Herba negra

L’Herba negra. Per Josep Nuet i Badia, Josep M. Panareda i Clapés, (Article publicat al Butlletí del Santuari nº 14, gener-abril 1986)

Amb aquest nom i amb altres de provinents del llenguatge popular de les Muntanyes de Prades, com lluqueta de roca o herba arrapada, es coneix la planta que els botànics designen amb el nom de Globularia cordifolia L. ssp. nana (Lam.) P. Fourn. (= G. repens Lam.).

Aquesta planta forma una mata, de tija llenyosa, negrosa, que creix arrapada aterra o a le roques on viu i que arrela pels nusos. Al llarg de la tija, les fulles es disposen en petites rosetes, al centre de les quals neixen les tiges florals, curtes de 0,5-2 cm. Les fulles són molt petites, de 25 x 2-4 mm. amb un sol nervi, espatulades, una mica carnoses i plegades pel mig. Les flors són de color blau cel, agrupades en inflorescències semiesfèriques d’1-1,5 cm. de diàmetre. Cada flor presenta un calze amb 5 divisions agudes amb el tub molt pilós. La corol·la té dos llavis, l’un dividit en 3 segments fins a 1/3 de la seva longitud i l’altre dividit en 2 segments, molt estrets, fin s a 2/3 de la seva longitud.

Floreix del maig al juny .

L’herba negra es fa a Montserrat entre 550 i1236 m., al cim de Sant Jeroni. És més freqüent entre 900 i1200 m. als indrets de la solana, principalment, però en altituds inferiors es refugia als llocs ombrejats. A l’obaga de la muntanya pràcticament no l’hem vista, només l’hem anotada a la miranda de Fra Garí i al camí del Cremallera .

Viu arrelada a les fissures de les roques conglomeràtiques. L’herba negra és característica de l’aliança fitosociologica Saxifragion mediae, pròpia dels Pirineus, que arriba empobrida per les Serralades Pre-litorals fins a Penyagolosa, al País Valencià. A Montserrat, aquesta aliança és representada per la comunitat de corona de reina i orella d’ós (Saxifragetum catalaunicae) i, dins d’aquesta comunitat, l’herba negra ocupa els indrets més secs i assolellats, sobretot a les altitud s superiors.