A l’extrem oest del massís montserratí s’alçava antigament el castell de la Guàrdia, conegut també com de Bonifaci. Per la seva posició en el coll de can Maçana també se’l coneixia com la Guàrdia de Montserrat. Associat al castell hi havia una petita esglesiola d’origen romànic anomenada de Sant Pau, dita també Sant Pau de la Guàrdia. La capella fou consagrada l’any 1084 i reformada el segle XIV, tal com testimonia la data de 1398 gravada en les seves campanes, avui dia en l’església de sant Pau de l’actual nucli urbà del lloc conegut com a sant Pau de la Guàrdia situat l’oest del coll de can Maçana, al costat del mas Elies o Forn del Vidre on hi havia, des del segle XIII, una esglesiola dedicada a sant Abundi o Aon.
En la primitiva església del castell de la Guàrdia es veneraven les imatges de sant Pau i de la Mare de Déu del Roser que presidien dos petits altars i un petit retaule dels escultors manresans Pau Sunyer i Josep Sunyer, probablement acabat d’instal·lar a mitjans de 1675 (Josep Galobart, 2004, L’església de sant Pau de la Guàrdia de Montserrat i el retaule dels escultors Sunyer (1674-1675) Butlletí del Santuari núm. 69, Montserrat, pp. 43-47). Aquesta petita esglesiola d’origen romànic, quan deixà de prestar el culte al castell, continuà durant anys com a parròquia del conjunt dels masos dispersos entorn el coll de can Maçana.
Del primitiu edifici romànic només en queden les parets laterals de la nau. Al segle XIV o XV, l’església s’amplià suprimint l’absis i s’allargà vers l’est. A principis del segle XVII s’afegí a la paret nord de l’església una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser on hi havia la tomba familiar dels Elies. A la segona meitat del segle XVII l’església de sant Pau era una sufragània de la parroquial de Santa Maria del Bruc. Els parroquians d’aquesta església decidiren l’any 1738 construir un nou temple al costat de les cases del mas de Josep Elias. La nova església fou beneïda el 14 d’octubre de 1742 i la capella de sant Pau de la Guàrdia deixà de tenir culte i les seves imatges de sant Pau i de la Mare de Déu del Roser foren traslladades en processó a la nova església (Josep Galobart, 2004, L’església de sant Pau de la Guàrdia de Montserrat i el retaule dels escultors Sunyer (1674-1675) Butlletí del Santuari núm. 69, Montserrat, pp. 43-47). Com a resultat de la construcció d’una nova església la capella de sant Pau de la Guàrdia passà a nomenar-se simplement sant Pau vell i quedà s’abandonà començant el seu procés de degradació.
L’accés habitual per accedir a la capella de Sant Pau de la Guàrdia i al castell de la Guàrdia, devia ser un camí apte per animals de bast que pujava, des del coll de Guirló i voltava el turó per la seva cara est, entre aquest i el turó de Guirló. És probable que aquest fou el camí emprat per construir el castell, la capella i les dependències annexes. En la fàbrica d’aquests edificis és evident que s’emprà pedra montserratina i altres tipus de pedres, circumstància que fa pensar que hi hauria un camí practicable pels animals de bast. Durant les obres promogudes per la Generalitat de Catalunya entre 2003-2004 per consolidar les ruïnes de la capella de sant Pau de la Guàrdia (Sant Pau vell) s’amplià i arreglà aquest camí primitiu per facilitar els treballs de restauració.
A més del camí per pujar a sant Pau de la Guàrdia des de coll de Guirló la gent gran del territori comenten haver sentit explicar als seus avis que hi havia un camí que permetia accedir a la capella directament, estalviant donar el tomb al turó com es fa actualment. Gràcies a la memòria de Marcel·lí Puigdellívol, la perícia de l’Antoni Tejedor i la meva insistència crec que s’ha trobat el camí que facilitava el ràpid accés a l’esglesiola de Sant Pau de la Guàrdia per la cara oest del turó sense necessitat de donar-li la volta com fa l’altre camí. La peculiaritat d’aquesta drecera és que, quasi al començament, supera un desnivell rocós pujant per dos trams de graons excavats a la pedra. Vençuts aquests, el camí continua pujant suaument aguantat, en alguns trams, per uns discrets murs i, abans d’arribar a la porta de l’esglesiola, passa pel costat d’una cisterna d’aigua recuperada en el seu moment pels Amics de Sol.
Les poques cròniques que es tenen sobre l’accés a aquest indret no donen massa referències de com era el camí. En alguna crònica es comenta que el camí per anar al castell de la Guàrdia és difícil i només F. Carreras Candi esmenta l’existència d’uns graons excavats a la roca “unes escales o graons oberts en la roca viva, en el que seria camí de pujar-hi poden també pertànyer a l’època primitiva construcció” (F. Carreras Candi, 1911, Narracions montserratines, Imprenta F.J. Altés, Barcelona, p.188). Aquest redactat no aclareix on situar aquests graons: si en el camí d’anada a la capella de sant Pau de la Guàrdia o a la pujada a la part més alta del castell de la Guàrdia. Avui, no hi ha cap evidència de graons excavats a la roca per pujar des de les ruïnes de sant Pau de la Guàrdia a la part més alta del turó; circumstància que fe pensar que els grans esmentats per F. Carrers Candi són els que s’han trobat en el camí anteriorment esmentat.
