Ampliació de l’església primitiva i primeres edificacions (XIII-XIV)
Després de diversos priors el papa Joan XXII nomenà, el 28 de juny de 1322, prior de Santa Maria de Montserrat a Gallard de Balaguer monjo del monestir de Saint-Géraud d’Aurillac i prior de Montbazens (priorat entre 1322 i 1328). Aquest prior, aprofitant la seva vinculació a la família papal d’Avinyó, esmerçà molts esforços a evitar la fallida econòmica del monestir deguda a la gestió de l’anterior prior Bernat Escarrer (priorat entre 1300 i 1320).
El prior Gallard projectà l’engrandiment i millora de l’església antiga de Montserrat [1]. El pare Altés explica [2] que el prior Gallard de Balaguer signà el dia 26 de desembre de l’any 1327 un contracte per eixamplament lateral de l’església montserratina. El pare Altés comenta que, malgrat aquesta informació, per error s’ha atribuït tradicionalment la iniciativa de l’obra al següent prior Ramon de Vilaragut. L’obra havia de començar el 22 de gener de 1328 però s’enrederí probablement perquè el prior estava absent i, temporalment, havia estat substituït per dos procuradors generals el quals, en un primer moment, aturaren les obres. Es probable que aquest prior deixés el monestir de Santa Maria a partir del 14 de febrer de 1328, doncs a partir d’aquest moment els documents del monestir estan signats pels dos procuradors en lloc del prior. Malgrat aquest detall, mesos després, es comença l’obra d’ampliació de la primitiva església i es feu la primera de les tres etapes previstes en el contracte. S’ amplià l’església amb dues naus laterals, un cor als peus de la nau central i uns claustres. Les dues etapes restants de l’obra contractada les finalitzaria el següent prior. La segona fase de l’obra contemplava la construcció d’un campanar que no s’arribà a fer. Probablement aquesta obra no la pogué acabar el prior Gallard de Balaguer perquè fou promogut el 16 de març de 1328 prior de l’abadia del monestir de Sant Pere de Psalmodi, al bisbat de Nimes [3].
La primitiva església romànica de Santa Maria quedà absorbida per aquesta ampliació. El lloc de l’altar d’aquesta nova església correspon on avui hi ha la inscripció de l’atri de l’església actual en memòria de la vetlla de Sant Ignasi de Loiola. L’11 d’octubre de 1341, en presència de l’infant Jaume, compte d’Urgell, l’arquebisbe de Tarragona consagrà el nou altar major, possiblement per ampliació de la capçalera del temple. Ramon de Vilaragut acabà, anys després, s’acabaria tot el projecte promogut pel prior Gallard. Durant el priorat de Gallard de Balaguer s’intentà, sense èxit, obtenir un permís del rei per construir algun hostal destinat als romeus.
El següent prior, nomenat també pel Papa l’any 1328, fou l’arquebisbe de Toledo, l’infant Joan d’Aragó, fill del rei Jaume II. Fou el primer prelat comendatari del monestir de Santa Maria de Montserrat: manava al monestir i en cobrava les rendes, sense residir-hi. Aquest prior passà de ser arquebisbe de Toledo a ser l’arquebisbe de Tarragona amb el títol de Patriarca d’ Alexandria. Durant aquest priorat es continuà la construcció del pont de Monistrol i continuaren les tensions amb el monestir de Ripoll.
Al morir Joan d’Aragó el 19 d’agost de 1334 el priorat de Santa Maria retornà, per poc temps, sota el control directe de l’abat del monestir de Ripoll el qual nomenà, enlloc de prior, un procurador general que fou fra Ramon de Vilaragut. No obstant, el papa Joan XXII el 18 de setembre de 1334 nomenà Ramon de Vilaragut prior del monestir de Santa Maria. Per aquells anys la comunitat monàstica de Santa Maria de Montserrat tornava a ser petita com abans, hi havia un prior i sis monjos.
Durant el priorat de Ramon de Vilaragut s’alçà, o s’acabà de bastir, el nou campanar anomenat torre de Santa Caterina[4]. La torre, com explica el pare Altés, ja era acabada entre els anys 1340 i 1344[5]. Al peu de la base del campanar es construí la capella de Santa Caterina. Aquesta capella es feia servir també com a sala capitular.
El prior Vilaragut acabà el pont sobre el riu Llobregat a Monistrol de Montserrat que havia començat el prior Bernat Escarrer[6]. Aquest antic prior és recordat a Montserrat perquè fou el promotor de la construcció del pont sobre el riu Llobregat. L’obra s’inicià el 5 de setembre de 1317 sota la direcció del mestre d’obres manresà Guillem Artús, però quedà inacabada fins la seva finalització posterior pel prior Ramon de Vilaragut[7]. Aquest prior convertí l’antic edifici senyorial anomenat la Sala de Monistrol de Montserrat en un notable palauet gòtic[8]. El pare Altés explica que aquest edifici conegut com la Sala ja existia d’antic. Ja es troba citat en documents dels anys 1245 i 1309. El prior Ramon de Vilaragut el dignificà a partir de successives compres fetes l’any 1335 a veïns a fi d’eixamplar-lo[9]. Com s’ha comentat abans, erròniament se li atribueix l’ampliació de l’antiga església amb una nau lateral, aquesta obra no és d’ell sinó d’un priorat anterior.
Durant l’etapa del prior Vilaragut s’anaren fent altres obres a fi d’ampliar l’espai destinat a la comunitat monàstica i a les persones relacionades al santuari, els anomenats custodis del santuari, i per l’acolliment dels pelegrins. Les noves obres ocuparen l’espai situat davant de l’església ampliada a tres naus a partir de l’església primitiva. El pare Sans indica en les seves notes que durant el priorat de Ramon de Vilaragut es construïren dos grans edificis creant un recinte descobert davant l’entrada a l’església i una muralla que uneix un d’aquests edificis amb la torre del campanar. L’edifici situat a la cara sud cobreix uns claustres de grans arcades davant de l’església i que donen accés a l’entrada a les dependències monàstiques situades a la cara sud del temple. Aquestes llotges foren conegudes després com el claustre dels llangardaixos. L’edifici situat a ponent té l’entrada d’accés al monestir i a l’església. Aquest edifici servirà de base per construir, molt anys més tard, el 1625, la majordomia del monestir. El pare Ramon Colomé afirma que la majordomia fou “edificada en 1625 sobre otro piso donde había cuatro cuartos muy antiguos para hospedar peregrinos”. Aquest edifici tan antic es trobava en un espai similar on avui es troba el Centre de Pastoral del santuari.
Alguns dels edificis, per tal de vèncer la diferència de nivells del terreny es construïren sobre uns grans subterranis.
En les dues imatges següents es representa com deuria ser el petit complex format per l’església romànica ampliada i seu campanar, i les dependències monàstiques.
Una de les construccions emblemàtiques del priorat de Ramon de Vilaragut fou la construcció d’unes llotges de grans arcades davant de l’església a través de les quals s’entrava a les dependències monàstiques situades a la cara sud del temple. Aquestes llotges foren conegudes després com el claustre dels llangardaixos immortalitzat, en el segle XIX, per A. De Laborde en el seu gravat del Voyage pintoresque et històriques de l’Espagne vol I.. El pare A.M. Albareda explica que el nom de llangardaixos s’instituí durant el segle XVII perquè en aquests claustres penjaven uns “ex-vots originals i singularment impressionats que Laborde no oblidà de dibuixar: quatre cocodrils enormes. La gent els anomenava Llangardaixos, i donaren nom al claustre”[10]. Aquest claustre fou destruït per les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès.
No hi ha massa acord entre els historiadors a qui atribuir la iniciativa i la construcció d’aquest claustre. En el annals de Montserrat escrits pel pare Benet Ribas[11] s’esmenta que el prior Vilaragut “edificò de nuevo el grande claustro, que aun existe, con los demas edificios que estan debaxo y encima de los mismos claustros, en cuias columnes y en sus ventanes se ven todavía sus armes, que es un escudo con tres varras atravesadas y un baculo con velo; cuia obra fue de mucho coste, y la mas perfecta que ha quedado de los primeros antiguos”. El pare Altés afirma que el claustre del qual parla el pare Benet Ribas és la porxada o llotja anomenada claustre dels llangardaixos immortalitzat per La Guerra del Francès destruí totalment aquest claustre. El pare Josep C. Laplana també considera que fou el prior Vilaragut qui construí uns claustres de gran arcades davant de l’església col·locant el seu escut prioral en els pilars: tres faixes de color vermell al damunt d’un camp durat[12].
Les recents obres de remodelació de la plaça de Santa Maria, situada en front de l’actual façana del monestir, ha fet aflorar les restes més antigues del gòtic montserratí. Són dos panys murs que corresponen els fonaments del claustre dels Llangardaixos. El mur més exterior és d’un metre de gruix fet amb carreus ben treballats de pedra montserratina disposats en filades amb trencajunts i un altre mur, més interior, més estret i amb carreus menys ben fets. Es construí aprofitant les característiques de l’indret com evidencia el segon mur que està construït, en part, al damunt de roca viva. Sobre aquest segon mur es poden veure la resta d’una filada corresponents a l’edifici gòtic conegut com la torre del Bisbe, posteriorment com a cèl·les de Sant Josep. A la part posterior del mur exterior es veuen dues gran arcades i els bastiments de pedra d’una porta[13]. Antigament els espais delimitats per aquestes parets foren aprofitats per construir uns lavabos públics que es trobaven sota la plaça del monestir i per dependències de l’antic restaurant del santuari que es trobava en el lloc on ara hi ha les dues plantes del museu.
Durant les obres de construcció de les places del monestir i altres dependències del santuari, Josep Puig y Cadafalch troba les restes d’una porta gòtica situada a un nivell inferior de l’entrada al monestir[14].
Segons Puig y Cadafalch el portal descobert estava situat molt més baix que la plaça de l’església, té un arc apuntat i donava a una cambra de la qual per un portal lateral anava tombant en angle recte, a una entrada d’on es pujava per un passadís al costat del monestir antic. Aquest passadís comunicava a la llotja anomenada “claustre dels llangardaixos”.
No tothom comparteix aquestes opinions. Les referències més antigues no atribueixen la iniciativa constructiva al prior Ramon de Vilaragut, sinó a Jaume de Vivers. Gregorio de Argaiz, l’any 1677 publicà una historia del monestir de Santa Maria[15] dedicant capítols diferenciats als diferents priors i abats on es relaten minuciosament les obres fetes. En el cas de Ramon de Vilaragut no parla de cap claustre i esmenta que el prior Jaume de Vivers feu “un claustro pequeño, que está delante de la Cámara Abacial, que antes había servido de cementerio, donde se habían sepultado los monjes antiguos de la Casa” (el castellà està adaptat a la normativa actual) i no comenta cap claustre atribuïble a l’abat Marc de Villalba. Tampoc Pere Serra Postius, en la seva historia de Montserrat del segle XVIII, atribueix a Ramon de Vilaragut la construcció del claustre[16]
L’abat Muntades afirma, en la seva història de Santa Maria de Montserrat[17], que el claustre fou iniciat anys després del priorat de Ramon de Vilaragut pel primer abat montserratí, Marc de Vilalba, abadiat entre 1409 i 1439. Segons la seva crònica, Vilalba construí un nou claustre pel monestir i comenta que, per fer-lo, desmuntà un tros de terreny i amb les pedres omplí el torrent i fonamentà el nou claustre en l’indret que avui ocupa la plaça de Santa Maria. Aquest claustre se’l coneixia amb el nom de claustre dels llangardaixos perquè en les seves voltes estaven penjats alguns animals marins donats com ex-vots per mariners agraïts. Al damunt d’aquets claustre es construïren dos o tres pisos que servien de residència als monjos sacerdots i hostatgeria.
En la historia de Montserrat del cardenal Antoni M. Albareda[18], monjo de Santa Maria de Montserrat i un dels grans i precisos historiadors del monestir, sorprèn que al parlar del prior Vilaragut no esmenta la construcció de cap claustre, i l’atribueix al següent prior, Jaume de Vivers. En el text esmenta que aquest prior “construyó los claustros frente a lo que después fue càmera abacial”[19]. El pare Albareda, en el text de la il·lustració de la pàgina 65, que es el gravat d’Alexandre Laborde, es diu “claustros del antiguo Monasterio. En el centro los del prior Jaime De Vivers; a la izquierda los Claustros Góticos, y en el fondo, al lado de la escalera para subir a la clausura, los Claustros actuales”[20]. En posteriors edicions de la historia montserratina el cardenal Albareda segueix atribuint al prior Jaume de Vivers la construcció dels claustres situats davant la cambra abacial[21]. En una edició posterior revisada i ampliada pel pare Josep Massot i Muntaner s’afirma, al comentar l’obra del prior Gallard de Balaguer (1322-1328), dos priorats anteriors a Ramon de Vilaragut, que és el responsable de l’“eixamplament de l’església. Construcció del cor. Construcció d’uns claustres nous”. Tot seguit, però referint-se a l’any 1332, quan era administrador pontifici del monestir Joan d’Aragó (1328-1334) s’esmenta que es parlava “dels claustres nous”[22] . Al comentar l’obra de Ramon de Vilaragut, Albareda i Massot comenten que “continuà les obres no acabades” sense esmentar si foren totalment acabades, de tal manera que al parlar del prior Jaume de Vivers, el següent prior després de la mort de Ramon de Vilaragut, es diu “bastí els claustres davant la cambra que més tard fou abacial”[23]. Sobre el mateix fet el pare Josep C. Laplana escriu que el prior Jaume de Vivers construí els “claustrets del que va ser la cambra abacial”[24]. Els dos relats comparteixen un fet comú, la ubicació davant la cambra abacial, i discrepen sobre la qualificació de la construcció: en un cas és un claustre i en l’altre és un claustre petit.
Per intentar esclarir aquesta qüestió, i encara que sigui avançar algunes informacions del que foren les obres del següent prior, Jaume de Vivers, es adient reproduir el que escriví el pare Gregorio de Argaiz en la seva historia de Montserrat[25]. Per Argaiz el prior Jaume de Vivers construí un claustre petit davant del cambra abacial: “fueron estas obres hizo en Montserrate de que hay bastante memoria. Una es el claustro pequeño, que está ante la cámara Abacial, que antes había servido de cementerio, donde se habían sepultado los monges antiguos de la casa”. Aquest comentari aporta unes informacions útils pel tema que es ocupa. En primer lloc, parla d’un claustre petit, la qual cosa comporta que en aquesta època ja deuria existir un altre claustre que, no podia ser cap altre del que es coneixeria més tard com el claustre dels llangardaixos. També s’esmenta la cambra abacial al igual que altres cròniques que situen sempre aquest claustre davant aquesta dependència. ¿On era la cambra?. La crònica d’Argaiz parla de l’antic cementiri dels monjos sense dir-ne més. ¿On era aquest cementiri antic dels monjos?. Novament, cal respondre a més preguntes.
El monjo Ramon Colomé escriví l’any 1911 un extens article sobre l’evolució de la topografia montserratina abans de la seva destrucció l’any 1811[26]. Referint-se al claustre dels llangardaixos afirma “construido por los abades Viver (1350-1376) i Vilalba (1409-1439) y junto a éste el patio o sala llamada de la tabla de missa, debajo del cual se hallaban las caballerizas, y encima el cuarto del Abad”[27]. No esmenta per res el cementiri antic dels monjos, però sí el cementiri dels peregrins que hauria estat on avui hi ha l’espai ocupat per l’edifici que acull el refetor de la comunitat[28]. Era evident que el en segle XIV els espais montserratins estaven molt condicionats per la topografia de tal manera que els pocs espais que es podien aprofitar sense fer masses moviments de terra es trobaven entre l’església i la roca, al peu mateix de la roca. Per això té sentit que part d’aquest espai s’aprofités per ubicar-hi l’hospital i el cementiri dels pelegrins tal com comenta el pare Ramon Colomé, com tampoc fora estrany que l’antic cementiri dels monjos, damunt del qual el prior Jaume de Vivers construí el petit claustre, estigues entre l’església primitiva i l’indret on es trobava el cementiri dels peregrins. En uns mapes que el pare Colomé acompanya el seu article, tal com es veurà al parlar del prior Jaume de Vivers, és on situa la construcció del claustre petit.
El pare Colomé comenta que aquest claustre petit construït pel prior Jaume de Vivers se’l coneixia pel nom de claustre de l’abat o claustre dels monjos. Noms que poden evocar a l’existència de la cambra abacial i l’antic cementiri damunt del qual s’havia construït. La referència continuada a la cambra abacial associada a la construcció dels claustres pot induir a una certa confusió, ja que sembla que diversos autors situen aquesta cambra en lloc diferents. Aquesta aparent contradicció es resol situant en el temps la situació d’aquesta cambra. Pot ser la clau d’aquesta interpretació està en el que escrigué el pare Albareda al parlar de les obres del prior Jaume de Vivers diu: “construyó los claustros frente a lo que después fue càmera abacial” [29] el mateix diu Josep Puig i Cadalfach en una nota on comenta el portal trobat durant les obres de construcció de les places del monestir i altres dependències en el anys 20 del segle passat[30].
En aquest text, si en lloc de Jaume Vivers digués Ramon de Vilaragut tot cobra un sentit diferent i esdevé més comprensible, fins i tot els relats que donen altres autories a la construcció d’aquests claustres. Opino que la seqüència dels esdeveniments fou la següent. El prior Gallard de Balaguer prengué la iniciativa de construir un claustre, però no pogué dur-ho a terme. Posteriorment, després del priorat interí de Joan d’Aragó, Ramon de Vilaragut reprèn la iniciativa de dur a terme aquesta idea i construí el claustre que seria conegut més endavant com a claustre dels llangardaixos. Al mateix temps que es fa aquest claustre es construeixen uns edificis en la part sud de l’església i a ponent. Aquests edificis tenen una funció relacionada amb l’atenció al santuari i als pelegrins. El següent prior, Jaume De Vivers, decideix bastir un nou claustre més petit que l’anterior, en un indret inicialment ocupat pel cementiri dels monjos al costat del que aquells moments era la cambra abacial. Anys després, pot ser uns dos-cents, aquesta cambra abacial es traslladà de lloc a un dels espais de l’edifici situat al sud del claustre dels llangardaixos. Probablement el primer abat de Santa Maria de Montserrat, Marc de Villalba, es trobà totes aquestes obres totalment acabades.
En les notes i dibuixos del pare Ricar M. Sans suggereix que a la fi d’aquest priorat pot ser ja existia una torre, en la part nord de l’església, una torre de la muralla. Anys després, entre els anys 1551 i 1552, es construí una nova torre campanar de planta octogonal, és el campanar tal com el coneixement avui, anomenada nova torre de santa Caterina. Explica el pare Altés, comentant la construcció d’aquest campanar octogonal, que els seus primers set metres potser pertanyien a una torre de l’antiga muralla i que actualment resulten inaccessibles tant exteriorment com interiorment[31]. Potser, aquests primers metres de la torre del campanar podrien formar part d’alguna torre de la muralla construïda durant el priorat de Ramon de Vilaragut.
Durant aquest priorat el monestir tenia una campana en el rellotge mecànica, que es desconeix quan fou instal·lat, que tocava els quarts. Serra y Postius atribueix al prior Vilaragut la construcció de la campana que tocava els quarts[32] És important destacar que el prior Ramon de Vilaragut tornà a activar la idea d’erigir a Santa Maria de Montserrat com abadia. Ramon de Vilaragut morí per causa de la pesta negra el 3 d’octubre de 1348 al palau prioral de la Sala de Monistrol de Montserrat que ell mateix havia construït.
[1] Ribas i Calaf, B. 1997 Annals de Montserrat (1258-1485) Edició, introducció i notes a cura de Francesc Xavier Altés i Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat p 55
[2] Altés, X. Campanes antigues de Montserrat (1329-1907) Butlletí del Santuari nº 52 setembre.desembre 1998 pàgina 34
[3] Altés, X. Campanes antigues de Montserrat (1329-1907) Butlletí del Santuari nº 52 setembre.desembre 1998 pàgina 34
[4] Ribas i Calaf, B. Annals de Montserrat 1258-1485, F.X. Altès 1997
[5] Altés, F.X. (1998) Campanes antigues de Montserrat (1329-1907) Butlletí del Santuari nº 52 desembre
[6] Ribas i Calaf, B. op. cit. p 186
[7] Ribas i Calaf op. cit. p 49
[8] Ribas i Calaf op. cit. p 65
[9] Ribas i Calaf op. cit. p. 65 nota 312
[10] Albareda, A.M. 1977 Historia de Montserrat Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona p. 137
[11] Ribas i Calaf, B. 1997 Annals de Montserrat (1258-1485) Edició, introducció i notes a cura de Francesc Xavier Altés i Josep Galobart, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Nota 143 pàgina 185
[12] Laplana, Josep C. (1998) Montserrat mil anys d’art i història Angla editorial i la Fundació Caixa de Manresa, p.48
[13] Redon, S Les restes gòtiques de Montserrat, a la vista Regi7, 3 juliol 2011
[14] Puig i Cadafalch, J. El portal descobert a Montserrat Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 1927 p.177-180
[15] Argaiz, G 1677 La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrate
[16] Serra i Postiu, P. 1747 Epitome histórico del potentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate Barcelons, Pablo Campins p.89
[17] Muntadas, M. 1871 Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir p 144.
[18] Albaradea, A. 1931 Historia de Montserrat Monestir de Montserrat
[19] Ibid p. 74
[20] Ibid p. 65
[21] Albareda, A.M. Historia de Montserrat. 1977 Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona p.50
[22] Albareda, A.M. i Josep Massot i Muntaner 2010 Història de Montserrat Publicacions de l’Abadia de Montserrat p.52
[23] Ibid p.60
[24] Laplana, J.C. op.cit. p.50
[25] Argaiz, G de 1677 La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrate p 78
[26] Colomé, R (1911) Topografia montserratense. El santuario en 1811. Revista Montserratina juliol p 489-504
[27] Ibid p. 498
[28] Ibid. P. 499
[29] Albareda, A.M. opc. Cit. p.60
[30] Puig i Cadafalch, J. op.cit. p.180
[31] Altés, F.X. (1992) L’Església nova de Montserrat (1560-1592-1992) p 21-22
[32] Serra i Postiu, P. Op.cit. p.89