Camí de l’Àngel, traçat històric

El camí de l’Àngel, denominat més modernament també com drecera, i el camí de la Costa de Collbató foren fins a 1697, any que es feu el camí-carreter des de can Maçana al monestir de Santa Maria, eren els únics camins de ferradura que pujaven al monestir de Santa Maria de Montserrat. Des de 1697 fins a 1700 es construí el camí carreter des del monestir de Santa Maria a can Maçana per iniciativa de l’abat José Ferran. Fins a finals del segle XVII, no hi havia altra possibilitat de pujar a Montserrat que a peu o a sella d’animal (Anselm M. Albareda, 1931, Història de Montserrat, Impremta del Monestir de Montserrat, p. 169). La construcció del camí carreter a can Maçana per l’abat Ferrer, com diu la guia Tres días en Montserrat escrita per Gaietà Cornet i Mas (Barcelona, 1858), permetia arribar en cotxe i carruatge fins a la mateixa porta del monestir.

El camí de l’Àngel també fou l’únic camí que permetia pujar a cavall des de Monistrol de Montserrat abans de 1860, quan la reina Isabel II inaugurà la carretera, acabada l’any anterior, 1859, entre aquest municipi i al santuari. Abans d’aquesta data els pelegrins que venien de Terrassa, recollint els devots del Vallès i de més enllà, fins a Girona, pujaven al monestir de Santa Maria pel camí real de Monistrol a Montserrat seguint l’itinerari descrit per Salvador Redó .A partir de 1860 un servei de diligències facilitava l’accés des de l’estació de tren fins al monestir de Santa Maria. Immediatament, les guies de viatges recullen aquesta novetat. Així, la guia Nouveau guide du touriste en Espagne et en Portugal. Itinéraire artistique, d’A. Roswag (1879) comenta l’èxistència d’un chemin de voitures que surt de Monistrol de Montserrat (p. 178). A. Levinck descriu l’ascensió per aquesta carretera en diligència entre oliveres raquítiques, uns quants pins, llorers, farigola i cabres (A. Levinck, Montserrat, Revue de Géographie, 1888, p. 331). Existia un altre camí per anar ràpidament des de Monistrol de Montserrat al santuari montserratí: el camí de la drecera, dita avui dels Tres quarts, però aquest camí no era apte per cavalleries .

A mitjans del segle XIX, Víctor Balaguer comenta que existeixen tres camins per pujar a Montserrat: a) una carretera que “siguiendo la cual se puede subir en carruaje hasta la Puerta misma del santuario” i que passa per can Maçana; b) el camí de Monistrol “se va en carruaje hasta este pueblo distante más de tres hores de Martorell y allí se toma una caballeria para subir la montaña. De Monistrol al Monasterio hay dos horeas; c) el de Collbató “acostumbraa ser el más concurrido (…) de Collbató a Montserrat otras dos en caballería”(V. Balaguer, 1857, Guia de Montserrat y sus Cuevas, Imprenta Nueva de J. Jepús y R. Villegas, p. III-IV). Sense explicitar-ho, Víctor Balaguer, fa referència al camí de l’Àngel, l’únic que permetia pujar còmodament a cavall des de Monistrol de Montserrat. En el seu llire, Balaguer, diu el següent “ya en otro tiempo existió una carretera del santuario á Monistrol. ¿En que se funda este modo de pensar ? se me preguntará. Natural y lógica es la pregunta, mayormente en quien haya tenido ocasion de ir á pié ó á caballo desde Monistrol á Montserrat y haya visto que lo escabroso de la senda hace apartar toda idea de que haya podido jamas existir un camino para carruajes. Sin embargo , hay un antecedente que no creo sea fácil recusar. Sabido es que el actual edificio se construyó con piedra de Monistrol. Ahora bien, ¿es ni siquiera probable que esas grandes piedras que admiramos en la fábrica moderna fuesen llevadas á brazo ó á lomo , mayormente cuando podian disponer los monjes de una cantera en el camino carretero que sube al monasterio ? Prescindiendo aun de esto, sin embargo de toda la lógica que encierra , no falta quien asegure que entre Monistrol y Montserrat se hallan vestigios patentes de haver existido en otro tiempo una carretera” (pp. 7-8). Aquesta observació de Víctor Balaguer obre una nova perspectiva d’estudi: relacionar el sistema viari montserratí amb la necessitat de transportar el material emprat, amb un gran moviment de terres, per construir la plataforma construïda en temps dels Reis Catòlics, inicialment pensada com a base de l’edifici del monestir, i la seva utilització posterior, el segle XVI, per l’abat Garriga per edificar l’església actual.

No deixa de sorprendre com en alguns llibres descriptius de la muntanya montserratina el camí de l’Àngel no se’n parla o ocupa una posició secundària. Serra y Postius, l’any 1747, només parla dels camins que permeten anar al santuari montserratí des de Barcelona “los caminos para subir a este santuario viniendo de Barcelona son dos, y ambos empiezan poco antes de llegar al Lugar de Collbató, sito al pié del Monte. Por el de la izquierda, echando àzia una casa llamada Massana, se va en coche, y dando gran buelta a la Montaña, por las faldes del lomo de la parte de Tramontana, se tardan seis hores à subir, encontrando a tres mil y quinientos passos del Monasterio, la Iglesia de Santa Cecilia. En este camino desembocan los de Igualada, Manresa y Monistrol. Por el de la derecha llamado de la herradura, se sube a cavallo, y tomando el cerro, ò lomo de la parte Meridional, se llega en dos hores al Santuario, encontrando a mitad de camino, una puerta cerrada à cal, y canto, que llaman la Fuente Seca [continua explicant el camí fins arribar al monestir de Santa Maria]” (Pedro Serra i Postius, 1747, “Epitome historico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate” Pablo Campins impressor, Barcelona, p. 11). L’interessant d’aquesta descripció és l’esment a que, anant de can Maçana al monestir hi arriba un camí que ve de Monistrol. Penso que es tracta del camí de l’Àngel.

El camí de l’Àngel fou un camí important en el desenvolupament del monestir de Santa Maria de Montserrat durat el temps medieval. No era un camí qualsevol destinat als pelegrins, com podia ser el camí de la Costa de Collbató. El camí de l’Àngel era la via de comunicació que permetia al prior governar el monestir des de Monistrol de Montserrat. Com molt bé indica Josep Batlle “cert és que l’estança de la verge Bruna es convertí en objectiu de peregrinació d’arreu del vell continent ja de vell antuvi, però no hem d’oblidar que la seu prioral i la casa del prior, la “Sala”, va ser des del segle XII a Monistrol, prop de la població que ocupava l’alou montserratí i rendia comptes al prior, senyor rebedor de les rendes i censos en diners i espècies” (Josep Batlle, “Textos montserratins inèdits dels segles XIII i XIV”, 2017, p. 1). Aquest fet obligava a tenir una comunicació fluida entre el monestir i Monistrol de Montserrat, per facilitar la gestió de la comunitat monàstica i atendre les necessitats de culte. El rei Pere III, en la seva crònica escrita personalment de la seva anada al monestir de Santa Maria, comenta que, després d’estar tot el dia al monestir amb el prior i la comunitat monàstica, “partim de aqui e avallam les schales de Montserrat e anem sopar e jaure a Monistrol , on lo dit prior axí mateix nos havia convidats” (Les quatre grans Cròniques. IV. Crònica de Pere III el Cerimoniós, Jordi Bruguera i M. Teresa Ferrer i Mallol, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2014, p. 196). En aquest cas, probablement el rei, que anava a peu, baixà per les dites Escales de les Monges i la Drecera de Monistrol, però el destacable de la seva crònica és la rellevància del palau prioral a Monistrol de Montserrat com a lloc de residència del prior montserratí.

En l’època medieval, els pelegrins i romeus que pujaven al monestir de Santa Maria de Montserrat des de Monistrol, després de travessar el pont del riu Llobregat, construït entre 1317 i 1350, anaven a la capella de l’Àngel des d’on sortia el camí que els permetia arribar al santuari montserratí. Pedro de Burgos, en la seva crònica montserratina Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (1550), situa la vila de Monistrol de Montserrat en la llegenda fundacional del monestir de Santa Maria de Montserrat, tant en la història de fra Garí com en la trobada de la Mare de Déu. En els dos relats s’esmenta Monistrol com un indret com a lloc de pas relacionat amb el monestir. L’estat dels camins montserratins, molt emprats pels pelegrins al santuari, preocupaven a la comunitat benedictina. El prior Ramon de Vilaragut demanà al rei Pere III, l’any 1340, la seva intervenció per millorar-los (F. Udina Martorell, 1955, Els guiatges per als pelegrins a Montserrat als segles XIII-XV Analecta sacra tarraconensia vol. 28 p.469).

El primer tram d’aquest camí anava a buscar la base de la serra de can Franc per flanquejar-la fins a trobar un accés fàcil a un coll des d’on avançar a mitja carena en suau pujada orientada al sud-oest. Tot seguit s’arribava a un nou coll on el camí voltava a la dreta per vèncer un esperó de la mateixa carena. Situat al damunt d’aquest esperó el camí seguia pujant orientat al sud. Pocs metres després, potser es trobava amb el camí ral del monestir de Santa Maria a Manresa, i continuava pujat acabant en el sender que anava del monestir de Santa Maria al monestir de Santa Cecília des d’on els pelegrins i romeus continuaven cap al santuari. Segons comenta la guia de 1909, no es té informació per on devia passar aquest camí abans de 1697 quan es feu el camí carreter entre els dos monestirs. S’insinua, com hipòtesi, que el camí, un cop arribat al sender que unia els dos monestirs seguia cap a llevant, travessava el torrent del Cavall Bernat i seguia fins a la roca dels Àngels, avui desapareguda en fer-se l’ampliació de la carretera. Passada aquesta roca, el sender devia pujar per anar a buscar el camí dels Degotalls i continuar cap al monestir de Santa Maria.

El camí de l’Àngel fou emprat per molts romeus i pelegrins que anaven al santuari de Santa Maria de Montserrat venint del Vallès i de la Ciutat Comtal o del Maresme passant per Terrassa; i també per aquells que venien des de les contrades d’Osona i de Girona. Hi ha cròniques del segle XIV on s’explica l’ús d’aquest camí fet per reis i nobles. Sembla que el rei Jaume de Mallorca hi passà 9 de setembre de 1344 i l’infant Joan, el futur Joan I, hi transità els anys 1365, 1367, 1372, 1377 i 1379, així com la seva dona Violant de Bar, l’any 1387 (Salvador Cardús Florensa, 1947, Espiritualitat Montserratina de Terrassa, Terrassa).

Algunes cròniques de viatges del segle XVII comenten que existeixen dos camins reials per pujar al santuari montserratí pels quals es pot transitar amb carruatges. En una d’aquestes cròniques es diu: “le grand chemin qui conduit d’enbas jusques au monastère tant du costé de Monistrol que de Corbaton est grand et Royal, ou les carrosses pourraient aller et ou tous les jours les mulletz de couvent chargez vont et viennent incessamment” (Ch. Claverie, Relation d’un voyage en Espagne, 1612, Revue Hispanique, nº 58, 1923, p. 451) . El camí esmentat en la vessant de Monistrol deu ser el camí de l’Àngel, ja que era l’únic adaptat pel pas de cavalleries perquè el camí drecera de Monistrol era un petit corriol en aquella època. El pare abat Pedro de Burgos en la seva crònica montserratina explica que “tiene este monasterio mas de dozientas cavalgaduras, y ,más de las ciento y ochenta dellas se ocupan en traer provisiones, las coses necesarias para el sustento de la gente de la casa, y de los peregrinos, y es cosa admirable que no se hagá todas mil pedaços en los despeñaderos y passos peligrosos desta mótaña, porque ordinariamente salen cada dos, y tres horas antes que amanezca, y buelven después de anocheciendo” (Pedro de Burgos, edició de 1627, Libro de la historia y milagros, hechos a invocación de nuestra Señora de Montserrat, p. 46).

En aquestes cròniques no s’esmenta l’existència d’un camí apte per cavalleries entre el monestir de Santa Maria i can Maçana passant pel monestir de santa Cecília perquè l’obra d’adequar aquesta infraestructura es feu l’any 1697 per iniciativa de l’abat Josep Ferrer. Abans d’aquesta data devia existir un camí senzill i estret. Comenta Assumpta Muset (Assumpta Muset i Pons i Miquel Vives Tort – 2010, Els camins romeus de Montserrat (segle XI-1850)) que des de la Pobla de la Guàrdia, situat en el coll de can Maçana, “eixia un altre camí històric que travessava el massís montserratí per la cara nord, d’un extrem a l’altre. Des de la desapareguda Pobla fins al Santuari de la Mare de Déu. Aquest sender ens és molt desconegut, ja que, a diferència del de Collbató, gairebé no hi ha ni relats escrits ni representacions gràfiques. Tot i això va ser una via molt freqüentada” (p. 75). Segons Muset es tractava d’un sender que anava des d’aquest coll fins al monestir de Santa Maria, era un “camí estret, apte exclusivament per a animals de bast i persones que anaven a peu” (p. 75). Abans de transformar-se en un camí carreter hi passaren, probablement, segons esmenta Assumpta Muset, la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, l’any 1419; per Ferran I d’Aragó almenys en dues ocasions, primer essent príncep, quan l’any 1461 va venir amb la seva mare la reina Joana, i més tard, el 1492, en companyia ja de la seva esposa Isabel II de Castella; pel bibliògraf i cosmògraf espanyol Hernando Colón, el 1519, l’emperador Carles V, els anys 1519, 1529, 1535, 1542 i 1543, durant els diversos viatges que va fer des de Castella i Aragó fins a Barcelona, entre altres. La llista de reis i de personatges importants que feren aquest camí durant és força llarga, la qual cosa fa suposar que es tracta un camí que, pot ser per la seva fàbrica, no era còmode de passar si que permetia transitar-hi a peu o a llom d’algun animal. A partir del camí carreter fet el 1697 fou l’únic accés al monestir de Santa Maria que es podia pujar amb carruatge (Assumpta Muset, Masies del Bruc: can Maçana i el corral d’en Pasqual, 2009 p. 72)

El camí de l’Àngel fou la ruta seguida per l’abat de Galligans, Fra Gispert Amat, el donzell Francesc Xammar i el ciutadà honrat Ramon Romeu, l’any 1641, quan van pujar al monestir per ordre de la Generalitat per emportar-se’n cap a Barcelona els membres de la comunitat montserratina naturals de la corona de Castella i tot el tresor. Finalment, només van poder carregar les joies i els objectes de més valor, que foren transportats “per Monistrol i Terrassa”. En total es van mobilitzar “vint-i-quatre cavalcadures”, que feren el viatge “carregades de diamants, robins, maragdes i altres pedres precioses, or, plata i alguns dels ornaments de més vàlua del monestir.” (Salvador Cardús Florensa, 1947, Espiritualitat Montserratina de Terrassa, Terrassa p. 25-29 i 37-38).

Assumpta Muset i Pons i Miquel Vives Tort comenten que a finals del segle XVIII i començament del XIX es té constància escrita del pas de vàries persones. El funcionari borbònic, Francisco de Zamora pujà al monestir de Santa Maria el 1 de gener 1787. Sortí de matí de l’hostal de la Barata situat a Matadepera en el camí ral de Barcelona a Manresa i arribà a Monistrol de Montserrat des d’on “trepamos por aquella senda que dirige al Monasterio, dando continuas vueltas y revueltas, pero divertidos mirando los extravagantes objetos que presenta y la frondosidad perpétua con que están vestidos aquellos peñascos. Por fin llegamos al Monasterio, casi al anochecer” (Francisco de Zamora, Diario de los Viajes hechos en Cataluña, edicions Curial, Barcelona p.48). Més endavant comenta que el dia 4 de gener de 1787 “bajamos a pie hasta Monistrol, cuyo pueblo examinamos”. Es de suposar que Francisco de Zamora pujà pel camí de l’Àngel. La descripció de l’ascensió de Francisco de Zamora al santuari montserratí és un poc desconcertant perquè parla de “desde Monistrol trepamos por aquella senda que dirige al Monasterio, dando continuas vueltas y revueltas, pero divertidos mirando los extravagantes objetos que presenta y la frondosidad perpetua con que están vestidos aquellos peñascos. Por fin llegamos al Monasterio, casi al anochecer” (Raimon Boixareu, Francisco de Zamora, Diario de los viajes hechos en Cataluña, (Curial, 1973).p. 48). Pel que sembla, de Zamora arriba a cavall a Monistrol el dia 1de gener de 1787 venint de Matadepera on ha fet nit. En cap moment esmenta que deixi els cavalls i el seu comentari sobre “continuas vueltas” sembla que no hagués pujat pel camí de l’Àngel, ja que aquest camí no dona massa voltes. ¿Pujà Francisco de Zamora pel camí que del Piteu passava per l’avenc de la Dona morta i la Calsina des d’on podia agafar el camí ral de Manresa? Aquest itinerari té més voltes que el camí de l’Àngel. És una simple hipòtesi.

L’il·lustrat espanyol, Antonio Ponz, aleshores de ruta per Catalunya l’any 1788 amb l’objectiu de recollir informació per a un estudi científic i polític que feia per encàrrec del polític borbònic Pedro Rodríguez de Campomanes. Diu en el seva carta III el següent “Continué mi camino a Monserrate, y tuve el disgusto, que al llegar a un lugar llamado Monestrol, situado al pie de la gran montafia, se acabó el dia, y fué preciso subir de noche la peligrosa , grande y rápida cuesta de tres, ó quatro horas que tardamos hasta llegar al Monasterio : cosa que me fastidió infinito, pues me privaba de ver los verdores de que están revestidas aquellas eminencias por aquel lado, como despues reconoci desde lo alto la mañana del dia siguiente. En fin, llegamos muy tarde , y no fué poca suerte que nos abriesen el Monasterio , donde fuimos cómodamente alojados médiante mi conocimiento con el P. Abad, y las recomendaciones con que iba .prevenido” (Antonio Ponz, 1788, Viaje de España en que se da noticia de las coses más apreciables, y dignas de saberse, que hay en ella. Tomo décimo quarto. Trata de Cataluña. Viuda de Ibarra, Hijos y Compañía, p. 120) Pel context d’aquest descripció és probable que Antonio Ponz pujà pel camí de l’Àngel.

El viatger italià Antonio Conca, l’any 1797 descriu la seva pujada a peu des de Monistrol de Montserrat al monestir de Santa Maria en aquests termes: “Allà comença la pujada, que a mesura que es puja es fa més empinada i estreta, però molt agradable per la frondositat, que s’observa des d’aquell vessant a l’eminència de sota. On no es conrea la terra, creixen de més de dues-centes espècies de plantes vegetals, i fins al cim de la muntanya hi ha el trèvol fètid” (Antonio Conca, 1797, Descrizione odeporica della Spagna, Parma, Dalla Stamperia Reale, p. 237). El militar i viatger francès Alexandre de Laborde, que va agafar el camí de l’Àngel de retorn del Santuari.(Assumpta Muset i Pons i Miquel Vives Tort, Els camins romeus de Montserrat (Segle XI – 1850) document inèdit).

En una descripció feta pel Club Alpí de l’itinerari entre Monistrol de Montserrat i el monestir de Santa Maria de Montserrat comenten que pugen per un camí carreter, però baixen per un sender emprat habitualment pels pelegrins: “Une tartane (ou un omnibus à certains trains) conduit, par une route poudreuse, à Monistrol, bourg important situé dans un encaissement, au pied même de Montserrat. Une grande route, construite sous Isabelle II, mène au couvent par des circuits admirablement tracés le long de la montagne. Les piétons et les bêtes de somme prennent un sentier plus court et beaucoup plus pittoresque qui grimpe vers le monastère ; il est plus agréable de le descendre que de l’ascendre, j’en sais quelque chose. Cet itinéraire est suivi par la généralité des pèlerins qui viennent de Barcelone. De Barcelone, on s’y rend également par le versant sud ; c’est plus long, mais non moins curieux.” (Club Alpin français. Section du sud-ouest. Bourdeaux. Bulletin n° 1. Juillet 1877. P 8). Penso que en aquesta descripció el camí de baixada esmentat és el camí de l’Àngel. El mateix passa amb una descripció feta per A. Germond de Lavigne, l’any 1859,(Itinéraire descrirptif, històriques et artístiques de l’Espagne et du Portugal, Collection Joanne, Paris). En aquesta guia, es comenta que es triga dos hores per baixar del monestir a Monistrol anant en una muntura i mitja hora per anar des de Monistrol a l’estació de tren (p. 33). Penso que deu referir-se a la drecera de l’Àngel, ja que l’any 1859 s’estava acabant la carretera que permetia anar en cotxe entre Monistrol i el monestir.

La guia del Club Alpin Français de 1880 explica que a finals del segle XIX, després d’inaugurar-se la carretera l’any 1860 per la reina Isabel II, entre Monistrol i el monestir hi ha dues vies de comunicació des d’aquest municipi. La gent que arribava a l’estació de tren de Monistrol (Castellbell i el Vilar) podia agafar una tartana o un autobús, però que va a peu o els animals de càrrega tenen en sender més curt. Aquesta referència és ambigua i tant pot referir-se a la drecera de l’Àngel com a la drecera de Monistrol.La cita textual és “une grande route, construite sous Isabelle II, mène au couvent par des circuits admirablement tracés le long de la montagne. Les piétons et les bêtes de somme prennent un sentier plus court et beaucoup plus pittoresque qui grimpe vers le monastère ; il est plus agréable de le descendre que de l’ascendre, j’en sais qualque chose. Cet itinéraire est suivi parla généralité des pèlerins qui viennent de Barcelone” (p. 8)

Gairebé no tenim informació sobre aquest camí. No hi ha cap representació antiga d’aquest camí, llevat d’un fresc a l’església francesa d’Houdan. L’any 1583 la confraria montserratina d’Houdan va fer pintar un fresc en el qual apareixen trenta-un pelegrins que pugen pel camí de l’Àngel des de Monnesetrole (Monistrol) cap al Santuari per commemorar que un any abans havia peregrinat fins al monestir de santa Maria de Montserrat per demanar la intersecció de la Marededeu per combatre la pesta. No hi ha més informació antiga concreta sobre el camí de l’Àngel, tot i que S. Cardús n’atribueix l’obertura al rei Pere el Cerimoniós, motiu pel qual, i sempre segons les seves afirmacions, la gent de Monistrol coneixia aquest camí com l’Obra del Rei (Salvador Cardús Florensa, 1947, Espiritualitat Montserratina de Terrassa, Terrassa, p. 37).

 
La següent il·lustració mostra la xarxa de comunicacions existents en el massís montserratí entre el municipi de Monistrol de Montserrat i el monestir de sant Benet de Montserrat.

En les següents il·lustracions es mostra com devia ser el massís montserratí en l’època medieval, no existia la carretera de BP 1121 i ni el monestir de sant Benet, ni l’hotel de la Colònia Gomis, i la vila de Monistrol de Montserrat era més petita, i quin traç devia tenir el camí de l’Àngel en aquesta època?.

El mapa fet per l’enginyer Joan Carreras l’any 1880 per la preparació de les obres del tren cremallera reprodueix el camí de l’Àngel. La traça d’aquest camí s’acosta a la que devia tenir originalment.

En la següent il·lustració es mostra el camí de l’Àngel primitiu representat en una simulació de la situació al voltant de la serra de can Franc en l’època medieval.

En el mapa que acompanya la Guia de Montserrat d’Eudald Canibell (alguns cops escrit com Canivell) s’indica el camí de l’Àngel però no amb aquest nom, sinó com a camí de Monistrol a Igualada y Manresa.

El nom de camí de l’Àngel prové perquè el sender començava a tocar de la capella de l’Àngel a Monistrol de Montserrat. Aquesta capella, avui està integrada en la trama urbana d’aquest municipi.

 

Alguns trams conservats de l’antic camí s’evidencia que es tractava d’un sender ben construït, amb una traça ben definida i protegit per grans blocs de pedra que, en alguns indrets asseguren els seus marges o estableixen la via de circulació. Devia tractar-se d’un camí pavimentat amb pedres i lloses, algunes de les quals encara són ben visibles avui, i algun petit esglaó per vèncer algun desnivell. L’estructura d’aquest camí el feia perfectament apte pel pas d’animals ferrats.

Una sèrie de construccions més modernes han desvirtuat alguns dels indrets per on passava el camí antic de l’Àngel. En la següent il·lustració s’ha dibuixat aquest camí amb la topografia actual de la muntanya.

Com pot veure’s en l’anterior il·lustració la construcció d’alguns elements han distorsionat la traça del camí antic de l’Àngel: a) el tren cremallera; b) la construcció de la carretera BP 112; c) la transformació de la Masia de la Creu en l’Hotel de la Colònia Puig, entre 1911 i 1915; d) i la transformació de l’Hotel Marcet per l’edificació del monestir de sant Benet acabat l’any 1954.

El camí antic de l’Àngel sortia del nucli urbà de Monistrol de Montserrat i passava a tocar de la capella de l’Àngel, indret que donà nom a tot el camí. La construcció del tren cremallera, inaugurat l’any 1892, entre el municipi de Monistrol de Montserrat i el monestir de Santa Maria, perforà un petit túnel, 11 metres de llargària, per sota el camí de l’Àngel, conegut com la Mineta o túnel de l’Àngel, per on passa el tren cremallera.

La carretera de Monistrol de Montserrat al Santuari montserratí fou construïda per l’empresa del ferrocarril del Nord entre 1858 i 1859 per unir l’estació del tren a Castellbell i el Vilar i el monestir. Probablement, aquesta carretera aprofità alguns trams preexistents del camí de l’Àngel. Un d’aquest, podria ser la part del camí ral del monestir de Santa Maria a Manresa compresa entre sant Jaume el Blanc, indret conegut avui com el bosquet igualadí, i la rajoleria de la Calsina, l’anomenat revolt de la Paella. Un altre tros aprofitat fou el flanqueig que gira per la base de la serra de can Franc abans de pujar-hi. Amb el pas dels anys, s’ha fet una drecera que ha modificat aquest tram del camí de l’Àngel i s’ha deixat d’emprar la pujada al coll de can Franc pel tram original, adaptat per animals ferrats, i encara utilitzable.

El mapa de Joaquim Carrera, 1880, representa la totalitat de la traça del camí de l’Àngel en el seu pas per la serra de can Franc.

En el mapa de Joan Cabeza de 1909 es pot veure perfectament delimitat la traça del camí de l’Àngel en l’entorn de can Marcet i la Masia de la Creu. Passava per davant la façana d’aquest hotel, continuava al peu de la vila Rufino, edificació situada en un petit turó davant de l’hotel, i continuava entre aquest i la Masia de la Creu.

La construcció del monestir de sant Benet obligà a modificar el tram del camí de l’Àngel que quedà inclòs dins de la clausura del monestir. Això comportà abandonar la traça del camí antic i habilitar un caminoi que flanqueja per sota el monestir de sant Benet i s’enfila per un pas artificial fins a la seva porta.

Un cop superat l’indret on avui es troba el monestir de sant Benet el camí de l’Àngel podia acabar pocs metres més amunt, en un coll a la meitat de la serra de can Franc, l’he anomenat coll de la Masia de la Creu per l’existència antigament d’aquest mas, o continuar carena amunt fins on a trobar on avui transcorre la carretera de can Maçana. No hi ha cap document que descrigui el trajecte del camí a partir d’aquest coll. La documentació que ho esmenta és moderna, de mitjans del segle XIX fins a l’actualitat. Tot el que es pugui dir al respecte, seran simples conjectures fonamentades en intuïcions amb més o menys base, però simples suposicions. Per resoldre aquest enigma cal tenir presents les següents consideracions, sempre obert a noves aportacions i suggeriments fonamentats:

a. Les cròniques antigues esmenten que només existien tres camins rals per pujar a peu o amb cavalleries al monestir de Santa Maria: el de Collbató, el de Monistrol i el del Poble de la Guàrdia (avui can Maçana) que anava a la Foradada i passava pel monestir de Santa Cecília.

b. El camí de l’Àngel pujava des de Monistrol, permetia el pas de cavalleries, algunes habilitades pel transport de subministrament. Diversos documents confirmen aquest fet. Això vol dir que el tram final d’aquest camí havia de permetre el pas de les cavalleries.

c. El monestir de Santa Maria tenia en el segle XVI un gran nombre d’animals ferrats per desplaçar-se o per transportar queviures. Segons algunes cròniques la cavallada era molt gran.

d. Fins a l’any 1697 no existia cap carretera o camí-carreter per anar de manera contínua des del monestir de Santa Maria al Poble de la Guàrdia (can Maçana) passant pel monestir de santa Cecília. Sembla que existien dos camins diferents: un per unir els dos monestirs, Santa Maria i Santa Cecília; i un altre per anar d’aquest últim fins al Poble de la Guàrdia per la roca Foradada. Aquests dos camins permetien anar des del Poble de la Guàrdia fins al monestir de Santa Maria. Segons es desprèn de documentació antiga aquests camins eren un sender, petit i només apte per animals de bast.

e. Hi havia un camí ral emprat des d’antic pels romeus per anar des de Manresa al santuari montserratí passant per la Calsina, sense cap referència clara de quin era el seu traçat superior. No s’esmenta que aquest camí acabés en el santuari de Santa Maria. La referència a aquest camí ral de Manresa es manté durant anys. La Guia del diamante, de L. García del Real de 1898 explica que un dels camins de ferradura més emprat per pujar a Montserrat era el de Manresa que passa per la fonts dels Monjos (L.García del Real, Guia del diamante, Libreria de Francisco Puig, p. 20). Manuel Marinello comenta que “entre los kilómetros 9 y 10, muy cerca del sitio que se denomina “Font dels monjos” (Fuente de los monjes), se le junta el antiguo camino de Manresa, el cual se aprovechó desde aquí hasta el punto llamado “Serra de can Franc”, siendo ya la subida menos pendiente que el resto y mucho más agradable por el dilatado campo que ofrece a la vista del turista” (Manuel Marinello, 1927, Montserrat, Francisco Puig editor, p. 6). ¿Per on continuava aquest camí ral abans d’existir la carretera de Monistrol al monestir de Santa Maria?. Una possibilitat fora que aprofités un relleix de la muntanya per on passa avui la carretera BP 1121 o que, arribat al coll on posteriorment es trobà la Masia de la Creu s’enfilés amunt per anar a buscar el camí entre els monestirs de Santa Maria i Santa Cecília aprofitant el traçat d’un altre camí.

f. El nom de la Masia de la Creu, mas situat al capdamunt de la serra d’en Can Franc fa pensar l’existència d’una creu en aquest indret. Aquest símbol solia senyalar la cruïlla de camins.

g. Diversos mapes antics, posterior a 1890, donen continuïtat el camí de l’Àngel més enllà de la Masia de la Creu enfilant-se carena amunt fins a la carretera entre el monestir de Santa Maria i el de Santa Cecília.

A partir d’aquestes consideracions es pot suggerir la següent hipòtesi. El punt de partida de la proposta és donar per bo un fet rellevant: el topònim de Masia de la Creu, indica l’existència d’una creu al capdamunt de la serra d’en can Franc. Això assenyala la importància de l’indret perquè, tal com indica X. Vives Tort, les creus acostumaven a assenyalar la presència d’un camí o una cruïlla important ( Vives i Tort, X. 2007, “L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Des de l’època romana fins al tercer decenni del segle XX” Tesi doctoral, Departament de Geografía i Història, Universitat de Barcelona, p. 261). Per això hom pot suposar que en aquest indret, un coll, hi confluïa el camí de l’Àngel que connectava amb Monistrol i el camí romeu que ho feia amb Manresa. Les guies d’itineraris montserratins de començament del segle XX expliquen que entre els kilòmetres IX i X de la carretera que puja de Monistrol de Montserrat, a prop de la font dels Monjos, s’hi ajuntava l’antic camí de Manresa i que s’aprofità part d’aquest camí, des del punt de confluència amb la carretera fins al punt nomenat de la serra de can Franc, per fer la carretera a fi de més lleugera la pujada. (Guia Històrica del Pelegrí, 1920, p. 12).
A partir d’aquest coll sorgien dues possibilitats. La primera, que crec poc plausible, hi havia un sender que des del coll aprofitava el relleix de la muntanya per anar fins a l’indret de sant Jaume el Blanc resseguint el traç de l’actual BP-1121 on el sender s’enfilaria fins al camí dels Degotalls. Hauria de tractar-se d’un camí que permetés el pas de cavalleries i animals de bast. Actualment, no hi ha evidències d’un camí antic d’aquestes característiques, tot i que cal tenir present que les diferents obres fetes per habilitar l’indret de cruïlla de les carreteres BP-1121 i BP-1103 han desfigurat la topografia antiga.

La segona hipòtesi, que penso que és més consistent, parteix de considerar que a partir de l’indret on conflueixen els dos camins rals, el camí de l’Àngel i el de Manresa, continuava un carena amunt fins a trobar el sender entre els monestirs de Santa Maria i Santa Cecília en l’indret conegut avui com a Baixada dels Matxos. Aquest darrer camí es considerava part del camí de l’Àngel. Serra i Postius, 1747, esmenta indirectament aquesta circumstància quan comenta que en el camí de can Maçana al monestir de Santa Maria hi “desembocan los de Igualada, Manresa y Monistrol” (Pedro Serra i Postius, 1747, “Epitome historico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate” Pablo Campins impressor, Barcelona, p. 11). Aquesta referència al camí de Monistrol interpreto que és l’extrem superior del camí de l’Àngel. La descripció de la Drecera de l’Àngel feta per la Revista Montserratina en el seu itinerari XXIX explicita que “pasado el torrente de Caball-bernat, á mano derecha se halla un camino ancho y cómodo: y éste es propiamente la dressera del angel que hoy aun se conserva” (Marcet, A.F. 1909, Itinerario de la montaña de Montserrat. XXIX. Revista montserratina 1909, nº 1, gener, Atajo del Angel pp. 11-12). A més, en una nota a peu de pàgina s’indica que el punt d’unió d’aquest camí ha sofert un petit canvi perquè al fer-se la nova carretera, la rasant d’aquesta és, en aquest punt uns vuit metres més elevada de l’antiga. Aquesta descripció confirma que el camí de l’Àngel tenia el seu extrem superior en la carretera del monestir de Santa Maria a can Maçana.

Aquest darrer tram havia de ser d’estar habilitat pel pas de cavalleries i animals de bast, tal com es desprèn d’alguns documents antics. Aquesta hipòtesi parteix de la idea que no existia cap caminoi que anés pujant pel traç de l’actual BP-1121. ¿Per on passava aquest tram final del camí? Els mapes del projecte del cremallera de Joaquim Carrera (1880), la Guia Baedeker (1898) i el mapa topogràfic de Joan Cabeza (1909) situen el sender d’unió del camí de l’Àngel amb la carretera del monestir de Santa Maria amb Santa Cecília per la part de ponent dels edificis de l’Hotel de la Colònia Puig. En el dibuix de Joaquim Carrera el tram d’unió és un sender quasi recte, mentre que els dos altres ja es representa el brancal que va a la font del Pi i el que porta a la Baixada dels Matxos.

Curiosament, el mapa de Joaquim Carrera (1880) no representa cap element constructiu a l’entorn on pocs anys després hi havia dos equipaments importants: la Masia de la Creu i l’hotel Marcet, ni la font del Pi prou coneguda en el segle XIX com pot comprovar-se en el dibuix de Jaume Estela de l’any 1869. Segons una notícia de La Vanguardia, 13 setembre 1898, es comenta que el propietari de l’hotel Marcet assumí la “Masia de la Creu” amb la seva activitat. Aquest fet fa suposar que aquest equipament feia anys que devia estar funcionant.

Penso que aquestes les representacions de la Guia Baedeker i Joan Cabeza tenen més sentit i que una part de les llaçades per la vessant de llevant de l’edifici de l’hotel, tal com fa avui el camí que des de la Baixada dels Matxos porta a la carretera BP-1121, foren una rectificació posterior del camí deguda a l’activitat de l’Hotel de la Colònia Puig. És probable que l’evolució de la Masia de la Creu en un restaurant, primer, després hotel Creixams i posteriorment la seva transformació com a Hotel de la Colònia Puig, ocorreguda entre 1911 i 1915, va modificar el tram final del camí de l’Àngel.

He intentat determinar en el terreny la part final del camí de l’Àngel tal com el dibuixà Joaquim Carrera, però només he pogut identificar el seu tram inferior, quan el sender comença a enfilar-se per la carena situada al darrere de les ruïnes de l’Hotel de la Colònia Puig. A mitja carena hi ha la cruïlla d’on surt el sender per anar a la font del Pi, avui desapareguda, de la qual encara es conserva el camí fins al peu de l’indret on hi havia l’estació inferior de l’aeri de sant Jeroni inaugurat l’any 1929. L’altre brancal, el que seria la part final del camí de l’Àngel, tot i que Joaquim Carrera el dibuixà com un sender recte, no hi ha evidències que anés pujant carena amunt fins a la carretera. La topografia del camí no ho fa possible. Per això, sembla més probable que el tram final del camí de l’Àngel es decantés, tot pujant, a l’esquerra tal com s’indica en el mapa de la guia Baedeker (1898) i de Joan Cabeza de 1909 fins a arribar a la carretera de can Maçana en l’indret conegut com la Baixada dels Matxos. Des d’aquest punt el camí transcorria en paral·lel per sota la carretera, traçat encara visible avui, fins a un punt on confluïa. Queda per determinar si aquest tram final del camí de l’Àngel era aprofitat pel camí ral del Monestir de Santa Maria a Manresa per baixar cap a l’indret o avui hi ha la font dels Monjos per seguir després cap a la Calsina o aquest camí s’agafava en un altre indret.

En algunes imatges de l’antic “Gran hotel Creixams” (la Masia), situat on hi havia la Masia de la creu, pot veure’s l’esquenall de la muntanya que, sense vegetació, puja orientat a la carretera de can Maçana. ¿Anava per aquí el camí que pujava des de la Masia de la creu fins a la carretera del monestir de Santa Maria a Santa Cecilia? Veient la topografia del terreny no sembla que el pendent de tot l’esquenall facilités el pas de les cavalleries en pujada, almenys en els trams mig i superior. Una possibilitat és que, després de recórrer uns metres per l’esquenall, el camí de l’Àngel girés a llevant per anar a buscar l’indret de la baixada dels matxos, encara hi ha evidències d’un pas, tot i que està força alterat per l’exuberant vegetació, i des d’allí continués pujant per anar a buscar el sender entre els monestirs de Santa Maria i Santa Cecília.

 
Anys després, quan aquest el Gran Hotel Creixams es transformà en l’Hotel de la Colònia Puig, l’esquenall fou aprofitat per fer-hi passar una línia elèctrica que surt de la petita estació transformadora, les restes de la qual encara són visibles avui.

El mapa de la guia Baedeker i el mapa Topografàfic de Joan Cabeza indican l’existència d’un camí que sortint del darrere de la Masia de la Creu per la seva part oriental pujava fins a un punt, ja força amunt, on hi havia una bifurcació. Un brancal anava a la font del Pi i l’altra anava a buscar la Baixada dels Matxos.

En una fotografia d’un vol aeri fet l’any 1977 pot identificar-se el traç del tram final del camí de l’Àngel.

Avui, el tram final del camí de l’Àngel des de l’indret on hi ha les restes de l’hotel de la Colònia Puig, està desdibuixat i el protagonisme el té un camí, molt ben construït, amb llaçades consolidades per importants murs, que uneix la Baixada dels Matxos amb la carretera de Monistrol al monestir de Santa Maria amb un recorregut més a l’est de l’històric camí. Ambdós camins comparteixen un petit tram tal com s’indica en el següent mapa.

Il·lustració 35 Comparació del dos traçats del tram final del camí de l’Àngel. L’antic representat en verd i i l’actual en vermell que puja fins la Baixada dels Matxos.

El temps i diferents construccions han redefinit la traça de l’antic camí medieval de l’Àngel, molt emprat antigament pels romeus i pelegrins montserratins, esdevenint actualment una drecera més del massís montserratí amb un recorregut lleugerament diferent de l’original. Tot i aquestes circumstàncies, hi ha trams del camí de l’Àngel que encara conserva les evidències d’haver estat un important camí i que mereixeria la seva preservació per evitar-ne la degradació.

Il·lustració 36 
Definit el traçat de l’antic camí de l’Àngel, només resta per resoldre alguns petits detalls relacionats amb el tram final: primer, si la cruïlla de la Masia de la Creu era l’indret on el camí de l’Àngel es trobava amb el camí ral de Manresa que venia des de la Calsina per on deurien pujar els pelegrins que venien a Montserrat resseguint el curs del Llobregat o del Cardener; o del Lluçanès i Moianès, o de la pròpia ciutat. Segon, per on passava exactament aquest tram final per arribar a la Baixada dels Matxos en el camí carreter entre els monestirs de Santa Maria de Montserrat i Santa Cecília.