Sector de Collbató

Camins entre Collbató i monestir de Santa Maria

En la guia Montserrat. Itinerari (1909) s’indica que per anar al municipi de Collbató des del monestir de Santa Maria hi ha quatre camins principals i una variant. Un passa per la Santa Cova, el coll de la Fita i el camí del Forat; l’altre va per Sant Miquel i baixa pel camí de la Costa o de les Bateries; l’altre és per carretera a través Monistrol; i l’altre és per la carretera de can Maçana. Hi ha una cinquena possibilitat, que és una variant del primer, que és anar-hi a través de les coves del Mansueto o de Salnitre (actualment conegudes com a coves de Salnitre).

Per la Santa Cova i camí del Forat

La primera possibilitat per anar a Collbató des del monestir de santa Maria és agafar un camí que surt del costat de la Santa Cova,  passa pel coll de Fita, baixa pel costat del torrent de la Bellasona, segueix pel camí del Forat fins anar a trobar el pont de can Estruch on s’incorpora a la carretera de Monistrol de Montserrat a Collbató i continuar fins aquesta vila. El camí surt davant del quart Misteri de Glòria sota la llisa agulla del Paulí, en una petita plaça amb banc per a seure. El camí per alçada respecte el camí de la Santa Cova i passa per sota l’edifici de la Santa Cova. Poc després hi ha una zona amb graons i baranes perquè es un lloc molt erosionat per esllavissades. Des d’aquí, amb suaus pujades i baixades, s’arriba poc després al coll de la Serra Llarga anomenat avui la Fita, per l’enorme fita de pedra d’aquest indret. A prop d’aquesta hi ha un pal de ferro clavat al capdamunt d’una roca. Restes de l’antic filat que portava el telèfon a la Santa Cova. En aquest indret el camí de la Cova es troba amb el camí que també va a Collbató baixant per la Quadra de Sant Miquel. En el mapa de Joan Cabeza (1909) es dibuixa aquest camí com a principal, similar als de ferradura, mentre que el que ve de la Santa Cova és un simple caminoi. El mapa de Ramon de Semir (1949) també fa aquesta distinció. Fins aquest coll és el camí que la llegenda diu que feu el bisbe Gotomar per transportar la imatge de la Mare de Déu cap a Manresa i que, per un fet miraculós, s’aturà on avui hi ha el monestir de Santa Maria.

A partir del punt de trobada dels dos camins en el coll de la Fita el camí de Collbató s’endinsa en la vessant del torrent de la Bellasona on el seu començament hi ha moltes ziga-zagues que donen origen a un indret conegut com les Girades. Importants llaçades recentment consolidades reforçant l’estructura de pedra seca. No cal confondre amb les Girades de Monistrol de Montserrat que es troben a l’inici del camí de la Drecera, la coneguda com a drecera dels Tres Quarts. Seguint baixant, després, a l’alçada la font de les Guineus, en el clot de Cassanelles, en lloc de continuar cap a les coves del Salnitre pel camí, travessa el clot per una llarga escala de 98 esglaons, tot i que el Centre Excursionista de Catalunya en conten 153. Aquest pas s’anomena el Forat per l’existència d’una roca amb un petit forat. Per això, amb encert, en Ramon Ribera anys després, identificarà aquest camí, un cop es deixa la Quadra de Sant Miquel i la cruïlla amb  el camí de la Santa Cova, amb el nom de camí del Forat recuperant un topònim indicat en el mapa de Joan Cabeza. Un cop acabades les escales s’arriba a la carretera nova de Collbató a Montserrat i, girant a ponent, després de dos kilòmetres s’arriba a Collbató. És evident que, si s’agafa el camí en direcció a les coves de Salnitre també s’arribaria a Collbató com es veurà en una altra descripció de camí.

L’ús del camí del Forat és esmentat pel Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (Club Alpí Català)  Volum XLII 1932) com la manera més ràpida per anar al monestir de Santa Maria des d’Esparraguera, Olesa i la Puda. En aquesta referència s’explica que es fàcil trobar el camí perquè hi ha una barraca de teula enrajolada plana ben conservada amb la inscripció de 1901. El camí passa per la porta i l’envolta pel darrera. Això és com es veu dibuixat en el mapa d’en Ramon de Semir; ella anomena aquesta casa com la Caseta Blanca. Però la posició de la casa o el camí han canviat de lloc en el mapa d’en Ramon Ribera i en el de l’editorial Alpina, doncs el camí no envolta la casa. En aquests mapes la casa s’anomena caseta de les Olives en runes ja en aquella època. En la crònica de del Centre Excursionista de Catalunya, que fa la descripció venint de la carretera, comenta que quan s’acaba l’escala es troba a la dreta les restes d’un petit corriol que dóna la volta a la muntanya a mig aire sota la cova de la Mare de Déu. S’està referint, sense esmentar-ho, al camí baix de les Canals. No recomanen anar-hi perquè és un camí poc freqüentat i perdedor.

Quan el francesos assaltaren el monestir de Santa Maria de Montserrat el 25 de juliol de 1811 les tropes defensores del monestir fugiren en direcció a Collbató emprant els pocs camí que encara no estaven ocupats pels invasors. El general Eroles fugí pel camí de la Santa Cova i pel camí del Forat, en direcció a can Tobella, el Cairat i Terrassa, mentre que el general Manso ho feu pel camí de la Costa en direcció a Collbató.

Camí per la santa Cova format GPX
Camí per la santa Cova format KML

Per la Quadra de Sant Miquel

La guia Montserrat. Itinerari (1909) indicava que per anar al municipi de Collbató des del monestir de Santa Maria hi havia quatre camins principals i una variant. Un passa per la Santa Cova, el coll de la Fita i el camí del Forat; l’altre va per Sant Miquel i baixa pel camí de la Costa o de les Bateries; l’altre és per carretera a través Monistrol; i l’altre és per la carretera de can Maçana. Hi ha una cinquena possibilitat, que és una variant del primer camí, que és anar-hi a través de les coves del Mansueto o de Salnitre. A partir d’aquesta primera relació, feta a començaments del segle passat, la pràctica ha introduït altres camins que, a més de la seva utilitat per feinejar per la muntanya, poden fer-se servir per desplaçar-se des del monestir de Santa Maria a Collbató i viceversa.

Un d’aquests camins és el que surt del pla de sant Miquel o pla dels Soldats i baixa per la Quadra de sant Miquel fins el coll de la Fita i continua fins la cruïlla amb el camí del Forat, des d’on es pot seguir a Collbató per aquest darrer camí o anar-hi pel camí de les Feixades. La primera possibilitat ha estat comentada en descriure el camí del monestir de Santa Maria a Collbató per la Santa Cova i el segon tram ho serà al presentar el camí des del monestir de Santa Maria a les Coves del Salnitre.

El camí per anar a Collbató des del monestir de santa Maria de Montserrat per la Quadra de sant Miquel surt del Pla dels Soldats o Pla de Sant Miquel, esplanada situada a prop de la capella de sant Miquel. El Pla dels Soldats és una vasta porció de terreny pla que es troba pujant després d’una gran bassa, coneguda com Basses de Sant Miquel (en plural) segons s’indica en el llibre Montserrat. Itinerari (1909). En el segle XIX, abans de l’ús de la ràdio en les comunicacions, aquest pla fou un punt estratègic de telecomunicacions perquè unia visualment la serra de Collserola i el Bages. Des d’aquesta esplanada hi ha una bona vista del Penedès i de la serra de Prades al fons. En aquest indret conflueixen tres camins. El de la dreta porta, en forta pujada, a les ermites montserratines; el del front baixa directe a Collbató i és el popular camí de la Costa conegut també com camí de les Bateries; i el de l’esquerra mena a la Santa Cova baixant per la  Quadra de Sant Miquel fins confluir amb el camí que va des de la santa Cova fins a Collbató pel coll de la serra Llarga o la Fita. En la guia Montserrat. Itinerari (1909) s’explica que aquest camí que baixa per la Quadra de sant Miquel s’ha arreglat per facilitar el pas de cavalls. Segons la llegenda montserratina, aquest camí és el que transità el bisbe Gotmar quan trobà la imatge de la Mare de Déu. En els mapes moderns de l’Alpina el camí per la Quadra de sant Miquel està integrat en els GR 5,6 i 172.

Deixant el Pla de sant Miquel o dels Soldats, el camí comença a baixar en direcció sud fins arribar a l’extrem meridional del Serrat del Monjos. Allí, per sota on hi ha la Creu nova dels escolans, el camí gira cap a nord. En aquest indret hi ha una bona vista de les diferents roques que integren el Cap de les Canals. El camí continua baixant. De tant en tant són apreciables el bons murs de pedra seca que donaven solidesa a aquest camí i facilità el seu ús a les cavalleries. Tot seguit el camí arriba al coll de la Fita on conflueix pujant de Collbató, per les coves del Salnitre, va a la Sant Cova. El nom de coll de la Fita provés d’una fita que es troba a pocs metres del camí a l’inici de la serra del Cap de les Canals. Al costat d’aquesta fita es troba un antic pal de fusta de l’antiga traça de cables elèctrics per fer arribar la llum a la Santa Cova. El camí de la Quadra de sant Miquel acaba en aquest coll. Segons la tradició montserratina el bisbe Gotmar feu obrir aquest camí per poder traslladar la imatge de Mare de Déu recentment trobada en una cova de la muntanya.

El nom de Quadra de sant Miquel fa referència a un territori concret de la muntanya. Una quadra era un territori, on exercia la seva autoritat un senyor, concedit a un cavaller. Era un àmbit i categoria inferior a una castell termenat. Aquest era una circumscripció territorial centrada en un castell, assenyalada amb els corresponents mollons, en la qual el titular exercia una determinada jurisdicció. Aquest terme o àrea rebia també, per extensió, el nom de castell i comprenia un determinat nombre de parròquies o nuclis poblats (podia incloure, també, com a districte especial, una construcció militar inferior, la domus, turris o quadra ). La quadra era creada directament pel comte o bé el senyor d’un castell termenat, però en algun cas la jurisdicció era separada de la del castell. Al centre de la quadra hi havia una torre o casa senyorívola.

L’any 1211, el senyor de Collbató, Guillem de Montserrat, juntament amb la seva muller Beatriu de Salforis, restituí al monestir de Montserrat la quadra de Sant Miquel, que posseïa injustament. És probable que l’ermita, que sembla que fou edificada o reconstruïda pels vescomtes Udalard i Riquilda a la fi del segle X, hagués estat subjecta a Montserrat ja en aquesta època, però que el bisbe Guislabert, que havia regit el vescomtat durant uns quants anys, en el seu testament la considerés encara com a patrimoni propi obtingut per via familiar i hagués intentat de vincular-la a la canònica de la seu, de la qual cosa devien protestar els abats i priors de Montserrat fins que els fou retornada pels senyors de Collbató, que havien heretat el castell dels vescomtes. Tot i que els documents antics sempre es parla de la Quadra de sant Miquel algunes cartografies utilitzen el terme en plural, Quadres de sant Miquel. En molts ocasions el senyor de la quadra era també aloer de les terres perquè les tenia en règim d’alou. L’alou era el règim de propietat de béns immobles, generalment terres, en el qual durant l’edat medieval el propietari (l’aloer) tenia el domini complet, absolut i lliure sobre les terres.

Camí per la Quadra de Sant Miquel format GPX
Camí per la Quadra de Sant Miquel format KML

Camí de la Costa o camí de les Bateries

El camí més emprat per anar del municipi de Collbató al monestir de Santa Maria, o al inrevés, és el camí que puja suaument salvant les ondulacions que els torrents provoquen en la vessant sud de la muntanya. Quasi bé tot el traçat d’aquest camí és l’aprofitament d’una àmplia cornisa de terrassa inclinada que s’estén entre el monestir de Santa Maria i el terme de Collbató. Aquest camí fou antigament molt popular. Va ser la principal ruta utilitzada pels visitants i pelegrins per pujar còmodament al monestir de Santa Maria des de la vessant sud del massís, tant per les persones com les cavalleries. Això explica l’existència d’un cuidat empedrat part del qual es conserva en bona part del seu traçat. No fa masses anys el Patronat de la Muntanya recuperà l’estat primitiu del camí a l’entorn del Casalot. La presència d’aquest camí figura en molts documents antics, gravats i cròniques escrites. La seva rellevància ocasionà que a Collbató hi haguessin persones que feien de guies o llogaven animals per pujar al monestir de Santa Maria, així com l’existència de varis hostals per acollir els viatgers. En un document de l’any 1670 es diu que a Collbató hi havia l’hostal de Jaume Vacarisses a la Pedrissa. Antigament, a Collbató, hi havia un servei de lloguer de burrets per ajudar a transitar per aquest camí.

Aquest camí ha rebut varis noms al llarg del temps. Se’l coneix com a camí de la Costa o camí de Collbató a Montserrat. Jordi Oliver comenta que el nom de costa prové pel fet de que després de la roca dels Polls, tot pujant, comencen unes importants i llargues marrades. També ha estat denominat com a camí reial de Collbató a Montserrat, camí de la Costa de Montserrat, camí vell de Collbató a Montserrat o camí de la Costadreta. En el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (Club Alpí Català)  Volum XLII 1932 se l’anomena camí de les Voltes. En aquesta crònica s’explica que, si bé abans era un camí molt transitat, en els any 30 dels segle XX el feia servir molt poca gent. Pràcticament només l’utilitzaven els collbatonins que treballaven al santuari o al funicular. No obstant, aquestes persones, segons s’explica en la crònica del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya sortien del santuari, agafaven el funicular de Sant Joan, anaven a la capell de Sant Joan per agafar el camí de la Font Seca baixaven pel camí de la Costa i a l’alçada de la roca dels Polls agafaven la drecera de fra Garí fins a Collbató on arribaven per una vinya anomenada de Grau Pujol davant mateix de la darrera casa de la vil·la que tenia per nom can Jaume de les Haques. Era la seva manera ràpida de baixar del santuari a Collbató. El nom més popular avui és el de camí de les Bateries perquè durant la Guerra del Francès les tropes espanyoles instal·laren una bateria en el replà de l’ample coll de les Garrigoses. Cal matisar que el nom de bateries en plural no reflexa la realitat, ja que només es col·locà una bateria en tot el camí. Per això semblaria més coherent anomenar el camí com a camí de la Bateria, tal com es diu en la guia Baedeker publicada l’any 1898. No obstant, algunes persones, tal com es comentarà més endavant, opinen que va haver-hi una segona bateria.

El camí de la Costa es descriurà seguint la pauta establerta en la guia Montserrat. Itinerari de (1909) on la descripció es fa de baixada des del monestir de Santa Maria en direcció a Collbató. El camí de la Costa surt del Pla de sant Miquel, conegut també com a Pla dels Soldats perquè a la Guerra del Francès s’instal·là un campament de tendes de les tropes franceses. Aquesta esplanada és un punt estratègic de telecomunicacions per a unir la serra de Collserola i el Bages abans de l’existència de la ràdio. La vista s’obre al Penedès i el Baix Llobregat. Fita i indicador. Poc després de deixar el pla, es passa per l’indret on, a peu del camí, hi havia la creu dels Escolans, avui desapareguda, tot i veure’s algun indici, i traslladada al cap damunt de la serrat dels Monjos. En Ramon de Semir dibuixà, l’any 1949, la creu dels Escolans en el seu lloc original i anomenà l’indret on es troba com el Capítol. Ramon Ribera (1975) esmenta dues creus dels escolans: l’original i la nova creu que la situa al capdamunt d’una serra. Deixant aquest indret el camí baixa decididament cap el torrent Fondo i, després de creuar-lo per sobre un gabió, puja fins el coll de les Garrigoses, indret conegut també com les Bateries, situat entre la part baixa del serrat de sant Joan i la part alta del serrat de les Garrigoses. Encara avui és perfectament identificable l’aplanament del terreny i els murs de contenció aixecats per crear una petita esplanada artificial. El terreny és força rogenc degut a un important estrat de gres. En aquest indret el plano de Ramon de Semir hi dibuixà una creu. El camí segueix baixant fins el torrent de Santa Caterina.  Abans d’entrar al buc del torrent per la dreta baixa el camí vell de Sant Joan. Després del torrent hi ha la font Seca, cisterna de pedra actualment tapiada. Una llegenda explica amb tots els detalls la història de com s’assecà i en brollà una altra prop del monestir de Montserrat: la font del Portal o de Santa Maria, profundament canviada al llarg del segle xx.

Ben aviat al costat dret del camí hi ha el pou de Sant Joan o Pou petit de la Costa Dreta. D’aquí mateix surt el camí que mena a l’important avenc del Pi Ver o Pou de la Costa Dreta. El camí continua planejant fins arribar al indret conegut com les Voltes o la Costa. Són cinc llaçades sostingudes per uns impressionants marges de pedra seca. Immediatament després de les Voltes i abans de passar pel peu de la roca dels Polls  hi ha un caminoi a l’esquerra: la drecera de Garí. Tot seguit ve la roca Llisa i la Taca blanca també coneguda com el Llençol. A l’esquerra del camí hi ha l’extrem superior del camí del Reposador del Caxanas que passa per l’indret anomenat els Graus.  Ramon de Semir anomena aquest camí com drecera dels Graus. Aquests dos camins secundaris no són esmentats en la guia Montserrat. Itinerari (1909). El camí segueix baixant, travessa la carena del serrat de la Guàrdia, i continua en descens cap a la plana. Abans d’acabar-se es passa pel costat d’una balma arran de terra que Joan Cabeza (1909)  anomenà cova de les Bagasses i Ramon de Semir (1949) cova del Casalot. És notori que el nom de Bagasses fa pressuposar un ús determinat d’aquest indret. Un cop passat aquest lloc el camí continua baixant ràpidament, per un tram on és perfectament visible l’estructura primitiva del camí, fins al peu de la muntanya on es conflueix, en l’indret conegut com el Casalot, una antiga hostatgeria,  amb el camí que ve de la Vinya Nova. Girant a l’esquerra s’arriba al municipi de Collbató. En la guia Montserrat. Itinerari (1909) aquest camí no se li dóna cap nom mentre que el mapa de Joan Cabeza l’anomena camí de Collbató a Montserrat.

Pere el Cerimoniós (1336-1387) fou un rei català profund devot de la Mare de Déu de Montserrat. Durant el seu regnat tingué la iniciativa d’instal·lar set creus de pedra en diferents punts del camí de la Costa. Encara avui són visibles alguns restes d’aquestes creus i les senyals en el terra de les seves bases. El camí de la Costa fou un dels camins estratègics durant la Guerra del Francès a inicis del segle XIX. La Junta Superior de Defensa de Catalunya, institució de govern autònom que governà a Catalunya entre el 1808 i 1812 durant la Guerra del Francès, decidí l’any 1810 fortificar el monestir de Montserrat i instal·lar diversos parapets en diversos indrets de la muntanya i en els camins d’accés al Santuari. El parapet és un petit terraplè que defensa el pit contra els cops enemics als soldats que estan en ell. Al principi eren de pedra i estaven perforats amb espitlleres però posteriorment es van fer de terra per resistir millor les bales de canó. En alguns llocs del massís, amb més interès militar, s’instal·laren vàries bateries. Es té constància de una bateria a l’indret conegut com la Bateria alta de l’Hospitalet, esperó situat per damunt d’uns dels túnels de la carretera de can Maçana; una altra bateria estava a sant Jaume el Blanc i una altra al costat de l’ermita de sant Iscle i una altra en el camí de la Costa al costat del torrent Fondo en l’indret del coll de les Garrigoses on hi havia una de les creus construïdes a l’època de Pere el Cerimoniós. A  més, en el camí de la Costa tal com es pot comprovar en un mapa militar de 1813, s’instal·laren alguns parapets i una bateria identificada com a “Parapeto de la Cruz”. Aquesta bateria acabà en mans dels francesos durant el seu atac a Montserrat, entre el juliol i l’octubre de 1811. Els invasors s’hi atrinxeraren i només en sortien per anar a menjar raïms a la costa de la muntanya, per saquejar el poble de Collbató o per buscar la gent que s’havia amagat per la muntanya. Es sap que el sometent de Collbató, liderat per Josep Claret, sempre que podia escometia i perseguia els francesos parapetats en el coll de les Garrigoses. La gesta més famosa fou la del 12 de setembre de 1811, quan va aconseguir arribar fins a la bateria del torrent Fondo i estimbar un canó costes avall.

El germà Josep Galobart, en un interessant article sobre les relacions entre la toponímia montserratina i la Guerra del Francès, esmenta que al costat de la Creu dels Escolans hi havia una segona bateria. Afirma, citant un testimoni presencial dels fets, sense dir d’on prové la font, que aquesta segona bateria estava instal·lada on hi havia les restes d’una creu coberta situada en la intersecció del camí de la Costa amb el començament del serral de la serra Llarga, coneguda com la creu dels escolans que no cal confondre amb l’actual creu dels escolans situada al mig del serral de la serra Llarga, inaugurada el 25 de març de 1995 (Josep Galobart, “Topònims generals o relacionats amb la guerra del francès”, Butlletí del Santuari nº51, 1998 p.44 i ss). Aquesta bateria no surt indicada en el mapa “Croquis en Plano de la parte fortificada de la Montaña de Montserrat” editat l’any 1813. Atesa la imprecisió de la font de la segona bateria es considera que en el camí de la Costa, tal com diu el croquis militar de l’època, només hi hagué una bateria.

Els altres dos camins per anar a Collbató són per carretera: la de Monistrol de Montserrat i la de can Maçana.

Una altra possibilitat, com ja s’ha esmentat, és agafar el conegut ara com a camí del Forat i, abans de les escales, desviar-se per anar a les coves i des d’elles arribar a Collbató. En la guia Montserrat. Itineri (1909) es diu que els que vulguin anar a les coves a cavall només ho poden fer, directament, des del monestir agafant el camí de Sant Miquel a les Quadres de Sant Miquel i baixar pel camí del Forat. Amb cavall no es pot anar per la Santa Cova. En aquesta guia es comenta que a Collbató hi ha una antiga fonda regentada pel Sr. Bacarisas que també gestiona les coves del Mansueto i el restaurant de Sant Jeroni.

Camí de les Bateries format GPX
Camí de les Bateries format KML

Camí a les Coves del Salnitre

A la guia Montserrat-Itineraris (1909) aquest camí se’l coneix com camí a les coves del Mansueto puig aquest és el nom emprat en aquells temps o el de coves del Salitre, nom donat perquè anys enrere hi havia una explotació de potassa. S’esmenta que hi ha dos camins per anar-hi des del monestir de Santa Maria. Un que passa per Sant Miquel i l’altre per la Santa Cova; però si es vol anar a cavall només es pot agafar el primer o sortir des de Collbató. La possibilitat de ser un camí preparat per animals ferrats explica l’estructura d’aquest camí, tant en els seus trossos empedrats com per les importants parets que asseguren el ferm del camí.

Anar a les coves des de Sant Miquel o des de la Santa Cova són els camins descrit en els itineraris anteriors aclarint que quan s’arriba al clot de Casanellas surt un camí a l’esquerra que porta amb suau planejada a les coves del Salnitre en mitja hora. Aquest camí, conegut avui com les Feixades, signe de l’explotació agrícola de l’indret, és avui part del GR 5 i 172. Just després d’aquest indret es creua un torrent on hi el difícil pas de la Barra. 

Des de les coves hi ha un camí que davalla a Collbató i només cal caminar un kilòmetre per arribar a la capella de la Salut. A l’any 1909 per visitar les coves calia pagar entrada.

Camí del Pont

Aquest camí, segons s’indica a la guia Montserrat. Itinerari (1909) es troba en molt bon estat perquè el fan servir els propietaris del restaurant de Sant Jeroni per pujar-hi els seus queviures des del municipi de Collbató. Segons la descripció donada per aquesta guia el camí del Pont comença en el camí de Sant Jeroni un poc més a munt de les basses de Sant Antoni. Cal tenir present que avui el seu inici es troba desplaçat al camí nou de Sant Jeroni. Després del seu començament, el camí traspassa la serra de l’Alzina de les Paparres i, després de 180 metres, comença a baixar ràpidament. Passa per davant del clot de Sajulida i s’ajunta amb el camí de Sajulida que ve del camí dels Francesos. S’indica que en aquest indret a pocs metres i en la vessant dreta hi ha un dels “més famosos pohetons” de la muntanya. En Jordi Oliver explica que a prop del collet de la Roca Mala, ja pujant cap al camí nou de Sant Jeroni,  hi ha el pou de Sajolida de 23 metres. Aquest avenc està dibuixat en el mapa de Ramon Ribera i en el de l’editorial Alpina a l’esquerra del camí  del Pont tot pujant.

Cal constatar que el nom de serra de l’Alzina de les Paparres és molt recent ja que antigament aquesta serra es denominava simplement de les Paparre, tal com es veu en el mapa de Joan Cabeza o en les descripcions de la guia Montserrat. Itinerari (1909), mentre que Ramon de Semir en diu serra de Bellavista. En Ramon Ribera fa servir les expressions serra de les Paparres en la cartografia mentre que en el llibre parla de serra de l’Alzina de les Paparres nom que manté el mapa de l’editorial Alpina.

El camí continua baixant i, en la guia de 1909, s’explicita que passa per la font de la Murdela¸ descrita com a bassa d’aigua dins de la roca. Es probable que en aquest punt hi hagi una confussió ja que el camí del Pont no passa per aquesta font. Ja que ella es troba en una camí lateral que uneix el camí del Pont amb el coll dels Pollegons. El que succeix és que el mapa de Joan Cabeza reprodueix aquesta confusió i identifica el coll de la Roca Mala com el coll dels Pollegons.

La descripció d’aquest indret que dóna la guia de l’any 1909 resulta incoherent. Afirma “Seguint camí avall se passa per la font de la Murdela (es una petita baussa d’aygua dins de la roca), per roca Mala y pels Pullegons, ahont se junta ab el camí que baxa per l’Artiga Alta qu’ hem dit començava en el Pla dels Aucells. D’aquí el nostre camí entra en el torrent del Pont”. A partir d’aquest punt la descripció torna a ser coherent.

Abans d’arribar al pla el camí del Pont es troba una gran roca que fa un pont entre els dos costats del torrent. Forma una magnífic pont i aquesta fet natural ha donat nom a tot el camí. Pocs minuts més avall es veu a ma dreta “l’antiga casa coneguda per la Vinya Nova”. Si es vol anar a Collbató no cal arribar a aquesta cas. Un cop arribat al pla s’agafa un camí a l’esquerra que porta a Collbató. Des de la Vinya Nova hi ha un camí carreter que porta també a Collbató. Avui, aquesta descripció, llevat les actualitzacions d’alguns indrets o la rectificació d’alguna descripció, és perfectament vàlida.

Segons explica una crònica del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (Club Alpí Català)  Volum XLII 1932 aquest camí el feia cada dia un burret el feia dues vegades per dur provisions al restaurant de Sant Jeroni que el gestionava, en aquella època, la Fonda de les Coves de Collbató.

Camí del Pont format GPX
Camí del Pont format KML

Drecera de fra Garí

A prop d’un petit pujol al costat de Collbató s’inicia d’antiquíssima drecera de fra Garí. A la tesi de Miquel Vives Tort es comenta que aquest camí està documentat ja al segle X. sEl turó on comença s’anomena el Pujol.  La guia Montserrat. Itinierari (1909) especifica que és un camí de mal fer i que sense no es recomanable fer-la sense anar acompanyat d’algun expert guia. S’afirma “sense un pràctich no sols no l’aconsellém á ningú, sino qie resulta impossible passarhi sens perill de trencarshi el coll”.

La drecera surt de l’esmentat pujol enfilant-se tot seguit entre unes roques i continua per uns graons excavats en la mateixa roca. Aquest passos estan molt desfets. El camí porta al camí de ferradura de Collbató al monestir sota el lloc anomenat les Voltes. Abans d’arribar-hi a l’esquerra es bifurca en la drecera dels Graus. En diversos punts del camí, tres o quatre indrets, es troben uns clots a la roca que semblen petjades humanes i la tradició li ha donat el nom de petjades de fra Garí. En un altre indret hi un punt amb molt bona vista del poble i la roca que serveix per seure s’anomena cadira o llit de fra Garí. 

Joan Cabeza identifica aquest camí com drecera de Garí mentre que Ramon de Semir no esmenta aquesta drecera. Sí que ho fa en Ramon Ribera i els mapes de l’Alpina.

Drecera de fra Garí format GPX
Drecera de fra Garí format KML

Drecera dels Graus

Aquesta drecera es comença en el camí anterior i en l’indret de la Codolosa hi ha una bifurcació el camí de la dreta és la drecera de fra Garí i el de l’esquerra és la drecera dels Graus. Joan Cabeza dibuixa aquesta drecera però li diu el camí del Reposador del Caxanas tot situant-lo en un indret que anomena els Graus. Ramon de Semir anomena aquest camí ja com drecera dels Graus com ho fan després Ramon Ribera i el mapa de l’Alpina. Aquesta drecera acaba en el camí de Collbató a Montserrat davant de l’anomenada taca blanca.

Drecera dels Graus format GPX
Drecera dels Graus format KML

Camí al Pou de Costadreta

Des del camí de Collbató a Montserrat quan es passa al costat de l’avenc petit de Costadreta, pròxim a l’indret conegut com les Voltes, surt un camí que es situa per sota el serrat del Penitent en la seva vessant sud-oest i arriba al Pou de la Costadreta o avenc del Pi Ver de 100 metres de profunditat. En Joan Cabeza dibuixa aquest pou tot i que no indica cap camí tot i que en la guia Montserrat .Itinerari (1909) s’indica que “hi ha un viarany que porta casi de pla al peu del célebre pou de la Costadreta”. En Ramon de Semir indica on hi ha el pou però no dibuixa cap camí. En Ramon Ribera al pou li diu avenc de Costadreta i dibuixa el camí. Mentre que en el mapa de l’Alpina la toponimia és pou de Costa Dreta i també s’indica el camí.

Sobre el nom de l’avenc he trobat que també se l’anomena com  pou de Sant Joan. Ben segur perquè, de pujada, tot passat aquest avenc es veu al capdamunt del torrent les ermites de Sant Joan i sant Onofre i la capella de Sant Joan.

Camí al pou de Costadreta format GPX
Camí al pou de Costadreta format KML

Camí de la Font Seca

Aquest camí, de nom incert, connecta el camí de Sant Joan amb el camí de la Costa o camí de les Bateries. En la guia Montserrat. Itinerari (1909) s’esmenta que existeix una camí que baixa de Sant Joan fins a la font Seca i així es dibuixa en el plano de Joan Cabeza. En Ramon de Semir li diu drecera de Sant Joan i en Jordi Oliver l’anomena camí del torrent de Santa Caterina. Segons en Jordi Oliver hi ha traces que indiquen que havia estat un camí important Ara té sentit aquest nom perquè aquesta és la seva funció, però la verdadera drecera amb aquest nom era el camí que pujava des del portal del monestir de Santa Maria fins a Sant Joan per la canal dels Avellaners avui desapareguda per la construcció del funicular. En Ramon Ribera dibuixa el camí sense nom però en la seva guia l’anomena camí de la Fontseca o camí vell de Sant Joan. En el mapa de l’editorial Alpina no es posa cap nom.

Aquest camí té un extrem en el camí de la Costa. Si es ve de Collbató un cop passada la font de Seca  i tot just després del torrent de Santa Caterina a ma esquerra neix aquest camí que s’enfila seguint per sobre el torrent pel seu marge esquerra. Es passa enfront de l’ermita de Santa Caterina que queda a l’altre marge del torrent i s’acaba als peus de la capella de Sant Joan.

Camí de la font Seca format GPX
Camí de la font Seca format KML

Camí al coll de les Garrigoses

Pujant per la drecera de fra Garí i abans d’arribar al camí de Collbató a Montserrat a la dreta surt un camí ben fressat que baixa al torrent de la Fontseca o Santa Caterina. Llavors puja uns metres pel buc del torrent i en surt per la dreta per pujar fins al cap damunt de la canal del Xacó des d’on s’arriba a l’ampli coll de les Garrigoses. Anant cap aquest coll a la dreta es veu l’extrem del camí del pas de la Panxa i de la Barrinada.

Al capdamunt de la canal del Xacó es pot anar sense problema a la canal del Gat que està més a l’extrem del serrat de les Garrigoses. Des del coll de les Garrigoses el camí va a buscar el camí de Collbató a Montserrat al costat del pla de les Bateries. Aquest camí, ben marcat i amb marges de pedra seca ben fets, que demostra el seu ús anys enrere, curiosament no està marcat en cap mapa. No hi és en el mapa de Joan Cabeza i en el mapa de Ramon de Semir només està indicat el camí entre el coll de les Garrigoses i el camí de Collbató a Montserrat perquè és la continuació del camí del pas de la Barrinada i el pas de la Barra. En el mapa de Ramon Ribera i en el mapa de l’Alpina es dibuixa també l’anterior camí i s’insinua un caminoi que va des de la drecera de fra Garí només al torrent de la font Seca o Santa Caterina.

Camí al coll de les Garrigoses format GPX
Camí al coll de les Garrigoses format KML

Camí del torrent Fondo

Anant pel camí de la Costa pujant després de l’indret de les Bateries i abans d’arribar al torrent Fondo a l’esquerra a ma esquerra després d’unes roques llises hi ha mig amagat el camí que va a buscar el torrent de Sant Joan. Al començament el camí està molt desdibuixat. El camí ressegueix la vesant dreta el torrent per sota del serrat de Sant Joan, després el  creua un cop per anar al costat esquerra i tornar a creuar-lo per tornar-se a situar a l’esquerra. Al final acaba al pla de les Taràntules. En Jordi Oliver esmenta de passada en el camí sense més. En Ramon Ribera considera que el torrent en aquest tram també es torrent Fondo mentre que en Ramon de Semir parla de torrent de Sant Joan mentre que en Jordi Olivera de manera indirecta esmenta el gual del camí de la Costa en aquest indret com a gual del torrent Fondo.

Camí del torrent Fondo format GPX
Camí del torrent Fondo format KML

Camí de les coves: Arnes, Gran, Freda i de Salnitre

Situats al municipi de Collbató s’agafa el camí de la drecera de fra Garí i pocs metres després surt a la dreta un camí que progressa entre feixes de l’indret de la Codolosa fins arribar a un abric natural obrat conegut com la cova de les Arnes o de la Codolosa. Des d’aquesta cova surt un caminoi que s’atansa i atrevesa el torrent de la font Seca o de Santa Caterina i puja fins a la cova Gran. Important cova on es trobà el primer jaciment arquelògic de l’epoca neolítica a Espanya.

Des d’aquest cova surt un altre camí cap a llevant que després esdevé un estret i costerut caminoi que porta a la cova Freda. També aquesta cova és un important jaciment arqueològic excavat l’any 1922. Al peu de la cova Freda hi ha una zona que albergà un assentament ibèric. El camí s’acaba en el camí de les coves de Salnitre.

El mapa de Joan Cabeza indica aquest camí. Dibuixa la part que va des de la drecera de fra Garí per la Codolosa a les coves Freda i Salnitre. No esmenta, tot i que les dibuixa les altres coves. En Ramon de Semir no dibuixa aquest camí de les coves i només identifica la cova Gran, la Freda i la de Salnitre. En Ramon Ribera identifica totes les quatre coves però no dibuixa el camí.  El mapa de l’editorial Alpina també identifica totes les coves i dibuixa un camí que uneix la cova de les Arnes, que en diu cova de la Codolosa, amb la cova Gran però no esmenta el camí que uneix aquesta amb la cova Freda. 

Camí de les Coves format GPX
Camí de les Coves format KML

Camí del Pas de la Panxa

Aquest camí porta als dos següents. Seria el camí més curt per anar del municipi de Collbató al monestir de Santa Maria sinó fos que les dificultats que comporta passar pels dos torrents que es comenten a continuació el fa ser un camí lent. El camí del pas de la Panxa comença just passades les coves de Salnitre. L’única persona que dibuixa i comenta aquest camí és en Ramon Ribera. Aquest camí, diu en Ramon Ribera, se’l coneix també com a pas de Sant Joan. Efectivament, aquest és el nom que en Joan Cabeza identifica aquesta zona tot i no dibuixar-hi cap camí. En Joan Cabeza també identifica el topònim de pas de la Sabina (en diu Sibina). En Ramon de Semir també parla només del pas de Sant Joan i dibuixa a continuació d’aquest, abans d’arribar al torrent, el pas de la Sabina. Aquest camí porta al torrent Fondo.

Quan el camí arriba al torrent a la dreta queda la baixada a l’anomenat pas de la Barra. Pas estret i difícil per abans es tiraven els troncs tallats en la part superior del bosc. Segons es diu al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (Club Alpí Català)  Volum XLII 1932 aquest camí era la via més ràpida per anar de Collbató al monestir de Santa Maria, però per superar aquest pas calia fer servir una barra i moltes habilitats. Per això té aquest nom.

El camí puja per dins el torrent fins trobar el pas de la Barrinada on cal sortir del torrent per tornar-hi a entrar tot seguit. Amb les entrades i sortides del torrent el camí evita l’estretor del torrent en aquests indrets. El camí que va per dins del torrent es troba en una bifurcació a la dret el camí del torrent de la font dels Escolans i a l’esquerra el camí del torrent Fondo. En Joan Cabeza, en Ramon de Semir, Ramon Ribera identifiquen els passos de la Barra i de la Barrinada. Mentre que el mapa de l’editorial Alpina només identifica el pas de la Barra i omet els altres dos. En la crònica del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (Club Alpí Català)  Volum XLII 1932 s’explica que aquest camí es feia servir per anar a buscar mel a unes arnes escampades per la muntanya però que és un camí quasi perdut.

Camí del Pas de la Panxa format GPX
Camí del Pas de la Panxa format KML

Camí del torrent de la font dels Escolans

Aquest camí s’inicia en el torrent Fondo pujant poc després del pas de la Barrinada, en una cruïlla agafant el camí de la dreta. El camí va pel buc del torrent. Poc després es surt lleugerament del torrent. Nova divisió de torrents i el camí agafa el torrent secundari, el de la dreta. El de l’esquerra és el torrent principal, el torrent de la font dels Escolans. El camí fa unes ziga-zagues i de seguit es veu la creu nova dels Escolans. Poc després el camí s’uneix amb el camí que porta a la nova creu dels Escolans des d’on es pot anar  cap el camí de Collbató a Montserrat. Aquest camí només es troba dibuixat en el mapa de Ramon Ribera i comentat en la seva guia. En el mapa de l’Alpina només està dibuixada la seva part superior.

Camí del torrent de la font dels Escolans format GPX
Camí del torrent de la font dels Escolans format KML

Camí del torrent Fondo

Aquest camí s’inicia en el torrent Fondo pujant poc després del pas de la Barrinada, en una cruïlla agafant el camí de l’esquerra. El camí segueix pel torrent i se’n surt per superar un notable embut. Després de vàries ziga-zagues el camí torna a entrar en el torrent, hi ha una nova bifurcació i s’enfila al costat del torrent secundari cap el coll de les Garrigoses. Abans d’arribar-hi es troben dues carboneres. Noves ziga-zagues i arribada al coll des d’on s’avança cap el camí de Collbató a Montserrat. En Joan Cabeza no l’esmenta i en Ramon de Semir dibuixa aquest camí de forma continua entre el camí de Collbató a Montserrat i el pas de la Barra on acaba. A l’inici del camí, en el camí de les Bateries, en Ramon de Semir dibuixa una creu. En  Ramon Ribera el dibuixa perfectament i el comentat en la seva guia. El mapa de l’Alpina reprodueix el traçat dibuixat per Ramon de Semir però l’identifica com una via ferrada.

Camí del torrent Fondo format GPX
Camí del torrent Fondo format KML

Antic camí de la Vinya Nova (Bassal dels Corbs)

Es conserva molt poc de l’antic camí a la Vinya Nova des del monestir de Santa Maria de Montserrat.A l’any 1909 es considera que es manté el primer tros: la canal dels Avellaners i un tros del camí de ferradura que porta a Sant Jeroni. Com que antigament  no estava obert el camí que anava des del Pla de les Taràntules a la capella i a l’ermita de Sant Joan s’havia d’anar pel camí de ferradura i seguir després cap a les ermites de Sant Joan i Sant Onofre. A continuació s’anava en direcció a l’ermita de Sant Caterina i, poc abans d’arribar-hi, sortia un camí que donava la volta a la miranda de Sant Joan passant per entre dues roques on encara es veuen vestigis de graons tallats a la roca.

Tot seguit el camí s’orientava cap a Ponent passant al costa del bassal dels Corbs i baixant per unes canals s’ajunta amb el camí de les Artigues, en concret a nivell de de l’Artiga Baixa  en el serrat d’en Muntaner s’ajunta amb el camíque ve de l’Artiga Alta. Al final el camí arriba a la rabassa d’en Bertran al costat de Collbató. Aquest camí avui encara existeix. Aquest camí es troba dibuixat en tots els mapes des de Joan Cabeza fins avui.

Camí de la Vinya Nova format GPX
Camí de la Vinya Nova format KML

Camí del Clot de la Mònica

El nom d’aquest camí és recent. El camí es troba identificat per primer cop en el mapa d’en Ramon Ribera on ja se’l anomena camí del Clot de la Mònica. En Joan Cabeza dibuixa perfectament aquest camí, tot i que situa la seva part baixa més amunt del que està avui. Curiosament en Ramon de Semir no menciona aquesta camí. La toponímia és parcial ja que Joan Cabeza identifica un indret amb el nom de l’olivar de la Mònica o simplement la Mònica, en Ramon de Semir.

El camí comença en la pista que uneix els municipis de Collbató i el Bruc. El camí puja cap el massís resseguint un torrent que queda entre el serrat d’en Muntaner, a l’esquerra, i el serrat de la Pastereta, a la dreta. Al començament del camí, i a l’extrem del serrat d’en Muntaner es pot veure l’agulla anomenada el Frare Baix. En el mapa de Joan Cabeza s’indica que el torrent entre els dos serrats és el torrent del Misser.

Aquest camí acaba en un coll pedregós, un portell, on es bifurca en dos camins. El de l’esquerra que va al coll de Pollegons a través de les Artigues i el de la dreta que puja cap les ermites de Sant Joan i Sant Onofre a través del bassal dels Corbs. Que és descrit en un altre lloc com a Antic camí de la Vinya Nova. 

Camí del Clot de laMònica format GPX
Camí del Clot de la Mònica format KML

Camí de les Artigues

En el portell anteriorment esmentat en el camí de la Mònica el camí de l’esquerra s’endinsa per les Artigues fins el coll dels Pollegons. Aquest camí és especial perquè passa per una de les zones frondoses i encara preservades dels incendis de la muntanya. Com diu en Ramon Ribera les Artigues és una immensa catifa verda. Després del portell que dóna entrada a la zona de les Artigues hi ha tres carboneres. El camí, després del de deixar les carboneres baixa fins el torrent. Allí es troba, a ma esquerra si es va en direcció a Pollegons, la part superior de la canal de l’Artiga baixa. Tot seguit el camí avança i comença a pujar per superar el serrat de l’Artiga, serra que separa les dues Artigues. El camí puja fins un collet que serveix per visionar tota la regió de la Plantació. En aquest collet surt el caminoi que porta a la capçalera de la canal de l’Artiga Alta.

Tant Joan Cabeza com Ramon de Semir dibuixen ja aquests camí, encara que el segon no li dóna cotinuïtat amb el camí del clot de la Mònica. En el mapa de Joan Cabeza la part superior del camí és anomenada Artiga Alta, mentre que la inferior s’identifica com Artiga Baixa. En en el mapa d’en Ramon de Semir hi ha un camí continu entre el coll de Pollegons i el bassal dels Corbs que és anomenat camí de l’Artiga Baixa.

Camí de les Artigues format GPX
Camí de les Artigues format KML

Camí dels Pollegons

El camí dels Pollegons ja es troba identificat en el mapa de Joan Cabeza. Es tracta d’un camí que uneix, segons aquest mapa, el Pla dels Ocells amb el coll de Pollegons. Presenta el mateix traçat que l’actual. En el mapa de Ramon de Semir el camí també hi figura tot i que l’anomena camí de l’Artiga Alta. En aquest cas, el traçat de Ramon de Semir és idèntic al de Joan Cabeza amb la diferència que en el primer el camí travessa el camí nou de Sant Jeroni pel serrat de l’Alzina de les Paparres. La mateixa situació s’observa en els mapes de Ramon Ribera i el mapa de l’editorial Alpina.

Camí dels Pollegons format GPX
Camí dels Pollegons format KML

Camí del bassal de la Murdela

El camí de la font de la Murdela connecta el coll de Pollegons  amb el camí del Pont. Joan Cabeza dibuixa aquesta camí en el seu mapa sense esmentar-lo. Cal indicar que en aquest mapa el coll de Pollegons està desplaçat en el lloc del coll de la Roca Mala i la bassal de la Murdela està situada a prop d’aquest coll en un indret anomenat Reposador. El mapa de Ramon de Semir situa bé el coll de Pollegons però desplaça el bassal de la Murdela que el situa entre el camí del Pont  i la canal de l’Home Mort,  quan realitat es troba entre aquesta canal i els Pollegons. En Ramon Ribera situa adequadament aquests indrets, al igual que el mapa de l’Alpina.

Camí del bassal de la Murdela format GPX
Camí del bassal de la Murdela format KML

Camí del clot de Sajolida

Del camí del Pont al peu de coll de la Roca Mala surt un camí que enllaça aquest indret amb el camí del Francesos passant pel clot de Sajolida amb el seu característic bassal superant després el torrent dels Bugaders. Aquest clot ja surt indicat en el mapa de Joan Cabeza però Ramon de Semir ni dibuixa el camí ni el clot. Ramon Ribera i el mapa de l’editorial Alpina recullen aquests indrets.

Camí del clot de Sajolida format GPX
Camí del clot de Sajolida format KML