Montserrat sembla amagar indrets de manera obstinada, com és el cas de la font de l’Hort nou de can Mossarro. Malgrat que s’havia buscat en diverses ocasions sense cap èxit, la persistència ha estat finalment recompensada. La troballa s’ha produït sota un embull incommensurable d’esbarzers, arítjols, canyes i arbustos que mantenien la surgència totalment oculta. Administrativament l’indret on es troba la font pertany al municipi de El Bruc, però funcionalment ha estat sempre vinculat a Marganell.
Aquesta font se situa a la vora d’un torrent afluent del torrent del Malniu, precisament en un paratge on antigament estaven els horts vinculats a can Mossarro. El mas es troba a prop del Marc de la Vall, al final d’un camí que encara evidencia un passat funcional, tot i que avui ha quedat reduït a un estret corriol pràcticament impracticable quan s’endinsa per la llera del torrent. Entre la casa i l’hort, s’estenien antigament els camps de vinya de Jan Pere.
Pel que fa a la seva estructura, la font neix d’una surgència natural entre les roques i l’aigua es canalitza per un petit regueró que alimenta una bassa de 4 m x 2,6 m situada al costat. Aquest recipient es va construir aprofitant la morfologia de la pròpia roca, tancant l’espai amb una paret de pedra revestida interiorment amb cairons de cup i altres materials aïllants. Als voltants de la bassa, encara es poden observar els vestigis d’alguna construcció antiga, tot i que actualment resulta impossible precisar-ne l’ús original.
L’exuberant vegetació ha engolit dramàticament les restes d’aquest espai que, en el seu moment, devia ser un punt de trobada habitual per a aquells que tenien cura de l’hort. De fet, algunes fotografies aèries antigues, especialment de l’any 1956, revelen una superfície rectangular en aquest indret, la qual cosa suggereix l’espai delimitat de l’antic hort. La recerca s’ha dut a terme amb en Marcel·lí Puigdellívol i l’Antoni Tejedor, i retrobar la font ha suposat una gran satisfacció. Gràcies a aquesta descoberta, es recupera una record que només pervivia en la memòria d’unes poques persones, garantint que a partir d’ara quedi degudament inventariada i no caigui en l’oblit.
