Gran part del terreny que avui ocupen les serres de la Rajolera i el Forn, juntament amb el Fruiterar —una àmplia zona amb molta vegetació entre la carretera BP-1101, la capçalera de la riera de Marganell i el Forn de la Vall—, havia estat antigament un extens cultiu de vinyes. Tot i que aquesta regió pertany administrativament al Bruc, està funcionalment lligada al municipi de Marganell. La densa vegetació actual amaga nombrosos marges de pedra seca, que són un clar testimoni d’aquest passat vinícola. A més, diverses barraques de pedra seca i masies amb cups (com el Forn de la Vall (10), el Marc de la Vall (18) i Can Maroto (2)) també acrediten aquesta antiga activitat.
En Lluís de Cal Petit (Marganell) i els propietaris del Mas del Forn de la Vall havien mencionat l’existència d’una construcció anomenada la Rajolera, situada en un punt indeterminat de la serra de la Rajolera o del Fruiterar. Aquesta zona es troba entre el Bosc dels Frares i el Forn de la Vall. Inicialment, vaig creure que es referien a una de les tantes masies desaparegudes del Bruc.
Guiats per aquests comentaris, en Marcel·lí Puigdellívol, en Rafa Cano, en Toni Tejedor i jo, amb la col·laboració puntual d’en Lluís Ventura de Marganell, vam iniciar la recerca d’aquesta construcció. Després de nombrosos intents, finalment vam localitzar les restes d’un cup força ben conservat, amb estructures adossades. Molt a prop, també hi havia una barraca de vinya bastant gran. Es tractava d’un petit complex vinícola situat just al mig del que antigament havien estat conreus de vinyes en pendent de la muntanya.
El cup té una forma rectangular (aproximadament 2×3 metres). Encara conserva alguns dels cairons vidriats a les parets i la base on reposava el brescat (la reixa sobre la qual es trepitjava la verema). L’ensorrament de les teulades i part de les parets impedeix calcular-ne la profunditat, tant del cup com dels edificis annexos. Aquest col·lapse parcial també dificulta trobar la pedra on s’ubicava la boixa (el tap utilitzat per buidar el cup). Cal destacar que els dos cups de Can Maroto també són de forma rectangular.
La troballa d’aquest cup subratlla el passat vinícola d’aquest territori. Segons la DO Pla de Bages[i], ja a l’Edat Mitjana el vi s’elaborava a la mateixa vinya. Aquesta pràctica facilitava el transport, ja que el vi era més senzill i lleuger de moure que el raïm. No obstant això, tenir els cups al mig de les vinyes implicava problemes de seguretat i conservació. Per aquest motiu, quan va ser possible, la vinificació es va traslladar als masos.
A mitjans del segle XVI, van aparèixer els primers cups de pedra dins de les masies, la construcció de les quals es va massificar a partir del segle XVII. Així van néixer les característiques tines enrajolades de ceràmica vidriada, amb el brescat de fusta com a tapa per aixafar el raïm a sobre. Aquest sistema es va utilitzar fins ben entrat el segle XX.
A partir del 1860, la plaga de la fil·loxera a França va disparar la demanda de vins. Aquesta situació va provocar una proliferació del conreu de la vinya arreu, multiplicant els preus i fent que els pagesos aprofitessin qualsevol racó per plantar vinyes i treure partit del moment. Va ser llavors quan la vinya es va estendre per les muntanyes, creant un nou paisatge de feixes de pedra seca i barraques de vinya. Com indica la DO Pla de Bages, d’aquesta època d’esplendor en resta el patrimoni únic de les tines a peu de vinya.
Aquesta expansió vinícola es va aturar bruscament amb l’arribada de la fil·loxera al Bages a partir del 1889; el 1895 ja afectava la totalitat de la vinya d’aquesta comarca. Els ceps autòctons van ser substituïts per ceps amb peus americans, una pràctica que exigia noves tasques com empeltar, ensofrar i ensulfatar. Tot plegat, requeria més productes i més temps, a la vegada que estratègies per reduir costos i millorar la qualitat.
No tots els productors van poder adaptar-se a la nova realitat, fet que va provocar l’abandonament progressiu dels conreus vinícoles entre el 1925 i el 1950, amb l’arrancada de bona part dels ceps. Finalment, en el període del 1950 al 1975, es van abandonar els conreus en pendent a causa de les dificultats de mecanització, i el bosc va acabar engolint aquestes terres.
És poc habitual trobar avui, en l’entorn montserratí, un cup amb tots els seus accessoris al mig d’un bosc, i relativament allunyat dels grans masos bruquetans amb cups. Aquesta construcció no consta en cap dels inventaris patrimonials d’aquesta zona. Cal estudiar més a fons aquestes restes i prendre mesures per a la seva conservació, evitant-ne la degradació natural.
[i] https://dopladebages.com/historia/
