Mas Pujades i carena d’en Pujades

A la vessant nord del massís hi ha un indret esmentat ocasionalment en algunes ressenyes d’excursions o escalades com serrat d’en Pujades. Es tracta d’una carena que baixa des de la Cadireta fins a les cases d’en Massacs. En Ramon Oranias, monjo prou coneixedor de les singularitats geològiques de la muntanya, m’ha fet adonar que aquesta carena té una particularitat geològica fàcilment observable: està interrompuda per dues diàclasis a la part superior i inferior de la Pleta d’en Panxo. El nom d’aquest petit serrat, més aviat una careneta, ha anat canviant al llarg dels anys així com la seva ubicació topogràfica. Per exemple, en la guia Montserrat. Itineraris publicat per la Revista Montserratina l’any 1909, descrivint l’itinerari des del monestir de Santa Maria de Montserrat a can Maçana es diu: “Se segueix la carretera de can Maça que aquí fa un gran giravolt, i passat el quilòmetre 3, es troben molt a prop una de l’altra, primer la font de les Bassetes i després (sota mateix de la nova carretera) la del forat o de l’Oliver, nom d’una masia que es ve un xic més enllà al cim de la carena que es deixa a la dreta i que s’anomena de Pujades” (text adaptat al català normatiu). Per la seva par Josep Barberà, en el seu llibre Montserrat. Pam a pam comenta que “a prop de la carretera de can Maçana, la carena descendent la travessa i davalla cap al cantó de Marganell. Justament sota la roca de l’Enclusa, talment com una fortificació, hi ha un serrat en aquesta carena envoltat de cingleres” anomenat el serrat com serrat d’en Pujadé on situa una agulla, la nº 72, identificada com l’agulleta del serrat d’en Pujadé.

 Aquesta disparitat de noms també es fa evident en les representacions cartogràfiques on es anomenada com carena de Pujades o carena de les Pujades.

Detall mapa de Joan Cabeza (1909)

Detall Mapa topogràfic del Bruc, Diputació de Barcelona (1914). Editor digital: Institut artogràfici Geològic de Catalunya (2007). quest mapa no dóna cap nom al Serrat delimitat pel torrrent del Malniu i el torrent dels Tolls.

 

Detall del mapa de Ramon de Semir (1949)

/one_second]

Detall del mapa de Ramon Ribera (1998)

Detall mapa editorial Alpina (1996)

Detall mapa Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya



 

¿Quina és la toponímia correcte d’aquest indret? ¿quina és la seva localització topogràfica?. Per tal de respondre a aquestes preguntes he cercat si en escrits antics s’esmentava aquest indret. En un document del temps del prior montserratí Guillem Adalbert (1204-1207) el senyor Guillem de la Guàrdia deixà escrit, abans de marxar a la guerra amb el rei d’Aragó, un testament. Entre les seves disposicions indicà que volia ser enterrat en l’església del monestir de Santa Maria de Montserrat i deixà establert una sèrie de drets sobre les seves propietats a fi que un clergue del monestir pregués per la seva ànima. Una d’aquestes propietats era un mas anomenat de Pujades situat en el terme de la Guardia. És la primera referència del nom Pujades en una zona, propera al lloc on avui es situa aquest serrat. (Historia de Montserrat (888-1258) Benet Ribas i Calaf Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Xavier Altes 1990 pàgina 215).

El nom de Pujades ha estat associat des de molt antic amb la història d’un territori montserratí proper a can Maçana. La historiadora collbatonina Assumpta Muset ha estudiat de la història de finca de can Maçana des dels seus inicis fins el dia d’avui en el treball per la Fundació La Pedrera. El seu interessant estudi permet conèixer la transformació d’aquest territori durant aquests anys.

Muset indica que en el segle XIII hi havia dos masos rònecs situats al vessant septentrional orientada a la riera de  Marganell. Un d’aquestes masos s’anomenava Pujades i comenta que ja s’esmentava l’any 1207 quan Guillem de Guàrdia va cedir-lo al Monestir de Santa Maria de Montserrat, juntament amb altres drets i béns que tenia a Manresa i Òdena. També s’indica que l’any 1312 devia estar habitat per Jaume Pujades, personatge que hom troba al coll de Guirló fent d’interlocutor amb els representants de la ciutat de Manresa. Segons consta en un document del 17 de setembre de l’any 1342 el rei Pere III confirmà una concòrdia feta el 15 de febrer de 1312 entre la universitat de Manresa i els homes del castell de La Guàrdia per la qual els habitants d’aquesta ciutat podien fer llenya en el terme La Guàrdia. Entre els assistents aquest acord, tal com consta en la relació,  hi ha Iacobum Puiadas, circumstància que fa deduir a Assumpta Muset, que aquesta persona deuria habitar el mas Pujades que l’any 1207 Guillem de Guàrdia havia cedit al Monestir de Santa Maria de Montserrat.

L’altre mas cedit per Guillem de Guàrdia era l’Esparreguera, que el Monestir posseïa com a successor del senyor del castell de Rajadell. Ambdues  explotacions, que havien estat prèviament unides i agregades, s’expandien entre el camí que passava per sota la Roca Foradada, que marcava el límit meridional; la parròquia de Sant Cristòfol de Marganell, que quedava a la banda oriental; i les valls de la riera de Marganell, que s’estenien pel cantó de tramuntana. Montserrat Fontanelles Martí n’havia comprat el domini útil l’any 1452 a la filla i hereva de Guillem Pujades, que estava casada amb Joan Mir Samsó, del mas de la Bosca, del terme de Piera. Ambdues explotacions havien estat eximides de l’obligació de fer-hi foc i estada. El mas de les Pujades, però, va ser reedificat i habitat de nou per masovers, almenys des del segle XVII.[1] Diu Assumpta Muset que la reconstrucció i rehabilitació, durant el segle XVII, de la casa del mas de les Pujades, que era un alou del montserratí, va fer que el “mas Pujades de la Masana” fos arrendat a una família de masovers, que devia ser la responsable de complir amb les exigències senyorials de fer foc i estada a la casa i conrear les terres. L’any 1682 hi vivia Isidre Illa, amb la muller i els fills[2].

Entre els segles XI i XIII, segons Assumpta Muset, hi hagué un espectacular creixement de la població que provocà una metamorfosi molt profunda i radical del paisatge montserratí en l’entorn de can Maçana. Devia ser aleshores quan, a mesura que la pressió demogràfica s’accentuà, sobretot al llarg dels segles XII i XIII, començaren a artigar i a sembrar els costers i roquers montserratins situats entre el coll de Guirló, els Pallers i el torrent de la Diablera. La població s’assentà en el territori creant-se nous masos com els Escarits i Muntanya. Aquest darrer mas aprofità una balma natural com a habitatge –cova del mas Muntanya– i on s’artigà i conreà la peça del Pedregal. Aquesta transformació també afectà les cingleres de la Cajola i el revolt de la Devesa; la serra de Montferran, on hi havia el mas Castellar; les obagues del darrere del turó del castell, i els espadats, pujadors i torrenteres del vessant septentrional, ocupats en part pels masos Simons, Quer, Esparreguera i Pujades. L’any 1117, les pinedes que originàriament envoltaven la capella de Sant Pere a la carena d’en Pujades, eren veïnes de dues peces de terra sembrades de cereals[3]. En aquesta època a la Guàrdia també existien cultius,  vinyes, olivars i prats. Poc a poc els camps anaven guanyant terreny als boscos, tot i que aquests es mantenien en els indrets pocs accessibles pel seu cultiu. En el temps, el cultiu del cereal fou substituït, en alguns indrets, per la vinya. En una relació de finques rústiques, elaborada el 1879, s’esmentaven l’existència de diverses vinyes en procés de plantació. Totes eren situades al vessant del Bages: a la carena de les Pujades, al Malniu i al Malgraó. Els rabassaires eren petits camperols de Marganell –Jaume i Magí Bisbal– i del Bruc –Jaume i Josep Esteve– entre d’altres, que posaven ceps, sembraven cereals i llegums[4].

Però aquesta situació canvià radicalment per l’embat de la fil·loxera que arribà a l’Anoia cap a 1889. L’impacte d’aquesta plaga reduí dràsticament l’àrea dedicada a la vinya, progressivament els ceps foren abandonats. La cartografia de Joan Cabeza, Mapa Topogràfic de la Muntanya de Montserrat editat l’any 1909, evidencia aquesta situació. D’acord amb la representació que en fa aquest mapa, els ceps i els sembrats havien abandonat les altures de Montferran, Sant Pau Vell, la capçalera del torrent de la Diablera, les Boïgues i els Pallers, per la banda de mig dia; i també alguns dels barrancs del vessant de tramuntana, i s’havien situat a les planes i valls de peu de muntanya, al clot del Malniu i al fons de la riera de Marganell. La resta tornava a quedar a mercè del bosc, que s’anava recuperant i que el topògraf va representar mitjançant taques verdoses. Resultat d’aquesta situació encara avui en dia es troben nombrosos testimonis, com rases, marges de pedra seca, barraques i amuntegaments de còdols fets pels pagesos amb els rocs que treien de les noves rabasses i que no tenien cap utilitat constructiva[5].

 

 

El paisatge sorgit per l’impacte de la fil·loxera es mantingué fins a mitjans segle XX. A partir d’aquest moment l’explotació agrícola, ramadera i forestal s’aturà totalment i el paisatge en patí les conseqüències. Els camps i les vinyes del voltant de la casa Maçana, de la carena d’en Pujades que es van mantenir en explotació fins a darrera hora, acabaren envaïts per una vegetació de matolls i pi blanc, mentre que els paratges de les obagues montserratines, com són els indrets de la Roca Foradada, el coll de Guirló, les proximitats del turó de Sant Pau Vell i els marges dels torrents d’un i altre vessant, que feia molt més temps que restaven sense conrear o que s’havien beneficiat de la tècnica de les boïgues, van continuar acollint pinasses i alzinars, que eren explotats a nivell forestal [6].

Totes les descripcions esmentades anteriorment parlen del mas Pujades, indret on presumiblement hi vivia Jaume Pujades del qual es té notícia per primera vegada el segle XIII. Sembla que aquest mas es trobava situat a la vessant nord del massís, sota la influència can Maçana, a prop de l’ermita de sant Pere (de Vilardell), en un serrat veí als serrats del Malniu i el Malgraó (serrat de Puigllobí). Mirant la topografia de la muntanya és evident que aquest indret es correspon al petit serrat que sortint del peu de la Cadireta progressa suaument en baixada en direcció a la part sud de les casses d’en Massacs. Tal com s’ha comentat anteriorment aquesta carena està interrompuda pel fenomen de dues diàclasis. La part superior d’aquesta carena ha estat identificada en algunes cartografies com el serrat de les Pujades, carena de Pujades o serrat d’en Pujadé. És notori que les variacions en la toponímia estan relacionades amb el nom del mas Pujades.

Atès que l’origen del nom ha d’estar vinculat al mas de Pujades hom pensà que buscant per la carena, o en les seves proximitats, es podrien trobar-se algunes evidències de la seva existència. Donades les característiques de la carena, longitud curta i sempre en pendent,  la recerca es centrà en identificar si existia una zona relativament plana en les proximitats de la carena i amb unes dimensions apropiades per situar-hi un mas.

No hi havia masses indrets amb aquestes característiques en l’entorn de la carena d’en Pujades. Comentant aquesta circumstància amb la senyora Maria Antonia Sunico, propietària de la finca veïna del territori on es podia trobar el mas, em comentà de l’existència d’unes ruïnes que podien ser les restes d’una casa antiga. Efectivament, a tocar de la pista que uneix el camí vell de l’Oliver amb el camp de vinya d’en Magi del Gras, primer, fins arribar a la font del Malniu, camí tallat actualment a la circulació pel Patronat de la Muntanya de Montserrat, després de passar el torrent dels Tolls el camí fa una gran llaçada a l’esquerra i arriba a una zona plana sense bosc. Immediatament a la dreta surt un camí carreter que en pocs metres permet arribar a les restes d’una antiga edificació que ocupa una àmplia extensió plana. Es tracte de la cantonera d’una antiga casa que, pel gruix i alçada de les parets conservades hauria de tenir una dimensió considerable. A l’entorn d’aquestes parets s’observen restes constructius que evidencien la importància d’aquesta casa. Per la seva situació hom pot suposar que es tracten restes de l’antiga masia d’en Pujades de la qual es té una referència continuada des del segle XIII fins el XIX.

És de suposar que aquest mas donà origen a la toponímia de l’indret i de la petita carena que baixa des de la Cadireta. La qual cosa em permet concloure que el nom adequat per aquesta petita serà és la de carena d’en Pujades.

 

 



D’acord amb la informació disponible és probable que el fragment de paret trobat correspongui a l’antic mas Pujades, referenciat en algunes cròniques, i el nom d’aquest mas fou l’origen a la toponímia de la carena on es troba. Aquesta circumstància afavoreix la idea de que el nom apropiat d’aquesta carena hauria de ser carena d’en Pujades eliminant les corrupcions de la toponímia com poden ser “carena de les Pujades” o “carena d’un Pujadé” o, fins i tot, “carena de Pujades”.

 

 
 

[1] Muset, A.2009 Masies del Bruc: can Maçana i el corral d’en Pasqual. Fundació Catalunya – La Pedrera p. 33

[2] Ibid. p. 36-37

[3] Ibid. p. 90

[4] Ibid p. 82

[5] Ibdi p. 95

[6] Ibid. p. 95