Ermita de sant Pere i balma del Penitent

A la muntanya de Montserrat hi ha el serrat del Penitent. És una carener, de petites roques i turons paral·lel al serrat de Sant Joan, que transcorre des de la gran roca de la Miranda de Santa Magdalena fins la roca Llisa en el camí de Collbató al monestir de Santa Maria de Montserrat. Entre aquest serrat i el de sant Joan baixa el torrent de santa Caterina.

A partir de l’estudi de la toponímia d’aquest indret es pot descobrir una història particular que encara avui és un petit enigma montserratí. ¿Per què aquest serrat s’anomena del Penitent? Una interpretació de la tradició montserratina és que el nom deriva de l’existència, a finals del segle XIX, d’una persona d’origen francès que vivia fent penitència en un balma d’aquest serrat. En diverses cartografies s’indica l’existència d’un indret en aquest serrat identificat con a cova del penitent. Pel que sembla, el serrat hauria agafat el nom de l’activitat penitencial que una persona feia en una balma situada en la part superior del carener. ¿Qui era aquest francès?, ¿de què feia penitència?. No hi ha cap indici que permeti respondre aquestes preguntes. Però sí que l’anàlisi d’aquesta balma, on encara avui són ben visibles les restes d’unes parets i una cisterna ben obrada, permet relacionar-la amb la localització d’una antiga ermita montserratina que quedà al marge de la constitució de l’eremitori montserratí.

La primera referència a aquesta ermita i la seva vinculació als orígens de l’eremitori montserratí prové de la crònica del pare Gregorio Argaiz en La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Senyora de Montserrat, editat l’any 1677. La particularitat d’aquesta obra, tot i que l’autor escriví l’obra estant fora del monestir de santa Maria de Montserrat, és que el llibre del pare Argaiz està redactat a partir de documents enviats des del propi monestir i té com a base l’obra inèdita de l’historiador pare Miquel Solsona (+1618) . Al parlar de les quatre ermites que foren el llegat fundacional de Guifré el Pilós el pare Argaiz proposà una interpretació molt personal i sense cap fonament. El pare Argaiz afirmà que no pot opinar sobre l’origen l’esglesiola de sant Iscle; però respecte les altres tres: santa Maria, sant Martí i sant Pere són d’origen got. I que, en contra del que pensen algunes persones, l’esglésiola de sant Pere no és l’origen de parròquia de Monistrol de Montserrat, sinó de l’ermita “cuyas ruinas se ven a tiro de ballesta de la ermita de santa Catalina” . Segons el pare Argaiz hi havia un manuscrit que deia que al costat de l’ermita de sant Caterina “por medio día se halla una hermita de san Pedro, ya toda enderrocada con la cisterna bien labrada, parte en la peña y parte de piedra” .

Pocs anys després de l’obra del pare Argaiz, 1697, el monjo de Montserrat, Lluis Montagut, publicà la primera edició del llibre “Histoire de notre dame du montserrat” on no menciona l’existència d’aquesta ermita de sant Pere . Mig segle després, l’obra de Pere Sera Postius 1747 reprodueix textualment la referència feta pel pare Gregorio Argaiz sobre la suposada ermita de sant Pere . Posteriorment, les posteriors cròniques històriques montserratines o relats de viatges a Montserrat segueixen les consideracions donades pel pare Argaiz. El militar, escriptor i viatger anglès, Philip Thicknesse (1719 – 1792), publicà el llibre “A Year’s Journey through France and Part of Spain”, 1777, obra en dos volums. En el volum primer comenta diversos aspectes de la seva estada la seva estada a Montserrat diu: “A la distància d’un tret d’aquest romanent de l’Edèn, (es refereix a l’ermita de santa Caterina) es troben les restes d’una antiga ermita, anomenada Sant Pere. Mentre estava allà, el meu ermità em va seguir (…)” . El que diu Thicknesse és una adaptació de les afirmacions del pare Argaiz i del seu escrit no queda clar si anà personalment a veure les runes de l’ermita de sant Pere.

 

 

L’any 1863, l’escriptor i viatger, Gaietà Cornet i Mas publicà el llibre “Tres días en Montserrat”. Aquest autor es limita a reproduir textualment les consideracions del pare Argaiz. Un any després, 1864, Juan Martí i Cantó publicà Historia de la imagen y santuario de Nuestra Señora de Montserrat, on afegeix, al que ja havien dit els autors anteriors, que encara es podia veure un “arco de la puerta de entrada” Pocs anys després, 1871, l’abat Miquel Muntades, escriu un historia de Montserrat on dedica un capítol a l’eremitori montserratí. Després d’explicar que els sarraïns envaïren Montserrat i això provocà que els monjos que estaven en el monestir abandonessin el monestir cap l’any 620 i, forçats per les circumstàncies canviessin la vida cenobítica per l’eremítica. Tot seguit diu: “Los que tomaron el rumbo del medio día, edificaron una capilla en honor de S. Pedro (que sin duda era el titular del Monasteríolum destruido) á un tiro de ballesta del sitio conocido hoy por Santa Catalina, y además quedaron encargados de las capillas de S. Miguel y de S. Acisclo, y este encargo los puso en contacto con los fieles que venían á orar, y estos de vez en cuando traían un bocado de pan y sal, con que condimentaban las hierbas silvestres, que eran su alimento ordinario. Los que se retiraron hacia poniente edificaron en memoria de los de Casino una capilla en honor de san Martin, en el desfiladero que hay entre S. Gerónimo y el Bruch” . En un altre capítol també esmenta l’ermita de sant Pere en els següents termes: “no tuvieron reparo alguno en gobernar como suyas y de su orden las iglesias de S. Miguel, de S. Pedro, junto con lo que hoy es conocido por ermita de Santa Catalina, la de S. Martin al poniente del camino o subida de la ermita de S. Gerónimo, por la parte que mira al Bruch , y si alguna otra había ; y de aquí que desde entonces, y sin que produjera reclamación alguna en contrario” .

Diversos autors, molt més contemporanis que els anteriors, esmenten l’existència de l’ermita de sant Pere en uns termes similars a les anteriors referències. El pare Albareda, en les diferents edicions de la seva història de Montserrat, fins i tot l’editada modernament per Josep Massot i Muntaner, s’esmenta que molt a prop de l’ermita de santa Caterina “hi ha les ruïnes d’una altra ermita, antigament dedicada a l’apòstol sant Pere” .

El mapa de Ramon de Semir, publicat l’any 1949, a diferència del mapa de Joan Cabeza de 1909, esmenta l’existència de les runes de l’ermita de sant Pere situades al costat mateix de la cova del penitent ambdues a prop de l’ermita de santa Caterina. Per la tipologia de lletra emprada dóna a l’ermita de sant Pere la mateixa categoria que les altres ermites montserratines. Anys després, Josep Barberà, en la seva guia Montserrat pam a pam, 1977, adopta també el mateix criteri i representa la cova del Penitent i l’ermita de sant Pere com a dues entitats diferents. A més, en Josep Barberà al dividir el massís montserratí en seccions a partir de l’ordenació en regions que havia fet en Ramon de Semir identificà la secció vint-i-tresena com a Sant Pere. Alhora de fer-ne la seva descripció esmenta que en ella s’hi trona l’ermita de sant Pere. Quan comenta la Miranda de sant Pere diu que és una roca situada abans d’arribar a l’ermita enrunada de sant Pere i, al descriure el serrat del Penitent, diu que neix després de l’ermita de sant Pere. Curiosament, en Josep Barberà, tot i representar la localització de la cova del penitent no en parla en cap moment. Dóna la impressió que Josep Barberà reproduí en la seva guia d’escalada el que havia situat topogràficament en Ramon de Semir en el seu mapa.

 

L’estudiós Ernest Zaragoza al descriure l’ermita de sana Caterina en el seu llibre sobre l’eremitisme montserratí reprodueix amb una variant el que escriví el pare Argaiz: “junto a ella, a tiro de piedra, se halla otra de san Pedro, ya derribada (1677) con su cisterna bien labrada en la pea y parte de piedra”. L’afegitó de la data 1677 pot induir a pensar que aquesta fou la data en que fou derruïda aquesta ermita. El pare Argaiz no explicita cap data, però sí que es evident que, quan es publicà el llibre del pare Argaiz, 1677, l’ermita de sant Pere ja no existia. Si és cert que el pare Argaiz, com suggereix el pare Xavier Altés , feu servir les notes del pare Miquel Solsona (+1618) per fer la seva obra, es podia sospitar que l’ermita de sant Pere havia estat derruïda abans de la data de la mort d’aquest cronista, 1618.

De la mateixa manera que sorprenen les referències a l’ermita de sant Pere en algunes obres i mapes montserratins, també sobta que no s’esmenti en algunes descripcions històriques de la muntanya. Quan el primer historiador montserratí, el pare Pedro de Burgos, relacionà les ermites montserratines no mencionà l’existència d’una ermita dedicada a sant Pere . Tampoc hi ha cap referència a aquesta ermita en l’obra Sàxia, poema heroic-descriptiu de Montserrat, escrit per monjo P. Brenach, mort el 1555. Com tampoc s’esmenta l’existència d’una ermita amb el nom de sant Pere en les notes sobre la historia de Montserrat del pare Antonio Yepes escrita l’any 1613. En aquesta obra sobre la historia dels monestir benedictins a Espanya hi ha una extensa referencia al monestir de santa Maria de Montserrat i les seves ermites . En els dibuixos precisos de Remart i Muntanya de 1790, on surten les ermites de sant Caterina, sant Joan i sant Onofre, així como tot el serrat del Penitent, no s’indica l’existència d’una ermita amb el nom de sant Pere. En un mapa militar del massís montserratí fet l’any 1813, on es representen el seus principals indrets, no hi ha cap referencia a aquesta ermita. Tampoc hi és en el mapa de Montserrat que acompanya el llibre de l’abat Muntades, publicat el 1867, ni en la guia Baedeker de 1898 on representen totes les ermites montserratines no s’esmenta l’existència de l’ermita de sant Pere. Ni el pare Cebrià M. Baraut ni el pare García M. Colombàs , en els seus sengles articles sobre l’eremitisme a Montserrat esmenten l’ermita de sant Pere.

A més de la possible presència d’una ermita de sant Pere veïna a l’ermita de santa Caterina, en la història montserratina està ben documentada l’existència d’una esglesiola amb el mateix nom en el moments fundacionals de la vida cenobítica a Montserrat. Els documents històrics esmenten que el 20 d’abril de l’any 888 el comte de Barcelona Guifré el Pilós donà el seu fill Radulf al monestir de Ripoll perquè en fos monjo. En l’acta de donació s’explicita que el comte lliurà a aquest monestir, entre altres bens, “les esglésies de Montserrat, les que estan dalt de la muntanya i les de baix, amb el seu territori” (Et in alio loco in ipsa Marcha locum quem nominant Monte Serrado, ecclesias que sunt in cacumine ipsius Montis vel ad inferiora eius, cum ipso alode). Aquestes esglésies es trobaven en el territori que el comte Guifré havia conquerit als sarraïns. En un primer moment, aquest document no es diuen els noms d’aquestes esglésies, però, per unes referències posteriors, es sap que una d’elles estava dedicada a la Mare de Déu. Aquesta petita esglesiola d’advocació mariana fou la que evolucionà posteriorment en l’actual monestir i santuari de Santa Maria de Montserrat. Es molt probable que aquestes esglesioles, en aquells anys fossin uns edificis enrunats degut a que havien estat sota el domini dels sarraïns durant molts anys. Durant uns quants anys no hi ha cap notícia referent a les esglesioles del monestir de Santa Maria de Ripoll a la muntanya de Montserrat. Però l’any 933 el monestir de Ripoll volgué confirmar amb el comte de Barcelona Sunyer la situació de les seves propietats a la muntanya de Montserrat. Per aquest motiu es redactà un nou document on s’anomenen per primer cop els noms d’unes esglésioles situades a la muntanya de Montserrat. Aquestes eren: Santa Maria i Sant Iscle, a dalt de la muntanya; i Sant Pere i Sant Martí a la part inferior. L’any 982, un segle després de la fundació del monestir de Ripoll, el seu abat Seniofred demanà a l’emperador Lotari la confirmació de les possessions del monestir. L’emperador confirmà solemnement aquestes propietats sense oblidar d’esmentar les ecclesiae de Montserrat, de eles quals especifica que unes estan en la part baixa de la muntanya i altres en la part alta: “In Monte serrato alodem cum Ecclesis sancti Petri et sancti Martini, et in cacumine Montis serrati sanctae Mariae et sancti Aciscli” La historiografia montserratina actual reconeix que, de totes aquests esglesioles només perduren les dos primeres: Santa Maria, que en el temps es transformà en monestir, i la de Sant Iscle avui integrada en jardí del monestir. No se’n sap res de les altres dues esglésies. No hi ha cap document d’aquesta època o posterior que esmentin les esglésies de sant Pere o sant Martí. S’especula que Sant Pere es convertí en l’ actual parròquia de Monistrol de Montserrat. De l’altra, Sant Martí, no se’n sap on era. Malgrat el que els historiadors montserratins contemporanis consideren una evidència inqüestionable la ràpida desaparició d’aquestes dues esglesioles, hi hagut algunes persones que insisteixen en situar aquestes dues esglesioles fundacionals, Sant Pere i sant Martí, com unes ermites més de l’eremitori montserratí.

 

¿Existí o no, l’ermita de sant Pere a prop de l’ermita de santa Caterina? ¿aquesta ermita era la que donà el comte Guifré al monestir de Ripoll, tal com proposà el pare Argaiz? Per les dades disponibles sembla que a prop de l’ermita de santa Caterina, en l’indret conegut avui com la balma del Penitent va existir un aprofitament de l’espai. Avui encara es conserva una cisterna per aprofitar l’escorrentia de l’aigua per damunt de la balma i poca cosa més. Els tancaments de pedra de la balma semblen força recents, alguns refets fa anys per pare Ricard M. Sans, i no hi ha cap indici d’una construcció sòlida com es apreciable en les restes de les antigues ermites de l’eremitori montserratí. Per altra part, els documents relacionats amb la donació del comte Guifré, l’any 888; la seva posterior confirmació pel comte Sunyer l’any 933, on s’indica el nom de les esglesioles donades: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí, i la confirmació solemne de les propietats de Ripoll a Montserrat per part de l’emperador Lotari, el 982, no deixen dubte de la localització d’aquestes esglesioles. En aquest darrera confirmació s’especifica clarament quines són les esglesioles que es troben a la part alta i quines a la part baixa. Segons el text “in Monte serrato alodem cum Ecclesiis santi Petri et sancti Martini, et in cacumine Montis serrati sanctae Mariae et sancti Aciscli” . Està clar que, al contrari del que suposa el pare Argaiz, l’esglesiola donada pel comte Guifré com a dot estava en la part baixa de la muntanya i no on diu ell. De tal manera que, si existí una ermita de sant Pere a la part alta de la muntanya, a prop de l’ermita de santa Caterina, aquesta era diferent, i de construcció posterior, a l’esglesiola de sant Pere situada al peu de la muntanya i donada pel comte Guifré al monestir de Ripoll. La suposada ermita de sant Pere situada al costat de l’ermita de sant Caterina, per alguna raó desconeguda, fou abandona i no entrà a formar part de l’eremitori montserratí. Pere Bosquets, en el seu inventari d’ermites montserratines, suggereix la possibilitat d’aquesta dualitat de dues ermites amb el mateix nom en situacions diferents i èpoques diferents .

Descartada la possibilitat de que la balma del Penitent fos l’indret on es trobava l’esglesiola donada pel comte Guifré l’any 888, això no anul·la la possibilitat que aquesta balma fos aprofitada per algú, en un moment de floriment de les experiències eremítiques, per intentar fer-hi un espai de vida anacoreta. La seva situació d’aquesta balma, al sud i amb aigua recollida per escorrentia de la roca, el seu espai permetia servir d’aixopluc per intentar-ho. La majoria d’ermites de l’eremitori montserratí tingueren el seu origen en una balma tot i que, amb el temps, s’abandonés aquest indret per una construcció d’obra de nova planta. Es té constància que a Montserrat fou un fogar de la vida eremítica. Per un document del segle XI es sap que a la capella de sant Miquel hi vivien el monjo Transvario i un ermità anomenat Garí. No hi ha més informació fins a finals del segle XIII quan en diversos documents s’esmenten alguns ermitans residents a la muntanya de Montserrat. Des de llavors es té constància que els anacoretes han mantingut una presència constant a Montserrat. L’abat Antoni Pere Ferrer, l’any 1456, fixà en les constitucions que el nombre d’ermitans fossin dotze, però no sempre, ni abans ni després d’aquesta decisió, s’arribà a aquesta xifra. Per exemple, l’any 1447 hi havia 11, l’any 1450, 8; l’any 1470 eren 3 i en el temps de l’abadiat de Juan de Peralta, 1484, s’arribà al nombre de 12 .

 

La vida eremítica tingué una època d’esplendor a partir el segle XV amb la reforma de García de Cisneros i perdurà fins el segle XIX. La reforma de l’eremitori fixà en tretze el nombre d’ermites, pròpiament eren dotze més una que feia de parròquia. Foren temps de nombroses vocacions per la vida eremítica, tant per part de persones externes al monestir de santa Maria de Montserrat com per membres de la pròpia comunitat monàstica . Els diversos documents que permeten seguir la vida eremítica des del segle XVI fins el XIX evidencien que es manté el nombre d’ermites de l’eremitori montserratí fixat en la reforma de García de Cisneros, tot i que aquestes no sempre han estat sempre ocupades. L’inici de la fi de l’eremitori començà amb la destrucció de les ermites incendiades per les tropes franceses entre el 28 i 31 de juliol del 1812.

És probable que, a més de les ermites consolidades com a part de l’eremitori després de la reforma de Garcia de Cisneros, hi haguessin ermitans escampats per la muntanya que intentessin seguir al seu aire amb la vida eremítica. El pare Bernabé Dalmau, en una nota a peu de pàgina d’una treball sobre l’eremitisme montserratí comenta que en unes notes inèdites del pare Albareda sobre el segle XV comenta que “la vida eremítica a Montserrat pot reservar encara sorpreses. En un breu del papa Innocent VIII (+1492), per exemple, informa sobre unes ermites construïdes en l’entorn de Santa Cecília, de les quals la història montserratina no en tenia coneixement” El pare Baraut considera que, malgrat la informació disponible dels primers moments de l’eremitori montserratí és molt deficient, només es tenen dades a partir del segle XVI, és de suposar que hi hagueren “no pocos tanteos antes de que, a mediados de la mencionada centuria, el número y la situación de las ermitas estuvieran definitivamente fijados. Sabemos que todavía en el siglo XV algunas de ellas fueran trasladadas de sus emplazamientos primitivos y otras distantes del monasterio – como las situadas en la vertiente norte más allá de san Jerónimo – abandonadas del todo” . Aquesta podria haver estat la història de l’ermita de sant Pere. Probablement aquest ermita fou un intent no reeixit de vida eremita que s’estroncà, bé perquè el seu emplaçament era distant del monestir o perquè, un cop fixat el nombre d’ermites en dotze, la seva continuïtat era impossible al no tenir el suport material ni espiritual del monestir.

Malgrat les evidències que l’ermita de sant Pere veïna de l’ermita de santa Caterina no fou una de les esglesioles donades a Ripoll l’any 888, ni tingué viabilitat dins la constitució de l’eremitori montserratí, la proposta del pare Argaiz fou assumida com a certa en determinats cercles. Aqueta hipòtesi, en lloc de ser una simple conjectura, sense cap fonament, esdevingué per algunes persones una certesa i sobre ella es construïen relats i, fins i tot, s’indicava l’emplaçament d’aquesta ermita en la cartografia montserratina com si fos una ermita més de l’eremitori montserratí. En algunes cartografies es representa l’emplaçament d’aquesta ermita de manera diferenciada d’un indret anomenat cova del penitent.

L’actual cova del penitent, indret que fora més pertinent anomenar-lo balma del penitent, hi ha les restes d’una antiga cisterna que, per la seva construcció, sembla ser la cisterna descrita per les antigues cròniques referides a l’ermita de sant Pere i poca cosa més. El que podrien semblar restes de parets de construcció moderna fetes pel pare Ricard M. Sans. En l’entorn d’aquest indret no s’observa cap evidencia de restes d’obra antiga.

 

Tot fa pensar que els dos indrets, ermita de sant Pere i balma del Penitent són el mateix. L’estreta relació entre una balma i una ermita és pròpia d’algunes construccions de l’eremitori montserratí. El paper Cebrià Baraut senyala que els primitius anacoretes aprofitarien balmes naturals de les roques per instal·lar-s’hi tal com es pot veure en les ermites de sant Antoni, san Salvador, sant Jaume, sant Joan, sant Onofre i la Santa Creu. Fou només després i de forma progressiva que al costat d’aquests abrics naturals ocupats pels ermitans sorgiren construccions independents d’obra que anaren ampliant-se fins donar lloc unes ermites de considerables dimensions . L’existència d’una balma associada a l’ermita de sant Pere indicaria el seu caràcter primitiu i que, per alguna raó, la vida eremítica no prosperà en aquest indret. Posteriorment, després de la Guerra del Francès quant s’intentà recuperar precàriament l’eremitisme a Montserrat, alguna persona ocupés transitòriament aquest indret per fer-hi penitència. La tradició montserratina diu que la balma que fou habitada, a finals del segle XIX, per un home francès que es retirà en aquest indret per fer-hi penitència. Anys després, en el moment d’una certa revifalla de l’eremitisme a Montserrat, en els anys 60 i 70 del segle XX, alguna persona ocupés esporàdicament aquesta balma. Segons m’ha comentat Ramon Oranias, monjo de Montserrat, el P. Ricard Mª Sans, també monjo, va refer la cisterna, en atenció a unes monges franceses que sota la guia del P. Estanislau Llopart, ermità a l’ermita de la Santa Creu, feien vida eremítica allà a prop. Sembla que a l’ermita de sant Pere fos ocupada per l’ermitana Maria Creu. A principi dels anys 70 del segle passat., l’ermita fou utilitzada per joves monjos. Aquesta cisterna novament fou refeta pel jove Gorka, deixeble del P. Basili, en aquells moments ermità a l’ermita de la Santa  Creu, que durant la primera dècada d’aquest segle féu vida eremítica a l’ermita de Santa Caterina, pràcticament fins a la seva mort.

Abans d’acabar aquesta nota sobre l’ermita de sant Pere cal esmentar la seva errònia localització en totes les cartografies a l´ús dels excursionistes.

 
En realitat les cartografies habituals situen la cova del Penitent a la cota on es troba la Miranda del Penitent quan en realitat la amb la balma del Penitent o l’ermita de sant Pere està uns 150 metres més al sur, al peu d’un roca a la base de la qual hi ha la balma. La Miranda de Sant Pere és una gran roca situada en la carena que davall de la Miranda de sant Joan cap el serrat del Penitent i abans d’arribar a l’ermita de sant Pere. És una roca fàcil d’arribada per la vessant nord però que la seva cara oest cau desplomada per damunt del torrent del Misser. La seva paret vertical té diverses vies d’iniciació a l’escalada. L’indret on es troba la balma del Penitent, antiga ubicació de l’ermita de sant Pere, segueix l’esquema de moltes ermites montserratines: aprofitament de la roca per recollir el màxim d’aigua i bona orientació per aprofitar el màxim el sol.

 

La història de l’ermita de sant Pere i la balma del Penitent són un dels entranyables enigmes no resolts de la muntanya de Montserrat. La seva presència en un racó a la part alta del serrat del Penitent aporta un atractiu particular a un indret que, per la seva orientació i solitud, invita a practicar la contemplació.