Sis fotografies i una història

Sis fotos i una història

Feia temps que volia descobrir la història que hi havia al darrere de sis fotografies del “Archivo Zerkowitz”, repositori consultable a Flickr on la majoria de fotografies fetes per aquest gran fotògraf. Totes aquestes imatges tenen en comú de tractar-se d’unes instantànies preses l’any 1937, en un indret on hi havia una piscina i algunes d’elles tenien la muntanya de Montserrat com a fons. L’única informació aportada per l’Archivo Zerkowitz és l’any del registre fotogràfic, el model de càmera i que estan agrupades en l’apartat Montserrat de l’arxiu. Vaig demanar a aquest arxiu poder disposar d’una còpia les imatges sense la marca d’aigua perquè estava fent un estudi sobre la història d’aquestes imatges. L’amable resposta dels gestors d’aquest arxiu fou enviar-me la tarifa per poder fer una còpia d’aquestes fotografies. Els preus d’aquesta operació excedien les meves possibilitats, per la qual cosa vaig decidir treballar amb les fotografies accessibles via catàleg de Flickr. Les següents i·lustracions són les fotografies d’A.Zerkowitz obtingudes de l’Archivo Zerkowitz, Flickr

 

L’enquadrament d’algunes de les fotografies va permetre situar, sense massa dificultat, l’indret on es trobava la piscina. Es tracta de la finca de can Martorell.

Il·lustració 2 Fotografia feta des del GR-4 en un indret proper a can Martorell i alineat al lloc on A.Zerkowitz deuria fer les seves fotografies.

Il·lustració 3Fotografia feta des del GR-4 en un indret proper a can Martorell i alineat al lloc on A.Zerkowitz deuria fer les seves fotografies.

Can Martorell és un mas situat en el terme de Marganell, entre els torrents de la Font del Llum i de can Martorell, a prop de la font del Moro. Antigament, es coneixia com a Mas Rovira, però passà a anomenar-se Martorell quan hi anaren a viure una família amb aquest cognom provinent de La Guàrdia (http://toponimsdecastellbell.blogspot.com). Aquest mas, junt amb l’explotació agrícola i ramadera, és propietat de la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat des del primer terç del segle XX. Els monjos no van començar a anar-hi, fins a principi dels anys 50, juniors, primer, i novicis després, i a continuació la resta de la comunitat.

Un cop determinat el lloc calia trobar la història que reflectien les fotografiés. Per obtenir-la fou molt útil consultar el llibre de Carles Gerhard “Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939)” Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1982. Llegint les anotacions de C. Gerhard referents l’any 1937 vaig trobar una història que bé podia referir-se el que reflecteixen aquestes fotografies. Reprodueixo alguns fragments d’aquestes notes.

“Mentre encara feia bo, doncs, abans no s’iniciés el rigor de la hivernada, aniríem un dia a dinar a fora i a celebrar en una mena de culte a la natura, culte d’un ascendent tan profundament popular a casa nostra, el comiat —fins a la vinent, fins a la pròxima— de la bella temporada. Foren convinguts el dia i el lloc: el dia, un d’aquells propers; el lloc, vora Can Martorell, una de les hisendes sota la nostra administració i aquella on els frares tenien instal·lades la vaqueria i la cort dels porcs. Dintre aquesta hisenda, en efecte, que queda a vuit o deu quilòmetres avall del monestir, en una vall solitària i apartada de la muntanya, hi ha una font d’aigua fresca en una clotada obaga i amable a la qual presta ombra i amenitat un bosquet de roures, pins i alzines que sembla oferir tot indicat el lloc per a fer-hi l’arròs o la costellada.

El dia convingut en Busquets hi feu transportar de bon matí tot el que calia, les provisions i el servei. I cap a mig matí, en diversos cotxes o fent amb un mateix cotxe diversos viatges, ens hi traslladàrem nosaltres.

El trajecte fins a Can Martorell és accidentat i pintoresc. Passada l’estació del telefèric de Sant Jeroni, tirant cap a Can Maçana, hom deixa la carretera, i prenent per un camí de bosc, a mà dreta, per on tot just passa el cotxe, baixa en giragonses molt pronunciades, entre pins, fins a sortir a un pla obert on s’inicia la vall i on, enmig de parades de terra de conreu i d’oliveres, es dreça amb les seves parets emblanquinades amb calç i la seva teulada vermella l’edificació allargada de Can Martorell, meitat vaqueria i meitat cort, amb la casa del masover annexa.

Ací, en una mena de placeta exigua que forma el terreny tocant a la construcció, cal deixar els cotxes. I ací ens acolliren, abrivats, els gossos de la casa i ens sortiren a rebre els masovers: el masover i la masovera, el vaquer i el porquer. Tipus de pagès vell, aquest darrer, aragonès, amb molt de caràcter, ferm, que ja duia allí una pila d’anys, ens feu visitar la instal·lació i les seves bèsties de les quals se’l veia manifestament orgullós.

D’ací cal baixar a peu, ara, per un corriol costerut, entre roures i alzines, fins a la clotada de la font, a dos o tres minuts de camí tocant a un gran dipòsit d’aigua blava que els frares havien bastit per al regadiu de les parades que queden a sobre, i tan a prop del mas, que només cridant, sonor com és el lloc per l’eco de la muntanya, des de dalt us sentirien.

El lloc, ja ho he dit, és realment indicat per a un propòsit com el que ens hi duia i sembla invitar-hi naturalment. Voltat de pins, roures i alzines, que s’enfilen a banda i banda, tancant-se per sobre, i li presten ombra i fresca, forma com un petit replà amable, propi per a asseure-s’hi i fer-hi coure el menjar, mentre que el murmuri discret de la font que s’escola allí a la vora convida a fer-hi la migdiada durant les hores caloroses de l’estiu i fa pensar en alguna divinitat infantil i benigna que hi sojorni. Uns passos més enllà, sortint de l’obaga, el replà s’obre a la piscina —el dipòsit de regadiu— i a la vall solitària amb alguna clapa de verd entre muntanyes, mentre que per la banda oposada el Montserrat alterós dreça tot d’una la seva massa escarpada que vista d’ací perd una mica el seu caràcter fantàstic —bosc de curioses figures petrificades— i queda més cantellut i sever.

Fou ací, doncs, on ens traslladàrem tota la petita colònia montserratina d’aquella guerra i els nostres hostes circumstancials: en Gally i la Maria Companys, els Anglada amb llur nena, en Viladomat amb les nenes i el nen, els Ferrer amb en «Quico» farmacèutic, els Riera —col·lega meu de Diputació—, els Soler i un germà d’en Gally, que havien vingut a instal·lar-s’hi en el curs d’aquell estiu amb llurs famílies; els Martí amb llurs nens, en Busquets amb el seu, l’Emili, els xofers, en Jeroni, la Raquel… I allí, durant unes hores, la bullícia, l’alegria i l’animació foren extraordinàries. Tothom es movia atrafegat i desplegava una activitat o altra conduent al bon èxit d’aquella empresa col·lectiva: el dinar. Tothom tenia punt a contribuir en la seva mesura a l’excel·lència, que no oferia dubte per a ningú, d’aquell àpat campestre. Els uns s’afanyaven a recollir llenya seca, els altres a preparar el foc i a encendre’l. Les senyores tenien cura de l’amanida o feien la picada per a la salsa. D’altres

Disposaven els coberts o col·locaven el vi i la fruita en fresc. Els crits, les rialles i les interpel·lacions facecioses dels uns als altres eren constants.

La Teresita, que ja he dit com de joveneta era donada a la vida del camp i tenia, per tant, gran experiència de les pràctiques i els costums que en aquesta matèria s’estilen, estava radiant. Es trobava ben bé en el seu element; es movia i disposava les coses amb folgança natural, i al voltant de la seva activitat joiosa s’articulava, espontàniament, la dels altres. I jo podia meravellar-me en constatar, en aquesta ocasió com en tantes d’altres, aquella seva gençor tan fresca, tan espontània, d’arrel tan íntimament popular, que feien d’ella, sense proposar-s’ho gens ni mica i fins i tot sense haver-n’hi gaire esment, el centre amable del món on es movia.

El dinar fou realment, com acostuma a ser-ho sempre en aquests casos, quelcom d’extraordinari. No hi mancava res. Començà amb l’amanida i els entremesos, copiosos i variats: l’enciam, magnífic de fresc i tendre amb les rodanxes carnoses de tomàquet; les olives, aquelles molsudes olives andaluses i les altres, les arbequines, que ni unes ni altres no crec que hagin d’envejar res a les famoses venusines de l’antiguitat; l’ou dur finament tallat; el bacallà esqueixat; el pebrot, el pernil, la llonganissa, la botifarra, les sardines, la tonyina, el foie-gras, les anxoves i què sé jo quantes coses més. Amb allò sol n’hi havia ja per a fer un àpat i saciar-se, i, tanmateix, allò no era sinó un començament. L’arròs, esplèndidament condimentat i substanciós de fragments minúsculs de pollastre, fou una pura meravella d’aroma i de sabor. I les costelles tendres d’anyell foren preparades «a la llosa», procediment que en Busquets, caçador experimentat com era, s’havia enginyat i que consistia a disposar una llosa prima de pedra llisa sobre dues pedres de suport, bon foc a sota, un raig d’oli sobre la llosa, i les costelles a daurar-se i a coure’s en llur propi suc, amb una olor brava que, barrejada amb la del fum, se’n pujava al cel i embaumava l’aire. I del pollastre rostit, què no en diríem! I de les postres! D’aquell bé de Déu de fruita: d’aquelles peres i aquells préssecs i aquelles pomes; i d’aquells diversos formatges; i dels dolços i la pastisseria.

Per a no mancar-hi res, no hi mancà ni el cafè, ni el sucre, ni els licors, ni el tabac, tot i que aquests darrers articles constituïen ja en aquella època elements completament introbables al nostre camp.

En aquest aspecte la festa fou completa; en el de l’alegria, el bon humor i l’expansió cordial, també. El nostre nen i la nostra nena, amb llurs amiguets i amiguetes, els petits d’en Viladomat, els d’en Martí, l’Emili Busquets i la Tati Anglada, feren festa major i no pararen ni un moment, amb prou feines durant el dinar, de saltar i cabridejar entre els roures forçuts i les alzines fosques, i de cridar-se i encalçar-se i de córrer i de jugar. I durant una bona estona encara, després de l’àpat, el paratge ressonà de les nostres veus i de la nostra platxèria i de l’alegria i el joc dels infants. Fou un dia de felicitat completa. El darrer que en molt de temps —qui sap fins quan— em fos donat de fruir”.

En el dietari de Carles Gerhard no s’anota cap nova anada a can Martorell l’any 1937 per fer una activitat lúdica, ni es comenta que el lloc es fes servir com centre de lleure. Per això he pensat que les sis fotografies d’A. Zerkowitz deuen estar relacionades amb aquesta excursió especial feta per la colònia de persones residents al monestir de Santa Maria de Montserrat durant la Guerra Civil. Una de les activitats d’aquest dia podria haver estat el bany en la bassa de rec que hi havia can Martorell que, anys després s’habilità com a piscina. En qualsevol cas, està clar que les imatges artístiques de A.Zerkowitz foren enregistrades a les instal·lacions que la comunitat monàstica de Santa Maria de Montserrat tenia a la fina de can Martorell.

Print Friendly, PDF & Email