Camins romeus al monestir de Santa Maria

Un cop els romeus i pelegrins arribaven al peu de la muntanya havien de pujar al monestir i al santuari de Santa Maria de Montserrat. Assumpta Muset i Xavier Vives (2010) esmenten que la referència més antiga a un camí de pujada es troba en un document de l’any 945 es cita una via que ascendit en Monte Serrato que es trobava en el comptat de Barcelona en el terme de Castell de la Guàrdia de Montserrat concretament a la banda occidental de la vila de Collbató. Segons Muset i Vives no es pot precisar amb exactitud quin era aquesta camí. Podria tractar-se del camí de les Escales, conegut també com la drecera de Fra Garí, o el de la Costa, conegut avui com el camí de les Bateries.

En el segle XV, 1496, en un capbreu s’esmenta “l’antic camí de Montserrat” que passava pel mas de Celfós, situat avui dins de la finca de can Estruc del Cairat, i que tot seguit s’enfilava amunt cap a l’indret de Sant Miquel. Aquest camí probablement és el que avui passa per la caseta de les Olives i puja pel clot de Casanelles cap a la Quadra de Sant Miquel. És més que probable, tot i no tenir referències, que per la part nord del massís existissin, des de abans de l’any 888, varis camins per pujar a l’esglesioles de Santa Maria i Sant Iscle des del poble de Monistrol de Montserrat.

Muset i Vives (2010) afirmen que des de molt abans del segle X a la muntanya de Montserrat ja existia una vertadera xarxa viària que travessa la muntanya de baix a dalt i d’un extrem a un altre. Alguns d’aquests camins havien de passar pel monestir de Santa Cecília, del qual es té referència de la seva existència des de la meitat del segle X. Probablement hi havia un camí que unia aquest monestir amb el poble de Monistrol de Montserrat, un altre que anava a la Poble de la Guàrdia, nucli medieval situat o avui hi ha la casa pairal de can Maçana i un altra camí que unia el monestir de Santa Cecília amb les primitives esglesioles de Santa Maria i Sant Iscle.

Amb el temps, dins de la xarxa viaria de camins montserratins, se’n consolidaren tres de principals per ús de romeus i pelegrins: el camí de la Costa des de Collbató; el que passava al peu de la roca Forada; i el que pujava des de Monistrol de Montserrat. El traç d’aquests camins aprofitaven passos naturals però també n’obrien de nous excavats directament a la roca que es reomplien amb terra o es pavimentaven amb còdols i es reforçaven amb murs de pedra seva. La tècnica constructiva era força depurada, tal com ho manifesten l’excavació de graons directament sobre la roca o la creació d’estries sobre la roca en alguns passos per facilitar el pas d’animals de bast, així com l’apertura de solcs laterals per facilitar la canalització de l’aigua de la pluja i evitar l’erosió del camí. Aquest tipus d’enginyeria depurada de camins encara es visible avui en alguns dels camins fet servits pels excursionistes, com per exemple el camí de la Costa.

Camis romeus per dins de la muntanya de Montserrat (Muset i Vives, 2011)

Camis romeus per dins de la muntanya de Montserrat (Assumpta Muset i Xavier Vives, 2010)

CAMÍ REIAL DE COLLBATÓ AL SANTUARI DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT, CAMÍ DE LA COSTA

 

El camí de la Costa era el camí reial per pujar des la vila de Collbató al monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquest camí és conegut per diversos noms: camí de la Costa, camí reial de Collbató a Montserrat o camí de les Bateries. Aquest és, sens dubte, el camí més utilitzat pels romeus i pelegrins per pujar al monestir de Santa Maria. Recollia els peregrins que venien de Barcelona, de Piera i de l’Anoia. També era el camí fet servir per aquelles persones que sortint de la ciutat de Barcelona i anant cap a les terres d’Aragó o Castella pel camí reial es desviaven per pujar al monestir de Santa Maria i després de visitar-lo tornaven a incorporar-se a la via reial a Igualada.

El romeus i pelegrins entraven a Collbató pel portal de Barcelona, rebatejat avui com el portal de can Bros, i després de transitar pel poble i passar per davant de l’església, sortia pel portal de ponent. Tot seguit, ja en terreny rústic hi havia un camí, el que avui és el carrer Pau Bertran, que, després de passar per un indret que era la partida de les Escales d’on sortia la drecera homònima, avui coneguda com a drecera de Fra Garí, que duia al camí de la Costa travessant l’indret dels Graus. El camí principal continuava cap a ponent fins arribar a un indret nomenat els Claper o Clapers on es trobava el Casalot. En aquest punt hi havia una cruïlla de camins: un que seguia cap al castell de la Guàrdia passant per les masies de can Jorba i el Castell; un altre, el camí de la Costa, que pujava cap al monestir de Santa Maria de Montserrat i un altre que menava al Bruc. Les persones que venien de l’entorn de Piera entraven a la vila de Collbató des de Pierola, quasi bé tocant al terme del Bruc, travessant can Dalmases i a la sortida de la vila anava a trobar la cruïlla del Casalot.

Des del Casalot el camí s’enfila ràpidament cap al nord i després d’unes dues hores arriba al monestir de Santa Maria. El traçat del camí i el seus passos al costat d’importants agulles i pronunciats barrancs impressionaven a moltes persones. Molts visitants quedaven colpits per la singularitat del camí de la Costa, tant per la bellesa de les vistes com per els riscos que comportava. Aquest camí tenia set capitells amb creus fetes instal·lar per Pere el Ceremoniós (1336-1387),  construïdes per Pere Moragues (1330-1387/88) i policromades per Bartomeu Soler. Al final del segle XV es construïren unes capelles que cobriren les creus proporcionant un espai de recolliment i aixopluc als pelegrins. Aquestes creus aportaven una peculiaritat a aquest camí i per això foren meticulosament reproduïdes per molts gravats i pintures del segle XV,XVI i XVII. No se sap massa bé on estaven situades aquestes creus. Assumpte Muset i Miquel Vives proposen una situació a partir de les descripcions donades per algunes visitants. La primera estava al començament del camí, probablement en l’indret del Casalot. La segona a l’entorn del serrat de la Guàrdia en la vessant occidental del torrent dels Lladerns. La tercera deuria estar al lloc anomenat creu de la Drecera que seria en la confluència de la drecera dels Graus amb el camí, davant de la Roca Llisa. La quarta era l’anomenada creu del Torrent Fondo que probablement estava en el coll de les Garrigoses. La cinquena era la creu dels Escolans situada en el punt de trobada del camí amb la serra Llarga. La sisena estaria a prop de la capella de Sant Miquel i la darrera a tocar de la porta d’entrada del recinte monàstic. En alguns d’aquests indrets, encara avui es poden entreveure algunes petites marques de l’assentament d’aquestes creus.

Creus cami de la Costa

Situació aproximada de les creus del camí de la Costa (Assumpta Muset i Xavier Vives, 2010)

Durant la guerra del Francès (1808-18014) el camí de la Costa fou escenari de nombrosos enfrontaments militars. S’instal·laren dues bateries: una al costat de la creu del torrent Fondo on avui es coneix com les Bateries la qual estava defensava per la milícia de Collbató, Esparraguera, Olesa, Abrera i Pierola; l’altra bateria estava a la Creu dels Escolans. Quan els francesos ocuparen el monestir de Santa Maria de Montserrat el general Manso i el seus fugiren pel camí de la Costa avall i el francesos ocuparen les bateries. Durant el temps que els francesos estigueren per la muntanya aquest camí fou escenari d’emboscades i escaramusses. Des de llavors aquest camí es coneix amb el nom de camí de les Bateries. Com a resultat dels enfrontaments les capelles foren destruïdes, alguns dels seus carreus i capitells escampats per la muntanya i les seves pedres aprofitades per pagesos locals per construir marges i parets. Arran de la destrucció de la vegetació pels incendis de la muntanya, especialment el de 1986, afloraren algunes interessants restes d’aquestes capelles del camí de la Costa.

Un indret interessant en la pujada pel camí de la Costa passa era la font Seca. Aquesta font, avui totalment tapiada, està situada entre l’indret conegut com les Voltes i el coll de les Garrigoses, al peu mateix del torrent de Santa Caterina, està associada a una llegenda explicada pel rei Alfons X el Savi en el segle XIII (1221-1284) en les seves Cantigas de Santa Maria  relacionada amb la disputa entre els senyors de Collbató i la comunitat monàstica sobre l’ús que els romeus podien fer d’aquesta aigua. Segons explica la llegenda davant la intransigència dels propietaris en voler cobrar un cànon per cada canti d’aigua que es treia de la font, Déu feu el miracle d’assecar-la i obrir-ne una altra a l’entrada del portal del monestir coneguda com a font del Miracle. El cert, és que aquesta llegenda deixa entreveure el que era un fet en aquells temps: les tensions existents entre la comunitat benedictina de Santa Maria i els senyors dels castells de la Guàrdia i de Collbató, Guillem de Montserrat i Beatriu de Selfores, pel control de les Quadres de Sant Miquel (1211) indret per on passava el camí de la Costa, i el castell Otger (1213), per una banda; i amb Bereguera i Raimon de Salfores pels alous de la Vallmala i la Rubirola (1215). Les tensions acabaren quan els monjos, finalment, decidiren pagar importants compensacions econòmiques.

Al final del camí de pujada es trobava la capella de Sant Miquel consagrada l’any 1042 pel bisbe Guilabert de Barcelona i que havia de ser un element impulsor de vida claustral en la muntanya sota els auspicis de la casa vescomtal de Barcelona. Aquesta iniciativa no prosperà i l’any 1090 aquesta esglesiola fou cedida pels vescomtes de Barcelona, Guilabert i Ermessenda, al monestir de Santa Maria de Montserrat i fou convertida en capella. En aquest indret és on s’agrupaven els romeus per baixar junts cap al monestir de Santa Maria. També era l’indret on l’abat des de 1409 anava a rebre als visitants il·lustres. La capella primitiva fou enderrocada durant la guerra del francès pels combatents espanyols per evitar ser emprada pels invasors.

 

CAMÍ REIAL DE LA GUÀRDIA

 

Aquesta via també fou coneguda amb el nom de camí de la roca Foradada o de can Maçana. En el seu estudi, Assumpta Muset i Miquel Vives expliquen que els romeus que provenien del centre, de la meitat occidental i del nord de la península ibèrica, i de les comarques del sud de Catalunya o de la seva part occidental, del nord-est i del centre del país entraven al massís pel terme de la Guàrdia on confluïen el camí que venia d’Igualada, passant per Castellolí, i el que provenia de Calaf passant per Meians.

Els dos camins passaven al costat del mas Elies, mas-hostal al voltant del qual es formà el petit nucli de Sant Pau de la Guàrdia d’on seguien cap a la desapareguda Pobla de la Guàrdia. Des d’aquest indret sortia una camí, totalment perdut, que travessava la cara nord de la muntanya fins arribar al monestir de Santa Maria. No és coneix per passava aquest camí ja que s’entenen poques referències del seu traç, tot i que podia coincidir d’alguna manera amb el camí que avui surt de can Maçana i va al monestir de Santa Cecília passant pel peu de la roca Foradada. La Poble de la Guàrdia era un nucli fundat a l’Edat Mitjana al coll de can Maçana al peu del castell del mateix nom. Avui només es conserva la resta d’un paret d’aquest castell. Aquest nucli era un important nus de comunicacions ja que hi confluïen els camins que anaven de Manresa al Bruc i d’Igualada a Montserrat, i el sender que menava cap el monestir de Santa Maria.

Aquest sender, en un primer moment era un camí estret, només practicable si s’anava a peu i pels animals de bast. Al començament el camí sortia del nucli de la Poble de la Guàrdia i s’acostava a l’església de la Guàrdia, vorejava el turó on hi havia el castell i anava a trobar la roca Foradada. Es té constància que per aquest camí passaren moltes personalitats entre el segles XIII i XVII. Muset i Vives comenten que per aquest camí deurien passar la reina Maria, dona d’Alfons el Magnànim, l’any 1419; Ferran I d’Aragó, primer com a príncep l’any 1461 i després com a rei l’any 1492 acompanyat de la seva esposa Isabel II de Castella; per l’emperador Carles V, els anys 1519,1529,1542 i 1543. Aquest camí era una via alternativa al camí reial de Collbató per aquelles persones que tenien por dels barrancs i timbes que tenia aquest darrer. Tot i el seu trànsit, el camí era estret i només permetia anar al llom d’algun animal situació que feia fatigós el seu ús.

Atesa la dificultat i les limitacions d’aquest camí, ja que només permetia el pas de vianants a peu o a llom d’algun animal, el segle XVII s’obrí un camí carreter preparat per passar-hi carros i lliteres portades per animals. Aquest camí o carretera anava de can Maçana al monestir de Santa Maria de Montserrat per tota la cara nord del massís. No es té massa constància sobre quan començaren les obres. Hi ha que pensa que s’iniciaren l’any1698 però hi ha algunes dades que insinuen que podia existir ja de molt abans. Assumpta Muset i Miquel Vives esmenten que l’any 1646 el pagès Pau Maçana, de la casa homònima de la Guàrdia, comentà que el “camí vell que anava de Montserrat a Igualada” no tenia trànsit.

El nou camí carreter sortia de la cases de can Maçana i, en lloc d’anar a buscar directament la roca Foradada, passava un tros més avall de l’antic camí. Tenia el mateix traçat que té l’actual carretera. El camí carreter seguia per sota les Agulles, els Frares Encantats, els Ecos, Sant Jeroni i arribava al monestir de Santa Cecília des d’on prosseguia fins el pedró de Sant Jaume el Blanc i entrava al monestir de Santa Maria per sota el safareig dels Apòstols, tal com esmenta Francisco de Zamora a finals del XVIII. El baró de Malda indica que en aquest punt el camí girava darrera l’església i es feia l’entrada al monestir per a seva cara de llevant. De tal manera que, venint de can Maçana, el primer que veien els peregrins era el darrera de l’església, tal com es veu en un gravat d’Alexandre de Laborde. Imatge ben diferent de la percebuda pels romeus que arribaven des de Sant Miquel.

Entre finals del segle XVII i començaments del XVII, segons Muset i Vives, s’havia habilitat una nova ruta que anava d’Esparraguera a Igualada passant per fora de la vila de Collbató i després pel Bruc fins arribar a la casa Maçana on s trobava amb el camí carreter del monestir de Santa Maria. Algunes cròniques del segle XIX comenten que el camí carreter era el més còmode per anar al monestir de Santa Maria però era el més llarg, ja que tenia una extensió d’uns 19 kilòmetres des del trencall del  camí de Collbató.

Aquest camí carreter, a més de ser considerat dur o fatigós infonia respecte perquè durant molt de temps el trànsit passa per llocs solitaris i això era aprofitat pels bandolers per assaltar als vianants o hi havia el risc de trobar-se animals salvatges. Per això, sorgiren diferents llegendes fantàstiques relacionades a alguns dels indrets propers a aquest camí carreter. Per aquestes circumstàncies, tot i que el camí de Collbató, a diferència de l’anterior, era considerat més perillós per l’orografia de la muntanya era més emprat. Això podia estar motivat per la bellesa del paisatge com per l’existència a la vila de Collbató d’uns guies que acompanyaven els visitants. En el segle XIX s’oferia als visitants del monestir de Santa Maria de Montserrat que arribaven a Collbató una oferta que consistia en visitar les coves del Salnitre, fer nit a la posada de Pere Vacarisses i pujar, per un camí més curt i acompanyat d’una guia, al monestir. Algunes persones consideraven que el camí de Collbató, per les seves característiques, era més propi per aquelles persones que pujaven al monestir de Santa Maria com a romeus o pelegrins.

 

CAMÍ REIAL DE MONISTROL A MONTSERRAT

 

El camí reial de Monistrol de Montserrat al monestir de Santa Maria inicialment era el camí de l’Àngel. El recorregut començava al pont sobre el riu Llobregat i des d’allí anava a l’ermita de l’Àngel situada al nord est d’aquesta població. Des de l’ermita el camí pujava fins a trobar el camí carreter que venia de can Maçana que seguia. A partir d’aquest punt el recorregut era únic i passava per sota la roca dels Àngels i avançava cap el monestir fins a la capella dels Apòstols. L’actual camí conegut com la drecera de l’Àngel sembla coincidir amb aquest antic camí.

No es sap quan es construí aquest camí. Hi ha qui atribueix la seva construcció al rei Pere el Cerimoniós.  Per les restes que encara es conserven es tractava d’un camí mot ben manufacturat: estava protegit per un sòlids murs laterals, la calçada estava empedrada en molts trams i en alguns hi havia esglaons. Es té constància escrita que en el segle XV ja hi havia una via de comunicació consolidada entre la vila de Monistrol de Montserrat i el monestir de Santa Maria. Algunes cròniques comenten que es tractava d’una camí percebut com a difícil degut a que era costerut, que tenia molts revolts i passava per indrets amb profunds precipicis. Segons el comentari de Victor Balaguer, el trajecte des de Monistrol de Montserrat durava unes dues hores.

L’any 1693 s’arranjà el caminoi, conegut avui com la drecera dels Tres Quarts que sortia de Monistrol de Montserrat fins el Pla de les Bruixes (roca dels Corbs). Després, a l’alçada del camí conegut com l’escala de les monges, avui perdut, o s’anava a la Santa Cova o es pujava al monestir de Santa Maria. Les obres consistiren en eixamplar el camí. L’objectiu d’aquesta obra era tenir una via de transport de material per arreglar la Santa Cova. L’antic camí conegut com escala de les monges sembla no quedar rastre d’ell per les nombroses obres que s’han fet en l’entorn on estava aquest corriol.

El pont de Monistrol de Montserrat fou una obra finançada directament per la comunitat monàstica per tal de facilitar el pas dels romeus. El pont es feu durant el segle XIV entre el priorat del prior Escarrer i el de Jaume de Vivers. Aquest pont esdevingué una important infraestructura viària de l’època.

 

CAMÍ DE MARGANELL

 

El camí de Marganell, altrament dit camí dels matonaires connectava el monestir de Santa Maria amb la ciutat de Manresa i altres pobles de la comarca. Des de Marganell s’enfilava per la muntanya anant cap a la Calsina, on la tradició diu que dormí sant Ignasi de Loiola, i pujava fins la carretera de can Maçana

Retorn a La muntanya dels 100 camins

image_pdfimage_print