Frares encantats

Ara per ara, el següent comentari és una hipòtesi a verificar. Podria ser que la toponímia d’algunes de les principals agulles de la secció dels Frares Encantats, fos incorrecta o no ajustada a la morfologia de les roques. La hipòtesi es bassa en l’apreciació d’una certa inconsistència entre la forma que evoca la toponímia i la morfologia de la roca. Sobre tot, si s’associa la toponímia de l’agulla amb la seva forma contrastant-la amb les formes de les vestimentes religioses es comprova la solidesa d’aquesta apreciació.

En la muntanya de Montserrat, la toponímia de les agulles és variada, però en el casos que aquesta esmenta un objecte o un ésser viu  acostuma haver-hi una relació estreta entre el nom evocat i la forma de la roca. En el cas dels Frares Encantats, hi ha una inconsistència entre la toponímia i la forma d’algunes tan notòries del massís com són el Bisbe (la segona elevació de la muntanya ), la Monja, el Frare Gros o la Miranda del Lloro.

En el cas de la secció dels Frares Encantats totes les guies de senderisme, d’escalada i cartografies montserratines coincideixen en identificar amb la mateixa toponímia les principals i majestuoses agulles d’aquesta part dels massís. Els coneixedors de la muntanya de Montserrat saben denominar i descriure agulles com el Lloro, el Frare Gros, la Monja, el Bisbe, el Novici, l’Asiàtica, la Nina, la Boleta Forada, la Boleta del Portell Estret i altres. Totes aquestes agulles conformen la impressionant paret nord del massís. Han estat escalades molts cops i han vist passar com els excursionistes les contemplaven pels diversos caminois que solquen aquesta regió.

Tothom dóna per segura la toponímia d’aquesta regió i l’associació entre els noms i les agulles. Conversant sobre aquesta regió amb en Ramon Oranias, monjo del monestir de  Santa Maria de Montserrat i un dels grans escaladors d’aquestes parets, va palessar la possibilitat de que, en un moment determinat, es produís un error en l’assignació de la toponímia d’algunes agulles i que s’anés perpetuant l’equivocació al llarg dels anys.

Segons l’opinió de Ramon Oranias, contrastada de temps amb altres monjos escaladors i alguns excursionistes, hi hagut una confusió entre el Frare Gros, els Bisbe, la Miranda de Lloro i la Monja.

 
Numeració Semir Denominació Josep Barberà Proposta Ramon Oranias
146 El Frare Gros El Bisbe
136 El Bisbe El Frare Gros
137 La Miranda del Lloro La Monja
138 La Monja La Miranda del Lloro
 

Les següents il·lustracions reprodueixen tres figures que porten vestimentes religioses diferents.

 
 Bisbe mitra 3

1 Bisbe mitrat

 Vel monja 1

2 Monja amb vel

 Fraile 2

 3 Frare amb caputxa

 

Aquestes figures, especialment les seves siluetes, poden comparar-se amb les agulles identificades amb els números 1, 2 i 3

 
 

No se sap quan es produí, si és que fou així, aquest error. Com tampoc es tenen referències antigues des de quan foren nomenades les agulles dels Frares Encantats amb aquesta denominació. L’associació de la forma de l’agulla amb el nom deu haver estat el resultat d’un procés llarg d’observació. La contemplació de la vessant nord des de l’entorn del monestir de Santa Cecília o des de les rodalies del municipi de Marganell estimularia la imaginació d’aquestes formes associades a una sèrie d’imatges religioses petrificades segons la llegenda.

A finals dels anys 30 del segle passat ja s’emprava la toponímia actual. En una crònica de Josep Boix de la seva escalada al Lloro produïda l’any 1936 explica “el dia 10 de maig, amb els amics Balaguer i Pere decidírem fer el prim er intent, amb un ànim molt distint del que teníem en intentar el Cavall Bernat, car també estàvem assabentats de les dificultatsque podia presentar aquesta roca i que no eren gaire favorables, puix hom deia que el Lloro fóra tant o més difícil que el Caval Bernat. En ésser al collet que separa el Bisbe del Lloro, i punt d'origen de l'escalada (...)”. La crònica de Josep Boix de l’any 1936 situa el Lloro al costat de l’agulla identificada com el Bisbe.

L’any 1949 Ramon de Semir edità el mapa topogràfic del massís i de totes les agulles identificades i censades; en aquesta publicació només donà nom a algunes d’elles. Una d’aquestes agulles és la Monja identificada amb el número 138 i la situa en el lloc on, anys més tard, en Josep Barberà la dibuixarà. Quan en Josep Barberà publicà el seu magnífic llibre Montserrat pam a pam, a més de fer unes completes descripcions de les agulles i de les seves vies d’escalada, aportà un acurat cens d’agulles associant els números del inventari de Ramon de Semir amb la toponímia.

Algunes cartografies modernes, segons l’escala, són relativament imprecises alhora de situar aquestes agulles. A major escala major precisió, tot i que en el mapa topogràfic de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya es mantenen alguns errors, com per exemple, situar el Lloro en el lloc de la Miranda del Lloro o Escolanet.

Retornar a Toponimia