POPULARITZACIO DE LA LLEGENDA

La llegenda de fra Garí s’incorporà progressivament en l’imaginari montserratí fins el punt d’assumir-se com a dada històrica irrefutable en els llibres i relats històrics montserratins el que era una simple llegenda. A més, com que en les primitives fonts del relat de la llegenda es relacionava aquesta amb la fundació del monestir de Santa Maria, semblava que la llegenda de fra Garí explicava perfectament els inicis de la vida monacal a Montserrat. Moltes de les primitives cròniques montserratines atorgaren validesa històrica el que era un simple relat imaginat per atribuir una significació miraculosa a la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat.


A mesura que s’anaven escrivint-se noves històries montserratines la llegenda de fra Garí s’anà ampliant en detalls que pretenien confirmar la veracitat del relat tot i que més d’un autor no amagués la seva d’incredulitat o matisés algun detall. Per exemple, el monjo Antonio de Yepes (1554-1618)[1] després d’explicar la llegenda escriví que trobava la vida de fra Garí “llena de tantes estrañezas y prodigios, que algunos la tienen por sospechosa”[2], Pèire de Marca (1594-1662)[3] diplomàtic eclesiàstic escriví des de el mateix monestir una obra sobre la història montserratina on manifestava insostenible la història de fra Garí. El pare Xavier Altés destaca aquesta observació de P. De Marca
en la seva introducció a la història del pare Ribas[4].


La majoria d’autors d’aquesta època fonamentaren la veracitat de la llegenda de fra Garí en dos fets complementaris als registres documentals del retaule i el llibre Vermell: l’existència d’una cova amb el nom de Garí i el sepulcre on es veneraven les suposades restes de l’ermità. Sobre la cova es pot ampliar la informació en el següent enllaç: Coves de fra Garí, sant Ignasi i del Triangle. En relació a la suposada sepultura de fra Garí, Serra i Postius[5] (1671-1748) comentà que a l’entrada de l’antiga església hi havia la sepultura de fra Garí. La tomba estava indicada per dos jaspis verds i al mig d’ells dues pedres menors, una blanca i l’altra negre. Serra i Postius explicà que, segons constava a l’arxiu del monestir, l’any 1608 es traslladaren les despulles a una urna de vellut negre amb galons d’or que es guardà a un armari del tresor de la sagristia[6].


Victor Balaguer (1824-1901), polític liberal, periodista, escriptor romàntic, poeta, dramaturg i historiador català conegut també pel pseudònim Lo trobador de Montserrat, explicà la llegenda de Fra Garí de forma novel·lada en el capítol VII, La doncella dellogada, del seu llibre sobre la història montserratina[7]. A finals del segle XIX la llegenda de fra Garí s’anà reproduint sense cap esperit crític en diverses històries de Montserrat. El pare abat Muntadas (1808-1885) i el monjo Francesc de P. Crulles (mort el 1910) incorporaren en el seus llibres aquesta llegenda afirmant la seva veracitat i criticant els qui la posaven en dubte. El pare Maur Boix diu que l’abat Muntades feu servir un altre argument de veracitat que qualifica de pintoresc i gratuït. Segons escriví el mateix abat Muntades comentà l’anècdota de que un dia “un escolà atrevit que, alçant la llosa del sepulcre, hi ficà la mà i la retirà de seguida esgarrifat, perquè havia tocat un cos pelut com el d’un animal” [8]. Un altre monjo montserratí, el pare Ignasi Corrons (1808-1874), superior durant molts anys del priorat montserratí de Nàpols, publicà l’obra Joan Garí. L’ermità deMontserrat,[9]. El pare Corrons qualificaba la seva obra com un poema popular i no amagà la seva intenció de que fos el poema èpic i heroic que troba a faltar en la literatura catalana.


Amb la Renaixença, la història de fra Garí esdevingué un recurs freqüent de la literatura catalana romàntica; diversos autors incorporen la llegenda en les seves obres. Entre ells es poden destacar Verdaguer en el seu llibre Llegenda de Montserrat, 1880 i Joan Maragall a Joan Garí fragment del seu llibre Visions i cants de 1900[10]. En aquest poema, Joan Margall, recrea el relat de fra Garí.

A la muntanya miracle
una llegenda ha florit:
la llegenda del diable
i de Fra Joan Garí.
Fra Joan fa penitència
enfilat a dalt d’un cim.
Li duien una donzella
que tenia els mals esperits.
Montserrat, muntanya santa,
la muntanya dels cent cims.

Fra Joan dintre la cova
estava fent oració:
Riquilda se li presenta
vestida de temptació.
Fra Joan clou les parpelles,
mes la veu contraclaror.
Montserrat és ple de boira:
Riquilda és un raig de sol

Després del pecat tan gran
ell resta bocaterrosa.
Riquilda és timbes avall,
Montserrat és net de boira.
Fra Garí veu els abims
i les cames li tremolen.
Si es prova de redreçar
Cau de mans una altra volta.
Joan Garí ja no és un sant,
Joan Gari ja no és un home,
que és una fera dels camps
que per Montserrat pastora.

Al cap d’anys de terrejar
sent una veu d’innocència:
“Aixeca’t, Joan Garí,
la teva sort és complerta:
ja pots alçar els ulls al cel,
que ja els tens prou plens de terra’.
Joan Garí s’alça de mans
com un ós quan se redreça.

Anys després Josep Maria de Sagarra és sensible a aquesta tendència i incorpora la llegenda en el seu El poema de Montserrat, 1950 que mereix una atenció. En el pròleg, signat per ell mateix, es refereix a “la torturada santedat” de fra Gari, i a “la romànica ferocitat de la llegenda”. Sagarra l’estructura en quatre parts: el gos de Déu, el pecador, el penitent i el sant. En la primera part, presenta fra Joan Gari com l’ànima pura i ingènua:


Garí és el sol d’aquests ocells
tremoladissos...
Garí és el sol de les guineus anyals,
que no poden robar dins els corrals...
Garí és el sol dels llops mig desmaiats
que tenen por dels llops granats...
Garí és el sol d’aquest gripau mesquí
desansiat i incaute...
Garí és el sol dels escurçons tardans
que van perdre el fibló...
Garí és el sol d’aquells mosquits
que de picar l’ànima els pesa...
Gari és el sol dels desunglats,
dels qui s’espanten de batusses...
Gari és el sol de tots els escarbats...

***
... el gos de Déu agenollat
que ni ha lladrat ni ha mossegat...

A “El pecador”, Sagarra el presenta com tocat per la vanitat de sentir-se sant: des del punt que veu la seva bellesa, Gari vol que se salvi Riquilda i es lliura a aquest desfici de salvar-la. Per això el poeta li recrimina:

¿No estàvem convençuts que el teu ofici
era pregar i res més,
deixant a Déu que fes el que volgués?
¿Per què el teu desig?

L’argument de la temptació no és altre que la vanitat pròpia dels purs, de creure’s que tot allò que fan és pur perquè ells ho són:

Si sóc el pur, si sóc l’invulnerable,
la carn no em serà nosa ni turment;
despullaré la carn, i santament
faré fugir el diable.

A “El penitent”, Sagarra comença qüestionant-se sobre el sentit i les conseqüències de la temptació:

¿Per què Déu ha permès que el teu alè
es podrís en el clima de les roses?

I tot seguit mostra Gari convertit en Joan la Bèstia i analitza el seu penediment des d’una rara profunditat psicològica, en una mena de pregària de la bèstia humana que ratlla l’obscenitat de la contradicció:

Gràcies, perquè la llengua m’has inflat
i m’has privat de l’ús de la paraula!
Gràcies, perquè m’has fet igual que un boc...
Gràcies, perquè m‘has posat dins
les fiblades de tots els escorpins...
Gràcies, pel goig que em dóna el meu turment...
Gràcies, Senyor, perquè ets tan lluny de mi,
gràcies, Senyor, perquè t’inspiro fàstic!
Però, Senyor, no te n’inspira prou...
... i mal que l’hagi governada,
de l’ànima me’n deixes el govern.

Abans, quan em sentia tot de Tu...
un desig de dar gràcies tan madur
no m’havia sortit tan pit enfora...
Però avui que m‘has pres la forma humana...
Ara que sóc menys que ningú,
comprenc, Senyor, el que és enyorar-te
i el que és sentir-me lluny de Tu!

La descripció del miracle del retorn de Garí a la forma fortament sagarrenc:

... i ell, l’home-bèstia, salta dret i alt,
i fruit del bosc puríssim es destaca;
l el pèl li fuig, ràpid, brutal,
com quan l’empenta del mestral
s’enduu la moradenca fullaraca.

***
I aleshores, aquest home exultant
el braç estén i el genoll flecta,
i amb una veu que porta espant,
per crua, per sentida, per directa,
esquinça el seu passat al·lucinant.
I conta el crim amb tota la foguera
de l’horror...

Semblantment descriu el retorn vitalíssim de Riquilda a la vida.

I Riquilda, rient, fresca de cara,
deixant la fredor avara
de l’obscura cisterna de la mort,
fa un impuls de cobrida, viu i fort,
i salta als braços del seu pare.

A la darrera part, “El sant”, Josep M. de Sagarra descriu una altra tarannà de santedat, diferent de la primera, ja que ha passat per l’experiència del pecat i de la penitència, i del perdó. Fins a la mort de Joan Garí, “el Vell de la Muntanya”, “el Sant de Montserrat”:

Senyor, la meva llengua t’ho demana!
dígue’m que no o digue’m que si!
Ja no em mereixo aquesta fi,
jo no em mereixo aquesta mort tan blana!

La llegenda de fra Garí també apareix en Els planys de Joan Garí, monòleg de Santiago Rusiñol (1892) o Joan Garín y Satanás: leyenda mística de ermitañía, la cual pasa en la montaña de Montserrat d'Artur Capdevila (1935).Tomás Bretón en féu una òpera, Fra Garí, que fou estrenada al Gran Teatre del Liceu en 1892 i de la qual la sardana orquestral fou molt popular. Salvador Maria Granés, autor del text, i Ángel Rubio, compositor de la música, parodiaren la llegenda amb l’obra Guasín, estrenada a Madrid també l’any 1892. Enric Morera en feu una obra escènica, Fra Garí, amb text de Xavier Viura estrenada el 14 d’abril de 1906 al teatre Principal de Barcelona. També hi ha una obra anomenada Fra Garí dedicada a aquesta llegenda per a dues cobles, arpa i timbales del mestre Fèlix Martínez i Comín composta el 1963.


Al Museu d'Història de la ciutat de Barcelona hi ha dues talles de fusta sobre el mite de fra Garí, possiblement dels segles XVI-XVII. Procedeixen de l'antic palau comtal menor de Barcelona, també anomenat Palau de Valldaura, que es trobava a la desapareguda Riera de Sant Joan de Barcelona. Una d'aquestes talles representa, segons la tradició popular, a fra Garí i l'altra la dida del fill del comte Guifre; tot i que tal vegada figurava sant Onofre, un altre ermità, tan pelut l’un com Gari.



És possible que el Palau Comtal Menor o Palau de Valldaura fos la residència del primer comte de Barcelona, Guifré el Pilós. Com el que el Palau de Valldaura el segle XI estava fora de recinte emmurallat de la ciutat en el que avui és la cantonada del carrer Comtal amb la Via Laietana de Barcelona. Alguns restes del palau, en concret una de les seves façanes, foren visibles a començaments dels segle XX en el carrer de les Magdalenes, fins el seu enderrocament per les obres d’apertura de la Via Laietana. Només quedà en peu un finestra romànica que presidia la façana i que fou traslladada a la Casa de l’Ardiaca on es pot veure en el despatx de direcció d’aquesta institució. Segons la crònica de Víctor Balaguer, qui havia concedit crèdit històric a la llegenda, en una de les torres d’aquest palau fou la presó de Fra Garí. Fins no fa massa temps, l’any 2011, unes majòliques recordaven la llegenda de fra Garí al carrer Comtal de Barcelona cantonada Via Laietana on havia estat el Palau Valldaura. Aquest indret, els barcelonins d’inicis del segle XX el recordaven com la casa Bullbena-Salas transformada després com els magatzems Vilardell, primer, i en hotel OHLA recentment. Per una iniciativa dels comerciants del carrer s’encarregà a la botiga de ceràmica Villegas situada al costat mateix de l’edifici Bullbena-Salas confeccionar el joc de majòliques que explicaven la història de fra Gari. Els dibuixos que representaven la llegenda de fra Garí es copiaren dels que havia fet l’il·lustrador Apel·les Mestres. Al fer-se les reformes de l’edifici per construir l’hotel es perderen les majòliques.


La història de l’edifici de can Vilardell, espai en es situà l’antic Palau Comtal Menor, forma part de la història de la pròpia ciutat de Barcelona. Casa o can Vilardell fou la seu central d’uns grans magatzems amb el mateix nom. Tenien l’entrada per Via Laietana, 49-51, que donaren identitat a la ciutat des de 1928 (algunes cròniques diuen 1935) fins 1980. Els magatzems Can Vilardell ocuparen l'immoble conegut com a Casa Bulbena-Salas, un edifici projectat per l'arquitecte Joan Roig i construït entre 1924 i 1926 seguint l'alineació de la Via Laietana, que havia quedat oberta completament al trànsit uns anys abans. L’arquitecte Eusebi Bona s'encarregà de la remodelació de les plantes baixes i entresol per acollir-hi els magatzems. Després de la desaparició de Can Vilardell l'immoble fou ocupat per les oficines d'una Comissaria de la Policia Nacional i posteriorment l'edifici va ser buidat completament conservant només la façana per reconstruir-lo i acollir-hi l’hotel OHLA inaugurat el 2011. A la façana s'hi pot veure avui una polèmica intervenció artística de Frederic Amat amb ulls ceràmics per crear una polèmica façana anomenada “Mur d’ulls



[1] Yepes, A. (1609) Crónica general de la Orden de San Benito, Irache

[2] Yepes op.c. 71 i ss

[3] Marca, P. (1651) Dissertatio de origine et progressu cultus beatæ Mariæ virgini in Monteserrato exhibiti

[4] Altes, X. Introducció al llibre Benet Ribas i Calaf Història de Montserrat (888-1258) Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, nota 106 p. 22

[5] Serra i Postius, P. (1747) Epitome histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate
Pablo Campins, Barcelona

[6] Serra i Postius op.cit. p. 65

[7] Balaguer, V. (1850) Montserrate. Su historia, sus tradiciones, sus alrededores publicada a Barcelona l’any 1850 [8] Muntades, M. (1879) Revista Popular, núm. 463 (23 d’octubre de 1879), 268b citat pel para Boix (op.ci. pàgina 28).

[9] Corrons, I. (1868) Joan Garí. L’ermità de Montserrat. Pau Roca, Manresa

[10] Agraeixo les notes aportades per Josep Maria Alentà


Els dibuixos d'Apel·les Mestres serviren d'inspiració per les majòliques del carrer Comtal de Barcelona i que avui, malauradament, han desaparegut.