Ermita de sant Jeroni

Aquesta ermita era la més allunyada i alta del monestir. Segons l’abat Pedro de Burgos (1512-1536) no sempre estava habitada perquè les condicions d’aquest indret eren inclements. El viatger Cock descriu que a prop de l’ermita hi ha una creu en un lloc més enlairat on poca gent hi puja. Probablement es refereix al cim de Sant Jeroni. Des d’aquest lloc, en un dia clar, es pot veure Mallorca i Menorca.

Argaiz explica que aquesta ermita no és massa gran i que té dues cisternes y dues placetes una de les quals serveis de mirador i de valuarte (baluarte). El mateix Argaiz comenta que aquesta ermita ve estar molt de temps enrunada i que es reedificà l’any 1590. Així es diu en una escriptura: “Capella sancti Jeronimi in excelsa parte montis istius monasterii, quae a multis annis diruta in totam erat, nec eliqium habitaculi formans habebat, reedificata fuit anno MDXC et in illius erectione expensas putamus fuisse quingentas libras, et amplius”. També descriu que mot a prop de l’ermita, a una legua “se ve en una legua de bosque en que ha tradición huvo algunas ermitas habitadas, pero aora (1677) solo se hallan las reuinas de dos edificios con disposición de ponerlos en estado de hermitas habitables. Dista una de otro media legua, con una fuente que servían[1]”. ¿Quines són aquests runes ?. Seguint llegint a Argaiz es sap que era difícil arribar a les seves entrades a cavall. A prop d’aquestes ermites, diu Argaiz, hi havien animals del monestir i s’abastien per beure de l’aigua de la font de coll de Port. En el llibre Reseña històrica para un álbum de visitas de Montserrat s’explica que cap l’oest de l’ermita hi ha un bosc on, segons la tradició havia una ermita dedicada a Sant Martí. L’abat Muntades també recull aquesta possibilitat en la seva obra Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir.

Ermita de sant Jeroni. Gravat en burí en Compendi historial (1758)

Laborde explica que l’ermita de Sant Jeroni es trobava a hora i mitja del monestir o 1.570 passos segons cròniques de l’època. Algunes cròniques expliquen que venint pel camí de ferradura abans d’arribar a l’ermita es troba un gran prat on hi havia l’hort. En aquest espai és on es construí la capella Sant Jeroni que fou inaugurada per l’abat Deàs el 10 de març de 1891.

L’ermita de Sant Jeroni fou reedificada entre 1536 i 1541, i després el 1590. Segons el pare Francesc Xavier Altés (2010) la construcció de l’oratori d’aquesta ermita sembla posterior a l’any 1677 i potser fins i tot a l’any 1699 però sempre anterior a l’any 1742. Fou enrunada al segle XVIII. A l’any 1721, els visitadors manaren a l’abat recuperar aquesta ermita i que aquelles persones que volguessin ser ermitans comencessin per aquesta ermita encara que hi hagi vacants en algunes altres. A l’any 1755 ja tornava a estar habitada. Sofrí una nova rehabilitació els anys 1781-1785.

Els francesos destruïren l’ermita el 1812. No es reconstruí mai més. A l’any 1858 una crònica diu que només en quedaven restes de parets i una cisterna. El 1891prop de l’antiga ermita s’eregí un capella dedicada a Sant Jeroni, i es beneí el 10 de març del mateix any.

Ermita de sant Jeroni. Album Pintoresch Monumental (1881)

Al segle XVIII, en lloc de la creu que es trobava propera a l’ermita en el cim d’una agulla (el cim de Sant Jeroni) es construí un oratori dedicat a la Mare de Déu de Montserrat un oratori anomenada Santa Maria la Més Alta. El pare Francesc Xavier Altés cita un amidament de l’indret que “está en lo más lato de la montaña, 1495 varas castellanas [2] o 775 canas [3] y media. Esté en el grado 41,36 minutos y 32 segundos” (Altes, 2010). La precisió és aproximada perquè aquesta latitud correspon a un indret situat a la base de la paret oest de Sant Jeroni i l’alçada calculada segons les vares era de 1250 m. (l’actual és de 1237 m.). Segons Humboldt, s’hi accedia per una camí estret protegit per una balustrada que feia de barana. L’any 1827 encara hi havia restes d’aquesta balustrada.

L’edifici era només d’una planta quasi quadrada amb teaulada a dues aigues. La porta estava orientada a migdia i al damunt hi tenia un òcul. Segons Francesc Xavier Altés “un banc de pedra recorria les dues parets laterals, junyides, al cap i als peus, per unes arcades de pedra”. Segons esmenta Humboldt el 19 de març de 1800 un llamp foradà la porta de l’ermita. L’any 1856 només quedaven una part de les arcades i els fonaments dels bancs d’aquest oratori. Així mateix, el topònim estava en franc desús. Al 1858, segons explica G. Cornet, només quedaven en peus d’alguns restes de parets i una cisterna que donava abundosa i bona aigua. A l’any 1891, a prop de l’ermita es construí una capella dedicada a Sant Jeroni i fou beneïda el 10 de març del mateix any.

Prop de l’ermita de Sant Jeroni hi havia un pou de glaç que proveïa de gel al monestir. La seva ubicació era en un coll al darrera de l’actual capella de Sant Jeroni i al capdamunt de la canal que porta el nom de canal del Pou de Glaç.

Al segle XX s’edificà un restaurant sobre les runes de l’ermita. L’espai ocupat inicialment per l’ermita s’edificà un restaurant. En una crònica de 1932 s’explica que el restaurant de Sant Jeroni és del propietari de la Fonda de les Coves, de Collbató. L’explotació anava a càrrec dels senyor Pere Bacarissas. El restaurant tenia dues sales. Cada dia un burret fa un doble viatge per portar-hi provisions. Si es comparen les imatges fetes per Pere Pau Montanya i Francesc Remart amb les fotografies actuals es pot apreciar com es feu un rebaix a una roca de l’esquerra a fi poder enquibir millor el restaurant que es construí en el solar de l’ermita.

A finals del segle XIX era costum anar al cim de Sant Jeroni i fer uns trets d’escopeta per escoltar els ecos que feien les agulles properes. En el restaurant es llogàven les escopetes i binocles.

ErmitaCoordenada XCoordenada Y
Sant Jeroni401011.0264606440.914

Les coordenades corresponen al sistema de referència ETRS89 31 N Espanya i Portugal. Les coordenades s’han presa amb dos GPS i els ajustos s’han fet contrastant els valors amb mesures in situ i amb fotos aèries i alçament topogràfics.

[1] La legua és una antigua unidad de longitud que expresa la distancia que una persona o un caballo pueden andar en una hora; es decir, es una medida itineraria (del latín, iter: camino, periodo de marcha). Dado que una persona recorre normalmente a pie una gama de distancias, la legua se mantiene en esa gama, pero según el tipo de terreno predominante en cada país o según la conveniencia estatal, la palabra legua abarca distancias que van de los 4 a los 7 km, siendo las más frecuentes las leguas que se encuentran en la media de tales extremos.

[2] La vara castellana, o de Burgos, media 0,8359 m.

[3] La cana era una mesura de longitut catalana. Varia segons els indret , a Barcelona eren 1,555 metros en Barcelona.

image_pdfimage_print