ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LA LLEGENDA DE FRA GARÍ

UNA LLEGENDA NO ÉS HISTÒRIA

 

La llegenda de fra Garí ha explicat la identitat montserratina des de fa molts segles. Molts historiadors montserratins l’han reproduït i, la majoria d’ells, l’han donat per bona sense cap mena de reflexió crítica. Només uns pocs dubtaren de la seva veracitat, entre aquests es troben els pares de Marca, Villanueva, Benet Ribas i, a la seva manera, de Yepes. No hi cap dada, més enllà del relat llegendari, que sustenti la història d’un ermità penitent a Montserrat de nom Joan Garí. La única referencia  certa sobre un ermità de nom Garí a la muntanya de Montserrat no està associada a la tradicional llegenda sinó, tal com escriví el pare Benet Ribas (1735-1812), a un personatge que visqué a l’entorn de sant Miquel:

en ninguna escritura original, ni traslado auténtico de aquellos tiempos, se halla memoria de otro hermitaño Guarin, sino de este que por los años de 1063 moraba en la casa regular de S. Miguel de Montserrat con el sacerdote Trasvario o Trasver, y acaso este mismo Guarin fue el que dio motivo de la historia del otro ermitaño fr. Juan Guarin”[1]

El pare Benet Ribas estudià el contingut de la llegenda i conclogué, amb aquesta contundent frase, “dar por el pie con toda la historia de la hija del Conde y de fr. Juan Guari”[2] perqué calia desmuntar per falsa aquesta història. Les aportacions autoritzades fetes pel pare Benet Ribes ajuden a clarificar el sentit de la llegenda montserratina de fra Garí. Tal com diu el pare Xavier Altés en la introducció a l’obra del para Benet Ribas:

enfront de la historiografia montserratina anterior i immediatament posterior, l’actitud crítica del P. Ribas representa i comporta un nou plantejament dels orígens històrics montserratins, que implica i preanuncia alhora el tractament estrictament documental que farà de l’altra vessant de la llegenda: els inicis de la presència monàstica a Montserrat, i més concretament el naixement o creació del cenobi benedictí»[3].

La lucidesa del pare Ribas contrasta amb la seguretat d’alguns historiadors montserratins, des del temps de l’abat Pedro de Burgos, en donar per certa la llegenda montserratina. Ha calgut conèixer millor la història de la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat per assumir el caràcter fantàstic de la llegenda de fra Garí. Tal com escriví Ramon Miquel i Planas “en els darrers anys,   la història de Montserrat ha estat despullada de tots els elements fantàstics que la complicaven i, de fet, la prodigiosa història de Joan Garí ha passat a ocupar el lloc que li corresponia entre les narracions pietoses i les llegendes poètiques”[4]   La llegenda de fra Garí, tal com fou formulada i transmesa,  no fou una elaboració genuïna de la tradició popular catalana, sinó el resultat de l’adaptació al context montserratí de dues fonts narratives populars en l’època medieval. Acceptada la hipòtesi de que la llegenda de fra Garí és l’adaptació d’una narració forana, el pas següent és determinar quína fou la font original de referencia. Alhora d’analitzar l’el·laboració de la llegenda de fra Garí cal partir d’uns pressupòsits bàsics: a) el relat del miracle de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat dins la llegenda de fra Garí és un afegit al nucli de la història al marge que, en posterioritat, alguns autors l’hagin intercal·lat en la història de l’ermità; b) la llegenda pròpiament de fra Garí és el resultat de la fussió de dos narracions molt populars en l’imaginari medieval: els contes sobre com un pecat porta a un altre pecat i els contes de l’home salvatge. Concepción Alarcón Román afirma que la història de fra Garí és “la confluència de dos narracions diferentes: una està relacionada con una famosa leyenda denominada «un vicio conduce a otro», catalogada con el tipo 839 de Aarne-Thompson, y la otra con el tipo 502 llamada «el hombre salvaje»”[5]. La classificació d’Aarne-Thompson és un catàleg de tipologies de contes  on s’agrupen segons els seus elements comuns a fi de poder comparar-los entre les diferents cultures. En el tipo 839 s’agrupen genèricament els relats classificats com “altres contes religiosos” i en la categoria 502 els contes que parlen “d’ajudes sobrenaturals”. Segons la classificació de motivacions proposada per Stith Thompson les raons per pecar segueix el patró J485 identificat com els “tres pecats de l’ermità” que pertany al grup genèric de comportaments savis i necis[6].

Archer Taylor estudià aquesta tipologia dels tres pecats de l’ermità[7] i conclogué que tots els contes d’aquest tipus tenen el seu origen en dues fonts paral·leles originàries a l’Orient. La primera és una història de dos àngels anomenats Harut i Marut i la segona és una llegenda de l’asceta anomenat Barsîsâ probablement d’origen sirià[8] i estesa pels països musulmans. Hi ha similitud d’aquest conte amb una història de principis del cristianisme referent al personatge de Jaume el Penitent o l’Asceta, ermità a Palestina tot i que hi ha diferències significatives entre els dos relats[9].


LA LLEGENDA DE BARSISA I LA HISTÒRIA DE FRA GARÍ

 
La primera part de la llegenda de fra Garí té moltes semblances amb la història de Barsîsâ, tot i que el final entre ambdues sigui diferent. Mentre en la història de Barsîsâ el resultat de la temptació serà l’apostasia en la història de fra Garí el final és el penediment. Donat que la llegenda de fra Garí segueix el patró dels tres pecats establerts en el conte de Barsîsâ és evident que les dues històries han d’estar relacionades.

¿Què diu la llegenda de Barsîsâ?. L’arabista Ángel González Palencia, en un excel·lent treball Precedentes islámicos de la leyenda de Garín[10]comentà l’àmplia presència de la llegenda de Barsîsâ dins del món cultural àrab. Sobre la llegenda musulmana del monjo Barsîsâ, González Palencia asumí la de D.B. Macdonald[11] que tot el relat de Brasîsâ és per arribar a la conclusió de la validesa moral del verset 16 de la sura 59:

Com Ax-Xaitan (el dimoni, Satanàs), quan diu a l’home: «No hi creguis ! Rebutja Déu, Al·là!» I després, quan ja no hi creu, i rebutja la llei de Déu, Al·là, li diu (Aix-Xaitan): «Jo estic lliure, ara, i no sóc pas responsable del que has fet tu! Jo tinc molta por,ara, de Déu, Al·là el qui és Senyor de l’univers, de tots els mons” (59:16)[12].

González Palencia identificà com la tradició musulmana construí varis relats tenint com un centre la història d’un monjo o eremita anomenat Barsîsa[13]. Tots aquest relats presente, amb diverses variants, la següent narració: existí entre els fills d’Israel un piató ermità que havia resistit durant anys les temptacions de Satanas. Al final, caigué en la temptació amb una dona. Segons quin sigui el relat aquesta dona té diferents característiques però sempre es presentada com malalta o pesseida i confiada a l’ermità perquè la guareixi. Aquest fornica amb la dona, queda embarassada i per amagar aquest fet la mata i l’enterra. Cada relat musulmà de Barsîsâ ha intriduit diverses detalls que amplien i diversifiquen aquesta primera part del relat. La narració continua explicant que Satanas revel·la el crim a una, o vàries persones segons el relat, i descobreixen la dona enterrada. L’ermità és detingut i condemnat a mort. Davant d’aquest situació Satanas ofereix a l’ermità un pacte per no morir: apostatar de la seva fe i adorar-lo. L’ermità accepte el tracte, llavors el diable desapareix i s’esmenta el verset de l’Alcorà abans esmentat.

L’islamòleg A. Abel confirma també com diverses fonts de la tradició musulmana narraven la història d’un monjo que, després de una llarga carrera d'ascetisme, sucumbeix a les successives temptacions del dimoni que finalment el indueixen a negar a Déu i després l'abandona a la desesperació eterna[14].  Abel també identifica les ressonàncies coràniques de la llegenda de Barsîsâ.

El teòleg e historiador musulmà al Tabari (+923) reflexionà sobre la significació de la paraula home i conclogué que pot referir-se a una persona concreta o a tota la humanitat. Al Tabari, cercant en la tradició musulmana, si hi havia algun home amb una experiència que pogué identificar-se amb el verset corànic trobà quatre situacions on hi havia un protagonista amb una vivència similar al que narra el verset corànica. Són: el cas d’un reclús; un monjo; un asceta i un sacerdot cristià. En tos els casos el nucli del relat és el mateix: tres germanes confiaren a un ermità que havia servit a Déu durant 60 anys la seva germana, que estava malalta, mentre s’absentaven en un viatge. El dimoni havia convençut prèviament a les germanes per que confiessin amb el monjo. Tot seguit, el monjo, cedí als suggeriments de Satanàs, seduí la noia i  fornicà, i després, per desfer-se d'ella i, per tant, de l'evidència de la seva caiguda, la matà i enterrà en un lloc secret (sota un arbre a seva casa). Al retornar els germans, cregueren en principi que la seva germà morí per una mort natural, però Satanàs els revelà en un somni el crim de l’asceta. El monjo, espantat de sentir-se descobert fou abordat per Satanàs que li oferí salvar-lo si es posava davant d'ell i negava a Déu. Quan el monjo ho feu Satanàs es burlà d'ell fent servir els mateixos termes de l’aleia 16 de la sura 59 (les Abelles) anteriorment reproduïda. Al Tabari només es dedicà a reproduir la història sense donari nom al protagonisme.

Posteriorment la tradició musulmana donà nom a l’asceta i l’anomenà Barsisa. El primer autor que sembla haver esmentat el nom de Barsisa fou Abu Layth al-Samarqandi (+ 985 o 993), en el seu llibre Tanbih al-ghafilin es presenta la llegenda de Barsisa en els següents termes:

“Iblis consultà als seus subordinats sobre la possibilitat de seduir un servent piadós de Déu, per nom Barsîsâ, que tenia poders curatius amb les seves pregàries. Un dimoni pensà que ho podia fer. Va enterbolir el sentits de la filla del rei i després, prenent forma humana, suggerí als seus consellers que l’enviessin a l’anacoreta. Aquest  la va  curar i fou retornada a la cort. El dimoni la va trastornar l’aconsellaren poder passar uns dies amb Barsîsâ. L'home sant va acceptar-ho amb alguns dubtes. Mentre orava i dejunava, va poder resistir la temptació, però quan va relaxar la duresa de la seva auto-mortificació, va cedir. El dimoni va despertar en ell por al rei i va matar a la noia. El dimoni el va acusar davant la cort i es va fer públic el delicte de l'anacoreta. L'assassí va ser crucificat. A la creu, el dimoni va oferir salvar-lo si homenatjava als poders del mal, i Barsîsâ inclinà el cap davant del dimoni, que va riure i el va abandonar en la seva desgràcia”

D’acord amb González Palencia la llegenda de Barsîsâ tingué molta difusió en el món islàmic. L’obra de Abu Layth al Samarqandi fou traduïda al castellà i conservada en uns manuscrits dels segles XV, XVI i XVII. El nom de Barsîsâ aparagué en una narració de l’erudit persa al Baghawi (+1122) i ja en moltes més obres, on la llegenda mostra diverses versions, fins a incorporar-se com una història més en el llibre Els quaranta visirs, edició d'Estambul de 1303.

Segons Gonález Palencia la llegenda àrab del monjo Barsisa té un origen cristià: “abunda en la literatura piadosa musulmana una leyenda, sin duda de origen cristiano, llamada del monje Barsisa[15]. Com pot ser l’antiquíssima llegenda siríaca de sant Jaume el Penitent o Jaume l’Asceta la qual té un gran paral·lelisme, amb alguns matisos, amb la llegenda del santó Barsisa.


LA LLEGENDA DE JAUME EL PENITENT


  A l’Orient Pròxim existí una antiga llegenda siríaca de Jaume el Penitent o Jaume l’Asceta, sant anacoreta cristià amb festivitat el 28 de gener, que visqué a Palestina en el segle VI, la seva història és esmentada al Martirologi romà. El pare Mau Boix estudià a fons la possible relació eentre aquesta llegenda i la història de fra Garí en el seu llibre sobre el poema Montserrat de Jacint Verdaguer[16]. En el seu treball, el pare Maur reproduí un fragment del relat de Jaume l’Asceta molt similar amb part de la narració de la llegenda montserratina:  
L’asceta Jaume porta quinze anys de vida ermitana dins una cova, amb poder de fer miracles i sobretot de treure dimonis, quan un home ric de la contrada li presenta una filla possessa, perquè la guareixi tenint-la uns dies amb ell a la cova. L’asceta acaba fent-li violència i, per amagar-ho, la mata, i la llença al riu. Decidit a tornar al món, troba un anacoreta comprensiu que li revifa l’esperança i el retorna a la vida solitària, que reprèn amb un gran esperit de penitència, i, novament famós pels miracles, mor venerat com a sant[17].

El Martyrologium Romanum comenta la vida de Jaume l’Asceta.  Aquest sant Probalement nasqué a Hefa (avui Haifa) i es retirà a una vida eremítica a la muntanya del Carmel. La vida d'aquest asceta conté molts elements de ficció i, en alguns detalls, reflecteix el conflicte que va caracteritzar les relacions entre la comunitat cristiana i la comunitat samaritana de la regió del Carmel al voltant del segle IV. La tradició diu que Jaume l’Asceta, després d’haver pecat gravíssament, visqué una part de la seva vida amagat molt de temps en una tomba per fer vida penitent. Una llegenda posterior va interpretar que la falta a la fe va ser un homicidi comès per raons amoroses. Aquest relat explica que Jaume el Penitent habità durant 15 anys en una cova propera a la ciutat de Porfirión (possiblement l'actual Haifa), practicant l'ascetisme. Durant la seva vida ascètica va realitzar molts miracles i va convertir a molts a la veritable fe. Un dia li van portar una jove posseïda pel dimoni. Ell la va guarir però va ser temptat i va caure en la temptació abusant de la jove. Encegat per la passió i desesperat amb la seva pròpia caiguda, la va matar i va llançar el seu cos a un riu proper. En prendre consciència de la gravetat del seu acte, es va sentir desesperat i va decidir retornar al món ja que, segons pensava, ja no tenia salvació. Enmig de la seva desesperació uns monjos li van aconsellar que tornés a fer vida de penitència i expiació del seu pecat. Així ho va fer i es va amagar durant molts en un sepulcre, com mort en vida, a plorar els seus pecats i implorar la misericòrdia de Déu. Molts anys més tard, el bisbe del lloc, a causa d'un miracle, i en conèixer la seva existència l’absolgué de tota culpa. Així pogué, als 75 anys, morir en pau, i ser sepultat en el mateix sepulcre on feu penitència i curació de la seva ànima, envoltat del bisbe i del elergat del lloc. En aquest mateix lloc es va construir després una església, on es van venerar les prevades relíquies del sant. La seva festivitat en l’església catòlica a Palestina es commemora el 28 de gener.

L’església ortodoxa oriental conté moltes referències a Jaume el Penitent, el qual també el consideren sant. El martirològic oriental diu que no se sap quin era l’origen de Jaume l’Asceta. El synaxari, recull de llista de sants de l’església ortodoxa, comença explicant la seva anacoresi en una cova durant un període de quinze anys. El synaxari grec, i és l’únic que dóna la posició, diu que aquesta cova es trobava a prop de la ciutat de Sabaste a la regió de Samària (Palestina). Les diferents synaxari coincideixen en destacar la gran ascesi de Jaume i la seva habilitat per expulsar dimonis. La synaxari copte precisa aquesta habilitat li provocà la ira del diable el qual, per venjar-se, li envià una dona de mala vida per fer-lo caure en la temptació però no ho aconseguí. Llavors, el dimoni emprengué una altra estratègia. Va prendre possessió del cos de la filla d´un ric notable i, tot seguit, va suggerir al seu pare que només Jaume l’Asceta podia deslliurar-la. Ple de temor que el domini es quedés en el cos de la seva filla va portar-la a l’anacoreta. Aquest va deshonrà la noia i per por de ser descobert la matà. Després, aelaparat per la consciència del mal que havia fet començà a fer grans penitències esperant que Déu perdonés el seu crim. Passat un cert temps una gran sequera caigué sobre la regió. La gent, sense saber massa que fer, pensaren que les pregàries de Jaume l’Asceta podria fer que plogués de nou per això anaren al bisbe per demanar la intercessió d’aquell. Quan el bisbe demanà a Jaume l’Asceta que intervingués aquest confessà el seu crim però el bisbe el convencé que Déu, que pot perdonar-ho tot, el perdonaria si se’n penedia i feia penitència. Finalment, Jaume l’Asceta suplicà insistentment a Déu fins que una intensa pluja acabà amb la sequera d’aquells temps. Jaume l’Asceta morí molts anys després. El synaxari grec diu que tenia 75 anys. La finalitat d’aquesta llegenda es relatar una història edificant que mostra la misericòrdia de Déu i el poder de la penitència ascètica.

Sorprendentment, Pere Serre i Postius, a mitjans del segle XVII, intuí la relació entre la llegenda de fra Garí i el conte de Jaume l’Asceta:

para la corroboración de la fragilidad humana del Hermitaño Guarín, y para convèncer a los pocos versados en las vidas de los antinguos Anacoretas, se halla un igual exemplar en otro Hermitaño, admirablemente semejante, á las miserias en que cayó Guarín. Traelo el Padre Pedro Ribadeneyra, en su Flos Sanctorum, dia 28 de Enero, citando graves, y antiguos Autores, en la Vida de San Tiago Hermitaño (...) de él haze mención el Martyrologio romano dia 28 de Enero”[18].


ARRIBADA A EUROPA

 
Tots els erudits admeten que la llegenda de fra Garí és l’adaptació d’una narració forana que podrien ser la historia de Barsîsâ o la de sant Jaume el Penitent, o una barreja de les dues, o una adaptació d’un conte inspirat en els anteriors circulant per l’Europa medieval. Per aclarir aquestes relacions cal esbrinar com aquestes tradicions orientals arribaren a Europa i la seva difusió, així com els creadors de la llegenda de fra Garí, probablement monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll, accediren a les primitives inspiradores de la història.

No és fácil averiguar quina fou la trajectoria dels relats de Barsîsâ i de sant Jaume el Penitent cap Europa o determinar si són dos narracions independents o interrelacionades. Una dificultat accessòria per avançar en aquesta investigació és la coexistència de varis relats similars a l’Europa medieval sense poder interpretar correctament com estan relacionats.

La literatura medieval espanyola té varis textes on hi és present l’estructura narrativa dels tes pecats de l’ermità, segons la tipologia de Stith Thompson abans esmentada junt amb la història del gall. De tots ells, els més coneguts són dos poemes medievals on es troben contes que parlen d’un ermità ebri: el Libro de Apolonio i el Libro de Buen Amor, i un llibre en prosa com és el Libro de los Enxiemplos.

En el poema el Libro de Apolonio, escrit entorn a 1250. Aquesta obra és una reelaboració de d’una famosa novel·la llatina medieval, la Història d'Apoloni, rei de Tir, escrita durant els segles V i VI seguint les pautes del model de la novel·la bizantina o d'aventures. L’objectiu d’aquesta novel·la és recalcar que sempre el mal comporta un càstig i la pràctica del bé un premi. En el vers 55 del Libro de Apolonio pot llegir-se una breu referència als tres pecats:  

De un ermitaño santo oyemos retrayer,
porque'l fizo el pecado el vino beber,
hobo en adulterio por ello a cayer,
depués en adulterios las manos a meter[19]
L’obra de Juan Ruiz, l’arxipreste d’Hita, Libro de buen amor escrita l’any 1343 té el conte “De cómo el amor castiga al arcipreste que aya en sy buenas consunmbres, é sobbre todo que se guarde de bever mucho vino blanco é tynto”[20], versos 528 – 575, on s’identifica perfectament l’estructura dels tres pecats i la integració del conte del gall en el relat. La fusió dels dos contes permet al seu autor advertir sobre els riscos de l’embriaguesa i els perills de la temptació del diable. En aquest conte un ermità cedeix a les temptacions i acaba convertint-se en un criminal. Temps després aquesta narració fou incorporada en altres contes medievals destinats a l’educació moral, aquest és el cas de El libro de los enxiemplos, el Espectácuo de  los legos i El espectáculo de los legos o Viridario publicat el 1497 però segurament escrit molt abans per de Jacobo Benavente[21].

Joan Manuel de Castella (1282 - 1348), fou un noble castellà conegut en la literatura castellana amb el nom de Don Juan Manuel. És un dels principals representants de la prosa medieval de ficció, sobretot gràcies a la seva obra Libro de los enxiemplos de Patronio et del Conde Lucanor simplificat com Libro de Patronio o Conde Lucanor o senzillament El Conde Lucanor, conjunt de contes moralitzants (exempla) que es barregen amb diverses modalitats de literatura sapiencial. El Conde Lucanor forma part del corrent literari del Mester de Clerecia. La part central del llibre està formada per una col·lecció de 51 contes o exempla d'intenció didàctica, que transmeten ensenyaments morals i pràctics. Els contes segueixen sempre un mateix esquema: el comte Lucanor planteja un problema a Patronio, el seu tutor, i li demana consell. Patronio narra una anècdota de la qual es dedueix una pauta de conducta; després, Don Juan Manuel escriu el conte i afegeix una moral (moraleja) en els dos últims versos (rodolí), que sintetitzen l'ensenyament que es pretén transmetre. La majoria dels relats que apareixen al llibre estan basats en contes tradicionals, llegendes de personatges històrics i faules.

Avui dia es considera que Joan Manuel i el seu equip de col·laboradors van realitzar tota aquesta feina d'edició, traducció i adaptació dels relats tradicionals al castellà, des de l'Escola de Traductors de Toledo, creada pel seu oncle, el rei Alfons X el Savi, considerat l'impulsor de la prosa en castellà.

“Ebrietas plura vitia inducit”

“Un ermitaño de buena vida era tentado muy fuerte para se tornar al mundo. É díjole el ángel: «Non te tornes, que si allá vas, tres pecados reinan en el mundo: cobdicia, lujuria é embriagez, de los cuales si te excusares del uno ó de los dos, del tercero non te podrás escapar. Empero si tanta voluntad has de volverte al mundo, escoge uno destos cual quisieres, casi te conviene facer.» Respondió el ermitaño: «Yo non puedo aquí estar mas; en toda manera me quiero tornar al mundo. É pues que según dices que non puedo escapar de caer en el un pecado destos, et en mi poder es de escoger cual yo quisiere, yo non quiero escoger la cobdicia, que es raíz de todo mal é pecado, según dice el Apóstol, nin la lujuria, que non solamente el ánima, mas aun el cuerpo mata, según dice el Apóstol á los de Corintio, en el 6º capítulo: "Cualquiera que comete fornicio, en su cuerpo mesmo peca." E pues non me puedo excusar de acer en alguno destos pecados, yo quiero escoger la embriagez.» ¿Qué fizo el cuitado?. Tornóse al mundo é embriagóse, é comenzó con ardor del vino á encenderse en el pecado de la lujuria, é pecó en él, é después estando embriago un home escarneció dél, por lo cual él hobo contienda con él, é con su saña é con la embriagez fuera de su seso, sacó un cochillo é matólo. É ansí por este pecado de la embriagez cayó en pecado de la carne que ante aborreciera, é cometió pecado de homecidio."

 

A. Taylor, en un treball de 1922[22], es plantejà com aquesta història podia haver arribat d’Oirent a Europa. Comenta que la resposta és difícil perquè a Europa es troben molts contes que presenten el conte oriental sota diferents formulacions[23].

La presència d’aquests petits fragments de contes en els llibres de la literatura medieval espanyola feu pensar que potser els contes orientals entraren a Europa per a través d’Espanya. El defensor d’aquesta hipòtesi fou B. Heller[24] No obstant, A. Taylor dissentí d’aquesta opinió: “la disseminació no començà per Espanya” com es suposava[25] , algunes dades evidencien que no fou així. Aquesta hipòtesi es bassava en la pressupòsit de que una de les fonts emprades per escriure, el El Conde Lucanor, amb el títol original Libro de los enxiemplos del Conde Lucanor et de Patronio, una de les primeres obres escrites en llengua castellana per Don Juan Manuel entre 1330 i 1335, recullia de cinquanta-un contes breus,  podien ser, entre altres, contes tradicionals àrabs. Però sembla que aquesta obra és una simple traducció adaptada de l'Alphabetum Narrationum. Tampoc es útil la pista del l’obra de Juan Ruiz, l’arxiprest d’Hita, el Libro de Buen Amor perquè aquest llibre s’inspira en la Vie des anciens pères i no hi ha cap conte de contingut similar al conte de Barsîsâ. La tercera referència espanyola és el Libro de Apolonio. Aquests fets són flebes per demostrar que Espanya fos la porta d’entrada del conte de Barsîsâ a Europa. Sembla la Vie des anciens pères fou una obra coneguda a Espanya abans d’escriures el Llibre de Buen Amor.  La popularitat i difusió d’aquesta  obra a Espanya tenia la mateixa intensitat com tenia en altres països europeus. Del llibre de la Vie des anciens pères alguns contes passaren, més clarament o indirectament, a diferents col·leccions medievals d’Espanya. Tal como demostra la literatura espanyola, en diferents països europeus hi ha contes on es fàcil evidenciar que el seu referent fou l’obra francesa dels Vie des anciens pères[26].

“Don Juan Manuel, nét d’Alfonso X el Sabio, i Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, també seran receptius al material aportat pel Calila i Dimna. El primer escriurà al segle XIII el profitós Libro de los enxiemplos del Conde Lucanor e de Patronio, més conegut per El conde Lucanor, amb sis contes del Pantxatantra. Al segle XIV, el segon escriu El Libro del buen amor166, on fusiona trentaquatre faules de la tradició oriental amb Les faules d’Isop i de Fedre”[27]
  “La influència de la saviesa oriental emanada de la cort de Còrdova i divulgada des dels monastirs de Ripoll i Sagunt i des de la cort de Toledo fou vital per a l’Europa cristiana. S’obrí, així, un període d’educació moral per les planes castellanes sota la llum dels orientals, via el món musulmà”[28]   Despés d’estudiar diversos contes europeus Taylor suggerí que el conte oriental de Barsîsâ arribà a Europa probablement a través del llibre Vie des anciens pères[29] adaptació francesa de les Vitae Patrorum, tot i que hi ha importants diferencies entre ambudes obres. Diu Taylor: “l’amplia disseminació a Europa dels «exemplum» començà presumiblement per la inclusió en l’edició antiga de la «Vie des anciens pères» en la darrera mitad del segle XIII”[30]El llibre Vie des anciens pères, escrit entre 1215 i 1230, és una col·lecció de 74 contes piadosos que tenen com a protagonistes els Pares dels Deserts. Si algunes històries estan inspirades en la Vitae Patrum, altres són textos completament independents. Un dels contes del llibre Vie des anciens pères, segons el catàleg confeccionat per Arlima (Archives de Litérature du Moyene Age), el codificat XXIII-35, té el títol “De l’ermite qui pour s’ivrece fist fornication et homicide (ivresse), també conegut com a  ivresse. El mateix conte  el recull de fabliaux fet per Legrand d’Aussy el mateix conte té títol “De l’ermite qui s’enyvra ou d’un ermite qui tua son compère et just à sa commère” [31] en el. Els fabliaux és un gènere narratiu medieval provinent del Nord de França aparegut cap a l'any 1160. S’estengué mitjançant els joglars. El terme fabliaux és el plural de "fabliau" diminutiu de la paraula francesa "fable" que vol dir faula. L'àmplia difusió a Europa d’aquests contes o faules s’incriu en la línia del que foren els exemplum. Un exemplum era el nom donat en la literatura medieval a certs contes que s'utilitzaven per a il·lustrar una opinió, una sentència o ensenyar. Normalment s’escrivien per incloure’ls en els sermons, tot i que podien circular sols, de forma oral o escrita. Els exemplum eren essencialment “anècdotes sobre una gran varietat de temes i eren utilitzat durant els sermons per exemplificar la doctrina cristiana”[32]. Narrativament els exemplum poden considerar-se un tipus de conte. Formalment, els exemplum eren textos curts, mentre que els fabliaux eren contes més llargs i la diferència entre els dos també estava en la seva composició ritmada. El conte anomenat Ivresse  contingut en l’obra francesa de la  Vie des anciens pères començà a circular per Europa durant el segle XIII i pogué ser font d’inspiració d’altres contes.

En el llibre Vie des anciens pères hi ha un altre conte que alguns autors l’han associat i confós, segons opinió d’A. Taylor[33], amb la història dels tres pecats de l'ermità. És el conte conegut com "Coq" que, per contingut, és similar a un dels contes reunits en l’obra Sermones feriales et comunes[34] del cardenal Jaques de Vitry, escrit el segle XIII.  En aquest llibre el cardenal Vitry reuneix varis contes i histories exemplars i el conte número 25, titulat "De heremita cui dyabolus in specie hominis ministrabat, et quomodo decepit eum", s’explica una història que recorda al conte dels tres pecats.

“El diable havia intentat enganyar un ermità i observar que l'ermità estava trobant dificultats per despertar al matí, va suggerir comprar un gall. El gall va cantar durant un temps i quan va parar el diable va suggerir la compra posterior una gallina. Amb l'exemple del gall i la gallina, l'ermità va ser conduït a la temptació: va caure amb una nena, la va matar per ocultar el delicte i, després, adonant-se de la enormitat dels seus pecats, va pregar a Déu que el perdonés”
  Paral·lelament al conte de Jaques de Vitry, però sense cap relació amb ell, hi ha també a la Vie des anciens pères, un conte amb conegut com a "Coq" amb el títol "De l'ermite que diable trompa avec un coq et une poule"[35] en el catàleg confeccionat per Arlima (Archives de Litérature du Moyene Age)[36] aquest conte és el XLV-64 i té el títol “D’un hermite que li diables cunchia du coc et de la Gheline (Coq)”. En aquest conte la noia no reveiu com a resultat de les oracions de l'ermità, en aquest sentit és similar a les llegendes de Sant Albano i Sant Crisòstom.

Tot i la relació de la llegenda Barsîsâ i les històries europees dels exemplum basats en els tres pecats, Taylor identificà diferències i alguns trets que val la pena comentar[37]. En els contes sagrats turcs el nombre tres és una metàfora de la fragilitat humana, mentre que és així en les llegendes europees i en el conte de Barsîsa. Els contes europeus estan organitzats entorn una narrativa que accetua la idea d’una progressiva gravetat de tres pecats que començant amb l’embriaguessa acava amb l’assessinat. Aquesta lògica dels contes europeus es manté constant malgrat les variacions contextuals dels contes. Un altre constant d’aquests contes és destacar la pugna enetre l’ermità i el diable, i les artimanyes d’aquests per fer-lo caure en les temptacions. Mentre que les primitives version de la llegenda de Barsîsâ posen l’accent en com el Diable guanya en les seves temptacions. ¿Quin és l’origen de la història de Barsîsâ?. No és fàcil resprondre aquesta pregunta per la manca d’informació al respecte.

Taylor trobà molt difícil establir l’evolució de la llegenda de Barsîsâ. Integrant tota la informació disponible A. Taylor afirmà que, si bé està clar que el conte dels tres pecats passà d’Orient Pròxim a Europa, no era evident de quina manera es feu aquesta transmissió i per quin indret hi arribà. “La història de la llegenda de Barsîsâ és força obscura i difícil de localitzar[38]. La mateixa llegenda es troba escampada per la costa del nord d’Africa en una versió similar a l’europea, però no està clar, diu Taylor, que provingui de la versió europea del conte[39]. Això qüestiona la possibilitat de que l’entrada a Europa del conte fos a través de la narració turca Els quaranta visirs al segle XV tal com proposen alguns autors[40]. El cert és que aquest conte estava molt extés a una àmplia zona del nord d’Africa fins a l’Orient i que sembla deduïble que totes les versions europees proven d’un mateix arquetip com pot ser l’exemplum dels tres pecats[41]. No es pot dubtar, afirmà categeoricament A. Taylor “no hi ha cap raó per dubtar que la història dels tres pecats passà d'Orient a Europa, tot i que la ruta no és del tot clara”[42]

 L’islamòleg belga Armand Abel, professor a la Université libre de Bruxelles i a la Université de Gand, considerà que la llegenda musulmana arribà a Europa, ja fos a través d'Espanya o a través d’una traducció de l’obra Els quaranta visir, on es convertí l’origen de diverses llegendes adaptades a la realitat de cada lloc[43].

El professor González Palencia explicà que la llegenda de Barsasi aparegué transformada en la literatura mitjeval francesa en un fabliaux, gènere narratiu medieval provinent del Nord de França que començà en el segle XII i s’extengué durant el XIII, titulat L’ermità a qui el diable enganyà amb un gall i una gallina (De l'ermite que diable trompa avec un coq et une poule) conte que, com s’ha vista abans, forma parte del conjunt de contes que sorgiren del llibre Vie des anciens pères. En aquesta conte el solitari és un capellà lletrat resident en un bosc i el seu propietari, un cavaller, tenia una filla molt bella. El professor resumeix aquesta llegenda francesa i dibuixa el seu relat:    

el solitario sacerdote  y  letrado  vivía en un  bosque,   cuyo   señor   era  un  caballero    que  tenía una  hija   muy   hermosa; estaba muy   bien  considerado   en  toda  la  comarca, por  sus   virtudes y su  mortificación. El diablo   fracasaba    en   rodos   sus   intentos    por hacerle pecar.   Por fin, adoptó la de un honrado   burgués,  con el  nombre   de  Jacques   de  Saint Amand,      y  a   pretexto     de   consultas de  varias   elases llegó a hacerse gran amigo   del solitario. Y  un  día le  ofreció un   gallo,   para  que   le sirviera   como   despertador;   el eremita  rechazó  la oferta,   por  escrúpulo de  que   ello  significaría poseer algo   propio,  cosa contraria a su  voto  de  pobreza;  pero  acabo por  aceptar.    El gallo,   que   llegó  a  familiarizase pronto   con  su nuevo    dueño    y  al  que  éste tomo cariño,  viéndose  solo  y  sin  gallinas, en  una verdadera  prisión,   se puso  triste  y dejó de  cantar.

Habló el ermitaño a Jacques   del caso, y este encontró la causa del mal   del gallo en la falta de gallinas, y ofreció traer   una, llegando a vencer    la resistencia    escrupulosa    del santo   varón. El gallo se reanimo   y alegremente cantó y vivió como antes.   Aquel   ejemplo   excitó violentamente   la imaginación    del eremita,    que cayó en un estado de postración y de nerviosismo, claramente    visibles    a Jacques.

La tentación diabólica siguió cada vez más fuerte,   envuelta   en los   reproches    de   que   el ermitaño vivía   faltando a las leyes inmutables   de la naturaleza, que llevan   instintivamente   al   hombre a tener comercio   carnal   con la mujer.   A la vez,  el diablo   infundía    los mismos   deseos   impuros   en  el  corazón   de  la  hija  del  señor  del bosque que se presentó  a ella  bajo  la forma de  hombre   joven,   la saludó de parte   de   ermitaño y la  convenció    de  que  debía ir  a  visitarlo.

La joven llamó a la puerta de la cabaña del ermitaño y pidióle hospitalidad por haberse   perdido   en el bosque.    Tras leves    excusas del piadoso    varón,    la recibió   en su   mansión. La caída fue   inevitable. Tres días retuvo   consigo    a la desgraciada     joven,    cuya   familia la buscaba por   todas partes.  A sus  dos  hermanos,    que   iban  a  caballo  desaforados,   se  les  presentó el diablo   en  forma   de  aldeano,   y les   informo del  paradero   de la moza.  Ellos enteraron   al padre, quien con   servidores     armados    quiso   vengarse    de seductor.    Pero  el demonio   avisó también    al ermitaño del  peligro que   corría le  sugirió  la  idea  del  asesinato   de  la joven,   como   medio   de  ocultar  el crimen anterior.   A hachazos el enloquecido     eremita mató a la infeliz y ocultó el cadáver debajo de un montón   de paja.

El  padre   y su  servidumbre   se  presentaron    en   la  cabaña   del ermitaño,   y,  como   no  vieran   allí  a  la muchacha,    dieron   excusas   y se retiraron un  poco  confundidos.     Pero el diablo   se presentó a la tropa bajo la apariencia   de guarda   del bosque, y les dijo donde ocultaba el ermitaño el cadáver de la doncella. El   criminal    fue ahorcado al día siguiente,    y al subir   al cadalso exelamó: «Aquí me ha traído un gallo!»[44]

  González Palencia comenta que hi ha altres versions. En una es diu que l'ermità s'escapa de nit i que el detenen o en un altra i al moment de pujar a la forca, se sent un riure fort, amb veu com el mugit d'un bou, que és en realitat la burla del diable, l’ermità obté el perdó i torna a fer penitència. En una altra variant, per fi, no es troba el cadàver de la jove, i el diable, per perdre l'ermità, el sedueix a seguir una vida de cràpula i de pecat; però als dos anys, sent remordiments i torna a la solitud i fer penitència.

 

[1] Història de Montserrat (888-1258) Benet Ribas i Calaf Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990 edició a càrrec de Xavier Altés i Josep Galobart, p. 128).

[2] Ibid. pàgina 187.

[3] ibid pàgina 38.

[4] Miquel i Planas, R ibid p. 8.

[5] Alarcón Román, C. (2007) Clasificación y Fuentes de la leyenda de Montserrat. Ilu.Revista de Ciencas de las Religiones, 12, p. 7.

[6] Thompson, S. (1955-1958) “Motif-index of folk-literature : a classification of narrative elements in folktales, ballads, myths, fables, medieval romances, exempla, fabliaux, jest-books, and local legends”  Bloomington : Indiana University Press p,.

[7] Taylor, A. (1922-1923) The three sins of the Hermit Modern Philology 20, p. 61.

[8] Taylor, A. (1922-1923) The three sins of the Hermit Modern Philology 20, p. 64.

[9] Taylor, A. (1922-1923) The three sins of the Hermit Modern Philology 20, p. 63 nota 2.

[10] González Palencia, A.  (1933) Precedentes islámicos de la leyenda de Garín, Al Andalús vol I p. 335-353 reunit en el volum Historias y leyendas. Estudios literarios Madrid CSIC 1942.

[11] Macdonald, D.B. (1913) Barssisa, Enclycopédie de l’Islam vol I. Ed. Houtsma, Leiden, Brill, pp. 684-685.

[12] L’Alcorà, (2004) traducció i notes de Mikel de Epalza, Proa, Barcelona, p. 824.

[13] González Palencia, A.  (1933) Precedentes islámicos de la leyenda de Garín, Al Andalús vol I p. 335-353 reunit en el volum Historias y leyendas. Estudios literarios Madrid CSIC 1942 p. 336.

[14] Abel, A. The Encyclopaedia of Islam vol I, J.B. Brill, Leiden, 1986 p. 1055.

[15] González Palencia, A.  (1933) Precedentes islámicos de la leyenda de Garín, Al Andalús vol I p. 335-353 reunit en el volum Historias y leyendas. Estudios literarios Madrid CSIC 1942 p. 335.

[16] Boix, M. (1997). Jacint Verdaguer (II). Llegenda de Montserrat Eumo, Vic..

[17] Boix, M op.c pàgina 24.

[18] Serra i Postius, P.(1747) Epitome historico del portentoso santuario y real Monasterio de Nuestra Señora de Montserrate Editor Pablo Campins, pàgina 41.

[19] Corbella, D. (1999) Libro de Apolonio Madrid, Cátedra.

[20] Ruiz,J. (1915) Libro de buen anor Madrid pp. 195-209.

[21] Bizarri, H.O. (1985) Dos versiones manuscrita inèdites del enxiemplo del ermitaño bevedor Incipit nº5 pp. 115-123.

[22] Taylor, A. (1922-1923) The three sins of the Hermit Modern Philology 20.

[23] Taylor A. (1922-1923) The three sins of the Hermit Modern Philology 20 p. 67.

[24] Heller, B. (1912) "Die Legende von den drei Stinden des Einsiedlers und vom Monch Barsîsâ Ungarische Rundschau, I 653-73.

[25] Taylor, A. ibid. p 91.

[26] https://www.arlima.net/uz/vie_des_anciens_peres.html#mss.

[27] Duch Plana, J. M. (2011) Assaig sobre l'axiologia hindú: els quatre Purusârthes. La resposta hindú a la qüestió kantiana.Sobre què podem esperar de la vida Tesi doctoral. Universitat Rovira i Virgili, p. 79.

[28] Duch Plana, J. M. (2011) Assaig sobre l'axiologia hindú: els quatre Purusârthes. La resposta hindú a la qüestió kantiana.Sobre què podem esperar de la vida Tesi doctoral. Universitat Rovira i Virgili, p. 80.

[29] https://www.arlima.net/uz/vie_des_anciens_peres.html#mss.

[30] Taylor, A. (1922-1923) The three sins of the Hermit Modern Philology 20 p. 91.

[31] D’Aussy,L. Fabliaux ou contes, fables et romans du XII et du XIII siecle. Jules Renouard, Libraire. Paris.

[32] Stearns Schenck, M.J. (1987 ) The Fabliaux . Tales of Wit and Deception. John Benjamins Publishing Company. Amsterdam/Philadelphia, p. 24.

[33] Taylor,A p. 90.

[34] Vitry, Jakob von (1914) Die exempla aus den Sermones feriales et communes Heidelber p. 21.

des JAKOB VON VITRY.

[35] D’Aussy,L. Fabliaux ou contes, fables et romans du XII et du XIII siecle. Jules Renouard, Libraire. Paris p. 179.

[36] https://www.arlima.net/uz/vie_des_anciens_peres.html#mss.

[37] Taylor, A. ibid.p. 92.

[38] Taylor, A. ibid. p. 91.

[39] Taylor, A. ibid. p. 92.

[40] Taylor, A ibid. pp. 91-92.

[41] Taylor, A ibid. pp. 92.

[42] Taylor, A ibid. pp. 92.

[43] Abel, A. The Encyclopaedia of Islam vol I, J.B. Brill, Leiden, 1986 p. 1055.

[44] González Palencia, A.  (1933) Precedentes islámicos de la leyenda de Garín, Al Andalús vol I reunit en el volum Historias y leyendas. Estudios literarios Madrid CSIC 1942 p. 345-346.