Tradicionalment, s’ha cregut que l’eremitori de Montserrat estava format per tretze ermites, tal com indiquen diversos documents anteriors a la seva destrucció per les tropes franceses a principis del segle XIX. Tot i això, abans que aquest nombre de tretze ermites es consolidés, tenim constància documental de l’existència d’altres construccions eremítiques en diferents llocs del massís. Algunes d’aquestes construccions van ser els precedents d’ermites posteriors, mentre que d’altres van ser intents fallits de vida eremítica.
Actualment, amb Ramon Oranias, monjo de Santa Maria de Montserrat, estem investigant el petit misteri de les ermites desplaçades o desaparegudes del massís de Montserrat. Entre aquestes, hem intentat localitzar la ubicació original de la primitiva ermita de Santa Magdalena, abans del seu trasllat a la seva ubicació actual, tal com es menciona a la crònica La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Monserrate del pare Gregorio Argaiz, publicada a Madrid l’any 1677.
En la seva descripció de les ermites de Montserrat, organitzada com un itinerari que comença a Sant Jeroni, el pare G. Argaiz menciona, en un moment afirma: “andando por el dicho lomo de Tebaidas, y a travesando tierras, y profundas honduras, por un camino llamado la Parra, porque gran parte de el parece un parral de árboles y apacibles frescuras, a una buena legua en donde se ha la ermita vieja y antigua de santa Magdalena, metida entre unas peñas, con una cisterna labrada entre ellas y porque estaba en sitio lóbrego y fragoso, y gozar de poca vista, la mudaron los padres antiguos a seiscientos pasos de distancia en otro más alto y alegre, con buenas vista al Mediodía y Levante, participando algo de cierzo” (p. 284).
La crònica del pare Gregorio Argaiz ofereix una descripció geogràfica força precisa del lloc on es trobava l’antiga ermita de Santa Magdalena. Segons les distàncies que proporciona, l’ermita vella de Santa Magdalena estava «a una buena legua«. Cal tenir en compte que la llegua era una unitat de mesura antiga, coneguda com a mesura itinerària, que indicava la distància que una persona o un cavall podien recórrer en una hora. La seva equivalència en metres variava considerablement segons la regió. Tot i que el pare Argaiz va escriure la seva obra des de Madrid, basant-se en materials que probablement li van enviar des del monestir de Santa Maria de Montserrat, podem suposar que les llegües a què es referia eren les catalanes, i no les castellanes. Una llegua catalana equivalia a 6.717,6 metres, mentre que la llegua castellana oscil·lava entre 4.190 i 5.914 metres, depenent del lloc. Per tant, l’antiga ermita de Santa Magdalena, respecte a Sant Jeroni, devia trobar-se dins d’aquest rang de distàncies.
La mateixa discrepància es presenta en relació amb la distància a la qual es va construir la nova ermita, ja que la mesura de passes també era diferent a Castella i a Catalunya. Una passa castellana equivalia a 1,393 metres, mentre que una passa catalana era de 0,80 metres. Per això, la referència del pare Argaiz de sis-centes passes pot representar una distància d’entre 835,8 metres o 480 metres.
A banda de les distàncies, el més interessant de la crònica del pare Argaiz és la descripció geogràfica de la ubicació de les ermites de l’eremitori, seguint un itinerari molt precís que comença a l’ermita de Sant Jeroni. Aquest itinerari passa primer per les ermites de la regió de Tebes i després continua per les de la Tebaida. Segons aquest recorregut, la primera ermita que es trobava després de sortir de Sant Jeroni era l’antiga ermita de Santa Magdalena, que posteriorment va ser traslladada més lluny i a un lloc més elevat. La nova ermita continua sent la primera que es troba en aquest itinerari. Posteriorment, es baixa a les ermites de Sant Onofre, Sant Joan i Santa Caterina, des d’on es puja a la de Sant Jaume.
Les ermites de la regió de la Tebaida es descriuen seguint un altre itinerari que també comença a Sant Jeroni, baixant pel torrent de Santa Maria per pujar, primer, a l’antiga ermita de Sant Antoni, situada dalt d’un turó, i a prop de l’edifici de la nova ermita. Des d’aquí, l’itinerari passa per Sant Salvador i baixa cap a Sant Benet, continuant fins a Santa Anna. Després, es torna enrere per situar-se al mateix camí que es seguia en sortir de Sant Salvador, però en lloc d’anar cap a Sant Benet, es gira cap a llevant per arribar a l’ermita de la Santíssima Trinitat, primer, seguida de la Santa Creu i, finalment, la de Sant Dimes.
Del relat del pare Argaiz es destacable que no descriu cap ermita entre la de Sant Jeroni i la vella de santa Magdalena i esmenta que “andando por el dicho lomo de Tebaidas, y a travesando tierras, y profundas honduras, por un camino llamado la Parra, porque gran parte de el parece un parral de árboles y apacibles frescuras”. Creiem que el pare Argaiz comet un error i, en comptes de dir que es transita pel llom de la regió de Tebes, esmenta que es camina pel llom de les Tebaides. Si fos així, el camí passaria per la carena de la serra de les Lluernes i no pel serrat de l’Alzina de les Paparres o Bellavista, on sembla situar el camí de la Parra. Un altre aspecte destacable és que, malgrat el trasllat de l’ermita de Santa Magdalena a la seva nova ubicació actual, continua sent la primera ermita que es descriu venint des de Sant Jeroni. Aquesta circumstància suggereix que el trànsit pel camí de la Parra i la carena de Tebes no es realitza per la cara est de la regió de les Gorres, sinó pel vessant de ponent. Aquesta era l’única manera, en l’època del pare Argaiz, d’anar des de l’ermita de Sant Jeroni fins a l’antiga ermita de Santa Magdalena sense trobar cap altra ermita pel camí. Cal fer un estudi més detallat d’aquesta observació, ja que implica un sistema de camins entre algunes de les ermites de la regió de Tebes i l’ermita de Sant Jeroni diferent de l’existent avui dia.
En la seva crònica, el pare Gregorio de Argaiz esmenta que, segons el Liber de reformatione huius monasterii —un document que es conservava a l’arxiu del monestir de Santa Maria fins a la seva desaparició el 1811—, el trasllat de l’antiga ermita de Santa Magdalena a la nova ubicació es va realitzar l’any 1498. Aquest manuscrit era, de fet, la Crònica de Montserrat, on es registraven els esdeveniments rellevants dels primers anys de la reforma introduïda pels monjos de Valladolid.
Segons el que està anotat en aquest llibre el lloc on estava aquesta ermita sembla que hi havia un castell: . “in reparatione, et ampliatione Haeremitoriorum Castelli Sanctae Magdalenae et Sancti Antoni, qui omino destructae erant, Anno 1498” (“en la reparació i ampliació de les ermites dels castells de Santa Magdalena i Sant Antoni, que estaven completament destruïdes, l’any 1498). Aquesta referència ha donat peu a motiu de moltes especulacions.
A partir de la informació proporcionada pel pare Gregorio Argaiz, es podria formular la hipòtesi que la primitiva ermita de Santa Magdalena es localitzava a l’indret on avui es troba la balma modificada coneguda com a Sant Martí. Diverses evidències fan sospitar que aquesta balma de Sant Martí podria ser l’antiga ermita de Santa Magdalena abans del seu trasllat a la ubicació actual. La seva situació concorda amb les descripcions geogràfiques del pare Gregorio Argaiz pel que fa a la distància tant a l’ermita de Sant Jeroni com a la nova ermita de Santa Magdalena. Sorprenentment, el mapa de Joan Cabeza de 1909 situa aquesta ermita vella en aquest indret. El monjo pare Guiu Camps, afirmava, cap als anys 70 del segle passat, que en aquest indret es trobava l’antiga ermita de Santa Magdalena. En Ramon Ribera, un altre monjo, en el mapa de la seva guia Caminant a Montserrat l’anomena “Balma de Santa Magdalena”.
A més, aquest lloc, situat al peu de la Gorra Frígia, a la seva cara sud, presenta una sèrie de murs antics i una cisterna construïda, parcialment excavada a la roca. Aquesta cisterna s’alimentava d’una canalització sobre la gran roca que es troba damunt de la balma, per tal d’aprofitar l’aigua de pluja que hi regalima. Prop d’on se suposa que podria haver estat l’antiga ermita de Santa Magdalena, hi ha també una creu esculpida a la base de la Gorra Frígia.
Per entendre millor la possible accessibilitat a l’ermita vella de Santa Magdalena venint des de l’ermita de Sant Jeroni, caldria estudiar-ho amb més profunditat. Tot i això, tenim alguns indicis de la possible existència d’un pas estructurat a la part superior dels Pollegons. La comunicació de l’antiga ermita de Santa Magdalena amb la resta de les ermites de la regió de Tebes podria haver-se fet per una canal situada entre la Miranda de Santa Magdalena i la Miranda de Sant Joan o Miranda Xica (cota 409). Aquesta canal, actualment perfectament transitable, mostra algunes evidències d’haver estat adaptada per facilitar el pas. Una alternativa seria la canal que es troba entre la Miranda de Santa Magdalena i la Magdalena Superior. Personalment, crec que cal descartar l’actual camí estret entre la Gorra Frígia i la Magdalena Superior, ja que en aquella època l’accés a la cara nord de les Gorres no era practicable.
L’entorn on possiblement s’ubicava l’antiga ermita de Santa Magdalena ha experimentat una transformació significativa, deguda en part a l’erosió natural del terreny i també a l’activitat humana que ha aprofitat l’espai original de l’ermita com a refugi. Probablement, primer pels carboners que treballaven a la zona, tal com ho testimonien dues grans carboneres situades a poca distància, i posteriorment per l’ús d’excursionistes i escaladors que van trobar en la balma un bon aixopluc. Per aquest motiu, seria recomanable dur a terme un estudi arqueològic per confirmar la hipòtesi que la balma de Sant Martí va ser l’emplaçament de l’antiga ermita de Santa Magdalena.
