per la primera, amb l’objectiu de poder celebrar el 1880 el mil·lenari de la trobada de la imatge. Segons el pare Franquesa, l’elecció d’aquesta data fou una concessió a la figura venerada de l’abat Miquel Muntadas, abat de la restauració montserratina i impulsor de les festes. La seva salut fràgil feia preveure que no arribaria a l’any 1888, ja que va morir el 1885. Les festes del Mil·lenari de 1880 es van convocar per revitalitzar la petita comunitat monàstica, que no comptava amb més de vint monjos, i que es trobava desconcertada pels esdeveniments socials i polítics de l’època.

Les dotalies i gesta ripolleses de 888

Durant molt de temps, la historiografia montserratina ha afirmat que la primera data documentada amb les esglesioles montserratines pel pare A.M. Albareda correspon a una gesta^[5] datada el 20 d’abril de l’any 888 on se cita, de forma indirecta i sense identificar-les pels seus noms, l’existència d’unes esglesioles a la muntanya de Montserrat. Aquesta gesta és un dels tres documents que, segons la literalitat de l’escrit, es signà el mateix dia que altres dos. Tal com es diu en la publicació de Cathalaunia.org^[6]: segons la lletra, el 20 d’abril de l’any 888 es confeccionaren tres documents: la consagració ‘curta’, la ‘detallada’ i la ‘gesta’; els dos primers per Adanagildus i el tercer per en Fastila. Lamentablement cap no es tenen els originals d’aquests tres documents. El primer i una còpia del segle XI dels altres dos varen cremar-se en un incendi del monestir de Ripoll de l’any 1835. Els originals, l’acta llarga de consagració i la gesta foren perduts en la destrucció del monestir de Santa Maria de Montserrat per les tropes franceses l’any 1811.

El primer document és es l’acta de la consagració de Santa Maria de Ripoll feta per el bisbe Gotmar a petició del comte Guifré dit el Pilós i la seva muller, la comtessa Guinidilda com a promotors del temple. En aquest text es diu que els comtes donen el seu fill Radulf, amb tota la seva heretat, a Santa Maia de Ripoll. El text parla d’una dotalia^[7] on es detalla la única cessió de la vila de Loci (Llus o Lluç) a la Cerdanya i un servent de nom Argfredo. El document es escrit per l’escrivà, Adanagildus i signen una dotzena de testimonis a més dels comtes. És un document curt on la única referència a un alou és la vila de la Cerdanya. En una nota personal el pare Ricard M. Sans observa que no es parla ni s’hi inclou Montserrat, segurament perquè aquell any pot ser no havia estat encara alliberat dels sarraïns o no s’havia estabilitzat prou la seva situació.

El segon document és similar a l’anterior, una acta de consagració de Santa Maria de Ripoll, però intercala la llista de bens que conformen l’heretat de Radulf. No va signat exactament per els mateixos testimonis. Són nou testimonis, set de repetits de la versió prèvia i un parell de nous. El sembla estar redactat pel mateix escrivà, Adanagildus.

El tercer document és la gesta escrita a petició dels comtes en la qual es consignen els alous de les esglesioles montserratines cedides al seu fill Radulf. La descripció dels bens, és similar a l’insert amb les propietats del fill dels comtes del segon text, però és més àmplia. L’escrivà d’aquest document és un prevere anomenat Fastila, que era uns dels primers signants en els altres dos texts.

Document curt amb data del 20 d’abril de 888

Text copiat de Marca hispanica, sive Limes hispanicvs : hoc est geographica et historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis et circumjacentium populorum, app. 45, cols. 817-818

L’original d’aquest document, avui està perdut, es conservà al monestir de Ripoll fins al 1835. Aquest document, identificat com a curt, és, segons indica R. Ordeig i Mates^[8] és el text del pergamí original ripollès, segons que comprovà el monjo R. d’Olzinelles. La font que és una còpia de l’original es troba a Pèire de Marca (1688) Marca hispanica, sive Limes hispanicvs : hoc est geographica et historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis et circumjacentium populorum, app. 45, cols. 817-818. Hi ha edicions crítiques com les de : Ramon Ordeig i Mates (1999) Catalunya Carolíngia. Vol IV. Els Comtats d’Osona i Manresa, vol IV primera part p. 73-76; i Ramon Ordeig i Mates, (1993) Les Dotalies de les esglésies de Catalunya : segles IX-XII, Vol I, Vic. núm .11, pàgs . 38-44

Traducció del document curt de 888

Traducció personal, s’han conservat els noms dels llocs tal com figuren al document l’original

El segon document és també una acta de consagració de Santa Maria de Ripoll però és més extensa que l’anterior perquè intercala una llistat dels de bens de l’heretat de Radulf. Com a peculiaritat és el canvi de testimonis del document. L’escrivà és el mateix que l’anterior document: Adanagildus.

Document llarg del 20 d’abril de l’any 888

(Text copiat de https://cathalaunia.org/Documentia/D00875)

L’original d’aquest document està perdut. El text d’aquesta acta del 20 d’abril de 888 es troba en el recull de dotalies de Ramom Ordeigi Mates^[9]. Referències parcials a aquest document estàn a la història montserratina del pare Benet Ribas^[10]

Traducció del document llarg del 20 d’abril de l’any 888

Traducció personal, s’han conservat els noms dels llocs tal com figuren al document l’original

La comparació de les dues actes, la curta i la llarga, permet veure les coincidències entre els dos documents i el que són interpolacions, unes de petit detall estilístic i les altres referents a les propietat incorporades en la donació de Randulf.

Text copiat de https://cathalaunia.org/Documentia/D00875

El tercer document amb data del 20 d’abril de 888 és una gesta escrita a petició dels comtes per consignar els alous de les esglesioles montserratines cedides al seu fill Radulf. La descripció dels bens, és similar a l’insert amb les propietats del fill dels comtes del segon text, però és més àmplia.

Gesta del 20 d’abril de 888

Aquesta gesta es troba en l’apèndix 46 de la Marca Hispanica ^[11], en el llibre Els temps i el regiment del comte Guifred el Pilós de Ramon d’Abadal ^[12] i, com a text crític, a les dotalies de Ramom Ordeigi Mates ^[13].

Traducció de la Gesta del 20 d’abril de 888

Traducció personal, s’han conservat els noms dels llocs tal com figuren al document l’original

Els falsos de Ripoll

Manllevo el títol d’aquesta secció d’un apartat del llibre de Ramon Ordeig i Mata ^[14] Catalunya Carolíngia. Els comtats d’Osona i Manresa. L’objectiu fonamental és analitzar la solidesa dels tres documents suposadament signats el 20 d’abril de 888.

Dels tres documents que tenen la mateixa data del 20 d’abril de 888 només el primer, el que s’ha presentat com el més curt, és el que ningú qüestiona que sigui vertader. En aquest primer document no s’esmenten les esglesioles montserratines. Els dos restants son falsos: l’anomenat document llarg, dit així perquè és una dotalia de l’església de Santa Maria de Ripoll que conté les interpolacions relatives a l’herència que els comtes Guifré i Guinedella donaren al seu fill Radulf, oblat al monestir ripollès en aquesta data de la consagració; i la Gesta amb els alous del monestir de Santa Maria de Ripoll, entre els quals hi ha també la dot de Radulf.

Destacats historiadors com Ferran Valls i Taberner^[15], Ramon d’Abadal^[16] i Ramon Ordeig sostenen la falsedat d’aquests documents. Ramon d’Abadal apunta que va ser elaborat anteriorment al 982 per ser utilitzat com a minuta en el precepte del rei Lotari d’aquell any^[17]. En els bens relacionats en la suposada herència donada a Radulf en la seva oblació al monestir de Santa Maria de Ripoll, consten una sèrie de propietats que se sap que foren lliurats al monestir de Ripoll en una data posterior a la consagració ^[18]. Això és el que passa amb l’alou i l’església d’Esdús, després de Banat, foren donats al monestir, pel comte Guifré, el 31 de juliol de 890. Ramon Ordeig i Matas ^[19] dedueix que el document llarg, la dotalia que conté la llarga interpolació, fou redactada més tard de la data pretesa. L’època i les circumstàncies de la redacció degueren coincidir amb les assenyalades per al document següent, l’anomenada gesta.

També és tinguda per falsa la Gesta dels alous monàstics, pretesament feta amb motiu de la consagració de Santa Maria de Ripoll, el 20 d’abril de 888. Sembla que el monestir de Santa Maria de Montserrat tenia l’original d’aquesta Gesta, conegut avui gràcies a una còpia reproduïda per P. de Marca a l’obra Marca Hispanica ^[20]; i el monestir de Ripoll tenia una còpia de l’original de l’any 1066, segons diu P. Olzinelles ^[21]. Tots aquests documents es perderen per la destrucció de l’arxiu del monestir de Santa Maria de Montserrat el 1811 durant la Guerra del Francès i el 1835 per l’incendi de 1835 del monestir de santa Maria de Ripoll. L’inventari de béns consignat en aquesta Gesta és més ampli que el de la segona versió de la dotalia, la denominada llarga. El primer a posar en dubte l’autenticitat d’aquest document fou F. Valls i Taberner ^[22]. Aquest autor proposà que la seva elaboració havia tingut lloc en el segle XII. R. d’Abadal ^[23], està d’acord amb Valls i Taberner però discrepa sobre la data de confecció del document fals i considera que la redacció deuria ser pels volts i abans de l’any 982, data del precepte concedit al monestir de Ripoll pel rei Lotari.

Potser, caldria pensar que pot ser, no són ‘falsificacions’ stricto sensu, sinó més aviat tal vegada refeccions interessades fetes amb posterioritat als fets. La principal conclusió sobre els documents amb data del 20 d’abril de 888 és que l’acta llarga i la Gesta on s’esmenten les esglesioles montserratines són considerats falsos; mentre que la única acta considerada vertadera, l’acta curta, no en fa cap esment. Aquesta circumstància representa una esmena a la idea molt estesa que la primera referència a les esglesioles de la muntanya de Montserrat, entre elles la de Santa Maria, és de l’any 888.

Respecte els tres documents ripollesos el pare Benet Ribas ^[24] comenta que en l’arxiu de Santa Maria de Montserrat es conservava una “escriptura original” del document anomenat llarg en el calaix 4 leg. 2 fol <1> del seu arxiu. Segons el que diu el pare Ribas hom podria pensar que el que el suposat document de l’arxiu montserratí era el que s’havia confeccionat i signat el dia 20 d’abril de 888. En aquest cas, pel pare Ribas el document tindria la doble consideració d’original i autèntic. Però sabent que es tractava d’un document fals el que el pare Ribas donava com original era la falsificació d’una suposada acta redactada després del 20 d’abril de 888. El pare Xavier Altés ^[25] en relació al comentari del pare Ribas afirma “algunes remarques del pare Ribas a propòsit dels pergamins ens deixen amb una incertesa agreujada per la manca actual de documentació original i per la dificultat de conèixer amb exactitud els criteris que hi utilitza en parlar d’originalitat o autenticitat d’un document. De fet, no solament constatem que aquests no corresponen totalment amb els actuals, sinó que a través d’apreciacions errònies en copsem implicacions paleogràfiques i metodològiques”.

Aquestes paraules del pare Altés aclareixen perfectament la situació complexa generada per la falsedat total o parcial dels continguts dels suposats originals dels documents identificats com a llarg i gesta. El problema rau en el fet que aquests documents van ser redactats en una data posterior a la que hi figura, amb l’única finalitat de pretendre una antigor que en realitat no tenen. Per tant, la falsificació no es troba en l’objecte físic del document en si, sinó en la datació i el contingut que se li atribueix.

Sobre la base dels documents de la donació de l’any 888 el pare Albareda, l’any 1931, va organitzar el relat de l’origen del monestir de santa Maria de Montserrat. El pare A.M. Albareda ^[26] suggerí que l’esglesiola de Santa Maria podria ser anterior a l’any 888, probablement va ser bastida en temps dels visigots, tot i que no descarta que fos encara més antiga. No hi ha cap document que confirmi aquesta possibilitat. S’especula que, en els inicis del cristianisme a Catalunya, algunes persones es van refugiar a la muntanya de Montserrat fugint de persecucions o cercant una vida espiritual més plena. Aquests cristians, diu Albareda, podrien haver estat els precursors de la vida eremítica a la muntanya. D’aquesta activitat eremítica se’n derivaria l’existència d’una esglesiola dedicada a la Mare de Déu al segle IX, la qual podria haver estat custodiada per algun ermità.

La historiografia montserratina durant anys ha donat per cert el relat de que el 20 d’abril de l’any 888 el comte de Barcelona Guifré el Pilós, amb motiu de la consagració de l’església del monestir de Ripoll, que ell mateix havia fundat entorn l’any 880, havia donat el seu fill Radulf al monestir perquè servís a Déu tota la seva vida. S’afirmava que en l’acta de donació s’esmenta que el comte de Barcelona lliurà a aquest monestir, entre altres bens i terres, «les esglésies de Montserrat, les que estan dalt de la muntanya i les de baix, amb el seu territori» (Et in alio loco in ipsa Marcha locum quem nominant Monte Serrado, ecclesias que sunt in cacumine ipsius Montis vel ad inferiora eius, cum ipso alode) “esglesioles de Montserrat, les que estan a dalt de la muntanya i les de baix del seu territori”. Es deia que aquestes esglésies es trobaven en el territori que el comte Guifré havia conquerit feia poc als sarraïns. El relat de la historiografia montserratina continuava afirmant que, tot i que en aquest document no es diuen els noms d’aquestes esglesioles però, per unes referències posteriors, se sap que una d’elles estava dedicada a la Mare de Déu. Aquesta petita esglesiola d’advocació mariana fou la que evolucionà posteriorment en l’actual monestir i santuari de Santa Maria de Montserrat. És molt probable que aquestes esglesioles, en aquells anys fossin uns edificis enrunats a causa del fet que havien estat sota el domini dels sarraïns durant molts anys. Es suposa que es tractava d’un territori despoblat, ja que les comarques del Bages i del Baix Llobregat no es repoblaren fins un segle més tard^[27].

Lamentablement, diu el pare Albareda no hi ha cap document que permeti contrastar les anteriors suposicions, llevat de tres escriptures del segle IX i X que parlen de l’esglesiola de santa Maria de Montserrat. Aquest fet li fa suposar que l’any 888 aquesta esglesiola era una cel·la ermita servida per una ermità. Per això, al segle X no es pot parlar encara de Monestir de Santa Maria de Montserrat. Penso que cal revisar parcialment alguns detalls de la historiografia de les primitives esglesioles a la muntanya de Montserrat perquè dos dels documents bàsics del relat són falsos. Tot i que, cal reconèixer que els documents falsos poden reflectir, i segurament passa així, part de la realitat d’aquells moments.

La falsedat dels dos documents amb data del 20 d’abril de 888, la dotalia llarga i la Gesta, no implica la irrellevància dels seus continguts. En el cas que fossin refeccions fetes per reconstruir l’escriptura original d’un acta perduda permetria pensar que s’ha intentat reflectir el que deia el document original. La falsificació del document cal situar-la en el context de les disputes entre alguns monestirs catalans per defensar les seves propietats. Aquests, per confirmar els seus alous davant dels litigis dels seus adversaris, crearen documents amb dates falses on es descrivien llocs reals vinculats al seus alous.

Per exemple, el relat de la donació del comte Guifré remet a una política seguida per aquest governant en aquella època. Aquests documents, esmenen un fet cert: l’existència de diverses cel·les monàstiques o para-monàstiques vinculades al comte Guifré el Pilós i a la seva obra repobladora ^[28]. Les cel·les monàstiques fundades per Guifré complien vàries funcions en benefici de la política comtal: augmentava la presència social del poder comtal, permetien el control del territori, preservaven la memòria familiar i, sense dubte, al darrera d’aquesta iniciativa hi havia motivació religiosa ^[29]. Aquest comte a partir del 878 havia emprés l’ocupació i repoblació del Ripollès, d’Osona i de part del Bages fins a Montserrat. La repoblació anava acompanyada de la restauració eclesiàstica. Al Ripollés fundà santa Maria de Ripoll, monestir masculí, i el femení de Sant Joan de Ripoll (després dit de les Abadesses) convertits en monestirs de referència del seu govern comtal. Ramon Ordeig parla de la iniciativa empesa pel comte.

Tot i la falsedat de dos dels documents amb data de 20 d’abril de 888, l’historiador Valls i Taberner i d’Abadal pensa que no s’ha de descartar la possible donació d’esglesioles a Montserrat per part del comte Guifré al monestir de Ripoll. Frederic Udina Martorell ^[30] opina que el pergamí referenciat en molts treballs on s’esmenta la data del 888, que és còpia d’un document perdut, ni és autèntic ni original: és un document fals, però admet que pot reflectir el contingut del document original que no es té. Si s’admet definitivament la falsedat del document de donació de l’any 888, cal centrar l’atenció en altres fonts documentals posteriors. No obstant, el document de la gesta, pretesament ordenat pel comte Guifré en ocasió de la consagració de l’església de Santa Maria de Ripoll l’any 888, tot i ser fals, segons R. d’Abadal fou redactat realment poc abans de l’any 982 sobre uns documents original fou, encara que fos inventat en la seva presentació, ha de ser considerat autèntic com a inventari ^[31]

¿Quin territori de la muntanya de Montserrat havia donat el comte de Barcelona Guifré al monestir de Santa Maria de Ripoll? Segons els que es diu en els dos documents falsos de 888 es tractava d’un alou limitat a l’oest pel torrent de Vallmala i a l’orient per Santa Cecília o castell Marro. La part septentrional hi havia el castell de la Guàrdia amb l’església de Sant Pau Vell. La part occidental hi havia el castell de Collbató propietat del vescomte de Barcelona. Al migjorn, limitant amb el torrent de Santa Maria (Vallmala) hi havia la quadra de Sant Miquel amb una església amb el mateix nom. Que també era propietat del vescomte de Barcelona.

Però l’evidència de la incorrecció en la datació de la dotalia llarga i la Gesta obliga a repensar parcialment el relat dels orígens de les esglesioles montserratines. Caldrà esperar uns quants anys, 933, per trobar el primer document, admès com a vertadera, on se’n fa esment a la donació feta pel comte Sunyer al monestir de Santa Maria de Ripoll.

L’any 933 el comte Sunyer dona unes esglesioles montserratines a Ripoll

El primer document fidedigne sobre la situació d’algunes propietats eclesiàstiques a Montserrat es remunta a l’any 933. Es tracta d’un escrit del comte Sunyer que fa efectiva la donació de la part nord-est de la muntanya de Montserrat i la seva base al monestir de Santa Maria de Ripoll. Sunyer va donar aquesta propietat, que presumiblement havia comprat al seu germà Radulf. Aquesta donació es feia en sufragi de les ànimes dels seus pares i del seu germà Guifred. En el document del comte Sunyer de 933 s’esmenten, per primer cop els noms d’unes esglésies situades a la muntanya de Montserrat. Aquestes eren: Santa Maria i Sant Iscle, a dalt de la muntanya; i Sant Pere i Sant Martí a la part inferior. Actualment, de totes aquestes ermites només perduren les dues primeres: Santa Maria que en el temps es transformà en monestir i la Sant Iscle avui integrada en jardí del monestir. No se’n sap res de les altres dues esglésies. S’especula que Sant Pere es convertí en l’actual parròquia de Monistrol de Montserrat. De l’altra, Sant Martí, no se’n sap on era. En el moment de donació a Santa Maria de Ripoll Ènnec era el seu abat, abadiat comprés entre els anys 919 i el 29 d’abril de 948.

No existeix cap document original textual d’aquesta donació; el seu contingut es coneix per fonts indirectes. No obstant això, de la donació a Ripoll es conserva una còpia parcial del document original, recollida pel pare Jaume Pasqual a la seva obra Monumenta ^[32].

Document del 9 de febrer de 933 on el comte Sunyer de Barcelona dona al monestir de Santa Maria de Ripoll una part de la muntanya de Montserrat, al comtat d’Osona, en la qual hi ha les esglésies de santa Maria, sant Iscle, sant Pere i sant Martí.^[33]

Traducció al català del document de donació de 933

Traducció personal

El pare Argaiz publicà una traducció d’aquest document del comte Sunyer. Si es compara amb la traducció del text extractat pel pare Jaume Pasqual es poden observar algunes diferències de paraules que no hi són a Argaiz, o hi ha diferències. Entre parèntesi s’indiquen les referències a les variacions observades en el text del Pare Pascual^[34]

Document del 9 de febrer de 933 on el comte Sunyer de Barcelona traducció del pare G. Argaiz ^[35]

El comte Sunyer aclareix que la propietat donada la posseeix per compra i per aprisió del seu pare, el comte Guifré. L’aprisió és l’acte d’ocupar una terra sense titular directe amb el propòsit de trencar-la, d’explotar-la adequadament i d’obtenir-ne la propietat. De l’afirmació del comte permet deduir que una part de la donació la té per compra, i que una altra, sense especificar quina ni quan, és el resultat de l’aprisió feta pel seu pare, el comte Guifré. Ambdues parts són ara propietat del comte Sunyer.

La declaració del comte Sunyer contrasta amb el que s’afirma en la dotalia de contingut llarg i la Gesta del comte Guifré a Ripoll de l’any 888, moment en què el seu fill Radulf ingressà com a monjo al monestir. En aquests documents s’indica que Guifré va donar unes esglesioles a Montserrat: Et in alio loco, in ipsa marcha, locum quem nominant Monte Serrado, ecclesias quae sunt in cacumine ipsius montis vel ad inferiora ejus, cum ipso alode ^[36].

El problema rau en el fet que aquest document de 888, sovint esmentat en moltes històries montserratines, és considerat fals pels historiadors Ferran Valls i Taberner ^[37] i Ramon d’Abadal ^[38] . Aquest darrer autor creu que el document fou elaborat abans de l’any 982 amb la finalitat d’incloure’l com a minuta per al precepte del rei Lotari d’aquest mateix any ^[39]. Malgrat el reconeixement de la seva falsedat, tant Valls com d’Abadal afirmen que això no nega la possibilitat que existís una donació, imprecisa en el temps, d’unes esglesioles a Montserrat al monestir de Ripoll per part del comte Guifré, tot i que actualment no es disposa de cap document que ho confirmi.

El fet que les esglesioles montserratines s’esmentin en els dos documents falsos datats el 20 d’abril de 888 permet suposar que es tracta de dues interpolacions fetes posteriorment. Ramon d’Abadal ^[40] considera que aquests documents es devien falsificar pels volts de l’any 982, data en què el rei Lotari va concedir un precepte al monestir de Ripoll. Aquesta instrucció reial confirmava les propietats del monestir de Santa Maria de Ripoll davant les pretensions annexionistes del monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Per alguna raó desconeguda, el monestir de Ripoll volia reforçar la defensa de les seves propietats a Montserrat. Devien considerar que el document de la donació feta pel comte Sunyer no era suficient. Per tant, van creure necessari demostrar documentalment —encara que fos falsejant una dotalia i una Gesta— que l’any 888 el comte Guifré ja els havia donat la propietat d’unes esglesioles a Montserrat, molt abans de l’origen del monestir de Santa Cecília.

En el segle X, tot i que Ripoll encara no havia assolit la màxima esplendor política de l’abat Oliba (segle XI), el monestir ja era un centre dinàstic fonamental dels comtes de Barcelona. Era el lloc d’enterrament escollit per la dinastia comtal (el pare de Sunyer, Guifré el Pilós, ja hi estava enterrat). L’abat Oliba fou, sens dubte, una de les figures més prominents en la història del segle XI als comtats catalans. Ell fou el responsable de l’elaboració d’una ideologia i d’una visió de la memòria comtal^[41]. La seva figura històrica mereix, com ha dit S. Cingolani, una nova consideració més adient al seu temps i a les seves qualitats, per tal per superar la tendència de traslladar al passat, quan s’analitza el paper de l’abat Oliba, concepcions religioses i polítiques del present ^[42].

Donar propietats a Ripoll era una pràctica de pietat i, alhora, una inversió en el prestigi i la salvació de la pròpia família. La donació de Sunyer es fa “en sufragi de les ànimes dels seus pares i del seu germà Guifred”, confirmant aquesta funció dinàstica. Amb la donació del comte Sunyer hi havia una contradicció geogràfica i política. Tot i la llunyania geogràfica de Montserrat, la donació assegurava que la propietat caigués sota la tutela del monestir més important vinculat al poder comtal de Barcelona.

Si tot això era la política comtal la donació posterior de Santa Cecília de Montserrat al prevere Cesari sembla inconsistent. La donació a Ripoll (933) era per al monestir matriu i tenia un caràcter purament familiar i pietós (sufragi d’ànimes). Mentre la donació a Cesari (data imprecisa, però posterior) tenia per objectiu la fundació o el suport a una nova comunitat monàstica local. L’origen d’aquestes dues donacions separades pot explicar, en part, el conflicte posterior entre Ripoll i Santa Cecília de Montserrat sobre les propietats, un conflicte que Ripoll intentaria resoldre amb la falsificació documental del 888.

¿Hi havia a les esglesioles montserratines algun bé a preservar mitjançant una donació a Ripoll? ¿El fet de ser unes esglesioles amb unes advocacions, una dedicada a Santa Maria, significa que no eren unes simples capelletes de muntanya?. Són moltes preguntes que resten obertes i que, per manca de documents, no poden ser del tot contestades. Els monjos historiadors A. Albareda i J. Massot consideren que aquestes esglesioles, en concret l’ermita de Santa Maria no tenia cap distinció entre les seves humils companyes^[43].

La donació feta l’any pel comte Sunyer no comportà cap modificació en l’estat de l’alou i les esglesioles montserratines, com a molt, el pagament d’algun cens per part dels seus ocupants. El monestir de Ripoll quedava molt lluny i era molt difícil controlar l’alou. Al cap d’uns anys d’aquesta donació i un cop constituït el monestir de Santa Cecília, Cesari, el seu ambiciós abat, va trobar-se en una posició privilegiada. Com que estava molt a la vora dels predis on estaven aquestes esglesioles, és normal que les mans se li allarguessin cap aquests predis veïns una mica desemparats, sobretot si es sentia protegit per l’oberta protecció de la comtessa Riquilda i darrere d’ella del comte Sunyer. Aquest judici transmet la consideració que alguns historiadors tenien sobre aquest abat. Tot i que, els fets podien haver anat d’una altra manera. Per exemple, que la iniciativa de cedir la propietat de les esglesioles montserratines vingués de la mateixa comtessa Riquilda en el seu afany d’omplir de dons i béns al monestir de Santa Cecília. Tot són suposicions perquè no es coneix cap document que confirmi qui va prendre la iniciativa real de la donació de les esglesioles.

La donació feta pel comte Sunyer l’any 933 no va comportar cap modificació significativa en l’estat de l’alou i les esglesioles montserratines. Com a molt, els seus ocupants haurien de pagar algun cens. El monestir de Ripoll quedava molt lluny, fet que en dificultava molt el control sobre l’alou.

El precepte del rei Lotari de 982

A partir d’un cert moment, la relació entre el cenobi de Santa Cecília i el monestir de Santa Maria de Ripoll es malmenaren per la suposada apropiació de Santa Cecília de les tres esglesioles que Ripoll tenia a la muntanya de Montserrat. Això causà que els ripollesos intentessin recuperar les seves propietats. Probablement per aquesta raó el monestir de Ripoll deuria demanar al rei franc una confirmació de les seves propietats a la muntanya de Montserrat.

Com que ja havien mort el comte Sunyer (+947), la comtessa Riquilda (+954) i l’abat Cesari (+981), els ripollesos, lliures de pressions externes, decidiren incorporar les esglesioles montserratines en la relació de propietat enviades al rei franc. Propietat que, fins aquells moments, era purament formal sense cap efecte pràctic. L’any 982 el rei carolingi Lotari (+986), a petició de Seniofred abat de Santa Maria de Ripoll entre 979 i 1008, publicà un precepte de confirmació de les possessions donades pel comte Sunyer a aquest monestir^[44].

Com passa amb tants documents d’aquest temps, el text original s’ha perdut, però s’han conservat algunes còpies, una d’elles es troba a Marca Hispanica^[45]. Aquest document fou copiat, segons una nota explicativa, “ex chartulario monasteri Rivipullensus”. L’arxiu montserratí havia tingut una còpia en el calaix 4, lligall 2, f.7 segons relaciona el pare Benet Ribas, però també està perdut. El pare J. Pasqual esmenta aquest precepte a la seva obra Monumenta^[46]. El pare Anselm M. Albareda publicà una còpia d’aquest precepte existent en l’arxiu de la Biblioteca Vaticana de Roma, ms. Llatí 5730 (segons R. d’Abadal) o 7530 (segons Albareda) fs 233’ que diu escrit d’una ma del segle XI. En aquest document transcrit pel pare Albareda hi troba diferències amb el que es troba publicat en l’obra Marca Hispanica. En la transcripció del pare A.M. Albareda^[47] es diu: “in Monte Serrato, alodem cum ecclesiis Sancti Petri et Sancti Martini; et in cacumine Montis Serrati, ecclesias^[48] Sancte Mariae et Sancti Asiscli cum terris et vineis, molendinis, silvis, atque garricis”. En el precepte del rei Lotari es relacionen una sèrie de bens de Ripoll, entre els quals hi ha alguns que, segons d’Abadal, el copista s’hauria oblidat d’esmentar-los en una relació anterior feta quaranta anys abans en un precepte del rei Lluís el d’Ultramar (+954)..

En la relació del document del rei Lotari s’anomenen de forma explícita pel seu nom les esglésies montserratines donades a Ripoll: les esglesioles de Sant Pere i Sant Martí, a baix, i a dalt les esglesioles de Santa Maria i Sant Iscle. És remarcable que en aquest document, com passà en el seu moment en la donació del comte Sunyer, s’esmenten totes les esglesioles del massís montserratí, però no es diu res referent al monestir de Santa Cecília, ni del Castell Marro. Això confirma la total independència del monestir de Santa Cecília respecte a Ripoll.

Sobre el precepte del rei Lotari, l’historiador R. d’Abadal comenta que, en ocasió de l’elaboració de les notes per preparar-lo, entorn l’any 982, es devia elaborar un fals document amb data de 888 sobre la donació a Ripoll feta pel comte Guifré d’unes esglesioles a Montserrat. La falsedat d’aquest document ha estat confirmada també per F. Valls i Taberner.

Segons la documentació estudiada pel pare Benet Ribas les esglesioles montserratines eren una propietat més dins de les constel·lacions de propietats que el monestir de Ripoll tenia a finals del segle X a la muntanya de Montserrat: la quadre de Vilamarics; vinyes a Olesa; l’alou, església i el castell de sant Pere Sacama; un altre alou a Castellgalí; possiblement una vinya a Manolelles a Collbató; un alou als Bacos de Monistrol. Per administrar aquest patrimoni i atendre el servei religiós a les esglesioles montserratines fa pensar a l’arxiver montserratí que “el abad y monjes de Ripoll tenían aquí en Montserrat algún monje, o monjes, que cuidarían y servirían la iglesia o capilla donde estaba la Santa Imagen” ^[49] . L’observació del pare Ribas és prou rellevant perquè no descarta la presència de monjos en algunes de les esglesioles montserratines abans de la fi del segle X i reconeix l’existència d’un culte a la Mare de Déu durant aquest temps.

No es tenen noves referències de les esglesioles del monestir de Santa Maria de Ripoll a Montserrat fins als inicis del primer mil·lenni.

Hi ha diversos documents entre els anys 1002 i 1023 que fan referència a les reclamacions jurídiques del monestir de Ripoll per recuperar el seu domini sobre dues grans propietats. Fins aquells moments, les esglesioles montserratines no havien estat una de les preocupacions de l’abat Oliba. Mentre l’abadiat d’Oliba es distingia pel seu impulsa constructiu en monestirs com Santa Maria de Ripoll i sant Miquel de Cuixà. Les esglesioles montserratines, i més concretament Santa Maria de Montserrat, no reberen cap atenció per part de l’abat Oliba. Sobre això, el pare Josep C. Laplana esmenta “ni Oliba ni el més perspicaç dels seus contemporanis no haurien pensat mai que la vida monàstica benedictina a Catalunya havia de perdurar i prendre rellevància històrica precisament a Montserrat, un simple apèndix de Ripoll, enclavat en un lloc abrupte”^[50]. Però, perquè això fos possible el monestir de Santa Maria de Ripoll havia de recuperar el seu domini sobre les esglesioles montserratines donades pel comte Sunyer el 933 i usurpades anys després pel monestir de Santa Cecília.

Plet de l’abat Oliba de Ripoll contra Santa Cecília de l’any 1023

L’any 1002, Oliba, que havia estat comte de Berga i Ripoll entre 998 i 1002, va renunciar als seus títols nobles i va ingressar com a monjo al monestir de Santa Maria de Ripoll.

Alguns historiadors es pregunten si aquesta decisió fou motivada per una vocació religiosa o, per contra, va ser el resultat d’una maniobra familiar per assegurar el seu poder. Pel que fa a la seva genealogia, Oliba era el tercer fill del comte Oliba Cabreta de Besalú i Cerdanya, i besnet de Guifré el Pilós.

Pocs anys després, l’any 1008, fou escollit abat en capítol de Santa Maria de Ripoll i, probablement el mateix any, també ho fou del monestir de Sant Miquel de Cuixà ^[51] . És probable que en aquesta elecció influís el fet que Oliba era parent dels comtes de Besalú i de Cerdanya ^[52]. L’any següent, 1009, va esdevenir també abat de Sant Martí del Canigó. Posteriorment, l’any 1018 fou nomenat bisbe de Vic. Durant 38 anys, va exercir com a abat del monestir de Ripoll i, molt probablement, també d’altres monestirs.

Oliba assumí les seves responsabilitats eclesials en una època de profunda inestabilitat política. J.S. Salrach ^[53] diu que eren moments d’enfortiment del poder de moltes de las grans famílies i la seva negativa a acceptar la conversió de l’autoritat comtal en sobirania hereditària. Aquests homes poderosos que, sentint-se en un moment protegits pels reis francs, ara pretenien aprofitar les desavinences dinàstica a França per treure’n partir en contra del poder del comtes catalans.

L’abat Oliba decidí impulsar un abadiat preocupat per mantenir l’ordre i una disciplina més austera en els seus monestirs, i clarificar i assegurar les seves propietats. Per alguns historiadors la seva “figura ha estat cabdal en la història de Catalunya com a impulsor de la cultura i de l’esperit nacional incipient ^[54]”. Oliba, abat i bisbe, decidí enfrontar-se amb els nobles que s’havien apoderat d’alguns del bens del seu bisbat i monestirs. Quan Oliba va ser escollit abat de Ripoll, la qüestió de les propietats del monestir de Santa Maria de Ripoll a la muntanya de Montserrat continuava sense resoldre’s. Ripoll havia perdut el seu domini sobre les esglesioles montserratines aproximadament mig segle abans, a causa d’una decisió de la comtessa Riquilda que afavoria el monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Amb la mort dels comtes (Sunyer i Riquilda) i de l’abat Cesari de Santa Cecília, Oliba, com a nou abat de Ripoll, es va sentir amb l’autoritat i la força necessàries per iniciar les gestions per recuperar els béns ripollesos a Montserrat. Després de diversos intents fallits, es va adoptar l’estratègia d’involucrar el papa de Roma. Amb aquesta finalitat, es va preparar una butlla perquè el papa Sergi IV hi reconegués les possessions de Ripoll, incloent-hi expressament les esglesioles de Montserrat.

R. d’Abadal^[55] indica que entre els documents lliurats pels monjos de Ripoll al papa Sergi IV per redactar la seva butlla del novembre de 1011, on s’havien de certificar les seves propietats, hi figurava el text del precepte del rei Lotari 982 on es confirmava la donació del comte Sunyer l’any 933. La butlla papal està reproduïda íntegrament en un dels apèndix de la Marca Hispanica^[56]. En la butlla papal queden reconegudes quines eren les propietats de Santa Maria de Ripoll a la muntanya de Montserrat: “in Montserrato alodem cum ecclesia sancti Petri et sancti Martini, et in cacumine Montis serrati Ecclesiam sancta Marie et Sancti Asiscli, cum terris et vineis, molendis, silvis, atque garricis”^[57]. En cap moment en aquest precepte s’esmenta el monestir de Santa Cecília.

Pel que sembla, el monestir de Santa Cecília probablement no feu cas de les reclamacions de l’abat Oliba i devia continuar amb la seva apropiació de les esglesioles que el comte Sunyer havia donat al monestir de Ripoll l’any 933. Quan el pare A.M. Albareda comenta aquesta situació afirma “el monestir de Santa Cecília no es donà per assabentat de la confirmació papal de les Ermites a favor de Ripoll [es refereix a la butlla de Sergi IV el 1011], i continuà en la possessió llur, tot al·legant els títols i l’escriptura autèntica que garantien els seus drets de propietat damunt les Ermites de Sant Pere i Sant Martí, Santa Maria i Sant Iscle; i en certa manera tenia raó” ^[58]. En la història de Montserrat de Anselm M. Albareda i Josep Massot i Muntaner consideren que l’abat Cesari pressionà a la comtessa Riquilda atorgués al monestir de Santa Cecília les esglesioles montserratines contra els drets de Ripoll^[59] .

Durant 50 anys les esglesioles montserratines estigueren sota el domini de santa Cecília malgrat les continuades reclamacions de propietat del monestir de Ripoll i el que es deia en la butlla del papa Sergi IV. ¿Per què el monestir de sant Cecília tenia interès en les esglesioles donades a Ripoll? ¿Hi havia alguna activitat de culte? ¿L’advocació d’una d’elles a Santa Maria volia dir que tenia algun tipus d’activitat religiosa activa? ¿Quina era aquesta activitat? El pare Gregorio Argaiz ^[60] considera que l’interès de l’abat Cesari per les esglesioles montserratines era per les rendes que disposaven. El seu pretès nomenament com arquebisbe de Tarragona “ no era més que un título sin renta, y que sin ella tapoco puede sustentarse la autoridad” per aquest motiu procurà que la comtesa mare i el seu fill Conde Don Borrell “le anexasen toda la montaña de Montserrat con sus iglesias desmembrándola de la Abadia de Ripoll”.

El raonament del pare Argaiz porta l’implícit: admetre que les esglesioles de Montserrat tenien prou rendes per forçar la seva desvinculació de Ripoll i l’annexió a Santa Cecília; que en cap moment s’esmenta l’existència d’un document que justifiqui aquest canvi de titularitat, i que tot això succeí l’any 951.

Una altra dimensió a destacar del possible interès per aquestes esglesioles era la seva importància en la devoció popular. El Pare Anselm M. Albareda suggereix que, tot i que la primera constància escrita de miracles associats a l’esglesiola de Santa Maria de Montserrat és del segle XII, res no contradiu que molts abans ja s’hi donessin miracles ^[61]. Si aquesta suposició fos certa, justificaria plenament un interès religiós de l’abat Cesari per apropiar-se d’allò que era propi de Ripoll per donació comtal.

Totes aquestes suposicions, que semblen coherents amb les evidències de què es disposa, porten a la interessant conclusió que a finals del segle X les esglésies montserratines —sense que es pugui precisar quines exactament— eren una font de rendes i podrien haver tingut una activitat devocional.

El monestir de Ripoll no fou res, en un primer moment, per recuperar les esglesioles montserratines. L’abat Oliba esperà una conjuntura més favorable per insistir en la seva reivindicació.

Aquesta acció ha generat diversos interrogants històrics. ¿Quin interès tenia l’Abat Oliba amb aquestes esglesioles, deixades a la mà de Déu? Podria ser que l’interès principal d’Oliba era clarificar i assegurar el patrimoni de Ripoll, un dels seus grans objectius abacials. El cas de Montserrat representava una apropiació indeguda que calia revertir per establir un precedent i garantir la seguretat legal de la resta de propietats del monestir. Era una ordenació de l’inventari de propietat a gran escala, necessària per a l’estabilitat financera i jurídica de Ripoll. També podia tractar-se d’una actuació per recuperar el prestigi. Reclamar la propietat ancestral del llinatge fundacional (la donació de Sunyer) era una manera de reafirmar la primacia i el prestigi de Ripoll enfront dels monestirs veïns (com Santa Cecília) que es mostraven ambiciosos.

¿Per què Oliba portà la recuperació al màxim nivell jurídic? En aquells moments Oliba tenia una autoritat reforçada. En ser també Bisbe de Vic, Oliba tenia una autoritat civil i eclesiàstica superior a la de l’abat de Santa Cecília. Aprofitar el seu nou càrrec i la seva relació directa amb la casa comtal era l’única via efectiva per revertir una decisió presa mig segle abans per la Comtessa Riquilda. Calia resoldre aquest conflicte per una decisió comtal. La disputa de fons es basava en una donació comtal (Sunyer a Ripoll) i una cessió/apropiació posterior amb protecció comtal (Riquilda a Santa Cecília). Només una decisió del comte regent (Berenguer Ramon I, que encara era menor d’edat i actuava sota la regència de la seva mare, la comtessa Ermessenda) podia restablir l’ordre legal.

¿Les esglesioles eren rellevants en les devocions populars? Tot i que els monjos historiadors, Albareda i Massot, no els atorguen una importància material excepcional en el seu origen, el fet que Santa Cecília les volgués usurpar i que Ripoll lluités per recuperar-les indica que, a inicis del segle XI, l’alou generava rendes i que les esglesioles, especialment la de Santa Maria, podrien haver guanyat un cert interès devocional. Ramon d’Abadal opina que la demanda de fou el toc de campana que feu despertar l’adormida esglesiola ^[62] però no esmenta cap antecedent previ. L’interès actiu d’un líder de la talla d’Oliba va ser l’element que va catapultar la humil esglesiola de Santa Maria a l’escena política, religiosa i, posteriorment, devocional del país.

La data escollida per al plet 1023 probablement no va ser casualitat. És molt possible que fos escollida per l’abat Oliba per obtenir el màxim profit per als interessos de Ripoll.

Oliba, que ja era abat des del 1008 i bisbe de Vic des del 1018, va ser una persona molt pròxima a la casa comtal exercint com a conseller, primer del comte Ramon Borrell I (+1017) i, a la mort d’aquest, de la seva vídua, la comtessa regent Ermessenda de Carcassona (+1058). Aquesta proximitat li devia permetre percebre la simpatia que els comtes (especialment Ermessenda) tenien pel monestir de Santa Cecília de Montserrat —una predilecció confirmada per diverses donacions—, fet que li va fer pensar que seria difícil guanyar un plet contra aquest cenobi.

Oliba va esperar pacientment que es produïssin unes condicions favorables per als interessos de Ripoll. Aquesta situació es va donar gràcies a dos factors clau. El primer fou la regència comtal després de 1017). La mort del comte Ramon Borrell I l’any 1017 va obrir un període de regència encapçalat per la seva vídua, Ermessenda de Carcassona, a causa de la minoria d’edat del seu fill, Berenguer Ramon I. Aquesta reestructuració del poder al capdavant de la casa comtal va crear una oportunitat per a la reclamació d’Oliba. El segon factor fou la vacant de l’abadiat de Santa Cecília. El Pare Benet Ribas suggereix que l’abat Joan de Santa Cecília devia morir entre els anys 1021 i 1022, un fet que va estimular la pretensió d’Oliba de Ripoll, ja que: «faltando su cabeza y prelado legítimo, podia más fàcilment lograr su intento el hecho» ^[63].

En definitiva, Oliba va aprofitar el moment d’inestabilitat administrativa a Santa Cecília i el canvi en la dinàmica de poder a la cort comtal per presentar la seva demanda, maximitzant les probabilitats d’èxit per a Ripoll.

Sembla que l’any 1023 el comte Berenguer Ramon I (+1035) ja havia assolit la majoria d’edat, tot i que no es conserva cap document que n’indiqui la data exacta. A partir d’aquesta data, diversos documents mostren que el govern de les cases comtals de Barcelona, Girona, Manresa i Osona estava compartit per mare i fill. Aquesta situació es devia al fet que Ermessenda de Carcassona havia rebut per escriptura testamentària del seu espòs el condomini d’aquests comtats.

Aprofitant aquesta conjuntura Oliba desenvolupà una estrategia per defensar els interessos de Ripoll. La relació entre Ermessenda i Berenguer Ramon no era gaire bona a causa de les discrepàncies sobre l’acció de govern. Molt probablement, Oliba, coneixedor de les dificultats d’entesa entre mare i fill, va aprofitar-ho per plantejar la seva demanda.

Per l’octava de Pentecosta de l’any 1023, l’abat i bisbe Oliba va demanar, per mitjà de Gombau de Besora i Guillem de Muntanyola, que el comte Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda fessin justícia al monestir de Ripoll en el conflicte que tenien per l’alou a Montserrat. Les gestions d’Oliba en aquest afer, el fonament de la demanda i el desenvolupament dels fets es troben detallats al mateix document de resolució dictat pel comte Berenguer Ramon I i la seva mare, la comtessa Ermessenda. La sentència que reclamava Ripoll es va ajornar a una posterior visita que els comtes havien de fer al monestir de Ripoll, fixada per al dia de Sant Pere del mateix any.

El dia de Sant Pere de 1023, el comte Berenguer Ramon, la seva muller Sança i la seva mare, la comtessa Ermessenda, van anar al monestir de Ripoll, on Oliba era abat, amb la intenció de resoldre aquest conflicte. El text original suggereix que aquest afer amb l’alou montserratí havia adquirit ja una dimensió desproporcionada.

El text exposa que l’abat i bisbe Oliba va reclamar davant el comte Berenguer Ramon I les esglésies de Montserrat que el comte Guifré havia donat originalment a Ripoll, una donació que el seu fill, el comte Sunyer I, havia confirmat posteriorment. No obstant això, en un moment determinat, la comtessa Riquilda —muller de Sunyer— va sostreure les esglesioles montserratines i les va donar a Santa Cecília de Montserrat i al seu abat, Cesari, pretès arquebisbe de Tarragona. Per tal de resoldre aquesta situació d’usurpació, l’abat Oliba va demanar justícia al comte Berenguer Ramon I. Cal destacar que Oliba no va reclamar res més del que ja estava consignat als inventaris que s’havien enviat prèviament a Roma per ser inclosos en la butlla del papa Sergi IV ^[64].

La sentència sobre el plet explica que el dia de Sant Pere de 1023 la comtessa Ermensenda, el seu fill el comte Berenguer Ramon I i la seva dona Sanxa anaren al monestir de Ripoll. Sembla que aquell dia Oliba no estava a Ripoll. Feren els honors als comtes, el prior, Elesinde i els monjos Bonfill, Frèdol, Lanfranc i altres^[65].

El pare A.M. Albareda comenta que segons la sentencia el monjos ripollesos mostraren als comtes una per una, totes les escriptures referents al plet^[66]. Aquesta observació del pare Albareda dona entendre que els monjos de Ripoll tenien documentada la donació que en el seu moment havia fet la comtessa Riquilda de les esglesioles montserratines al monestir de Santa Cecília. La data de la sentència del plet s’ha situat al 3 de juny de 1023, però A. Mundó i E. Junyent adverteixen d’alguns problemes en la datació d’aquest document, i creuen que on diu III nonas iunii hi hauria de dir III kalendas iulii^[67].

Davant l’argumentació presentada per l’abat Oliba, el comte Berenguer Ramon I va dictaminar la sentència. Cal destacar que aquesta decisió es va prendre després de llegir la documentació aportada per Ripoll, però sense consultar les raons de Santa Cecília de Montserrat (o almenys no hi ha cap document que ho confirmi).

La sentència dictaminava la propietat de les esglesioles montserratines a favor de Ripoll; que l’alou del monestir de Santa Cecília era potestat i domini de Santa Maria de Ripoll; i finalment, els comtes van sentenciar que Santa Cecília, amb tots els seus alous que li pertanyien, era propietat i havia de ser subjecte a Santa Maria de Ripoll ^[68].

Aquesta resolució, ràpida i totalment favorable a Ripoll, ha estat objecte de crítiques per part d’alguns historiadors. El Pare Benet Ribas va comentar, amb incredulitat:

«no se con que derecho o razón pudo el obispo Oliba pretender esta abadía, ni como tan ligeramente declararon los condes, sin oir la otra parte, ser la tal abadia alodio propio de Santa María de Ripoll» ^[69].

En pocs anys, l’abat Oliba no només va recuperar les esglesioles, sinó que va aconseguir que el monestir rival, Santa Cecília, fos directament subjecte al domini del poder ripollès.

Sentència del 3 juny 1023 ssobre la reclamació de l’abat i bisbe Oliba al Comte Berenguer I de les esglésies de Montserrat.^[70]

Traducció al català

Traducció personal i, parcialment, de Ramon d’Abadal de la sentència del 3 juny 1023 sobre la reclamació de l’abat i bisbe Oliba al Comte Berenguer I de les esglésies de Montserrat^[72]. Existeix una traducció al castellà feta pel para G. Argaiz^[73]

En aquesta sentència s’esmenta que el comte Berenguer Ramon I per dictar sentència consultà diversa documentació, entre els quals, es diu, el document de donació fet pel comte Guifré, el qual se sap ara que era fals, i una altra del comte Sunyer confirmant-ho. També s’esmenta l’existència de la donació a Santa Cecília per part de la comtessa Riquilda de l’alou on es trobaven les esglesioles montserratines: “fins a l’època de Cesari, que es va aprofitar que era l’arquebisbe de Tarragona, a qui la dona del ja esmentat Sunyer, la comtessa Riquilda, donà tot el dit alou, allunyant-lo del poder i domini de Santa Maria [Ripoll])” tal com es diu en l’esmentada sentència de 1023. Tanmateix, no es coneix cap document original que doni fe de la donació de Riquilda a Santa Cecília de Montserrat, la qual cosa subratlla la fragilitat de la documentació d’aquest litigi.

Davant d’aquesta sentència sorgeixen diversos interrogants: ¿Quina part del territori montserratí reclamava el monestir de Ripoll? Ripoll reclamava l’alou que el Comte Sunyer havia donat al monestir l’any 933, que incloïa la part nord-est de la muntanya de Montserrat i la seva base, amb les esglesioles de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí.

En el fons, Ripoll reclamava el domini total sobre el territori originalment donat (l’alou) que havia estat posteriorment ocupat i donat a Santa Cecília per Riquilda. Però la sentència de 1023 va anar fins i tot més enllà, ja que va dictaminar que tot el monestir de Santa Cecília, amb els seus alous, passava a ser propietat i subjecte de Ripoll. Per tant, la reclamació inicial sobre l’alou es va traduir en el domini sobre un monestir rival i el seu patrimoni.

¿Per què el cenobi de Santa Maria de Ripoll tenia ara tan interès en les esglesioles montserratines després de tants anys de desinterès?. El «desinterès» de Ripoll – que va durar des de la cessió de Riquilda, vers el 951, fins a la reclamació d’Oliba, 1023 – es va acabar per dos motius fonamentals, lligats a l’ascens de l’Abat Oliba. Primer la necessitat d’ordenació patrimonial. Oliba tenia com a objectiu principal clarificar i assegurar el patrimoni de Ripoll, un pilar de la seva política abacial. La possessió montserratina, usurpada per Santa Cecília, era un cas d’anomalia legal que calia resoldre per garantir la seguretat jurídica de totes les propietats de Ripoll. Segon, el creixement de la devoció a Santa Maria. Hi ha fortes evidències indirectes que suggereixen que l’esglesiola de Santa Maria ja podia estar guanyant importància en la devoció popular i, possiblement, generant rendes. Si bé els inicis dels miracles documentats són posteriors, l’interès demostrat per dos monestirs (Santa Cecília per apropiar-se-la i Ripoll per recuperar-la) indica que la propietat era estratègica, ja fos per la terra (l’alou) o pel valor creixent de l’advocació mariana.

El plet de 1023, liderat per Oliba (Bisbe de Vic i Abat de Ripoll), va ser un acte deliberat per revertir un desgreuge històric i establir l’autoritat de Ripoll sobre un territori en expansió, aprofitant el seu poder a la cort comtal.

El pare A. M. Albareda afirma que no es pot saber amb exactitud què reclamà l’abat Oliba com a propietat de Santa Maria de Ripoll a Montserrat i perquè ho feu. Probablement, diu el pare Albareda, “era el territori comprés entre el torrent de Santa Maria i la canal prop de l’indret per on avui passa l’aeri de Sant Jeroni, puix des del torrent de Santa Maria cap a l’Ermita de Sant Miquel pertanyia als Vescomtes de Barcelona, i de l’esmentada canal cap a Santa Cecília era propietat d’aquest monestir”^[74].

D’acord amb aquesta apreciació, en la reivindicació de l’abat Oliba no hauria d’entrar a reclamar Santa Cecília perquè no la considerava subjecte a la propietat de Santa Maria de Ripoll. Tot i que, segons es desprèn de les paraules del pare Benet Ribas podria ser que l’abat Oliba hagués pretès quedar-se amb el monestir de Santa Cecília^[75]. El pare F. Xavier Altés^[76] considerava que encara estava per aclarir si la reclamació de l’abat Oliba contra Santa Cecília de Montserrat era per la creació de la casa monàstica de Santa Maria – tal com es considera comunament avui – o bé si és simplement el resultat dels ripollesos de d’ordenar i assegurar les seves propietats.

Ramon d’Abadal afirma que el document de resolució del plet planteja una qüestió històrica complexa sobre els orígens i l’adjudicació de la muntanya de Montserrat. El pare Albareda expressa la sorpresa davant la sentència, ja que “fins ara mai no havia constat enlloc, ni hipotèticament, que aquest Monestir depengués per cap concepte del de Ripoll”^[77].

En els documents relacionats amb les propietats de Santa Cecília i Santa Maria de Ripoll com són: donació del comte Sunyer, precepte del rei Lotari i butlla del papa Sergi, queda clar que Ripoll no era el propietari de Santa Cecília. Tal com està redactada la resolució sembla que la demanda d’Oliba quedava restringida al contingut de les donacions del comte Sunyer a Ripoll. No devia demanar res respecte santa Cecília. No obstant, la resolució dels comtes Berenguer Ramon I i Ermerssenda va atorgar al monestir de Ripoll més del que havien demanat en la seva petició.

La sentència va comportar una doble acció. Hi ha, per una part, un reconeixement del què es demanava: la restitució de les esglesioles atorgades pel comte Sunyer i usurpades per l’abat Cesari. A més, hi ha una donació directa, la del mateix monestir de Santa Cecília, que mai fou anomenada en els documents de Ripoll.

Per a l’historiador Ramon d’Abadal, Ripoll no va fer valer davant dels comtes cap altre dret que el que tenia sobre l’alou de les esglesioles, tal com s’atestava en els documents probatoris (alguns falsificats) presentats. Per això, el dret atorgat sobre Santa Cecília era un escreix no reclamat i, per tant, una pura donació de la casa comtal a Ripoll.

Així, la sentència de 1023 no només resolia un litigi, sinó que establia una nova realitat legal a Montserrat mitjançant un acte de generositat o favor polític de la casa comtal cap al seu monestir dinàstic per excel·lència.

La sentència de 1023 es resol a favor de Ripoll amb una restitució, l’alou de les esglesioles montserratines, i la donació del monestir de Santa Cecília i el seu patrimoni. Ramon d’Abadal afirma que aquesta donació infundada quedà morta en néixer; no hi ha cap indici que Oliba fes el més petit pas per aprofitar-la^[78]. La conclusió és que, tot i que l’abat Oliba, prengué diverses iniciatives de recuperació d’alous, no volgué recuperar allò que no li pertanyia. El pare Anselm M. Albareda aporta una opinió matisada. Pensa que l’abat Oliba sí que havia demanat la restitució de les esglesioles montserratines i la incorporació de Santa Cecília a Ripoll^[79]. Però, diu Albareda, la seva petició obeïa a l’estratègia de pensar que, quan santa Cecília veiés perillar la seva independència retornaria ràpidament les esglesioles montserratines a Ripoll.

En tot aquest procés de 1023 sorprèn el silenci del monestir de Santa Cecília. No es coneix cap argumentari de defensa de Santa Cecília davant l’acusació d’usurpació feta per Ripoll, ni cap document original de donació o escriptura que confirmi la propietat de les esglesioles montserratines a favor de Santa Cecília, tot i que en la sentència comtal es diu que es consultaren els documents pertinents. L’única referència documental indirecta disponible es troba en la mateixa sentència del plet. El P. Anselm M. Albareda diu que a Marca Hispanica col. 1036^[80] s’afirma que la comtessa Riquilda, esposa del comte Sunyer, feu escriptura a favor de l’abat Cesari, en virtut de la qual treia les esglesioles montserratines del poder de Ripoll i les lliurava al monestir de Santa Cecília^[81]. Segurament aquesta referència a una escriptura de la comtessa Riquilda és el que justifica l’expressió del pare Albareda “en certa manera tenia raó [Santa Cecília]”.

Malgrat les referències a la sentència de 1023, no hi ha cap constància documental original d’una escriptura de la Comtessa Riquilda donant al monestir de Santa Cecília de Montserrat el domini sobre les esglesioles montserratines. En el text de la sentència del plet del monestir de Ripoll no s’aclareix quan la comtessa Riquilda feu la donació de l’alou de les esglesioles montserratines al monestir de Santa Cecília. Aquesta decisió ha de situar-se entre la donació de l’alou del castell Marro amb Santa Cecília al prevere Cesari, feta l’any 933, i la mort de la comtessa Riquilda l’any 954.

Primera, qüestió que cal aclarir, ¿quan es fa la donació?. El marge temporal és molt estret. La comtessa morí l’any 954 i l’any 951, quan el rei Lluís de l’Ultramar publica el seu precepte confirmant les propietats de Santa Cecília no hi consten les esglesioles montserratines que tenia Ripoll. En el Diplomatari de Santa Cecília publicat pel pare X. Altés^[82] no consta cap referència a la comtessa Riquilda des de 951 fins a l’any 956 quan els seus fills, en nom seu lliuren a Santa Cecília un alou i altres possessions que la difunta tenia al comtat de Barcelona a les Manonelles (Collbató). Sorprèn força que en aquest diplomatari, tan rellevant per la història de Santa Cecília no s’esmenti la donació suposadament feta per la comtessa a l’abat Cesari. Això, més el silenci d’aquest monestir durant tot el procés, estén un enigma entorn aquest plet. Només hi ha la referència del pare Argaiz que diu que l’any 951 la comtessa Riquilda i el seu fill comte Borrell tragueren les esglesioles montserratines del domini de Ripoll per donar-les a Santa Cecília^[83].

En qualsevol cas, ara com ara no es coneix cap font primària que verifiqui la propietat del monestir de Santa Cecília sobre les esglesioles montserratines inicialment atorgades pel comte Sunyer l’any 933 al monestir de Ripoll. Ramon d’Abadal diu que mai va existir una donació escripturada en aquest sentit^[84]. Perquè, si existia realment un document comtal de transferència de la propietat ripollesa a Montserrat a Santa Cecília, no tenia sentit la reclamació de Ripoll, ja que els mateixos poders comtals que en un moment li atorgaren l’alou ara li treien. Però, si el monestir de Ripoll decidí presentar un plet volia dir que, com diu Ramon d’Abadal, no hi havia cap paper d’escriptura a favor de Santa Cecília.

Tot fa pensar que mai existí una donació de la comtessa Riquilda a l’abat Cesari i que tot fou una simple apropiació indeguda d’una propietat montserratina cedida a Ripoll l’any 933 i que aquest monestir havia descuidat durant molts anys. Com havia anat la sostracció de la propietat de l’alou de Ripoll a Montserrat a favor del monestir de Santa Cecília?

Queden algunes qüestions que mereixen un estudi més detallat. En primer lloc, si s’admet la falsedat dels documents llarg i la gesta datats l’any 888 on es relata la donació del comte Guifré de les esglesioles montserratines a Ripoll, tal com proposen F. Valls i Taberner i R. d’Abadal, cal refer el relat sobre el seu origen. Durant força temps els protagonistes d’aquest conflicte apel·len a la donació de Guifré, però tot són records indocumentats. Josep M. Salrach reconeix que Guifré, després de conquerir territori als agarens, va fer aprisions a la mateixa muntanya de Montserrat, sense esmentar-ne quines són ni que fes cap donació, sí que esmenta que fou el seu fill, el comte Sunyer qui en feu donació al monestir de Ripoll l’any 933^[85]. El fet que els document de donacions de 888 són falsos, no nega la possible existència d’un document autèntic de donació que no s’ha conservat. El mateix R. d’Abadal destaca que l’abat Oliba en el plet de 1023 al·legà que “abavus meus Wifredus comes tulit de manibus agarenorum et dedit praedicto coenobio per scripturam donationis, et proavus meus Suniarius, proles iam dicti Wifredi, confirmavit eundem locum cum ecclesiis suis per scripturam donationis suae in potestate iam dicti coenobii”

Una altra qüestió és trobar una explicació sòlida per què el comte Sunyer feu dues donacions diferenciades, una l’any 933, les esglesioles, i una altra l’any 945, quan donà l’alou del castell Marro al prevere Cesari amb una petita ermita i una esglesiola que fou reedificada. També és interessant esbrinar la raó del desinterès continuat de Ripoll per les propietats atorgades pel comte Sunyer a la muntanya de Montserrat l’any 933. Cal trobar una explicació raonada del següent dubte: si el monestir de Ripoll desatengué les esglesioles montserratines i, en el supòsit que Santa Cecília tingué interès en elles, i vist el compromís de la comtessa Riquilda en afavorir aquest cenobi, per què el comte Sunyer no revertí la seva donació i donà les esglesioles a Santa Cecília? Serà perquè aquest eclesiàstic no havia rebut les esglesioles montserratines anys enrere? Les havia pretès i havia fracassat en les seves aspiracions? Quin interès tenia Cesari aquest territori montserratí? Què tenien aquestes esglesioles que eren cobejades per Ripoll i santa Cecília? Tot es redueix a una possible ambició de poder del prevere Cesari? Finalment, reconeguda també la falsedat dels documents de 941 i 942 sobre la compra-venda de l’alou del Castell Marro amb l’església o monestir de Santa Cecília, llavors ¿cal entendre la recuperació d’aquest cenobi com una fundació comtal, igual que en el seu moment ho fou el monestir de Ripoll, i no el fruit d’una iniciativa privada? Per què, quasi cent anys després, el monestir de Ripoll tingué interès per les esglesioles montserratines? Moltes preguntes que requereixen, si es pot, respostes convincents.

Un cop el monestir de Ripoll, per sentència comtal, recuperà l’any 1023 les esglesioles montserratines, Santa Maria, sant Iscle, sant Martí i sant Pere, començà una altra història a la muntanya de Montserrat. A partir de 1023 cap document esmenta el que passa amb les esglesioles de Sant Pere i de Sant Martí.

Pel monestir de Santa Cecília, desprès del plet, s’obrí un període de supervivència monàstica que conduirà a la progressiva decadència del cenobi. Per les esglesioles montserratines serà tot diferent és el tret de sortida d’un imparable creixement monàstic que, malgrat les vicissituds viscudes, portarà que una petita esglesiola es converteixi en un monestir i un santuari rellevant de l’església catalana i en la història de Catalunya.

1025, inici de la cèl·lula monàstica de Santa Maria

Existeixen informacions disperses sobre el que passà a Montserrat entorn als anys vint del primer mil·lenni; una dada certa és la sentència comtal de 1023, a instàncies de l’abat Oliba de Ripoll, confirmant la propietat d’aquest monestir de les esglesioles montserratines. Els pares A.M. Albareda i J. Massot ^[86] afirmen que “fallat el plet a favor de Ripoll, la intervenció eficaç de l’abat Oliba es desplegà a Santa Maria amb una activitat remarcable” i comenten que la “casa de Santa Maria i els seus habitants són ja esmentats el juliol de 1024”. A partir d’aquest any en la documentació coneguda ja no s’esmenta més a Ripoll al parlar de la propietat montserratina i l’esglesiola de Santa Maria ja és anomenada com domum Sancte Marie Montiserrati amb capacitat de gestió patrimonial i als seus habitants com a subjectes amb personalitat jurídica^[87].

El pare A. M. Albareda, reconegut historiador del priorat de Santa Maria de Montserrat, va situar els seus inicis en un moment posterior a l’any 1023. Segons Albareda, la fundació fou una conseqüència directa de la sentència del plet de Ripoll. No obstant això, l’elecció d’aquesta data esdevé una mica arbitrària. Sembla que hi ha constància d’una donació anterior a l’any 1023, consistent en una vinya situada a Vacarisses, feta per un matrimoni a la casa de Santa Maria. Tot i que no s’ofereix cap informació addicional que ho confirmi de manera categòrica, tots els indicis apunten que aquesta casa de Santa Maria es referia, efectivament, a Santa Maria de Montserrat ^[88].

Dos anys després de la sentència comtal, l’any 1025, es té constància d’una donació ad Domum Sanctae Mariae. Aquesta donació inclou terres i vinyes per tal que “els habitants de la casa de Santa Maria de Montserrat les posseeixin com a pròpies”. Els pares A.M. Albareda i J. Massot ^[89] assenyalen que és la primera vegada que s’esmenten els habitants de Santa Maria, però sense especificar la seva condició de si eren laics, eclesiàstics, monjos o ermitans, tot i que, més endavant afirmen que els habitants de la casa de Santa Maria, esmentats el 1025, eren monjos de Ripoll. Tot i que sembla probable que fos així, no hi ha cap referència documental que ho confirmi de manera explícita.

A. Pladevall considera que la institució del priorat de Santa Maria de Montserrat vinculat al monestir de Ripoll cal situar-lo en una data imprecisa entre 1023 i 1025^[90]. E. Junyent també situa la fundació del priorat entre aquest marge d’anys ^[91]

Es té com a cert, sense cap suport documental que ho confirmi, que cap l’any 1025 un petit grup de monjos ripollesos s’establiren al costat de l’esglesiola de santa Maria de Montserrat. Aquest gest, a més de representar l’aparició d’una segona comunitat monàstica a la muntanya de Montserrat, es considerat l’acte fundacional del monestir de Santa Maria de Montserrat i per aquest motiu, l’any 2025, se celebra el seu mil·lenari. Quan el monestir de Ripoll envià, suposadament, uns monjos l’any 1025 a l’esglesiola de Santa Maria de Montserrat feia 75 anys que a la muntanya de Montserrat existia una comunitat benedictina al monestir de Santa Cecília amb títol abacial, mentre que a Santa Maria, en els seus primers moments, fou un petit priorat dependent del monestir de Ripoll. Durant uns anys els dos monestirs varen coexistir sense cap problema de relació.

¿Per què l’abat Oliba escollí l’esglesiola de Santa Maria i no cap altra de les altres tres del seu alou montserratí? No hi cap document que justifiqui aquesta decisió. La qual, per altra part, des del punt de vista geogràfic sembla com a desencertada per les dificultats orogràfiques de l’indret escollit i la manca de terres per poder conrear els aliments necessaris per mantenir una comunitat monàstica.

És pertinent preguntar-se: per què al monestir de Santa Maria de Ripoll va enviar un grup de monjos a l’esglesiola de Santa Maria de Montserrat entorn de l’any 1025, després de tan anys de desinterès per les seves possessions montserratines? S’ha comentat que fou un gest per contrarestar l’interès continuat del monestir de santa Cecília per apropiar-se, malgrat la sentència comtal, de les esglesioles montserratines. Si aquesta és la raó, per què santa Cecília insistia en tenir aquestes esglesioles?, quin valor tenien per ser desitjades?.

Una explicació caldria buscar-la en la significació religiosa que podien tenir aquestes esglesioles, o alguna d’elles, probablement la de Santa Maria, tenien pels habitants de l’entorn montserratí. Sembla que les esglesioles montserratines, a inicis del segle XI, ja rebien donacions per part d’alguns fidels devots. Algun fet deuria alimentar la devoció d’aquestes persones. Una possibilitat a tenir en compte es que l’esglesiola de Santa Maria, abans de la seva donació per sentència a Ripoll, ja era un lloc de devoció i culte marià. Pot ser que aquesta situació fou la raó per la qual uns monjos del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll anessin a viure de forma estable a la muntanya de Montserrat. Què tenia l’esglesiola de Santa Maria per rebre donacions i ser objecte de devoció? Probablement deuria tractar-se d’una imatge de Mare de Déu. Si fos així, és podria pensar l’existència d’algunes persones encarregades de mantenir el culte en aquesta esglesiola. ¿Quina condició tenien aquestes persones?, ¿poden considerar-se precursors de l’activitat monàstica que impulsarà l’abat Oliba? Aquestes preguntes, i les que es puguin fer al respecte, només poden contestar-se amb conjectures.

Els pares A.M. Albareda i J. Massot afirmen que “no és fàcil de concretar, mancats de documents explícits, [que] Santa Maria fou la preferida” ^[92]. Es pot conjecturar que les úniques raons que justifiquen aquesta decisió són dues. Primera, que l’esglesiola de Santa Maria ja podria haver tingut una veneració de la Mare de Déu en aquell tems, cosa que li atorgaria una singular atenció devocional, dee la qual mancava l’esglesiola veïna de sant Iscle. Com diu el pare Josep de C. Laplana «alló de més sant que es venera a l’interior d’una església era l’altar, que contenia les relíquies dels Sants i sobre el qual es celebraven els misteris divins. Tota 1 ‘església era considerada casa de Sant o de la Santa a la qual estava dedicat l’altar principal; la figuració no era necessària. Les figures exemptes ^[93] sobre 1 ‘altar no començaren a divulgar-se sinó durant el segle XI» . Segona, la seva situació geogràfica conferia a l’indret una bona posició estratègica a la muntanya en relació amb el monestir de Santa Cecília.

És possible que les raons religioses no fossin les úniques que influïssin en la decisió de l’abat Oliba de fundar un monestir a l’esglesiola de Santa Maria de Montserrat. Probablement la decisió de l’abat Oliba obeïa a una estratègia eclesial vinculada a la seva visió geopolítica. Un cop confirmada la propietat de Ripoll en la muntanya de Montserrat, l’abat Oliba decidí assegurar-la. Era evident que, amb aquest gest, el monestir de Santa Maria de Ripoll volia exercir un control sobre les ermites de la seva propietat a la muntanya de Montserrat. Això podria ser per neutralitzar futurs moviments que pogués fer el monestir de Santa Cecília per augmentar el seu poder i pes específic en aquest territori.

En els documents d’aquest temps no s’esmenta en cap moment que el gest de l’abat Oliba estigués vinculat a la pretensió d’apropiar-se un monestir existent, sinó de defensar les propietats del seu monestir.

La decisió de l’abat Oliba d’enviar uns monjos a l’esglesiola de Santa Maria ha estat considerada l’acte fundacional del monestir de Santa Maria de Montserrat.

El 3 d’abril de 1027 es va signar una escriptura que, en el temps, esdevindria fonamental per al coneixement de la història de Santa Maria de Montserrat. Aquest dia, Guillem de Castellvell va formalitzar la carta de donació d’una vinya situada al terme d’Esparreguera, on s’esmenten de forma explícita els següents termes: “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad” ^[94]. El document especifica que la donació es fa per sufragar “sacrificis per cantar misses”, sent així el primer text on s’esmenta Montserrat com a monestir on ja hi ha cant litúrgic ^[95]. A més, és el primer document on apareix el mot cenobi per denominar el grup de monjos que residien a l’església de Santa Maria. Altres documents dels anys 1032, 1034 i 1041 confirmen que en aquest indret hi ha monjos considerats servidors de la casa de Santa Maria. No es té cap notícia del que va succeir durant els següents anys.

Un nou document de l’any 1032 proporciona més informació sobre la naturalesa dels habitants del cenobi de Santa Maria. Es tracta d’un text d’un empenyorament de terres formalitzat per Bernat i la seva esposa Chixulo al Monestir de Montserrat. S’hi especifica que, si en el termini de quatre anys no retornen la quantitat de l’empenyorament, les terres quedaran en poder del “Monachi Sanctae Mariae de Montserrato”. A més, el document afegeix una dada fonamental: aquests monjos les posseiran d’acord amb la Regla de sant Benet ^[96].

El poc material documental disponible d’aquests primers moments prové de fons externs no religiosos, i és essencial per establir una evolució conceptual de la realitat montserratina. Inicialment, es parla d’habitants sense especificar quins, més tard (1027), s’indica que es tracta d’un cenobi, i finalment (1032) es precisa que són monjos benedictins

Els pares Albareda i Massot qualifiquen el període entre 1025 i 1035 com els anys de la fundació de Santa Maria de Montserrat o, “en mot més precís, la seva construcció” ^[97].

Aquests historiadors dels inicis del monestir de Santa Maria destaquen que, malgrat “la manca d’escriptura de fundació”, “és fora de tot dubte que el monestir de Montserrat fou una filiació directa de Ripoll i que deu els seus orígens a aquest monestir i concretament a l’abat Oliba”^[98].

La falta de l’acta fundacional del monestir de Santa Maria impedeix conèixer tots els detalls dels seus primers moments i la data exacta en què es constituí com a monestir benedictí.

Una de les possibles raons que van motivar l’abat Oliba a promoure la creació del cenobi seria evitar futures pretensions d’annexió per part del monestir de Santa Cecília, com anteriorment havia fet amb les esglesioles montserratines. Oliba va decidir transformar una d’aquestes esglesioles, la dedicada a Santa Maria, en monestir, sotmès a Ripoll.

No obstant això, no hi ha resposta a la pregunta de per què l’abat Oliba va escollir l’esglesiola de Santa Maria i no la de Sant Iscle? Com diuen Albareda i Massot, “poc podia pensar el bisbe Oliba que l’humil cenobi que fundava acabaria per annexionar-se l’abadia de Santa Cecília amb totes les seves dependències i possessions, i sobreviuria als seus estimats monestirs de Ripoll, de Cuixà i sant Martí del Canigó”^[99]

L’any 1036 es redacta una escriptura en què Ferriol i la seva esposa Sesnanda venen al cenobi de Santa Maria de Montserrat i a l’abat Oliba, bisbe, uns terrenys i vinyes situats en el comtat de Manresa. Aquest document aporta informació valuosa, ja que Oliba hi apareix com a superior del monestir de Santa Maria. L’expressió utilitzada en la carta de venda, “Venditores sumus ad Santa Maria Cenobii de Montserrado et tibi Oliva Episcopus, emptores”, era la fórmula habitual per indicar la presència del superior de la casa en la transacció ^[100].

La suposada decisió de l’abat Oliba d’enviar uns monjos a la petita esglesiola de Santa Maria de Montserrat, en una data imprecisa per manca de documentació però que pot situar-se després de 1023 i al voltant de l’any 1025, ha estat considerada tradicionalment per la historiografia montserratina com l’origen del monestir de Santa Maria. Aquesta interpretació pot ser considerada com una manera d’identificar l’acte fundacional de la vida monàstica a Santa Maria de Montserrat.

Al marge de la feblesa històrica dels arguments, la data fixada en l’imaginari col·lectiu popular té un valor simbòlic i emocional. Aquest fita serveix per explicar l’inici i la continuïtat de la vida monàstica en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Cal interpretar l’any 1025, no com un simple fet llegendari, sinó un referent transcendent per a una comunitat religiosa benedictina que arrelà en una primitiva esglesiola de la muntanya de Montserrat i que ha perdurat, malgrat alguns entrebancs puntuals, fins el dia d’avui que es celebra el seu Mil·lenari.

Hem de sentir-nos orgullosos del llegat de les moltes activitats desenvolupades per commemorar el Mil·lenari. Un cop acabades les celebracions tenim per endavant moltes coses a fer per donar-hi continuïtat. Entre les moltes possibilitats que se’ns presenten, resulta especialment suggeridor revisar el relat fundacional del monestir. Durant dècades, els grans historiadors montserratins han explicat els orígens a partir d’uns pressupòsits que, amb el pas del temps i les noves metodologies, poden analitzar-se des d’una òptica renovada. Sovint, les lectures històriques tradicionals han generat dubtes i zones d’ombra. 

Ara ens cal, doncs, recórrer el camí de descoberta amb una mirada particular i diferent a com s’ha fet fins ara. Aplicant el binomi d’identitat i innovació, la història dels inicis del monestir adquireix una dimensió nova que ens permet comprendre millor les arrels del monestir de Santa Maria de Montserrat.

Referències

1. Laplana, J de C. (2009) “Montserrat. Art i història” Angle editorial, Barcelona. p. 13

2. Altés, F.X. (1990) Inrroducció a B. Ribas i Calaf Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.33 ↑

3. Altés, F.X. (1990) Inrroducció a B. Ribas i Calaf Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.37 ↑

4. Franquesa, A.M. (1958) “75 anys de Patronatge de la Mare de Déu de Montserrat”, Abadia de Montserrat, p.5 ↑

5. Document on es narren fets destacables dignes de ser recordats ↑

6. Cathalaunia.org (2016) “Santa Maria de Ripoll, gestes i marques a l’any 888” https://cathalaunis.wordpress.com/2016/02/10/santa-maria-de-ripoll-gestes-i-marques-a-lany-888/ ↑

7. Diu en Ramon Ordeig i Mata “Com que l’església, amb la consagració, esdevenia esposa de Crist: el seu dot era equiparat al dot nupcial i, per tant, havia de rebre el tito1 dotal, és a dir, la dotalia, tal com el rebia la núvia en celebrar les seves noces” cita a l’obra «La Consagració i la dotació d’esglèsies a Catalunya en els segles IX-XI». Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1991, vol.VOL 24, p. 86 ↑

8. Ordeig i Mates, R. (1999) Catalunya Carolíngia. Vol IV. Els Comtats d’Osona i Manresa, vol IV primera part, p. 75 ↑

9. Ordeig i Mata,R. (1993) Les dotalies de les Esglésies de Catalunya (segles IX-XII). Volum I. Preàmul. Introducció. Documents 1-116 (segles IX-X). Primera part. Vic. Document 11-B pp. 38-45 ↑

10. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 123-124 ↑

11. de Marca, P. (1688) Marca hispanica, sive Limes hispanicvs : hoc est geographica & historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis & circumjacentium populorum, app. 46 col. 818-819 ↑

12. D’Abadal i de Vinyals, R. (1989) El temps i el regiment del comte Guifred el Pilós. Institut d’Estudis Catalans ↑

13. Ordeig i Mata,R. (1993) Les dotalies de les Esglésies de Catalunya (segles IX-XII). Volum I. Preàmul. Introducció. Documents 1-116 (segles IX-X). Primera part. Vic. Document 11-C, pp. 44-48 ↑

14. Ordeig i Mata, R. (1999) Catalunya Carolíngia. Volumn IV. Els comtats d’Osona i Manresa.. Institut d’Estudis Catalans. p. 47 ↑

15. Valls I Taberner, F. Estudi sobre els documents del Comte Guifré I de Barcelona, Estudis Universitaris Catalans, nº21 (Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, I) p8. Nota 3 ↑

16. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 146 ↑

17. d’Abadal, R. (1962) La fundació del monestir de Ripoll, Analecta Montserratensia, vol. IX, Monestir de Santa Maria de Montserrat, p. 192 ↑

18. Ordeig i Mata, R. (1999) Catalunya Carolíngia. Volumn IV. Els comtats d’Osona i Manresa.. Institut d’Estudis Catalans. p. 48 ↑

19. Ordeig i Mata, R. (1999) Catalunya Carolíngia. Volumn IV. Els comtats d’Osona i Manresa.. Institut d’Estudis Catalans. p. 48 ↑

20. de Marca, P. (1688) Marca hispanica, sive Limes hispanicvs : hoc est geographica & historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis & circumjacentium populorum, app. 46 col. 818-819 ↑

21. Olzinelles, Arxiu Episcopal de Vic , llig. 2059, plec ix, pàgs . 103-105) ↑

22. Valls I Taberner, F. Estudi sobre els documents del Comte Guifré I de Barcelona, Estudis Universitaris Catalans, nº21 (Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, I) p 18 ↑

23. D’Abadal i de Vinyals, R. (1989) El temps i el regiment del comte Guifred el Pilós. Institut d’Estudis Catalans. pp. 132-135 ↑

24. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 123 i p. 136 ↑

25. Altés, F.X. (1990) Inrroducció a B. Ribas i Calaf Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.31 ↑

26. Albareda, A.M. (1931) Història de Montserrat, Monestir de Montserrat, pp. 21-22 ↑

27. Laplana, J de C. (2009) “Montserrat. Art i història” Angle editorial, Barcelona. p. 13 ↑

28. Ordeig i Mata,R. (2001) Cel·les monàstiques vinculades a Guifré el Pelós i a la seva obra repobladora (vers 871 – 897) Acta historia et archaeologica mediaevalia, n. 22, Dedicado a: Homenatge al Dr. Manuel Riu i Riu (vol. 2), p.92 ↑

29. Costa Badia, X. (2019) “Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X)” Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. p. 96 ↑

30. Udina Martorell, F. (1951) “El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio critico de sus fondos”.Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Escuela de Est ↑

31. D’Abadal i de Vinyals, R. (1989) El temps i el regiment del comte Guifred el Pilós. Institut d’Estudis Catalans, pp. 136 i 144. ↑

32. Pasqual, J., Biblioteca de Catalunya, ms. 729 consultable com «Els manuscrits dels Sacrae Cathaloniae Antiquitatis Monumenta del P. Jaume Pasqual», BBC, volum II, p. 2 ↑

33. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.65. Original. Antic Arxiu del monestir de Santa Maria de Ripoll (perdut).Còpia. Antic Arxiu del monestir de Santa Maria de Montserrat. Cartoral de Montserrat, Calaix 5, lligall 6, foli 1 i 3 (perdut). Extracte del segle XVIII. Jaume Pasqual: Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, Biblioteca de Catalunya, manuscrit 729, vol. III, pàg. 2. Gregorio de Argaiz: La perla de Catalunya, Historia de Nuestra Señora de Montserrate, Madrid 1677, pàg. 42 ↑

34. www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-montserrat-o-monestir-de-montserrat-monistrol-de-montserrat ↑

35. Argaiz, G. (1677) La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrat. Madrid. P. 42 ↑

36. Appendix de laMarca Hispanica, app. 46 col. 818-819 ↑

37. Valls I Taberner, F. Estudi sobre els documents del Comte Guifré I de Barcelona, Estudis Universitaris Catalans, nº21 (Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, I) p8. Nota 3 ↑

38. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 146 ↑

39. d’Abadal, R. (1962) La fundació del monestir de Ripoll, Analecta Montserratensia, vol. IX, Monestir de Santa Maria de Montserrat, p. 192 ↑

40. D’Abadal i de Vinyals, R. (1989) El temps i el regiment del comte Guifred el Pilós. Institut d’Estudis Catalans. pp. 132-135 ↑

41. Cingolani, S.M. (2011) L’abat Oliba, el poder i la paraula. Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 31, 2011-2013, p. 116 ↑

42. Cingolani, S.M. (2011) L’abat Oliba, el poder i la paraula. Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia 31, 2011-2013, p. 116 ↑

43. Albareda, A.M., Massot, J. (2010) “Història de Montserrat”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 20 ↑

44. d’Abadal i de Vinyals, R. (1926-1950) Catalunya carolongia. II. Els diplomes carolingis a Catalunya. Primera part. Insitut d’Estudis Catalans.,p. 172 ↑

45. de Marca, P. (1688) Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica & historica descriptio cataloniae, ruscinonis, & circumiacentium populorum, ed. É. Baluze, Paris, Bib. Nat. ms Baluze 107, apèndix 131 col 929-931 ↑

46. Pasqual, J., finals del segle XVIII, ms 729 Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta vol III, p. 10 (f 6v) ↑

47. Albareda, A.M. (1927) “L’emperador Lotari confirma les donacions fetes al Monestir de Sta. Maria de Ripoll (982). Transcripció”, Catalonia Monastica, I. Monestir de Montserrat, p.328 ↑

48. El pare A.M. Albareda observa que en Marca Hispanica es diu ecclesiam ↑

49. Altés, F.X. (1990) Inrroducció a B. Ribas i Calaf Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.39 ↑

50. Laplana, J de C. (2009) “Montserrat. Art i història” Angle editorial, Barcelona. p. 21 ↑

51. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic. Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 81 ↑

52. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic. Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 79 ↑

53. Salrach, J.S. (2019) “El temps d’Oliba, Abat de Ripoll i de Cuixà (1008-1046) i Bisbe de Vic (1018-1046)” Querol. Revista Cultural de Cerdanya, núm. 24, p ↑

54. Mundó, A. Introducció en E. Junyent Diplomatari i escrits literaris de l’Abat i bisbe Oliba, Institut d’Estudis Catalans, p. XI ↑

55. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 148 ↑

56. de Marca, P. (1688) Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica & historica descriptio cataloniae, ruscinonis, & circumiacentium populorum, ed. É. Baluze, Paris, Bib. Nat. ms Baluze 107, apèndix 165, col. 983-987 ↑

57. de Marca, P. (1688) Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica & historica descriptio cataloniae, ruscinonis, & circumiacentium populorum, ed. É. Baluze, Paris, Bib. Nat. ms Baluze 107, apèndix 165, col. 984 ↑

58. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic. Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p.184 ↑

59. Albareda, A.M., Massot i Muntaner, J. (2010) “Història de Montserrat”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 20 ↑

60. Argaiz, G. (1677) La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrat. Madrid. p. 46 ↑

61. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 181 ↑

62. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 142 ↑

63. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.156 ↑

64. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 151 ↑

65. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 151 ↑

66. Albareda, A.M. (1972) L’Abat liba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 187 ↑

67. Junyent, E. (1992) “Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba” a cura d’A. M. Mundó Institut d’Estudis Catalans, Doc. 71 ↑

68. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 187 ↑

69. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.157 ↑

70. Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval Col·lecció diplomàtica Segles IX-XI. (2018) Textos Jurídics Catalans. Nº 2.Parlament de Catalunya i Generalitat de Catalunya, Document 205, pp. 389-391 ↑

71. El text entre claudàtors correspon a la traducció parcial feta per R. D’Abadal a L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. pp. 143-144 ↑

72. d’Abadal i de Vinyals, R. (1970) Dels visigots als catalans. Vol 2. La formació de la Catalunya independent. Edicions 62, Barcelona. pp. 215-216 ↑

73. Argaiz, G. (1677) La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrat. Madrid. p. 53-54 ↑

74. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic. Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p.182 ↑

75. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.157 ↑

76. Altés i Aguiló, F.X. (1990) Introducció a B. Ribas i Calaf, Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.157 ↑

77. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 187 ↑

78. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 151 ↑

79. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. pp. 188-189 ↑

80. És la sentència de 1023 sobre el ple plantejar pel monestir de Santa Maria de Ripoll contra el de Santa Cecília per la propietat de les esglesioles montserratines donades pel comte Guifré el Pilós el 888. En aquesta sentència es parla de la donació de la comtessa Riquilda. ↑

81. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat p. 185 ↑

82. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2 ↑

83. Argaiz, G. (1677) La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrat. Madrid. p. 46 ↑

84. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, pp. 149-150 ↑

85. Salrach, J.M. (2004) “Catalunya a la fi del primer mil·leni” Eumo Editorial. Pagés Editors. Lleida. p.54 ↑

86. Albareda,A.M. i Massot,J. (2020) Història de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.18 ↑

87. Altés i Aguiló, F.X. (1990) Introducció a B. Ribas i Calaf, Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.41 ↑

88. Santa Maria de Montserrat a Enciclopedia.cat ↑

89. Albareda,A.M. i Massot,J. (2020) Història de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.17 ↑

90. Pladevall, A. (2009) Oliba, comte,monjo, abat i bisbe en el mil·lenari de l’inici del seu abadiat a Ripolli i Cuixà, Qüestions de Vida Cristiana nº 235, p. 139 ↑

91. Junyent, E. (1992) Diplomatari i escrits literaris de l’Abat i Bibes Oliba a cura d’Anscari Mundó, Institut d’Estudis Catalans ↑

92. Albareda,A.M. i Massot,J. (2020) Història de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.19 ↑

93. Exempt, que no està adossat a cap mur, descobert per totes bandes. De tres dimensions, s’aplica a una escultura. ↑

94. Albareda,A.M. i Massot,J. (2020) Història de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.17 ↑

95. Laplana, J de C. (2009) “Montserrat. Art i història” Angle editorial, Barcelona. p. 19 ↑

96. Albareda,A.M. i Massot,J. (2020) Història de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.18 ↑

97. Albareda,A.M. i Massot,J. (2020) Història de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.18 ↑

98. Albareda,A.M. i Massot,J. (2020) Història de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.18 ↑

99. Albareda,A.M. i Massot,J. (2020) Història de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.19 ↑

100. Albareda,A.M. i Massot,J. (2020) Història de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.19 ↑