CRONOLOGIA DELS TEXTOS FONTS

Resumint les aportacions del cardenal Albareda, en el seu intent de reconstruir l’arxiu montserratí perdut, l’estudi de Ramon Miquel i Planas, i l’excel·lent treball del pare Xavier Altès, refent el contingut del Llibre vermell de Montserrat, es pot concloure que ha quatre manuscrits amb la narració de la historia fra Joan Garí: Llegendari montserratí, Cronicon Montserratense, Llibre de miracles i el Llibre vermell, a més d’un retaule del claustre dels Llangardaixos. La datació d’aquests diferents fons documentals permet establir un ordre cronològic tot i la imprecisió d’algunes dates.

A partir de les aportacions del pare Albareda la resposta a la pregunta;  ¿quin és el llibre en pergamí i escrit en català que veuen els primers descriptors de la història montserratina del qual treuen la història de fra Garí i de la troballa de la Mare de Déu? només pot ser un: el Llegendari montserratí perquè era l’únic que estava escrit en català. La resta de manuscrits en els quals  també hi ha la vida de fra Garí: Cronicon Montserratense, Llibre de Miracles i Llibre Vermell la història de fra Garí està explicada en llatí i  només en el darrer es té constància del relat, també en llatí, de la troballa de la Mare de Déu. Dels relats dels primers historiadors montserratins només el pare Argaiz esmenta l’existència d’un llibre en llatí amb el relat de fra Garí. Com que reprodueix les primeres paraules del fol 153 això permet comprovar que aquest text coincideix amb el que es coneix del Cronicon Montserratense. Podria pensar-se que es tracta d’un relat diferent i genuí de la llegenda de fra Garí, però el pare Albareda, com s’ha comentat abans, sospita que podria tractar-se de la traducció llatina del Llegendari montserratí. D’acord amb les referències exactes del foli on està la història de fra Garí segons el pare Argaiz i el que ressenyà el cardenal Albareda el primer autor consultà el Cronicon Montserratense. Queda el dubte si els altres autors que esmenten un llibre en llatí es refereixen a l’anterior o el Llibre de miracles actualment perdut.

Alguns dels autors esmentats abans comenten l’existència d’un manuscrit molt antic el qual podria haver estat la font primigènia de la llegenda i el referent per fer el retaule que es trobava en el retaule dels Llangardaixos on acabava amb la data de 1239. El pare Argaiz i Serra i Postius, prenen aquesta data per afirmar que el manuscrit antic era també d’aquest any, mentre que el segon pensava que era anterior. Segons l’anàlisi efectuada per Ramon Miquel i Planas[1] el contingut del retaule és més ingenu i d’aparença més primitiva que el manuscrit de la Catedral de Barcelona. El text d’aquest manuscrit és més elaborat, tot i que ambdós texts tenen moltes semblances i no deuen estar massa allunyats en la seva redacció en el temps. Per les característiques del seu llenguatge els dos textos es deurien escriure entorn el segle XV. Es probable que els redactors dels dos textos, retaule i manuscrit, tinguessin com a font el mateix text mentre un autor l’ampliava l’altre el reduïa. Ramon Miquel i Planas considera que “no sembla que cap dels copistes coneguessin el treball de l’altre”[2].

El Llibre de miracles és un misteri per desxifrar i fora un pas endavant en l’estudi de los fonts de les llegendes montserratines saber quin era el seu contingut.

El Llibre vermell de Montserrat sembla ser una recopilació feta per cobrir una funció pràctica com era l’atenció als pelegrins durant la vetlla de la Mare de Déu, per la qual cosa el seu contingut era el resultat de la recopilació de diversos materials.

L’erudit Ramon Miquel i Planas, en el seu llibre “la leyenda de fray Juan Garín” (1940) intentà determinar les fonts de la llegenda de fra Garí. La seva recerca serví també, indirectament, per aportar més informació per reconstruir l’antic arxiu montserratí. Segons aquest autor hi ha tres fonts de la llegenda de fra Garí:

• Una taula antiga en el claustre
• Un llibre molt antic de pergamí guardat en l’arxiu
• El llibre dels miracles de Nostra Senyora guardat en l’arxiu

Les consideracions de Ramon Miquel i Planas matisen algunes de les observacions fetes uns quants anys abans pel pare Albareda. Coincidí amb ell que la majoria d’historiadors montserratins identificaren un text antic on s’explicava la història de fra Garí i es tractava d’un manuscrit en pergamí escrit en català. La discrepància implícita de Ramon Miquel i Planas amb el cardenal Albareda s’expressa entorn al Llibre dels Miracles. Sense dir la raó d’aquesta dissensió afirmà que el contingut del manuscrit de la Catedral de Barcelona podia ser una còpia del Llibre dels Miracles[3]. El pare Albareda considera que el manuscrit de la Seu barcelonina podria estar relacionat amb el Llegendari montserratí, tot i que aquesta afirmació del cardenal Albareda no significa que el manuscrit fos una còpia directe del llegendari.  Miquel i Planas també suggerí que el còdex llatí esmentat pel pare Argaiz, en lloc de ser una traducció del Llegendari montserratí, podria ser una traducció llatina del Llibre dels Miracles. També pensa que els manuscrits trobats per Givanel en la Biblioteca de Catalunya, datat a l’any 1527, podria ser una còpia d’un text més antic[4] . Per interpretar les relacions entre les possibles fonts de la llegenda de fra Garí i la troballa de la Mare de Déu, Ramon Miquel i Planas comentà “¿qui sap si el famós llibre de pergamí no fora, en realitat, més que un estat primitiu d’aquell llibre de Miracles, del qual se’n farien còpies en català, com el seu original, en castellà, per les cases benedictines dependents de la congregació de Valladolid i en llatí, llengua ritual de l’Església per la seva difusió universal”[5].

A partir dels suggeriments de Ramon Miquel i Planas i els treballs del cardenal Anselm Albareda proposo les següents relacions entre les diverses fonts de la llegenda de fra Garí i la narració de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat.

Els excel·lents treballs del pare Anselm M. Albareda i Ramon Miquel i Planas permet establir una certa cronologia en els primitius textos relacionats amb la història de fra Garí i la troballa de la Mare de Déu. ¿Quin fou el primer registre de la llegenda de fra Garí?

Serra i Postius (1671-1748), en la seva obra sobre la historia montserratina publicada l’any 1747, afirmà que primer fou el còdex de pergamí i d’ell s’obtingué el contingut del retaule. Serra i Postius escriví: “este Codice es tan antiguo, que la tradición de Montserra dice, que de sus noticias se formó el gran Retablo, de quien se hará mención en el Capítulo después de la vida de Fr. Juan Garin”[6]. Referint-se el retaule Serra i Postius diu “en el se muestra un Letrero grande escrito en lengua lemosina, que es la Catalana antigua, en donde se leen todos los sucesos que atrás dexamos señalados”[7]. Però el pare Benet Ribas discutí la interpretació donada per Pere Serra i Postius. Per aquell el còdex és posterior al retaule. Fonamenta el seu argument en el fet que els miracles relacionats en aquest còdex van des dels anys 1307 fins el 1397 dates posteriors a les que figura en el retaule.

Els primers historiadors montserratins, atenent-se a les dates atribuïdes en un primer moment a cada un dels registres, la seqüència d’edició era: retaule (1239) – Llibre vermell de Montserrat (1399) i manuscrit de la Catedral de Barcelona (1439). No s’incloïa  el manuscrit de la Biblioteca de Catalunya per ser molt posterior. Hi ha algun autor, alguns amb més arguments que altres, que qüestionen les dates d’algun d’aquests registres.

Varis segles després, Ramon Miquel i Planas, polifacètic home de lletres, analitzant el català emprat en el retaule dubtà que fos del segle XIII o XIV tal com diu la data del seu text: “Ya que conocemos ese texto, no creemos temerario afirmar que el estado de la llengua en que aparece redactado no corresponde a la época en que se pretende fue pintado el retablo. El catalán que acabamos de leer no es del siglo XIII ni aun del XIV: sin dificultad podríamos asimilarlo a otros textos que conocemos del siglo XV”[8]. Ramon Miquel i Planas considerà que el retaule i el còdex de la catedral de Barcelona són de la mateixa època, segle XV, tot i que suggereix que la versió del retaule “es más ingènua y de apariencia más primitiva que el codice barcelonès: ésta es más trabajada en todos sus aspectos. Una y otra, si embargo, no parecen distanciarse mucho en cuanto al tiempo de su redacción, que es en ambas susceptible de ser fijado,  por el estado de la llengua, en los comienzos del siglo XV”[9]. Aquests dos registres poden ser versions derivades d’un mateix original a partir del qual, tal com proposa Miquel i Planas, els redactors “encogieron o ampliaron” el text. Aquest autor suggereix que els redactors de les dues versions no tenien coneixement del treball de l’altra. El cardenal Albareda no dubte que el retaule és “fill d’aquest manuscrit”[10].

Si resulta que la cronologia no és tal com es pensava ¿quin fou el text comú emprat com original del retaule i del manuscrit de la catedral de Barcelona? Miquel i Planas suggereix que es deu tractar del “libro de los milagros del que antes recogimos la noticia, ya fuese el tal libro de pergamino (B) de tan ponderada antiguedad”[11] Si fos així,  ¿es falsa la data del retaule montserratí?, ¿amb quina pretensió?. La tècnica de projectar un relat al passat permet al seu autor resoldre algun problema del seu present. En aquest cas, podria ser la necessitat d’elaborar un relat fundacional sòlid del monestir de Santa Maria de Montserrat.

La relació entre la història de fra Garí i la troballa de la Mare de Déu de Montserrat és circumstancial. Probablement l’origen d’aquests relats montserratins, llegenda de fra Garí i troballa de la Mare de Déu, eren dos narracions independents contingudes en el llibre de pergamí antic i deurien ocupar els seus primers folis un a continuació de l’altra. Quan a partir del text escrit es confecciona el retaule la narració i els dibuixos es conservà aquest ordre: la primera part era la història de fra Garí i a continuació s’explicava la troballa de la Mare de Déu. Després, a mesura que es copiaren textos, el relat esdevingué més complex i la trobada de la Mare de Déu s’integrà dins d’una única història que pretenia explicar el caràcter miraculós i santífic de la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat. La integració de la llegenda de fra Garí i de la troballa de la Mare de Déu permeté construir un relat únic en el qual el centre és el caràcter miraculós de la Verge i la perfecció santificadora de la vida cenobítica.

[1] Miquel i Planas, R. (1940) La leyenda de Fray Juan Garín. Ermitaño de Montserrat, Editorial Orbis, p. 69

[2] Miquel i Planas, R. (1940) La leyenda de Fray Juan Garín. Ermitaño de Montserrat, Editorial Orbis, p. 69

[3] Miquel i Planas, R. (1940) La leyenda de Fray Juan Garín. Ermitaño de Montserrat, Editorial Orbis, p. 57

[4] Miquel i Planas, R. (1940) La leyenda de Fray Juan Garín. Ermitaño de Montserrat, Editorial Orbis, p. 57

[5] Miquel i Planas, R. (1940) La leyenda de Fray Juan Garín. Ermitaño de Montserrat, Editorial Orbis, p. 57

[6] Serra i Postius, P. (1747) Epitome histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate Editad per Pablo Campins p. 41

[7] Serra i Postius, P. (1747) Epitome histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate Editad per Pablo Campins p. 62

[8] Miquel i Planas, R. (1940)  La leyenda de Fr. Juan Garín ermitaño de Montserrat, Barcelona, 1940, p. 56

[9] Miquel i Planas, R ibid p. 69

[10] Albareda, A. (1919) Els manuscrits antics de Montserrat Analecta Montserratensia vol III (12-216) p.81

[11] Miquel i Planas, R. ibid. 69