Creu dels escolans

Hi ha una indret en el camí de la Costa de Montserrat, conegut també com el camí de les Bateries, identificat com la creu dels Escolans. La primera referència a aquesta toponímia apareix a finals del segle XIX en un plano de la Guia Baedeker, però no hi ha cap referènica anterior, com tampoc he vist cap esment al topònim de Capítol que Ramon de Semir dona a l’indret on es situa aquesta creu. Diverses cròniques de viatges al santuari montserratí pujant des de Collbató per camí de la Costa esmenten l’existència de set creus de pedra en el camí i una d’elles està situada a prop de la cruïlla amb el camí de les ermites en el pla de sant Miquel que podria ser l’indret on es situa la Creu dels Escolans.

En la crònica “Pélerinages monastiques.Tome 1 par le moine Théophile 1890-1892” (escrita pel monjo benedictí viatger Théophile Bérengier, 1890, p. 138) es diu “Mais à peine a-t-on fait, au-delà, quelques détours dans une sorte de couloir, contournant la montagne, que l’on se trouve bien dédommagé de sa peine par une vue magnifique, ouverte tout á coup vers l’Orient, entre deux énormes rochers qui forment, en cet endroit, une arcade naturelle: une croix de pierre invite les voyageurs à se reposer un moment sur ses marches, devant ce splendide panorama. Un peu plus loin, le chemin se bifurque. A droite il conduit au grand monastère ; a gauche il monte vers l’ermitage de Saint-Jérôme”  (Però tan bon punt heu fet unes quantes voltes més enllà, en una mena de passadís, passant per la muntanya, us trobeu ben compensat el vostre problema per una magnífica vista, oberta de sobte cap a l’est, entre dues roques enormes que formen, en aquest indret, una arcada natural: una creu de pedra convida el viatger a descansar un moment a les seves escales, davant d’aquest esplèndid panorama. Una mica més enllà, el camí es bifurca. A la dreta porta al gran monestir; a l’esquerra s’enfila cap a l’ermita de Sap Jeroni). Aquesta crònica parla d’unes escales a la creu, la qual és coherent amb la idea de que aquesta creu era una creu coberta. Curiosament, no esmenta cap altre creu d’aquestes característiques, en cap altre indret del camí. Situa aquesta creu propera a la cruïlla del camí de les ermites, per la qual cosa sembla que està parlant de l’indret anomenat avui el Capítol on es troba la Creu dels Escolans.

La referència a les roques que formen com uns muntants d’una finestra a través dels quals s’obra una visió panoràmica es troba en una sèrie de cròniques de G. De Lavigne sobre la seva anada al santuari montserratí. En una crònica diu: “Deux roches forment comme les montants d’une énorme fenêtre et dirigent la vue, on se trouve, à ce point, à moitié environ de la hauteur de la montagne, c’est-à-dire à cinq cent quarante mètres au-dessus de la plaine. / Le regard découvre une immense contrée dont les premiers plans se signalent par cet aspect rouge doré des terres descendant de la montagne. Aux pieds du spectateur est Olesa, entourée de nombreuses plantations d’oliviers, à droite Esparraguera, au centre Martorell, en arrière Molins de Rey, et plus loin, dans le fond, on découvre les deux cités industrielles de Tarrasa et de Sabadell. A travers ce paysage sans fin, circule le Llobregat, qui fertilise les campagnes, et dont le cours se dessine jusqu’au Montjuich, au pied duquel il se jette dans la Méditerranée / Un peu au-delà de ce point de vue, sur une espèce de petit plateau où le pied est plus sûr, où la tête peut se reposer de toutes ces provocations au vertige, nous rencontrâmes une bifurcation du chemin. A droite, il conduit vers le monastère à gauche il continue à gravir pour atteindre la cime-du San Geronimo” (Dues roques es formen com els muntants d’una finestra enorme i dirigeixen la vista, una es troba, en aquest punt, aproximadament la meitat de l’alçada de la muntanya, és a dir, cinc-cents quaranta metres per sobre de la plana. La mirada descobreix una regió immensa els primers plans de la qual estan marcats per aquest aspecte vermell daurat de la terra que baixa de la muntanya. Als peus de l’espectador hi ha Olesa, envoltada de nombrosos camps d’oliveres, a la dreta Esparraguera, al centre de Martorell, darrere de Molins de Rei, i més enllà, al fons, descobrim les dues ciutats industrials de Terrassa i Sabadell. Per aquest paisatge interminable discorre el Llobregat, que fecunda el camp, i el curs del qual es traça fins a Montjuic, als peus del qual desemboca al Mediterrani. / Una mica més enllà d’aquest punt de vista, en una mena de petit altiplà on el peu és més segur, on el cap pot descansar de totes aquestes provocacions al vertigen, ens trobem amb una bifurcació del camí. A la dreta porta cap al monestir a l’esquerra segueix pujant fins arribar al cim de San Jeroni. ” (Le Montserrat, La Gazette des aux, 4 novembre, 1869 p. 347-348). Aquesta darrera crònica situa aquesta finestra a prop de la cruïlla del camí de les ermites, probablement proper al descrit anteriorment per Théophile Bérengier, però, sorprenentment, no parla de cap creu.

En la seva crònica del viatge Claude de Bronseval, que l’any 1532 va pujar pel camí de la Costa acompanyant l’abat de Clairvaux i el seu seguici, comenta que  pròxima a l’indret on hi ha una de les set creus del camí de la Costa de Montserrat “no muy lejos de ella hay otra más sencilla de piedra”[1]. Podria ser que hi hagués alguna creu en algun lloc del serrat dels Monjos i fos visible des del camí de la Costa.

La majoria de cartografies montserratines reprodueixen l’existència de la Creu dels Escolans. En una de les primeres cartografies parcials conegudes, com és la Guia Baedeker de 1898 es representa aquesta creu. També es fa en els mapes de Joan Cabeza de 1909 i 1928 es representa aquesta creu. Sorprenentment, la guia Montserrat. Itinerari de l’any 1909, a la qual el mapa de Joan Cabeza és un complement, no s’esmenta l’existència d’aquesta creu. El mapa de Ramon de Semir de 1949 es representa la creu i s’introdueix la toponímia de l’indret anomenat el Capítol.

Avui, al costat dels indicis de la creu dels escolans hi ha un important munt de còdols d’origen desconegut. La seva presència podria estar relacionat amb el que comenta José Vargas Ponce en la seva crònica de la puja a Montserrat. José de Vargas Ponce, polític il·lustrat a cavall dels segles XVIII i XIX, explica la seva pujada al santuari de Santa Maria de Montserrat l’any 1799. Segons la seva crònica, transcrita pel pare Cebrià Baraut, en el camí de la Costa “de quando en quando se hallan cruzes o señal de que las hubo, cuyo signo es acerbo de muchísimos millares de piedrecitas arrojas a su pie por los supersticiosos rancios, costumbre que tal vez viene desde la gentilidad: Jacer lapidem in acerba Mercurii”. Segons en una nota del pare Baraut es tracta d’un proverbi romà referit a que els viatgers en alguns punts del camí deixaven pedres en honor a Mercuri. Avui, en algun indret del camí de la Costa, per exemple al costat del coll on es trobava la dita Creu dels Escolans hi ha una important acumulació de pedres de petita grandària i el seu origen podria ser aquesta costum antiga esmentada per José de Vargas Ponce.

 

En l’indret de la Creu dels escolans hi ha les evidencies d’uns sots a la roca que recorden els punts d’ancoratge d’alguna estructura vertical. Són sis ancoratges amb una distribució particular i alguns marquen una distribució regular. N’hi ha quatre que descriuen un rectangle i dos més situats més irregularment. Un d’aquests darrers forats (identificat amb el nº 3) és el doble de llargada dels anteriors i un dels que descriu el quadrat (identificat amb el n º 5) és de poca fondaria. Els forats tenen un profunditat de 6 centímetres.

Il·lustració 1 

Il·lustració 2

 

 

Per analogia amb altres forats vistos en altres indrets de la muntanya els vistos en la creu dels escolans podrien estar relacionats amb les segones creus del camí de la Costa de Montserrat construïdes entre1505-1509 per iniciativa del noble Galceran de Requesens. Aquestes capelles cobrien les creus i proporcionaren un lloc de recolliment als pelegrins, a l’estil de les anomenades creus cobertes d’altres indrets . El portuguès Gaspar Barreiros que va veure les creus a mitjans del segle XVI en proporciona una descripció força acurada[2]. Diu Barreiros “de Montserrat a Collbató hay una legua de muy áspero descenso, en la que el camino da siete vueltas, y en ella hay siete cruces de piedras en ciertos pasos, con los gozos de Nuestra Señora esculpides de una parte y las angustias de la otra, muy bien labrados, con cubierta armada sobre cuatro columnas de piedra, forrado por encima de placas de plomo por causa de los vientos que en esta montaña soplan con grande furia y sirven de balizas para enseñar el camino a los pelegrinos, además de dar mucha majestad a la romería y hacer devoción a los que van por aquel camino”. En diversos indrets de Catalunya encara es conserven creus cobertes i les mides de l’obra és similar  a les observades entre les marques de la Creu dels Escolans.

Creu Coberta de La Selva del Camp, Fotografia de creusdeterme.blogspot-com. Reproducció del monument original destruit l’any 1936L’estructura de les creus del camí de la  Costa de Montserrat és similar a altres creus cobertes existents en al tres indrets de Catalunya. És molt similar al peiró cobert de La Selva del Camp, antiga fita que marcava els camins des de la Selva del Camp en direcció a Alcover i Valls. L’obra gòtica original es va destruir al 1936 i l’actual és una rèplica. Es considera una creu de terme situada a l’antiga cruïlla de la carretera vella d’Alcover i el camí de la Mare de Déu. que condueix a l’ermita de Paret Delgada. Aquesta creu inicialment no era coberta. Es va cobrir al segle XVI. S’aixeca damunt una plataforma quadrangular de més d’un metre d’alçada. De cada cantonada surt una pilastra de pedra picada que sosté una teulada a quatre vessants, coronada per una senzilla creueta de ferro (Diputació de Tarragona)

La possibilitat que les marques trobades en l’indret anomenat de la Creu dels escolans fos un indici de les pilastres que cobrien les creus del camí de la Costa de Montserrat, determinarien l’amplitud de la superfície de la base d’aquestes creus. Si fos així, caldria esperar trobar unes superfícies similars en els indrets on es suposa que hi ha la resta de creus, en el cas que totes o algunes, estiguessin cobertes. Queda també per esbrinar d’on ve la toponímia de Creu dels escolans. Anaven allí els escolans amb els seus instruments a tocar?, com es diu que feien a la capella de sant Miquel, en aquest cas per dialogar musicalment amb altres escolans que restaven al monestir. Un detall a interpretar és la significació de l’acumulació de pedres al costat de la Creu del Escolans, fet que no es observable avui en les altres creus del camí de la Costa de Montserrat. La Creu dels Escolans deixa diverses qüestions obertes que mereixen seguir-les estudiant.

[1]Bronseval, C. (1991) Viaje por España 1532-1533 (Peregrinatio Hispanica) Editorial Centro de Estudios Ramon Areces S.A. pp. 67-68

[2] Barreiros, G. (1952) en J. García Mercadal Viajes de extranjeros por España y Portugal. Desde los tiempos más remotos hasta los fines del siglo XVI, Aguilar S.A. de Ediciones, Madrid