Des del camí del cementiri de Monistrol, seguint la pista del Piteu — identificada també com el PR-C 19 —, després d’uns 200 metres s’arriba a un trencall a mà dreta que baixa cap al torrent de les Escometes. A l’arribar-hi es troba una clariana rocosa on hi ha la font d’en Baldiri.
L’aigua sorgeix arran de terra entre unes pedres i se’n va al curs del torrent que es troba al costat. L’indret on està situada aquesta font és la confluència de dos torrents: el torrent de l’Escometes i el torrent de can Simó, anomenat així en el mapa de Joan Cabeza de 1909. El primer baixa de la font dels Monjos, recollint les aportacions de la canal del Moro i la canal dels Arínjols i el segon que baixa una mica més amunt d’on es troba la font del Pinyóque alimenta dues importats basses.
La font es una surgència, com un ullal amb diversos brolladors, que queda a la llera dreta del torrent de les Escometes. El cabdal del torrent depèn del règim de pluges, però la font acostuma a rajar sempre poc o molt.
A tocar de la font amunt hi una passera de fusta, construïda després dels aiguats de l’any 2000, que creua el barranc sobre una gorja. Al costat de l’indret d’on brolla la font i ha un banc al peu d’un plataner d’enormes dimensions.
La primera referència detallada a la font d’en Baldiri es troba en el treball Estudi hidrológich de la Montanya de Montserrat fet per de 1886 fet per Josep Ignasi Ursul publicat el 1886 per l’Associació d’Excursions Catalana, (pp. 28-29). En aquesta obra es diu: “A pesar de la distancia, com que té fama de bona aygua, es algun tant concorreguda, especialment per aquesta última circunstancia, que he sentit alabar dihent que antiguament los metjes no la prohibían al malalts y convalescents. Sía, no obstant, de aixó lo que vulga, lo cert es que, á pesar d’ ésser la única font, podriam dir de clot, l’ aygua en qüestió reuneix totas las bonas qualitats de una aygua potable. Quan va forta, brolla l’ aygua d’ entremitj de dúas rocas y corre luego torrent avall servint pera regar los camps inmediats, pero durant épocas de sequia, tant aquest punt com un altre situat á un nivell inferior, que podém considerar com un segon desaygüe, vénen á quedar completament sechs”. S’indica que el seu cabdal és variable i la temperatura mitja de l’aigua és de 14ºC.
En el llibre Ermites i fonts montserratines, publicat per Amics de Montserrat l’any 1967, s’aporten diversos detalls interessants geogràfics sobre aquesta font. Es descriu que es troba “al camí carreter de Monistrol a Manresa pels Piteus i que porta al poblet de Sant Cristòfol, en l’inici del torrent del Salt, on s’ajunta amb el d’en Simó, al començ dels horts de l’Arboçar que s’aprofiten les aigua, sota el cementiri de Monistrol”. En relació al seu cabdal es diu: “La quantitat depèn de la importància de les precipitacions i de les temporades seca” i li dona un cabdal de 100.000 litres d’aigua al dia. En aquesta obra S’adverteix que en l’estudi hidrològic de Montserrat dels professors Nadal Llopis Lladó i J.M. Thomas Casajuana esmenten una font amb el mateix nom però situada al nord de la cova de les Guilleumes, en el barranc de Salt, (Las Cuevas de Collbató. Montserrat-Barcelona. Estudio hidrológico de la vertiente meridional de Montserrat. Universidad de Oviedo. Instituto de Geologia. 1954 p. 21). Aquests autors comenten que la font emergeix per una diàclasi N-S, en una capa de 3 m. de conglomerado claro calizo superpuesta a 3 m. de margas abigarradas, a 205 m. de altitud. Segurament hi ha un error en relacionar la font del Baldiri amb l’entorn de les Guilleumes.
L’aigua aportada per la Font del Baldiri, junt amb la torrent de les Escometes, era aprofitada per regar nombrosos horts situats a la seva part baixa. En el llibre Ermites i fonts montserratines, publicat per Amics de Montserrat l’any 1967 s’identifiquen aquest territori com els horts de l’Arboçar. En Josep Batlle, erudit monistrolenc, diu que aquest indret des de l’edat mitjana es coneixia com l’horta de Prat. En nom arboçar surt en molt documents, però jo no es pot determinar amb seguretat on està.
El mapa de Joan Cabeza de 1909 dibuixa (fletxes) perfectament la important extensió ocupada per aquests horts. Diverses actuacions urbanístiques i la moderna construcció de l’estació del cremallera han reduït aquesta part d’horta monistrolenca.
