El balcó de la Santa Cova

L’actual edifici de la capella de la Santa Cova té un balcó obert en la paret orientada al nord-est que facilita l’entrada de llum a l’espai on la llegenda situa la trobada de la Mare de Déu de Montserrat. Sembla que aquesta entrada de llum volia evocar aquella llum que guià els pastorets per trobar la cova on estava amagada la imatge de la Mare de Déu. Tot i aquesta càrrega simbòlica de la llum, aquest balcó fou objecte de controvèrsia durant uns quants anys durant del segle XIX, fins el punt que es decidí tapiar-lo i no fou fins la darrera restauració de l’edifici que es tornà a recuperar.    

Els gravats antics mostren la presència d’un balcó en la paret de la capella de la Santa Cova surt orientada al nord-est. El dibuix preparatori del gravat número XXXIII d’Alexandre de Laborde,  probablement fet el 1796 pel del seu llibre Voyage pittoresque en Espagne, publicat en quatre volums editat a la impremta Pierre Didot de Paris entre 1806 i 1820, mostra aquest balcó. El gravat de la Santa Cova és un dels 19 gravats que il·lustren el capítol Descripció de la muntanya i del convent de Montserrat dins del volum I d’aquesta obra.

Les següents il·lustracions són el dibuix i la planxa XXXIII titulada Vista de la cova de la Mare de Déu de Montserrat. El dibuix el feu Jacques Moulinier i el gravat és de Augustín Claude Simon Legrand.

Dibuix de Jacques Moulinier (1796) per la planxa XXXIII del llibre d’Alexandre de Laborde. Voyage pittoresque en Espagne volum I (1806).

Gravat XXIII fet per Augustín Claude Simon Legrand pel llibre d’Alexandre de Laborde “Voyage pittoresque en Espagne” (1806)

 En la descripció d’aquesta planxa A. Laborde explica que la capella de la Mare de Déu està situada en el mateix indret on es va trobar la seva imatge. Segons Laborde “aquest habitatge no té res de remarcable que l’afegit de la vista” i descriu la sensació que té per anar-hi “hom baixa per un camí que segueix el recinte de les roques i domina precipicis horribles”. Explica que “l’eco dels cants i dels instruments de música del convent se sent a la llunyania dins la vall, com el soroll d’un concert, i transporta així la solitud el record dels plaers del món”. Els detalls de les anteriors il·lustracions permet veure el balcó de la Santa Cova.

Detall del dibuix de Jacques Moulinier preparatori del gravat XXXIII del llibre d’Alexandre de Laborde “Voyage pittoresque en Espagne”

Detall del gravat XXIII fet per Augustín Claude Simon Legrand pel llibre d’Alexandre de Laborde “Voyage pittoresque en Espagne”

Comparant el dibuix i el gravat, el primer fet segurament l’any 1796, amb l’aiguada i tinta  de Pere Pau Montaña i Francesc Renart realitzada entre 1789 i 1790[1] sorprèn l’especial perspectiva adoptada per aquests darrers que resulta poc il·lustrativa de l’edifici de la Santa Cova, en especial no permet visualitzar el balcó de la façana nord-est de la capella.

Detall del dibuix de la Santa Cova fet per Pere Pau Montaña i Francesc Remart (1790)

La història constructiva de la capella de la Santa Cova i dels seus edificis  annexes il·lustra quina fou l’evolució del balcó de la façana nord-est. La construcció de la capella, els edificis annexes i el camí d’accés fou possible gràcies a la disposició testamentària del primer marqués de Tamarit, Francesc de Montserrat i Vives (1617-1688). En el seu testament, executat l’any 1688, el marquès nomenava hereva universal a la seva filla Gertrudis de Montserrat i Vives (+1718) casada amb Antoni de Camporrells, baró de Biosca(+1709). Una de les obligacions testamentàries era celebrar una missa diària en la Santa Cova montserratina. L’any següent, 1692, la comunitat monàstica negocià les condicions per fer aquesta missa diària. Una de les clàusules del pacte entre la marquesa i la comunitat montserratina fou la decisió de construir una nova capella i les dependències per viure un monjo sacerdot i un mosso, així com fer el camí d’accés a la Santa Cova.

L’any 1693 es signà el contracte d’arranjament del camí que pujava al monestir de Santa Maria des del Monistrol de Montserrat, la drecera dels Tres quarts, per habilitar-lo com a via per pujar el material de les obres de la capella. El mateix any, gener de1693, es signà el contracte per construir el primer tram del camí de la Santa Cova, el que anava des del monestir fins el torrent de Santa Maria. Segons aquest contracte aquest primer tram havia d’estar construït el mes de març de 1694. Pocs dies després de l’anterior contracte, el mateix mes de gener de 1693, es signà un altre per obrar la resta del camí amb l’obligació d’acabar aquest segon tram l’agost del mateix any. Mentre les obres del segon tram del camí anaren dins dels terminis previstos, les del primer tram no. Després de varis retards, en part motivades per les dificultats de l’obra, finalment s’acabà definitivament deu anys després d’haver-se iniciat. Finalment aquest tram es lliurà acabat el 29 de gener de 1704.

Les obres de la capella i els edificis annexes es contractaren el mes de juny de l’any 1696. La construcció es feu seguint el projecte previst introduint només dues modificacions: la planta de la capella, originalment rectangular, passà a ser de creu grega i s’obrí un balcó a la paret del braç orientada al nord-est. L’execució de les obres de la capella i dels edificis annexes tingué també alguna dificultat: es va canviar de contractista l’any 1701, fet que endarrerí  el lliurament de l’edifici fins l’any 1705.

Montserrat santa Cova Richard Colt Hoare (1788)

No tothom li agradà com havia quedat la capella de la Santa Cova. Es criticà que la seva planta fos de creu grega i l’existència d’un balcó a la seva paret nord-est. Els sectors crítics consideraven que aquestes circumstàncies eren contradictòries amb el valor religiós catòlic a la capella de la Santa Cova.

La guerra del Francès provocà importants destrosses en la capella i dependències de la Santa Cova, agreujades pels efectes d’abandonament d’aquest indret degut a la marxa dels monjos del monestir de Santa Maria com a conseqüència de la inestabilitat política durant als començaments del segle XIX. Aquestes circumstàncies deixaren la capella de la Santa Cova, al igual que la resta de les dependències monàstiques, en un estat bastant lamentable.

Capella de la Santa Cova – A Hedwige Alphonse 1826 III MNAC detall

El maig de Montserrat – Goig -1860

Per tal de procedir a una recuperació dels edificis montserratins es creà la Junta de restauración artística de Montserrat com a conseqüència de la visita dels Ducs de Montpensier al monestir de Santa Maria el 25 d’octubre de 1857. Els ducs eren la germana de la reina Isabel II i el seu marit el duc de Montpensier. Durant la seva estada els ducs manifestaren el seu desig d’obrir una subscripció popular per restaurar el santuari. Amb aquest objectiu es va constituir, el 28 de novembre de 1857al palau del Capità General de Catalunya, a Barcelona un Junta “creada para promover la restauración artística del santuario de Montserrat”. On, entre vàries personalitats, assistí l’arquitecte Francesc de Paula Villar Lozano (1828-1901), qui seria l’arquitecte director de les obres de Montserrat juntament amb el seu fill Villar-Carmona (1861-1926). Villar Lozano exercí d’arquitecte diocesà de 1874 a 1892.

La Junta hagué de resoldre un debat obert entre els arquitectes d’aquella època: ¿quin tipus d’intervenció arquitectònica calia fer al santuari de  Montserrat per procedir a la seva recuperació? ¿calia reconstruir fent-ho amb total llibertat o calia restaurar en el sentit més estret del concepte?. Lamentablement, a nivell del Santuari, hi havia poca cosa a restaurar, tot havia quedat profundament malmès. El que quedava en peus ni permetia reconstruir res, ni molt menys recuperar. El plantejament adoptat fou edificar el Montserrat modern i afirmar el seu valor simbòlic restaurant allò que fos possible, especialment a nivell del monestir i la vida comunitària, i els seus aspectes artístics; i la reconstrucció del santuari per donar suport a aquest procés de construcció del Montserrat modern[2].

La subscripció popular iniciada per la Junta recaptà 20.000 duros, dels quals 15.000 es destinaren, sorprenentment, a la restauració de la Sana Cova i els 5.000 restants s’empraren per pagar l’avantprojecte de reforma interior de l’església de Montserrat. Hi ha varies interpretacions sobre aquesta decisió. Una d’elles és que l’edifici de la Santa Cova, tot i que estava malmès, el que havia quedat en peus permetia una fàcil restauració o reconstrucció. La iniciativa de restaurar la Santa Cova fou aprofitada pels crítics a com era l’edifici de la capella per imposar els seus criteris fonamentats, no en qüestions tècniques, sinó ideològiques.

L’arquitecte Villar Lozano decidí eliminar el balcó que hi havia davant de l’altar, element que permetia la comunicació entre la capella i el paisatge, adduint que “contribuía bastante a empequeñecer y profanar el austero caràcter que corresponde a la capilla”[3]. La decisió de Villar Lozano estigué condicionada per les seves conviccions ideològiques. Segons aquest arquitecte la capella “no respeta … la creencia católica, ni el sentido del arte cristiano. Considerava que només “era digna de respeto como planta, y en sus detalles desechables todos por adoptar formas completamente paganas” [4]. La proposta formal d’aquest arquitecte fou restaurar la capella i les dependències adoptant un caràcter bizantí senzill, és a dir, neoromànic. Això comportà introduir algunes variants respecte a la primitiva capella de la Santa Cova. Per exemple, la senzilla porta original d’entrada fou substituïda per una porta neoromànica; o, com s’ha comentat, l’eliminació del balcó i l’apertura d’un petit lucernari per facilitar l’entrada de llum zenital indirecta.
 
 


 
 
L’existència d’un balcó a la façana nord-est de l’edifici de la capella de la Santa Cova pot interpretar-se com un apertura d’un espai perquè entri la llum que, com diu la llegenda, en forma de raig il·luminà l’indret on els pastors del mas de Riusec, actual can Piteu de Marganell, trobaren la cova on estava l’estàtua de la Mare de Déu de Montserrat. L’apertura del balcó era una metàfora d’aquest fet llegendari, però per la seva orientació fa difícil l’entrada d’un raig de llum, doncs per la posició de la Santa Cova el sol il·lumina bé la cara est dels edificis annexos a la capella i que, curiosament, és la façana dibuixada l’any 1690 per P.P. Montaña i F.Renart.

Posició del sol en diferents hores a l’estiu en relació a la Santa Cova

Posició del sol en diferents hores a la primavera en relació a la Santa Cova


 
 
Les propostes de Villar Lozano foren be valorades per un sector de la societat catalana contraris, entre altres coses, a l’existència del balcó en la façana nord-est de la capella de la Santa Cova. L’existència d’aquest balcó havia estat esmentat en algunes de les cròniques montserratines. Segons diu J. Martí i Cantó en el seu llibre el santuari de Nostra Senyora de Montserrat les característica d’aquesta obra fou l’apertura d’una “grande ventana que llegaba casi al suelo frente al mismo altar, y por aquí recibía las luces de la mañana, que venía a saludar el nacimiento de esta estrella que brillaba mucho más que él desde su modesto albergue”[5]. Però, pel que sembla, aquest balcó no fou del gust d’algunes persones. El mateix Martí i Cantó matisà les seves paraules anteriors afirmant que foren escrites l’any 1856, però que en l’actualitat, 1864, amb la restauració de la capella “ha desaparecido el balón que había en la misma, y da luces a esta capilla un hermoso cimborio con cristales de colores[6]. Les obres de restauració de la capella de la Santa Cova l’any 1864, i el 11 de setembre d’aquest any, es lliurà la clau de la Santa Cova a l’abat Miquel Muntadas.

 

Fotografia de l’àlbum Montserra a la vista (1900-1910)

 
Una obra important va ser també, la de construir l’any 1911 un petit atri davant l’entrada de la capella. Al capdamunt d’aquest es va posar una estàtua d’un àngel amb una cinta a les mans a les mans que diu: ENTRA – ORA – i CALLA. Exteriorment, sobre la porta hi havia un nen Jesús nen beneint l’entrada dels peregrins. El nou atri contrastava amb les línies exteriors de la capella.

Fotografia del llibre Montserrat de F.P. Verrié de 1950

El balcó de la paret nord-est de la capella de la Santa Cova restà aparedat des de la reforma de   1864 fins les noves obres de rehabilitació de l’edifici fetes per l’arquitecte Arcadi Pla per reparar els danys provocats pels incendis i aiguats. L’incendi forestal del 4 de juliol de 1994 va malmetre part de l’edifici adjunt a la capella de la santa Cova i part del claustre provocant l’enfonsament d’una part de l’edifici. Les fortes pluges de la tardor d’aquest any van ocasionar la caiguda de pedres i graves que agreujaren els danys al conjunt de la santa Cova. Per reconstruir els edificis de la santa Cova es va encarregar el projecte de restauració a Arcadi Pla l’any 1995. Les obres s’iniciaren la tardor mateix any. Un nou fenomen natural agreujà la situació de l’edifici: un fort aiguat esdevingut el 5 de setembre de 1995 va causà que la llanterna de la cúpula de la capella, molt malmesa pels incendis de l’any anterior caigué damunt de la cúpula que s’esfondrà totalment i danyà la resta de les cobertes. Aquest incident motivà un nou encàrrec de restauració a Arcadi Pla. Lliurà el projecte d’obra el maig de 1996 i la inauguració de la restauració total de la Santa Cova es va fer el 19 de març de 1997. Una de les actuacions contemplades per l’arquitecte Arcadi Pla fou la recuperació de l’antic balcó tapiat des de la restauració de Villar Lozano l’any 1864. Després de 133 anys, gràcies a la recuperació del balcó de la cara nord-est de la capella de la Santa Cova, novament la llum, evocadora de llum del miracle contat per la llegenda de troballa de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, il·luminava l’estança de la Santa Cova.

 

 

[1] Altés, F.X. i Galobart, J.  (1988) Un ambició projecte d’història eclesiàstica i natural de Montserrat RCat XIII/1 p. 205-242
[2] García Fuentes, J.M. (20212) La construcció del Montserrat modern, pp. 104-105.
[3] Galobart,J. (1995) La Santa Cova de Montserrat. II Des de la reobertura del Santuari , l’any 1844,als nostre dies. Butlletí del Santuari p. 49
[4] Galobart,J. (1995) La Santa Cova de Montserrat. II Des de la reobertura del Santuari , l’any 1844,als nostre dies. Butlletí del Santuari p. 49
[5] Martí i Cantó, J.(1864) Historia de la imagen y santuario de Ntra. Sra. De Montserrat, Barcelona p. 94
[6] Martí i Cantó, J.(1864) Historia de la imagen y santuario de Ntra. Sra. De Montserrat, Barcelona p. 96

Print Friendly, PDF & Email