Els inicis de Santa Cecília de Montserrat

Introducció

La fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat l’any 1025, efemèride que ara se celebra el mil·lenari, està estretament relacionada amb les gestes del monestir de Santa Cecília durant aquesta època. Aquest monestir, tal com va escriure el pare Jaime Villanueva “antes era el principal y la única abadía independiente de toda esta montaña, cuando ni aun como priorato existía el de Santa María”^[1]. El que fou el cenobi més antic a la muntanya de Montserrat, fundat abans que el mateix monestir de Santa Maria de Montserrat, avui és un senzill record monumental al redós del serrat del Moro de la muntanya de Montserrat.

La història del monestir de Santa Cecília de Montserrat està a mig fer. Es tenen notícies parcials i manquen algunes dades rellevants. És una història construïda sobre veritats certes, mitges veritats, mentides clares, falsificacions documentals, prejudicis intel·lectuals i estereotips històrics. El primer relat sobre la història del monestir de Santa Cecília és el del pare Benet Ribas i Calaf, arxiver del monestir de Santa Maria de Montserrat, escrit a final del segle XVIII, coneguda gràcies a la curada edició del monjo P. Francesc Xavier Altés.

Com explicà el P. Francesc Xavier Altés^[2], el pare Ribas havia aplegat diversos materials per fer una història de del monestir de Santa Maria de Montserrat que estava pràcticament acabada quan el pare Jaime Villanueva el visità l’any 1806 per preparar el seu llibre “Viaje literario a las Iglesias de España”^[3]. L’obra que el pare Ribas havia enllestit es perdé en la gran desfeta del monestir montserratí en la Guerra del Francès de l’any 1811. Per sort, malgrat la pèrdua del material original del pare Ribas, es preservaren les seves notes preparatòries que foren editades gràcies al treball pacient del pare F.X. Altés el 1811. Com diu el pare Altés “hom pot afirmar amb propietat que el P. Ribas es l’historiador d’aquest cenobi”^[4]. Abans del pare Ribas no es coneixia més que la minsa informació aportada per A.Yepes^[5], P. de Marca publicats pòstumament per E. Baluze^[6] i les poques pàgines de G. Argaiz^[7]. F.X. Altés valora l’aportació del pare Ribas perquè és exhaustiva, indaga la complexa història d’aquest cenobi i rebat la seva pretesa subjecció al monestir de Ripoll.

Inici imprecís

L’inici del monestir de Santa Cecília està relacionat amb les decisions politico-religioses del prevere Cesari, el seu primer abat. Personatge que alguns historiadors presenten com ambiciós i intrigant, i que, probablement, fou utilitzat pels comtes catalans en la seva estratègia per independitzar-se dels reis francs.

Durant força temps les interpretacions sobre els orígens del monestir de Santa Cecília han estat confuses i contradictòries per l’ús d’una documentació no del tot fiable. El pare Benet Ribas, en les seves notes pel projecte no editat d’Historia de Montserrat, proporciona la primera història global d’aquest cenobi montserratí^[8]. La base de la història del monestir de Santa Cecília que s’explica a continuació, amb les corresponents incorporacions d’aportacions d’altres autors, té com a base el relat del pare Benet Ribas

Les notes i documents aportades per l’arxiver montserratí del segle XVIII permeten confirmar que el monestir de Santa Cecília, en els seus inicis era un cenobi autònom, no depenia de cap manera del monestir de Santa Maria de Ripoll, idea comuna entre els historiadors d’aquell temps. A més, el pare Benet Ribas assegura que l’obra del prevere Cesari i els seus companys fou una restauració monàstica d’un antic monestir preexistent. En la seva història de Montserrat, el pare Ribas al comentar el document de donació del comte Sunyer de l’any 945 diu “este es el origen de este monasterio de Sta. Cecilia, el que tal vez lo había sido antes, pues este curioso documento [es refereix al document de donació de 945 el qual serà comentat més endavant] da a entender que fue reedificación y restauración”^[9]. Com molt bé assenyala el pare F. X. Altés aquesta idea ja fou apuntada pel G. Argaiz en el segle XVII quan comentà que al recuperar la muntanya als sarraïns es restituí la vida monàstica a la muntanya de Montserrat. La gran aportació del pare Benet Ribas fou presentar dos documents que confirmaven que, abans de l’aparició en escena del prevere Cesari associat a santa Cecília, ja existia un monestir en el mateix indret. Anscari Mundó parla que abans de 945, quan Cesari i els seus preves emprengueren la restauració, hi havia allí una esglesiola almenys dedicada a santa Cecília^[10].

Hi ha un primer document de 899 de la donació feta pels esposos Gumilà i Pulcridia de dues vinyes situades en el terme del castell de la Guardia, en els llocs dits les Manonelles i les Manonelles Subiranes [terme de Collbató]. Textualment es diu: “insuper donamus ad opera predicti monasterii ipsum nostrum chavallum meliorem”. A més dels alous esmentat hi donen el seu millor cavall per a la restauració del cenobi. El pare F.X. Altés indica que la datació d’aquest document ja resultà suspecta a l’arxiver montserratí Benet Ribas, però finalment la datà l’any 899, mentre que F.X. Altés considera que també podria ser de l’any 938 . En qualsevol cas, són dates anteriors a l’aparició del prevere Cesari associat a Santa Cecília de Montserrat. El pare Benet Ribas aporta un altre document de l’any 937 sobre la donació d’unes vinyes al terme de Vacarisses feta a la casa, ad domum Sancte Cecilie . El document diu que els esposos Analegó i Eliardis donen a Santa Cecília de Montserrat unes vinyes situades al comtat de Manresa, en el terme de Vacarisses, al lloc dit Viladoms. Els dos documents, diu el pare F.X. Altés, són prou eloqüents per a deixar entreveure la situació de Santa Cecília en vigílies de l’aparició del prevere Cesari en la història d’aquest cenobi.

El pare Benet Ribas presentà també dos documents relacionats amb la propietat del lloc on es troba el monestir de Santa Cecília i que, en opinió de l’arxiver montserratí són cabdals per conèixer els orígens del monestir de Santa Cecília.

El primer document es tracta d’un trasllat autèntic d’una escriptura existent en l’arxiu del monestir, calaix 10, lligall 1, fol 1^[11]. En aquesta escriptura s’explica la venda per cinc lliures de bona plata s’hauria fet l’any 871 per un tal Radulf als esposos Ansul i Druda del seu alou del castell Marro de Montserrat que comprenia la part nord-oriental de la muntanya en la qual hi havia l’església de santa Cecília. Aquest document està recollit en l’obra de P. de Marca Marca Hispanica en l’ap. 77 cols 853-854. El pare Xavier Altés indica que els editors d’aquesta obra foren conscients de la incongruència entre l’any 871 amb la cronologia del rei franc regnant i traslladaren la data del document a 941. El P. Villanueva optà per mantenir l’any 871. Per la seva part el pare Benet Ribas considera que la data esmentada en original del document, 871, és un error i que deu ser l’any 939, tot i que aquesta data té la dificultat de que no hi havia cap comte anomenat Guifré com consta en la seva signatura^[12]. Per la seva part Ramon d’Abadal proposà la data de 901^[13]. F.X. Altés diu que l’aparició molt primerenca de la forma «Minorisa» per al topònim «Manresa» avalaria la seva falsedat^[14].

En aquest document s’explica els límits de l’alou venut. S’especifica que una part del castell delimita amb el riu Llobregat i la vall Mala, i puja pel torrent fins al cim de Montserrat, segueix per dalt de les penyes més altes fins a un coll on es troba la roca anomenada Corbeyo. Des d’aquest punt el límit baixa per la serra dita Dolador situada a ponent, i segueix baixant per un torrent dit Fachil i continua per aquest torrent fins a un pla conegut com a Mayans on acaba per la seva part nord. Tot seguit el límit puja per un altre torrent fins al coll d’Oliva des d’on baixa al torrent anomenat de Rivosicco (Riusech) fins a la meitat del Llobregat. Aquesta escriptura, que el pare Benet Ribas insisteix per dues vegades que es tracta d’un trasllat autèntic, manifesta que la part de la muntanya montserratina descrita en el document havia estat conquerida als sarraïns pel rei Carles el Calb i després cedida a Radulf.

Data imprecisa, pot ser 941. Escriptura de venda del castell Marro a Ansulf y Druda — (Document LXXVII de l’apèndix de la Marca Hispànica.) ^[15]

Aquest primer document relacionat amb la venda de l’alou del castell Marro, tot i la inconsistència de la seva data, proporciona una informació topogràfica prou rellevant per entendre quins eren els seus límits. Els dibuixos fets per Francesc Renart i Pere Pau Muntanya, ens resolen un dels topònims claus del text. Aquests dibuixos formaven part de l’obra que el pare Bernat Ribas redactà la seva historia de Montserrat. Avui aquests dibuixos estan recollits en el manuscrit 1137 de la biblioteca de Santa Maria de Montserrat. Gràcies a la precisió dels dibuixants, degut a que feren servir la tècnica de la càmera clara, es pot determinar la ubicació d’alguna dels topònims esmentats en aquest document de la suposada venda de l’alou. En concret en l’escriptura es parla de la “roca Corbeyo”, nom que coincideix amb el de la “roca Corveya” que surt en la vista general de la façana E/NE i que amb sense cap mena de dubte es pot afirmar que de l’agulla dels Aurons. Des d’aquest indret el límit baixa per la serra Dolador que Josep Batlle suggereix deu tractar-se de la carena de la Creu de Ferro^[16],carena ja molt propera a l’actual límit administratiu de santa Cecília amb Castellbell. Els límits de la part de Llevant són aclarits en el document que es comenta a continuació.

La segona referència del pare Benet Ribas relacionada amb els orígens de Santa Cecília és un document original del calaix 10 lligall 1 fol 6^[17] recollit en l’obra de P. de Marca Marca Hispanica en l’ap. 78 cols 854-855. Es tracta de la compra feta pel prevere Cesari el primer de juny del 942 a la seva tia Druda, ja vídua, i al seu cosí Ansulf, per deu unces d’or una part de la propietat de l’alou del castell Marro on es troba l’esmentat castell i l’església de Santa Cecília, mentre Druda i Ansulf es queden la resta mentre visquin, i després de la seva mort passarà a Santa Cecília. La propietat adquirida per Cesari era una part de l’alou del castell Marro, on hi havia una esglesiola dedicada a Santa Cecília, i una petita casa propera, ubicada en un replà de la muntanya proper al castell Marro sota el serrat del Moro. D’aquest castell no queda rastre i la seva ubicació és encara avui objecte de discussió. Aquest document és qualificat pel pare F.X. Altés com a suspecte^[18].

Escriptura de 1 de juny 942 venda de l’església de Santa Cecília en lo castell Marro, al prevere Cesari. (Document LXXVIII de l’apèndix de la Marca Hispanica)^[19].

Traducció lliure

En aquest document de 942 hi ha una precisa descripció geogràfica dels límits de Llevant de l’alou on es trobava la propietat del castell Marro. Els límits d’aquest predi van des de la porta antiga del castell Marro fins les roques d’en Bernat, o el torrent, i baixa pel mateix torrent fins a la roca Rubia (roja) i passa per damunt de les penyes que estan al damunt del lloc anomenat Monesteriol, dona la volta a la roca anomenada Esderochada per anar a la roca anomenada Cherol des d’on baixa al torrent que surt de la font de Santa Cecília, puja per aquest torrent fins la porta de l’esmentat castell^[20].

L’anàlisi feta pel pare Xavier Altés d’aquest document de la venda de 942 evidencia que el text no té cap problema, si és llegeix sense cap referència contextual, però criden l’atenció les següents paraules:“exceptus illud quod de termine hujus castri [Marro] tibi [Cesari] vendimus”. Encertadament, Xavier Altés, es pregunta: de què estan parlant? Quina és la part anteriorment venuda? És que Cesari havia adquirit prèviament una part^[21]. Si fos així, on es trobava aquest indret? No podia tractar-se cap part de la muntanya situada a orient del castell Marro, ja que aquest sector, d’acord amb un document de l’any 933 pertanyia al monestir de Ripoll. Només hauria estat possible, és una especulació, que aquest lloc estigués ubicat en la zona nord-est del monestir. Però la possibilitat d’aquesta compra prèvia per part de Cesari pel monestir de Santa Cecília no quedà reflectida en un document tan solemne com és el privilegi del rei Lluís el Transmarí atorgà el 951 on es confirmen els límits del monestir de Santa Cecília. En aquest cas, les afrontacions donades per aquest monestir són les mateixes que consten en el document de compra-venda de l’any 942. No hi ha evidències per afirmar que hi hagué una venda de part de l’alou tal com insinua el document de 942.

També resultava inconsistent el contingut del document de compra venda de l’any 942 amb el que diu el document de donació de l’església de Santa Cecília per part del comte Sunyer l’any 945. En un lloc es parla de compra-venda i en l’altra de donació. Aquest serà el nucli dels conflictes que tindrà el monestir de Santa Cecília amb el monestir de Santa Maria de Ripoll. Com obtingué el prevere Cesari el monestir de Santa Cecília, per una compra-venda o una donació.?

Segons els estudis de l’historiador Ramon d’Abadal els dos documents anteriors, el de 941 i 942, són falsos^[22]. Els dos manuscrits que originalment es trobaven guardats en l’arxiu del monestir de Santa Maria i que foren recollits en dos documents de l’Appendix de la Marca Hispanica, el ap. 77 i ap. 78, són falsos, segons Ramon d’Abadal i de Vinyals^[23]. Anys després, Anscari Mundó^[24] diu que els dos documents són falsos i el pare Xavier Altés confirma la falsedat del primer i li dona la condició de suspecte el de 942^[25]. Per la seva part, Francesc Junyent i Alexandre Mazcunan pensen que el document de 942 és verdader perquè, si fos un text apòcrif fet amb intenció de complementar el de 941, el nom de Manresa hauria estat Minorise i no Menresa com figura en aquest segons document. Sorprenentment, la falsedat d’aquests documents no fou detectada pel pare Benet Ribas en la seva Historia de Montserrat. Més lacònic en la seva argumentació és Albert Benet al donar per bo el document de 942 perquè no hi ha cap raó diplomàtica ni històrica per no acceptar-lo com autèntic^[26]

Aquests dos documents, presentats sovint com el punt de partida del relat fundacional del monestir de Santa Cecília de Montserrat, tal com es pot trobar en moltes cròniques històriques divulgatives sobre aquest cenobi, no foren escrits en l’any que consta en el seu escatocol, aquella part del document on consta la data i que conté els noms dels atorgadors i dels testimonis, la signatura i el segell. Ens trobem, segons proposa Ramon d’Abadal^[27], davant de dues falsificacions fetes al segle XI, elaborades pel mateix monestir de Santa Cecília per oposar-se a la seva cessió que el comte de Barcelona volia fer en favor del monestir de Sant Cugat.

Els dos documents falsos, de 941 i 942, pretenien establir un relat sobre l’adquisició de l’alou del cenobi: el rei franc dona el castell Marro i l’església de santa Cecília a un tal Radulf, el qual, l’any 941, el vengué a Druda i al seu espòs, i un any després, 942, Druda i el seu fill ho vengueren al seu parent, el prevere Cesari. La base argumental de la transacció és una: es tracta d’una transacció privada. Al marge de la falsificació documental, resta el tema de fons que aquests documents pretenen fer prevaldre: el monestir de Santa Cecília no era de fundació, i per tant no era de patronat comtal, sinó que provenia de la propietat privada del prevere Cesari que ho havia adquirit per fundar un monestir. La línia argumental dels monjos de Santa Cecília era considerar que el cenobi era el resultat d’una compra que havia fet el seu primer abat, Cesari, i no d’una decisió comtal, i que havia estat dotada amb béns comprats privadament. Per la qual cosa els comtes no en podien disposar lliurament. Es tractava d’un conflicte que, expressat en termes actuals, podria qualificar-se d’iniciativa privada vs. iniciativa pública. Tampoc es podria descartar que aquesta falsificació estigués relacionada amb l’afirmació de la independència de Santa Cecília del monestir de Ripoll.

Però, tot i la falsedat documental, cal tenir present que els documents falsos poden explicar històries inventades, però també diuen veritats quan esmenten indrets geogràfics concrets on se situa la història del monestir de Santa Cecília. Gràcies als referents geogràfics d’aquesta documentació es pot conèixer, amb relativa precisió, la disposició de l’alou del castell Marro i la situació de la primitiva església de santa Cecília.

Cal repensar una nova història dels orígens del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Les dades aportades pels historiadors Ramon d’Abadal i d’Anscari Mundó sobre la falsedat dels dos documents de la Marca Hispanica, , ap. 77 i ap. 78, ens deixen sense poder precisar com i quan es fundà el monestir de Santa Cecília. Les aportacions de Ramon d’Abadal fetes en el seu llibre “L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època”^[28] permeten refer part de la història inicial d’aquest cenobi, assumint que no hi ha cap document fiable abans de l’any 945 sobre el monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Per continuar la història de Santa Cecília probablement cal recular la història de Santa Cecília uns quants anys de 941, data que diuen els documents falsos, per exemple abans de 899. En aquest any, com s’ha comentat abans, es produeix la donació d’un matrimoni a la casa de Santa Cecília, monestir situat a la muntanya de Montserrat^[29]. Cal oblidar-se de les històries inventades i refer el relat sobre els orígens del monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Aquesta nova història dels orígens del monestir de Santa Cecília ha de construir-se a partir dels documents que són certs i entendre els seus continguts en allò que diuen i en el context que ho diuen. Interpretar els documents falsos a la llum dels problemes que afectaren al monestir de Santa Cecília en aquests primers anys. Finalment, construir un relat basat en fets històrics i no en suposicions.

L’any 933 el comte Sunyer dona les esglesioles montserratines a Ripoll

 

El primer document fidedigne sobre la situació d’algunes propietats eclesiàstiques a Montserrat és de 933. Es tracta d’un escrit del comte Sunyer, l’any 933, on fa efectiva la donació de la part nord-est de la muntanya de Montserrat i la seva base, que presumiblement havia comprat al seu germà Radulf, amb les seves esglesioles de de Santa Maria, sant Iscle, sant Pere i sant Martí, amb llurs termenals al monestir de Santa Maria de Ripoll, i feia aquesta donació en sufragi de les ànimes dels seus pares i del seu germà Guifred. No hi ha cap document original textual d’aquesta donació. Però, es coneix el seu contingut per fons indirectes. Sobre la donació a Ripoll hi ha una còpia parcial del document original recollida pel pare Jaume Pasqual en la seva obra Monumenta^[30].

Entre claudàtors [] les variants tal com consten en les notes del pare F. Xavier Altes en la seva translació al llibre del pare Benet Ribas.

Document del 9 de febrer de 933 on el comte Sunyer de Barcelona dona al monestir de Santa Maria de Ripoll una part de la muntanya de Montserrat, al comtat d’Osona, en la qual hi ha les esglésies de santa Maria, sant Iscle, sant Pere i sant Martí.^[31]

El pare Argaiz publicà una traducció d’aquest document. Si es compara amb la traducció del text extractat pel pare Jaume Pasqual es poden observar algunes diferències de paraules que no hi són a Argaiz, o hi ha diferències. Entre parèntesi són les referències a les variacions observades en el text del Pare Pascual^[32]

«Yo Sunier por la gracia de Dios, Conde y Marques donatario del Monasterio de Santa Maria, situado en el Condado de Ossona en el Valle de Ripoll. Sea publico, y notorio, como yo de mi propia voluntad, y coraçon, sin fuerça, ni mandato de otro, sin persuasion de alguno, sino graciosamente, elijo el hazer alguna donado de propia hazienda mia, com la hago, dandole las Iglesias, que estàn fundadas en el Condado Ausonense en Montserrate; conviene à saber, la Casa de Santa Maria, la de San Acisclo, la de San Pedro, y San Martin, con todos sus terminos, y derechas (sic), que confrontan por la parte de Oriente con la Sierra, que viene de Nomeytamos, y camina por la mesma Sierra sobre el Collado, y la mesma Peña Rubia, y va por el mesmo arroyo, hasta dar en el rio Lobregat. Por la parte del Mediodia viene por el arroyo de Valmala, y baxa de la mesma cumbre de Montserrate, y entra en el rio Lobregat. Por el Occidente và por las Peñas de Montserrate; esto es, por la mesma Sierra, que viene de San Acisclo, y topa co el rio Seco, que viene del Castillo Marron. Y por el Cierço comiença en el rio Seco, y llega al rio Lobregat. Todas estas cosas me vinieron. Aliquid per meam comparationem, et aliquid per apprisionem de Genitore meo Vvifredi Commitis. Quanto estos terminos encierran, todo lo doy al dicho Monasterio, y todo mi derecho, para que lo tengan por suyo, assi el presente Abad Iñigo, como los que le sucedieron, y toda la Congregacion de los Monges de el dicho monasterio de Santa Maria, y que lo possean, y sean usufructuarios perpetuamente, secundum Regulam Sancti Benedicti. Todo lo sobredicho doy, y entrego al dicho Monasterio por amor de Dios, por el remedio de mi padre Vuifredo, y de mi madre, por el alma de mi hermano Vuifredo, y por el remedio de la mia, de mi muger, y de mi generacio. Pone las fuerças, y penas ordinarias de carcel, y cinco libras de oro à los cotravetores, y acaba la data .V. Idus Febr. Ann. quarto, quo-obiit Carolus Rex Christo regnante Regem spectante . +Suniarius Comes, qui hanc donationem faci +Rechildis Commitissa quae concesit his. +VVTRA, quem vocant Bonus homo. Ermisellus test. Canissius +Vuifredus +Hermemirus Presbiter, que vocatur Umpha, qui donationem hanc scripsit cum literis supra positis in versu duodecimo + die, et anno, quo supra.

Document del 9 de febrer de 933 on el comte Sunyer de Barcelona dona al monestir de Santa Maria de Ripoll una part de la muntanya de Montserrat, al comtat d’Osona, en la qual hi ha les esglésies de santa Maria, sant Iscle, sant Pere i sant Martí^[33]

La traducció del text en llatí conservat a la part final del document del Pare Argaiz és:

“el 5 dels idus de febrer de l’any quart de la mort de Carles, rei, durant el regnat de Crist. Sunyer, comte, que faig aquesta donació. Signatura de Riquilda, comtessa, que els ho ha concedit. Gutra, a qui anomenen Bon home. Ermisell, testimoni. Canissi, Guifré, Ermemir, prevere, anomenat Umfa, que he escrit aquesta donació amb les lletres sobreposades en la línia dotzena el dia i l’any més amunt esmentats”.

Traducció de les textos no concordants del pare J. Pasqual al document del 9 de febrer de 933 i l. Traduït per Paquita Sellés i Verdaguer^[34].

En aquest document no s’esmenta en cap moment el cenobi de Santa Cecília.

El comte Sunyer explicita que el que es dona ho té per compra i per aprisió del seu pare el comte Guifré. Aquesta afirmació permet deduir que aquestes esglesioles i els seus dominis no havien estat donats prèviament pel comte Guifré, sinó que eren de la propietat del comte Sunyer. Aquesta declaració contrasta amb el contingut de la gesta de donació del comte Guifré a Ripoll l’any 888 quan el seu fill Radulf entrà com a monjo al monestir de Ripoll. En aquest document es diu que Guifré dona unes esglesioles a Montserrat: Et in alio loco, in ipsa marcha, locum quem nominant Monte Serrado, ecclesias quae sunt in cacumine ipsius montis vel ad inferiora ejus, cum ipso alode” ^[35]. El problema és que aquest document de 888, freqüentment esmentat en moltes històries montserratines, també és fals, segons els historiadors Ferran Valls i Taberner^[36] i Ramon d’Abadal^[37]. Aquest darrer autor pensa que fou elaborat abans de l’any 982 per tal d’incloure’l com a minuta pel precepte del rei Lotari d’aquest mateix any^[38]. Tot i que, tan Valls com d’Abadal afirmen que el reconeixement de la falsedat d’aquest document no nega la possibilitat que existís una donació d’unes esglesioles a Montserrat al monestir de Ripoll per part del comte Guifré. No obstant això, el document de 933 del comte Sunyer no sembla confirmar aquesta possibilitat. Malgrat l’opinió d’aquests historiadors Ramon Ordeig dona com a bo aquest document de 888 en el seu recull de les dotalies de les Esglésies catalanes (segles IX-XII)^[39] Per altra part, els termes de la donació del comte Sunyer l’any 933 no permeten suposar que abans d’aquesta data les esglesioles montserratines formessin part de les propietats del monestir de Santa Maria de Ripoll.

¿Per què el comte Sunyer donà aquestes propietats montserratines, amb les corresponents esglesioles, a Ripoll? No s’entén massa aquesta decisió, tan més si es té en compte que aquest territori quedava molt lluny del monestir de Ripoll quan encara no tenia la incidència política i religiosa que coneixeria posteriorment amb l’abat Oliba. Tampoc sembla una decisió consistent amb la presa pel mateix comte, pocs anys després donant el monestir de Santa Cecília de Montserrat al prevere Cesari qui semblava tenir una petita comunitat monàstica al darrere. ¿Hi havia a les esglesioles montserratines algun bé a preservar mitjançant una donació a Ripoll? ¿El fet de ser unes esglesioles amb unes advocacions, una dedicada a Santa Maria, significa que no eren unes simples capelletes de muntanya?. Són moltes preguntes que resten obertes i que, per manca de documents, no poden ser del tot contestades. Els monjos historiadors A. Albareda i J. Massot i Muntaner consideren que aquestes esglesioles, en concret l’ermita de Santa Maria no tenia cap distinció entre les seves humils companyes^[40].

La donació fet l’any pel comte Sunyer no comportà cap modificació en l’estat de l’alou i les esglesioles montserratines, com a molt, el pagament d’algun cens per part dels seus ocupants. El monestir de Ripoll quedava molt lluny i era molt difícil controlar l’alou. Al cap d’uns anys d’aquesta donació i un cop constituït el monestir de Santa Cecília, Cesari, el seu ambiciós abat, com que estaven molt a la vora dels predis on estaven aquestes esglesioles, és normal que les mans se li allarguessin cap aquests predis veïns una mica desemparats, sobretot si es sentia protegit per l’oberta protecció de la comtessa Riquilda i darrere d’ella del comte Sunyer^[41]. Aquest judici transmet la consideració que alguns historiadors tenien sobre aquest abat. Tot i que, els fets podien haver anat d’una altra manera. Per exemple, que la iniciativa de cedir la propietat de les esglesioles montserratines vingués de la mateixa comtessa Riquilda en el seu afany d’omplir de dons i béns al monestir de Santa Cecília. Tot són suposicions perquè no es coneix cap document confirmant-ho.

Es té constància, tal com s’ha esmentat anteriorment, que l’any 937 els esposos Analegó i Eliardis donen unes vinyes a Santa Cecília i l’any 938 (o 899 segons el pare Benet Ribas) els esposos Gumilà i Pulcridia donen dones alous ad domum S. Cecilie^[42]. El pare X. Altés considera aquest document sospitós. En el document del 938 s’indica que s’havien començat les obres de restauració de l’esglesiola.

L’any 945 el comte Sunyer dona Santa Cecília al prevere Cesari

És probable que entorn l’any 942 un prevere anomenat Cesari s’instal·là en una esglesiola circumdada per un alou situar en el castell Marro de Montserrat acompanyat per una comunitat de monjos provinents de la rodalia de la muntanya^[43]. Sembla que, en un primer moment, aquestes persones es dedicaren a reconstruir/reedificar aquesta esglesiola que estava sota l’advocació de Santa Cecília. El pare Bernat Ribas comenta que Cesari i els seus companys “hallaron edificada una casilla de admirable grandeza, en la que Dios obraba muchos milagros”^[44]. Aquesta afirmació del pare Ribas, sense cap prova documental, no deixa de ser un punt d’enigmàtica. A començaments del 945, acabades les obres a l’esglesiola, el prevere Cesari demanà a la comtessa Riquilda, la seva gran benefactora en aquells moments, intercedir davant del seu marit, el comte Sunyer, permís per fundar un monestir en l’esglesiola restaurada^[45].

No hi ha cap document original textual d’aquesta restauració i fundació del monestir de Santa Cecília. Però es coneix el seu contingut per fons indirectes. A l’arxiu del monestir de Santa Maria de Montserrat, desaparegut durant la seva destrucció per les tropes franceses l’any 1811, hi havia dos pergamins descrits com a  titulus concessionis o actes de fundació del monestir de Santa Cecília. El primer pergamí es trobava en el calaix 10, lligall 10, foli 9. Es coneix el contingut d’aquest pergamí perquè el pare arxiver del monestir, Benet Ribas, n’hi havia còpies, totals o parcials, per incorporar-les en la seva aportació a la història monumental del monestir projectada i dirigida per Francisco de Zamora a finals del segle XVIII. Totes les notes i dibuixos preparatoris d’aquesta obra s’acabaren el juliol de 1790^[46]. Les còpies dels pergamins fetes pel pare Benet Ribas foren incorporades pel pare Jaume Pasqual (1736-1804) en diverses seccions de la seva obra Sacrae antiquitatis Cataloniae Monumenta^[47]. En el volum III pàgines 3r,3v i 4r hi ha fragments copiats pel pare B. Ribas; en el volum XI pàgines 146r i 146v reproduí part del text del reextractat. El segon pergamí es trobava en el calaix 10, lligall I, foli 10 en aquest cas el pare J. Pasqual copià íntegrament aquest pergamí en les pàgines 36r,36v,37r i 37v del volum III de la seva obra.

Anscari Mundó constatà que hi havia algunes divergències notables entre els dos pergamins^[48]. Després d’estudiar aquestes diferències va concloure que el segon manuscrit era una còpia o una nova recensió del primer manuscrit que, tot i que el pare Ribas pensà que era l’original A. Mundó, al trobar algunes equivocacions en el manuscrit, pensa que no era l’original; en tot cas podia tractar-se d’una còpia fidel de l’original. El segon manuscrit el feu servir el pare Jaime Villanueva per redactar les seves notes sobre Santa Cecília en el volum VII de la seva obra Viage literario a las Iglesias de España (1821) pàgines 157-160.

A continuació es reprodueix el text del document del 25 de maig o 24 de juny de 945 considerat l’acta de restauració i dotació del monestir de Santa Cecília de Montserrat. El pare F.X. Altés considera que és el document episcopal de restauració de l’església de Santa Cecilia i d’erecció canònica del nou cenobi, el nou temple del qual serà dedicat a Sant Pere ­titular de la catedral de Vic­ com a signe d’obediència episcopal^[49]. El mateix pare F.X. Altès utilitza, en dos escrits diferents, dos termes per qualificar aquest document; en un cas parla de restauració^[50] i l’altra com a fundació^[51] del monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Document del 25 de maig o 24 de juny de 945. Acta de restauració o fundació i dotació del monestir de Santa Cecília de Montserrat^[52].

Traducció del document del 25 de maig o 24 de juny de 945. Acta de restauració o fundació i dotació del monestir de Santa Cecília de Montserrat^[53].

La lectura d’aquesta acta permet dibuixar alguns dels trets bàsics de com s’hauria desenvolupat els fets de la fundació o restauració del monestir promogut pel prevere Cesari. En el document de fundació donat el per al bisbe Jordi de Vic, sorprèn que Cesari és presentat com abat i els seus acompanyants com a monjos. S’esmenta que aquest grup volia fer vida contemplativa en el desert, probablement emulant els primitius ermitans, i trobaren a Montserrat un edifici situat en el castell Marro. Aquest edifici, on s’indica que cal fer-hi obres “per reedificar l’església”, en un lloc és anomenat cenobi, “jo, Jordi bisbe, concedeixo per la restauració d’aquest cenobi” o “Riquilda, comtessa, concedeixo per a la restauració del cenobi del cenobi de Santa Cecília” però en un altre moments s’anomena ermita, “trobaren una ermita petita en la qual moltes virtuts es manifestaren”. No s’indica quines eren aquestes manifestes virtuts. Tal com està redactada l’acta de fundació del monestir deixa el dubte si les obres fetes foren per restaurar un monestir ja existent. No queda clar si era una esglesiola o un antic monestir abandonat situat al costat del castell Marro. La distinció entre restauració o fundació no és fútil, ja que en un cas suposa l’existència d’un monestir previ i en el segon pressuposa un inici ex novo del monestir. Segons diu Anscari Mundó^[54] tan parla de rehedificare i de restauracionem cenobii, com es diu cenobitarum locum ibidem hedificare.

En l’acta es diu que l’abat Cesari i els seus acompanyants monjos demanaren a la comtessa Riquilda que intercedís amb el seu marit, el comte Sunyer, perquè els hi fos lliurat l’indret on havien trobat aquest edifici. La intersecció dona bons resultats i el comte, concedí l’indret al prevere Cesari; però, temorós de Déu, exigí al prevere Cesari obtenir l’autorització de Jordi, bisbe de Vic, per ser la diòcesi on es trobava aquesta part de la muntanya. El territori on es trobava el castell Marro i l’església de santa Cecília formaven part del comtat d’Osona però aquest comtat estava en aquells moments sota el domini del comtat de Barcelona, amb Sunyer com a comte. Aquest, que era comte de Barcelona, Girona i Osona, havia cedit aquest darrer comtat al seu fill Ermengol I l’any 939, però la seva mort prematura, l’any 943, retornà el comtat d’Osona a Sunyer.

Segons consta en el document d’acta de restauració i dotació del monestir de Santa Cecília, el 25 de maig o 24 de juny de 945, segons Benet Ribas^[55], Anscari Mundó diu que fou el dia 25 de maig de 945, festivitat de Pentacosta, el mateix compte Sunyer, a petició de la seva dona Riquilda, cedí a l’abat Cesari i els seus companys una caseta arruïnada i el predi on havia de fundar el seu cenobi^[56] i el bisbe Jordi donà el permís per la fundació del monestir i imposà l’observança de la Regla de sant Benet i la subjecció perpètua al bisbe de Vic^[57]. Aquesta última condició serà més endavant motiu de diverses tensions entre la comunitat monàstica de santa Cecília amb la diòcesi de Vic. El primer nom que adopta el nou monestir és de sant Pere, probablement perquè aquest era també la denominació de la seu episcopal de Vic. El prevere Cesari acceptà aquestes condicions.

D’acord amb el que es diu en aquesta acta, el comte Sunyer acceptà que en l’esglesiola restaurada o monestir rehabilitat pel prevere Cesari i els seus fou fundat un nou monestir benedictí amb el nom de Sant Pere, vinculat i sotmès a l’autoritat del bisbe de Vic perquè així ho decidí el bisbe Jordi titular d’aquesta diòcesi. Com diu el pare Xavier Altés la implantació del cenobi de Santa Cecília a la muntanya de Montserrat, el caràcter privat o familiar de la fundació, la decidida protecció comtal i l’obediència al bisbe de Vic són quatre elements característics que marcaran les vicissituds i el futur del cenobi^[58]. En el document del comte Sunyer i del bisbe Jordi de Vic en cap moment s’esmenta la donació de les esglesioles que ja tenien en propietat el monestir de Ripoll. Amb la seva decisió, pot considerar-se el bisbe Jordi de Vic com l’introductor de la vida cenobítica a la muntanya de Montserrat. Segons Anscari M. Mundó, aquest bisbe intervingué activament en l’organització religiosa de la muntanya de Montserrat perquè la catedral de Vic disposava de béns en el terme de Marganell, alguns dels quals van servir per dotar al nou monestir^[59].

Diu el pare Benet Ribas “este es el orígen de este monasterio de Santa Cecília, el que tal vez había sido antes, pues este curioso documento [es refereix a la donació de 945] da a entender que fue una reedificación y restauración. Y si es cierta la fecha una escritura original del cax. 13 leg 8 fol <1> era ya monasterio en el 899 (…) porque un caballero llamado Gumilano y su mujer Pulcridia dieron ya al monasterio de Santa Cecilia de Montserrat dos viñas del Castillo de la Guardia de Montserrat” ^[60]. De nou s’insisteix en la idea que el prevere Cesari i els seus companys troben un edifici que havia estat monestir i que ells es limiten a reedificar i restaurar. Anscari Mundó matisa aquesta idea. Segons aquest historiador és dubtós que es tracti de la restauració del monestir, com si ja existís

anteriorment. La manera com s’expressa l’acta de fundació és ambigua: tan aviat es parla de rehedificare i de restauracionem cenobii, com de cenobitarum locum ibidem hedificare; referent a l’església ja existent, es diu : invenerunt dominciunculam modicam mire magnitudinis edificatam. (!), i més avall: Ecclesiam vero sub nomine beali Petri apostolorum principis hedificare ditavit, referint-se a l’engrandiment de la basílica actual^[61].

Anscari Mundó considera força original, però no és l’únic cas, la constitució d’un monestir per generació espontània, és a dir, que els monjos no venien d’un altre monestir ja format de temps. Cesari i els seus companys eren uns preveres dels voltants que, en un primer moment, es proposaren restaurar els edificis que trobarem enrunats en el vessant Nord-est de la muntanya de Montserrat, per a fer-hi vida monàstica. Fou el bisbe Jordi de Vic qui, potser per insinuació del comte Sunyer que coneixeria bé la Regla de Sant Benet, posà després com a condició l’observança d’aquest codi de vida monàstica^[62].

Com s’ha comentat, la subjecció al bisbe de Vic serà més endavant motiu de diverses tensions entre la comunitat monàstica de santa Cecília amb aquesta diòcesi. La donació d’una ermita, o restes d’un antic monestir, per part del comte Sunyer també estarà en la base de les tensions entre el monestir de Santa Cecília i el de Santa Maria de Ripoll quan per una decisió comtal, al·legant que el primer era una fundació del comte Sunyer, l’integrà a Ripoll. Segurament per evitar-ho i tenir arguments en contra, els monjos de Santa Cecília falsificaren uns documents, amb data de 941 i 942, per reblar el caràcter privat de la fundació del monestir i demostrar que el comte no podia prendre decisions sobre ells. Una situació similar es trobava el monestir de Sant Benet de Bages fundat entre els anys 950 i 960 per iniciativa del magnat Sal·la. Aquest personatge anà a Roma per sotmetre la fundació del monestir a l’autoritat de la Santa Seu, situació que eximia el cenobi d’estar sota la tutela de la jurisdicció civil i episcopal. El 967 hi ha l’acta de fundació d’aquest monestir i el 972, mort el seu promotor Sal·la, es consagrà la primera església.

No es sap quan i com s’iniciaren les gestions de l’abat Cesari amb la comtessa Riquilda per fer aconseguir aquesta donació. Les dues donacions del comte Sunyer, l’any 933 i 945, plantegen algunes preguntes interessants. La primera, pot ser la més evident, per què el comte Sunyer donà una part de la muntanya al monestir de Ripoll i l’altra a una comunitat que volia tirar endavant un monestir? Dit d’una altra manera, per què feu dues donacions en dos moments diferents amb dos beneficiaris? No quedava molt lluny Ripoll de Montserrat per ser efectiva la donació? Les decisions del comte Sunyer respecte a la muntanya de Montserrat seguien una estratègia? L’existència del castell Marro condicionà d’alguna manera les decisions del comte? Siguin quines fossin les raons del comte Sunyer, el cert és que a partir de la meitat de l’any 945, el comte Sunyer havia repartit la muntanya de Montserrat entre el monestir de Ripoll i el prevere Cesari.

L’abat Cesari començà la vida monàstica junt amb els preveres Graciosus, Guifredus, Nampio i Zamanon (o Tamanon)^[63]; mentre que Ramon d’Abadal en el document de constitució del monestir l’abat Cesari estava acompanyat pels monjos: Graciós, Zamenon, Ferrucci, Wilara i Durand^[64]. Per la seva part el pare Benet Ribas diu que l’abat Cesari estava acompanyat de Gracioso, Guifredo, Nampio y Zamanon^[65].

Un cop reedificat i restaurat el monestir de Santa Cecília es reberen molts donacions d’hisendes del comte Sunyer la comtessa Riquilda.

Es pensa que l’arquitectura de l’església preromànica de santa Cecília era una planta de creu llatina i capçalera triabsidal. Hi havia arcs ultrapassats de comunicació entre la nau central i les naus laterals. En el següent dibuix es presenta la hipòtesi de la llargària de la nau central.^[66]

La primitiva comunitat de santa Cecília iniciaren l’obra de restauració de l’església i de la petita casa que hi havia al mateix lloc. Per fer-ho buscaren la protecció de la comtessa Riquilda. Abans d’acabar l’any 945 el comte Sunyer i la seva esposa Riquilda donaren al monestir de Santa Cecília una sèrie de béns: uns situats a Collbató; altres a Prats de Rei; altres a Barberà amb l’església de Sant Pere d’Ambigats. També es tenen documents d’altres donacions fetes durant aquest any 945. La comtessa Riquilda anà beneficiant el monestir de Santa Cecília amb aportacions contínua de béns. En algunes de les seves donacions consta com a denominació del cenobi les advocacions a Santa Maria, Sant Pere i Santa Cecília. A la seva mort, el seu fill, el comte Borrell, seguí aportant béns al cenobi montserratí. També començaren a haver-hi aportacions de particulars. En la recerca de més benefactors del monestir, l’abat Cesari anà personalment a Reims l’any per demanar a la reina Gerberga la seva protecció i la del rei Lluís el d’Ultramar. El rei, no concedí cap benefici econòmic al monestir, però confirmà els béns de l’abadia. Després de l’anada a Reims, sembla que l’abat Cesari anà a Roma a cercar una butlla papal de la qual se’n sap ben poc, llevat del que s’esmena en l’acta de consagració de l’església del monestir^[67].

Anscari Mundó remarca que el nom del monestir i de l’església oscil·là al llarg del temps tal com evidencien els diversos documents^[68]. Primer, l’any 937, es troba la denominació de domum de Santa Cecília; després, 944, apareix domum de sant Pere, sant Fructuós i santa Cecília; l’any 945, en l’acta de fundació del monestir s’anomena de diferents maneres: ecclesiam … sub nomine beati Petri; cenobi S. Cecilia, ad cenobi Sci. Petri. Anscari Mundó arriba a la conclusió que en aquells moments el cenobi de santa Cecília portà els tres titulars de santa Maria, sant Pere i santa Cecília de manera oficial i en ordre jeràrquic des de maig de 945 fins a les primeries del 946^[69]. A l’any 948 simplement s’anomena com Santa Cecilia. L’acte inaugural del monestir fou el febrer de 946 ^[70]. A partir d’aquest moment el monestir tindrà els noms de Sant Pere, Santa Maria i Santa Cecília, tot i que progressivament només quedarà el darrer nom.

La qüestió del nom pot resumir-se de la següent manera: abans de l’aparició del sacerdot Cesari l’esglesiola montserratina s’anomenava com a santa Cecília; després, en el moment de la seva inauguració ja sota la direcció del prevere Cesari passà a estar dedicada a sant Pere. Probablement per decisió del bisbe de Vic, perquè la catedral de la diòcesi està sota l’advocació de Sant Pere. En la darrera donació de la comtessa Riquilda, el 31 de març de 946, s’anomena santa Maria, sant Pere i santa Cecília, per aquest ordre jeràrquic. El bisbe Guadamir, quan consagra l’església l’any 957, solucionà aquesta diversitat de denominacions amb la següent decisió: la nova basílica està dedicada a Santa Cecília on hi ha tres altars, un dedicat a Santa Cecília, l’altra a Sant Pere i finalment una santa Cecília^[71]. A partir d’aquest moment els següents documents, majoritàriament, només fan servir el títol exclusiu de Santa Cecília.

Precepte de Lluis IV d’Ultramar i butlla del papa Agapet II

Pocs anys després, el 5 de desembre de 951 a Reims, l’abat Cesari obtingué del rei Lluís IV, rei franc de la dinastia carolíngia, el reconeixement dels béns del monestir, els actuals i els que pugui adquirir^[72]. En el precepte del rei Lluís Transmarí^[73] es fixen els termes del monestir de Santa Cecília^[74]. El pare Benet Ribas reprodueix sencer aquest precepte qualificant-lo de còpia autèntica.^[75] Segons el pare Ribas a santa Cecília vivien, en aquesta època, l’abat Cesari, Gracioso, Zamanon, Ferrucio, Dacho, Sendredo y Trasimiro.

Document del 5 desembre 951. Precepte del rei franc Lluís el d’Ultramar, pel qual confirma el cenobi de Santa Cecília de Montserrat i el seus bens.^[76]

La traducció al català d’aquesta precepte és:

En el sant i indivís nom de la Trinitat. Jo, Lluís, rei dels francs, per divina providència. Si, prestant atenció al culte diví, ens esforcem per elevar l’església de Déu a l’estat més alt de la religió sagrada, si fem servir els drets del regne i els privilegis dels nostres avantpassats, estem segurs que serem pagats pel recompensador. de tots els béns. Que sàpiga, doncs, la venerable devoció de tot el nostre regne, que l’estimada esposa de la nostra altesa, Giberga, i el comte Odalric, arribant a la preeminència, van suplicar humilment que un cert abat, anomenat Cesari, d’Espanya, fos donat el precepte del nostre reialesa, i que ens dignessin ser posats sobre una certa abadia de l’esmentada vila pel mateix Cesari establerta en la seva propietat, és a dir, en honor de Santa Cecília, al comtat d’Ausona, en un lloc anomenat Monserrat. al castell Marró Però sosté la dita propietat des de l’antiga porta del castell de Marri, amb el mateix bosc, fins a la roca que es diu la Roca de Bernardi, en la seva totalitat. En efecte, el comte Borrellus donà al mateix sacerdot una església en honor de Santa Maria i l’altra en honor de Sant Pere, situada en un lloc anomenat Cantiq, prop de Sant Mamatum, amb les seves adjacències; i un altre donava al mateix lloc Valemaria, que és més enllà de la muntanya Dou, amb les esglésies que hi ha, i amb un cert castell que hi ha, amb els seus límits, completament i completament. I el llombard donà la mateixa església en el mateix lloc en honor de sant Celedó, donà una església en honor de santa Cecília, també santa Firminum que és a Vachericias, també una altra santa cecília que està al límit de Balceringia. , amb les seves adjacències, i les esglésies que hi ha a Sagarra, totes i al conjunt i l’església de Sant Pere Ambigats, amb les seves dependències. Havent donat amablement el nostre consentiment a les seves salutàries peticions, vam decidir que aquest reial decret s’havia de fer, i vam ordenar que fos donat a l’esmentat abat, per la qual cosa pogués retenir les esmentades coses ja adquirides o per adquirir en perpetuïtat, sense molestar ningú, i després de la seva mort reclamar els seus pares segons la norma monàstica. I per tal que la gràcia de la nostra autoritat pugui ser preservada inviolablement durant els temps successius, hem decretat que la imatge del nostre anell sigui [marcada] sota la nostra mà, enfortint-la. ** El signe de Lluís el rei més gloriós.** Oydilo, el notari, va reconèixer Artald com a bisbe i canceller suprem.** Acte de la ciutat de Reims, a nou de desembre, amb el vuitè escrit d’acusació, l’any .16. en el regnat del gloriós rei Lluís.**

Traducció lliure del document del 5 desembre 951. Precepte del rei franc Lluís el d’Ultramar, pel qual confirma el cenobi de Santa Cecília de Montserrat i el seus bens.

Aquest precepte és important perquè fixa el terme del monestir de Santa Cecília i especifica que va de la porta antiga del castell Marro, amb el bosc, fins a la roca que és dita de Bernat. Aquesta precisió és dona fe de l’existència d’un castellà anomenat Marro relacionat amb santa Cecília. A més, i això és rellevant pel que estem tractant, R. d’Abadal remarca que en aquest precepte queda clar que els límits entre els predis distribuïts pel comte Sunyer queden fixats pel Cavall Bernat. La muntanya de Montserrat fou distribuïda en dues parts i santa Cecília en tenia una.

El mateix any 951, o pot ser el 948, el papa Agapet II publicà una butlla confirmant l’excepció del monestir de Santa Cecília i les seves possessions. L’original d’aquest document està perdut. Fou gràcies a aquesta butlla, atribuïda al papa Agapet II, que anys després, el 1103, el comte Ramon Berenguer III i el bisbe Arnau de Vic reconegueren al monestir de Santa Cecília la seva desvinculació – breu – del monestir de Santa Cugat del Vallés, al qual havia estat annexionat^[77].

Resseguint la cronologia històrica de Santa Cecília ens trobem amb una suposada butlla del papa Benet VI enviada l’any 948 a l’abat Cesari coneguda per la còpia de P. de Marca^[78]. El pare Xavier Altès observa que el pare Benet Ribas evita tota referència a aquesta butlla perquè la considera falsa, com ho feu també el pare J. Pasqual. Ambdós s’adonen de la raspadura i falsificació del nom del destinatari en el pergamí original^[79]. El mateix J. Pasqual adverteix que no s’avisés a P. de Marca d’aquesta circumstància i per això es reprodueix com a autèntica a l’obra Marca hispànica^[80].

En un document de 954, entre els cosins Ansulf i Cesari, s’esmenten els monjos Graciós i Ferruci, citats anteriorment i apareixen per primera vegada els noms de Dacho, Sendred i Trasimir^[81]. Alguns relats sobre aquests primers anys del monestir de Santa Cecília remarquen que l’abat Cesari anà alimentant les seves ambicions de projecció personal gràcies a la protecció sostinguda de la comtessa Riquilda esposa del comte Sunyer I de Barcelona. Aquesta, a la seva mort, poc abans del 27 de desembre de 955, segurament el 954, deixà una important herència al monestir de Santa Cecília que fou executada en aquesta data pels seus fills, els comtes Borell II i Miró^[82],^[83]. L’any 956 la protecció de la comtessa Riquilda, tot i la seva mort, continuava afavorint el monestir de Santa Cecília: els germans Borrell II de Barcelona i Miró I de Barcelona, comtes i marquesos fills de Riquilda, i Guilarà bisbe de Barcelona, actuant de marmessors de la comtessa donaren a Santa Cecília diversos alous i possessions que la difunta tenia al comtat de Barcelona i a Manonelles (Collbató)^[84]. En aquest any 956, segons Anscari Mundó, l’abat Cesari començà a formular les seves pretensions de ser arquebisbe de Tarragona^[85].

957, consagració de l’església

Segons Anscari Mundó^[86] l’església del monestir de Santa Cecília fou acabada a l’hivern del 956-957, R. d’Abadal pensa que això succeí l’any 957. Acabades les obres l’abat Cesari anà a Vic per demanar al bisbe Guadamir que anés al monestir de Santa Cecília per consagrar els altars dedicats a la Mare de Déu, a Sant Pere i a la mateixa Santa Cecília^[87]. La cerimònia de consagració tingué lloc per la primavera del mateix any 957, tot i que no es pot precisar el dia^[88].

L’original de l’acta de consagració era un manuscrit dipositat a l’arxiu de Santa Maria de Montserrat que es perdé durant els anys 1811-1812. Es coneix el contingut d’aquesta acta perquè el pare Jaume Pasqual, a finals del segle XVIII, havia fet una còpia íntegrament el text del pergamí que es trobava a l’arxiu del monestir de Santa Maria de Montserrat que estava en el calaix 10, lligall I, foli 10 i la publicà a la seva obra Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta vol III^[89]. Es pot trobar la transcripció textual en llatí del manuscrit a Ramon Ordeig i Mata l’any 1980^[90] i pel pare Xavier Altés l’any 1994^[91]. Aquesta acta diu:

Acta de dotació i consagració de l’església de Santa Cecília, 957. Versió de Ramon Ordeig a Inventari de les actes de dotació i consagració de les esglésies catalanes. II. Anys 952-988. ^[92]

La traducció al català d’aquesta acta és:

Traducció de l’acta de consagració de l’església del monestir de Santa Cecilia de Montserrat, 957^[93]

En l’acta de consagració el bisbe de Vic torna a insistir la subjecció de Santa Cecília a l’ordinari del lloc i l’observança de la Regla de Sant Benet. Diu Anscari Mundo que aquesta insistència és ben comprensible si es té present que l’any anterior l’abat Cesari havia començat a formular les seves pretensions de ser arquebisbe de Tarragona^[94].

En el document de consagració el bisbe confirmà els privilegis donats al monestir pel papa Agapet II i el rei franc Lluís IV el d’Ultramar, i les propietats donades pels comtes de Barcelona i els fidels, per la seva part l’abat Cesari donà al monestir l’alou que havia comprat. En concret, com es pot llegir en l’esmentada acta, es diu: “ibidem conlata sunt ad papam nostrum romanum vel a rege franchorum principus nostris regionibus”. En l’acta de consagració es demana que el monestir estigui subjecte a la regla de sant Benet i obediència als bisbes osonencs, i ens confirmen les donacions del papa, del rei i dels fidels. En aquest document també consta que l’abat Cesari lliurà al monestir l’alou on estava el monestir i un altre més extens que arribava al riu Llobregat amb diverses esglesioles^[95].

El nombre de monjos l’any 973 són set a més de l’abat: Ferruci, Baró, Galindo, un altre Baró, Geldemir, Sensud i Oriol. Segons consta en un document de l’any 981 en el cenobi hi ha els monjos: un dels dos anteriors Baró, Geldemir, Seniofred, Arsendi, Argemir i Ermenulf^[96]. L’abat Cesari morí, segons Anscari M. Mundó, el 6 d’agost, probablement, de l’any 981.

Des del moment de la donació del comte Sunyer, 945, fins aquests moments el monestir de Santa Cecília havia rebut moltes donacions. El pare Benet Ribas diu que “causara admiración que se hallen tantes noticias y particularidades del monasterio de Santa Cecilia y ninguna de este de Montserrat”^[97]. Aquesta visió del pare Ribas es ben particular perquè crea un contrast entre el monestir de Santa Cecília que estava creixent i unes esglesioles que, segons es pensa, no tenien cap activitat. No obstant, segons les paraules del pare Bernat Ribas, no sembla que les esglesioles ripolleses de Montserrat estiguessin inactives. El pare Ribas parlant de Ripoll diu “Ripoll en esta época [es refereix a 980] pues tenia entonces, a más de Abad, 18 monges, que para aquellos tiempos era mucho número. Y por otras dos donacions de haciendas en Olesa podemos inferior que el Abad y los monges de Ripollo tenían aquí en Montserrat algun monje, o monges, que cuidaria y servirían la Iglesia donde estaba la santa Imagen; y que la devoción que tenían a esta los señores de esta comarca les movería a orecer sus haciendas al monasterio de Ripoll como principal dueño, o administrador de la Iglesia de Santa Maria de Montserrat”^[98]. Aquestes paraules del pare arxiver de Santa Maria de Montserrat introdueix una informació que modifica el que es el relat tradicional sobre l’origen d’aquest monestir: hi havia monjos de Ripoll en l’esglesiola de Santa Maria i en ella ja existia una imatge venerada l’any 981. Aquestes qüestions hauran de tractar-se quan es comenti l’origen del monestir de Santa Maria de Montserrat.

982, precepte del rei Lotari

A partir d’un cert moment, la relació entre el cenobi de Santa Cecília i el monestir de Santa Maria de Ripoll es malmenaren per la suposada apropiació de Santa Cecília de les tres esglesioles que Ripoll tenia a la muntanya de Montserrat. Això causà que els ripollesos intentessin recuperar les seves propietats. Probablement per aquesta raó el monestir de Ripoll devia demanar al rei franc una confirmació de les seves propietats a la muntanya de Montserrat. Com que ja havien mort el comte Sunyer (+947), la comtessa Riquilda (+954) i l’abat Cesari (+981), els ripollesos, lliures de pressions externes, decidiren incorporar les esglesioles montserratines en la relació de propietat enviades al rei franc. Propietat que, fins aquells moments, era purament formal sense cap efecte pràctic. L’any 982 el rei carolingi Lotari (+986), a petició de Seniofred abat de Santa Maria de Ripoll entre 979 i 1008, publicà un precepte de confirmació de les possessions donades pel comte Sunyer a aquest monestir^[99]. Com passa amb tants documents d’aquest temps, el text original s’ha perdut, però s’han conservat algunes còpies, una d’elles es troba a Marca Hispanica^[100]. Aquest document fou copiat, segons una nota explicativa, “ex chartulario monasteri Rivipullensus”. L’arxiu montserratí havia tingut una còpia en el calaix 4, lligall 2, f.7 segons relaciona el pare Benet Ribas, però també està perdut. El pare J. Pasqual esmenta aquest precepte a la seva obra Monumenta^[101]. El pare Anselm M. Albareda publicà una còpia d’aquest precepte existent en l’arxiu de la Biblioteca Vaticana de Roma, ms. Llatí 5730 (segons R. d’Abadal) o 7530 (segons Albareda) fs 233’ que diu escrit d’una ma del segle XI. En aquest document transcrit pel pare Albareda hi troba diferències amb el que es troba publicat en l’obra Marca Hispanica. En la transcripció del pare A.M. Albareda^[102] es diu: “in Monte Serrato, alodem cum ecclesiis Sancti Petri et Sancti Martini; et in cacumine Montis Serrati, ecclesias^[103] Sancte Mariae et Sancti Asiscli cum terris et vineis, molendinis, silvis, atque garricis”. En el precepte del rei Lotari es relacionen una sèrie de bens de Ripoll, entre els quals hi ha alguns que, segons d’Abadal, el copista s’hauria oblidat d’esmentar-los en una relació anterior feta quaranta anys abans en un precepte del rei Lluís el d’Ultramar (+954)..

En la relació del document del rei Lotari s’esmenten de forma explícita pel seu nom les esglésies montserratines donades a Ripoll: les esglesioles de Sant Pere i Sant Martí, a baix, i a dalt les esglesioles de Santa Maria i Sant Iscle. És remarcable que en aquest document, com passà en el seu moment en la donació del comte Sunyer, s’esmenten totes les esglesioles del massís montserratí, però no es diu res referent al monestir de Santa Cecília, ni del Castell Marro. Això confirma la total independència del monestir de Santa Cecília respecte a Ripoll.

Sobre el precepte del rei Lotari l’historiador R. d’Abadal comenta que, en ocasió de l’elaboració de les notes per preparar-lo, entorn l’any 982, es devia elaborar un fals document amb data de 888 sobre la donació a Ripoll feta pel comte Guifré d’unes esglesioles a Montserrat. La falsedat d’aquest document ha estat confirmada també per F. Valls i Taberner.

Hi ha un document amb data de l’any 1016 que fou presentat com un butlla del papa Benet VIII confirmant l’excepció i els béns de Santa Cecília. És un document fals. Diu el P. Xavier Altés que és una falsificació barroera identificada en el seu moment pel P. J. Pasqual i per l’arxiver montserratí Benet Ribas i Calaf. El pare J. Pasqual verificà que era una falsificació feta sobre la base gratar i reescriure els noms de l’abat i del monestir destinatari sobre una còpia d’una butlla del papa Benet VIII – possiblement autèntica – destinada originalment al monestir de Sant Pere de la Portella^[104]. Ramon d’Abadal situa aquesta falsificació entre els anys 1108 i 1120, en plena època de lluites entre Santa Cecília de Montserrat i Sant Cugat del Vallès^[105].

1023, el plet de l’abat Oliba de Ripoll contra Santa Cecília

L’any 1002, Oliba, comte de Berga i Ripoll entre 998 i 1002, renuncià els seus títols nobles i ingressà com a monjo al monestir de Santa Maria de Ripoll. Alguns historiadors es pregunten si fou una decisió motivada per una vocació o com a resultat d’una maniobra de la seva família per assegurar el seu poder. Per família, era el tercer fill del comte Oliba Cabreta de Besalú i Cerdanya, i besnet de Guifré el Pilós. Pocs anys després, l’any 1008, fou escollit abat en capítol de Santa Maria de Ripoll i el mateix any, probablement, ho fou també del monestir de Sant Miquel de Cuixà^[106]. En l’elecció d’Oliba segurament estigué condicionada pel fet que era parent dels comtes de Besalú i de Cerdanya^[107]. L’any següent, 1009, és també abat de sant Martí del Canigó. Posteriorment, l’any 1018 és nomenat bisbe de Vic. Durant 38 anys fou abat del monestir de Ripoll i, molt probablement, d’altres monestirs. L’abat Oliba decidí impulsar un abadiat preocupat per mantenir l’ordre i una disciplina més austera en els seus monestirs, i clarificar i assegurar les seves propietats. Per alguns historiadors la seva “figura ha estat cabdal en la història de Catalunya com a impulsor de la cultura i de l’esperit nacional incipient^[108]”

Quan Oliba fou escollit abat de Ripoll el tema de les propietats de Santa Maria de Ripoll a la muntanya de Montserrat no estava resolt. El cenobi ripollès havia perdut el seu domini sobre les esglesioles montserratines per una decisió de la comtessa Riquilda a favor del monestir de Santa Cecília mig segle abans. Morts els comtes, Sunyer i Riquilda, i l’abat Cesari de santa Cecília, Oliba, com a nou abat de Ripoll, se sentí amb prou forces i autoritat per iniciar les gestions per recuperar els béns ripollesos a Montserrat. Després de diversos intents fallits s’adoptà l’estratègia d’involucrar el papa de Roma. A tal fi es preparà una butlla perquè en ella el papa Sergi IV reconegués les propietats ripolleses on s’incloguessin les esglesioles montserratines.

R. d’Abadal^[109] indica que entre els documents lliurats pels monjos de Ripoll al papa Sergi IV per redactar la seva butlla del novembre de 1011, on s’havien de certificar les seves propietats, hi figurava el text del precepte del rei Lotari 982 on es confirmava la donació del comte Sunyer l’any 933. La butlla papal està reproduïda íntegrament en un dels apèndix de la Marca Hispanica^[110]. En la butlla papal queden reconegudes quines eren les propietats de Santa Maria de Ripoll a la muntanya de Montserrat: “in Montserrato alodem cum ecclesia sancti Petri et sancti Martini, et in cacumine Montis serrati Ecclesiam sancta Marie et Sancti Asiscli, cum terris et vineis, molendis, silvis, atque garricis”^[111]. En cap moment en aquest precepte s’esmenta el monestir de Santa Cecília.

El pare A. M. Albareda afirma que no es pot saber amb exactitud que fou el que l’abat Oliba reclamà com a propietat de Santa Maria de Ripoll a Montserrat. Probablement, diu Albareda, “era el territori comprés entre el torrent de Santa Maria i la canal prop de l’indret per on avui passa l’aeri de Sant Jeroni, puix des del torrent de Santa Maria cap a l’Ermita de Sant Miquel pertanyia als Vescomtes de Barcelona, i de l’esmentada canal cap a Santa Cecília era propietat d’aquest monestir”^[112]. D’acord amb aquesta apreciació, en la reivindicació de l’abat Oliba no hi entrava reclamar Santa Cecília perquè no la considerava subjecte a la propietat de Santa Maria de Ripoll. Tot i que, segons es desprèn de les paraules del pare Benet Ribas podria ser que l’abat Oliba hagués pretès quedar-se amb el monestir de Santa Cecília^[113].

Pel que sembla, el monestir de Santa Cecília probablement no feu cas de les reclamacions de l’abat Oliba i devia continuar amb la seva apropiació de les esglesioles que el comte Sunyer havia donat al monestir de Ripoll l’any 933. Quan el pare A.M. Albareda comenta aquesta situació afirma “el monestir de Santa Cecília no es donà per assabentat de la confirmació papal de les Ermites a favor de Ripoll [es refereix a la butlla de Sergi IV el 1011], i continuà en la possessió llur, tot al·legant els títols i l’escriptura autèntica que garantien els seus drets de propietat damunt les Ermites de Sant Pere i Sant Martí, Santa Maria i Sant Iscle; i en certa manera tenia raó” ^[114]. En la història de Montserrat de Anselm M. Albareda i Josep Massot i Muntaner considera que l’abat Cesari pressionà a la comtessa Riquilda atorgués al monestir de Santa Cecília les esglesioles montserratines contra els drets de Ripoll^[115]

Durant 50 anys les esglesioles montserratines estigueren sota el domini de santa Cecília malgrat les continuades reclamacions de propietat del monestir de Ripoll i el que es deia en la butlla del papa Sergi IV. ¿Per què el monestir de sant Cecília tenia interès en les esglesioles donades a Ripoll? ¿Hi havia alguna activitat de culte? ¿L’advocació d’una d’elles a Santa Maria volia dir que tenia algun tipus d’activitat religiosa activa? El pare Anselm M. Albareda suggereix que, tot i que la primera constància escrita de miracles associats a l’esglesiola de santa Maria de Montserrat és del segle XII, però res contradiu que molts abans ja s’hi donessin miracles^[116]. Si això fou així justificaria l’interès de l’abat Cesari d’apropiar-se del que era propi de Ripoll per donació. Com que el monestir de Ripoll seguia sense recuperar les esglesioles montserratines, l’abat Oliba esperà una conjuntura més favorable per insistir en la seva reivindicació.

Probablement, el nomenament de l’abat Oliba com a bisbe de Vic l’any 1018 li donà més autoritat i força per començar a ordenar les propietats del monestir de Ripoll i, en el cas d’alguna apropiació indeguda, reclamar allò que els pertanyia. Com que l’alou montserratí de Ripoll continuava sobre el domini de Santa Cecília, l’abat Oliba decidí traslladar la seva petició de restitució de la propietat a la casa comtal. Això succeí l’any 1022, segons Eduard Junyent,^[117] o l’any 1023, d’acord Ramon d’Abadal^[118]. El pare Xavier Altés dona dues possibles dates 3 de juny de 1023 o 5 de juliol de 1022^[119]. D’acord la cronologia de Ramon d’Abadal, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, anà l’any 1023 a la cort comtal per reclamar davant del comte Berenguer Ramon els béns dels monestirs de Ripoll a Montserrat. Les preguntes a fer-se són: ¿Quin interès tenia l’abat Oliba amb aquestes esglesioles, deixades a la mà de Déu fins aquells moments? ¿Per què l’abat Oliba portà al màxim nivell jurídic la recuperació d’aquesta propietat? ¿Quin interès tenien els ripollesos en aquestes esglesioles? ¿Era una simple ordenació de l’inventari de propietat o aquestes esglesioles ja eren rellevants en les devocions populars? Ramon d’Abadal opina que la demanda de fou el toc de campana que feu despertar l’adormida esglesiola ^[120] però no esmenta cap antecedent previ.

La data del plet no devia ser cap casualitat. Possiblement fou escollida per Oliba per treure’n el màxim de profit pels interessos de Ripoll. Oliba era abat des del 1008 i bisbe de Vic des del 1018, durant aquest temps fou una persona propera a la casa comtal com a conseller. Així, se’l troba, exercint aquesta funció al costat dels comtes Ramon Borrell I (+1017) i a la mort del primer, continuà fent-ho amb la seva vídua Ermesenda de Carcasona (+1058). Aquesta proximitat a la casa comtal li devia fer percebre les simpaties que els comtes tenien amb el monestir de Santa Cecília, la qual cosa devia fer pensar a Oliba que seria difícil guanyar un plet contra aquest cenobi. La predilecció de la comtessa es pot constatar en diverses donacions. Oliba esperà pacientment unes condicions favorables pels interessos de Ripoll. Aquesta situació es produí, segurament, després de la mort del compte Ramom Borrell I l’any 1017. Durant uns anys la comtessa Ermensenda de Carcassona fou regent per la minoria d’edat del seu fill Berenguer Ramon. Un altre factor que hauria d’influir a Oliba per endegar la seva petició davant la casa comtal devia la mort de l’abat al monestir de Santa Cecília. El pare Benet Ribas pensa que l’abat Joan de Santa Cecília devia morir entre els anys 1021 i 1022 i probablement aquest fet estimulà la pretensió de l’abat Oliba de Ripoll per endegar el plet perquè “faltando su cabeza y prelado legítimp, podia más fàcilment lograr su intento el hecho”^[121].

Sembla que l’any Berenguer Ramon (+1035) ja era major d’edat. No hi ha cap document que indiqui quin any es donà aquesta majoria d’edat, però, per diversos indicis, sembla que aquesta situació es produí l’any 1023. A partir d’aquesta data diversos documents mostren com els governs de les cases comtals de Barcelona, Girona, Manresa i Osona estaven compartits per mare i fill, ja que Ermessenda de Carcasona havia rebut per escriptura testamentària del seu espòs el condomini d’aquests comtats. La relació entre Ermensenda i Berenguer Ramon no era massa bona, a causa de les discrepàncies que tenien sobre l’acció de govern. Molt probablement, Oliba coneixedor de les dificultats d’entesa entre mare i fill, ho aprofità per plantejar la seva demanda i per l’octava de Pentecosta de l’any 1023 l’abat i bisbe Oliba demanà, per mitjà de Gombau de Besora i de Guillem de Muntanyola, que el comte Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda fessin justícia al monestir de Ripoll en el conflicte amb l’alou de Ripoll a Montserrat. Les gestions d’Oliba en aquest afer i la seva resolució estan explicades en el mateix document de resolució del plet. La sentència que reclamava Ripoll s’ajornà a una posterior visita, el dia de Sant Pere del mateix any, que els comtes havien de fer al monestir de Ripoll. El dia de Sant Pere de 1023 el comte Berenguer Ramon, la seva muller Sança i la seva mare, la comtessa Ermessenda, anaren al monestir de Ripoll, on era abat Oliba, per resoldre aquest conflicte amb el comte Guifré de Cerdanya que havia adquirit una dimensió desproporcionada.

El fonament de la demanda i el desenvolupament dels fets estan explicades en el mateix document de resolució que dictaren el comte Berenguer i la seva mare. Es diu que l’abat i bisbe Oliba reclamà davant el comte Berenguer Ramon I les esglésies de Montserrat que el comte Guifré havia donat a Ripoll donació que el seu fill, el comte Sunyer I havia confirmat. Però, en un moment determinat, la comtessa Riquilda, muller de Sunyer, va sostreure les esglesioles montserratines i les va donar a Santa Cecília de Montserrat i el seu abat Cesari, pretès arquebisbe de Tarragona. Per resoldre aquesta situació d’usurpació, l’abat Oliba demanà justícia al comte Berenger Ramon I, però no reclamà res més del que estava consignat en els inventaris enviats a Roma per ser inclosos en la butlla del papa Sergi IV^[122].

La sentència sobre el plet explica que el dia de Sant Pere de 1023 la comtessa Ermensenda, el seu fill el comte Berenguer Ramon I i la seva dona Sanxa anaren al monestir de Ripoll. Sembla que aquell dia Oliba no estava a Ripoll. Feren els honors als comtes, el prior, Elesinde i els monjos Bonfill, Frèdol, Lanfranc i altres^[123]. El pare A.M. Albareda comenta que segons la sentencia el monjos ripollesos mostraren als comtes una per una, totes les escriptures referents al plet^[124]. Aquesta observació del pare Albareda dona entendre que els monjos de Ripoll tenien documentada la donació que en el seu moment havia fet la comtessa Riquilda de les esglesioles montserratines al monestir de Santa Cecília. La data de la sentència del plet s’ha situat al 3 de juny de 1023, però A. Mundó i E. Junyent adverteixen d’alguns problemes en la datació d’aquest document, i creuen que on diu III nonas iunii hi hauria de dir III kalendas iulii^[125].

Davant d’aquesta argumentació, i després de llegir la documentació del litigi, però sense consultar les raons de Santa Cecília, almenys no hi ha cap document que així ho confirmi, el comte Berenguer Ramon publicà la sentència on dictaminava la propietat de les esglesioles montserratines a favor de Ripoll. A més, afirmava que l’alou del monestir de santa Cecília era potestat i domini de santa Maria de Ripoll. Els comtes sentenciaren que santa Cecília amb tots els seus alous que li pertanyien, eren propietat i calia que fossin subjectes a Santa Maria de Ripoll^[126]. El pare Benet Ribas comenta “no se con que derecho o razón pudo el obispo Oliba pretender esta abad´´ia, ni como tan ligeramente declararon los condes, sin oir la otra parte, ser la tal abadia alodio propio de Santa María de Ripoll” ^[127]

Sentència del 3 juny 1023 ssobre la reclamació de l’abat i bisbe Oliba al Comte Berenguer I de les esglésies de Montserrat.^[128]

Traducció al català

Traducció personal i, parcialment, de Ramon d’Abadal de la sentència del 3 juny 1023 ssobre la reclamació de l’abat i bisbe Oliba al Comte Berenguer I de les esglésies de Montserrat^[130]. Existeix una traducció al castellà feta pel para G. Argaiz^[131]

En aquesta sentència s’esmenta que el comte Berenguer Ramon I per dictar sentència consultà diversa documentació, entre els quals, es diu, el document de donació fet pel comte Guifré, el qual se sap ara que era fals, i una altra del comte Sunyer confirmant-ho. També s’esmenta l’existència de la donació a Santa Cecília per part de la comtessa Riquilda de l’alou on es trobaven les esglesioles montserratines: “fins a l’època de Cesari, que es va aprofitar que era l’arquebisbe de Tarragona, a qui la dona del ja esmentat Sunyer, la comtessa Riquilda, donà tot el dit alou, allunyant-lo del poder i domini de Santa Maria [Ripoll])”. Però no es coneix cap document que doni fe d’aquesta donació. Davant d’aquesta sentència sorgeix una pregunta: ¿Per què el monestir de Ripoll tenia ara tan interès en les esglesioles montserratines després de tants anys de desinterès?.

Ramon d’Abadal afirma que el document de resolució del plet planteja una qüestió històrica complexa sobre els orígens i l’adjudicació de la muntanya de Montserrat. El pare Albareda ho expressa en el següents termes: “fins ara mai no havia constat enlloc, ni hipotèticament, que aquest Monestir depengués per cap concepte del de Ripoll”^[132]. En els documents relacionats amb les propietats de Santa Cecília i Santa Maria de Ripoll com són: donació del comte Sunyer, precepte del rei Lotari i butlla del papa Sergi, queda clar que Ripoll no era el propietari de Santa Cecília. Tal com està redactada la resolució sembla que la demanda d’Oliba quedava restringida al contingut de les donacions del comte Sunyer a Ripoll. No devia demanar res respecte santa Cecília. Però la resolució dels comtes Berenguer Ramon I i Ermerssenda atorguen al monestir de Ripoll més del que havien demanat en la seva petició. Hi ha, per una part, un reconeixement de què demanava, la restitució de les esglesioles atorgades pel comte Sunyer i usurpades per l’abat Cesari, i una donació directa, la del mateix monestir de Santa Cecília, que mai fou anomenada en els documents de Ripoll. Per l’historiador Ramon d’Abadal, Ripoll no va fer valer davant dels comtes altre dret que el que tenia sobre l’alou de les esglesioles, tal com s’atestava en els documents probatoris presentats, per això el dret atorgat sobre Santa Cecília li atorgaven els comtes fou un escreix no reclamat i, per tant, una pura donació.

La sentència de 1023 es resol a favor de Ripoll amb una restitució, l’alou de les esglesioles montserratines, i la donació del monestir de Santa Cecília i el seu patrimoni. Ramon d’Abadal afirma que aquesta donació infundada quedà morta en néixer; no hi ha cap indici que Oliba fes el més petit pas per aprofitar-la^[133]. La conclusió és que, tot i que l’abat Oliba, prengué diverses iniciatives de recuperació d’alous, no volgué recuperar allò que no li pertanyia. El pare Anselm M. Albareda aporta una opinió matisada. Pensa que l’abat Oliba sí que havia demanat la restitució de les esglesioles montserratines i la incorporació de Santa Cecília a Ripoll^[134]. Però, diu Albareda, la seva petició obeïa a l’estratègia de pensar que, quan santa Cecília veiés perillar la seva independència retornaria ràpidament les esglesioles montserratines a Ripoll.

En tot aquest procés sorprèn el silenci del monestir de Santa Cecília. No es coneix cap argumentari d’aquest cenobi sobre la seva suposada propietat de les esglesioles montserratines. Com tampoc hi ha documents que confirmin la propietat d’aquest cenobi sobre les esglesioles montserratines, tot i que en la sentència comtal es diu que es consultaren els documents pertinents, o quina fou la seva defensa davant l’acusació d’usurpació que li feia Ripoll? No es té cap document original de donació d’aquestes ermites a favor del monestir de Santa Cecília. L’única referència documental indirecta disponible es troba en la mateixa sentència del plet. El P. Anselm M. Albareda diu que a Marca Hispanica col. 1036^[135] s’afirma que la comtessa Riquilda, esposa del comte Sunyer, feu escriptura a favor de l’abat Cesari, en virtut de la qual treia les esglesioles montserratines del poder de Ripoll i les lliurava al monestir de Santa Cecília^[136]. Segurament aquesta referència a una escriptura de la comtessa Riquilda és el que justifica l’expressió del pare Albareda “en certa manera tenia raó [Santa Cecília]”.

Però tot i aquestes referències no hi ha cap constància d’una escriptura de la comtessa Riquilda donant al monestir de Santa Cecília el domini sobre les esglesioles montserratines. En el text de la sentència del plet del monestir de Ripoll no s’aclareix quan la comtessa Riquilda feu la donació de l’alou de les esglesioles montserratines al monestir de Santa Cecília. Aquesta decisió ha de situar-se entre la donació de l’alou del castell Marro amb Santa Cecília al prevere Cesari, feta l’any 933, i la mort de la comtessa Riquilda l’any 954. Primera, qüestió que cal aclarir, ¿quan es fa la donació?. El marge temporal és molt estret. La comtessa morí l’any 954 i l’any 951, quan el rei Lluís de l’Ultramar publica el seu precepte confirmant les propietats de Santa Cecília no hi consten les esglesioles montserratines que tenia Ripoll. En el Diplomatari de Santa Cecília publicat pel pare X. Altés^[137] no consta cap referència a la comtessa Riquilda des de 951 fins a l’any 956 quan els seus fills, en nom seu lliuren a Santa Cecília un alou i altres possessions que la difunta tenia al comtat de Barcelona a les Manonelles (Collbató). Sorprèn força que en aquest diplomatari, tan rellevant per la història de Santa Cecília no s’esmenti la donació suposadament feta per la comtessa a l’abat Cesari. Això, més el silenci d’aquest monestir durant tot el procés, estén un enigma entorn aquest plet. Només hi ha la referència del pare Argaiz que diu que l’any 951 la comtessa Riquilda i el seu fill comte Borrell tragueren les esglesioles montserratines del domini de Ripoll per donar-les a Santa Cecília^[138].

En qualsevol cas, ara com ara no es coneix cap font primària que verifiqui la propietat del monestir de Santa Cecília sobre les esglesioles montserratines inicialment atorgades pel comte Sunyer l’any 933 al monestir de Ripoll. Ramon d’Abadal diu que mai va existir una donació escripturada en aquest sentit^[139]. Perquè, si existia realment un document comtal de transferència de la propietat ripollesa a Montserrat a Santa Cecília, no tenia sentit la reclamació de Ripoll, ja que els mateixos poders comtals que en un moment li atorgaren l’alou ara li treien. Però, si el monestir de Ripoll decidí presentar un plet volia dir que, com diu Ramon d’Abadal, no hi havia cap paper d’escriptura a favor de Santa Cecília.

Tot fa pensar que mai existí una donació de la comtessa Riquilda a l’abat Cesari i que tot fou una simple apropiació indeguda d’una propietat montserratina cedida a Ripoll l’any 933 i que aquest monestir havia descuidat durant molts anys. Com havia anat la sostracció de la propietat de l’alou de Ripoll a Montserrat a favor del monestir de Santa Cecília?

Queden algunes qüestions que mereixen un estudi més detallat. En primer lloc, si s’admet la falsedat del text datat el 888 on es relata la donació del comte Guifré de les esglesioles montserratines a Ripoll, tal com proposen F. Valls i Taberner i R. d’Abadal, cal refer el relat sobre el seu origen. Durant força temps els protagonistes d’aquest conflicte apel·len a la donació de Guifré, però tot són records indocumentats. Josep M. Salrach reconeix que Guifré, després de conquerir territori als agarens, va fer aprisions a la mateixa muntanya de Montserrat, sense esmentar-ne quines són ni que fes cap donació, sí que esmenta que fou el seu fill, el comte Sunyer qui en feu donació al monestir de Ripoll l’any 933^[140]. Una altra qüestió és trobar una explicació sòlida per què el comte Sunyer feu dues donacions diferenciades, una l’any 933, les esglesioles, i una altra l’any 945, quan donà l’alou del castell Marro al prevere Cesari amb una ermiteta i una esglesiola fou reedificada. També és interessant esbrinar la raó del desinterès continuat de Ripoll per les propietats atorgades pel comte Sunyer a la muntanya de Montserrat l’any 933. Cal poder explicar raonadament el següent dubte: si el monestir de Ripoll desatengué les esglesioles montserratines i, en el supòsit que Santa Cecília tingué interès en elles, i vist l’interès de la comtessa Riquilda en afavorir aquest cenobi, per què el comte Sunyer no revertí la seva donació i donà les esglesioles a Santa Cecília? O perquè aquest eclesiàstic no havia rebut les esglesioles montserratines anys enrere? Les havia pretès i havia fracassat en les seves aspiracions? Quin interès tenia aquest territori montserratí? Què tenien aquestes esglesioles que eren cobejades per Ripoll i santa Cecília? Finalment, reconeguda també la falsedat dels documents de 941 i 942 sobre la compra-venda de l’alou del Castell Marro amb l’església o monestir de Santa Cecília, llavors ¿cal entendre la recuperació d’aquest cenobi com una fundació comtal, igual que en el seu moment ho fou el monestir de Ripoll, i no el fruit d’una iniciativa privada? Per què, quasi cent anys després, el monestir de Ripoll tingué interès per les esglesioles montserratines?

Un cop el monestir de Ripoll, per sentència comtal, recuperà l’any 1023 les esglesioles montserratines, Santa Maria, sant Iscle, sant Martí i sant Pere, començà una altra història a la muntanya de Montserrat. Pel monestir de Santa Cecília s’obrí un període de supervivència monàstica que conduirà a la progressiva decadència del cenobi. Per les esglesioles montserratines serà tot diferent.

Es diu, sense cap suport documental, que l’any 1025 l’abat Oliba decidí que uns monjos del monestir de santa Maria de Ripoll anessis a instal·lar-se a l’esglesiola de santa Maria de Montserrat establint-se a la muntanya de Montserrat una segona comunitat monàstica. Aquest fet ha estat considerat l’acte fundacional del monestir de Santa Maria de Montserrat i que ara, el 2025 es celebra el mil·lenari. Quan el monestir de Ripoll envià, segons es diu, uns monjos l’any 1025 a l’esglesiola de Santa Maria de Montserrat feia 75 anys que a la muntanya de Montserrat existia una comunitat benedictina independent al monestir de Santa Cecília amb títol abacial, mentre que a Santa Maria, en els seus primers moments, fou un petit priorat dependent del monestir de Ripoll. Durant un temps els dos monestirs varen coexistir sense cap problema de relació.

Cesari, fundador, abat i arquebisbe de Tarragona

La història dels primers anys del monestir de Santa Cecília està vinculada a les actituds i comportaments del prevere Cesari, el seu fundador i primer abat. La seva figura és controvertida, plena de clars-obscurs i condicionada per l’estereotip, fixat per alguns historiadors, de ser un personatge ambiciós, intrigant, pedant i orgullós.

Les actuacions de l’abat Cesari estigueren condicionades pel suport comtal a la seva iniciativa de fundar el monestir de santa Cecília i les seves lluites per fer prevaldre les pretensions del cenobi montserratí contra Vic i Ripoll^[141]; i la seva posterior participació en les maniobres per ser nomenar un nou arquebisbe de Tarragona després de la invasió sarraïna. No es té cap informació sobre qui era el prevere Cesari i el que feia abans de la fundació del monestir de santa Cecília a Montserrat. La majoria d’historiadors han construït el perfil del prevere Cesari a partir del contingut de la carta que ell mateix adreçà al papa Joan XIII l’any 970^[142].

Sidereo fulgore veluti clara poli luminaria virtutum meritis radiantem, florenti ut palmi oppinionem, alma cadentem ut lilium pudicicie, cyngulo rubentem vel rosa, prolixa exercitacionem aecclesiasticae ut apparet gaudium ieiuniorum vigiliarumque hac obediencie colla submittendum, fraganti respersione, odorifera unitate, dissociabili pacis, amoris hac benignitatis et suavitatis vinculis connexum, quorum oracio in alto ethereoque trono penetrat sicut incensum nec tahereo nictore et humilitas volacio resplendet colore et lausae minus vel prope resonare cernitur, domno meo Johannes, papa Romensis, ego Cesarius indignus gracia Dei arquipresul provincia Terrachona, qui est fundata in Spania. O domine mi pater, sanctissime, apostolicae, audite me, pater, quomodo ego pergi ad domum sancti ]acabi apostoicae sedis, qui est timulatus in suum apostolicae Gallecie; et ego indignus supradictus fuit ad domum sancti ]acabi et petivi benclictionem de proinvica Terrachona vel suis munificenciis, id est: Barquinona, Eugar, Jeruncla, Umpurias, Ausona, Urgello, Hykertam Tirasona; et fiunt XVI m. civitates sub metropolitana Tarrachonensem. Petivi ego benedictio de ista provincia supra nominata et inveni ea et uncxerunt me dominum gloriosissi um Sisinandum condam quifuit cum suis pontificis, id est: gloriosissimo viro et Christo cliligentissimo Ermegildus noimne, aspectu pulcherrimus, Lucensis metropoitanus episcopus, in Christo nomine ad hec respondit: scimus etenim quia Sanctis Patribus constitutum est ut in unaqueque provincia metropolitanum episcopum hordinetur; nam et Terrachons scimus quia principio civitate metropolitana nominata est et conciliis in eaclem decreti sunt usque dum ab hismaheliciticis tegnum nostrum clestructum est, et nos in recuperacionem sanctorum restituere debemus vel beneclicere hunc presulum yut et cito faciamus. Wiliolfus fulgidissimo viro Tudendsis episcopus, clarissimo vultu, dixit: nostra praesumptio faciendi quia a principibus nostris jussum est et a conciliis Toletanis conscriptum, ut quod juste invenerimus condiligendi abeamus potestatem:; festinemus,hoc justum est. Rudesindus Dumiensis episcopus; Gundisalvus Legionensis episcopus; Adovarius Austoriensis sedis episcopus; Domenicus Numentine, qui modo Zamora nucupatur, sedis episcopus; Tendemundus Salmanticensis sedis episcopus; Fredulfus Auriensis sedis episcopus; Ornatus Lamagensis sedis episcopus; Didacus Portucalensis sedisepiscopus;Adlactancius abba, vir sanctissimus et timoratus hylari aspectu, ait: regulari suiectione continemur et ea diligenter instruimus et precepta canonum observanda refferimus et hunc ad presulem dignitatis oportet obtineri. Alii autem plures cum magna exultacione dixerunt: verum est hoc, novimus quia hic famulus Dei predictus Cesarius abba arquiepiscopum cum debemus eligere. Nam diligendius est faciendi. Sancio hymperius subscirpsi, sub die. IIIº kalendas decembri, era. DCCCCLXXVIII. Haec omnes in una collegio sancximus atque roboramus. Isti episcopi sura exarati uncxenmt me et benedixerunt de ista supradicta provincia Terrachoneusem vel cum suis munificenciis, civitates exarats. Et ego Cesarius arquipresul reversus ad provincia mea nominata, contradixerunt me episcopi his nominibus: Petrus sedis Barchinonensis episcopus, Amulfus condam qui fuit sedis Jerundensis episcopus, Ato sedis Ausonensis episcopus, Wisadurs Urgilitanensis episcopus sedis et Eimericus metropolitanus sedis episcopus Nerbonensis. lsti iam supra scripti nominati quia istum apostolatum quod est nominatum Spania et occidentalia, dixerunt non erat apostolatum sancti Yacobi, quia ille apostolum interfectus hic venit. Et ego responsum det illis secundum cannonica auctoritatem de Nicea concilio, ubi fuerunt. CCC.X. et VIII. episcopi, et secundum carmone Toeltano, ubi fuenmt episcopi LXVI., episcoporum Spanie et Gallecie provincias edita anno Ill. regnante damno nostra glorio(si)ssimo principe Sisinando, die nonis decemnbris, era DC.XX.1.0 domine, scibis vos quia Petrus namque Roma accepit; Andreas Achaia; Jachobus, qui interpretatur filii Zebedei, fratris Johannis apostoli et evangeliste, Spania et occidentalia locha predicavit et sub Herode gladio cassus occubuit; Johannes, qui nterpretatur filii Zebedei, apostolus et evangelista, Asia preclicavit et Ephesum; Tomas, Yndia predicavit; Matheus, Macedonia; Philippus, Galathia, Bartolomeus, Lichonia, Simon Zelothes, Aegiptum; Mathias, judea; Yachobus, fratris Domini, Jherosolimam; Yuclas jacjobi, Mesopotamima, Paulus autem cum ceteris apostolis nulla sors propria traditur, sed est praedicator genciu. O pater sancte, ego clico: qui hoc contraclicit quocl verum non esset, contradictor est Deum et legem. O domi ne mi cognoscite cie sentencia cannonica auctoritate, uhi dicitur cie metropolitanis singularum provinciarum: “Per singular regiones episcopos convenit nosse metropolitanum episcopum solicituclinem tocius provincie gerere, propter quocl ad metropolim omnes undique qui negocio vi den tur abere concurrant. Precor vos, pater, per Deum patrem omnipotentem, ut vestrum consilium et vestris gamulas michi tramittere faciatis per istum sacerdotem nominativum nomine Galindo. Et quacumque ego cicius potuero cum reverencia magna honore pergere facio ad limitem sancti Petri apostoli. Et ego cupio vestros pedes obsculare et vultum vestrum hylarem videre. Amen. Rogamus ut talem vobis donetis ex vestris consiliis quomodo ego possim explicari super illos, Tantum agite ut rogamus et nostris precibus ad vestris dignate accomodare auribus domme et venerabilis pape. Amen. Fiat.”

Transcripció de la carta enviada per l’abat Cesari al papa Joan XIII l’any 970 (Ramon d’Abadal i Vinyals)^[143]

Cesari, per la gràcia de Déu arquebisbe de la província de Tarragona situada a Ispania, al meu senyor Joan, papa de Roma. Senyor i pare meu, santíssim i apostòlic, escolteu-me com vaig anar a Sant Jaume de Galícia seu apostòlica on és ell enterrat i vaig demanar ésser beneit per a la província Tarraconense i les seves sufraganies, 0 sigui, Barcelona, Egara, Girona, Empúries, Osona, Urgell, Lleida, Hictosa, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Oca, Calahorra, Tarassona, i són setze ciutats sota la metròpoli de Tarragona. Vaig demanar ésser beneit per a la seu de dita província i em fou concedit: m’ungiren el gloriosíssim senyor Sisenand, ja difunt, amb els seus bisbes: Ermegild, el metropolità de Lugo, respongué: sabem que està ordenat pels Sants Pares que cada província tingui el seu bisbe metropolità i que Tarragona fou des d’un principi ciutat metropolitana i hi foren celebrats concilis fins que el Regne nostre fou destruit pels ismaelites: nosaltres hem de vet llar per la recuperació de les coses santes i beneir-lo com a bisbe, tal com fem. Wiliolf, bisbe de Tuy, digué: ens cal fer-ho, com tenim ordenat pels concilis de Toledo i pels nostres prínceps que fem allò que creguem just: apressem-nos, doncs. Rudesind, bisbe de Dumio, Gonçal de Lleó, Adovari d’Astorga, Domènec de Zamora, Teudemund de Salamanca, Fredolf d’Orense, Ornat de Lamego, Dídac de Porto, Adlactanci, abat, molts altres, amb gran alegria digueren: és veritat, sabem que aquest servent de Déu, el dit Cesari, abat, hem d’elegir-lo arquebisbe, per tant, cal apressar-se. Jo, Sanç, emperador, vaig firmar-ho el dia III de les calendes de desembre, era DCCCCLXXVIII. Tots plegats ho aprovem i rubriquem. Aquesis bisbes m’ungiren i em beneiren per a aquesta província tarraconense amb les seves sufragànies i ciutats ja anomenades. I tornant jo, Cesari arquebisbe, a la meva província, em contradiren els bisbes segiients: Pere de Barcelona, Arnulf, difunt, que ho fou de Girona, Ato d’Osona, Guisad d’Urgell i Eimeric, metropolità de la seu de Narbona, allegant que aquest apostolat, anomenat d’Ispània i occidental, no era apostolat de Sant Jaume, ja que l’apòstol hi vingué difunt. I jo els vaig respondre d’acord amb el concili de Nicea on hi hagué 318 bisbes i el cànon de Toledo on hi hagué 66 bisbes de les províncies d’Ispània i Galícia de l’any III de Sisenand, el dia de les nones de desembre de l’any de l’era DCXXII, on es diu que Jaume, fill de Tebedeu, predicà a Ispània i a l’occident i morí sota l’espasa d’Herodes. Pare Sant, jo dic: qui contradiu això com si no fos veritat, contradiu la llei de Déu. Senyor, sabeu la sentència canònica que mana que totes les regions tinguin el seu bisbe metropolità per a la cura de tota la província. Us prego, doncs, per Déu Pare Omnipotent, que m’envieu el vostre consell i el paHi per mans d’aquest sacerdot anomenat Galindo. I tan aviat com podré aniré a prostrar-me ad limina de Sant Pere, amb el desig de besar els vostres peus i contemplar el vostre bell rostre, us preguem que vulgueu escoltar els nostres precs i obrar d’acord amb ells. Amén. Així sigui.

El contingut resumit de la carta enviada per l’abat Cesari al papa Joan XIII l’any 970 segons Ramon d’Abadal i Vinyals^[144]

La carta de l’abat Cesari al papa Joan XIII, on explica tots els seus moviments per ser nomenat arquebisbe metropolità de Tarragona i els problemes els bisbes de les diòcesis catalanes, cal situar-la en el context de l’església catalana d’aquells temps. En aquella època, a conseqüència de la invasió musulmana i la reconquesta cristiana, l’antiga província visigòtica de Tarragona havia sofert una desorganització institucional. Llevat de les diòcesis de Lleida i Tortosa, ambdues sota domini musulmà fins a mitjans del segle XII. Quan els francs varen conquerir la Septimània als sarraïns, 759, restauraren l’antiga seu metropolitana de Narbona que havia estat creada en temps visigòtic, integrada ara pels bisbats d’Usés, Nimes, Lodeva, Magalona, Agde i Besiers (752), Narbona, Carcassona, Elna i la Gòtia (759) i Tolosa (767). Després de les conquestes d’alguns comtats catalans per Carlemany i Lluís el Piadós, les seves diòcesis, que antigament havien format la província Tarraconense foren incorporades progressivament a la província eclesiàstica de Narbona. Així Urgell i de Girona (785), Osona (798) i Barcelona (801) passaren a dependre de Narbona, excepte els bisbats d’Egara i Empúries que havien estat suprimits l’any 742. Els bisbes de les seus catalanes restaurades restaren supeditats a l’arquebisbe de Narbona, que a partir d’aquell moment presidí els sínodes provincials i els esdeveniments religiosos més importants de les diòcesis catalanes. Mentre les diòcesis dels comtats catalans estaven integrades de l’arquebisbat de Narbona gaudiren d’un estatus particular.

Aquest nou mapa d’organització religiosa lligat a la diòcesi de Narbona fou inicialment assumit pels comtes catalans. Però, progressivament la submissió a la diòcesi de Narbona no fou sempre ben acollida, ni políticament ni religiosament. Davant d’aquesta situació començaren a aparèixer signes de la reivindicació de l’antic arquebisbat de Tarragona com una manifestació de les expressions d’un sentiment d’independència política vers els reis francs. El desig de recuperar l’arquebisbat de Tarragona ha d’inscriure’s en la situació política del moment. P. Freedman descriu aquesta situació en termes de reorganització eclesial^[145]. És en aquest context en què cal situar, segons alguns historiadors, les primeres manifestacions polítiques de recuperar l’arquebisbat de Tarragona com a manifestació d’un primer pas per la independència dels comtes catalans dels reis francs.

El relat històric tradicional explica que l’abat Cesari, davant de l’ambigüitat del moment, devia aprofitar-se de la situació per ser proclamat, o proclamar-se, arquebisbe metropolità de Tarragona. Tot i les condicions eren molt difícils, però, segons Ramon d’Abadal, l’ambició personal de l’abat Cesari volgué aprofitar-se d’aquesta circumstància per resoldre a favor seu la restauració de la seu vacant de Tarragona^[146]. Segons aquest historiador a partir de la carta al papa Joan XIII pensa que Cesari organitzà una estratègia per tal de recuperar l’antiga província eclesiàstica de Tarragona que implicava fer reviure prèviament l’antiga Hispania a partir de les diòcesis no subjectes als sarraïns, calia envigorir la seu episcopal de Santiago de Compostela i allí rebre en concili la unció i el nomenament d’arquebisbe de Tarragona. Per fer-ho, confiava en el suport de la comtessa Riquilda i a través d’ella tenir l’adhesió del comte Sunyer, i obtenir a través d’ells l’adhesió dels bisbes catalans. Però la mort de la comtessa Riquilda l’any 955 deixà a l’abat Cesari sense protecció comtal per aconseguir el seu objectiu. Malgrat aquesta dificultat, segons comenta d’Abadal, l’abat Cesari continuà amb la seva estratègia. El seu objectiu era convèncer els bisbes gallecs de fer reviure l’antiga província Galaica de la Hispania visigòtica. Es tractava d’una operació complexa amb diferents guanyadors. Els bisbes gallecs, perquè enfortien la província Galaica en confrontació amb la de Toledo; el bisbe de Santiago de Compostela perquè aconseguia consagrar el caràcter apostòlic de la seva seu; i pel rei de Lleó aparèixer com a continuador de la monarquia visigòtica. Aconseguit aquest escenari, només calia convocar un concili on l’abat Cesari fos nomenat arquebisbe de Tarragona. Tothom hi sortia guanyant.

En la carta al papa Joan XIII l’abat Cesari explica que assistí a un concili a Santiago de Compostela i allí fou ordenat arquebisbe de Tarragona pel bisbe Sisenand d’aquesta localitat, probablement el 29 de novembre del 956. Posteriorment, el rei Sanç de Lleó confirmà aquest nomenament. R. d’Abadal discuteix les dates d’aquest esdeveniment. Aquest historiador després de discutir les dates esmentades en la carta després de detectar-hi diversos errors de transcripció i establir diverses hipòtesis contrastant-les amb altres investigadors, conclou que el concili de Compostela esmentat en la carta es celebrà el 29 de novembre de 956^[147]. Advertint el mateix R. d’Abadal que, vistes les dificultats per determinar amb exactitud aquesta data, és una solució simplement interrogativa.

Menys problemàtica resultà la determinació del perquè de la carta, la seva data i el seu lliurament al papa Joan XIII. Segons sembla, quan l’abat Cesari tornà a Catalunya la resta de bisbes dels comtats no l’acceptaren com a arquebisbe. En aquesta carta s’explica que el nomenament de Cesari com a arquebisbe topà amb l’oposició dels bisbes catalans: Pere, de Barcelona; Arnulf, de Girona; Ató, de Vic; Wisad, d’Urgell; Eimeric, metropolità de Narbona. L’abat Cesari, davant de la indiferència mostrada pels bisbes catalans, es resignà a fer servir el seu títol d’arquebisbe de Tarragona només en els documents fets en el monestir de Santa Cecília i amb els seus veïns, amics i servidors.

Tot i l’oposició dels bisbes catalans, l’abat Cesari ben aviat feu ús del títol d’arquebisbe i seguí presentant-se com a arquebisbe durant uns tretze o catorze anys. Diversos documents mostren com Cesari feu ben aviat ús del títol d’arquebisbe. Hi ha un document amb data de març de 956 on signa com a “abbas et archipresul” tot i que l’any següent, quan es consagra l’església de Santa Cecília consta només amb el títol d’abat i no d’arquebisbe. R. d’Abadal, com a prova de la ineficàcia del títol d’arquebisbe de l’abat Cesari, destaca que l’any 957 anà a Vic a demanar al seu bisbe la consagració de l’església del monestir de Santa Cecília^[148]. Aquest historiador interpreta les condicions de subjecció a la regla de Sant Benet i l’obediència perpetua al bisbe Vic un signe de desconfiança davant les ambicions de l’abat Cesari i la seva feblesa davant dels bisbes catalans. El 17 d’abril de 960 torna a signar com a arquebisbe. L’any 960 en un nou document es torna a qualificar a Cesari com “abba sive archiepiscopus”. Està documentat que l’abat Cesari entre els anys 960 i 970 en més d’una ocasió feu servir el títol d’arquebisbe de Tarragona.^[149] En un nou document, 971, és anomenat com “archipresul vel abba” i l’any 979 en un altre document de donació es diu “sub manu archipresul Dei gratis domno Cesario”. L’any 973 l’abat Cesari signa un document com “Cesarius archipresul abba sancte Cecilie” i l’any 981, quan, a causa de la seva malaltia no pot escriure, fa constar encapçalar un document de venda amb la següent expressió: “In Dei nomine. Ego Cesarius gracia Dei archipresul”. R. d’Abadal interpreta aquesta afirmació com la seva voluntat d’afirmar la seva convicció, malgrat els problemes haguts, la seva condició d’arquebisbe de Tarragona^[150]. El mateix comte Berenguer, en el document de la sentència de 1023 sobre el plet entre els monestirs de Santa Cecília i Santa Maria de Ripoll referint-se a Cesari, digué a l’abat Oliba “profitebatur se archiepiscopu Terraconensem esse”^[151].

Un fet alterà la tranquil·litat entorn al suposat nomenament de l’abat Cesari. Segons explica R. d’Abadal, l’any 970 s’activà la qüestió de la seu metropolitana catalana^[152]. El comte Borrell, el bisbe Ató de Vic i Gerbert, monjo resident en el monestir de Ripoll i futur papa Silvestre II, viatjaren a Roma per parlar amb el papa Joan XIII per resoldre la qüestió de la seu metropolitana catalana. L’abat Cesari s’assabenta del viatge i decideix enviar una carta al papa Joan XIII, l’escrit anteriorment comentat, i envià, l’any 970, al monjo Galindo perquè li donés a ma al mateix papa^[153]. Aquesta carta al papa Joan XIII, de la qual es conserva a l’arxiu capitular de Vic. El que pretenia Cesari era aconseguir el pali i el reconeixement definitiu de la dignitat arxiepiscopal. El mateix R. d’Abadal reconeix la ineficàcia d’aquesta iniciativa perquè no ha trobat rastre de cap resposta papal a aquesta carta.

Ramon d’Abadal afirma que aquest nomenament és absolutament anticanónic. No es tracta d’un concili general de l’església visigòtica de tota Espanya, sinó provincial. Ho demostra el fet que els bisbes catalans no hi fossin convidats. Tota una sèrie de raons eclesials porten a considerar que l’abat Cesari no pugui ser considerat arquebisbe: manca d’elecció i d’ordenació per part dels comprovincials, manca la institució papal amb l’atorgament del pal·li i, finalment, manca la seu física perquè està en mans dels sarraïns. Quina jurisdicció tenia un concili provincial galaic sobre les restes subsistents de Tarraconense?^[154] . L’abat Cesari retornà a Catalunya a començaments del 957 amb el nomenament d’arquebisbe de Tarragona. El mateix d’Abadal afirma que l’arribada de Cesari a Catalunya no degué ser massa triomfal perquè segons sembla la gent es prengué l’afer de broma^[155][8]. Ramon d’Abadal, que no qüestiona la celebració del Concili a Santiago de Compostela, però dubta de la consistència del suposat nomenament de l’abat Cesari com a arquebisbe perquè considera que és una humiliació per un arquebisbe haver d’anar a demanar al bisbe de Vic l’any 957 la consagració de l’església del monestir de Santa Cecília^[156]. Invitació que el bisbe de Vic acceptà tot recordant-li els deures d’obediència que ha de tenir a la diòcesi d’Osona.

D’Abadal pensa que l’església catalana, recordava l’antiga organització eclesiàstica visigòtica i considerava que la situació viscuda en els actuals de dependència a Narbona era d’interinitat^[157]. Però, per més que es volgué retornar a la situació anterior, en aquells moments no es donaven les condicions per aspirar a una independència eclesial catalana de la metròpoli de Narbona. Hi havia diverses raons que ho impedien: feia quasi dos-cents de lligam amb l’arquebisbat de Narbona; els comtes catalans encara se sentia depenen dels reis francs; i Tarragona on havia estat l’antiga seu primada catalana encara estava sota domini sarraí^[158].

Mentre que l’historiador Ramon d’Abadal, considera la carta de l’abat Cesari al papa Joan XIII com autèntica i la qualifica d’interessantíssima^[159] l’historiador eclesiàstic J.M. Martí Bonet considera aquesta carta com a falsa^[160]. Probablement es tracta d’una falsificació feta després de l’any 975. Si la carta és falsa, tots els relats construïts a partir del contingut de la carta no són històrics. Mossèn J.M. Martí Bonet afirma que les condicions i procediments per nomenar arquebisbe en l’època medieval no són els explicats per l’abat Cesari en la seva suposada carta al papa Joan XIII comentant que havia estat escollit arquebisbe metropolità de Tarragona^[161]. Segons Martí i Bonet, en el període carolingi, un arquebisbe, era constituït (elecció, confirmació i consagració) en la província pròpia i, en determinats casos, a Roma directament. Res d’això passà en la suposada elecció de Cesari en el concili de bisbes reunits a Santiago de Compostela. Aquests bisbes havien ignorat les més elementals normes canòniques per escollir arquebisbe^[162]. Martí i Bonet considera que la carta està plena de nombrosos i importants errors. Tot porta a pensar que no es va fer cap concili a Santiago de Compostela; que els fets narrats a la carta estan inventats; que la carta es devia escriure suposadament després de l’any 975, segurament a principis del segle XI; i que la pretesa carta no va ser enviada mai a Roma.

¿Per què l’abat Cesari es presentà com a arquebisbe de Tarragona? La majoria d’historiadors presenten l’abat Cesari com una persona ambiciosa fins al punt que, en comprovar, després de la invasió dels sarraïns, la vacant de la seu metropolitana de Tarragona, volgué aprofitar-se d’aquesta situació per aparèixer anomenat, encara que fos fictíciament, com a nou arquebisbe metropolità de la Tarraconense. D’altres opinen que tota la maniobra de l’abat Cesari fou per preparar la separació de l’església catalana de la metropolitana de Narbona, com a primer pas de la independència de Catalunya dels reis francs. Ramon d’Abadal pensa que sí se celebrà el concili de Santiago de Compostela i està convençut que el principal mòbil de la proclamació de Cesari com a arquebisbe a Santiago de Compostela fou la seva ambició personal, sense cap relació amb el poder polític del seu temps^[163]. Aquest historiador considera “d’una innocència desconcertant” la tesi del pare Caresmar que les gestions de Cesari per restituir la seu metropolitana de Tarragona estaven motivades per un “zel patriòtic”^[164]. Mossèn J.M.Martí Bonet, que nega la celebració del Concili de Santiago de Compostela i demostra la falsedat de la carta al papa Joan XIII, no comparteix la idea d’alguns historiadors que l’abat Cesari maniobrà per ser primat de la Tarraconense mogut per la voluntat de separar l’església catalana de Narbona com a primer pas per la independència de Catalunya^[165]. Mossèn Martí pensa que els comtes catalans, en el període 955-960, no tenien en la seva agenda política la seva independència dels reis francs. Aquesta preocupació aparegué després de la invasió musulmana d’Almansor i el saqueig de Barcelona l’any 985. A partir d’aquest esdeveniment el comte Borrell decidí trencar el seu vassallatge amb el rei franc, no abans diu J.M. Matí Bonet. Així, tant Ramon d’Abadal com J.M. Martí Bonet opinen que l’abat Cesari volgué ser arquebisbe de Tarragona senzillament per pura ambició personal.

Ramon Martí, aporta un punt de vista diferent. Considera que l’actitud de l’abat Cesari per ser considerat arquebisbe de Tarragona cal situar-la en aquest context polític-religiós de l’època. Fins ara s’havia considerat l’estudi de Ramon d’Alós de 1927 sobre l’abat Cesari com l’obra definitiva d’aquesta figura^[166]. Però Ramon Martí opina que “que el cas de Cesari sembla tancat d’ençà de l’estudi que li dedicà R. d’Abadal (1927), ara, però considerem que cal verificar les seves interpretacions”^[167]. Ramon Martí considera que cal revisar les interpretacions de Ramon d’Abadal.

Ramon Martí pensa que les actuacions de l’abat Cesari formaven part de l’estratègia de la casa comtal de Barcelona per redefinir el seu poder a Catalunya. Certament, el punt de vista de Ramon Martí altera el perfil històric de l’abat Cesari, tot i que deixa sense resposta algunes qüestions. En tot cas, segons les dades aportades per Josep Mª Martí Bonet, no sembla sòlida la idea d’un nomenament episcopal de l’abat Cesari en un concili a Santiago de Compostela. Probablement, la suposada carta de l’abat Cesari al papa Joan XIII, totalment falsa, on s’explica el seu nomenament com a arquebisbe de Tarragona, podia formar part de l’estratègia comtal per afirmar la independència de les diòcesis catalanes de la metròpoli de Narbona. Hi hagué diversos intents politicoreligiosos per a reconstruir la metròpolis tarraconense com és el cas de Delà (+962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954; la iniciativa de Cesari, abat de Santa Cecília de Montserrat (956), o d’Ató, bisbe d’Osona (970). Tots aquests tres casos van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú Finalment per Berenguer Sunifred, bisbe de Vic (1091), que obtingué la separació definitiva de Narbona, tot i que la província metropolitana de Tarragona no fou restaurada fins al 1116.

Probablement, en l’abat Cesari es conjuminaren les ambicions personals i els interessos de la casa comtal de Barcelona per avançar cap a la independència política dels reis francs.

Ramon d’Abadal presenta les maniobres de Cesari per ser arquebisbe de Tarragona com a resultat de la seva ambició aprofitant unes circumstàncies polítiques i socials que ho afavorien. Segons aquest historiador hi havia una situació propícia per l’actuació de l’abat Cesari^[168]. En aquella època Catalunya, tenia el record viu de la divisió eclesiàstica visigòtica perduda durant la invasió dels musulmans. Algunes dificultats impedien recuperar l’antiga divisió. En primer lloc, l’existència durant quasi dos segles de l’arquebisbat de Narbona al qual s’havien integrat la majoria de diòcesis catalanes havia creat una forta dependència. En segon lloc, la situació política en el territori català després de la invasió musulmana. La total dependència dels comtats catalans del regne franc, el qual afavoria el domini de l’arquebisbat de Narbona sobre les diòcesis catalanes. Finalment, la situació de desmembrament polític d’aquestes diòcesis de l’antiga metròpoli tarragonina, unes lliures del domini sarraí i altres encara sotmeses als musulmans. Per la seva part, l’historiador Ramon Martí situa les actuacions de l’abat Cesari en el marc de l’estratègia d’alguns comtes catalans per anar recuperant la seva independència respecte dels reis francs.

Els dos punts de vista, ambició i oportunitat, poden ser complementaris i permeten dibuixar un perfil humà de l’abat Cesari on l’ambició i afany de notorietat hi juguen un paper important. Però també alguns comtes catalans utilitzaren aquest personatge per intentar recuperar l’antiga seu metropolitana de Tarragona independent de l’arquebisbat de Narbona, en la seva estratègia per anar-se separant del domini franc. Per raons desconegudes el procés no reeixí amb l’abat Cesari. Però això no impedí que l’abat Cesari seguis presentant-se com a arquebisbe de Tarragona malgrat que mai tingué un nomenament en aquest sentit. Per resoldre aquesta qüestió el comte Borrell i el bisbe Ató anaren també a Roma per resoldre el contenciós. Al final el gener de 971 el papa Joan XIII publica cinc butlles on es nomena el bisbe Ató com a metropolità de Tarragona. En cap d’aquests documents s’esmenta l’abat Cesari. Però la història tingué un final tràgic. El bisbe Ató fou assassinat en el seu viatge de tornada a Catalunya. Aquesta circumstància permeté a l’abat Cesari seguir atribuint-se el títol d’arquebisbe de Tarragona fins a la seva mort.

Durant el seu llarg abadiat, l’abat Cesari adoptà una decidida política d’expansió patrimonial del monestir de Santa Cecília. Al final dels seus trenta-sis anys d’abadiat el monestir tenia diverses propietats i en feia una bona administració. Però el gran problema que hagué d’afrontar l’abat Cesari fou la confusa situació jurídica del monestir i, tal com consideren alguns historiadors, la seva dèbil posició davant els bisbes catalans que no li reconeixien cap rang episcopal.

El monestir de Santa Cecília durant els segles X-XIII

El successor de l’abat Cesari fou Ferriol, se sap de la seva existència per un escrit de l’any 994. L’any 1000 es té referència d’un nou abat, Folquer, i anys més tard, 1011, s’esmenta a Joan com abat. Era una persona d’origen noble provinent del monestir de Santa Maria de Ripoll. Després d’uns anys, Joan deixà el monestir de Santa Cecília per anar a residir, juntament amb el seu germà Bernat, al monestir de Sant Benet de Fleury (França). El 1017 es deixà de tenir documents de l’abat Joan i no es té cap notícia de cap abadiat de Santa Cecília fins a l’any 1025 quan apareix un nou abat de nom Bonfill. Abans d’aquesta data, el 1023, es produí el greu conflicte jurisdiccional entre els monestirs de Santa Maria de Ripoll i santa Cecília comentat anteriorment. Sorprenentment, es desconeix qui era abat del monestir de Santa Cecília durant el plet amb el monestir de Santa Maria de Ripoll. Després de 1023 la vida al monestir de santa Cecília transcorregué sense cap problema durant uns anys. Foren temps d’expansió del patrimoni del monestir i de litigis per mantenir les seves propietats.

Durant l’edat mitjana a la muntanya de Montserrat coexistiren, separada i pacíficament, dos monestirs: el de Santa Cecília i el de Santa Maria. Durant la primera meitat del segle XI, segurament coincidint amb la construcció de l’església romànica de Santa Maria de Montserrat, també la vella església de Santa Cecília va ser transformada en estil romànic, afegint-hi la nova capçalera de l’absis major amb dues absidioles, amb arcades cegues i faixes llombardes. Posteriorment, s’engruixiren els murs i en el segle XI la primitiva coberta de l’església, segurament de fusta, fou refeta creant un edifici de planta basilical amb dues naus laterals més curtes, amb volta de canó, teulat a doble vessant i capçalera triabsidal característiques fan que sigui un edifici singular^[169].

Mentre que el veí monestir de Santa Maria de Montserrat creixia, sobretot a causa de la ingent afluència de pelegrins atrets per la santa imatge, el de Santa Cecília es mantenia amb penes i treballs sense cap nou conflicte. El pare Benet Ribas pensa que cap al 1077 o 1079 devia morir l’abat Pere perquè es deixa de tenir notícia documental d’ell^[170]. Els documents posteriors a aquesta partir d’aquesta data els documents posteriors ja no tenen cap signatura d’un abat^[171]. Això fa sospitar, diu Ribas, que el monestir de Santa Cecília entrà en una etapa de decadència. Sense abat, la comunitat de santa Cecília té un prior Dalmau esmentat en un document de 1084. Aquesta situació fou aprofitada pel monestir de Sant Cugat per apoderar-se de Santa Cecília al·legant que n’era el propietari vertader per una butlla del papa Urbà II i per donació del monestir de Santa Cecília al monestir de Sant Cugat pel comte Ramon Berenguer II, dit Cap d’Estopes, fet ocorregut entre els anys 1076 i 1082. La donació fou confirmada pel seu fill Ramon Berenguer III, el Gran, en aquell moment menor d’edat, el 13 de març de 1097^[172]. El text d’aquesta confirmació pot consultar-se al diplomatari de Santa Cecília de Montserrat^[173]. Tal donació crea tensió a l’interior del monestir de Santa Cecília. L’any 1089 l’esmentat prior Dalmau és presentat ja com abat^[174]. Els seus monjos de santa Cecília, durant l’abadiat de Dalmau, discreparen de la decisió comtal i feren caps i mànigues per la seva reversió. Diverses persones litigaren, en nom dels monjos de Santa Cecília, contra la resolució del comte de Barcelona, Ramon Berenguer III. El monestir de Santa Cecília, en defensa de les seves pretensions, mostrà una butlla del papa Agapet II^[175], de l’any 948 o 951, on es confirmaven les possessions del cenobi i la seva exempció.

Gràcies a la butlla del papa Agapet II, el comte Berenguer III i el bisbe Arnau de Vic reconegueren la desvinculació del monestir de Santa Cecília del monestir de Sant Cugat del Vallès, al qual havia estat annexionat^[176]. El 6 de setembre de 1103 una junta de persones il·lustres declarà que el monestir de Santa Cecília havia estat fundant i dotat pels seus avantpassats amb els seus propis béns amb la condició que no estiguessin sota jurisdicció ni dependència de cap altre monestir, sota el govern d’un abat escollit pels mateixos monjos. En aquests arguments ressonen els continguts d’antics documents del moment fundacional de santa Cecília i que ara se sap que eren falsos. El propi comte Ramon Berenguer III sentencià que el monestir de Santa Cecília no depenia de cap altre monestir. El mateix comte afirmà que no recordava haver firmat la carta que els monjos de Sant Cugat presentaven on ell donava Santa Cecília al seu monestir i, si és que ho havia fet, devia ser mentre era infant (tenia quinze anys), per la qual cosa no la considerava vàlida. Aquesta declaració fou feta amb el consentiment i voluntat del bisbe Arnau de Vic^[177]. El comte expressa que si alguna persona contravenia aquesta declaració de llibertat i autonomia en l’elecció de l’abat, o s’apropiessin de les propietats del monestir, estaven excomunicats d’acord amb el privilegi donat pel papa Agapet i serien obligats a pagar el doble del que havien usurpat. “Si alguno contraviniere esta carta de libertad y elección, o invadiese los predios o haciendas del citado monasterio, quede ligado por el vínculo de la excomunión puesta por el Papa Agapito conforme a su privilegio concedido al mismo monasterio”^[178].

Però la independència del monestir de Santa Cecília fou efímera. L’any 1104 l’abadia de Santa Cecília estava en la seva màxima esplendor. El dia 3 de gener d’aquest any Bertran de Sunyer i la seva esposa cediren a aquest monestir l’església de Sant Jaume de Marganell amb totes les seves possessions. Malgrat que la sentència comtal el monestir de sant Cugat no renuncià a les seves pretensions d’apropiació del monestir de Santa Cecília. Ho intentaren a través de diverses demandes. Una d’elles tingué lloc en ocasió de la mort de l’abat Dalmau, entorn els anys 1105 i 1106. Els monjos de Santa Cecília pretengueren escollir un nou abat d’acord amb la sentència donada pel comte Ramon Berenguer, però el monestir de Santa Maria de Ripoll s’oposà. Argumentaren que el monestir de Santa Cecília pertanyia a Sant Cugat per butlla pontifícia i donació dels comtes de Barcelona, qui eren els seus fundadors^[179]. Era evident que aquests arguments no s’ajustaven a la realitat històrica del monestir de Santa Cecília, però Sant Cugat els esgrimí com autèntics. De nou havia esclatat un conflicte entre els dos monestirs. Els monjos de Sant Cugat plantejaren un plet per recuperar el domini sobre santa Cecília. L’any 1108 se celebrà un judici a Matadepera davant del bisbe de Vic, Arnau, i el de Barcelona, Ramon, i el prior de sant Adrià, Oleguer, clergues d’ambdós bisbats i molts nobles. La sentència del judici confirmà la dependència del monestir de Santa Cecília a Sant Cugat al·legant l’existència d’una butlla del papa Urbà II i per unes donacions dels comtes de Barcelona^[180]. El pare Benet Ribas en la seva Història de Montserrat comenta que causa estranyesa la sentència episcopal contra el monestir de santa Cecília quan cinc anys abans el comte Ramon Berenguer havia fallat a favor del cenobi montserratí. Ribas considera “mucho valimiento tendrían entonces los monjes de S. Cucufate, o intervendría una causa que nosotros ignoramos; porque según la relación que hemos hecho del principio y fundación de este antiquísimo monasterio [santa Cecília] por ningún titulo ni derecho debía estar sujeto al de S. Cucufate”^[181].

Durant els següents anys foren constants els recursos entre els dos monestirs, Santa Cecília i Sant Cugat, per confirmar la seva independència o propietat davant les autoritats comtals o eclesials. Ramon d’Abadal pensa que el contenciós entre els dos monestirs s’acabà l’any 1134 quan el bisbe Ramon de Vic confirmava que Santa Cecília havia d’escollir abat sota el consell i voluntat de l’abat de Sant Cugat^[182]. El pare X. Altés aporta unes notes del pare Agustín Bragado on s’explica que l’any 1141 el comte Ramon Berenguer IV va treure el monestir de Santa Cecília del domini de Sant Cugat^[183]. Però, com diu el mateix pare Altés, la independència seria breu perquè vers l’any 1155, apel·lant a l’obediència episcopal, el bisbe de Vic tornà a annexar Santa Cecília a Sant Cugat. Una història interminable de la continuada pèrdua de la independència del monestir de Santa Cecília per causa de la seva debilitat.

En els anys posteriors, en el monestir de santa Cecília es visqueren diverses tensions internes per l’elecció dels seus abats. El primer conflicte fou l’elecció, l’any 1200, d’Arnau de Calders com abat. Un grup de monjos impugnà l’elecció i demanà la intervenció del bisbe de Vic. Aquest confirmà l’abat Arnau de Calders, però el grup de monjos, disconformes amb la sentència acudiren a l’arquebisbe de Tarragona, el qual, el 10 de març de 1220, confirmà a Arnau de Calders com abat. El següent conflicte fou la negativa d’aquest abat a acceptar sotmetre’s a la jurisdicció del bisbe de Vic. Per resoldre aquest nou conflicte l’abat demanà un nou arbitri de l’arquebisbe de Tarragona i per justificar la seva negativa de subjecció a Vic presentà una butlla de Benet VIII signada el 948. L’arquebisbe de Tarragona, el 26 de juny de 1220, declarà que la butlla era falsa i confirmà la subjecció episcopal de Santa Cecília al bisbat de Vic. Poc temps després, sembla que Santa Cecília quedà temporalment subjecte al monestir de Ripoll. F.X. Altés desconeix la raó per la qual el monestir de Santa Cecília anà a parar sota la jurisdicció del monestir de Ripoll i situa aquest fet vers 1244^[184]. L’any 1263 aparegué un nou conflicte intern en el monestir per l’elecció d’un nou abat. La comunitat es dividí i com que no es posaren d’acord sobre qui havia de ser l’abat el bisbe de Vic autoritzà al prior i a dos monjos de Santa Cecília que anessin al monestir de Ripoll i escollissin un monjo d’aquest monestir com abat. L’elegit fou un monjo anomenat Ponç i jurà obediència com abat al bisbe de Vic el mateix 1263.

Entre els segles XII i XIV es produí la primera reforma de la primitiva església. Consistí en la substitució de les cobertes del segle X per voltes de canó recolzades en els nous murs adossats als murs preromànics de la nau central. També s’ampliaren els arcs de comunicació entre la nau central i les naus laterals^[185]. Santa Cecília entrà en el segle XIV immersa en lluites externes per escapar-se dels intents de subjecció externa a altres monestirs i obediències episcopals, i per lluites internes. Progressivament, el monestir entrà en un període de decadència que conduirà a la seva extinció. Tot això serà tractat en una altra nota.

NOTES

1. Villanueva, J. (1821) “Viaje literario a las Iglesias de España. Vol II. Viage a la Iglesia de Vique. 1806” . Imprenta Oliveres, antes Estévan Valencia, p. 158 ↑
2. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.6 ↑
3. Villanueva, J. (1821) “Viaje literario a las Iglesias de España. Vol II. Viage a la Iglesia de Vique. 1806” . Imprenta Oliveres, antes Estévan Valencia, p. 157-170 ↑
4. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 48 ↑
5. Yepes, A.(1615) Coronica general de la Orden de San Benito vol 4. pp. 222-222v i f 447 on en l’apèndix 27 publica retallada la sentència del plet amb Ripoll de l’any 1023 ↑
6. de Marca, P. (1688) Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica & historica descriptio cataloniae, ruscinonis, & circumiacentium populorum, ed. É. Baluze apèndixs 77,78,11 i 195 ↑
7. De Argaiz,G (1672) La Perla de Cataluña : historia de nuestra Señora de Monserrate, pp. 42-43 i 53-54 ↑
8. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp.138-169 ↑
9. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 140 ↑
10. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. Nota 7 p. 278 ↑
11. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp.122-123 ↑
12. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 123 especialment la nota 290 ↑
13. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.51 ↑
14. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2, p. 230 ↑
15. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2 p. 230 ↑
16. Batlle, J. (2024) El castell Marro de Montserrat: una cita explícita de la seva situació i una aproximació als habitants del terme al segle XIV, p.12 ↑
17. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 138-139 ↑
18. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2 p. 234 ↑
19. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2 p. 235 ↑
20. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 138-139 ↑
21. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 51 ↑
22. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, nota 97 p. 147 ↑
23. En la història del monestir apareixen diversos documents que són falsos, no autèntics; i altres que no són originals sinó còpies, trasllats autèntics, d’uns documents originals perduts. ↑
24. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. Nota 7 p. 278 ↑
25. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2, p. 230 ↑
26. Benet Clarà, A. (1984) “Santa Cecília de Montserrat. Història” a “Catalunya Romànica. Vol. XI: El Bages”. Encliclopèdia Catalana. Barcelona pp 286-287 ↑
27. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, nota 97 p. 147 ↑
28. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època, Editorial Aedos, Barcelona. ↑
29. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) Edició, introducció i notes a cura de introducció F.X. Altés amb la col·laboració de Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 128 i 140 ↑
30. Pasqual, J., Biblioteca de Catalunya, ms. 729 consultable com «Els manuscrits dels Sacrae Cathaloniae Antiquitatis Monumenta del P. Jaume Pasqual», BBC, volum II, p. 2 ↑
31. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.65.
    

    Original. Antic Arxiu del monestir de Santa Maria de Ripoll (perdut).

    
    

    Còpia. Antic Arxiu del monestir de Santa Maria de Montserrat. Cartoral de Montserrat, Calaix 5, lligall 6, foli 1 i 3 (perdut).

    
    

    Extracte del segle XVIII. Jaume Pasqual: Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, Biblioteca de Catalunya, manuscrit 729, vol. III, pàg. 2.

    
    

    Gregorio de Argaiz: La perla de Catalunya, Historia de Nuestra Señora de Montserrate, Madrid 1677, pàg. 42 ↑

32. www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-montserrat-o-monestir-de-montserrat-monistrol-de-montserrat ↑
33. Argaiz, G. (1677) La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrat. Madrid. P. 42 ↑
34. Argaiz, G. (1677) La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrat. Madrid. P. 42 ↑
35. Appendix de la Marca Hispanica, app. 46 col. 818-819 ↑
36. Valls I Taberner, F. Estudi sobre els documents del Comte Guifré I de Barcelona, Estudis Universitaris Catalans, nº21 (Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, I) p8. Nota 3 ↑
37. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 146 ↑
38. d’Abadal, R. (1962) La fundació del monestir de Ripoll, Analecta Montserratensia, vol. IX, Monestir de Santa Maria de Montserrat, p. 192 ↑
39. Ordeig i Mata,R. (1993) Les dotalies de les Esglésies de Catalunya (segles IX-XII). Volum I. Preàmul. Introducció. Documents 1-116 (segles IX-X). Primera part. Vic. pp. 38-44. ↑
40. Albareda, A.M., Massot i Muntaner, J. (2010) “Història de Montserrat”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 20 ↑
41. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 150 ↑
42. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 278 ↑
43. Altés,X. (2017) L’església romànica de Santa Cecília de Montserrat i les seves restauracions modernes a Santa Cecília de Montserrat. Del segle X a Sean Scully. Diputació de Barcelona – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p.13 ↑
44. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.139 ↑
45. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 278 ↑
46. Altes, F.X. i Galobart, J. (1988) Un ambiciós projecte d’història eclesiàstica i natural de Montserrat, RCat XIII/1 p. 209 ↑
47. Pasqual, J., Biblioteca de Catalunya, ms. 729 consultable com «Els manuscrits dels Sacrae Cathaloniae Antiquitatis Monumenta del P. Jaume Pasqual» ↑
48. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 289 ↑
49. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2 p. 237 ↑
50. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 66-68 ↑
51. Altés, X. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2 p. 236 ↑
52. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 66-68.
    

    Original. Antic Arxiu de Santa Maria de Montserrat. Calaix 10, lligall 10, foli 9 (perdut)

    
    

    Còpia del segle XVIII. Jaume Pasqual: Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, Biblioteca de Catalunya, manuscrit 729, vol.III, pàgs. 69-72.

    
    

    Extracte del segle XVIII. Jaume Pasqual: Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, Biblioteca de Catalunya, manuscrit 729, vol. III, pàgs. 3-4 ↑

53. Document traduït per Paquita Sellés i Verdaguer. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-cecilia-de-montserrat-marganell amb correccions personals. ↑
54. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. nota 8 p. 279 ↑
55. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.66-67 ↑
56. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, nota 97 p. 147 ↑
57. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 279 ↑
58. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2, p. 224 ↑
59. Mundó, A.M. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília, a “Miscel·lània Puig i Cadafalch”, volum II Institut d’Estudis Catalans. ↑
60. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.140 ↑
61. Mundó, A.M. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília, a “Miscel·lània Puig i Cadafalch”, volum II Institut d’Estudis Catalans, nota 8 p. 279 ↑
62. Mundó, A.M. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília, a “Miscel·lània Puig i Cadafalch”, volum II Institut d’Estudis Catalans, nota 18 p. 283 ↑
63. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 284 ↑
64. D’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 317 ↑
65. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.139 ↑
66. Guitar Tarrés, X. (2017) La intervenció arquitectònica a Santa Cecília de Montserrat del segle X a Sean Scully. Diputació de Barcelona – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p.80 ↑
67. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-cecilia-de-montserrat-marganell ↑
68. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 281 ↑
69. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 284 ↑
70. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 284 ↑
71. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 282 ↑
72. D’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 317 ↑
73. L’original està perdut. Hi havia una còpia de 1203, avui perduda, a l’arxiu del monestir de Santa Maria, caixó 10 lligall I, f14. D’aquest document es feren vàries còpies. Una la feu P. Caresmar el segle XVIII, però també s’ha perdut; una altra la reproduí P.Pasqual el segle XVIII en la seva obra Monumenta, en el volum 3 (catàleg Ribas) p.6 i en el mateixa volum a la pàgina 80 i en el volum 11 a la pàgina 301. La còpia tenia P. Caresmar havia estat copiada de nou per ell mateix i enviada a França a Fossa, avui es troba a la Biblioteca Nacional de Paris, col. Moreau 8, f.41 ↑
74. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 148 ↑
75. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 141-142 ↑
76. Altés i Aguiló, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Abadia de Montserrat. Vol. 36. Fasc 2, Document nº 26 pp. 254-255 ↑
77. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 180-181 ↑
78. de Marca, P. (1688) Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica & historica descriptio cataloniae, ruscinonis, & circumiacentium populorum, ed. É. Baluze, Paris, Bib. Nat. ms Baluze 107, apèndix 111. ↑
79. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.50 ↑
80. Pasqual, J. (1775-1804) Sacrae antiquitatis Cataloniae monumenta , ms. 729 vol XI pp. 145-146 ↑
81. D’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 318 ↑
82. D’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34, p. 329 ↑
83. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 281 ↑
84. Altés i Aguiló, F.X. (1994) El Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999 Studia Monastica, Abadia de Montserrat. Vol. 36. Fasc. 2, Document nº 32 pp. 259-260 ↑
85. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 279 ↑
86. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 279 ↑
87. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 318 ↑
88. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 279 ↑
89. Pasqual, J. finals del segle XVIII, ms 729 Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta vol III pp. 76-78 9 ↑
90. Ordeig i Mata, R. (1980) Inventari de les actes de dotació i consagració de les esglésies catalanes. II. Anys 952-988. Nº 73 pp. 157-159 ↑
91. Altés i Aguiló, F.X. (1994) El Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999 Studia Monastica, Abadia de Montserrat. Vol. 36. Fasc. 2, Document nº 21 pp. 250-251 ↑
92. Ordeig i Mata, R. (1980) Inventari de les actes de dotació i consagració de les esglésies catalanes. II. Anys 952-988. Nº 73 pp. 157-159 ↑
93. Traducció feta per Paquita Sellés i Verdaguer i publicada a https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-cecilia-de-montserrat-marganell. ↑
94. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 279 ↑
95. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 280 ↑
96. D’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 318 ↑
97. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.147 ↑
98. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.148 ↑
99. d’Abadal i de Vinyals, R. (1926-1950) Catalunya carolongia. II. Els diplomes carolingis a Catalunya. Primera part. Insitut d’Estudis Catalans., p. 172 ↑
100. de Marca, P. (1688) Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica & historica descriptio cataloniae, ruscinonis, & circumiacentium populorum, ed. É. Baluze, Paris, Bib. Nat. ms Baluze 107, apèndix 131 col 929-931 ↑
101. Pasqual, J., finals del segle XVIII, ms 729 Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta vol III, p. 10 (f 6v) ↑
102. Albareda, A.M. (1927) “L’emperador Lotari confirma les donacions fetes al Monestir de Sta. Maria de Ripoll (982). Transcripció”, Catalonia Monastica, I. Monestir de Montserrat, p.328 ↑
103. El pare A.M. Albareda observa que en Marca Hispanica es diu ecclesiam ↑
104. Altés i Aguiló, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, II: Anys 1000-1077, Studia Monastica, Abadia de Montserrat. Vol. XX. Fasc 2, Document nº 123 pp. 319-322 ↑
105. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,pp. 337-339 ↑
106. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic. Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 81 ↑
107. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic. Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 79 ↑
108. Mundó, A. Introducció en E. Junyent Diplomatari i escrits literaris de l’Abat i bisbe Oliba, Institut d’Estudis Catalans, p. XI ↑
109. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 148 ↑
110. de Marca, P. (1688) Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica & historica descriptio cataloniae, ruscinonis, & circumiacentium populorum, ed. É. Baluze, Paris, Bib. Nat. ms Baluze 107, apèndix 165, col. 983-987 ↑
111. de Marca, P. (1688) Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica & historica descriptio cataloniae, ruscinonis, & circumiacentium populorum, ed. É. Baluze, Paris, Bib. Nat. ms Baluze 107, apèndix 165, col. 984 ↑
112. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic. Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p.182 ↑
113. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.157 ↑
114. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic. Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p.184 ↑
115. Albareda, A.M., Massot i Muntaner, J. (2010) “Història de Montserrat”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 20 ↑
116. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 181 ↑
117. Junyent, E. (1992) Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba” a cura d’A. M. Mundó Institut d’Estudis Catalans, pp. 110-111 ↑
118. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 142 ↑
119. Altés i Aguiló, F.X. (1994) El Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, Studia Monastica.
     

     Abadia de Montserrat. Vol. 36. Fasc. 2.. Document nº 135, p. 330 ↑

120. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 142 ↑
121. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.156 ↑
122. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 151 ↑
123. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 151 ↑
124. Albareda, A.M. (1972) L’Abat liba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 187 ↑
125. Junyent, E. (1992) “Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba” a cura d’A. M. Mundó Institut d’Estudis Catalans, Doc. 71 ↑
126. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 187 ↑
127. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p.157 ↑
128. Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval Col·lecció diplomàtica Segles IX-XI. (2018) Textos Jurídics Catalans. Nº 2.Parlament de Catalunya i Generalitat de Catalunya, Document 205, pp. 389-391 ↑
129. El text entre claudàtors correspon a la traducció parcial feta per R. D’Abadal a L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. pp. 143-144 ↑
130. d’Abadal i de Vinyals, R. (1970) Dels visigots als catalans. Vol 2. La formació de la Catalunya independent. Edicions 62, Barcelona. pp. 215-216 ↑
131. Argaiz, G. (1677) La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrat. Madrid. p. 53-54 ↑
132. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p. 187 ↑
133. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, p. 151 ↑
134. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. pp. 188-189 ↑
135. És la sentència de 1023 sobre el ple plantejar pel monestir de Santa Maria de Ripoll contra el de Santa Cecília per la propietat de les esglesioles montserratines donades pel comte Guifré el Pilós el 888. En aquesta sentència es parla de la donació de la comtessa Riquilda. ↑
136. Albareda, A.M. (1972) L’Abat Oliba. Fundador de Montserrat (971?-1046). Assaig biogràfic .Nova edició de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat p. 185 ↑
137. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2 ↑
138. Argaiz, G. (1677) La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrat. Madrid. p. 46 ↑
139. d’Abadal i de Vinyals, R. (1962) L’Abat Oliba. Bisbe de Vic i la seva època. Editorial Aedos, Barcelona, pp. 149-150 ↑
140. Salrach, J.M. (2004) “Catalunya a la fi del primer mil·leni” Eumo Editorial. Pagés Editors. Lleida. p.54 ↑
141. Mundó, A. (2017) Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília de Montserrat a Miscel·lània Puig i Cadalfach: recull d’estudis d’arquelogia, d’història de l’art i d’història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Vol II. p. 287 ↑
142. La còpia de la carta de l’abat Cesari al papa Joan XIII es conserva a l’arxiu capitular de Vic, sèrie Episcopal, pergamins, vol I, nº 76 ↑
143. d’Abadal i de Vinyals (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 320-322 ↑
144. d’Abadal i de Vinyals, R. (1970) «Dels visigots als catalans. Volum segon. La formació de la Catalunya independent”. Edicions 62. pp.30-31 ↑
145. Freedman, P. (1992). «L’influence wisigothique sur l’Église catalane».en “L’Europe héritière de l’Espagne wisigothique” , editat per Jacques Fontaine et Christine Pellistrandi, Casa de Velázquez, ↑
146. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 329 ↑
147. D’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 328 ↑
148. D’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 319 ↑
149. Martí i Bonet, J. M. 2024. «Las Pretensiones Metropolitanas de Cesáreo, Abad de Santa Cecilia de Montserrat». Anthologica Annua, n.º 21 (enero) p. 26 ↑
150. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 320 ↑
151. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 319 ↑
152. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 332 ↑
153. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 328 ↑
154. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 330 ↑
155. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 331 ↑
156. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 331 ↑
157. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 328 ↑
158. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,pp.328-329 ↑
159. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 320 ↑
160. Martí i Bonet, J. M. 2024. «Las Pretensiones Metropolitanas de Cesáreo, Abad de Santa Cecilia de Montserrat». Anthologica Annua, n.º 21 (enero) ↑
161. La còpia de la carta de l’abat Cesari al papa Joan XIII es conserva a l’arxiu capitular de Vic, sèrie Episcopal, pergamins, vol I, nº 76 ↑
162. Martí i Bonet, J. M. 2024. «Las Pretensiones Metropolitanas de Cesáreo, Abad de Santa Cecilia de Montserrat». Anthologica Annua, n.º 21 (enero) p. 157 [1] ↑
163. Martí, R. (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981)” Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1, pp. 373-374 ↑
164. Martí de Barcelona, (1922) Manuscrit inèdit del pare Caresmar sobre la història de la primacia de la Seu de Tarragona, Butlletí Arqueològic nº 9, (p45) p. 202 ↑
165. Martí i Bonet, J. M. 2024. «Las Pretensiones Metropolitanas de Cesáreo, Abad de Santa Cecilia de Montserrat». Anthologica Annua, n.º 21 (enero) p. 172 [16] ↑
166. D’Abadal, R. (1927) «El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília«, La Paraula Cristiana VI-34, pp.316-348, Barcelona ↑
167. Martí, R. (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981)” Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1, p. 373 ↑
168. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 328 ↑
169. Altés, X. (2017) L’església romànica de Santa Cecília de Montserrat i les seves restauracions modernes a Santa Cecília de Montserrat. Del segle X a Sean Scully. Diputació de Barcelona – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p.13 ↑
170. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 177 ↑
171. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 178 ↑
172. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 180 ↑
173. Altés, F.X. (1996) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, III: Anys 1079-1200, Studia Monastica, Nº. 38, nº2, p. 319 ↑
174. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 178 ↑
175. Altés, F.X. (1994) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: Anys 900-999, Studia Monastica, Nº. 36, 2, pp. 250-251 ↑
176. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 180-181 ↑
177. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 180-181 ↑
178. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 180-181 ↑
179. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 181 ↑
180. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 181-182 ↑
181. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 182 ↑
182. d’Abadal i de Vinyals, R. (1927), “El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”, La Paraula Cristiana, VI: 34,p. 344 ↑
183. Altés, F.X. (1996) El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, III: Anys 1079-1200, Studia Monastica, Nº. 38, nº2, p. 293 ↑
184. Ribas i Calaf, B. (1990) Història de Montserrat (888-1258) edició de Francesc Xavier Altés, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 55 ↑
185. Guitar Tarrés, X. (2017) La intervenció arquitectònica a Santa Cecília de Montserrat del segle X a Sean Scully. Diputació de Barcelona – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p.80 ↑