Josep Barberà, en la seva obra de referència Montserrat pam a pam va descriure la Miranda de san Pere com una roca de forma planera integrada en una “llarga carena que cau desplomada sobre el serrat de la Pastereta”. Situà aquesta roca en la secció 23, anomenada de sant Pere, de la seva classificació de les agulles i roques de la muntanya de Montserrat.
Ningú abans de Josep Barberà feren referència a aquesta roca i fou aquest insigne escalador montserratí que esmentà per primer cop aquesta roca denominant-la Miranda de sant Pere.
Detall del mapa de Joan Cabeza de 1909 on no està representada la Miranda de sant Pere
Detall del mapa de Ramon de Semir de 1949 on es pot comprovar que la Miranda de sant Pere no està catalogada
Curiosament, Josep Barberà tampoc representà en el seu croquis de la secció 23 del massís montserratí la situació de la Miranda de sant Pere, tot i que l’esmentà en el seu text.
Detall del croquis de la secció 23 de la classificació de Josep Barberà publicada en el seu llibre Montserrat pam a pam
D’acord amb la descripció donada per Josep Barberà i la fotografia que acompanya a la maqueta del seu llibre Montserrat pam a pam, la roca de la Miranda de san Pere no pot ser altra que la identificada popularment amb aquest nom i força coneguda pels escaladors per les seves interessants parets. Guillem Arias va equipar a la Miranda de Sant Pere tres vies que va dedicar a les seves gates. La Gateta que mira est, la Nina a l’oest i la Piula a la cara sud identificades amb uns parabolts grocs.
Fotografia de Josep Barberà per il·lustrar la seva maqueta d’edició del llibre Montserrat pam a pam. Agraeixo a Montserrat Barberà l’accés a aquesta fotografia.
Diverses mirandes situades per sota el contrafort de la miranda de santa Magdalena
Miranda de sant Pere
La Miranda de sant Pere es troba en una carena que surt de la Miranda de Sant Joan, en direcció sud-est, que és pròpiament un contrafort de l’important serrat del Penitent que davalla vers el nord-est des del mateix indret. Més avall, i paral·lel a l’anterior carena, hi ha un nou contrafort a l’inici del qual i a redós d’una gran roca es troba la balma del Penitent, coneguda també com ermita de Sant Pere, antiquíssim intent frustrat de vida eremítica en aquest part de la muntanya. En el primer contrafort esmentat es troba la Miranda de Sant Pere, roca aplanada que s’hi pot arribar fàcilment caminant per un coll, la resta de vessants són parets força preuades pels escaladors com donen testimoni els parabols de color groc de les seves parets. La carena on es troba la Miranda de sant Pere limita un torrent que aflueix amb el torrent del Misser que baixa decidit des del Bassal dels Corbs.
Serrat del Penitent , els seus diferents contraforts de la vessant est i els principals torrents
La cartografia moderna no esmenta la Miranda de Sant Pere i situa erròniament la balma del Penitent en el lloc on hi ha aquesta miranda. Ramón de Semir situà la cova del Penitent en un indret i l’ermita de sant Pere en un altre, proper a l’anterior. Error que reproduí posteriorment Josep Barberà en el seu croquis de la secció 23 del massís montserratí.
Detall del mapa 1:5.000 de l’editorial Alpina edició 2020
Detall del mapa 1:5.000 de l’Institut Cartogràfic i Geolgògic de Catalunya
El mapa de Ramon de Semir, a més de l’error anteriorment esmentat, presenta altres imprecisions relacionades a la situació d’algunes de les roques d’aquesta zona. És interessant en aquest mapa l’associació de l’indret identificat com ermita de sant Pere i l’existència d’una creu. Situació que s’ha mantingut al llarg dels anys, tot i que per algunes causes desconegudes la creu ha perdut el travesser.
Detall del mapa de Ramon de Semir 1949 amb la creu de la Balma del Penitent/ermita de sant Pere
La creu propera a la balma del Penitent/ermita de sant Pere a l’any 2019. Actualment hi manca el travesser
En la següent imatge es proposa la ubicació dels diferents indrets que hi ha en la zona entorn de l’ermita de santa Caterina i la balma del Penitent/ermita de sant Pere corregint els errors d’alguns mapes, particularment el que desplaça aquesta balma/ermita on es troba la Miranda de sant Pere.
Ermites de l’antiga regió de Tebes i les diverses mirandes.
La toponímia referida a sant Pere està relacionada amb l’existència de la balma del Penitent on antigament va haver-hi una ermita, anomenada de sant Pere, que no es consolidà dins de l’eremitori montserratí. La primera referència a aquesta ermita i la seva vinculació als orígens de l’eremitori montserratí prové de la crònica del pare Gregorio Argaiz en La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Senyora de Montserrat, editat l’any 1677. Al parlar de les quatre ermites que foren el llegat fundacional de Guifré el Pilós el pare Argaiz proposà, en una interpretació molt personal i sense cap fonament, que, en contra del que pensen algunes persones, l’esglesiola de sant Pere no és l’origen de parròquia de Monistrol de Montserrat, sinó de l’ermita “cuyas ruinas se ven a tiro de ballesta de la ermita de santa Catalina” . Segons el pare Argaiz hi havia un manuscrit que deia que al costat de l’ermita de sant Caterina “por medio día se halla una hermita de san Pedro, ya toda enderrocada con la cisterna bien labrada, parte en la peña y parte de piedra”. El pare Argaiz situa correctament les evidències d’una antic projecte d’ermita on avui hi la balma del Penitent, però s’equivoca en situar a dalt de la muntanya l’esglesiola de sant Pere que s’esmenta en els documents de la donació de Guifré el Pilós.
La tradició montserratina interpreta que el nom de Balma del Penitent deriva de l’existència, a finals del segle XIX, d’una persona d’origen francès que vivia fent penitència en un balma d’aquest serrat. En diverses cartografies s’indica l’existència d’un indret en aquest serrat identificat con a cova del penitent. Pel que sembla, el serrat hauria agafat el nom del penitent habitant en les restes de l’antiga ermita de sant Pere situada en la part superior del carener. ¿Qui era aquest francès?, ¿de què feia penitència?. No hi ha cap indici que permeti respondre aquestes preguntes. Però sí que l’anàlisi d’aquesta balma, on encara avui són ben visibles les restes d’unes parets i una cisterna ben obrada, permet relacionar-la amb la localització d’un vestigi d’una antiga ermita montserratina que quedà al marge de la constitució de l’eremitori montserratí definitiu. Un interessant document militar espanyol titulat “Croquis en Plano de la parte fortificada de la Montaña de Montserrat (1813) publicat aquest any identifica les ermites de l’eremitori montserratí i, veïna a l’ermita de santa Caterina situa un antiga ermita anomenada “Santa Catalina la vieja”. El fet que no sigui identificada com a Balma del penitent fa pensar que aquest nom no estava encara en ús a inicis del segle XIX i que en un moment determinat s’introduí el nom de balma del Penitent per identificar el lloc de l’antiga ermita de sant Pere probablement per evitar qualsevol confusió amb les ermites integrades en l’eremitori montserratí.
Detall del Croquis en Plano de la parte fortificada de la Montaña de Montserrat (1813), Ministerio de la Defensa Gobierno de España
A partir d’aquesta associació de la balma amb el nom penitent aquesta toponímia deuria estendre’s a la serra que neix al peu de la balma del Penitent però no a la roca identificada avui com a Miranda de sant Pere. La raó d’aquest nom no és del tot clara, ja que des del cim d’aquest roca no és visible l’antiga ermita de sant Pere i si tota la serra del Penitent. La consolidació d’aquests nom es deuria produir en la segona mitat del segle XIX. En la guia Manuel du voyageur en Espagne et Portugal publicada per K. Baedeker (1801-1859) en varies edicions a finals del segle XIX i inicis del XX ja s’identifica el serrat del Penitent. Les edicions angleses i alemanyes són posteriors a 1897 i la primera francesa és de 1900.
Manuel du voyageur en Espagne et Portugal, K. Baedeker (1900)
L’any 1909 Joan Cabeza publicà un mapa topogràfic de la muntanya on són identificats la cova del Penitent i el serrat del Penitent seguint la pauta establerta en la guia de K. Baedeker.
Detall del mapa de Joan Cabeza de 1909 amb la cova del Penitent i el serrat del Penitent
Des del cim de la roca de sant Pere hi ha unes bones perspectives de la cara sud del massís montserratí. En aquest cim hi ha la presència d’uns forats que semblen les restes d’uns ancoratges. Són quatre forats cilíndrics de poca fondària, tres propers i un quart més separat. Probablement tres d’ells són els ancoratges d’unes creus per formar un calvari. Desconec el significat del quart ancoratge que queda una mica separat dels anteriors.
Extrem sud del cim de la Miranda de sant Pere amb els forats per encoratges
Forat d’ancoratge en la Miranda de sant Pere
Forat d’ancoratge en la Miranda de sant Pere
Forat d’ancoratge en la Miranda de sant Pere
Els forats trobats en el cim de la Miranda de sant Pere recorda als existents en una roca al capdamunt de l’ermita de sant Dimes. Els gravats antics recullen la pràctica de situar creus en els cims d’algunes agulles montserratines i també mostren l’existència d’uns calvaris. El metge alemany Hieremias Gundlach, l’any 1606, va publicar un llibre titulat Nova Hispaniae Regnorum descriptio[1]. En aquest manuscrit, s’explica que en els cims més rellevants de Montserrat s’hi podia veure una creu a cada un d’ells. També comenta que els monjos escalaven amb cordes els cims per anar a reparar alguna creu. La iconografia montserratina dels segles XVI al XVIII mostren molts cims de la muntanya montserratina amb creus.
Creus en els cims montserratins. Detall del gravat de Hieremies Gundlach publicat a Nova Hispanias Regnorum Descriptio (1606)
Monjos escaladors reparant creus de les agulles montserratines. Detall del gravat de Hieremies Gundlach publicat a Nova Hispanias Regnorum Descriptio (1606)
Hi ha diversos gravats que dibuixen un calvari en l’indret conegut com el Castell del Diable. Indret situat a sota l’ermita de sant Dimes al damunt de la roca anomenada Sostre del monestir. Per les característiques del terreny costa identificar on podien haver estat clavades les creus, però l’evidència del registre documental indica que en aquest indret existiren tres creus.
Detall del gravat catalogat NP17412 de la Biblioteca del Monestir de santa Maria de Montserrat. Mare de Déu amb l’Infant, muntanya, església, ermites. Mitjans s. XVIII
Detall del gravat catalogat NP13628 de la Biblioteca del Monestir de santa Maria de Montserrat. Estampa popular de la Mare de Déu de Montserrat, probablement de 1680
Els forats trobats en la roca del capdamunt de l’ermita de sant Dimes podrien ser els indicis d’un altre calvari el qual es visible, parcialment, en el gravat XXIX del llibre Voyage pittoresque en Espagne d’Alexandre de Laborde on es reprodueix l’ermita de Sant Dimes. Xavier Altés [2] explica que hi havia una Calvari que coronava el penyal de sant Dimes i a prop hi havia, en el camí de l’ermita de sant Dimes a la de la Santíssima Trinitat un oratori dedicat a la Mare de Déu dels Dolors citada ja l’any 1684.
Ancoratges en un roca al capdamunt de l’ermita de sant Dimes
Creus per sobre l’ermita de sant Dimes. Gravat XXIX d’Alexandre de Laborde en el llibre Voyage pittoresque en Espagne
En els gravats o olis del segle XVI o bona part del segle XVII les muntanyes de l’entorn de l’ermita de santa Caterina no tenen cap creu associada o calvari evidents.
Detall d’un oli sobre tela de darreria del segle XVI o primers del XVII. Llibre Nigra sum Museu de Montserrat 1995 p. 95
Però, en una sèrie de gravats del segle XVIII, tots molt similars perquè deuen ser còpies amb variacions d’un mateix gravat original, es dibuixen tres creus juntes en l’entorn de l’ermita de santa Caterina. Podria interpretar-se que el dibuixant ha volgut representar un calvari. Aquesta circumstància suggeriria que els forats trobats al cim de la Miranda de sant Pere corresponen a les restes d’un antic calvari.
Detall del gravat catalogat NP17469 de la Biblioteca del Monestir de santa Maria de Montserrat. Gravat d’ Huberto de Otteren de 1780
Com a curiositat cal esmentar que en tots aquests gravats també es representa un porc senglar, la qual cosa suggereix que la població d’aquest animal, en aquella època, ja deuria ser prou significativa per merèixer ser dibuixada en un gravat d’ Huberto de Otteren de 1780 al costat de la Mare de Déu, els monjos, els escolanets, la muntanya, les ermites. aquest tema també deuria ser d’actualitat perquè alguns devots gravats representen un porc senglar en el camí de les ermites montserratines.
Detall del gravat catalogat NP17469 de la Biblioteca del Monestir de santa Maria de Montserrat. Gravat d’ Huberto de Otteren de 1780
[1] Galobart, J. (2020) El viatger Hieremies Gundlach a Montserrat Butlletí del Santuari nº 116
[2] Altés, X. (2020) ASanta Maria “la més alta”, sant Josep, i altres oratori de l’antic eremitori montserratí, Butlletí del Santuari nº 85 p. 54
