Casa procura de santa Maria de Montserrat al carrer Pescateria

Ben aviat després de la seva fundació, el monestir de Santa Maria de Montserrat creà per tot Catalunya diverses cases dependents. Aquesta pràctica fou comuna en diferents monestirs catalans. Alguns importants monestirs benedictins i cistercencs tenien casa procura a la ciutat de Barcelona. Aquest fou el cas del monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès, al carrer Ample; el de santa Maria de Montserrat al carrer de la Portaferrissa; i els cistercencs de Poblet a tocar del Palau de la Virreina i el de Santes Creus. El monestir de santa Maria de Montserrat tenia també diverses procures repartides per diferents contrades catalanes. Moltes d’aquestes acostumaven a ser explotacions agrícoles per atendre les necessitats del monestir. També hi havia cases procura a diferents ciutats d’Espanya i del món: València, Saragossa, Alcanyís, Monsó, Osca, Puente la Reina, Pamplona, Madrid, Montalbán, Tolosa, Paris, Brussel·les, Viena, Cagliari, Nàpols, Palerm, Lima, etc… La majoria d’aquestes cases tenien, a més de l’edifici de la procura, una església amb una Mare de Déu de Montserrat on s’aplegaven les devocions populars a la Moreneta en un determinat territori. Algunes d’aquestes procures, a més de l’activitat agrícola i ramadera, acostumaven a representar jurídicament al monestir i es personaven en nom d’ell als litigis que tenien i s’ocupaven també de recollir les almoines pel sosteniment del monestir i per prestar atenció espiritual. Totes les capitals dels bisbats catalans tenien cases procura. Aquests indrets eren emprats també pels monjos per fer-hi estada quan havien d’anar a les principals ciutats de Catalunya. Al cap davant d’aquestes procures hi havia un procurador o ecònom, que acostumava a ser un monjo, tot i que també hi ha havien clergues i laics.

A la ciutat de Barcelona, el monestir de Santa Maria de Montserrat construí la seva primera casa procura al carrer de la Portaferrissa a mitjans del segle XV. Un segle després, l’any 1594, la Procura es traslladà al barri de la Ribera per poder desenvolupar més còmodament les seves funcions. El canvi d’ubicació suposà guanyar més espai per  atendre la representació del monestir a la ciutat, acollir temporalment alguns monjos i atendre les devocions a la Mare de Déu de Montserrat. Durant un temps, les capelles de les dues cases procura estigueren actives tal com es desprén en la crònica Calaix de sastre del baró de Maldà. Segons el baró el dia 8 de setembre es feien “festes de segona clase en las Iglesias, de major concurs de Gent en las Festes ab Novenaris á Nostra Sra. De Montserrat en las dos Capelles baix de sa Invocació, de la Casa Procura dels monjos Benedictinos, de Montserrat, devan de la Aduana, costat de la Pescateria, y en Casa Margarola, ab moltes celebracions de Misas” (Costums i tradions religiosos de Barcelona, “Calaix de sastre” Baró de Maldà, Arxiu Diocesà de Barcelona, 1987, p. 89). La capella de la casa procura es convertí en una espai de referència pel barri i la ciutat. L’indret escollit per ubicar la Procura estava planificat ser el nou centre polític, econòmic i social de la ciutat de Barcelona, projecte que s’estroncà per la derrota catalana en la Guerra de Succeció de 1714. La casa procura montserratina desaparagué l’any 1835 com a conseqüència de la inestabilitat política i social provocada per les diferents bullangues i crema de convents.

La casa procura s’instal·là l’any 1594 a l’actual carrer de la Pescateria, llavors conegut amb un altre nom, on hi donava la porta principal d’entrada a l’edifici, mentre la capella de la Mare de Déu de Montserrat, associada a la casa, tenia la seva entrada pel carrer Rere Palau, antigament carrer de la Vidrieria. Avui, el carrer de la Vidrieria té un extrem a la plaça del Born i l’altre a la plaça de les Olles. Però abans, el continuava pel carrer dit avui de Rera Palau fins l’actual Avinguda del Marquès de l’Argentera, dit anys enrere carrer gran de la Ribera, on a la cantonada amb aquest es trobava l’església de la casa de la Procura del monestir de santa Maria de Montserrat. Aquesta circumstància deu ser la causa per la qual Joan Amades comenta que la procura montserratina s’instal·là en al carrer de la Vidreria[1]. La procura montserratina era veina de l’anomenat Palau Reial. Aquest edifici anteriorment fou denominat el Palau de Virrei o del Lloctinent, i també es coneixia com Hala dels Draps[2], i estava situat al Pla de Palau enfront de la Llotja. El seu origen fou el Porxo del Forment, construït en 1314, un espai porticat que servia de dipòsit del  blat descarregat al port. L’any 1389 es va edificar al costat un espai magatzem destinat a llotja de draps, conegut com Hala dels Draps. En aquells moments també feia de duana. Els dos edificis, el Porxo i el Hala, varen quedar units en 1514, al afegir-se un pis superior, l’anomenada Sala d’Armes que servia de arsenal. L’any 1618 es va construir un claustre a la part posterior. L’any 1652, després de la Guerra dels Segadors, l’edifici va ser confiscat per Felip IV i es reconvertit en palau per ser la residència oficial dels virreis de Catalunya. En 1844, va passar a ser Palau Reial i residència de la Família Reial Espanyola a la ciutat comtal fins la seva destrucció per un incendi el 1875.

Ubicació de la procura

La situació de la Procura de Montserrat a la ciutat de Barcelona fou establerta amb tot rigor i exactitud per Salvador Sanpere i Miquel en el seu estudi sobre la Rodalia de Corbera[3]. Quan l’any 1594 l’abadia de Santa Maria de Montserrat decidí canviar de lloc la Procura del carrer de la Portaferrissa decidí situar-la en un indret al costat del pla [Pla de Palau] que la ciutat de Barcelona havia guanyat, anys enrere, al mar per eixamplament de la platja vers els antics illots de Maians i del Puig de les Falzies. Aquest pla [Pla de Palau] fou, durant un temps, el centre econòmic i polític de la ciutat al costat del mar i les autoritats barcelonines havien decidit potenciar-lo com un dels nuclis actius de la ciutat. Segons Sanpere i Miquel la casa de la Procura marcava l’inici del barri de la Ribera i es trobava en l’indret conegut com la Rodalia de Corbera. Aquest lloc era un barriada de pescadors construïda pel capítol catedralici de Barcelona vers l’any 1209 en uns sorrals cedits pel rei Pere I. Posteriorment part d’aquest arenal fou cedit pel bisbat a la família Dufort i aquest va traspassar-lo a la família Corbera.

Durant l’expansió del comerç català medieval en aquest pla marítim s’aixecà, entre els anys 1352 i 1357, una porxada. Progressivament aquesta part de Barcelona s’anà densificant al llarg del segle XIV adquirint un considerable pes específic dins del conjunt de la ciutat. Posteriorment, en l’època del rei Pere el Cerimoniós es va autoritzar substituir aquesta porxada per una gran sala tancada, anomenada Sala de Contractacions edificada entre 1384 i 1397. Aquest edifici evolucionà en el que avui es coneix com la Llotja de Barcelona. Enfront d’aquesta construcció, en la part oriental del pla [Pla de Palau] s’aixecà, entre 1387 i el 1389 , el Pallol[4] o Porxo del Forment[5] per poder emmagatzemar el blat provident del port de Barcelona. En alguns documents s’identifica aquest indret com a Plaça del Blat de baix. Era un edifici cobert, d’una sola planta quadrada amb àmplies porxades obertes a l’exterior i amb el terra enllosat per la millor conservació dels grans[6].

Poc temps després, l’any 1441 el Consell de Cent va decidir aixecar un pis per convertir-lo eb l’Hala de Draps inaugurada el 1444. L’any 1553 es reconstruí la façana que donava al pla [Pla de Palau] i la sala de l’Hala de Draps es transformà en la Sala d’Armes, l’arsenal de la ciutat, mentre que els baixos continuaven ocupats pel Pallol. Aquestes diferents construccions convertiren aquest pla vora mar [Pla de Palau] com un centre protagonista actiu en el desenvolupament de la ciutat. L’any 1608 un incendi afectà una part de l’edifici del Pallol.  Una de les conseqüències de la Guerra dels Segadors, entre 1640 i 1652, causà que l’Estat espanyol tragués les competències defensives de la ciutat de Barcelona. Un dels efectes d’aquest decisió fou el desmantellament de la Sala d’Armes i la conversió de tot l’edifici com a Palau dels Virreis de Catalunya. L’any 1656 l’edifici fou ocupat pel virrei de Catalunya i ben aviat començaren les obres de reconversió de l’edifici com a palau del Virrei o del Lloctinent. Les obres s’iniciaren entorn els anys 1663 o 1664 i s’acabaren l’any 1688. Aquesta palau subsistí fins la Guerra de Successió però, com que després del decret de Nova Planta fou abolit el càrrec de virrei, l’edifici va passar a ser residència dels capitans generals de Catalunya. A partir de 1714 esdevingué residència dels capitans generals de Catalunya. L’any 1771 es va construir una nova façana en estil neoclàssic. L’any 1846, en ocasió d’una visita d’Isabel I,  una nova reforma transformà aquest edifici passant a ser Palau Reial. En aquesta ocasió es tragueren els elements neoclàssics i es construí una façana neogòtica. L’edifici que va ser destruït per un incendi en 1875.

En aquest indret existí un edifici de la Diputació del General on es cobrava l’impost de la bolla que fou enderrocat quan es va urbanitzar tot l’entorn l’any 1740 i al seu lloc es construïren construir uns pavellons militars.

El pla vora mar [Pla de Palau] s’estava convertint-se en la plaça principal de la ciutat per la coexistència de diversos equipaments i institucions importants pel desenvolupament econòmic i polític de Barcelona com eren la Llotja i el Palau dels Lloctinents. L’any 1527 s’havia començat a construir el Baluard del Migdia estructura militar essencial per la defensa de la ciutat. Les vistes marítimes des del passeig del capdamunt de la muralla marítima eren molt ben apreciades per la ciutadania barcelonina des del segle XIV i s’havia consolidat com un dels llocs més valuosos de la ciutat. La construcció del Portal de Mar reforçà la centralitat de l’àrea de la Llotja[7] al costat de la qual es trobava la casa procura del monestir de Santa Maria de Montserrat. La proximitat de la casa procura montserratina a aquest indret evidencia la importància donada pel monestir de Santa Maria de Montserrat a la seva delegació a la ciutat de Barcelona. L’elecció del lloc havia estat tot un encert per part de la comunitat monàstica montserratina.

 

 

A una illa del nucli del poder barceloní s’instal·là la nova procura montserratina. Aquesta illa estava limitada al nord pel carrer Bonaire, a l’oest pel carrer Vidrieria [Rere Palau] que la separava de l’Hala dels Draps, a l’est pel carrer d’en Dusay [Pescateria] i al sud per la Torre nova i el carrer gran de la Ribera [Marques d’Argentera]. El lloc on estava instal·lada la casa procura s’havia convertit, des de inicis del segle XVI, en un dels indrets en més expansió i pes econòmic de la ciutat. A partir de l’estudi del fogatge de 1516 Albert García i Espuche va arribà a la conclusió de que en la Ribera hi vivia el 41,4% de la població de Barcelona en una superfície que representava el 14,4% de la ciutat. En aquest espai hi havia una gran diversitat d’oficis. Al costat de Santa Maria del Mar i immediatament a la façana marítima es trobaven els oficis relacionats amb el mar, mentre que al costat del Rec comtal hi havia els oficis industrials que necessitaven per la seva activitat l’aprofitaven de l’aigua. La importància d’aquesta zona, relativament petita i una de les més activa fora de les muralles romanes, serà una constant que durarà varis segles[8]

Diversos plànols entre els anys 1598 i 1717 indiquen amb una creu l’indret on es trobava la capella de Nostra Senyora de Montserrat adossada a la casa procura montserratina . En algunes cartografies, no existeix la creu però sí que es representa el perímetre irregular característic ocupat per la capella.

 

Quan el monjos de Santa Maria de Montserrat varen traslladar la seva casa procura, popularment coneguda como la casa de la Moreneta, la varen situar just davant de la Torre nova i la muralla que separava la ciutat del mar ordenant aquest espai creant el carrer dels Portals del mar tal com pot veure’s en el plànol de 1571. La casa procura comprenia l’edifici de les dependències de la procura, una capella i un refugi-hospici, tot i que no es pot precisar l’ordre de construcció d’aquests equipaments. Mentre la porta de la capella de la Mare de Déu de Montserrat donava al carrer de la Vidreria [carrer Rere Palau] la cas procura donava al carrer Dusay [Pescateria] següent carrer paral·lel al primer a la part oriental.

Al Museu Marítim de la ciutat de Barcelona hi ha una maqueta del litoral de Barcelona on es pot veure la distribució del esdificis en la Rodalia de Corbera.

Sanpere i Miquel rebat les afirmacions de A.A. Pi i Arimón[9] i de M. Brugera[10] que la Procura montserratina estava en un altre lloc de la Ribera, en contra de l’opinió d’altres autores, i fou enderrocada durant la construcció de l’esplanada de la Ciutadella per la qual cosa es reedificà en la illa de cases situades darrera del Palau Real. Sobre aquesta qüestió Mossèn Bruguera, cronista del setge de Barcelona durant la Guerra de Successió, afirmà: “por lo que mira a la capilla y hospicio de Montserrate, situado en la pescadería cerca del Real Palacio, debe derribarse para poder descubrir de la Ciudadela a la plaza y enfilar la muralla de la mar, lo que impide este edificio, y por fin que es de suma importancia para la defensa de la Ciudadela y que se derriben en sus plazos establecidos y ordenados, las dos Iglesias de S. Agustín y Clérigos menores con el hospicio de Montserrat”. Més endavant, Bruguera insisteix que el 9 de juliol de 1718 s’enderrocaren vàries “cases pertenecientes al Borne, calles de Caldés y cases de Nª Sª de Montserrate y Vidrería cuya ejecución se puso inmediatamente en práctica para poder tener más despejada la esplanada”[11]. Per la seva part Pi i Arimon afirmà que en els darrers aterraments efectuats l’any 1717 per construir la fortalesa de la Ciutadella i la seva esplanada foren derruïdes totes les cases des de l’església de l’Esperit Sant dels pares dels Frares Menors fins aquelles que formaven la meitat dels carrers Caldes, Bonaire, Pescateria i del Born, motiu pel qual s’hagué d’enretirar la capella de Montserrat. Sobre la Procura montserratina i la seva capella escriu: “en el derribo de edificios efectuados en virtud de la orden de abril de 1717 para la formación de la explanada de la Ciudadela, se comprendió este santuario; por cuyo motivo los Monges trasladaron la Procudaria a una casa sita hoy en la plaza de la Aduana, y abrieron nueva Capilla de Nuestra Señora de Montserrate. Cerróse después de las ocurrències de 1835,y su local sirve ahora de almacén”.   

Salvador Sanpere i Miquel comenta que els fets no anaren tal com descriu Pi i Arimon, perquè, si bé en els projectes inicials d’enderrocaments afectava a tots els edificis del carrer Pescateria, al final els aterraments respectaren les cases de la illa on es trobava la casa procura del monestir de Santa Maria de Montserrat. Sanpere afirma que la casa procura montserratina, sempre ha estat al mateix lloc al costat del Palau Real i no és cert, com suposen Pi i Arimón i Bruguera, que fos enderrocada al construir l’esplanada de la Ciutadella i refeta de nou a la illa de cases situades darrera del Palau Real. El que succeí, diu Sanpere i Miquel, és que, aprofitant les obres d’urbanització de la zona, es procedí a recular l’edifici de la capella de la Mare de Déu de Montserrat ajustant l’alineació de les façanes[12]. Sanpere aporta com a prova un registre certificat de 1649 on es diu que la capella de Nostra Senyora de Montserrat està al carrer de la Vidreria[13] [Rere Palau] enfront el Palau Real i que “aquí principia la Ribera principiando con Nuestra Señora de Montserrat” [14], per la qual cosa aquesta no podia estar a l’interior d’aquest barri. Sanpere afirma que probablement el que deuria succeir es que tant la casa procura com la capella es deurien enretirar, dins de la mateixa illa de cases, com a conseqüència de les obres de l’Esplanada[15]. Aquesta suposició és matisable atès que en diversos gravats posteriors, com es podrà veure més endavant, mostren el peculiar alineament de l’edifici de la casa procura montserratina respecte els edificis del seu entorn.

Alguns plànols indiquen com les obres de construcció de l’Esplanada afectaren lleugerament l’edifici de la capella de la Mare de Déu de Montserrat de la casa procura. En concret, sembla que un petit retraïment de l’edifici de la capella sense arribar a alinear-se totalment amb l’edifici del Palau del Virrei. Les següents imatges són una seqüència de detalls de plànols on es pot veure el perímetre inicial que tenia la casa procura montserratina i la seva capella, i com disminuí per les exigències de les obres de la construcció de l’Esplanada de la Ciutadella.

 

Un detall que ajuda a confirmar la ubicació de la casa procura és no perdre de perspectiva que es trobava a prop de la Torre nova i aquesta estava situada quasi al davant del Palau del Virrei, tal com ho demostren diferents gravats anteriors a les obres de la construcció de la Ciutadella i la seva esplanada. Un capbreu de 1708 col·loca la Procura i la capella de Nostra Senyora de Montserrat enfront la Torre Nova i a prop del Porxo del Forment, el que serà més tard el Palau del Virrei[16].

 

Salvador Sanpere i Miquel a partir de la informació històrica, la planimetria de l’època i els gravats, i analitzant la crònica d’una desfilada de la Coronela el 6 de maig de 1675 proposà la situació i l’orientació de la capella de la Procura del monestir de Santa Maria de Montserrat: “se nos dice que esta capilla tenia su parte de frente o cara mirando a Occidente y sus espaldas o frente de detrás en la calle de Monserrat o del Arco den Dussay (…) No puede, pues, cabernos duda de la dicha orientación de la Capilla pues para que resulte lo dicho exacto basta con que dicha capilla, situada al extremo de la manzana de cases de la calle de Detrás Palacio tuviera su entrada a Occidente o sea mirando a la que de la Vidrieria – calle de Detrás de Palacio – a ella conducía”[17]. Precisant la seva orientació afirma: “la capilla de Montserrat estaba a la vuelta del Palacio de los Virreyes, es decir, en la calle de Detrás Palacio, en donde estaba a espalda del Palacio y la calle de la Vidrieria. Por esto, en el plano del carmelita fray Joseph de la Concepción antes citado, y que aquí reproducimos, se puede ver cómo a la Puerta trasera, a la Puerta de la calle de Detrás Palacio se llama en el plano Puerta de Cerca Montserrat”[18].

Un cop confirmada la situació de la capella de la casa procura Salvador Sanpere i Miquel va determinar quina era la seva orientació a partir de diversos documents i capbreus: la capella tenia la seva porta d’entrada mirant a Occident pel carrer de Vidrieria o Detrás de Palacio [Rere Palau], al sud limitava amb la plaça de la Torre Nova, tot i que es derruí aquesta torre i després la peixateria que estava al seu costat, i carrer de la Ribera front la Pescateria,  i per la part Oriental, el seu darrera, amb el carrer de l’Arc den Dussay (Volta de Mossèn Dussay) anomenat després carrer Montserrat [Pescateria], mentre que pel nord limitava amb diverses propietats. A partir de tota la informació Salvador Sanpere i Miquel va resumir tota la informació anterior en dos plànols on es representa l’estructura del barri de la Ribera i la Rodalia de la Corbera els segles XVII i XVIII on es pot veure la situació de la capella montserratina i la peixateria de la ciutat al costat del mar.

Les peixateries de la ciutat

Un referent per ubicar amb exactitud la casa procura montserratina és la situació que tenia la nova peixateria de la ciutat construïda  l’any 1598 per substituir l’existent en una illa al costat de l’actual Fossar de les Moreres a tocar del que és l’actual Pla de Palau. El segle XII el rei havia autoritzat a Pere Grunyí (el nom de la família podria ser també Gruny o Grony) construir una peixateria en terrenys guanyats al mar, al costat de Santa Maria del Mar i el privilegi de no vendre’s peix a Barcelona en cap lloc més[19].  Aquesta peixateria estava situada a tocar de la mateixa església de Santa Maria del Mar en una illa limitada per l’actual carrer de Santa Maria i Espaseria i quedava tancada a llevant pel Fossar de les Moreres. El govern de la ciutat dictà vàries disposicions confirmant aquesta prohibició de vendre peix fora de la Peixateria del mar[20]. Aquesta part de la ciutat fora muralles, situada a tocar del mar, fou coneguda, fins el segle XIII, com a Vilanova de Mar i era el lloc on es trobaven les cases dels pescadors. El seu territori, en part guanyat al mar, coincideix amb el que avui és una part del barri de la Ribera.

El 23 de juliol de 1264 el rei Jaume II permeté a Agnès, la filla de Pere Grunyi, traslladar la peixateria a un solar immediat al sud del Fossar de les Moreres mantenint la prohibició de no vendre’s peix en cap lloc més de Barcelona. La nova peixateria era un gran porxo sota el qual es situaven els venedors en parades estables. Estava situada en un carrer que anava directament al mar des de santa Maria del Mar des del Fossar de les Moreres passant pel carrer de l’Esparteria. Alguns consellers de la ciutat s’oposaren a aquest trasllat i la solució de compromís fou mantenir les dues: la Peixateria vella davant de Santa Maria del Mar i la Peixateria nova a tocar de l’anterior. Per la seva situació aquesta nova peixateria donava al gran espai on estaven situats els Pallols. Anys després, quan aquest els Pallols evolucionaren esdevenint un edifici on coexistien diferents usos, un dels quals era de representació política, la proximitat de la peixateria era molesta.

Segons F. Carreras Candi la pescateria, passà dels Grunyí als Centelles l’any 1284 i després a Gelabert de Corbera l’any 1333. Aquesta família tenia el privilegi del monopoli de peix a la ciutat i podien concedir permisos o sots-arrendar el dret a vendre peix a Barcelona. Cap pescador podia vendre peix a la ciutat sense el permís especial de Gelabert de Corbera[21] Aquest autor també explica que el govern de la ciutat intentà, en dues ocasions, 1283 i 1350, traslladar la peixateria al Dreçanal del carrer Ample, però els Corbera s’hi oposaren. Per la seva part, el Rei intentà l’any 1373 fer una dreçana en el lloc on estava la peixateria, però desistí en el seu propòsit per l’oposició dels consellers de la ciutat.

Després d’un temps de coexistència de les dues peixateries s’enderrocà la vella. La ubicació de la Peixateria de la ciutat era molt important perquè, al ser un equipament únic en tota la ciutat, on es venia peix i es recaptaven alguns impostos, la seva presència serví per vertebrar l’entorn urbà d’aquesta part de Barcelona que anava creixent i consolidant-se. Mentrestant, degut a l’expansió del comerç de la ciutat, es construí una porxada entre els anys 1352 i 1357 al costat de la platja, en uns terrenys guanyats al mar, al sud d’on es trobava la peixateria. Posteriorment, l’any 1358 s’hi va afegir una capella. Tot seguit, el rei Pere el Cerimoniós, com que la porxada s’havia fet petita va autoritzar la construcció d’una gran sala tancada coneguda com Sala de contractacions. Les obres van desenvolupar-se entre 1384 i 1397. Inicialment l’edifici era d’una sola planta, però entre els anys 1457-1459 es construí un pis superior on es situà el Consolat del Mar. Durant el segle XV s’articulà una nova realitat urbana coneguda com la Rodalia de Corbera que contenia, junt amb la Peixateria, la Llotja i la casa de Pallols al costat del carrer de la Vidreria. Entre el segles XIV i XV existí, a prop de la Llotja, un edifici de la Diputació del General o Generalitat, on es cobrava l’impost de la bolla[22] que gravava el comerç de teixits. L’edifici era de planta rectangular, amb planta baixa porticada, un pis amb finestres i sostre coronat amb merlets i gàrgoles. Als segles següents a la seva construcció l’edifici sofrí algunes modificacions que no van alterar l’estructura original[23].

Proposta de S. Sanpere i Miquel de l’estructura de la Rodalia de Corbera en el barri de La Ribera en el segle XIV (1439) ja amb una sola peixateria i l’aparició al sud d’ella d’un espai institucional. “Topografía antigua de Barcelona: rodalía de Corbera”, Barcelona 1890, làmina IV, entre pàgines 60-61. Des de l’Edat Mitjana la tendència del govern de la ciutat fou el reforçar l’àrea al voltant de Santa Maria del Mar a partir de desenvolupar varies iniciatives constructives i urbanístiques: edificar una nova peixateria de la ciutat davant de la capella de la Mare de Déu de Montserrat en el carrer gran de la Ribera [avinguda del Marqués de l’Argentera]; projectar uns nous pallols al costat d’aquest mercat del peix; i la dignificació de l’espai entre la Llotja i la Sala d’Armes [Pla de Palau] per convertir-lo en un centre polític i comercial. Era un projecte ambiciós que requeria diverses intervencions espaiades en el temps. L’any 1598 s’iniciaren les obres de la nova peixateria acabades l’any 1601; l’any 1668 el palau del Virrei substituí els Pallols i es projectà que els nous pallols anessin a llevant de la nova peixateria. Segons A. García i Espuche aquestes iniciatives configuraven un doble centre en el qual el pla de Palau, entre la Llotja i l’antic Pallols, es concentraven les funcions representatives i monumentals; mentre que a llevant sorgia un nou espai que reunia les funcions de serveis que antigament estaven situades en el primer espai[24]. Tot aquest projecte quedà aturat, com es veurà més endavant, per la construcció de la fortalesa de la Ciutadella i la seva esplanada[25]. De tots els edificis de serveis previstos només es construí la peixateria davant de la casa procura. Aquest circumstància accentuà la rellevància social de l’edifici de la casa procura del Monestir de Santa Maria de Montserrat i la capella de la Mare de Déu al trobar-se al mig de l’indret que es volia configurar com un dels centres de referència, política i social, de la ciutat de Barcelona.

 

L’any 1598 el govern de la ciutat decidí traslladar la Peixateria nova a un indret al marge sud del pla de la Llotja, a llevant de la Torre Nova i al davant de la capella de la Mare de Déu de Montserrat estenent-se fins al carrer de Caldes i sobre la muralla de Marina, on s’estava construint el Rastro. La construcció de la peixateria, entre els anys 1598 i 1601[26] obligà a derruir part de la muralla de Marina. Per fer aquest edifici s’aprofitaren les pedres de la vella peixateria, de la muralla de la marina que s’hagué de desmuntar i de la construcció no acabada del Rastro. Enfront de la peixateria hi donaven els carrers Volta de Mosssèn Dusay o Montserrat, la de Mosèn Dusay o Lladó, la de Mossèn Rubió o Sant Antoni i la de Caldes Major[27].

La proximitat de la Peixateria nova a la casa de la Procura montserratina provocà la protesta de l’abat de santa Maria de Montserrat que demanà, l’any 1610, l’enderrocament d’algunes de les primeres columnes de l’edifici de la peixateria perquè molestaven la façana de la capella de la Mare de Déu de Montserrat. Finalment, l’any 1610, es traslladaren 3 pilars de la peixateria  per tal de separar-la de la façana de la capella[28]. La presència de la peixateria en el nou indret contribuí a ordenar l’espai urbà. A banda de mar, entre els baluards de Llevant [on avui hi ha el Parlament] i el de Migdia [en l’entorn de l’estació de França] hi havia una esplanada amb varis molins de vent i d’on arrancava el carrer Gran de la Ribera que resseguia la muralla de Mar, entre l’Escorxador, al costat del Rec Comtal i la Peixateria. En un temps aquesta avinguda que separava la ciutat del mar passà d’anomenar-se carrer gran de la Ribera a dir-se carrer de la Ribera front la Peixateria.

La Guerra de Successió de 1714

Atesa la seva ubicació, la casa procura del monestir de Santa Maria de Montserrat pati i tingué un protagonisme actiu en els combats de la Guerra de Successió el dia 11 de setembre de 1714 en el barri de la Ribera. Aquest dia els defensors catalans s’enfrontaren a les tropes borbòniques al baluard de sant Pere i al Portal Nou i els edificis del seu entorn; al portal de sant Daniel; al baluard de santa Clara i el convent del mateix nom, i el reducte exterior de Santa Eulàlia; el baluard del Migdia i el Pla de Palau. Els carrers del barri de la Ribera, entre els qual es trobava el carrer Montserrat on estava la Procura montserratina, foren escenaris de la heroica defensa catalana per frenar l’assalt i entrada de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona. El Pla de Palau i els carrers perpendiculars al carrer de la Ribera, entre els quals es trobava el carrer Montserrat on hi ha havia la casa procura montserratina, foren llocs actius de la resistència de las tropes catalanes i dels barcelonins. Al final, la dramàtica resistència catalana no impedí la derrota de la ciutat de Barcelona. La rendició de la ciutat i la seva ocupació militar per les tropes del rei espanyol Felip V fou l’inici del final de la Guerra de  Successió. Catalunya perdé la seva sobirania política i el poble català passava a estar sotmès als designis d’una corona que no la representava.

La crònica dels esdeveniments ocorreguts l’onze de setembre de 1714 ajuda a comprendre quina fou la intervenció de la casa procura montserratina en aquests fets. Aquest dia, el coronel cap de dragons marqués de Châteaufort, való al servei de les tropes borbòniques, inicià l’atac del reducte de Santa Eulàlia per tal d’avançar fins al portal de Mar esperant, tal com havia dissenyat el duc de Berwick, mariscal de França i màxima autoritat militar de les tropes borbòniques durant el setge de Barcelona, d’arribar a aquest portal des de dins de la ciutat, obrir les portes i facilitar un fàcil accés dels invasors a la ciutat. Però res anà tal com havien previst els estrategues francesos. Les portes restaren tancades i els militar borbònics decidiren assaltar la ciutat trencant les seves muralles i baluards defensius. 

La nova estratègia de los tropes borbòniques fou combatre carrer per carrer per treure els barcelonins del sector nord-est de la ciutat; penetrar al seu interior travessant el Born per arribar a santa Maria del Mar; avançar pel carrer de la Ribera per tal d’ocupar la Peixateria situada enfront de la capella de la Mare de Déu de Montserrat, i el Carnalatge, per tal d’arribar al Pla de Palau. L’objectiu d’aquesta triple estratègia era ocupar el barri de la Ribera per tal d’avançar cap la Rambla de santa Mònica i les Drassanes. La defensa dels catalans evità en part l’èxit de l’estratègia d’atac francesa. Els francesos només pogueren avançar parcialment a través del carrer gran de la Ribera guanyant algunes posicions. L’arribada del tinent coronel de la Coronela Josep de Peguera i Vilana-Millàs marqués de Vilana amb els seus soldats al Pla de Palau permeté organitzar la resistència al portal de Mar i al baluard de Migdia.

Les tropes catalanes ràpidament ocuparen la Peixateria, el Carnalatge i les façanes del carrer de la Ribera frenant l’avanç les tropes del marqués de Châteaufort. Tots aquests combats passaven al davant de la capella de Nostra Senyora de Montserrat. Les tropes del marquès de Vilana, des de la Peixateria, els homes del coronel de fusellers Anton Paperoles des del Baluard del Migdia i diversos fusellers parapetats a les cases que donaven al carrer de la Ribera, entre les quals probablement es trobava la casa procura montserratina, atacaren durament a la columna del marquès de Châteuafort que s’havien refugiat a l’edifici de la cavalleria i a la caserna. Els francesos no pogueren resistir l’embat i fugiren refugiant-se en l’hort de Passa-pertot i a la travessera petita. Per assegurar millor la resistència del Pla de Palau i els edificis del seu entorn els soldats del general Francesc Sans Miquel i de Monrodon, coronel de la Diputació, construïren diverses barricades en els caps del carrers que donaven al carrer de la Ribera, entre els quals es trobava el carrer de la procura montserratina, i una gran barricada que anava des del Palau Reial fins el portal de Mar creuant tot la plaça. Per tenir més efectius es demanà la reincorporació de soldats ferits a la defensa del Pla de Palau i, junt amb altres soldats vinguts de diversos indrets de la ciutat, defensaren els carrers propers al Pla de Palau perpendiculars al carrer de la Ribera. Mentrestant, Antoni de Villarroel, tinent mariscal general i cap de les forces catalanes, emprenia un gran contraatac contra els francesos en altres indrets del barri de la Ribera.

Per la tarda del dia 11 de setembre hi hagueren nombrosos enfrontaments en el Pla de Llull i el carrer Bonaire, sense que això comportés grans canvis en les posicions d’ambos bàndols. La situació en el carrer gran de la Ribera fou diferent. Allí es produïren varis enfrontaments a fi de frenar la progressió de les tropes franceses. El marqués de Vilana intentà atacar al francesos anant pel carrer Bonaire fins el pla de Llull, però fracassà en el seu intent. Aquestes tropes es situaren en les façanes dels edificis del carrer de la Ribera [marqués de l’Argentera] i els caps dels primers carrers perpendicular per poder disparar millor contra les tropes borbòniques. Un d’aquests carrers era on estava la casa procura del monestir de Santa Maria de Montserrat. Tot i aquesta resistència catalana els francesos atacaren el baluard del Migdia, la caserna i el Carnalatge. Després d’un dur combat els borbònics conqueriren el Carnalatge i després d’un ferotge combat ocuparen la caserna i dominaren parcialment les cavallerisses. Però no pogueren progressar cap al Pla de Palau perquè les tropes catalanes dominaven una part de de les cavallerisses i  per la contundent defensa catalana dels caps dels carrers perpendiculars al carrer de la Ribera [marqués de l’Argentera]. Un d’aquests carrers defensats era el carrer Montserrat on es trobava la casa procura montserratina i la capella de la Mare de Déu de Montserrat que donava al mateix carrer de la Ribera [marqués de l’Argentera]. En el carrer de la procura montserratina i els carrers veïns es visqueren durs enfrontaments dels defensors catalans per impedir l’arribada dels invasors al Pla de Palau. Francesc Castellví, capità de les tropes catalanes, narrà amb precisió la cruesa dels combats al Born, la Peixateria, el Pla den Llull, l’escola Militar, les casernes de Leucata, etc…[29]. En la seva crònica dels combats menciona que Joan Francesc de Verneda esmenta en les seves memòries dels combats ocorreguts a Pla de Palau i al carrer Montserrate i explica el paper estratègic desenvolupat per l’església de la casa procura montserratina per la defensa d’aquests indrets[30]. S’explica que a final del carrer Montserrat s’aixecà un gran barricada per frenar els invasors mentre es construïa una segona línia de defensa. Els catalans, parapetats darrera de la gran barricada construïda a Pla de Palau fins la muralla de mar frenà l’avanç de les tropes borbòniques. Al mig dia els francesos decidiren, davant la impossibilitat d’avançar, suspendre l’atac a Pla de Palau. Els enfrontaments ocorreguts en diversos indrets del barri de la Ribera havien permès frenar la progressió dels francesos cap l’interior de la ciutat.

Per superar la resistència catalana les tropes borbòniques aplegaren un gran nombre d’efectius i intentaren realitzar un nou atac d’asalt a la ciutat. Després d’uns ferotges enfrontaments, amb nombrosos morts els dos bàndols, catalans i borbònics seguien ocupant les mateixes posicions. A les tres de la tarda del dia 11 de setembre el front estava estabilitzat i les hostilitats s’havien aturat. Aprofitant aquesta circumstància el govern català valorà la situació i deliberà la manera de continuar la resistència. El mariscal Villarroel transmeté als reunits les poques alternatives que tenien per frenar l’avanç de les tropes franceses atesa la seva superioritat i que calia trobar una solució per evitar patiments innecessaris, com podien ser l’incendi de la ciutat, el seu saqueig i l’assassinat en massa dels barcelonins. Només hi havia una sortida: la capitulació. Després de convèncer als governants de la ciutat passades les tres de la tarda del dia 11 de setembre un corneta tocà parlament. Els catalans proposaren la capitulació a un delegat del mariscal Berwick, però aquest, en un primer moment, la refusà i demanà la rendició incondicional dels catalans. Després d’intenses negociacions, el dia 12 de setembre de 1714, a prop de la una del migdia, el mariscal Berwick acceptà la capitulació de Barcelona desobeint les instruccions donades pel rei Felip V que volia la rendició incondicional de Barcelona aplicant el màxim rigor de la guerra. A les 6 de la tarda del dia 12 les tropes felipistes entraren al castell de Montjuic. El dia seguent,13 de setembre, a les 6 del matí, els soldats borbònics entraren a la ciutat de Barcelona sota el comanament del marquès de Guerchy. Caiguda la capital de Catalunya, s’anaren apagant els petits focus de resistència que encara estaven actius. Els dies següents les autoritats borbóniques guanyadores de ela guerra prengueren una sèrie de decisions per assegurar el control militar i polític de Catalunya. Els catalans havien deixat de ser un poble sobirà.

L’enderrocament de la Ribera

La derrota dels catalans per les tropes borbòniques de Felip V l’any 1714 tingué importants efectes polítics per Catalunya, com foren la pèrdua de la seva sobirania política i l’aplicació del Decret de Nova Planta, i causà un canvi en la fisonomia urbana de la ciutat de Barcelona. Els efectes posteriors a la Guerra de Successió modificaren l’entorn on estava situada la Procura del monestir de Santa Maria de Montserrat al carrer Montserrat. Felip V volgué atemorir als barcelonins per la seva revolta, i sotmetre’ls política i militarment.

El rei borbó, seguint els consells de l’enginyer Joris Prosper van Verboom, noble i enginyer militar flamenc, responsable del setge de la ciutat de Barcelona, i del bisbe de Sogorb, manà construir una ciutadella a la zona del baluard de Llevant de la ciutat de Barcelona. A tal fi s’encarregà al propi Verboom la construcció d’aquesta fortificació. El projecte constructiu d’aquest enginyer militar, aprovat l’any 1715, era descomunal i afectava de ple l’àrea més poblada i dinàmica de la ciutat. La proposta de Verboom contemplava, a més d’enderrocar edificis per construir la fortalesa militar fer aterraments per crear, per raons de seguretat, una gran esplanada que, calculant a la distància a la que podia arribar un fusell de l’època, no permetés a possibles assetjants de la fortalesa tenir cobertura per atacar-la des de les cases de la ciutat. Amb aquesta obra els vencedors volgueren imposar la seva presència militar com a força d’ocupació i, atès que la construcció de la fortalesa, obligava aterrar moltes cases del barri de la Ribera, que des de segles enrere era el principal motor econòmic de la ciutat, aconseguien afeblir-ne la seva potencialitat econòmica. Aquests espais derruïts i afectats, principalment el Born, acomplien una important funció simbòlica a escala urbana. El Born havia esdevingut la plaça de la ciutat. Allí hi havia un mercat i era un lloc on es feien moltes celebracions de la ciutat[31].La construcció de la Ciutadella barcelonina fou un acte de devastació urbanística i un repressió econòmica intencionada i planificada.

En un primer moment, els barcelonins cregueren que l’amenaça no es compliria convençuts que la dèbil economia de postguerra no podia assumir una empresa tan costosa. Estaven tant segurs que això no seria així que la majoria de veïns de la zona afectada per la proposta de Verboom s’esforçaven en reconstruir els desperfectes que l’artilleria borbònica havia causat a les seves llars. Però els esdeveniments no anaren com volien els confiats veïns. L’estiu de 1717 es va decretar l’ordre d’aixecament de la Ciutadella, que havia de situar-se on avui hi ha precisament el Parc de la Ciutadella. La suposada incapacitat econòmica per finançar les obres el resolgueren els vencedors aplicant un impost que tots els catalans hagueren de pagar i l’obligació dels propis veïns d’enderrocar les seves pròpies cases i aprofitant aquestes pedres per construir la fortalesa. La immensa majoria de veïns no reberen cap compensació econòmica per la seva pèrdua patrimonial.  Les obres duraren entre els anys 1715 i 1718 i la seva edificació significà l’enderroc de 38 carrers i 1.015 habitatges (inclosos el ja enderrocats, en aquesta zona, pel setge i l’assalt), és a dir, un 17% del total de la ciutat[32], i unes 6.000 persones hagueren de marxar dels seus domicilis i quedaren abandonats a la seva sort. Aquesta destrucció massiva d’edificis i habitatges comportà la desaparició, entre altres del convent de santa Clara, el convent de Fraremenors de sant Francesc i parcialment el convent de sant Agustí. La decisió política de construir la Ciutadella i la seva esplanada provocà el canvi i transformació de la trama urbana de la ciutat de Barcelona.

El convent de sant Agustí, que anys enrere havia disputat l’interès dels barcelonins per les seves sabatines ara quedava profundament afectat per les obres de la Ciutadella. Durant el setge de Barcelona de 1713-1714 el convent fou un dels principals punts d’enfrontaments  i l’11 de setembre de 1714 patí bombardejos quedant molt malmès. L’any 1716, el Borbó Felip V va manar enderrocar el convent per fer lloc per la construcció de la fortalesa de la Ciutadella. Els agustins es varen traslladar al carrer Hospital, al barri del Raval, on el 1727 van prendre possessió del nou indret i el 1728 iniciaren les obres del nou convent i de l’església de Sant Agustí Nou, malgrat l’oposició d’altres ordes ja establertes allí. El nou convent es va inaugurar el 1750  . Les restes del convent del barri de la Ribera, que havien estat refetes per Pere Bertran entre 1738 i 1748 , foren enderrocades per construir-hi una caserna militar. Es va conservar una part lateral de l’església i l’ala de ponent del claustre gòtic, del segle xv, que s’integraren dins el nou edifici. Fou usat com a forn de pa, l’any 1750 com a caserna i entre 1754 i 1803 fou la seu de l’Acadèmia Militar de Barcelona.

A través dels diferents plànols es pot resseguir l’impacte que va tenir en la ciutat de Barcelona i, de manera particular, com afectà a la casa de la Procura del monestir de santa Maria de Montserrat. La Procura estigué a punt de ser enderrocada durant la construcció de l’esplanada defensiva de la Ciutadella de Barcelona. Si el projecte arquitectònic de l’edifici militar no generà cap polèmica, els dubtes sorgiren en relació a la gran esplanada, amb funcions defensives, que s’havia de construir al voltant del perímetre de la Ciutadella. Es dubtava sobre quina part de la ciutat havia de ser aplanada i quina extensió havia de tenir l’esplanada, quantes cases i edificis s’havien d’enderrocar. En la publicació divulgativa “La Ciutadella de Barcelona[33]” s’explica detalladament l’evolució del projecte constructiu d’aquest equipament militar. Hi hagueren vàries propostes que queden recollides en el següents plànol editat per la iniciativa Memorial 1714. La casa procura montserratina, en la primera proposta de van Verboom, s’havia d’aterrar, però, gràcies a una rectificació del projecte queda exclosa dels enderrocs per pocs metres, el que separava un carrer. Efectivament, en una carta del propi P. Van Verboom s’explica els inconvenients que té mantenir en peus la capella montserratina fins el punt de suggerir proposar als monjos de Santa Maria de Montserrat ocupar la capella del Palau Reial o oferir-les alguns dels solars creats pels enderrocs[34].

 

La línia blava (A) indica la primera proposta per enderrocar les cases compreses entre ella i la Ciutadella per tal de deixar l’esplanada lliure d’obstacles. La línia vermella (C) és la segona proposta on es contemplava deixar com esplanada tot l’espai entre la Ciutadella i el Palau Reial. Però l’enginyer Verboom va témer que, en cas d’una nova confrontació, des de les cases que quedessin en peu, a uns 240 metres del camí cobert, es pogués fer foc contra la Ciutadella i proposà anar més lluny en l’enderroc i esplanar l’espai fins la línia de punts vermella (D) que consistia en enderrocar els edificis entre la línia i la Ciutadella. Era una proposta molt extrema ja que comportava enderrocar, entre altres, el Palau del Virrei i l’església de Santa Maria del Mar. Al final s’arribà a una solució de compromís indicada per la línia verda (B). La marxa de Verboom de Barcelona a una altra obra deixà al capdavant de les actuacions a l’enginyer Juan La Ferrière permeté arribar a una solució de compromís senyalada per la línia (B). La zona de color marronós és la zona finalment esplanada i els edificis de color vermellós, els enderrocats. En la zona de color marró entre les línies verda i vermella s’ordena reduir l’alçada de les cases a l’equivalent d’una primera planta. La Procura montserratina es salvà per pocs metres dels enderrocaments. Al final el límit dels enderrocaments passava per davant de la Procura del monestir de Santa Maria de Montserrat. Salvador Sanpere i Miquel remarca que en l’informe sobre per on passa la línia d’enderrocaments s’indica que cal baixar des del carrer Bonaire fins la cantonada amb el carrer Montserrat i segueix “hasta el hospicio de dicho Montserrate que corresponde a la Pescatería, que además de ser muy alto este edificio sobresale de la línea de Palacio, por lo que se ha de derivar la proporción que sobresale”[35]. Els gravats posteriors mostren que no es deuria modificar totalment aquesta alineació atès que l’edifici de la casa procura i la capella de la Mare de Déu de Montserrat segueixen estant lleugerament desalineades respecte els edificis del seu entorn.

En el següent plano del marqués de Dou, probablement de 1869 o 1870, representa la situació del barri de la Ribera l’any 1697. En el plànol es representen, amb traç de color negre, els carrers i edificis enderrocades amb motiu de la construcció de la Ciutadella i les noves edificacions amb color salmó. Aquest plano permet veure com l’enderrocament dels edificis respectà l’edifici de la procura montserratina i la seva capella, però que hi hagué un rectificació de la façana d’aquesta per alinear-la més, però no del tot, amb les noves construccions.

A l’estiu de 1715 es començaren a fer alguns enderrocs. Les demolicions continuaren entre abril de 1716 i abril de 1717, fou l’enderrocament més nombrós d’edificis. El setembre de 1717 es feren nous aterraments d’edificis. Entre setembre de 1717 i juliol de 1718 es demoliren alguns edificis més i s’escapçà la plaça del Born. El 25 de gener de 1725 es donaren per finalitzades les obres de la Ciutadella. Part de l’estructura de defensa de la fortalesa, els baluards i els glacis, foren construïts, en part, amb les runes que portaven els barcelonins i que provenien de les seves cases enderrocades.

 

La cartografia de Barcelona dels inicis del segle XVIII ja reflexa l’amputació que significà per Barcelona la construcció de la Ciutadella i l’Esplanada. Els següents plànols mostren com a inicis del segle XVIII el perímetre de la ciutat està ben delimitat per l’estructura de les muralles i baluards, però aquesta situació es modificà després del 1714.

 

Al finalitzar les obres de la Ciutadella i la seva esplanada, la casa procura del monestir de Santa Maria de Montserrat passà d’estar en el límit occidental del barri de la Ribera a ser un dels pocs edificis dempeus de l’antiga Rodalia de Corbera a tocar de l’antic Palau del Virrei.

Els efectes de la construcció de la Ciutadella queden reflectits també en les pintures, gravats i il·lustracions de l’època. En una pintura d’Onofre Alsamora de 1850 es veu l’ocupació física de la Ciutadella i el seu impacte per la ciutat. En l’ampliació de la pintura s’aprecien les illes de cases on es trobava la procura davant del Palau del Virrei. Ara, després de molts segles, la casa procura del monestir de Santa Maria, deixava d’estar al bell mig del barri de la Ribera i es trobava a l’extrem de llevem de la ciutat, a pocs metres de la gran esplanada de la Ciutadella.

 

Barcelona sol·licità al rei, 29 de desembre de 1794, la demolició de la Ciutadella; ho repetí els anys 1840, 1845 i 1862. Sempre fou denegada la sol·licitud. L’any 1859 s’aprovà el pla de l’eixample dissenyat per Cerdà, però la Ciutadella no és tocà. Finalment, l’Estat accedí a traspassar la propietat dels terrenys de la fortalesa a l’ajuntament, desembre de 1869, a condició de pagar l’enderroc, construir-hi jardins, i la edificar noves casernes de substitució.

Trasllat de la peixateria al davant de la casa procura

La casa procura montserratina serveix de referència per conèixer com va ser el canvi d’ubicació la peixateria de la ciutat després de la construcció de la Ciutadella. La Peixateria, que en el seu moment fou construïda en el carrer gran de la Ribera davant de la casa procura montserratina, estigué activa durant un temps després de la Guerra de Successió fins que fou enderrocada per estar afectada per la construcció de la Ciutadella i la seva Esplanada, i probablement per trobar-se força enrunada per haver estat lloc de durs enfrontaments durant la Guerra de Successió.

En el plànol de J.P. Verboom figuraven les propostes de límits de l’explanada de la futura Ciutadella. La línia G era l’opció més extensa, proposta defensada pel mateix Verboom, i la F és la que finalment s’adoptà per delimitar els enderrocaments. Tant en una com en l’altra proposta s’havia d’enderrocar la Peixateria de la ciutat construïda en el carrer gran de la Ribera.

Com que la ciutat no podia quedar-se sense mercat de peix es buscà una nova ubicació per situar la peixateria. La meva hipòtesi es que aquesta nova peixateria es construí davant de la Procura montserratina aprofitant un solar obtingut per l’enderrocament de les cases de la Ribera. Els enderrocs van fer-se en tres fases: d’abril de 1716 a abril de 1717; d’abril  a setembre de 1717; i finalment la tercera fase que finalitzava el mes de juliol de 1718, per la qual cosa la nova peixateria deuria construir-se després d’aquesta darrera data.

alguns plànols d’aquesta època indiquen, de forma directa o indirecta, l’existència d’una peixateria precisament davant de la casa procura montserratina del carrer Montserrat. L’any 1745 es publica el “Plano del puerto de Barcelona con porción de la Ciudad y toda la Ciudadela, como así mismo las dos prolongaciones, con distinción de lo que está executado y lo que se deve hazer para su perfección, empezado en 8 de mayo de 1743 hasta principio de Noviembre de 1745” fet per Francisco Miguel Marin on es dibuixa un edifici de 10 columnes de llarg per 4 d’ample al carrer Montserrat davant de la Procura montserratina i s’indica que és la Peixateria. Posteriorment, l’any 1801, Francesc Renart dibuixà  el “Pla de la ciutat de Barcelona y sos contorns en lo añy 1740” que és un plànol de la ciutat emmurallada, la Barceloneta, la Ciutadella i el Port, La Muntanya i el castell de Montjuïc. Al plànol s’adjunta una relació d’algunes fortificacions i edificis militars, civils i religiosos de la ciutat. La identificada amb el número 29 és la capella de la Mare de Déu de Montserrat i, sense nomenar-la, es dibuixa la peixateria davant de la casa procura montserratina.

 

Hi ha una pintura, força reproduïda en diverses obres sobre la història de Barcelona i de Catalunya titulada Peixateria  o Vista del mercat del peix (peixateria) anomenada també el Bornet. S’ha datat aquesta obra vers l’any 1775.

L’anàlisi del context d’aquesta pintura evidencia que la peixateria d’aquesta quadre no podia estar situada en l’entorn de l’Esplanada. La posició relativa de l’edifici de la peixateria respecte la torra de sant Jaume, antiga torre del convent de santa Clara, enderrocada el 26 de novembre de 1868, i el camí d’accés de carruatges a la fortificació de la Ciutadella només és possible si la peixateria representada en el quadre està situada propera i perpendicular al carrer Gran de la Ribera [Marquès de l’Argentera]. La litografia de Isidore Lauren Deroy “Vista del Pla de Palau” feta a mitjans del segle XIX, mostra un punt de vista, tot i que està reculada uns quants metres, similar a l’adoptada per l’artista que pintà el quadre Peixateria  o Vista del mercat del peix (peixateria). En aquest gravat és ben evident que la peixataria no està on es trobava a començaments del segle XVIII.

 

L’enderrocament de bona part del barri de la Ribera obligà a l’ajuntament a fer un nou planejament urbanístic per donar coherència als edificis que havien quedat en peu i promovent la construcció de nous. A la segona meitat del segle XVIII s’inicien diverses obres per reordenar l’espai urbà del que havia quedat en peu del barri de la Ribera i que afectaren, entre altres indrets, l’entorn on es trobava la casa procura del monestir de santa Maria de Montserrat. Els efectes repressius de la monarquia borbònica sobre Barcelona després de la Guerra de Successió havia estroncat definitivament el projecte de fer  de la Pla de Palau un dels centres polítics i comercials de la ciutat.

 

La situació de la peixateria ara al carrer Montserrat al davant de la casa procura es confirmada per dos plànols. Un és el plànol de 1802 editat per López Sopeña on identifica com a Pescaderia l’edifici situat entre el Rec Comtal i la casa procura montserratina. Es tracta d’un plànol del port de Barcelona i una porció de la Ciutat i tota la Ciutadella on es dibuixen les obres que s’estan executant i les que s’ha de fer entre inicis de 1743 i finals de 1745.

 

 

A inicis del segle XIX, 1801, va fer-se un projecte de reforma de l’edifici de la peixateria del carrer Montserrat per tal de construir-hi habitatges. En aquest projecte està perfectament delimitada aquesta peixateria entre el la calle Frente la Sequia ( Rec Comtal), el carrer Montserrat i la Duana.

Alguns gravats de començaments del segle XIX on es veu el Plau de Palau amb l’edifici del Palau Reial i l’edifici de la Duana enfront, mostren que ja no apareix la peixateria que antigament es trobava en el carrer gran de la Ribera ara totalment urbanitzat. Aquesta circumstància confirma el trasllat de la peixateria de la ciutat a un altre indret que, com s’ha comentat abans, no pot ser altre que al carrer Montserrat al davant de la casa procura montserratina. L’existència d’aquesta peixateria al carrer Montserrat s’allargà fins quasi la meitat del segle XIX.

A mitjans del segle XIX l’ajuntament de Barcelona decidí construir un nova peixateria per la ciutat de Barcelona en un indret de l’Esplanada. El 12 d’abril de 1842 el consistori demanà per escrit a l’autoritat militar ocupar una part del glacis de la Ciutadella, al costat del baluard de la Reina, per construir-hi la peixateria. Al no rebre resposta, les autoritats municipals ho tornaren a demanar al Capità General el 14 de març de 1844. Després de vàries gestions amb les autoritats militars l’ajuntament envià la seva petició a la Reina el 15 de setembre de 1844. Finalment, el 29 de març de 1845 l’ajuntament rebé l’autorització de construir la nova peixateria de la ciutat[36] tocant al baluard de la Reina. Les obres començaren el novembre de 1845 però, l’any 1847, les autoritats municipals decidiren aturar-les per l’elevat cost que estaven tenint i per les condicions econòmiques imposades pels militars. L’ajuntament buscà un altre indret, també a l’Esplanada, per reubicar la peixateria i es tornà a demanar permís a la Reina el 25 de gener de 1847. El 15 d’octubre de 1847 es publicà una Real odre autoritzant la construcció de la nova peixateria en l’indret on abans havia estat situat el Bornet. La peixateria era un “edificio que consiste en un tinglado sostenido por postes de hierro y cercado con verjas”[37] . Segons Sauri i Matas hi havia pilastres d’obra en cada un dels quatre angles de la peixateria i als costats hi havia 30 columnes de ferro colat sobre un sòcol de pedra que aguantaven el sostre[38].

L’any 1854 Andreu Avel·lí Pi i Arimon publicà el llibre Barcelona, Antigua y moderna[39] on es diu que el carrer Montserrate, integrat en el barri 6 del districte 1, tenia l’entrada per la plaça de l’Aduana i la sortida pel carrer Bonaire. Aquest autor esmenta que la toponímia del carrer prové de la capella de la Nostra Senyora de Montserrat de la procura dels monjos de Santa Maria de Montserrat i explica que l’acera esquerra del carrer “està formada por las paredes de dicha casa, y la derecha por las de las construidas no ha mucho en el local antes ocupado por la pescaderia”[40]. Aquesta afirmació confirma el que ja es deien en altres plànols de la mateixa època l’existència d’una peixateria en aquest carrer i, per la data de publicació del llibre, la circumstància que ja havia estat traslladada al passeig de l’Esplanada.

La lectura de cartografia de la ciutat, junt amb la interpretació del quadre la Peixateria  o Vista del mercat del peix (peixateria), confirmen que la peixateria, abans de construir-se l’edifici entre el final del passeig del Born i el passeig de l’Esplanada, en un terreny buit resultat de l’enderrocament de cases per construir la Ciutadella, estigué per un període de temps davant de la casa procura del monestir de Santa Maria de Montserrat. Segurament aquesta ubicació fou la causa, com es comentarà més endavant, del canvi de nom del carrer on estava la Procura montserratina.

 

La toponímia del carrer de la procura

El nom del carrer on s’instal·là la casa de la Procura del monestir de santa Maria de Montserrat fou determinat amb precisió per Salvador Sanpere i Miquel[41]. Si bé algunes apreciacions de Sanpere i Miquel sobre la Ribera són discutibles, en el cas que ens ocupa es poden assumir els noms proposats per aquest autor[42]. Diverses escriptures públiques esmenten que en el segle XIV, anys 1364, 1378 i 1399,  el carrer on anirà la Procura del monestir de Santa Maria de Montserrat a finals del segle XVI, es deia Arc den Dusay o Volta de Mossèn Dussay, o simplement Dusay[43]. Però, aquest nom es canvia anys després. En un capbreu de 1664 es fa patent el canvi de nom del carrer doncs s’esmenta que “llamada del Arco de Dusay y actualmente dicha de Monserrat”[44].  Aquesta observació ens permet establir que entre els anys 1649 i 1671 es començà a substituir el nom de Dusay pel de Montserrat. Aquest canvi de nom pot atribuir-se probablement a la presència de la casa procura del monestir de santa Maria de Montserrat en aquest carrer des de 1594.

Entre els segles XVII i els inicis del XVIII el nom del carrer fou el de Montserrat, amb diferents grafies tal com Monserrat o Montserrate. L’aterrament de cases i l’eliminació de carrers per la construcció de la Ciutadella i la seva esplanada, amb greus afectacions urbanístiques en el barri de la Ribera, no provocà canvis en els noms dels carrers que restaren dempeus. Així, en una de les primer guies escrites pels visitants de Barcelona, Manual de Forasters de Barcelona, editada l’any 1761[45], on es combinaven continguts d’almanac amb informació sobre carrers, equipaments, establiments religiosos i monuments s’indica que la ciutat té 379 carrers estructurats en 216 illes. La illa número 6 està formada pels carrers Caldes, Bonaire, Monserrat, volta de sant Jaume i davant Pescateria. Durant el primer terç del segle XVIII el carrer de la casa procura seguia nomenant-se carrer de Montserrat.

Als anys 30 del segle XVIII el nom del carrer de la procura seguia sent carrer de Montserrat. En el llibre El Amigo del Forastero de Barcelona, publicat l’any 1831, escrit per Felip  Monlau sota el pseudònim de Felip Roca-Lavedra[46], s’explica que a Barcelona hi ha dues capelles dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, una situada al carrer Portaferrissa, identificada com a capella de Nostra Senyora de Montserrat; i l’altra al carrer Pescateria amb el nom de capella de Nostra Senyora de Monserrat (sense la t). Sorprenentment  quan es fa la relació de carrers de la ciutat no s’esmenta el carrer Pescateria, però sí el carrer Montserrat que té l’entrada pel carrer Pescaderia (en una altra pàgina anomena aquest carrer com a Pescateria, canvia la d per t) i sortida pel Frente la Aduana. També esmenta la volta de sant Jaume que es troba en la cruïlla del carrer Bonaire amb Pescaderia. Aquesta guia té edicions de 1833 i 1840; i un fulletó de 28 pàgines: “Adiciones y correcciones a la primera edición del Amigo del forastero en Barcelona y sus cercanía”, on es corregeixen alguns errors de les edicions anteriors. L’aparició del nom del carrer Pescateria, donat a un carrer perpendicular al carrer Montserrta,  probablement es deu al fet que l’espai d’aquest carrer durant un temps fou es trobà al costat de l’antiga peixateria de la ciutat.

Poc anys després, durant els inicis de la dècada dels anys 40 del segle XIX, la cartografia de la ciutat i les primeres guies de la ciutat de Barcelona mostren encara el nom de carrer Montserrat al carrer on havia estat la procura montserratina. En el Manuel del viajero en Barcelona de 1840[47], llibre escrit “por una reunión de amigos colaboradores” promoguda per Ferran Patxot, s’indica que en el “Cuartel I Barrio VI” hi ha el carrer Montserrate que té l’entrada pel carrer Pescaderia i la sortida Frente a la fuente. Era costum en aquesta època advertir el sentit de la circulació dels carrers indicant per on s’entra i per on es surt.

 

 

Però, en la relació de carrers del Manuel del viajero en Barcelona no surten ni el carrer Pescaderia ni la Volta de sant Jaume, nom que pocs anys després desapareix de totes les guies de Barcelona. En el plànol que acompanya aquesta obra[48] conegut com el plànol de Francesc Oliva, editor, i Eugeni Mabon, gravador, segueixen anomenant carrer Montserrate el carrer on es trobava la procura montserratina, probablement tancada després l’any 1835 com a conseqüència de la Bullanga d’aquest any.

Aquest mateix any, 1842, l’arquitecte major de l’ajuntament de Barcelona, Josep Mas i Vila, va publicar el Plano geométrico de la Ciudad de Barcelona aixecat a escala 1:4.000 i gravat per Ramón Alabern. En aquest plànol s’indica l’existència del carrer Monserrát (escrit sense primera la t i accent a l’a) identificat on avui es troba el carrer Pescateria; i la Volta de sant Jaume, volta existent al carrer Monserrat  tocant al carrer Bonaire i desapareguda poc temps després.

L’any 1842 es publicà la “Guía de Forasteros de Barcelona, judicial, judicial, gubernativa, administrativa, comercial, artística y fabril: dividida en dos partes” escrita per Manuel Saurí y Josep Matas. En aquesta guia hi havia una relació de tots els carrers de la ciutat de Barcelona indicant el sentit de circulació, per on s’entra i per on es surt. En aquesta relació de carrers hi havia el carrer Montserrat amb entrada pel carrer Pescaderia i sortida Frente la Aduana; i el carrer Pescateria (ara escrit amb t) [Guillem] que tenia entrada pel carrer de Bora del Rech [Rec Comtal] i sortida per carrer Montserrat. També s’indica l’existència de la volta de sant Jaume que es troba a la cantonada del carrer Bonaire amb Pescateria.

Exceptuant l’anterior referència, a partir dels any 40 del segle XVIII el nom del carrer de l’antiga Procura montserratina ja és el de carrer Pescateria. Aquest canvi pot ser atribuïble al tancament de la casa del monestir de Santa Maria de Montserrat després de la bullanga de 1835, revolta popular amb crema de convents, i l’existència de la peixateria de la ciutat en aquest carrer davant de l’antiga Procura montserratina. Després del tancament de la capella i la casa Procura l’edifici passà a desenvolupar activitats comercials i mercantils. Aquestes circumstàncies varen comportar segurament el progressiu desús del terme Montserrat com a toponímia del carrer i donaren peu al fet que el nom fos permutat amb el del veí carrer Pescateria [carrer de Guillem] utilitzat en aquella època per designar un petit carrer perpendicular al carrer Montserrat. Les guies de la ciutat de Barcelona i els plànols d’aquesta època reflecteixen el canvi de nom del carrer de Montserrat per carrer Pescateria, nom que perdurarà fins avui.

Aquest canvi de nom del carrer on havia estat la casa procura del monestir de Santa Maria de Montserrat s’hauria produït entre 1842 i 1848. L’any 1848, l’anterior plànol de Francesc Oliva i Eugeni Mabon reeditaren el seu anterior plànol de 1840 “corregido y aumentado”, com diu en el títol, amb un canvi significatiu en els noms dels carrers relacionats amb la procura montserratina. Ara, el carrer on es trobava la procura s’anomena ja carrer Pescaderia i el nom de carrer Montserrat ha passat a un carrer perpendicular a l’anterior, l’actual carrer Guillem. Durant un temps aquest carrer fou anomenat Montserrat de la peixateria i Joan Amades explica que l’any 1907 tornà a canviar de nom per l’actual de Guillem, pot ser en record a Guillem Llobetó[49].

 

L’editor Manuel Saurí anà reeditant la seva guia de Barcelona des de 1842 fins la seva mort, l’any 1854, i Josep Matas, coautor del llibre, seguí amb dues edicions més els anys 1861 i 1864[50]. Cada guia era una millora de l’anterior, però el canvi destacable es produí amb l’edició de 1849 quan es canvià el nom de Guía de forasteros per el de Manual Histórico-Topográfico estadístico y administrativo o Guía General de Barcelona per dedicar-la a la recent creada Junta de Fábricas de Cataluña. Aquesta guia incorporava un plànol del ciutat dibuixat a partir de la base proposada abans per Francesc Oliva i Eugeni Mabon. Aquest plànol de Barcelona va tenir noves edicions els anys 1852, 1855 i 1862. Aquests mapes contenen algunes imprecisions que foren transmeses posteriorment a altres representacions de la ciutat de Barcelona. En aquest nova edició de la guia Saurí-Matas es diu que el carrer Pescateria té l’entrada pel carrer Bonaire i la sortida Frente la Aduana mentre que el carrer Montserrate té l’entrada pel carrer Pescateria i la sortida pel carrer Paseo de san Juan [carrer antic de sant Joan]. Ja no s’esmenta la volta de sant Jaume situada a l’inici del carrer Montserrate.

 

 

Curiosament la guia de Manuel Saurí y José Matas comentava l’existència de la capella de la Mare de Déu de Montserrat situada en el carrer Portaferrissa, però no parlava de la capella existent al carrer Pescateria. La comparació dels diferents plànols editats per Saurí i Matas reflecteixen el canvi de toponímia dels carrers relacionats amb la Procura de Nostra Senyora de Montserrat a Barcelona.

  

Durant aquesta època, l’any 1855, es publicà el plànol del litògraf Josep Antoni Sala, Sistema Ackin. Plano de Barcelona con la división de distritos, el qual partia dels altres plànols existents però era més entenedor i la toponímia més llegible gràcies a una major dimensió i escala, i una edició més acurada.

¿Per què aquest canvi de nom? Es probable que el tancament de la casa procura montserratina provoqués que el nom de Montserrat entrés en desús i la permuta en la denominació fos provocada per aquesta circumstància. En algunes guies el nom del carrer havia estat identificat amb el de Montserrat de la peixateria, probablement per diferenciar-lo d’un altre carrer de la ciutat de Barcelona que també duia el nom de Montserrat al costat del carrer Arc del Teatre. A partir d’un moment de mitjans del segle XIX el carrer fou denominat directament com a carrer Pescateria fent referència a les dues peixateries de la ciutat construïdes entorn a l’antic carrer Montserrat. ¿Per què es conservà el nom de carrer de Montserrat en un carrer d’ordre menor? No hi ha prou informació per entendre la raó d’aquest canvi.

L’activitat de la casa procura

Entre els segles XVI i XIX  l’activitat de la casa procura montserratina fou la representació dels interessos del monestir a la ciutat de Barcelona, l’acció cívica a través de l’hospici i l’activitat pastoral desplegada des de la capella de la Mare de Déu de Montserrat annexa a l’edifici de la procura.

Hi ha una anècdota força descriptiva de la importància de la casa de la Procura del monestir de Santa Maria de Montserrat en la ciutat de Barcelona. Joan Amades explica[51] que els monjos de la casa procura celebraven unes sabatines, molt pomposes i lluïdes, que tingueren molt anomenada a la ciutat però que crearen un problema amb els frares agustinians del convent de sant Agustí (anomenat avui sant Agustí vell), situat en un extrem del barri de la Ribera. La celebració  de les quals van entaular un competència molt renyida, que va transcendir al poble i que va dividir els barcelonins en dos partits que es ridiculitzaven entre sí[52].

El monestir de sant Agustí fou una important institució barcelonina des del segle XIV fins el seu parcial enderrocament l’any 1716 com a conseqüència de les obres de la construcció de la Ciutadella. Tradicionalment s’ha considerat que a Barcelona va establir-s’hi una primera comunitat agustiniana, degut al pas per la ciutat de sant Paulí de Nola, ordenat sacerdot el 393. Sant Paulí de Nola hauria deixat a Barcelona una comunitat, de la que es tenen notícies des d’abans de la invasió musulmana, i, en un primer moment, haurien residit a Sant Pau del Camp. L’any 1309 els agustinians van establir-se al carrer del Comerç en uns terrenys cedits per Jaume Basset en l’indret conegut actualment com a Sant Agustí Vell [53]. L’església va començar a edificar-se l’any 1349[54] i la construcció de les dependències conventuals va allargar-se fins al segle XVIII. La seva església, actualment desapareguda, tenia a l’altar major el valuós retaule de Sant Agustí (1462-1475), obra de Jaume Huguet i els seus ajudants, encarregada pel Gremi de Blanquers i que es conserva parcialment al MNAC i al Museu Marès. A l’església de sant Agustí es també hi havia un retaule bizantí de la Mare de Déu de la Pietat que, segons es deia, havia dut de Roma, un marxant anomenant Miguel Roda. En ocasió de patir la ciutat de Barcelona una terrible pesta s’oferí un gran ciri que havia de cremar sens parar davant d’aquesta imatge. Ben aviat la pesta minvà i els barcelonins, en agraïment, van tenir a la Mare de Déu de la Pietat com la vetlladora de la salut pública. Durant molts anys va cremar constantment davant la imatge un ciri que la genet anomenava el ciri de la salut[55]. Durant quatre segles el convent va ser el centre vertebrador del barri de Sant Agustí Vell.

Les sabatines de la capella de la Procura montserratina al carrer Pescateria provocà un conflicte amb el convent de sant Agustí, conegut avui com a sant Agustí vell. Els barcelonins es dividiren en dos bàndols: uns sentien simpatia pels frares agustinians i eren devots d’una imatge de la Mare de Déu de la Pietat pintada damunt d’un retaule, i altres eren partidaris de la Mare de Déu de Montserrat. La polèmica entre els dos bàndols fou molt activa i ràpidament prengué tons irreverents. Els partidaris de la Mare de Déu de Montserrat deien que la verge dels agustinians era la Mare de Déu de l’empenta perquè la gent es donaven empentes per entrar a la seva església. Per la seva part, el afins dels agustinians deien que la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, no era catalana perquè els catalans no eren negres i, despectivament, l’anomenaven la Mare de Déu peixatera o de la Peixateria, o Mare de Déu Pescatera, per la posició de la Procura montserratina al davant d’una de les llotges de peix de la ciutat[56]. Per això, deien els crítics, que per anar a la capella de la Mare de Déu de Montserrat la gent s’havia de tapar el nas de tanta pudor de peix que feia l’entorn. Lamentablement, aquestes dues imatges que havien donat peu aquesta tensió entre els seus devots foren cremades anys després durant les revoltes de 1835.

La capella de la casa procura de Montserrat, segons diu Joan Amades[57], tenia una campana que es podia tocar des de baix per les persones que visitaven l’església. Era creença que els nuvis que s’embolicaven amb la corda de la campana, que era molt llarga, gaudirien d’una gran felicitat matrimonial. També es deia que si la núvia tocava la campa segur que seria mare i que tindria tants fills com campanades hagués tocat.

A Barcelona, la majoria de nuvis, després de casar-se anaven a la capella de la casa de la Procura de Montserrat. Si la seva disponibilitat econòmica ho permetia, després d’anar a la capella de la Procura pujaven al monestir de santa Maria de Montserrat perquè es creia que fent-ho el seu matrimoni seria més fort que altres matrimonis. Aquesta costum donà peu a la dita:

No és ben casat
el qui no porta la dona a Montserrat,
i el que no hi pot anar,
la porta al Born a passejar

Un cop acabada la Guerra de Successió i reestructurat el que quedava del barri de la Ribera la casa de la Procura de Santa Maria de Montserrat, junt amb la capella de la Mare de Déu de Montserrat, reprengué la seva activitat. Però, pel que sembla per diverses notícies de la premsa d’aquell temps, en l’edifici de la Procura hi havia altres activitats sense cap relació amb el monestir de Santa Maria de Montserrat.

La casa de la procura del monestir de Montserrat i la seva capella dedicada a la Moreneta fou utilitzada pels francesos com a oficines de marina durant l’ocupació francesa de la ciutat de Barcelona entre 13 de febrer de 1808 i el 28 de maig de 1814. Per un anunci publicat al Diari de Barcelona de 1809 es sap que durant  el període d’ocupació francesa de Barcelona (1808-1814) el Comandante Militar de Marina tenia la seva residencia en l’edifici de la Procura de Montserrat del carrer Pescateria[58] . L’any 1814, la casa procura era un punt per deixar encàrrecs tal com es desprèn del següent anunci “se avisa por medio del presente Periódico al Sr. Ramon Madriguera , que acuda a la casa procura del monasterio de Monserrate , en donde encontrará para él un recado interesante”[59]. Anuncis similars es publicaren durant diversos dies. En el Diari de Barcelona de 1821 es publicà un avís on es deia que a l’entrada de la casa procura es trobava “la mesa que Buenaventura Sola tenía en la Real Aduana bajo la escalera de la Contaduría de Provincia , en la que se despachan toda clase de documentos de Aduana, se ha trasladado en la entrada de la casa procura de nuestra Señora de Monserrate, frente dicha Aduana”.[60] Pel que diuen diversos avisos i anuncis es desprèn que l’activitat comercial s’havia diversificat força en els baixos de la casa procura. Un anunci de 1828 en el Diari de Barcelona comentava que “en el café de la casa procura de Monserrate frente la fuente de la Real Aduana , se venden licores de varias calidades en botellas, á saber: las de tres cuartillos a 7 rs. vn .; las de medio porrón a  4 , y una confitura de la fina á 109 la libra , todo, de superior calidad”[61]. La proximitat de la Duana a la procura montserratina afavorí el desenvolupament de gestions comercials relacionades amb les activitats marítimes: “el patrón Cristóbal Domenech de su falucho español la Concepción, saldrá en derechura para Cartagena por todo el día 28 de este mes, y admite cargo y pasajeros : dará razon Buenaventura Solá , en la entrada de la casa procura de Monserrate frente la Real Aduana”[62]. Sovint es troben anuncis similars en diverses edicions del Diari de Barcelona.

Sembla, per algun anunci als diaris, que la casa procura començà a llogar part del seu edifici:  tal com es desprèn del següent anunci de l’any 1929 “Está para alquilarse un piso alto en el edificio de la casa procura de Monserrate , frente la Real Aduana, con tres cuartos buenos frente el mar, cenador , dispensa y cocina con vistas a la escadería , y podrá añadirse otro cuarto más con vista a la entrada del Palacio: el que quiera alquilarlo podrá acudir a dicha casa procura”,[63]

A més d’aquestes activitats més comercials, la casa procura i la seva capella mantenien un treball pastoral com pot desprendre’s d’aquesta noticia de l’any 1829: “en la capilla de la casa procura de Monserrate frente la Real Aduana se celebrará mañana la fiesta de la Natividad de nuestra Señora. A las seis de esta tarde se cantará el Smo. Rosario, y en seguida empezará la novena, que a la misma hora se continuará en los demás días del novenario , concluyéndose en ellos con los gozos cantados. Mañana a las 7 habrá Misa cantada: a las 10 solemne oficio con asistencia de la música de la Sta. Iglesia , y predicará el P. Gaspar de Barcelona , religioso Capuchino ; a la tarde esplicará los misterios del Smo. Rosario, otro religioso de la misma orden. En la dominica infra Octava, dia del dulcísimo nombre de Maria, a las 10 habrá Misa solemne cantada por la música de Sta. Maria del Mar, y una plática. El día de la octava a las 10 habrá otra Misa cantada por la música de la Sta. Iglesia; y el día siguiente a las 8, la misma música cantará un aniversario por todos los fieles difuntos”[64].

L’any 1831 el monestir de santa Maria de Montserrat publicà un anunci el Diari de Barcelona en relació a unes terres que tenia a Barcelona i demanava a qui tingués documentació sobre aquesta propietat la fes arribar a la casa procura del carrer Pescateria:  “el escribano que tenga en su oficio las escrituras del antiguo notario fe Barcelona Josef Gallur , que vivía en el año de 1644, si tuviere a bien sacar copia auténtica de la escritura que ,en 3 de julio del mismo año formalizó dicho notario Gallur en establecimiento de una pieza de tierra de una mojada y tres cuartas , sita en la Cruz cubierta , hecho por el monasterio de Monserrate a favor de Ana Bons, antes Carbó, y se sirviere llevar o remitir la copia a la casa procura del mismo Monasterio , recibirá su honorario y las gracias”[65].

A l’any 1833 a la part baixa de l’edifici de la Procura va obrir-s’hi una tenda de refrescos: “en la tienda de refrescos situada delante la fuente de la Aduana, casa procura de Monserrate, se vende agua ferruginosa de la fuente da Moncada , traída cada mañana, y se llevará a las casas que la necesiten”[66]. Aquest mateix any davant la casa procura hi havia una caseta d’escrivent: “otro sugeto de mediana edad desea servir en clase de mayordomo o de criado: sabe el arte de cocina y el de repostería. Dará razon de sus circunstancias el escribiente que tiene su barraca al lado de la casa procura de Monserrate.”[67] Per un altre anunci es desprèn que la situació d’aquest escrivent era en el mateix portal de la casa.

La casa procura del monestir de Santa Maria de Montserrat fou tancada definitivament el 1835 en ocasió de la important bullanga d’aquest any. Les bullangues foren unes revoltes contra els ordes religiosos fonamentalment pel seu suport als carlins durant la guerra civil, als que s’afegí la crisi econòmica del comerç i la indústria i les conseqüències de l’epidèmia de còlera de 1834 a Catalunya. Un dels efectes de la bullanga iniciada el 25 de juliol de 1835 fou la crema de bona part del mobiliari i dels papers de l’arxiu de la casa procura el 5 d’agost de 1835. Una dona del poble entrà a l’església per agafar la imatge de la Verge montserratina i la tirà a la foguera[68].

Segurament, la casa procura de Montserrat a Barcelona fou venuda amb altres propietats religioses com a conseqüència de la desamortització de 1836. A partir d’aquest moment s’inicia una altra història per la casa procura montserratina del carrer Pescateria de Barcelona ja totalment desvinculat de la seva relació amb el monestir de Santa Maria de Montserrat. L’antic edifici de la Procura,  per la seva localització en la part inferior del barri de la Ribera, participà en la transformació del seu entorn com a conseqüència de l’edificació d’habitatges en nous carrers paral·lels al carrer de la Pescateria i la construcció de l’estació pel primer ferrocarril entre Barcelona i Mataró l’any 1848.  En el llibre Barcelona pam a pam Alexandre Ciri[69] proposà una interpretació de la distribució dels edificis de la Plaça de Palau a l’any 1848, els edificis més destacats eren: (1) Plaça Medinaceli (2) Capitania General (3) La Mercè (4) Muralla de Mar Vasa Collasso (6) Portal de Mar (7) Cases d’en Xifré (8) Encants (9) Convent de Sant Sebastià (10) Llotja (11) Duana (12) Estació de ferrocarril (13) Palau Reial (14) Jardí del General (15) Santa Maria del Mar. No surt identificada la casa procura montserratina, però sí queda representat al seu volum a continuació del Palau Reial.

En el gravat “Barcelone vue prise au-dessus des gares de Mataró” d’Alfred Guesdon, de 1856, s’aprecia l’edifici, característic per la seva desalineació al darrera del Palau del Virrei, que havia estat ocupat per la casa procura del monestir de Montserrat.

L’any 1858 Miquel Garriga i Roca, arquitecte municipal de Barcelona, va realitzar l’aixecament d’un plànol topogràfic de l’interior de la ciutat a escala 1:250, començat l’any 1856 i acabat el 1862), anomenat popularment «Quarterons Garriga i Roca». En el Quarteró nº 3 es representa la illa de cases on estava la procura montserratina i es pot apreciar com l’edifici  on havia estat la capella de Nostra Senyora de Montserrat sobresurt respecte l’alineació de les altres cases.

En diversos plànols dels anys 90 del segle XIX s’observa que com es manté l’avançada de l’edifici on havia estat situada la capella de la Mare de Déu de Montserrat al carrer Pescateria en relació al Passeig de l’Aduana.

Gràcies al plànols de finals del segle XIX es pot saber la numeració de les cases del que havia estat el barri de la Ribera. L’edifici de l’antiga capella de la casa procura del monestir de Santa Maria de Montserrat tenia el número 3 del Passeig de la Duana i l’edifici de la procura era el número 8 del carrer Pescateria. En un anuari comercial s’indica que el Passeig de l’Aduana nº 3 existia un agent de duanes anomenat R. Simó[70]. En un anunci a La Vanguardia de 1881 es diu “J. F. Obiols, Agente Administrativo y Judicial. Oficina dedicada al Servicio especial del los contribuyentes, fundada por su Sr. Tio y antecesor en 1830 .Atendiendo justas observaciones de muchos de sus clientes, seguirá recibiendo á las horas de costumbre en su antiguo despacho Paseo de la Aduana, número 3, bajos”[71]. Aquest anunci es repeteix en varis dies del mesos següents. Segons es diu en un anunci aquesta agencia es dedicava “Agencia fundada en 1830, para despacho de matrículas del subsidio Industrial y de Comercio, informes respecto las cuotas; declaraciones para despacho de fábrica; registro da marcas en Aduanas y Ministerio de Fomento, y todo lo corriente a contribuciones”. Més endavant l’activitat d’aquesta agencia es centrà en la gestió dels valors cadastrals de les finques urbanes tal com diu en un anuncia de l’any 1883 “Amillaramiento[72] de fincas urbanas para reclamar respecto su evaluación y renta. Despacho de Obiols Paseo de la Aduana, núm. 3, de 8 a 12”[73]. A finals d’aquest any 1883 es deixen de publicar aquests anuncis.

Els plànols i gravats de finals del segle XIX il·lustren sobre els canvis en l’ordenació urbanística del Pla de Palau i els principals carrers del barri de la Ribera. L’inici de l’enderrocament de la Ciutadella l’any 1868, que es prolongà uns quants anys, i l’ordenació urbanística de l’espai de l’Esplanada i la seva zona d’influència contribuí a reordenar tot aquells gran espai de la ciutat de Barcelona.

L’edificació de nous habitatges en els solars apareguts durant l’aterrament de la Ciutadella, contribuirien a donar un nou aspecte a tot el barri. Un cop fetes totes les transformacions urbanes la situació del carrer Pescateria a finals del segle XIX ja no evidenciava l’existència de l’antic casa de la Procura montserratina. Aquesta, passà a formar part de la història barcelonina.

 

 

 

 

 

 

Notes

 

[1] Amades, J. Vol I p. 160

[2] Hala, a l’edat mitjana, porxada en què hom contractava mercaderies.

[3] Per situar els indrets antics que es fant referencia en l’espai urbà actual s’indica entre claudàtors els noms actuals.

[4] Pallol, dipòsit públic on es guardava el gra.

[5] Blat

[6] Ainaud, J.; Gudiol, J.;  Verrie, F. P., 1947, “Catálogo monumental de España. La ciudad de Barcelona”, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid

[7] García i Espuche, A. (1987) Barcelona a principis del segle XVIII: la Ciutadella i els canvis en l’estructura urbana. Tesi doctoral. Volum I p. 118

[8] García i Espuche, A. (1987) Barcelona a principis del segle XVIII: la Ciutadella i els canvis en l’estructura urbana. Tesi doctoral. Volum I p. 90

[9] Pi i Arimón, A.A. (1854) Barcelona. Antigua y Moderna. Imprenta y librería Politécnica de Tomás Gorchs, Barcelona. p. 351

[10] Bruguera,M (1872) Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714. Establecimiento tipográfico editorial de Luis Fiol y Gros pp. 493-494

[11] Bruguera,M (1872) Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714. Establecimiento tipográfico editorial de Luis Fiol y Gros pp. 505

[12] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 106

[13] En aquella época el carrer Vidrieria anava des del Born fins l’actual avinguda Marquès de l’Argentera. Avui, un tram de l’antic carrer Vidrieria, el comprés entre el carrer Bonaire i l’avinguda del Marquès de l’Argentera, ha passat a nomenar-se carrer de Rere Palau. Un altre nom canviat al costat de la procura montserratina fou el del carrer Salset per el del carrer d’en Tripó

[14] Pi i Arimon, A.A. (1854) Barcelona, Antigua y moderna, vol I Barcelona, Imprenta y librería politécnica de Tomás Gorchs

[15] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 106

[16] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 108

[17] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Pruebas. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 111-112

[18] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Pruebas. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 119

[19] Carreras Candi, F. (1916) Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona. Establiment editorial de Albert Martín. Barcelona. p. 647

[20] VVAA (1988) Alimentació i societat a la Catalunya medieval, Anejos del Anuario de Estudios Medievales nº 20. Consejo Superior de Investigaciones Científicas p. 110

[21] VVAA (1988) Alimentació i societat a la Catalunya medieval, Anejos del Anuario de Estudios Medievales nº 20. Consejo Superior de Investigaciones Científicas p. 111

[22] La bolla era una peça de metall que era posada a cada cap de la peça de roba com a comprovant de pagament de l’impost que gravava la confecció de teixits. 

[23] Ainaud, J.; Gudiol, J.;  Verrie, F. P., 1947, “Catálogo monumental de España. La ciudad de Barcelona”, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid

[24] García i Espuche, A. (1987) Barcelona a principis del segle XVIII: la Ciutadella i els canvis en l’estructura urbana. Tesi doctoral. Volum I p. 121

[25] García i Espuche, A. I Guàrdia i Bassols, M (1986) Espai i societat a la Barcelona pre-industrial, Edicions de la Magrana i Institut Municipal d’Història Ajuntament de Barcelona p. 65

[26] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Pruebas. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 115-116

[27] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Pruebas. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 114

[28] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Pruebas. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 116

[29] Castelleví, F. De “Narraciones históricas” Volum IV. Años 1714-1724. Edició de Josep M. Mundet i Gifre i José M. Alsina Roca. Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, Madrid, 2002

[30] Castelleví, F. De op.c. pp. 252-253

[31] García i Espuche, A. I Guàrdia i Bassols, M (1986) Espai i societat a la Barcelona pre-industrial, Edicions de la Magrana i Institut Municipal d’Història Ajuntament de Barcelona p. 64

[32] García i Espuche, A. I Guàrdia i Bassols, M (1986) Espai i societat a la Barcelona pre-industrial, Edicions de la Magrana i Institut Municipal d’Història Ajuntament de Barcelona p. 63

[33] Memorial 1714

[34] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Pruebas. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita. Prueba IX p. LXXXII

[35] Sanpere i Miquel, S. (1911) Los terrenos de la Ciudadela Imprenta de Henrich y Comp. en comandita, Barcelona p. 62

[36] Sanper i Miquel, S. ( 1911) Los terrenos de la Ciudadela, Imprenta de Henrich y  Comp. en comandita, Barcelona, p 213)

[37] Sanper i Miquel, S. ( 1911) Los terrenos de la Ciudadela, Imprenta de Henrich y  Comp. en comandita, Barcelona, p CXLI

[38] Saurí, M. i Matas, J. (1849) Manual histórico-topográfico estadístico y administrativo o sea Guia General de Barcelona. Imprenta y librería de D. Manuel Saurí. Barcelona, pp. 191-192

[39] Pi i Arimon, A.A. (1854) Barcelona, Antigua y moderna, Barcelona, Imprenta y librería politécnica de Tomás Gorchs

[40] Pi i Arimon, A.A. op.c. p. 213

[41] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Pruebas. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita. Al llarg d’aquest obra es fa referencia el nom d’aquest carrer.

[42] Albert García Espuche comunicació personal

[43] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Pruebas. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 145

[44] Sanpere i Miquel, S. (1890) Rodalía de Corbera. Topografía antigua de Barcelona. Pruebas. Ayuntamiento de Barcelona, Imprenta de Henrich y compañía en comandita p. 29

[45] Manual y Guía de Forasters per a saber los noms y trovar facilment los Carrers, Plassas y Travesías, juntament los Colegis y Gremis situats en esta present ciutat de Barcelona; ab un Indice General y à la fi una Llista de tots los Monuments, y Adoracions, que hi ha en dita Ciutat per una curiós desta capital (1761)

[46] Roca-Lavedra, F (1831) El Amigo del forastero en Barcelona y sus cercanías, Barcelona: llibrería de José Solá

[47] Patxot Ferrer (1840) Manual del Viajero en Barcelona en vista de los mejores documentos y datos estadísticos redactado por una reunión de amigos colaboradores imprenta de Francisco Oliva, Barcelona

[48] Plano de la ciudad de Barcelona. Francisco Oliva editor.

[49] Amades, J. (1984) Històries i llegendes de Barcelona, volum III. Edicions 62, Barcelona, nota 63 pàgina 1021

[50] Rodríguez Pedret, C. (2017)  “El vademécum de la ciudad París y Barcelona en las guías y descripciones urbanas, 1750 – 1920”  Tesi doctoral. Universitat Politècnica de Barceloma,p 263

[51] Amades, J. (1984) Història i llegendes de Barcelona, volum II Edicions 62, p 834

[52] Amades,J  (1984) Història i llegendes de Barcelona, volum II Edicions 62p. 136-137

[53] https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02agus.htm

[54] https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02agus.htm

[55] Amades, J. (1984) Història i llegendes de Barcelona, volum II Edicions 62 p.135

[56] Amades, J. (1984) Història i llegendes de Barcelona, volum II Edicions 62 p.137

[57] Amades, J. (1984) Història i llegendes de Barcelona, volum II Edicions 62 p.834

[58] Diari de Barcelona 10 octubre 1809 p. 1192

[59] Diari de Barcelona 9 octubre 1814 p. 644

[60] Diari de Barcelona 16 desembre 1827 p. 2799

[61] Diari de Barcelona 1 desembre 1828 p. 2686

[62] Diari de Barcelona, 24 maig 1828 p. 1158

[63] Diari de Barcelona, 21 març 1829 p. 639

[64] Diari de Barcelona 7 de setembre de 1829, pp. 1999-2000

[65] Diari de Barcelona, 3 agost 1831 p. 1720

[66] Diari de Barcelona 21 maig 1833 p. 7130

[67] Diario de Barcelona 6 de maig 1833 p.1010

[68] Amades, J (1930) Butlletí Cenetre Excursionista de Catalunya nº 418, març p. 84

[69] Cirici Pellicer, A. (1971) “Barcelona Pam a Pam” Editorial Teide, p. 202

[70] Muñoz Cerisolá,N.  Indicador comercial de España para 1891, Málaga

[71] La Vanguardia, diumenge 7 d’agost de 1881

[72] Llista o padró on consta els bens d’una ciutat y els seus titulares.

[73] La Vanguardia, 12 agost 1883, pàgina 2

[74] Patxot, F. (1840)  Manual del viajero en Barcelona, redactado y recopilado en vista de los mejores documentos y datos estadísticos por una reunión de amigos colaboradores. Imprenta de Francisco Oliva. Barcelona