D’acord amb els itineraris tradicionals dels segles XVI i XVII, la primera ermita que els pelegrins trobaven a l’Escala Dreta era la de Sant Dimes. Tot i això, les cròniques del segle XV ja descriuen l’existència d’una capella dedicada a Nostra Senyora de Montserrat en aquest indret. De fet, la crònica de Jeroni Münzer (1494) [1] relata que pujant per aquesta escala s’accedia primer a la capella de la Mare de Déu i, tot seguit, girant a l’esquerra, a l’ermita de la Santa Creu. Aquesta descripció topogràfica és imprecisa. Una possibilitat fora que l’esmentada capella podria referir-se a la construcció que es troba al capdamunt de l’anomenat sostre del monestir, però la descripció de l’itinerari podria referir-se més a l’ermita de sant Dimes. Cal destacar que Münzer no fa referència a cap castell.
Diverses cròniques, com les de l’abat Pedro de Burgos (segle XVI) Libro de los Milagros hecho a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, y de la Fundación Hospitalidad y Orden de su sancta casa, y del Sitio della y de sus hermitas [2], documenten que l’ermita rebia el nom de Castell per l’evocació d’una fortificació anteriorment existent en aquell indret. Aquest castell era conegut com a Montsiat i, segons algunes fonts, disposava d’un pont llevadís. El pare Gregorio Argaiz (segle XVII) [3], en el seu llibre La Perla de Cataluña,comentaque aquesta ermita era coneguda com ermita del castell, així consta per escrit en el Liber de reformatione huius monasterii, un document que es conservava a l’arxiu del monestir de Santa Maria fins a la seva desaparició el 1811. A més, el pare Gregorio de Argaiz esmenta l’existència d’un calvari i que varis documents a l’arxiu del monestir de Santa Maria confirmen l’existència de troneres i garites en el castell.
| Restes de l’antic castell al capdamunt del turó de sant Dimes | Restes de l’antic calvari |
No es té constància de l’existència d’un castell en aquest indret abans de l’any 1462. El pare Cebrià Baraut assenyala que, en un document d’aquell any, es fa referència a la defensa del monestir i del castell, encomanada als habitants d’Olesa, Esparreguera, Monistrol, Collbató, el Bruc, la Guàrdia i Marganell. Aquesta informació figura en el recull documental publicat per M. de Bofarull, arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Segons el pare Baraut, el castell s’hauria construït poc abans o just a l’inici de la guerra entre Joan II i la Generalitat de Catalunya (1462–1472). Un cop finalitzat el conflicte, l’any 1474, el rei Joan II ordenà desmantellar el castell, al·legant que els seus ocupants havien mantingut una actitud hostil envers el monestir durant la guerra. L’article de Josep Batlle, “El castell de Montserrat i l’ermita del diable. Noves aportacions a la iconografia montserratina” és un bon treball per conèixer la història d’aquest castell montserratí.
Arran del desmantellament del castell, l’abat comendatari Julià della Rovere, que ocupava el càrrec l’any 1474, ordenà la seva destrucció i construí una ermita sota l’advocació de sant Dimes, el bon lladre. Segons sembla, es van aprofitar les pedres del castell per edificar-la. El pare Cebrià Baraut assenyala que aquesta circumstància donà lloc, entre els anys 1536 i 1550, al sorgiment de la llegenda dels bandolers, creada per explicar l’origen de l’ermita dedicada a sant Dimes [4]. Posteriorment, l’any 1498, l’abat Cisneros la va refer i ampliar. Per aquest motiu, es considera que l’ermita de sant Dimes va ser construïda entre els anys 1474 i 1498.
| Ermita de Sant Dimes, gravat de Francesc Boix (1740-1770) Barcelona 1742 | Sant Dimes Gravat al burí del Compendio historial 1758 |
L’abat Pedro de Burgos (1512–1536), considerat el primer historiador montserratí, recull en l’edició de 1550 de la seva obra pòstuma Historia y milagros de Nuestra Señora de Montserrat, la llegenda dels bandolers. Segons explica, en aquella època uns lladres s’apoderaren del castell i l’utilitzaven com a refugi després de cometre robatoris per les contrades i extorquir els monjos del monestir. Quan els religiosos no accedien a les exigències dels lladregots, aquests provocaven una pluja de pedres sobre les teulades del monestir, com a forma de represàlia. Finalment, la situació es resolgué quan un grup de joves de Monistrol de Montserrat assaltà el castell i posà fi a les accions dels bandolers.
Curiosament, en una edició anterior de la mateixa obra de l’abat Pedro de Burgos, datada l’any 1536, no s’hi esmenta la llegenda dels bandolers. En canvi, s’hi comenta que, temps enrere, aquella ermita era coneguda com l’ermita del Castell. Segons el relat, l’accés a l’ermita era estret i es feia a través d’una porta petita, a la qual s’arribava després de travessar un pont. En aquesta versió, s’explica que sota l’ermita hi havia una edificació on, en època del castell, alguns membres de la guarnició intimidaven els monjos del monestir. És evident que la llegenda posterior dels bandolers es va inspirar en aquest relat anterior.
El castell, segons Gregorio de Argaiz [5], en el seu llibre de 1677 La Perla de Cataluña, tenia dues torres i dos ponts móbils. Avui, encara es poden veure, uns forats a la roca que podrien correspondre els ancoratge del possible pont del castell. En el segle XIX per accedir a l’ermita s’havia de passar un pont penjat segons explica Ph. Thicknesse [6]. En el llibre de 1758 Compendio historial [7] es diu que per entrar a l’ermita només hi havia una entrada practicable per la part de llevant i migdia ja que la resta estava al damunt d’uns penya-segats.
La capella de sant Bartomeu o de sant Josep
L’ermita de Sant Dimes, com la majoria d’ermites, disposava de dues capelles. Una era d’ús privat per a l’ermità, mentre que l’altra, separada del cos principal de l’ermita, estava destinada als pelegrins per a les seves pregàries.
La primera referència documental d’aquest oratori data de l’any 1612. Inicialment, estava dedicat a Sant Bartomeu, i un gran retaule del sant presidia l’estança. Encara l’any 1684 era conegut com l’oratori o capella de Sant Bartomeu. Amb el temps, però, el nom original va ser substituït pel de Sant Josep, probablement a causa de les estàtues del pessebre que s’hi conservaven. L’any 1697 ja se’l designava amb aquest nou nom, tot i que el retaule de Sant Bartomeu continuava present a l’interior.
Al segle XIX, alguns autors van afirmar que el pare Chanon havia estat a l’ermita de Sant Dimes i que sant Ignasi, durant la seva estada a Montserrat, hi havia anat per fer la confessió de la seva vida l’any 1522. Tanmateix, el pare Cebrià Baraut considera que aquesta dada és del tot infundada[8].
Segons el pare Francesc Xavier Altés [9], l’oratori de Sant Josep era el més popular de tots. La seva fama es devia al barret que sostenia la figura de Sant Josep. La tradició afirmava que les dones solteres que llancessin diners a través de la reixa de la finestra i aconseguissin encertar dins del barret es casarien aquell mateix any. La popularitat era tan gran que, durant un temps, l’ermita de Sant Dimes es coneixia com l’ermita de Sant Josep.
Els ermitans
Entre tots els ermitans de Sant Dimes destaca l’abat Bartomeu Garriga, una de les figures més rellevants de la història montserratina. L’any 1559 va ser escollit abat per un trienni, durant el qual s’inicià la construcció de la basílica actual, el dia 11 de juliol de 1560. En finalitzar el seu abadiat, es retirà a l’ermita de Sant Dimes, on residí durant vuit anys, fins a la seva mort el 16 d’agost de 1578.
Durant la Guerra del Francès, l’ermita de Sant Dimes va estar ocupada per Maur Gaspar Picanyol, que hi residí des de l’any 1804 fins al 25 de juliol de 1811, data en què fou assassinat per les tropes napoleòniques que havien ocupat el santuari.
Segons el pare Cebrià Baraut [10], poc abans de la segona vinguda dels francesos, se li confià a Picanyol la delicada missió d’ocultar la imatge de la Mare de Déu a la seva ermita. L’ermità complí l’encàrrec tan bé com va saber, amagant la imatge en el buit d’una petita escala que només ell coneixia, tal com consta en l’autògraf conservat a l’arxiu del monestir de Santa Maria de Montserrat.
Segons una tradició que ha perdurat fins als nostres dies, l’amagatall fou descobert per dos soldats. Després d’espoliar la Santa Imatge dels vestits i de les joies que portava, intentaren penjar-la d’una alzina propera a l’ermita. Tanmateix, la mort fulminant d’un d’ells provocà que l’altre, espantat i penedit, la tornés a deixar al lloc on l’havien trobada.
L’abat Miquel Muntades recull una versió similar d’aquesta història, amb algunes variants.
L’ermita
L’ermita primitiva, construïda probablement amb materials procedents de la fortalesa enrunada, es va anar ampliant al llarg dels anys fins a adquirir la seva forma definitiva al segle XVII. L’edifici comprenia una capella dedicada a Sant Dimes, presidida pel seu retaule, i un oratori sota l’advocació de Sant Josep.
| Ermita de Sant Dimes gravat de Migliavacca (1800). A primer pla es veu l’oratori dels Sants Reis de l’ermita de la Santa Creu | Gravat Ermita de Sant Dimes de Johann Philipp Veith (1768-1837), Dresden 1806. A la part superior es poden veure restes de l’antic castell. |
| Gravat d’Alexandre de Laborde, 1808 Paris | Gravat de Sant Dimes de Micault de Courbeton |
De la descripció que el visitant Bartolomé Joly feu d’aquesta ermita a l’any 1603 [11] s’interpreta que estava formada per varis mòduls. Joly la descriu així: «Una capilla se ofrece, que está abierta, en esa hacen la oración; unida a ella hay un pequeño oratorio practicado y unido inmediatamente; después un pequeño cuerpo de edificio de dos habitaciones y detrás algo para poner leña y las cosas de menaje, un huertecillo con lindas flores, una cisterna o dos de donde beben y para tener agua, que no es más que de lluvia, en movimiento tienen allí peces que pueden decir que se nutren en el aire. El alojamiento está amueblado con un lecho, colchón y colcha sin sábanas, únicamente una cortina delante, los otros lados están cerrados con madera; sobre la mesa un reloj y libros en latín y castellano».
Alexandre Laborde dibuixà l’interior de l’ermita [12], i Francisco Zamora la visità l’any 1789 [13]. En la seva descripció, recull la tradició de les dones solteres de llançar monedes al barret del sant, amb la creença que, si aconseguien encertar-hi, es casarien aquell mateix any.
Comparacio de l’aiguafort de Pere Pau Muntanya i Francesc Remart (1790) amb una imatge actual
L’ermita fou destruïda el 30 de juliol de 1812 per les tropes franceses, ja que s’hi havia fortificat el coronel anglès Eduard Green. Tot i això, l’abat Simó de Guardiola la restaurà l’any 1817. Fins al 1822 hi residí l’ermità Jaume Sambola, però poc temps després es deixà d’utilitzar com a ermita estable. Progressivament, l’edifici es va anar degradant.
L’any 1858, les cròniques indiquen que de l’ermita només es conservaven la cisterna, un arc, una escala excavada a la roca i dues capelles. La capella actual és de construcció moderna i fou sufragada per una devota senyora francesa, Lucina Daudier de la Cherbonerie, de Nantes [14].
El 4 de novembre de 1893 s’hi celebrà la primera missa, oficiada per l’abat Josep Deas, amb l’assistència d’una bona part de la comunitat. Tot i això, no fou habitada per cap ermità, fet que provocà un nou període de progressiu abandonament.
L’any 1970, el germà Martí M. Sas, monjo del monestir, inicià una nova restauració. En els darrers anys, l’ermita ha estat novament restaurada i és ocupada ocasionalment per algun monjo que hi fa recés. Actualment està integrada en l’espai de clausura del monestir.
Ernest Zaragoza Pascual [15] explica en el seu llibre que, en les proximitats de l’ermita, hi havia dues coves. Una d’elles era coneguda, des de l’any 1713, com la cova del Dimoni. Segons una llegenda, en aquest indret el Diable hauria temptat a Fra Garí.
| Restes de l’antiga cova del Dimoni. Avui està totalment tancada a «cal y canto» |
| Ermita | Coordenada X | Coordenada Y |
| Sant Dimes | 403125.022 | 4605462.896 |
Les coordenades corresponen al sistema de referència ETRS89 31 N Espanya i Portugal.
[1] Olivar, A. (1985) Jeroni Münzer a Montserrat, Butlletí del Santuari nº 12, maig-abril, p. 29
[2] Aquest llibre fou un encàrrec de Joan d’Aragó, duc de Luna, nebot de Ferran el Catòlic i el seu lloc-tinent a Catalunya. El títol de la primera edició, 1536, era Libro de los Milagros hecho a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, y de la Fundación Hospitalidad y Orden de su sancta casa, y del Sitio della y de sus hermitas. A partir de la reedició de l’any 1550, imprés en lletra gòtica, es simplificaría el títol a tal a Libro de la historia y milagros hechos a invocación de nuestra Señor de Montserrat
[3] Argaiz, G. de (1677) La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrate. Imprenta de Andrés García de la Iglesia, Madrid, p. 289
[4] Baraut, C. (1993) L’ermita de Sant Dimes de Montserrat, Butlletí del Santuari, 2ona época nº 36, maig-agost. p. 53
[5] Argaiz, G. de (1677) La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrate. Imprenta de Andrés García de la Iglesia, Madrid
[6] Thicknesse, P. (1778). Year’s journey France and part Spain. T.I., London
[7] Jolis, J i Valls, I. (1758) Compendio historial o relación breve y verídica del portentoso santuario y cámara angelical de Nuestra Señora de Montserrat
[8] Baraut, C. (1993) L’ermita de Sant Dimes de Montserrat, Butlletí del Santuari, 2ona época nº 36, maig-agost. p. 53 nota 10
[9] Altés, F.X. (2009) Santa Maria “la més alta” Sant Josep, i altres oratoris de l’antic eremitori montserratí”. Butlletí del Santuari II época, setembre-desembre
[10] Baraut, C. (1993) L’ermita de Sant Dimes de Montserrat, Butlletí del Santuari, 2ona época nº 36, maig-agost. p. 54 i nota 18
[11] Joly, B. (1958) en J. García Mercadal Viajes de extranjeros por España y Portugal. Desde los tiempos más remotos hasta los fines del siglo XVII, Aguilar S.A. de Ediciones, Madrid, p 58
[12] de Laborde, A. (1974) Viatge pintoresc i històric al Principat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.Planxa XXX, p.97
[13] de Zamora, F (1973) Diario de los Viajes hechos en Catalunya, Curial, p. 284
[14] Baraut, C. (1993) L’ermita de Sant Dimes de Montserrat, Butlletí del Santuari, 2ona época nº 36, maig-agost. p. 57
[15] Zaragoza, E. (1993) Els ermitans de Montserrat , Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 100
