Sant Benet, d’ermita a capella

El bon amic David Hita, excel·lent escalador i meticulós autor de guies d'escalada, va posar-me sota la pista d’una aparent incoherència entre algunes de les imatges de la col·lecció de fotografies de Ramon de Semir. En concret, la imatge de la façana de la capella de sant Benet en construcció no és la mateixa que fotografiarà ell mateix anys després que és la avui es pot veure. Tampoc és idèntica l’espadanya que retrata Ramon de Semir amb el que té actualment avui la capella de sant Benet.

Probablement aquestes diferencies estan associades a les etapes constructives d’aquesta capella. L’ermita original de sant Benet fou edificada per l’abat Pedro de Burgos el 1536. L’any 1562 fou arreglada i ampliada per l’abat Garriga afegint-hi una capella dedicada a santa Escolàstica. L’ermita de sant Benet fou cremada, quedant molt malmesa, per les tropes franceses el 31 de juliol de 1812.

A partir d’aquest fet la història de l’ermita de sant Benet està vinculada a la progressiva decadència, no per voluntat dels ermitans, de la vida eremítica a la muntanya de Montserrat. Després de la Guerra del Francés s’intentà recuperar l’eremitori, però no fou possible. Els ermitans no pogueren tornar a les seves ermites per l’estat ruïnós que quedaren. Durant un temps s’allotjaren en el monestir de Santa Maria, no sense haver-hi tensions de convivència entre els cenobites i els ermitans. D’això en dóna fe una carta de queixa on demanen “en todo y por todo se nos trate como á los demas Monges conbentuales del Monasterio” signada el 15 de setembre de 1815 per Fr. Jaume Sambola, Fr. Ramir Dulcet, Fr. Gaspar Jordi Soler, Fr. Joan Galí i Fr. Maties Calvo. Foren moments de molta penúria perquè el monestir havia patit una gran destrucció per part de les tropes napoleòniques i no tenia suficients recursos per tornar a la normalitat de la vida conventual i eremítica. Com que passava el temps i els ermitans seguien sense poder tornar a les ermites decidiren iniciar gestions per recuperar l’eremitori montserratí.

Els cinc ermitans, després de moltes gestions, aconseguiren reconstruir algunes ermites amb recursos propis. El 12 de desembre de 1814 els ermitans Fr. Ramir Dulcet, Fr. Jaume Sambola, Fr. Matías Calvo, Fr. Gaspar Soler i Fr. Juan Galí demanen a l’abat de Montserrat “permiso para volver á sus hermitas”. Un any després, el 10 de juny de 1815, els cinc ermitans signen una nova petició per tornar a les ermites. Petició que, al no ser ateses reiteren en nos cartes on expliquen d’on trauran recursos per finançar la reconstrucció dels edificis de les ermites. Tanta insistència arriba a empipar al pare General dels benedictins que respon “á que viene molestarme con tantas insistencias? Vd. y sus compañeros subirán á las Hermitas; pero será quando ese P. Abad.y Pads. de Consejo las reputen debidamente habilitadas para el efecto”. Al final, la insistència dels ermitans donà fruits i per decret del 29 de maig de 1817 els pares visitadors Bernardo Ruiz de Conejares y Benito Ràfols fixaren el termini de rehabilitació de les ermites i el retorn dels ermitans. Fet que es produí ben aviat. L’any 1817, durant l’abadiat de l’abat Guardiala, decretà que els ermitans vius ocupessin les ermites de Santa Anna, Sant Benet, Sant Salvador, Santíssima Trinitat i Sant Dimas. A l’any 1820 tornaven a haver-hi cinc solitaris ermitans. Però, com a contrapès a aquesta decisió, la comunitat monàstica no admetia novicis per ermitans, tot i que hi havien diverses sol·licituds. S’ha havia produït un canvi d’actitud important del monestir de santa Maria vers els ermitans.

El pare Bonifaci Soler, autor d’una llarga crònica sobre l’extinció de la vida eremítica a la muntanya de Montserrat, comenta que feia tres anys escassos que els ermitans estaven en la seva estimada solitud, quan van saber que estava decretada la supressió de tots els monestirs de les ordes monacals. Davant d’aquest circumstancia els cinc ermitans de Montserrat decidiren exposar valentament a les Corts amb carta datada el 14 d’octubre de 1820 un recurs per continuar fent vida eremítica. Gràcies aquesta carta es coneixen el nom de les ermites rehabilitades i quins eren els seus ocupants. Això permet saber quin ermità estava a sant Benet. Les ermites i ermitans eren:

Fr. Ramir Dulcet , ermità de Sant Benet.
Fr. Jaume  Sambola, ermità de Sant Dimes.
Fr. Matías Calvo, ermità de Santa Anna.
Fr. Gaspar Jordi Soler, ermità de Santíssima Trinitat
Fr. Joan Galí, ermità de Sant Salvador.

Després d’un petit debat epistolar sobre aquesta petició, les Corts accediren, amb data 12 de Juny de 1821, a la petició d’aquest cinc ermitans i decidiren considerar adequat considerar aquests ermitans ordenats in sacris durant mentre visquessin o el temps que vivint en la muntanya de Montserrat fent vida solitària sense baixar al monestir. Tot i aquesta bona notícia, un fet lamentable estroncà la recuperació de la vida monàstica a la muntanya de Montserrat. Mentre s’estava resolent la petició favorable dels ermitans el dia 27 d'abril de 1821 a dos quarts de quatre de la tard varen entrar a l'ermita de la Santíssima Trinitat dos lladres que havien sortit de la presó de Manresa. Robaren l’ermita i assassinaren a l’ermità Gaspar Jordi Soler. El cadàver del qual fou trobat en la cisterna de l’ermita el dia primer de Maig amb una pedra al coll i lligat de mans. Amb aquesta mort el nombre d’ermitans quedà reduït a quatre: Fr. Ramir Dulcet , Fr. Jaume Sambola, Fr. Maties Calvo i Fr. Juan Galí.

Aquest fet luctuós espantà als ermitans. Diu el pare Bonifaci Soler que l’ermità de sant Salvador, Joan Galí, demanà per prudència al nunci del Papa el 20 de juliol de 1821 permís per treure’s l’hàbit, la barba i altres signes d’ermità, fet que li fou concedit l’agost d’aquest any. El monestir ordenà, per la seguretat els ermitans, que abandonessin les ermites i passessin a residir en el monestir de santa Maria on mantenien les seves pràctiques i costums pròpies de la vida eremítica. Aquest convivència amb la comunitat tornà a manifestar les tensions entre dues maneres d’entendre l’opció religiosa. Els ermitans marxaren de les seves ermites durant un temps i no està clar quan temps més restaren fora. Diu el P. Bonifaci Soler que no està clar quan van tornar a habitar les seves ermites i quant de temps hi van viure. Durant l’absència dels ermitans les ermites reconstruïdes patiren novament la destrucció de l’abandonament. Una possibilitat es que retornessis el 1825 per un breu període perquè el 1828 tres ermitans enviaren una carta al ministre de Gràcia i Justícia, Francisco Tadeo Calomarde demanant tornar a les ermites. El ministre contestà l’abril de 1828, en carta dirigida a l’abat de Montserrat, en aquests termes: “Enterado el Rey N. 8. de que las doce Hermitas, que de tiempo, inmemorial hay destinadas en esa Montaña para retira de los Penitentes que renuncian a la vida del siglo, se hallan inhabitables desde su demolición por las Tropas francesas y por los constitucionales de la última desgraciada época, se ha servido S. M. mandarme que manifieste á V. R. como lo ejecuto, la complacencia que tendrá en que sean reedificadas, a fin de que puedan ser ocupadas por las Personas virtuosas, que para hacer penitencia quieran retirarse a ellas”.

Ramir Dulcet, ermità de sant Benet, morí sobtadament el 17 de maig de 1828.

Però l’abat de Montserrat no rehabilità les ermites. Davant d’aquesta actitud els ermitans presentaren un recurs, amb data del 14 d’agost de 1833, al ministre expressant un dura crítica a l’abat: “que derruidas (las ermitas) durante las convulsiones civiles que han afligido a nuestro suelo, vieronse los suplicantes obligados a refugiarse en el Monasterio en donde permanecen hasta el día, habiendo sufrido no pocas vejaciones por parte del Abad, que perdonan y olvidan en justa obediencia de lo que les manda su dicho Maestro. La clausura sin embargo en que se les retiene, no puede menos de serles desagradable, tanto más cuanto su vocación fue la de vivir gozando del aire libre y de la vista de los cielos, y no encerrados en un Monasterio (…) Mas los deseos de V. M. no han sido satisfechos, y las expresivas insinuaciones de un justo Monarca no han sido bastantes para decidir al P. Abad en favor de lo que reclaman la equidad y los deberes de hombre, y el respeto y ciega obediencia de vasallo (…)A V. M. pues alzan la voz los hermitaños de Montserrate en su decrepita edad de 73 años los dos de ellos, y postrados humildemente a los pies de su augusto trono, suplican que se digne mandar que sean reedificadas las hermitas detesta Montaña, que se admitan hasta oí numero señalado las personas que quieran gozar de este retiro y que en el ínterin que esto se verifica se permita a los hermitaños salir del Monasterio en los mismos términos que lo ejecuten los monjes”. Signaven: Fr. Maties Calvo, Fr. Jaume Sambola, Fr. Joan Galí. Novament els ermitans, ara només tres, expressen les seculars tensions que tenien en la seva relació amb el monestir. Per la signatura d’aquesta carta es sap que en aquells moments només quedaven tres ermitans Joan Galí, titular de l’ermita de sant Salvador; Fr. Jaume Sambola, ermità titular de Sant Dimes i Fr. Maties Calvo, ermità de Santa Anna. Pel que sembla Joan Galí, tot hi haver demanat com una dispensa per abandonar la seva ermita, encara formava part del grup dels ermitans montserratins.

La vida de l’eremitori montserratí s’acabà a mitjans del segle XIX amb la desaparició dels darrers ermitans. El temps d’exclaustració de Montserrat l’any 1835 fou un mur insalvable per la recuperació de l’eremitisme montserratí. Durant aquest temps els tres ermitans que quedaven vius s’escamparen per Catalunya. El 21 de març de 1837 moria fra Maties Calvo a la casa de Caritat Barcelona, Jaume Sambola morí a Girona el 27 de desembre de 1844 i el 25 de desembre de 1857 morí fra Joan Galí a Barcelona, el darrer ermità de l’eremitori montserratí. No serà fins a mitjans del segle XX quan el pare Estanislau Llopart, primer, i després Basili Girbau reprengueren l’experiència de vida eremítica durant un temps a l’ermita de la Santa Creu.

Totes aquestes vicissituds causaren el progressiu deteriorament de les ermites montserratines, ja de per si força malmeses per la Guerra del Francés. En la següent il·lustració d’Adolphe Hedwige Alphonse Delamare permet apreciar l’estat de l’ermita de sant Benet el setembre de 1826.

A inicis del segle XX l’estat de l’ermita de sant Benet deuria ser força ruïnosa. Davant d’aquesta situació els oblats benedictins de santa Maria de Montserrat iniciaren una recol·lecta de fons per restaurar-la. No es refer pròpiament l’ermita, sinó s’edificà de nova planta una capella on deuria haver estat la capella de l’ermita. Només resta de la primitiva ermita el mur de baixada a l’antic hort. Les obres s'iniciaren el 28 d'abril de 1926 i el matí del 28 de maig de 1927 el pare abat de santa Maria, Antoni M. Marcet, el pare Alfons Gubianas consiliari dels oblats benedictins, acompanyats de diversos monjos i uns quatre-cents oblats participaren en la benedicció de la nova capella erigida on havia estat l’antiga ermita de sant Benet. Amb motiu d’aquest esdeveniment s’edità la publicació “Record de la solemne benedicció de la capell de Sant Benet a Montserrat, dia 28 d’abril de 1927. Monestir de Montserat 1927”. Era costum dels oblats benedictins pujar a la capella de sant Benet a oir missa el dia de la seva trobada anual.

Hi ha unes fotografies del fons Ramon de Semir que reflecteixen aquest procés constructiu. En una d’aquestes fotos es veu el pany de paret frontal de la capella parcialment aixecat. S’identifica perfectament que es tracta de la capell de sant Benet pels elements geogràfics que permeten la seva localització. Aquest foto està feta entre 1925, data d’inici del fons fotogràfica, i 1927 data d’inauguració de la capella. En una altra fotografia es veu la capella totalment acabada. Comparant les dues imatges sorprèn la diferencia constructiva en la façana, tant pel material d’obra com per l’existència inicial d’unes falses finestres que no es mantenen en l’obra final. Desconec el perquè d’aquesta diferència, tot i que es pot pensar que es tracta d’un replanteig constructiu. Analitzant amb més detall la façana, i comparant les fotografies, hom s’adona que l’opció escollida fou construir de nou la capella sense les dues finestres tapades insinuades en el projecte inicial. Al seu lloc hi ha dues petites làpides commemoratives. També s’observen diferències en l’estructura de la paret i la forma de l’arc de la porta. Dóna la impressió que hi hagué una primera proposta que no prosperà.