Un dels equipaments més singulars de la muntanya de Montserrat és l’anomenada escala dreta. Des del segle XV s’esmenta l’existència d’una escala que, sortint des del monestir de Santa Maria de Montserrat, permet accedir a les ermites que es troben sobre ell al capdamunt de la muntanya. No es té constància quan fou el primer cop que es feu servir l’expressió escala dreta, però les cròniques antigues sobre itineraris montserratins per visitar l’eremitori s’explica que una de les rutes amb una escala força dreta que surt des del jardí del monestir. Llegint algunes d’aquestes cròniques surt el dubte de la imprecisió. Quan els cronistes parlen d’escala dreta, ¿de quina escala parlen? perquè des del monestir de Santa Maria surten dues escales molt dretes que, enfilant-se roca amunt a través d’unes costerudes canals, permeten accedir una a l’ermita de la Santa Creu i l’altra a l’ermita de sant Dimes. Una de les dificultats per aclarir aquesta qüestió és la ambigüitat d’alguns autors moderns en la ubicació d’aquesta escala en la topografia montserratina.
Les dues escales que podrien rebre el nom d’escala dreta estan situades en sengles canals que transcorren a banda i banda de l’anomenada roca del Castell del Diable, al damunt de la qual es troba l’esmentat Castell del Diable. Per la canal de l’esquerra s’enfila una escala de pedra que surt d’un extrem de les dependències monàstiques, tot i que antigament el seu inici inferior es trobava en un espai obert als peregrins per tal de facilitar-los l’accés a les ermites. Popularment aquesta escala ha estat anomenada escala dreta. Es una escala de graons la majoria construïts damunt la roca que porta a l’ermita de la Santa Creu. També hi ha una altra escala, mot menys coneguda que l’anterior, que surt del jardí del monestir, al costat del noviciat, que s’enfila per la canal de la dreta de la roca del Castell del Diable. Actualment aquesta escala és una escala de ferro, tot i que en alguna part del trajecte encara es veuen les restes d’ancoratges per instal·lar pals per fer de graons i alguns graons excavats sobre la roca. Segons el pare A.M. Albareda aquesta escala, de la qual encara es conserven alguns gradus in petra scissos, sortia “damunt del jardí del noviciat pel lloc anomenat Escurial i s’enfilava amunt per l’esquerda oberta entre la roca lligada amb cadenes i els penyals veïns ço és, a l’altra banda de l’escala actual”[1]. ¿A quina de les dues escales es refereixen les cròniques antigues quan parlen de l’escala dreta?
La primera referencia escrita coneguda a l’existència d’una escala per pujar a les ermites es troba en la crònica que Jeroni Münzer, metge a Nüremberg, fa de la seva visita al monestir de Santa Maria de Montserrat dins del seu viatge al sud d’Europa. En la seva crònica Münzer explica que “el matí (següent) - era dissabte -, després d'haver oït la missa solemne, celebrada devotament amb (acompanyament d') orgue, ens vam enfilar per un camí molt estret i perillós entre les roques; escalàvem llocs abruptes per uns graons tallats a la pedra. Vam superar amb penes i treballs aquell camí fins a arribar a la primera ermita, dita de Nostra Dona de Montserrat. Després, enfilant-nos més encara per l'esquerra, vam arribar a la segona ermita, la de la Santa Creu. En tercer lloc continuarem la perillosa ascensió fins a l'ermita de la Santíssima Trinitat”[2]. Pocs anys després de la crònica de J. Münzer, a les acaballes del segle XV, es publicà el Libro de la historia y milagros hechos a invocación de nuestra Señor de Montserrat[3] escrita per l’abat Pedro de Burgos, tercer abat després de García de Cisneros, amb un llarg abadiat, 1512-1536, considerat el primer historiador montserratí. La primera edició d’aquesta obra és de 1536, publicada nou mesos després de la mort del seu autor, i tingué moltes edicions en els segle XVI i XVII, edicions de 1550, 1556, 1568, 1574, 1582, 1587, 1594, 1605 i 1627; per la seva importància fou traduïda a l’alemany, italià i francès[4]. Tot i que la primera edició del llibre de l’abat Pedro de Burgos és de 1536 la confecció del llibre comença l’any 1514, just vint anys després de la visita de J. Münzer. En l’edició de historia Pedro de Burgos publicada el 1550 es diu: “la ermita de Santa Cruz está debajo de una roca algo hondo, es más cercana al monasterio que ninguna, porqué está quasi al cabo de una escalera por donde se sube del monasterio a ver las ermitas, la cual escalera es muy áspera y espantosa de subir, tiene los escalones gravados en las mismas peñas, y es muy derecha, y sino fuere por unos palos que están hincados en las rocas lo habría quien osase subir por allí. Junto también a esta escalera a la parte de levante está la ermita de san Dimas el buen ladrón en una punta de unos grandes despeñaderos que están por todo al derredor de ella”[5]. Segons la descripció del pare abat Pedro de Burgos només, a començaments del segle XVI només es feia servir l’escala excavada a la pedra per pujar a les ermites de la Santa Creu i Sant Dimes.
De forma indirecte, el poema heroic-èpic Saxia, escrit pel monjo Antoni Brenach el segle XVI (mort 1554 o 1555) en el seu cant 32 descriu l’accés a l’ermita de sant Dimes a través d’una escala.
Distant corn unes dues-centes passes,,
es redreça una roca solitària,,
a faisó d'un pendís que límits marca,,
ben definits, als enlairats cimatges,,
arreu precipitant-se en blocs enormes,
per - la banda on ateny ponents contrades.,
Ad s' escau la solitud dotzena,
del Montserrat, que l' antigó apel·lava,
amb el nom patronímic del bon Lladre.,
Els paorosos esvorancs i roques,
feixugoses només per una entrada,
fan-la assolible al pelegri que hi puja ;,
per un portal i una passera angosta,
trobaran els que hi vénen hostalatge,
[6].
En gravats de mitjans i finals del segle XVI es representa l’ascensió a les ermites de la santa Creu i de sant Dimes per una escala que, curiosament, sembla tenir dos punts d’accés per la seva part inferior: un accés des de l’entorn del santuari, això significa que era accessible des d’un espai públic pels peregrins, i un altre, identificat per un camí que transcorre per la base d’una gran roca, que té a la part superior el Castell del Diable, i per damunt de tres arcs de pas, que surt des de la clausura monàstica. Aquest darrer camí encara existeix avui junt amb les restes dels arcs de pas.Vull agrair a la Biblioteca del Monestir de Santa Maria l'ús de les imatges dels gravats que il·lustren aquesta nota
Caldrà esperar quasi un segle perquè el pare Gregori de Argaiz (+1678) en La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Senyora de Montserrat, editat l’any 1677 a Madrid donés alguns detalls més sobre l’escala que permet pujar des del monestir a les ermites[7]. La seva particularitat, tot i que l’autor escriví l’obra estant fora del monestir de santa Maria de Montserrat, és que el llibre del pare Argaiz està redactat a partir de documents enviats des del propi monestir i té com a base l’obra inèdita de l’historiador pare Miquel Solsona (+1618). El pare Argaiz diu que l’ermita de la santa Creu i santa Helena està “en lo alto de una canal muy angosta labrada en las mismas peñas, cuyas grades llegan a novecientas, que es la escalera que llamamos de las ermitas, que es tan derecha cuanto podemos considerar una de entapizar Iglesias, o cuadras. Esta escalera tuvo principio el año mil cuatrocientos y noventa y nueve. Costó de gasto, sin la comida, más de doscientos ducados, porque la subida antigua que antes había para subir a las ermitas, era por unes peñas que están sobre el huerto de los Novicios, de la que ahora se descubren las reliquias, y ruinas, y se ven los pasos muy bien labrados, hasta llegar a la cueva que llaman de Satanás, por ser tradición, ser donde estaba el demonio, que en traje de ermitaño engaño a Fray Juan Guarin y hoy está cerrada a cal y canto. Está el camino maltratado por haber más de ciento y sesenta años, que por allí no se sube por él”[8]. L’obra del pare Argaiz esmenta, per primer cop l’existència dues escales, una de graons sobre en roca plenament en ús i una altra en desús des de 157 anys topogràficament situada damunt de l’anomenat Hort dels novicis i propera a la cova del Diable. Per aquesta referència d’anys, el pare Argaiz considera que, al poc temps d’acabar-se l’escala de graons excavats a la roca, es deixà de fer servir l’escala que sortia des de l’Hort dels novicis dins del monestir.
Una obra imprescindible de consultar és l’article Comentari al viatge a Montserrat de Geroni de Münzer[9] del monjo de Montserrat Anselm M. Albareda publicat entre 1920 i 1921. En aquest article, on hi ha tota la transcripció en llatí de la crònica de J. Münzer, el pare Albareda aporta la seva impressió general sobre aquesta crònica i dóna alguns detalls que permeten situar on estaven aquestes escales. El pare Albareda comenta que Münzer afirma que pujà per un camí molt estret i perillós entre les roques caminant per uns graons tallats a la pedra fins arribar a l’ermita de Nostra Domina Montis Serrati. Davant d’aquesta afirmacions, el pare Albareda es pregunta “de quin camí es parla, i quina és aquesta ermita de Sta. Maria. De primer antuvi sembla molt fàcil resoldre la qüestió del camí: es tracta de l’actual escala dreta. Però aquesta no estava encara oberta al 1494. Oi més, les indicacions topogràfiques no responen a la seva situació. Aquestes dates de viatger nuremburgués refermen altres notes que havem trobat sobre el particular i que ens donen a conèixer una antiga escala dreta que posa en comunicació el monestir amb les ermites. Encara avui es troben algunes dels gradus in petra scissos damunt l’actual del noviciat; el camí trencava cap a la dreta pel lloc anomenat Escurial i s’enfilava amunt per l’esquerda oberta entre la roca lligada amb cadenes i els penyals veïns ço és, a l’altra banda de l’escala actual”[10].
Segons les observacions del pare Albareda l’any 1494, quan Münzer pujà a les ermites des del monestir, només hi havia una sola escala que el mateix Albareda anomena antiga escala dreta de la qual encara, inicis del segle XX, s’observen gradus in petra scissos damunt l’actual del noviciat. Segons el pare Albareda l’altra escala no estava encara construïda, perquè fou l’abat García de Cisneros qui “excavà a la roca viva els graons del camí, avui dit Escala Dreta, que posava ràpidament en comunicació el Monestir i les Ermites; construí de planta algunes ermites i en refeu d’altres”[11]. Aquesta escala excavada a la roca fou coneguda a principis del segle XX com escala dreta. Segons el pare Albareda, l’ermita de la Santa Creu és “la més propera al Monestir, situada al capdamunt mateixa de l’Escala Dreta” [12]. Aquest article del pare Albareda és un dels primers escrits on s’anomena a l’escala que va des del monestir de Santa Maria a l’ermita de la Santa Creu com escala dreta. A partir d’aquest moment, aquest serà el nom que la majoria de persones faran servir per identificar aquesta escala de pedra.
Quasi mig segle després de l’article del pare Albareda, un altre monjo de Santa Maria de Montserrat, el pare Cebrià Baraut publicà l’article “Iconografia de les ermites i dels ermitans de Montserrat”[13]. El pare Baraut presenta l’escala dreta, tallada en gran part a la mateixa roca, com la via més ràpida d’accés del monestir a l’ermita de la Santa Creu, però adverteix que no fou construïda el 1499, com es suposava, sinó rectificada. També esmenta el detall aportat per l’abat Pedro de Burgos, el 1550, que hi havia uns pals afermats a les roques que feien de barana.
Un quants anys desprès, un altre monjo montserratí, el pare Alexandre Olivar discuteix l’afirmació del pare Albareda sobre l’escala dreta [14]. En una discreta nota a peu de pàgina diu “Dom Albareda creu que no es pot tractar de l’escala que avui encara anomenem dreta: la que lliga el jardí del monestir amb l’ermita de la Santa Creu i la de sant Dimes. Aquesta escala aleshores encara no estava feta (...) Però aquest pas, sense l’escala de gat, és excessivament abrupte, impracticable, em sembla, per un vianant ordinari. L’anomenada Escala Dreta, pot ser més que oberta per García de Cisneros[15] poc després de l’estada de Münzer a Montserrat, fou arranjada, posada en bon estat, com feta de nou, per Cisneros; fou potser per ella que Münzer pujà cap a l’ermitatge”[16]. Lamentablement, no hi ha cap referència de la font on el pare Olivar fonamenta el seu parer de que l’escala dreta estava ja feta abans de la visita de J. Münzer i que García de Cisneros només és limità a millorar-la. En aquest punt coincideix amb l’opinió del pare Baraut expressada anys abans, tot i que aquest tampoc
Resum per recapitular i ordenar les observacions anteriors. Per pujar des del monestir de Santa Maria de Montserrat a les ermites situades per damunt de la roca del Castell del Diable hi hagué, en un primer moment, una escala molt dreta que sortia per damunt de l’indret conegut com antics horts dels novicis. En el seu inici inferior aquesta escala estava excavada en la roca i s’enfilava per una canal situada, segons la situació de l’observador, a la dreta de la roca del Castell del Diable. Ningú explica el detall de com era l’escala després de l’indret anomenat l’Escorial, un cop passat els graons excavats damunt la roca però, per les marques a la roca, encara avui visibles, és probable que hi haguessin alguns graons de fusta. No s’indica tampoc si aquesta escala era de lliure accés, però, per la seva ubicació pots deduir-se que només era d’accés restringit, atès que estava en l’espai de clausura monàstica.
La construcció d’aquesta escala facilitava l’accés directe i ràpid a l’ermita de sant Dimes des del monestir de Santa Maria i, probablement, està relacionada també amb l’existència d’una torre de guaita, primer, i després un petit castell, en el turó que es troba al capdamunt de l’ermita de sant Dimes. En un document de venda de propietats montserratines feta pel prior Bernat Escarré l’any 1307[17] s’esmenta l’existència de dos persones encarregades de fer guàrdies a la torra que estava situada al turó que hi ha sobre l’actual ermita de sant Dimes i que més tard seria convertida en castell “et duobus custodibus cusrodientibus Turri qui est in montanam/dicti monasterii”[18]. Aquests dos guaites formaven part de la comunitat monàstica i la seva funció era protegir al monestir de possibles atacs aprofitant la bona visibilitat oferta per una torra situada al capdamunt del turó[19]. Des del turó de sant Dimes es dominen les diferents torres de guaita escampades en l’entorn del riu Llobregat i en algun altre indret més proper a la muntanya. Segons Josep Batlle la torra de guaita s’hauria construït en el segle XIII[20] i després d’un temps de funcionament hauria estat substituïda per un petit castell. El primer document escrit que parla del castell és de 1462 i, en un altre document, s’explica que el rei Joan II ordenà la seva demolició l’any 1474 perquè uns lladres s’hi havien fortificat vexant i molestant al monestir[21]. És evident que si els lladres volien incomodar al monestir, no ho podien fer-ho des del castell perquè no està la seva vertical, però sí des de l’indret on està situat l’anomenat Castell del Diable. En aquest punt, la consulta de l’obra de l’abat Pedro de Burgos[22], aporta una informació rellevant. El llibre d’història montserratina de l’abat Pedro de Burgos aporta una informació molt rellevant per comprendre alguns comentaris posteriors. En concret esmenta que els lladres “cuando les faltaban las provisiones, bajaban una garita que está en una gran peña encima del monasterio, y a fuerza de piedras se hacían traer todo lo que querían”. Amb aquestes paraules Pedro de Burgos descriu clarament el que avui coneixement com el castell del Diable i que hauria estat el lloc on els lladres molestaven al monestir. El temps de construcció del castell de sant Dimes fou efímera, quasi un segle. La garita esmentada per l’abat Pedro de Burgos hauria fet la funció de ser un lloc de vigilància i comunicació entre el castell de sant Dimes i el monestir de Santa Maria.
La segona escala, l’actualment anomenada escala dreta, transitava per una canal situada a l’esquerra de la roca del Castell del Diable. Segons diverses cròniques aquesta escala era transitada pels peregrins que volien visitar les ermites. Hi ha bastants gravats que mostren com aquesta escala sortia d’un indret situat fora al monestir, on antigament hi havia un grup de cel·les pels romeus. Hi ha discrepància sobre el moment de construcció d’aquesta escala. El pare Argaiz, primer, i després el pare Albareda, diuen que fou construïda durant l’abadiat de Garcia Cisneros, mentre que el pare Alexandre Olivar diu que era anterior a aquesta època i que l’any 1499 només fou arranjada. Segons algunes cròniques montserratines l’obra de García de Cisneros costà 200 ducats[23],[24]. Els diversos autors que han parlat d’aquesta escala no es posen d’acord amb el seu número d’esglaons, uns diuen 600, altres 660 o 900, avui el nombre de graons s’aproxima a 700. Quasi un segle després del viatge de Jeroni Münzer a Montserrat hi pujà Henrique Cock, militar al servei de la casa real qui feu una crònica de la seva visita el dia 25 de maig de 1585. A l’explicar la visita a les ermites comenta que per anar a sant Dimes “súbase por seiscientos escalones que están dentro de unas peñas”[25] això vol dir que no era d’ús comú l’altra escala. Pel que sembla per les cròniques posteriors aquesta escala es deixà de fer servir com a accés habitual a les ermites properes al monestir. L’any 1778, Benito Uría y Valdés, abat general de la congregació de benedictins de Valladolid a la qual encara formava part el monestir de Santa Maria de Montserrat, manà destruir l’escala dreta, per evitar que hi pugessin dones perquè “era ocasión visible y manifiesta, subiendo como suben mugeres por elles, de la mayor indecència”[26]. Els visitadors Juan Espina y José Moreno, l’any 1801, tornen a manar la reedificació de l’escala dreta[27]. Quan el escaladors començaren a fer l’ascensió del “Sostre del Monestir o la Roca del Castell de Diable” una manera de fer el descens era “arribats als Castell del Diable, cal seguir un caminet que va fins a la canal de la dreta del sostre, des d’on, baixant per unes escales de ferro, arribem al peu de la via i des d’allí al monestir”[28].
Hi ha un detall remarcable referent la traça de la considerada nova escala dreta. Com s’ha comentat abans es perfectament identificable en molts gravats antics l’existència, en la part inferior d’aquesta escala, de dos ramals diferents. Un continuava per la canal on anava encaixonada l’escala fins a l’espai del santuari que quedava fora de la clausura monàstica. En el llibret Compendio historial s’esmenta que l’entrada inferior a aquesta escala es trobava quasi al davant i a la dreta de la porta del monestir (en referencia a la situació de l’antiga porta d’entrada on es troba actualment el centre de pastoral)[29]. Posteriorment, amb les reformes urbanístiques, l’extrem inferior quedà subsumit per l’edifici que fou l’antiga ubicació del museu monàstic, altres dependències del monestir i les antigues cel·les de St.Plàcid, sant Maur i sant Joan [30].
L’altre ramal sortia de la pròpia escala i, flanquejant la part inferior de la roca al damunt hi ha el Castell del Diable, anava al jardí del monestir. Els gravats mostren com aquesta part del camí descansava damunt d’un parell o tres arcs de pas els quals encara queden vestigis avui. És impossible opinar quin fou el pas primitiu d’aquesta escala. Es pot suposar que quan es construí, o reformà, en l’època de l’abat Cisneros, aquesta escala sortia dels jardins del monestir flanquejant la base de la gran roca del Sostre del Monestir i que, fou després quan s’allargà per la seva part baixa a fi de fer-la arribar a l’espai públic del santuari. Per la forta pendent que deuria tenir l’escala en aquest tram fou qualificada d’indecent en el cas que hi passessin senyores tal com s’ha esmentat abans.
A patir de tota la informació disponible és possible que la primera escala construïda fou la que feu servir probablement Jeroni Münzer en la seva pujada a les ermites montserratines des del monestir de Santa Maria. Aquesta escala, actualment encara practicable, puja per una canal situada a la dreta, en el cas d’observar-la des del monestir, de l’anomenada roca del Castell del Diable. Actualment encara es conserva un primer tram de l’escala excavat damunt de la roca i la resta de l’ascensió és per diversos trams d’unes escales de esglaons metàl·lics clavats a la roca construïda als anys 20 del segle passat. L’existència d’uns gruixuts cables elèctrics, la majoria en desús, són un suport útil per l’ascensió. Encara s’observen, al costat dels graons metàl·lics, alguns forats d’ancoratge d’alguna antiga escala.
Aquesta escala finalitza a pocs abans d’arribar a l’ermita de sant Dimes, però uns metres després passat la porta que tanca el seu accés principal. Per la seva total verticalitat aquesta escala se li escau perfectament el nom d’escala dreta i aquest deuria ser el primer nom que durant temps tingué. L’altra escala, l’actualment coneguda com escala dreta, o pròpiament com la denominà el cardenal Albareda, nova escala dreta, fou construïda o arranjada per l’abat García de Cisneros l’any 1499. En un primer moment, aquesta escala estava constituïda per graons excavats directament a la roca. Després, l’escala es modificà amb esglaons d’obra damunt de la roca. Per la seva orientació, aquesta escala conduïa a l’ermita de la Santa Creu des d’on, a través d’un caminoi s’anava a l’ermita de sant Dimes.
Per les característiques constructives d’aquestes dues escales els noms que se’ls hi escau és el d’escala de ferro, per designar la que uneix el monestir de Santa Maria amb l’ermita de sant Dimes, i escala d’obra per identificar aquella que connecta el monestir amb a l’ermita de la Santa Creu. De les deus escales, el nom de l’escala dreta seria més apropiat per la primera que la segona. El que ha passat és que actualment les expressions col·loquials han consolidat el nom d’escala dreta a l’escala d’obra. Un cop construïda, o arranjada, l’escala d’obra per García de Cisneros segurament l’antiga escala dreta entrà en desús, o el seu ús quedà restringit a determinades circumstàncies. Segles després, només quedaven restes d’aquesta escala. En una guia per visitants montserratins es diu que d’elles només n’hi ha ruïnes i els primers passos tapiats[31]. A la guia Montserrat itinerari es fa referència, sense esmentar-la, a aquesta escala: “abans d’arribar a Sant Dimes, en l’últim angle sortint del camí, a la dreta hi ha un viarany que amb prou feines es distingeix, que guia a l’anomenada ermita, castell o cova del diable (815 metres sobre el mar). És un camí molt dolent, difícil i perillós”[32]. Aquesta descripció correspon el tram final de l’escala dreta antiga, quan s’acaba l’escala i, deixant la verticalitat just al damunt d’uns turons rocosos veïns al Castell del Diable, s’enfila cap a l’ermita de sant Dimes. Aquesta escala ha estat sempre reservada a l’ús de la comunitat monàstica.
Actualment, l’antiga escala dreta, instal·lada als anys 20 del segle passat, encara és practicable, tot i que algun tram quedà malmès pels aiguats de l’any 2000 quedant substituït per una escala d’alumini. Amb en Ramon Oranias, monjo de Santa Maria de Montserrat, hem analitzat la funcionalitat del sistema d’escales que uneix el monestir amb les ermites de la Santa Creu i sant Dimes, l’escala d’obra o nova escala dreta permet pujar i baixar a la primera ermita amb una certa comoditat i la segona, l’antiga escala dreta, tot i el respecte que fa la seva estructura metàl·lica totalment enganxada a la roca i amb algun punt de pas precari, facilitat la connexió ràpida a la segona ermita en cas de necessitat. L’escala d’obra o escala dreta, antigament era de lliure accés pels visitants del santuari de Santa Maria de Montserrat i era un dels camins fet servir pels peregrins per accedir a les ermites de la Santa Creu i la de sant Dimes. Avui, aquesta escala està dins del recinte del monestir i no és d’ús públic. Per la seva connexió amb la clausura del monestir el seu accés està protegit per un robust sistema de seguretat. Actualment, la part inferior d’aquesta escala, un cop s’acosta al recinte del monestir abandona la canal per on transcorre la major part del seu recorregut i flanqueja la base de la gran Roca del Sostre del Monestir. Tot seguit es troba el camí que permet accedir a l’antiga escala dreta, a prop de l’indret conegut als anomenats “horts del noviciat”. No obstant, tal com s’ha indicat abans, no sembla que aquest hagi estat sempre la fi d’aquesta escala.
Per l’especial ubicació d’aquestes escales, totes dins de l’àmbit de la clausura monàstica, des de fa molt de temps l’ermita de sant Dimes ha quedat fora dels itineraris de visita a l’eremitori montserratí. Per la seva part, l’ermita de la Santa Creu s’hi podia accedir, no per l’escala dreta, sinó per un corriol que baixa del camí de l’Arrel a l’alçada del pla de la Trinitat.
[1] Albareda, A.M. (1920-1921) Comentari al viatge a Montserrat de Geroni de Münzer Analecta Montserratensia IV p. 289
[2] Olivar, A. (1985) Jeroni Münzer a Montserrat, Butlletí del Santuari nº 12, maig-abril, p. 29
[3] Aquest llibre fou un encàrrec de Joan d’Aragó, duc de Luna, nebot de Ferran el Catòlic i el seu lloc-tinent a Catalunya. El títol de la primera edició, 1536, era Libro de los Milagros hecho a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, y de la Fundación Hospitalidad y Orden de su sancta casa, y del Sitio della y de sus hermitas. A partir de la reedició de l’any 1550, imprés en lletra gòtica, es simplificaría el títol a tal a Libro de la historia y milagros hechos a invocación de nuestra Señor de Montserrat
[4] Altés, F.X.,Massot, J. i Faulí, J. (2005) Cinc-cenets anys de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 48-50
[5] De Bugos, P. (1550) Libro de la historia y milagros, hechos a invocación de nuestra Señora de Montserrate, folio XIIIIr/v (s’ha adaptat l’escriptura castella a l’ortografia actual)
[6] Brenach, A. (1927) Saxia, poema històric-descriptiu de la Muntanya de Muntserrat, Monestir de Montserrat pp. 49-50
[7] Altés, F.X.,Massot, J. i Faulí, J. (2005) Cinc-cenets anys de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 50-51
[8] Argaiz, G. de (1677) La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrate. Imprenta de Andrés García de la Iglesia, Madrid, pp 288-289 (s’ha adaptat l’escriptura castella a l’ortografia actual)
[9] Albareda, A.M. (1920-1921) Comentari al viatge a Montserrat de Geroni de Münzer Analecta Montserratensia IV pp. 279-291
[10] Albareda, A.M. (1920-1921) Comentari al viatge a Montserrat de Geroni de Münzer Analecta Montserraten, pp. 288-289
[11] Albareda, A.M. (1931) Història de Montserrat, Monestir de Montserrat, p. 97
[12] Albareda, A.M. (1931) Història de Montserrat, Monestir de Montserrat, p. 237
[13] Baraut, C (1962) “Iconografia de les ermites i dels ermitans de Montserra” Miscellanea Barcinonensia 12, p 40
[14] Olivar, op. cit. nota 8 p. 30
[15] García Jiménez de Cisneros, prior (1493-1499) i primer abat (1499-1510) del monestir de Santa Maria de Montserrat.
[16] Olivar, op. cit. nota 8 p. 30
[17] Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa:V-6
[18] Batlle, J. Textes montserratins inèdits dels segles XIII i XIV. Llibres del sotsveguer. https://www.academia.edu/38137551/TEXTOS_MONTSERRATINS_IN%C3%88DITS_SS._XIII-XIV.pdf
[19] Josep Batlle suggeriex que la torra fou construida entre 1336 i 1387 per Pere III el Cerimoniós
[20] El pare Cebrià Baraut pensa que aquesta ermita es construí el segle XV. Baraut, C. (1993) L’ermita de Sant Dimes de Montserrat” Butlletí del santuari nº36 (segona època), maig agost p. 49
[21] Baraut, C. (1993) L’ermita de Sant Dimes de Montserrat” Butlletí del santuari nº36 (segona època), maig agost p. 52
[22] De Bugos, P. (1550) Libro de la historia y milagros, hechos a invocación de nuestra Señora de Montserrate
[23] Argaiz, G. de (1677) La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrate. Imprenta de Andrés García de la Iglesia, Madrid, p. 283
[24] Per equivalència monetària el cost avui fora de 14.063 euros, aproximadament
[25] Cock, H. (1876) Relación del viaje hecho por su majestad Felipe II en 1585, Imprenta, Estereotipia y Galvª de Aribau y Cª (sucesores de Rivadeneyra), Madrid, p. 138
[26] Zaragoza, E. (1993) Els ermitans de Montserrat Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 64
[27] Zaragoza, E. (1993) Els ermitans de Montserrat Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 68
[28] Rodés,J.M. i Labraña, F. (1973) Roques, rates i agulles de Montserrat. Vol 2. Regió de Tebes i Tebaida, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona p. 34
[29] Jolis, J i Valls, I. 1758 Compendio historial o relación breve y verídica del portentoso santuario y cámara angelical de Nuestra Señora de Montserrat p. 57
[30] Cornet y Mas, C. (1863) Tres días en Montserrat. Guia histórico-descriptiva. Llibreria del Plus Ultra, Barcelona p. 294
[31] Cornet y Mas, C. (1863) Tres días en Montserrat. Guia histórico-descriptiva. Llibreria del Plus Ultra, Barcelona p. 295
[32] Revista Montserratina Montserrat itineraris 1909 p. 100 i 101