Camí de sant Joan

Sembla que poc abans de 1898 no existia un camí que anés directament des del Pla de les Bruixes o de les Taràntules a l’ermita de sant Joan. Aquesta circumstància explicaria la volta que calia fer l’anomenat antic camí de la Vinya nova per anar des d’aquest pla al coll de la Mallenquera. Al no existir l’actual camí de sant Joan en tota la seva extensió per anar a l’ermita de sant Joan i sant Onofre, primer, i després de 1899 també a la capella de sant Joan, beneïda el 28 de novembre d’aquest any, calia agafar el camí de ferradura de sant Jeroni, conegut com a camí del Trencabarrals, tot seguit continuar pel camí de l’ermita de sant Jaume i baixar per anar a trobar el torrent de santa Magdalena des d’on sortia un corriol que portava a l’ermita de sant Joan, un altre que enfilant-se per unes escales permetia arribar a l’ermita de sant Onofre i un caminoi que baixava fins el camí de la Costa de Collbató (camí de les Bateries) al costat de la Font seca.

Aquest camí primitiu per anar a l’ermita de sant Joan, amb un traç força diferent a l’actual, probablement és el que feu servir el 10 de juliol de 1599 el rei Felip III va anar-hi a dinar. Un segle després, 1695, es va escriure un document, que era una còpia d’un altre encara més vell, on es detallaven els acords entre els ermitans i el monestir de Santa Maria de Montserrat pel manteniment dels camins de l’eremitori montserratí. Un dels acords es que l’ermità de sant Joan havia “de adobar [el camino] de su ermita hasta entrar en el camino que sube a S. Juan, y medio camino de la Madalena”. En aquest escrit s’esmenta que els ermitans demanaren entre els any 1680-1690, davant l’elevat cost que comportava per l’ermità de sant Joan mantenir el camí que anava des de la seva ermita a la de sant Antoni, obrir un camí nou. Aquest anava des de les cruces de las ermitas de san Jaime, santa Magdalena el cual camino viene a salir al torrente que va a San Jerónimo en donde había una Cruz, la cual ha de mantener el Ermitaño de San Antonio”. El transcriptor del text comenta que deu referir-se al camí que puja a l’ermita de santa Magdalena per les escales de Jacob. El camí d’accés a l’ermita de sant Joan es feia servir per dur-hi provisions. Com que els animals de càrrega no podien pujar per les escales a les ermites de sant Onofre i santa Magdalena, els seus ermitans baixaven a buscar-les al camí de sant Joan.

Il·lustració 1 Situació dels camins de l’eremitori de Tebes segons un document de 1695. No hi ha cap camí que des del Pla de les Taràntules permeti anar directament a l’ermita de sant Joan. Els colors indiquen les responsabilitats de cada ermità per mantenir els respectius camins.

Segons es acords de 1695 el camí per anar a l’ermita de sant Joan començava al torrent de santa Magdalena on hi havia la cruïlla dels camins que anaven a les ermites de Sant Onofre i després a l’ermita de Santa Magdalena i el camí que baixava cap a la Font seca. Aquest document sobre l’acord explica que en aquesta cruïlla existia una creu.

Camins que permetien anar a l’ermita de sant Joan segons el document de 1695Un croquis de 1863 resumeix la situació dels camins entorn de les ermites de la regió de Tebes. On es pot veure que encara no existia un camí directe entre el Pla de les Bruixes o de les Taràntules i l’ermita de sant Joan.

La coneguda Guia Baedeker edició de 1898 ja es representa l’existència d’un camí de sant Joan des del pla de les Bruixes o Taràntules fins les ermites de sant Joan i sant Onofre. Probablement, es una hipòtesi, aquest l’adequació d’aquest camí entre aquest pla i l’ermita deuria fer-se a finals del segle XIX per tal de poder arribar còmodament al petit restaurant construït aprofitant les ruïnes de l’ermita de sant Joan i inaugurat l’any 1892 i anar a la capella de sant Joan, inaugurada el 28 de novembre de 1899.

Un detall no menor d’aquest mapa és la representació d’una creu en la cruïlla d’aquest camí de sant Joan a nivell del torrent de santa Magdalena. Aquesta indret, on hi ha també la intersecció amb les escales que porten a sant Onofre i el camí que baixa cap a la Font seca, en el document de de 1695 on s’expliquen els compromisos pel manteniment dels camins de les ermites, s’esmenta que en aquest indret hi havia una creu. Avui, encara és visible un grup de pedres que semblen ser la base d’aquesta creu.

En una crònica d’itineraris montserratins la Revista Montserratina (agost de 1908 pàgina 252) s’explica que una persona situada al Pla de les Taràntules té a ma esquerra un camí que el porta a Sant Joan i a ma dreta, un altre que puja des de la font del Portal del monestir per la canal o torrent dels Avellaners, és la drecera pròpia per anar a Sant Joan. Aquesta drecera sortia de la VII estació del Viacrucis. Aquesta crònica de l’itinerari es comenta que situats al pla de les Bruixes o de les Taràntules, agafant el camí de l’esquerra s’arriba, en poc més de quinze minuts a la capella de sant Joan. Abans d’arribar a aquesta capella hi ha, a ma dreta, el camí que baixa de l’ermita de sant Jaume. De la capella de sant Joan, diu aquesta crònica, hi ha un caminoi que en tres minuts puja a les ermites de sant Joan i de sant Onofre “hoy convertidas en un restaurant, ¡Aspiración típica del siglo presente!”. Des de la capella de sant Joan, es diu, surt un camí a ma esquerra que “con ràpida pendiente va a enlazar con el camino de Collbató, casi junto a la antigua Font Seca”. En una altra crònica, de la Revista Montserratina (gener de 1909 p. 15) es comenta l’itinerari que es seguia per anar des del monestir de Santa Maria a la Vinya Nova i es diu “por no estar entonces construido el senderó que desde lo pla de les Bruixes se dirigí directamente a san Juan, dábase la vuelta por el camino de herradura de san Jaime y seguíase hasta la ermita de san Juan”.

La construcció del camí nou de sant Joan comportà l’aprofitament d’algun traç ja existent i l’habilitació d’un de nou que anava des de el camí de sant Jaume fins al Pla de les Taràntules per la cara sud de la Gorra Marinera. Encara avui són ben visibles un gran nombre de barrinades fetes per obrir aquest camí. Pel gruix i longitud de les barrinades evidencies que es tracta d’una obra antiga. En el següent esquema es representen amb diferents colors els trams integrats per fer el camí nou de sant Joan.

El traç del camí de l’ermita de sant Joan no hauria de ser molt diferent de l’actual, tot i que hi ha algun detall que cal esmentar per la seva significació. Segurament, el camí de l’ermita de sant Joan ha tingut diferents rectificacions i ampliacions de la seva caixa. En un croquis d’itineraris de camins montserratins publicat en la guia Montserrat. Itineraris (Revista Montserratina 1909) es representa aquest camí i s’indica que és el “camí nou de sant Jeroni”. Circumstància que fa pensar que s’havien fet algunes obres per facilitar l’accés a l’entorn de l’ermita de sant Joan on l’any 1892, aprofitant les runes de l’antiga ermita, es construí un modest i petit restaurant. Pocs anys després, el 25 de novembre de 1899, es beneí una capella dedicada a sant Joan construïda damunt d’un turó enfront a l’antiga ermita del mateix nom. El petit restaurant fou remodelat l’any 1919 i la Guia històrica del pelegrí a Montserrat (Estampa de l’Abadia, 1920, p. 192) explica que la construcció del funicular de sant Joan estimulà la construcció d’un nou restaurant i que l’any 1920 estava en ple funcionament. L’obra del nou restaurant de sant Joan consistí en construir un ampli i sòlid edifici quadrat, de nova planta adossat en part a l’antiga cisterna i a l’escala de l’antiga ermita. El nou edifici era de planta baixa i un pis a nivell de les antigues instal·lacions amb dos menjadors dotats de grans finestrals i terrassa mirador. Per fer aquesta obra s’aprofitaren total o parcialment els murs de contenció d’una antiga bassa d’aigua pel rec dels horts. En ocasió d’aquestes obres s’arreglà el camí d’accés des del Pla de les Taràntules (Xavier Altés, Butlletí del Santuari nº 77). La revista Analecta Montserratensia (vol III, 1919, p. 394) comenta les obres de millora del camí de sant Joan des del Pla de les Taràntules a l’ermita. Pocs temps després d’aquesta obra, l’any 1922, es restaurà la capella de sant Joan. El nou restaurant començà a enderrocar-se l’any 2006 i s’acabà la seva demolició l’any 2007.

La construcció de la capella provocà la rectificació de la traça del camí. Si, en un primer moment el camí original de sant Joan procurava anar el més proper a la roca per fer el camí mes curt cap a l’ermita, l’existència de la capella obligà a fer un flanqueig per la seva cara sud per remuntar per l’oest i enfilar-se cap a l’ermita de sant Joan. Aquesta rectificació del camí donava rellevància a la capella de sant Joan i situava la seva entrada en un lloc ben orientat i també contribuïa facilitar l’accés al restaurant. Si es comparen els mapa de Joan Cabeza de 1928 amb el de Ramon de Semir de 1949 o els actuals mapes topogràfics es pot apreciar aquesta modificació de la traça del camí.

 

L’any 1928 s’edità un nou mapa de Joan Cabeza on s’incorporaven el nou camí de sant Jeroni, el funicular de sant Joan i es rectificà el traç de camí de sant Joan. Tinc la impressió que la representació d’aquest darrer camí fou una certa improvisació afegint algunes línies al damunt del camí que ja estava dibuixat.