Durant molts anys, els visitants de Montserrat quedaven impressionats, i si hi pujaven segurament algun d’ells també quedava atemorit, per l’aeri que s’enfilava al capdamunt d’una immensa paret llisa on hi havia l’estació final en el Mirador del Moro. Valia la pena pujar-hi amb l’aeri, la seva majestuositat tallava la respiració quan, de manera pausada s’enfilava paret amunt. En el seu temps, fou l’aeri de transport de passatgers més inclinat d’Europa, en l’últim tram tenia una pendent del 200%. Amb una mica de sort, el visitants podien veure des de la cabina de l’aeri com els escaladors pujaven lentament obrint alguna via per la formidable paret que cau en vertical des del Mirador del Moro.
Orogràficament, aquest mirador, situat 1.193 metres sobre el nivell del mar, és l’elevació superior d’una cadena rocosa unida al massís pel seu extrem sud i que baixa en direcció nord formant petites i desiguals graonades que acaben bruscament al damunt del monestir de Santa Cecilia.
En el Mirador del Moro fou instal·lada, a començament del segle XX, una estació meteorològica. La presència d’un petita construcció destinada a ser el punt d’observació quedà enregistrada en diverses fotografies de l’època. La més coneguda és la il·lustra una postal del vienès, resident a Catalunya, Adolf Zerkowitz. La construcció d’aquest observatori en un lloc no exempt de dificultat i situar en un lloc emblemàtic de la muntanya rebé diverses crítiques i algunes polèmiques tal com manifesta la premsa d’aquell temps. En una crònica a la Revista Montserratina de l’any 1913 s’explica que s’havia pensat instal·lar en aquest observatori el gran aparell de l’anemòmetre Bourdon-Patxot però es desestimà aquesta opció perquè calia pujar cada dia per canviar el diagrama (Revista montserratina setembre 1913 pàgines 436-439).
Anys després, en el petit cim del mirador del Moro es construí l’estació superior de l’aeri de sant Jeroni. Les obres començaren el 1923 i s’inaugurà l’aeri el 29 de juliol de 1929.
L’any 1983 s’aturà el servei de transport de passatgers de l’aeri. Durant els anys següents el servei de l’aeri quedà restringit només a tasques de manteniment. L’estiu de l’any 1985 s’enderrocà l’estació inferior. El desembre de 1987 es suspengué definitivament el servei d’aeri i l’any següent, 1988, es desmuntaren els cables i es deixaren abandonades les cabines al costat de l’estació inferior. El Mirador del Moro, per la seva alçada, situació i accessibilitat, fou el lloc idoni per situar les antenes de diversos serveis de comunicació. Poc a poc el cim s’anà omplint de tota mena d’aparells de transmissió. Finalment, l’any 1995 la Generalitat de Catalunya decidí ordenar aquest espai aprofitant la infraestructura de l’estació superior de l’aeri de sant Jeroni. Les obres començaren a finals d’aquest any i el Centre de Telecomunicacions de Montserrat fou operatiu l’any 1996.
El serrat del Moro té una interessant fisonomia visible des de molts indrets del massís. Josep Barberà descriu, en el seu llibre Montserrat, pam a pam, l’estructura en graons de la carena i identifica una sèrie de petits cims que, d’acord amb la numeració d’en Ramon de Semir són: 364-365-366-367-368-369-370-371-372 i 373. El murallam d’aquesta carena, orient a l’Est, forma una compacte paret travessada per tan sols alguna estreta i discontinua canal i unes poques fissures. La paret que cau a sota de la cota del Mirador del Moro, identificada amb el nº 330 per Ramon de Semir, és una impressionant llastre de 350 metres de desnivell. És la paret més alta de tot el massís montserratí. No he pogut identificar tots els cims catalogats per Ramon de Semir i que Josep Barberà recull en el seu llibre Montserrat pam a pam.
En les següents imatges es poden veure els cims més destacats de la gran muralla rocosa del serrat del Moro.
Les cotes finals del serrat, les que cauen al damunt del monestir de Santa Cecília són molt conegudes també pels escaladors per les diferents vies que solquen les seves parets.
El nom de serrat del Moro ha de relacionar-se amb la roca del Moro que es troba al capdamunt de l’inici del serrat. El terme Moro deu ser força recent perquè en els gravats antics, finals del segle XIX, la roca del Moro és identificada només com a Montcau. Desconec quan s’associà el nom de Moro al Montcau. El cert és que en el llegendari montserratí hi una narració on es relaciona les formes de la muntanya amb la presència dels sarraïns en terres catalanes.
ELS MOROS ENCANTATS
Altra variant explicativa sobre l'origen de la muntanya fa al·lusió als africans: ·En venir els moros a fer guerra a casa nostra, portaven en llur exercit un estol de gegantassos els quals amb la seva forca i braó aixafaven i mataven els catalans com a mosques.
En triomfar la creu damunt la mitja lluna, aquell esbart de gegants va restar convertit en pedres i van formar grosses muntanyes, que són les que constitueixen el conjunt rocós que anomenem Montserrat. En molts de monòlits i arestes encara poden endevinar-se fesomies ferotges i estrafolàries dels homenassos vinguts de l'altra banda del mar per a fer-nos la guerra. Aquells gegants ara immòbils no són pas morts; reviuran quan els sarraïns tornin a intentar d'envair- nos, car els moros tenen jurat fer-nos perdre i esperen l'avinentesa per atacar-nos i anorrear-nos, si poden.
Aleshores els seus gegantassos encantats prendran altra vegada vida, ajudaran els agarens i, en revenja, ens faran tant de mal com podran. Abans, quan a Catalunya es casava un rei de la terra, els gegants tornaven a la vida una estona i feien una dansa per tal de festejar-ne les noces, que potser, per ignorància, es creien que els pertanyien . . Cada vegada que se'n casava un, en moure's els encantats, mudava la configuració de la muntanya, puix que mai no sobrevenia la petrificació dels personatges en la mateixa posició i actituds que es trobaven abans del referit hall. Des que la nostra terra deixa de tenir reis i que, per tant, ja no se celebren noces reials, la dansa dels gegants de Montserrat no té motiu d' ésser: per tant, finí el moviment i la muntanya ha mantingut la mateixa fesomia i estructura. Els tals gegantassos, tot i ésser de pedra i haver passat tants anys, encara bateguen, car, quan per necessitat s'han hagut de fer barrinades en alguna de les roques o bé s'ha produït un ·estrall fort, s'ha pogut sentir 'des del· més pregon de la muntanya una mena de gemecs intensos, prolongats i molt planyívols, com d'alguna persona que es dolgués d'un gros mal.
En un gravat de J. Estela de 1869 s’indica que al final del serrat del Moro es situa la roca de les Orenetes, dit així perquè és on aquestes aus fan els nius. Paga la pena destacar que en un altre gravat d’aquest autor, publicat a la Revista Montserratina nº 5, 8 de maig de 1907, hi ha un altre gravat, en aquest cas retolat en català i sense data, es diu que pot ser de mitjans del segle XIX, on s’han invertit la posició de les retolacions de les roques en relació al gravat de 1869: la roca de les Orenetes és el cim de sant Jeroni i aquest està on en l’altre gravat s’indica la posició de la primera roca. Per congruència en l’orografia de l’indret i la toponímia pot considerar-se bona la denominació de la cota 373, i veïnes, com a roca de les Orenetes.
La paret del serrat del Moro, la majestuositat de la qual admiraven els viatgers de l’aeri, ha estat anomenada, o mal anomenada, de diferents maneres durant els anys. Josep Galobart, monjo de santa Maria de Montserrat, en l’excel·lent article La Roca Ampla o Paret del serrat del Moro (Butlletí de Santuari nº 72, 2005), repassa els diferents noms donats a aquesta i clarifica els que creu que se li escauen dels que són un mal ús, tot i que s’hagin pogut consolidar entre determinats ambients com són paret de l’aeri de Sant Jeroni o paret de l’Aeri.. Els testimonis documentals antics, finals del segle XVIII, anomenen aquesta gran paret com la Roca Ampla. Sense cap possibilitat de confusió, ja que s’esmenta clarament que està a l’est del cim de sant Jeroni i al nord de la roca del Moro o Montcau. Al fer-se l’aeri es donà un desplaçament del nom de roca Ampla a paret de l’aeri de sant Jeroni. Com molt bé senyala Josep Galobart els visitants de la muntanya designaren aquest indret a partir de l’aeri i no de l’element geològic. Posteriorment, quan els escaladors venceren la verticalitat d’ aquesta impressionat paret es consolidà, primer el nom, de paret de l’aeri de sant Jeroni i després el nom es simplificà a paret de l’Aeri i en alguns cas, de forma incorrecta, a paret de sant Jeroni.
Josep Galobart recorda que Jordi Oliver i Pausas intentà reconduir el petit garbuix toponímic proposant fer servir la denominació paret del serrat del Moro atesa la desaparició del funicular. La cartografia de l’editorial Alpina adopta una solució eclèctica per nomenar aquesta paret: paret de sant Jeroni o de l’Aeri (roca Ampla o del Migdia). Aquesta denominació sincrètica, a part d’errònia és confusa perquè introdueix el terme de Migdia sense cap mena de referència a un ús històric d’aquest terme per designar aquest gran pany de roca. A més, fer servir el terme Migdia crea confusió, atès que al massís montserratí aquest terme s’ha fet servir com a topònim d’uns indrets concrets com són torrent del Migdia, el coll del Migdia o roca del Migdia.
Resumint. El serrat del Moro és una interessant formació rocosa que presideix notablement part de la paret nord del massís montserratí. El Mirador del Moro domina la part més alta del serrat. Al peu d’aquest mirador s’estén la paret més vertical i llarga de tot el massís montserratí: la Roca Ampla o Paret del serrat del Moro. Seguidament el serrat descendeix en direcció est cap al monestir de santa Cecília amb una sèrie de petits cims que culminen petites parets verticals. Al final de tota el serrat es troben unes cotes que defineixen la roca de les Orenetes. .