Creus del camí de la Costa

Primeres creus

Les persones que caminen, i en alguns casos corren, pel camí de la Costa de Montserrat, anomenat modernament com a camí de les Bateries, transiten per un dels camins històrics més importants de la muntanya de Montserrat. A l’època medieval fou el camí real per pujar al santuari de la Mare de Déu de Montserrat, a peu o amb l’ajut d’animals ferrats. Durant anys fou el pas principal de reis i personalitats que pujaven al santuari montserratí. També fou escenari d’algunes escaramusses relacionades amb la Guerra del Francès i modernament ha estat utilitzat per molts peregrins, romeus i excursionistes. Les guies de viatges del segle XIX i inicis del XX sempre esmentaven d’aquest camí i parlaven del servei de mules que, sortint de Collbató, ajudaven a facilitar l’ascensió al monestir de Santa Maria de Montserrat.

La importància que tingué aquest camí en l’època medieval ho confirmen la presència de set creus que, espaïdes al llarg del seu trajecte, invitaven als peregrins a aturar-se i pregar. Al segle XIV, el rei Pere III, el Cerimoniós, (1336-1387) va encarregar i pagar la construcció, i la instal·lació de set creus al camí de la Costa[1] de Montserrat. Els treballs començaren abans del 1366, durant el priorat de Jaume de Vivers, i s’allargaren fins al 1372. Eren unes creus tallades per Ramon Merenyà mestre picapedrer de Girona, coronades amb relleus de Pere de Moragues (1330-1387/88) i policromades per Bartomeu Soler, pintor i ciutadà de Barcelona. Pere Moragues era, segons el pare A.M. Albareda, una de les figures més representatives de l’escultura i de l’orfebreria catalana dels tres-cents[2]. El mestre picapedrer lliurà la seva feina el novembre de 1369. El cost de tota l’obra fou: el picapedres cobrà 600 sous o 30 lliures per tallar les pedres de les creus; l’orfebre Pere Moragues percebé 25 florins d’or o 1.088 sous (54 lliures i 8 sous); i el pintor Bartomeu Soler rebé 33 florins.[3] La construcció d’aquestes set creus fou lenta atès que el primer pagament s’efectua el primer de novembre de 1366 i les últimes quantitats són abonades l’octubre de 1372.

La primera referència moderna a les creus la dona, indirectament, l’historiador Agustí Duran i Sanpere l’any 1929 quan, al parlar dels pintors que intervingueren en fer els sostres gòtics de la Casa de la Ciutat de Barcelona, comenta que un d’aquests pintors, Bartolomé Soler “l’any 1372 cobrava, de part del rei, 32 florins d’or per la decoració de set creus de pedra que devien alçar-se a la muntanya de Montserrat. Aquestes creus les havia fet l’escultor Pere Moragues” [4]  Pocs anys després, 1936, el cardenal Anselm M. Albareda, monjo de Santa Maria de Montserrat, en un estudi sobre l’escultor Pere Moragues, aportarà més informació sobre aquestes creus. Pere Moragues, segons afirma Assumpta Muset, era “l’artista de moda del moment i l’escultor de confiança del monarca” [5].

És important precisar, tal com fa el pare A.M. Albareda, l’encàrrec de Pere III fou construir unes creus que havien d’alçar-se en diversos indrets de la muntanya de Montserrat. No es tractaven de creus de terme, sinó d’unes creus de pedra que tenien una funció més religiosa perquè, segons Albareda, aquestes creus “estaven al llarg dels camins que manaven al monestir i invitaven els pelegrins a uns moments de repòs i de preguera. En alguns retaules, anteriors a la xilografia montserratina, com el d’Alfajarín, hom no negligí de marcar aquestes creus i precisament en el camí que puja de Collbató”[6]. J. Gudiol suggereix que aquestes creus “donaven indicació per resar determinades oracions de salutació a la Verge, tal com succeeix amb la creu d’en Riba i amb les nous creus de Núria”[7]. Les paraules del pare Albareda obren la possibilitat que l’encàrrec del rei Pere III anés més enllà de les set creus del camí de la Costa de Montserrat i també es posessin creus en altres indrets sota el patrocini real. En la nota de pagament de Pere Morgades de l’1 de novembre de 1366 s’indica que és per unes creus que “deuen ésser posades en certs llochs de les roques de Madona Sancta Maria de Montserrat”. Hi ha una certa ambigüitat en la precisió de quins són aquests llocs. Com que no es té el text de l’encàrrec original del rei Pere III les referències a les creus provenen de notes relacionades a les feines fetes per la seva realització i instal·lació.

1 . Retaule a l’església parroquial de sant Miquel d’Alfajarín (Saragossa). En el primer pis del retaules es representa la Mare de Déu de Montserrat acompanyada, en els laterals, per sant Blai ,a la dreta, i sant Antoni abat a l’esquerra. En els camins del retaule hi ha vàries creus: set en el camí de l’esquerra i cinc en el de la dreta.

2. Detall del retaule de Nostra Senyora de Montserrat d’Alfajarín. Oli sobre taula. Taller de Miguel i Juan de Boniella, 1480-1490. Església parroquial d’Alfajarín (Saragossa). Imatge del llibre Nigra Sum on la reproducció retalla l’amplada del retaule original i només es veu parcialment la primera creu, a baix a l’esquerra.

Sobre el nombre de creus que hi ha en el camí de Collbató no hi ha dubte que són set. En un document, de juny de 1372, que aporta el pare Albareda en el seu article, es diu que “Bartomeu Soler cobra 33 florins per haver pintat les creus fetes per Pere Moragues. Item, done an Barthomeu Soler, pintor e ciutadà de Barchinona, per vigor de .j. manament … ab to qual lo senyor rey manà al racional que totes quantitats que yo haia pagades o pagaré, per rahó de les creus de Muntserrat, me rebe en compte, done at dit Barthomeu Soler, per pintar .vij. creus de pedre quis deuen posar en les muntanves de Muntserrat, segons que en una àpocha se conté que cobre… .xxxiij florins d’or. (Barcelona, Arxiu del Reial Patrimoni, 361, f. 154 v.)”. Un altre document signat el 17 novembre 1369 referent al cobrament de Ramon Merenyà  de 600 sous per les columnes de les creus que feia Pere Moragues es diu: “Item, per vigor de .j. manament cobrat el .viij. libre ordinari en .cxcvj. cartes, done an Ramon Merenyà, picapedrer de la ciutat de Gerona, per preu de .vij.. colones de pedre, les quals ha obrades per raó de les creus quel senyor rey manà fer en la costa de Muntserrat, segons que en .j. àpocha se conté, feta e aclosa per en Barthomeu Tort, notari, a .xvij. de novembre del any present [13691] .dc. sol. bar. [Nola marginal:] Apocha. E és cert quel dit manament to cobrat en to dit compte e carta” (Barcelona, Arxiu del Reial Patrimoni, 358, I. 182). Malgrat no disposar del document original de l’encàrrec del rei Pere III aquests dos documents queda clar que són set columnas situades en el camí de la Costa de Montserrat.

L’article del pare Albareda mereix alguna acotació. Hi ha una imprecisió respecte al lloc on s’han de situar les creus perquè explícitament es diu “diversos indrets de la muntanya” i “es col·locaven al llarg dels camins”. Hom pot suposar que les creus foren situades en els diversos camins que feien servir els peregrins i romeus per pujar al santuari de la Mare de Déu. És veritat que el pare Albareda comenta que en el retaule d’Alfajarín es pinten les creus del camí que puja a Collbató. No crec que el retaule intenti ser una representació topogràfica de cap camí montserratí, como tampoc la Mare de Déu, pot considerar-se representativa de la Mare de Déu de Montserrat. Més aviat el retaule és una al·legoria sobre com l’artista suposa que deu ser la Mare de Déu de Montserrat i el santuari. Es sap que el retaule es refereix al santuari montserratí perquè un filacteri a la part inferior identifica la imatge com “Scta. Marya de Montserra[t]”.

Quan el cardenal Albareda va escriure el seu article sobre Pere Morgades, l’any 1936, en el museu del monestir, hi havia dos braços de creus historiades i comenta que estaven en un estat tan deteriorat, que no es podia determinar si eren de les creus encarregades pel rei Pere III. Segons Josep C. Laplana aquestes creus “ho sabem per documents trobats, als braços transversals portaven esculpits en relleu els set goigs i  els set dolors de la Mare de Déu”[8]. Cadascuna de les creus portava els goigs i els dolors “esculpits en l’anvers i en el revés” [9].  Recordem que els set dolors eren: la profecia de Simó, la fugida a Egipte, la pèrdua del nen al Temple, la trobada de la Mare de Déu amb Jesús al Via Crucis, Jesús a la creu, Maria rep el cos de Jesús als seus braços i el cos de Jesús és dut a la tomba. Per la seva part, els set goigs eren: l’Anunciació, la Nativitat de Jesús, l’Adoració dels Reis Mags, la Resurrecció de Jesús, l’Ascensió de Jesús, la Pentecosta i la Coronació de Maria al cel. No existeix cap registre de com es representaven aquests goigs i dolors en les creus.

Pocs anys abans de la construcció d’aquestes creus, el prior de Santa Maria, Jaume de Vivers, el 27 de juliol de 1351, s’havia queixat, aprofitant una visita del rei Pere III al monestir, dels impediments posats pels homes de Sibil·la de Durfort, vídua de Ramon de Durfort, senyora de Collbató, als peregrins i traginers que transitaven pels camins meridionals de la muntanya. Segons comenta el pare Xavier Altès, el rei manà adobar novament els rostos camins de la muntanya de Montserrat i erigir en el camí – aleshores la principal via d’accés al monestir – de Collbató a Montserrat set creus de pedra que representaven els set goigs i els set dolors terrenals de la Mare de Déu per acompanyar piadosament els qui feien la costa de Montserrat[10]. El pare Xavier Altés indica que l’autoritat reial vetllava també pels pelegrins, i en controlava la procedència política i l’ordre públic per mitjà de guiatges i salvaguardes personals i col·lectives, concedides i renovades per tots els monarques des de Jaume I. El camí de la Costa de Montserrat tenia la consideració de camí ral. La consideració de camí real conferia a la via una categoria especial. A l’edat mitjana els camins públics eren una propietat del monarca i per això en gaudien de la seva protecció. X. Campillo i R. López-Monné afirmen que la pertorbació dels camins públics o els delictes contra els viatgers eren considerats molt greus[11]. El domini reial donava garanties de seguretat als viatgers, tot i que no volia dir que la casa del rei s’ocupés del manteniment de la via.

Per la bona feina feta per Pere Moragues en les set creus, el prior de santa Maria de Montserrat, Jaume de Vivers li encomanà, probablement, la construcció d’una capella en honor de les onze mil verges que havia de ser el seu sepulcre[12].

Segones creus

Les set creus foren substituïdes, 125 anys després, per unes de noves amb unes capelles que cobriren els monuments primitius i proporcionaren un lloc de recolliment als pelegrins, a l’estil de les anomenades creus cobertes d’altres indrets[13].  El noble Galceran de Requesens i Joan de Soler (+1505)  va deixar escrit en el seu testament, redactat el 29 de juny de 1505, que es construïssin set creus al voltant dels camins d’accés al monestir de Montserrat, obra per la qual va deixar entre 350 i 400 lliures: “E més, vull, e ordón que, si ‘s seguía la mía mort, lo que Déu no vulla, ans d’acabar la obra de les Set Creus de la Costa de Montserrat, que los dits marmessors meus complesquen la obra que mancarà fins al dit nombre de Set Creus, donant e dispenent per cascuna de les Creus que mancarán, fins en nombre de trescentes sinquanta, e quatre centes liures”. [14](Madurell, 1947, p. 214). Les creus s’havien de fer al camí de “la Costa de Montserrat”, actualment conegut com el camí de les Bateries o camí vell de Collbató, el camí habitual dels pelegrins i visitants que anaven al santuari venint des de Barcelona. Aquesta obra es desenvolupà entre els anys 1505-1509. Algunes de les creus presentaven l’heràldica de la família Requesens.

Diu Joan Yeguas i Gassó[15] que entre 1505 i 1509 hi ha documentada una despesa total de 719 lliures per les obres realitzades en aquestes creus. Aquesta quantitat és la suma de 355 lliures i 12 sous per als picapedrers, 70 lliures per als carreters que porten la pedra, 53 lliures per als fusters, 20 lliures pel ferro, 226 lliures i 6 sous pel plom, i 47 lliures i 8 sous per als carreters que porten el plom. Els artistes d’aquestes noves creus són: Lluís d’Otazu, que dirigeix els picapedres, i també hi ha pagaments a Joan de Garay i Joan de Guivaza.

Aquestes creus constituirien, en paraules del pare F. X. Altés, “una de les primeres tipologies de la iconografia montserratina”[16]. Assumpta Muset, en l’esmentat article, no parla de creus de nova construcció, només comenta que “al segle XV s’hi van afegir unes capelles que cobriren els monuments primitius i proporcionaren un lloc de recolliment als pelegrins. Estaven sostingudes per columnes vuitavades i capitells de pedra”. Segons J. Gudiol “en nostra terra es seguí molt freqüentment la costum de cobrir les creus monumentals, que aleshores prenien el nom d’oratoris”[17]. Alguns dels capitells de les columnes estaven esculpits i estaven cobertes amb planxes de coure. Curiosament, un d’aquests capitells es pot veure actualment, encastat en un tram del torrent del Lladerns[18]. El portuguès Gaspar Barreiros que va veure les creus a mitjans del segle XVI en proporciona una descripció força acurada d’aquestes creus[19]. Diu Barreiros “de Montserrat a Collbató hay una legua de muy áspero descenso, en la que el camino da siete vueltas, y en ella hay siete cruces de piedras en ciertos pasos, con los gozos de Nuestra Señora esculpides de una parte y las angustias de la otra, muy bien labrados, con cubierta armada sobre cuatro columnas de piedra, forrado por encima de placas de plomo por causa de los vientos que en esta montaña soplan con grande furia y sirven de balizas para enseñar el camino a los pelegrinos, además de dar mucha majestad a la romería y hacer devoción a los que van por aquel camino”.

José de Vargas Ponce, polític il·lustrat a cavall dels segles XVIII i XIX, explica la seva pujada al santuari de Santa Maria de Montserrat l’any 1799. Segons la seva crònica, transcrita pel pare Cebrià Baraut, en el camí de la Costa “de quando en quando se hallan cruzes o señal de que las hubo, cuyo signo es acerbo de muchísimos millares de piedrecitas arrojas a su pie por los supersticiosos rancios, costumbre que tal vez viene desde la gentilidad: «Jacer lapidem in acerba Mercurii»”. Segons en una nota del pare Baraut es tracta d’un proverbi romà referit a que els viatgers en alguns punts del camí deixaven pedres en honor a Mercuri. Avui, en algun indret del camí de la Costa, per exemple al costat del coll on es trobava la dita Creu dels Escolans hi ha una important acumulació de pedres de petita grandària i el seu origen podria ser aquest costum antiga esmentada per José de Vargas Ponce. Mereix fixar-se que José de Vargas Ponce parla, l’any 1799, que hi havia creus

La majoria de pintures i gravats dels segles XV, XVI y XVII reprodueixen amb fidelitat l’existència d’aquestes creus. Però no tots els gravats les mostren de la mateixa manera. Hi ha un grup que representen el camí de la Costa amb creus sense estar cobertes. Una de les primeres representacions d’aquestes creus es troba en el retaule de Nostra Senyora de Montserrat d’Alfajarín. En aquest oli sobre taula del taller de Miguel i Juan de Boniella, fet entre 1480-1490 que es troba a l’església parroquial d’Alfajarín (Saragossa) on sembla que el camí de la Costa està representat dues vegades amb les corresponents creus. El pare Laplana comenta que el mestre d’Alfajarín “només devia conèixer el que li havien explicat de la peculiar geografia de Montserrat, per això multiplica per dos el camí i les creus, i crea, entre els revolts, uns terribles precipis com goles de llop que amenacen els qui es desvien del bon camí”[20].  La suposada duplicitat del camí de Collbató podria tenir una altra interpretació. El camí de la dreta del retaule no es tractaria del camí de la Costa de Collbató, si no podria tractar-se d’una al·legoria a les creus presents en altres camins de Montserrat per acompanyar els pelegrins. Fet que quedaria recollit en l’encàrrec, comentat abans, d’instal·lar creus en diversos llocs de la muntanya.

3 Detall de l’obra Mare de Déu amb l’infant Jesús serrant, Oli sobre tela. Primera mitat del segle XVI. Museu de la Santa Cruz, Toledo. Les set creus fiten el camí com a creus de terme, sense coberta

4 Detall de la pintura de Montserrat de Anton van den Wyngaerde 1563, Österreichische National bibliothek de Viena

5 Gravat de P. Rosillo, fet a Mèxic, 1672 publicat en un díptic editat per J. B. Batlle que inclou unes Cobles fetes en laor de la gloriosa Verge Maria intitulada de Montserrat, Barcelona, L’Arxiu, 1928

6 Estampa popular de la mare de Déu de Montserrat. Gravat del menoret austríac Jeroni Strasser fet el 1602. Hi ha un gravat original d’aquest a: Coronica general de la orden de San Benito, patriarca de religiosos. Antonio de Yepes, (1613), vol. 4, pàg. 222-223. (Biblioteca del Monestir de Santa Maria, NP NP13775).

7 Gravat colorejat de Josep Bernat Flaugier, 1791

8 Gravat de 1898, Manresa : Impremta de Lluís Roca (Biblioteca de Montserrat, NP00034)

Figura 9 Estampa de la Mare de Déu de Montserrat de 1524. Gravat de Joan de Rosenbach on es poden apreciar algunes de les creus cobertes amb les capelles del camí de la Costa de Collbató, Gabinet de Gravats (núm. 13.620), Biblioteca de Montserrat,

Figura 10 Estampa “Santa Maria de Montserrato” d’Antonio Lafreri, (1572). Aquest gravat serví de model per  altres que el seguiran. En el camí de la Costa es veuen persones i animals, així com les creus cobertes. (Biblioteca del Monestir de Montserrat, NP 13.615)

 

Figura 11 Detall de l’estampa “Santa Maria de Montserrato” d’Antonio Lafreri, (1572) on s’aprecia l’arquitectura de les capelles de les creus.
Figura 12 Detall de l’estampa “Santa Maria de Montserrato” d’Antonio Lafreri, (1572). Destaca la posició de la creu de sant Miquel a la part de l’àbsis de la capella. Aquell detall apareix en tots els gravats.

Figura 13 Gravat acolorit de l’holandès Johannes Janssonius 1657. Johannes Janssonius, fou un editor de l’època d’or neerlandesa
Figura 14 Maison et Chambre Angelique de la Vierge Marie de Mont-serrat, 1705. Gravat de Nicolas de Fer

Estructura de les creus

Les creus de pedra tenen una morfologia bastant estandarditzada. Generalment, estan muntades sobre una base esglaonada que permet als vianants de seure-hi i si la creu està coberta, són una protecció en cas de pluja. Sobre el basament s’aixeca el fust o el tronc de la columna que acaba amb el nus sobre el qual es planta la creu. Com que, per definició, la creu de pedra està exposada als quatre vents, no té pròpiament un davant i un darrere, sinó que les dues cares de la creu estan treballades amb el mateix interès. Sovint una cara està dedicada a Crist clavat en creu i l’altra a la Mare de Déu[21].

 

La reconstrucció de l’estructura de les creus és difícil perquè les restes disponibles són esparses. Tot i que en alguns casos hi ha capitells damunt de columnes o algun basament amb un fust al damunt, no hi ha garantia que les unitats estiguin ben associades. Hi ha la possibilitat de confondre les columnes de les capelles amb les columnes que són el fust dels capitells. Això explicaria, com es veurà a continuació l’existència de dos tipus de columnes vuitavades.

Les restes de les creus s’han conservat en diversos fons particulars, llevat d’un cas que està a la intempèrie de la muntanya. La majoria de les restes de les creus de pedra són basaments, fusts i nus, però no una creu sencera. A continuació es comenten alguns d’aquestes restes.

 

Fragment B. Es troba conservada en un fons particular junt amb altres fragments de les creus. L’estructura de la columna vuitavada no coincideix a la morfologia d’altres columnes conservades. Probablement, es tracta d’un basament corresponent a una de les creus del camí de la Costa de Montserrat damunt de la qual s’ha col·locat el fust d’una altra creu.

 

Fragment D. És una resta conservada en un fons particular. El seu bon estat permet mesurar algunes de les parts i determinar els detalls estructurals. La part superior del nus, l’àbac, era quadrada i presentava un forat en el centre on probablement anava encaixada el crucifix. El fust de la creu era octogonal, i les seves cares presenten un dibuix coincident amb el present en la creu de terme que situada, primer davant de la porteria del monestir de Santa Maria, i ara a l’exterior davant de l’hotel Abat Cisneros.

A partir de les restes disponibles no és fàcil reconstruir com haurien de ser les creus originals perquè els fragments disponibles poden correspondre a diverses parts de les creus i de les capelles. Per exemple, l’aparent desacord entre els dibuixos de les columnes conservades pot deure’s que hi ha restes de fust i columnes de les capelles, i en alguns casos poden haver-se col·locat algun capitell al damunt de la resta d’una columna de la capella i no d’un fust. Les imatges disponibles de les creus deuen ser recreacions posteriors i per això no aporten una informació útil.

Vàries fotografies antigues permeten saber quina era la fotografia existent al costat de la capell de sant Miquel un cop refeta desprès de la Guerra del Francès.

 

¿On es trobaven les set creus del camí de la Costa de Montserrat?. Hi ha una descripció detallada de les creus i la seva localització proporcionada per Claude de Bronseval, que l’any 1532 va pujar per aquest camí acompanyant l’abat de Clairvaux i el seu seguici.

En la seva descripció de l’ascensió al monestir de santa Maria de Montserrat diu: “al pie de este monte hay una decorosa capilla de piedra tallada, en cuyo centro está  situada la primera  de las siete cruces existentes en el monte, en recuerdo de las estaciones  de las siete iglesias romanas. Al pasar esta cruz, hay que preparar ya el pie para la penosa subida del monte. En este primer ascenso se encuentra un camino tortuoso ciertamente y fatigante, con el que se llega ya a las rocas. Después de un largo trecho de camino fácil se encuentra la segunda cruz con una construcción parecida a la primera. Al pasarla, con las rocas como compañeras, en un recorrido con horribles vueltas se atraviesa un desierto oculto por lugares sin caminos, y en una subida fatigosísima se te presenta la tercera cruz.  Una vez dejada atrás, se requiere ya una ayuda más intensa de las piernas, pues bajo la inmensa mole de unas rocas se presenta un camino sorprendente, y por debajo, a la derecha, se abre una horrible concavidad; es un camino más estrecho construido por la laboriosidad del hombre, serpenteante en toda su longitud y de un ascenso extraordinariamente laborioso.  Al subir se encuentra en él la cuarta cruz. Después de haber dejado también ésta, se acerca uno a pasos más admirables, pues hay que subir por camino circular muy estrecho sobre una roca llana, y en seguida se pierde uno entre rocas, por lugares desiertos, sin caminos e increíblemente peligrosos (sino estuviesen muy frecuentados). Una vez superados, se sigue subiendo un poco más lejos, y así se llega a la quinta cruz, semejante en la construcción de los anteriores. No muy lejos de ella hay otra más sencilla de piedra. Entonces se encuentra un camino tanto tranquilo, ya se ve la sexta cruz, a la que está unida una capilla como adorno. Desde este lugar se contempla el monasterio de Santa María de Montserrat, a donde se desciende de una forma ininterrumpida. A su entrada está colocada la séptima cruz” [22].

Penso que l’editor de la crònica de Bronseval s’equivocà en identificar i interpretar la significació de les creus, i el lloc on estava situada la primera creu del camí de la Costa. En una nota a peu de pàgina considera que la primera creu es trobava  a  “la capilla de la Salut”. També penso que Bronseval malinterpreta la significació de les creus a partir de la qual l’editor del seu article fa la següent conclusió: “las estaciones a las que alude Bronseval son las siete iglesias  estacionales principales,  llamadas  «basílicas constantinianas»,  en las que se reúne  el clero de Roma ciertos  días del año; sus nombres son: s. Juan de Letrán, S. Pablo extra muros, S. Pedro del Vaticano, S.  María la Mayor, S.  Lorenzo extra muros, s. Cruz de Jerusalén y S. Sebastián. El camino de las siete cruces es el que seguirán los monjes franceses en su ascensión a la montaña”. El pelegrinatge de les set esglésies de Roma, giro delle Sette Chiese,  és un pelegrinatge urbà tradicional que es realitza a peu per la ciutat de Roma per visitar set esglésies antigues i grans, grans centres peregrinació religiosa, per tal d’aconseguir la indulgència plena. Aquets ritual fou instituït per Sant Felip Neri cap a l’any 1540 i que va quedar establert l’any jubilar del 1575. La set creus de pedra montserratines són molt anteriors a aquest ritual romà i el seu significat ha de situar-se en l’evocació set creus de pedra que representaven els set goigs i els set dolors terrenals de la Mare de Déu, referència que acompanyava piadosament als peregrins que pujaven pel camí de la Costa.

Un altre visitant autor d’una crònica del seu viatge fou Bartolomé Joly. Aquest va descriure la seva pujada al monestir de Santa Maria l’any 1603 i comentà que les creus servien per descansar als caminants: “a causa de lo empinado de la subida y de las botas, que es necesario detenerse a tomar aliento en los descansos de las cruces, alzadas en las pequeñitas encrucijadas, que nos ofrecían benignamente sus graderías, por fin, después de una buena hora de camino llegamos al monasterio de Montserrat o Monte Serrado”[23]

A partir de la descripció donada per Claude de Bronseval junt amb l’article Les set creus del camí de la Costa de Collbató, de la historiadora collbatonina Assumpta Muset, on es suggereix una localització aproximada de les creus[24]; i les evidencies observades en el camí de la Costa de Montserrat proposo una possible ubicació d’aquestes creus. 

Primera creu. La primera creu podia haver estat estava a tocar de l’indret del Casalot, just quan el camí de la Costa comença a pujar. Al començament d’aquest camí s’observen, al costat d’una àmplia clapa rocosa, unes grans pedres, unides amb argamassa que podien ser la resta de part del basament de la primera creu en sentit ascendent. Sobre la localització d’aquesta creu Bronseval diu: “al pie de este monte hay una decorosa capilla de piedra tallada, en cuyo centro está  situada la primera  de las siete cruces existentes en el monte” Bronseval situa la creu en un indret on el camí encara no s’ha enfilat per la costa de la muntanya: “al pasar esta cruz, hay que preparar ya el pie para la penosa subida del monte. En este primer ascenso se encuentra un camino tortuoso ciertamente y fatigante, con el que se llega ya a las rocas”.

 

Aquest gravat está inclós en el llibre Recuerdos y bellezas de España . Cataluña. Vol 1 de Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall publicat l’any 1839. En aquesta obra es diu que “desde la falda del monte hasta el monasterio, mayormente en el camino de Collbató, Había a trechos algunas cruces, cuyo electo era singularísimo al lado de aquellas masas tajadas y junto a los derrumbaderos que orlan la senda. Uno de estos efectos escogimos para la lámina Camino de Collbató al Monasterio”[25]. És interessant tenir present el context social que dominava el país just quan s’edità aquesta obra. Aquest situació queda reflectida en un comentari en la introducció del llibre: “Advertencia. La primera edición de este tomo comenzó. a darse a luz en 1839, que es decir, cuando la guerra civil ardía más que nunca. El editor lo recuerda, porque en varios pasajes alude al enlodo de coses y a circunstancias de entonces”[26].

La creu d’aquesta litografia no té la coberta que hom esperaria d’acord alguns dels gravats del segle  XVI, però l’arquitectura de la creu concorda amb les descripcions d’aquestes creus. El dibuix indica que està fet al natural fet per Francesc X. Parcerisa, però no especifica de quin any és. L’edició del dibuix és de l’any 1839, però aquesta pot ser posterior a l’any de la seva creació. El detall que s’indiqui que és un “dibujo del natural” fa pensar que l’autor reprodueix el que veia i no feia una recreació. Si és així, això voldria dir que a finals del primer terç del segle XIX encara quedava en peu alguna creu del camí de la Costa de Collbató (camí de les Bateries), en contra del parer que es considera que les creus foren aterrades durant la Guerra del Francès i que la creu no tenia capella que hom podria esperar. Més endavant es suggerirà una explicació a aquests fets.

El dibuixant d’aquesta litografia situa la creu en l’indret on actualment el camí de les Bateries es troba amb la drecera dels Graus, just davant la taca Blanca.

Actualment, és apreciable com l’inici de la drecera dels Graus el camí de la Costa (camí de les Bateries) està assentat damunt d’un mur de pedres seques. Algunes d’aquestes pedres són carreus que deuen provenir de l’antiga creu situada en l’entorn proper a aquest indret.

La historiadora Assumpta Muset situa la segona creu en un altre indret. Afirma que es trobava en el camí de la Costa, passat el serrat de la Guàrdia, però abans de travessar el torrent dels Lladerns[27]. Considera que les entalles que hi ha a terra i amb les peces –carreus i algun capitell– que han aparegut en els barrancs propers, indican que la creu podria haver estat propera al serrat de la Guàrdia i en el vessant occidental del torrent del Clot dels Lladerns.

Per la disposició de les entalles en el camí no sembla que estiguin relacionats amb les creus, si donen per bo el patró de solcs en pedra observats en la cinquena creu. Desconec la significació d’aquestes marques en la pedra. Claude de Bronseval comenta que en passar la segona creu només té “rocas como compañeras, en un recorrido con horribles vueltas se atraviesa un desierto oculto por lugares sin caminos, y en una subida fatigosísima se te presenta la tercera cruz”  Sembla que aquestes paraules descriuen la pujada des del torrent de Lladerns fins l’indret on hi la roca Llisa on comencen una sèrie de llaçades, conegudes avui com les Voltes, per guanyar ràpidament alçada.

Tercera creu. Penso que la tercera creu es trobava en un replà rocós situat abans d’arribar a l’avenc petit de Costa dreta. Per pensar que es tractava d’aquest indret parteixo del que diu Claude de Bronseval i un text de mossèn Josep Llaró, rector de Collbató a finals del segle XVIII.

Primera consideració, Bronseval diu que després d’“una subida fatigosísima se te presenta la tercera cruz”. En el camí de la Costa, si es fa en sentit ascendent com fou el cas de Bronseval, l’única pujada amb un cert grau de pendent, amb vàries llaçades per vèncer el desnivell i que requereix un cert esforç, són les anomenades Les Voltes. És un indret situat entre la Roca dels Polls i l’avenc Petit de la costa Dreta. Per les paraules de Bronseval la tercera creu es trobava al final d’aquesta pujada.

Segona consideració. El rector de Collbató, mossèn Josep Llaró, en la descripció de les canals i torrents de la muntanya de Montserrat, corresponents al terme de Collbató, feta l’octubre de l ‘any 1789, en les respostes al qüestionari del magistrat de la reial audiència de Barcelona Francisco de Zamora, parla d’aquest creu en els següents termes: “entre la cruz del Torrent Fondo y la cruz de la Dressera hay otro, que se llama de la Fuente Seca”[28]. El rector Llaró explicita l’existència d’una creu anomenada de la Drecera, entre dos torrents: el torrent Fondo i el de la font Seca. En el seu escrit comenta que, des de la Creu de la Drecera i en sentit descendent, abans d’arribar al torrent de Lladerns hi ha dos torrents més.

El camí de la drecera de fra Garí remunta la muntanya resseguint un torrent que probablement deu ser el que mossèn Llaró anomena de la torrent de la Drecera. Mossèn Llaró descriu els torrents d’aquest sector amb el següent ordre descendent: “ entre la cruz de la Dressera y la peña de la Pastareta hay los arroyuelos llamados: el de la Dressera, el de la Roca Llisa, el dels Alladerns, el del Home Mort, el del Clot dels Boixos, el dels Nogués o de los Nogales y la Canal Fosca”[29]. Segons aquesta descripció, en sentit descendent, després de la creu i el torrent proper anomenat de la Drecera es troba el torrent de la Roca Llisa, ordre que no fora possible si la creu estigués, com es creia fins ara, en la cruïlla de la drecera dels Graus. Sí que té sentit ubicar aquesta tercera creu en l’extrem superior de la drecera de fra Garí perquè aquesta era un camí d’origen molt antic i fet servir pels peregrins per anar al monestir de Santa Maria.

El terme drecera està associat a l’ascensió dels pelegrins a la muntanya de Montserrat per anar al santuari montserratí. Es té constància, des de molt antic, de l’existència d’un camí fet servir pels peregrins per pujar al santuari montserratí. Hi ha un document de 945 on s’esmenta l’existència d’una “via que escendit in Monte Serrato” i situa aquest camí al comtat de Barcelona, dins de la jurisdicció del castell de la Guàrdia de Montserrat i, precisament més, a la banda occidental del terme de Collbató. Tal com diu Muset i Vives no es pot precisar amb exactitud si es tractava de l’anomenat camí de les Escales – conegut ara com la drecera de fra Garí –, un viarany costerut i dret, format per trams de graons excavats a la roca, que el seu inici inferior està en el camí que va de Collbató al Bruc i puja entre les partides de la Codolosa i els Graus o del de la Costa conegut modernament com el camí de les Bateries. O si  la “via que escendit in Monte Serrato” feia referència al primitiu camí de la Costa de Collbató. En tot cas, el camí de les Escales o drecera de fra Garí és un sender que del qual es tenen diverses referències antigues, i la seva arquitectura de camí, evidencia la seva antiguitat. Podria discutir-se el valor funcional de la drecera de fra Garí. Aquest camí escurça la distància, però ni el temps ni la facilitat de l’ascensió, atès que trams de la drecera de fra Garí alenteixen l’ascensió i la fan, quasi impossible, si el ferm està moll.

En la descripció donada per mossèn Llaró s’explicita l’existència d’una “creu de la Drecera”, la qual cosa fa suposar que es referia a una de les set creus del camí de la Costa de Montserrat. El nom de “creu de la drecera” fa suposar que es trobava en un indret on el camí de la Costa es trobava amb una drecera. ¿Quina era aquesta drecera? És probable que aquesta drecera esmentada sigui la de fra Garí, en el seu tram final superior original, lloc diferent d’on acaba actualment. En el següent plànol es representa aquest tram ara en desús, però que és fàcilment transitable i on hi ha evidències d’haver estat un tram de camí. La traça  d’aquesta part de la drecera de fra Garí és molt similar als trams anteriors i, funcionalment, compliria la missió d’estalviar-se les voltes de la llaçada.

Quarta creu. La quarta creu devia estar una mica abans de la cruïlla del camí de la Costa amb el torrent Fondo, probablement situada en el coll de les Garrigoses, entre la serra de sant Joan i el de les Garrigoses. En aquest indret hi hagué una bateria durant la Guerra del Francès construïda per les tropes invasores. Sobre aquest indret, el rector de Collbató, comenta que “entre Sierra Larga y la Sierra de la Cruz del Torrent Fondo hay un arroyo llamado el Torrent Fondo”[30]. Aquesta descripció confirmaria que la quarta creu estava situada en el coll de les Garrigoses. Avui en dia, encara són visibles alguns carreus, probablement restes de l’antiga creu, en el camí des del torrent Fondo fins al coll de les Garrigoses, i un parell en el torrent de la Font Seca.

En el mapa de les fortificacions militars fetes per l’exèrcit espanyol per combatre l’invasor francès s’indica la situació de la quarta creu [31].

Claude de Bronseval, descriu que, un cop passada la quarta creu “después de haber dejado también ésta, se acerca uno a pasos más admirables, pues hay que subir por camino circular muy estrecho sobre una roca llana”. L’ús del terme “roca llana” desconcerta una mica, ja que, en una primera lectura,  sembla que Bronseval fa referència a la “roca llisa”. Però això, topogràficament, és impossible perquè la “roca llisa” està molt abans de la quarta creu. En castellà el terme llano és un adjectiu que qualifica algo que és “igual, sin altos ni bajos”, mentre que liso és un adjectiu que significa, referint-se a una superfície, “que no presenta asperezas, realces, arrugas o desigualdades” o “sin obstáculos”. A més, el que s’anomena avui roca llisa, no es refereix a una roca, sinó a una part del camí de la costa que era molt llisa i això representava la circulació d’animals ferrats. Per evitar-ho és eren unes “9 regates fetes a cops d’escoda” per resoldre aquest problema[32]. L’esment a una “ roca llana” deu referir-se al tram de roca plana situat entre el torrent de la font dels Escolans i l’indret conegut com la Creu dels Escolans.

Cinquena creu. La cinquena creu devia estar en el coll de la serra Llarga per on passa el camí de la Costa. Aquest indret identificat per Ramon de Semir com el Capítol, hi havia la cinquena creu. També s’esmenta aquest lloc com la Creu dels Escolans. Aquesta creu estava situada en l’esplanada propera a la cruïlla amb el camí de la Nova creu dels Escolans. La primera referència a la toponímia de la Creu dels escolans apareix a finals del segle XIX en un plano de la Guia Baedeker. No hi ha cap referència anterior, com tampoc he vist cap esment al topònim de Capítol que Ramon de Semir dona a l’indret on es situa aquesta creu. Diverses cròniques de viatges al santuari montserratí pujant des de Collbató per camí de la Costa esmenten l’existència de les set creus de pedra en el camí i comenten que una d’elles està situada a prop de la cruïlla amb el camí de les ermites en el pla de sant Miquel que podria ser l’indret on es situa la Creu dels Escolans.

En la crònica “Pélerinages monastiques.Tome 1 par le moine Théophile 1890-1892” (escrita pel monjo benedictí viatger Théophile Bérengier, 1890, p. 138) es diu “Mais à peine a-t-on fait, au-delà, quelques détours dans une sorte de couloir, contournant la montagne, que l’on se trouve bien dédommagé de sa peine par une vue magnifique, ouverte tout á coup vers l’Orient, entre deux énormes rochers qui forment, en cet endroit, une arcade naturelle: une croix de pierre invite les voyageurs à se reposer un moment sur ses marches, devant ce splendide panorama. Un peu plus loin, le chemin se bifurque. A droite il conduit au grand monastère ; a gauche il monte vers l’ermitage de Saint-Jérôme”  (Però tan bon punt heu fet unes quantes voltes més enllà, en una mena de passadís, passant per la muntanya, us trobeu ben compensat el vostre problema per una magnífica vista, oberta de sobte cap a l’est, entre dues roques enormes que formen, en aquest indret, una arcada natural: una creu de pedra convida el viatger a descansar un moment a les seves escales, davant d’aquest esplèndid panorama. Una mica més enllà, el camí es bifurca. A la dreta porta al gran monestir; a l’esquerra s’enfila cap a l’ermita de Sap Jeroni). Aquesta crònica parla d’unes escales a la creu, la qual és coherent amb la idea de que aquesta creu era una creu coberta. Curiosament, no esmenta cap altre creu d’aquestes característiques, en cap altre indret del camí. Situa aquesta creu propera a la cruïlla del camí de les ermites, per la qual cosa sembla que està parlant de l’indret anomenat avui el Capítol on es troba la Creu dels Escolans.

Avui, al costat dels indicis de la “Creu dels Escolans” podem observar-se un important munt de còdols d’origen desconegut. La seva presència podria estar relacionada amb el que comenta José Vargas Ponce en la seva crònica de la puja a Montserrat. José de Vargas Ponce, polític il·lustrat a cavall dels segles XVIII i XIX, explica la seva pujada al santuari de Santa Maria de Montserrat l’any 1799. Segons la seva crònica, transcrita pel pare Cebrià Baraut, en el camí de la Costa “de quando en quando se hallan cruzes o señal de que las hubo, cuyo signo es acerbo de muchísimos millares de piedrecitas arrojas a su pie por los supersticiosos rancios, costumbre que tal vez viene desde la gentilidad: Jacer lapidem in acerba Mercurii”. Segons en una nota del pare Baraut es tracta d’un proverbi romà referit al fet que els viatgers en alguns punts del camí deixaven pedres en honor a Mercuri. Avui, en algun indret del camí de la Costa, per exemple al costat del coll on es trobava la dita Creu dels Escolans hi ha una rellevant acumulació de pedres de petita grandària i el seu origen podria ser aquest costum antic esmentat per José de Vargas Ponce.  És interessant que José Vargas Ponce esmenti indirectament, a finals del segle XVIII, que algunes creus del camí de la Costa de Montserrat han desaparegut.

En l’indret de la Creu dels escolans hi ha les evidències d’uns sots a la roca que recorden els punts d’ancoratge d’alguna estructura vertical. Són sis ancoratges amb una distribució particular i alguns marquen una distribució regular. N’hi ha quatre que descriuen un rectangle i dos més situats més irregularment. Un d’aquests darrers forats (identificat amb el nº3) és el doble de llargada dels anteriors i un dels que descriu el quadrat (identificat amb el nº5) és de poca fondària. Els forats tenen una profunditat de 6 centímetres.

Sisena creu. La sisena creu estava a tocar de la capella de Sant Miquel. Bronseval comenta que al costat d’aquesta creu hi havia una capella: “entonces se encuentra un camino tanto tranquilo, ya se ve la sexta cruz, a la que está unida una capilla como adorno. Desde este lugar se contempla el monasterio de Santa María de Montserrat”. Pot ser aquesta creu fou aterrada, o afectada, quan les tropes espanyoles enderrocaren la capella de Sant Miquel i el seu entorn per preparar la defensa del monestir de l’atac dels francesos durant la Guerra del Francès. El 15 de maig de 1810 pujà una companyia d’enginyers sapadors que convertiren el santuari de la Mare de Déu en una plaça d’armes. Una de les nefastes decisions que prengueren fou enderrocar la capella de sant Miquel durant la vigília i matí del dia 17, festa de la Santíssima Trinitat adduint que podien fer-la servir els francesos[33],[34]. En el mapa de Gutela y Rey, editat l’any 1813 on es representa el sistema defensa de la muntanya durant la Guerra del Francès, s’indica que la capella de sant Miquel estava enrunada. Hi ha dibuixada una creu difícil, probablement identificant l’existència d’una capella. Quan en altres indrets del mapa s’identifiquen les ermites i es fa servir una creu, aquesta sempre esta reclosa dins del perímetre de l’edifici de l’ermita. No s’indica la possible quarta creu que hauria estat en l’indret avui conegut com a Creu dels Escolans i si la creu del coll de les Garrigoses a la qual s’associa el “Parapeto de la cruz”.

L’any 1870 s’edificà l’actual capella que fou beneïda el dia de sant Miquel del mateix any per l’abat Muntades. L’any 1895 encara s’hi veien algunes restes de l’antiga capella.

 

¿Estava aquesta creu en l’indret on es representa en les imatges de després del primer terç del segle XIX, el lloc on actualment avui podem veure una creu? ¿Estava la creu en un altre lloc, tal com ho representen alguns gravats del segle XVI o XVII, o algunes fotografies de finals del segle XIX? En la fotografia número 22 publicada en el llibre Album Pintoresch-Monumenta de Catalunya. Montserrat l’any 1881, la creu de sant Miquel es veu clarament que no estava davant de la porta d’entrada a la capella de sant Miquel sinó a prop d’ella en una cota inferior. Les evidències suggereixen que la sisena creu no estava on es troba avui, sinó en un indret al costat de la capella i a un nivell lleugerament inferior. Circumstància que és coherent amb el que es pot veure en la majoria de gravats que situen la creu de sant Miquel no al davant de l’entrada de la capella, sinó propera al seu absis.

La causa d’aquesta discrepància sobre la ubicació de la creu de la capella de sant Miquel es deu al fet que la creu es trobava en el camí de la Costa de Montserrat, com les altres, però aquest no passava per on avui es troba el camí de les Bateries, sinó que tenia una altra traça de la qual encara hi ha prou evidències.

Setena creu. La setena creu estava en l’entorn del Santuari de la Mare de Déu de Montserrat on s’acabava el camí de la Costa, així ho comenta Claude de Bronseval. En la seva crònica, referint-se al monestir i santuari, diu: “a su entrada está colocada la séptima cruz”.

Hi ha una sorprenent discrepància sobre el lloc on es trobava aquesta creu. El lector del llibre “Reseña histórica para un álbum de vistas de Montserrat”  (1896), obra d’un aparentment autor anònim amagat sota les sigles P.S., però que corresponen al monjo montserratí Pere M. Solà, que fou el primer prior del Santuari del Miracle entre els anys 1901-1917 pot sorprendre’ns pel que es diu en aquesta obra. El pare Solà comenta que “en la explanada donde se levanta la Capilla de los Apóstoles hay una grande cruz de piedra; pues sabed que es la última de la siete cruces que desde Collbató al Monasterio había colocadas para indicar el camino real, y la única que como grato recuerdo se conserva” (p.25). Probablement, Eudaldo Canibell en el seu llibre “Montserrat. Album-Guia-Plano-Historia” publicat l’any 1898 prengué com a referència l’obra anterior quan afirmar “el antiguo camino real de Collbató venía a parar al monasterio por este lado [capella dels Apòstols] tenia distribuidas a trechos, siete cruces de las cuales solo queda la de los Apóstoles y en esta, por ser la última y tan próxima al santuario, descansaban los romeros junto a sus grades, empezando aquí a reza el santo Rosario” (p. Text sense paginar).  Aquestes observacions no són coherents amb la geografia del santuari i el que pot veure’s en alguns gravats.

Cal no confondre la setena creu del conjunt de les creus del camí de la Costa de Montserrat, amb la creu de terme que devia estar, tal com es veu en algun gravat a la plaça del monestir. Creu que, en forma de facsímil de l’original que es troba en l’espai Nigra Sum del museu montserratí, des de fa uns anys torna a estar situada en l’entorn d’aquesta plaça.

En l’entorn del santuari hi havia, a més de la darrera creu del conjunt de set creus del camí de la Costa de Montserrat i la creu de terme de la plaça, hi havia dues creus més. Una, anomenada creu del Miracle evocant l’indret on la llegenda explica que l’animal que duia la Mare de Déu s’aturà i no volgué seguir cap a Manresa.

També hi havia una altra creu de terme, segons sembla del segle XVI, situada enfront de la primitiva capella dels apòstols, similar a la creu existent a la plaça del monestir. Segons el pare Laplana “les creus de terme davant d’un portal o enmig d’una plaça indica el punt d’arribada d’un camí” (Josep C. Laplana, 1998, “Montserrat. Mil anys d’art i història” Fundació Caixa Manresa i Angle editorial). En aquest cas, la creu de la capella dels Apòstols tenia sentit pels pelegrins que pujaven des del poble de Monistrol o venien des del monestir de santa Cecília i can Maçana. Aquesta creu a primers anys del segle XX va ser desplaçada del seu lloc original i actualment es pot contemplar a l’Espai Audiovisual de Montserrat, mentre que es conserva una còpia al jardí del monestir (Josep C. Laplana “Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat. 7. La creu de terme de la plaça” [35]).

En el següent dibuix es proposa la posició les set creus del camí de la Costa de Montserrat.

Perdició de les creus del camí de la Costa de Montserrat

Existeix la suposició força estesa que les creus i les capelles foren aterrades durant la guerra del Francès. No se sap ben bé per qui. Assumpta Muset suposa que “les creus i les capelles foren abatudes i els carreus i capitells escampats pels barrancs o bé reaprofitats pels pagesos locals per bastir murs o fer boixes per als cups utilitzant, en aquest cas, les peces foradades de les columnes” Els autors d’una part d’aquest enderroc podria ser l’exèrcit espanyol que els anys 1810-1811 construïren baluards per la defensa del monestir. Assumpta Muset explica que l’exèrcit espanyol inicialment havia previst instal·lar, a part d’unes bateries, un contingent de cent noranta-vuit milicians que havia de barrar el pas als enemics. Una altra possibilitat és que fossin destruïdes pels francesos l’estiu de 1811 quan ocuparen aquest sender, que va ser l’escenari d’emboscades, persecucions i atacs reiterats. Tot i que no sembla que els francesos tinguessin gens d’interès a malmetre els aspectes monumentals-religiosos de Montserrat, llevat d’aquells edificis del monestir i santuari, que la imprudència espanyola havia declarat com a plaça d’Armes.  

Fos qui fossin els autors, les creus i les capelles foren destruïdes i les seves restes tingueren diferents sorts. Una part de les restes foren escampades al costat del camí de la Costa tirats pels torrents i barrancs. Algunes de les pedres foren reaprofitats per fer murs d’algun camí, per exemple l’inici de la drecera dels Graus al peu de la roca Llisa descansa sobre alguna resta d’una creu; els pagesos locals aprofitaren les pedres per construir murs o facilitar el bastiment de cups i altres restes foren recollides per persones atentes a no perdre els aspectes patrimonials de les creus.  Algunes cases particulars de Collbató tenen algunes restes d’aquestes creus. Una altra part de les restes d’aquestes creus es troben en cases particulars de Collbató, a la parròquia de sant Corneli de Collbató es conserven alguns fragments. Altres restes importants, que estaven escampats per la muntanya, foren recollits l’any 1995 després de l’incendi de 1994; i encara avui en algun torrent, a prop del camí de la Costa, poden observar-se alguns antics carreus de les creus.

Curiosament, les cròniques de G. Lavigne de la seva visita a Montserrat publicades al llarg de varis mesos de 1869 a la revista Gazette des eaux  explica la seva pujada pel camí de la Costa i només esmenta l’existència d’una creu: “une croix s’èléve sur le bord de l’abisme” (p.347). Serà la segon creu recollida en una litografia del llibre “Recuerdos y bellezas de España . Cataluña. Vol 1”?.

Una de les restes més evidents és el capitell que es troba encastat en el torrent dels Lladerns per sota el punt on aquest torrent travessa el camí de la Costa.  Per la importància històrica d’aquest capitell fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), circumstància que no ha impedit el seu total abandonament i ignorància per part de les autoritats. Segons la fitxa del Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona el capitell és una peça de pedra octogonal, amb les cares còncaves, que mostren quatre representacions de l’escut heràldic de la família Requesens, amb les armes del seu llinatge (tres torres o peces d’escacs formant un triangle) i les quatre barres catalanes, que ostentaven per un privilegi reial de l’any 1472, i un àbac també octogonal, amb la motllura en forma de mènsula cada dues cares: una sí i una no. L’obra la fe l’escultor Luis de Otazu.

La troballa del capitell en el torrent dels Lladerns  planteja una contradicció respecte a la làmina del llibre “Recuerdos y bellezas de España . Cataluña. Vol 1” on es veu una creu a prop del torrent dels Lladerns. ¿Si les creus foren aterrades, com popularment es pensa, durant la guerra del francès, la creu de la làmina és una recreació? Però, si la creu de la làmina estava dempeus, tal com sembla deduir-se per l’anotació del dibuixant quan explicita “dibujo al natural”, llavors vol dir que no totes les creus foren tirades a terra durant la guerra. Sembla lògic que fos així perquè: ¿quin sentit tenia per la guerra enderrocar les creus? ¿quin valor militar podia tenir el seu enderroc?. 

Mirant cròniques d’aquesta guerra no he trobat cap referència on s’esmenti l’aterrament de les creus. En la “Nueva historia de Montserrat” (1896) del pare F. Cruselles, monjo de Santa Maria de Montserrat, es diu que “el 13 de Mayo de 1811 llegó la primera fuerza (es refereix a les tropes espanyoles), consistente en una compañía de ingenieros, bajo el mando del coronel Rey. Bajo pretexto de que la capilla de San Miguel se hallaba dentro de la zona militar, y podía servir de parapeto a las tropas francesas en caso de presentarse, sin respetar lo sagrado, ni que fuese la fiesta de la Santísima Trinidad, mandó el coronel derribar la capilla, siendo la orden inmediatamente ejecutada. sin quedar señal de ella, ni de la imagen del glorioso Arcángel. Todo desapareció en menos de un día” (p. 171). Pot entendre’s que, en aquest cas, l’aterrament afectà a tot el que es trobava en la capella i el seu entorn, com podria ser també la creu. Però no esmenta cap actuació més d’enderroc.

És evident que tampoc pot descartar-se que les creus fossin aterrades pels francesos. El pare Cruselles presenta l’exercit francès com un violent agressor, practicant una destrucció gratuïta, sense cap sentit militar. En la seva crònica dels fets de la invasió francesa de 1812 comenta:  “salieron batiendo los tambores con marcha regular, y no contentos de haber hecho casi desaparecer este tan concurrido Santuario, acabaron de arrasar también todas las ermitas y la Santa Cueva. Al llegar á Santa Cecilia hicieron otro tanto, lo mismo en Collbató, Esparraguera y por todas partes en donde pusieron el pie. Ni las estatuas de piedra que hay al rededor del safreig gran perdonaron, haciéndolas caer abajo, camino dels Degotalls y cebándose en algunas que hicieron añicos. También derribaron e hicieron pedazos las estatuas de piedra de San Benito y Santa Escolástica, que estaban sobre columnas de mármol en frente de la puerta del monasterio llamad de la Reina que hoy da entrada los aposentos de San José” (p. 308). Aquesta crònica narra la violència destructiva dels francesos, però no fa cap referència explícita a la destrucció de les creus.

¿Si algunes de les creus no foren aterrades durant la Guerra del Francès, quan ho foren? És evident que les creus, en un moment determinat varen desaparèixer i part de les seves restes quedaren escampats per la muntanya, en indrets propers al camí de la Costa de Collbató. 

Una hipòtesi per explicar el moment de l’aterrament de les creus és pensar que algunes resistiren la Guerra del Francès. Les creus no tenia gens d’interès militar, llevat que alguna molestés per les obres fetes per construir la bateria de canons, com podria ser el cas de la creu del coll de les Garrigoses. Les creus podrien haver estat destruïdes posteriorment en algun dels esdeveniments que agitaren la societat catalana en la primera meitat del segle XIX. L’agost de 1822 els monjos hagueren d’abandonar el monestir per protegir-se del malestar creat pel decret d’extinció de les entitats monacals. El desembre d’aquest any la imatge de la Mare de Déu fou traslladada a Barcelona on romangué fins al seu retorn a Montserrat el 12 de juny de 1824 després d’instal·lar-se de nou la comunitat. Durant aquest temps el monestir i les ermites patiren importants espolis patrimonials. És de suposar que aquestes circumstàncies podrien induir l’apropiació d’algunes creus o la seva destrucció per l’acció popular. A Barcelona, la Creu coberta existent en el camí de Madrid a la sortida de Barcelona abans d’entrar a l’Hospitalet fou destruïda l’any 1823[36].

L’any 1835 els monjos hagueren de tornar a deixar el monestir i la imatge fou amagada a can Jorba. Aquest cop, el període d’abandonament del santuari fou més llarg, fins a 1844. Foren anys d’agitació i revoltes popular. Algunes d’aquestes, entre 1834 i 1835, o posteriorment, en el transcurs de les guerres carlines entre 1833 i 1876, podrien haver provocat la destrucció d’algunes de les creus tal com passà en altres indrets de Catalunya. Mossèn Norbert Font i Sagués considera que la majoria de creus de pedra de Catalunya foren destruïdes durant la revolució la Gloriosa de 1868 preludi del sexenni democràtic fins a l’any 1874[37]. No he trobat cap referència directa a aquest fet, però valdria la pena analitzar aquesta possibilitat. Pot ser les creus del camí de la Costa de Montserrat, totes o algunes, foren destruïdes pel furor revolucionari d’alguns catalans exaltats.

Interpretació sobre com eren les creus

A partir de les restes disponibles, ¿pot reconstruir-se com eren les creus originals?. La pauta de referència la dona la creu quasi sencera conservada on poden veure’s totes les seves parts, llevat el crucifix del qual no hi ha cap resta conegut. El capitell de les creus era octogonal regular i duia en les seves cares vuitavades l’escut de la família Requesens de manera alternada.

El fust de la columna, també vuitavada, estava formada per hexàgons irregulars situats a nivells alternats.

Aquest tipus de columna es visible en la creu quasi sencera conservada i en un petit fragment conservat. També és troba en la columna d’una creu situada al davant de l’Hotel Abat Cisneros i que és un recreació feta en temps de l’abat Aureli M. Escarré d’una antiga creu de terme situada en la plaça del monestir. Una hipòtesi és que aquest fust podria tractar-se d’un aprofitament d’un antic fust d’alguna de les creus del camí de la Costa de Montserrat. Tot i que no pot descartar-se que fos una columna creada de nou per fer aquesta nova creu de terme. Examinant algunes restes dels fons on hi ha restes que poden ser de les antigues creus he observat columnes vuitavades sense hexàgons amb cares llises o còncaves. Alguns d’aquestes fusts podrien tractar-se de les pilastres que aguantaven el sostre que cobria les creus del camí de la Costa de Montserrat. En relació aquests coberts caldria repensar si totes les creus estaven cobertes o només ho estaven unes quantes.

El basament de la creu està treballat amb unes figures geomètriques situades en cada una de les cares vuitavades convexes.

És evident que cal aprofundir en l’estudi d’aquestes restes a fi de tenir, encara que només sigui una aproximació, a com podien ser les creus del Camí de la Costa de Montserrat al segle XVI.

Notes

[1] Sobre el nom del camí hi ha una certa imprecisió. En escrits antics aquest camí era anomenat com a camí de la Costa de Montserrat, aquest és el nom que consta en el testament de Galceran de Requesens redactat el 1505 Secundàriament també ha estat denominat com a camí de la Costa  o camí de la Costa de Collbató. Modernament, després de la Guerra del Francès, també s’ha conegut com el camí de les Bateries.

[2] Albareda, A. M. (1936). “Pere Moragues, escultor i orfebre (segle XIV). Estudis Universitaris Catalans, 22, p. 499

[3] Albareda, A. M. (1936). “Pere Moragues, escultor i orfebre (segle XIV). Estudis Universitaris Catalans, 22, p. 505

[4] Duran i Sanpere, A. 1929,  “Els sostres gòtic de la Casa dela Ciutat de Barcelona” Estudis Universitaris Catalans, volum XIV, p. 89

[5] Muset,A. (2010) Les set creus del camí de la Costa de Collbató Grèvol, nº 10 

[6] Albareda, A. M. (1936). “Pere Moragues, escultor i orfebre (segle XIV). Estudis Universitaris Catalans, 22, p. 505

[7] Gudiol i Cunill, J. (1919)  Assaig d’un inventari de les creus monumentals de Catalunya Centre Excursionista de Catalunya p.14

[8] Laplana, J.C. (1995) Nigra sum. Iconografia de Santa Maria de Montserrat .Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.p. 66

[9] Laplana, J.C. (1998) Montserrat mil anys d’art i història, Fundació Caixa de Manresa-Angle editorial, p.49

[10] Altés, X. (1989) Introducció a l’edició en facsimil del llibre Vermell de Montserrat”

[11] Campillo Besses,X. I López-Monné,R. (2010) Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets,Arola Editors, p. 29

[12] Albareda, A. M. (1936). “Pere Moragues, escultor i orfebre (segle XIV). Estudis Universitaris Catalans, 22, p. 504

[13] Altés, X. “Annals de Montserrat: (1258-1485)” Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 72

[14] Madurell Marimón, J.M. (1947). “Escultores renacentistas en Cataluña”. Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, V, p. 214

[15] Yeguas i Gassó , J. (2015) “Encàrrecs artístics (1505-1517) derivats del testament de Galceran de Requesens: Barcelona, Montserrat i Palamós”, Institut d’Estudis del Baix Empordà (Ed.) Sant Feliu de Guixols, p 225-255

[16] Altés, X. “Annals de Montserrat: (1258-1485)” Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 72                                         

[17] Gudiol i Cunill, J. (1919)  Assaig d’un inventari de les creus monumentals de Catalunya Centre Excursionista de Catalunya p.23

[18] Paraula derivada d’aladern. L’aladern o llampúdol  (Rhamnus alaternus). És un arbust perenne típic de la vegetació mediterrània. Les fulles són petites, de 2 a 6 cm de llargada, endurides i estan disposades de manera alterna similars a les de l’alzina carrasca, però lluents per l’absència de pèls.

[19] Barreiros, G. (1952) en J. García Mercadal Viajes de extranjeros por España y Portugal. Desde los tiempos más remotos hasta los fines del siglo XVI, Aguilar S.A. de Ediciones, Madrid

[20] Laplana, J.C. Nigra sum. Iconografia de Santa Maria de Montserrat .Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.p. 66

[21] Laplana,J. (2015) Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat. 7. La creu de terme de la plaça, http://larebotigamdm.blogspot.com/2015/04/

[22] Bronseval, C. (1991) Viaje por España 1532-1533 (Peregrinatio Hispanica) Editorial Centro de Estudios Ramon Areces S.A. pp. 67-68

[23] Joly, B. (1958) en J. García Mercadal Viajes de extranjeros por España y Portugal. Desde los tiempos más remotos hasta los fines del siglo XVII, Aguilar S.A. de Ediciones, Madrid, p 58

[24] Muset,A. (2010) Les set creus del camí de la Costa de Collbató Grèvol, nº 10 

[25] Piferrer,P. i Pi i Margall ,F. (1839) “Recuerdos y bellezas de España . Cataluña. Vol 1” nota 161 p.349

[26] Piferrer,P. i Pi i Margall ,F. (1839) “Recuerdos y bellezas de España . Cataluña. Vol 1” p.8

[27] Muset i Pons , A. Vives Tort, M. (2010) Els camins romeus de Montserrat (Segle XI – 1850)

[28] Jaume Codina, Josep Moran i Mercè Renom (1992) El Baix Llobregat el 1789: respostes al qüestionari de Francisco de Zamora, Curial edicions i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 124

[29] Jaume Codina, Josep Moran i Mercè Renom (1992) El Baix Llobregat el 1789: respostes al qüestionari de Francisco de Zamora, Curial edicions i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 125

[30] Jaume Codina, Josep Moran i Mercè Renom (1992) El Baix Llobregat el 1789: respostes al qüestionari de Francisco de Zamora, Curial edicions i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 124

[31]  Croquis en Plano de la parte fortificada de la Montaña de Monserrat, Gutela lo dibuxó (1813)

[32] Galobart i Soler, J. (2001) La Roca Llisa (que ni és llisa, ni és la roca deis Polls)  Butlletí del Santuari 59 p. 44

[33] “ P.S.  (1896) “Reseña històrica para un album de vistas”, Imp. Henrich y Cia. p. 147

[34] P. Crusellas (1896) Nueva Historia de Montserrat, Barcelona, p. 297

[35] http://larebotigamdm.blogspot.com/2015/04/writings-and-lectures-21.html

[36] Font i Sagué, N.(1894)  Datos pera la historia de les Creus de Pedra de Catalunya, Imprenta a càrrech de Fidel Giró, Barcelona p. 53